dimecres, 28 de novembre del 2007

"9 País", el periòdic considerat el primer diari gironí del postfranquisme (1977-79)

EMILI CASADEMONT I COMAS, que el dirigí, explica la història dels dos anys de vida d'aquell destacat i difícil fet periodístic

· "La Actualidad Española" col·locà el "9 País" entre les vint millors "publicaciones regionales" de l'Estat

· Es venia arreu dels Països Catalans i als quioscos madrilenys de la Puerta del Sol i de l'Aeroport de Barajas

· Un llibre de text escolar, publicat per l'Editorial Magisterio Español, utilitzà l'"Avui" i el "9 País" per explicar el que és un diari

· Amenaça terrorista: "Primero el Papus y ahora el 9 País"

El panorama periodístic a Figueres, en produir-se la mort del general Franco (20 de novembre del 1975), era realment desolador. Només sortia al carrer un setmanari, "Ampurdán", editat per la Jefatura Local del Movimiento des de feia tres dècades i mitja, que continuava essent el portaveu de l'Ajuntament. Poc abans, havia desaparegut "Vida Parroquial" -o "VP"-, publicació de l'Església, igualment de periodicitat setmanal, tot i que, en els seus últims temps, solament treia un número quan podia, que era cada mes o cada dos mesos. I poc abans, també, la capital de l'Alt Empordà havia contemplat la "fugida" cap a Barcelona de "Canigó", setmanari editat per Xavier Dalfó i dirigit per la seva esposa, Isabel-Clara Simó, amb l'intent de convertir-se, des d'allà, en el gran setmanari dels Països Catalans, intent que, en determinats moments de la seva vida (acabada, lamentablement, el 1983), veié coronat per l'èxit.

Cal destacar que, tant "Vida Parroquial" com "Canigó", procuraren retre culte, sempre que els fou possible, a la llengua catalana. L'"Ampurdán", per contra, fou tota una altra història, encara que, a partir del 1976 (obligat per les circumstàncies polítiques del moment), començà a canviar una mica...

I fou, precisament, a principis d'aquell any 1976, després del traspàs del dictador, que Carles López Cusí (e.p.r.), Jordi Vallmajó, Alejandro Liaño, Vicenç Burgas (e.p.r.) i jo decidírem fundar, a la capital altempordanesa, allò tan important i del qual estava òrfena la ciutat, és a dir, un periòdic totalment independent i català, amb l'aspiració d'arribar-lo a convertir, al cap d'algun temps, en diari. De moment, però (no volíem pas anar de pressa), només sortiria els dimarts i els divendres. I la seva informació no es limitaria tan sols a Figueres, sinó que abraçaria tota la geografia empordanesa, o sigui, l'Alt i el Baix Empordà. Això, naturalment, com a element bàsic, atès que també desitjàvem que el periòdic es fes ressò dels esdeveniments més transcendentals de la resta de Catalunya i del Rosselló o Catalunya Nord.

Pel que fa al seu títol, després d'haver hagut de descartar el d'"Endavant", que ja estava registrat, ens decantàrem pel de 9 PAÍS, perquè, tal com dèiem en l'article editorial del primer número, «volíem ajudar, també, a fer un nou país». I hi dèiem, així mateix, entre d'altres coses, el següent: «9 PAÍS és un periòdic català -cal no oblidar-ho mai-, malgrat que admeti en llurs pàgines alguns treballs escrits en castellà. Hom ha de tenir em compte, ultra la idea democràtica que guia aquesta publicació, que no tots els catalans, o les persones que viuen a casa nostra, saben llegir i escriure el català. La dictadura que, en els darrers quaranta anys ha imperat a Espanya, en té la culpa. Però cal confiar que, de mica en mica, s'arribarà a l'esperada i desitjada normalització».

DIFICULTATS SERIOSES
Però situem-nos, ara, en el moment d'anar a treure al carrer el periòdic. Arribada l'hora de la veritat, que en podríem dir, els fundadors de 9 PAÍS ensopegàrem amb un parell de dificultats bastant serioses. Per una banda, no hi havia a Figueres, en aquell instant, cap impremta preparada per fer una publicació periodística diària, ni tan sols trisetmanal o bisetmanal, i per l'altra, encara regia (i amb tota la seva "virulència") l'estranya, absurda i "mussoliniana" llei de premsa del règim franquista, la qual ens obligava, entre d'altres coses, a tenir una colla de periodistes inscrits al Registre Oficial de Periodistes (ROP), posteriorment cancel·lat, i amb residència fixa a la capital de l'Alt Empordà, amb les considerables despeses que això comportava.

Malgrat tot, el 27 d'abril del 1977, diada de la Mare de Déu de Montserrat, en iniciar-se aquell any les Fires i Festes de la Santa Creu i quan les primeres eleccions democràtiques trucaven a la porta, aconseguírem fer sortir el primer número de 9 PAÍS. Però, cal ressaltar-ho, amb un permís no gaire clar, ja que era verbal, del tristament famós Ministerio de Información y Turismo (permís "arrencat" personalment a Madrid per Carles López Cusí, que hi havia anat des de Barcelona utilitzant el pont aeri, mentre s'estava acabant d'enllestir, a la Ciutat Comtal, el número), amb la redacció a Figueres (instal·lada en un piset del carrer Lasauca), amb els tallers repartits entre Barcelona (fotocomposició) i Sabadell (tiratge), amb format de petita revista i amb una sola aparició setmanal, és a dir, els dimecres.

Molt poc temps més tard, però (i impulsats pel nostre gran entusiasme, que ens feia vèncer tots els entrebans que se'ns presentaven), poguérem fer sortir el 9 PAÍS dues vegades a la setmana (els dimarts i els divendres), tot convertint-lo així en bisetmanari.

"COM UN DIARI"
En un interessant i documentat estudi sobre les publicacions que sorgiren a les comarques gironines durant la predemocràcia, Joan Carreras i Péra descrigué a "Punt Diari", el 27 de març del 1980, aquell pas fet per 9 PAÍS de la manera següent: «L'editorial del director, Emili Casademont i Comas, es titulava 'Com un diari', i això dóna idea de l'ambiciós projecte. "9 País" es transformava en la primera publicació periodística d'informació general de les comarques gironines, després de "Los Sitios" (rotatiu pertanyent a la Cadena de Prensa del Movimiento i depenent de Madrid), i, per tant, en la primera pensada i escrita en català. En aquesta nova etapa, mida i paper eren totalment estil diari, així com tot l'esperit que l'informava». O sigui que bé pot afirmar-se, tal com s'ha dit més d'una vegada, que 9 PAÍS fou el primer diari d'aquestes característiques, tot i editar-se només dos cops per setmana, que, després de l'any 1939, hi hagué a les comarques de Girona, ja que "Punt Diari" encara no havia, llavors, tret el nas al carrer.

Per altra banda, convé remarcar que a les pàgines de 9 PAÍS trobaren acollida firmes de gran prestigi, com, per exemple, la d'Ernest Lluch, que seria covardament assassinat més tard per ETA, i la de l'il·lustre historiador Miquel Coll i Alentorn, que després esdevindria president del Parlament de Catalunya. I també cal recordar que 9 PAÍS fou un dels periòdics que publicaren les primeres biografies autèntiques de Josep Irla i Lluís Companys, els dos antics presidents de la Generalitat. La d'aquest últim, per cert, signada per mi i sota el títol "El meu parent Lluís Companys". A part d'això, 9 PAÍS acollí totes les informacions dels partits polítics i centrals sindicals, abans de la seva legalització, que ens arribaven.

Els esforços per tirar endavant aquell periòdic, però, foren enormes: picabaralles, com abans ja he consignat, amb el Ministerio de Información y Turismo, que s'entestava a fer-nos complir, si us plau per força, una llei descaradament atemptatòria contra la llibertat d'expressió (àdhuc s'atreví a enviar-me un ofici, ordenant-me el tancament del periòdic, que anà a raure a la paperera); picabaralles amb "El País", diari madrileny que començava a ser poderós i que es pensava que "tot el país" era seu, així com amb "El 9 Nou", de Vic, per la qüestió de la capçalera... Ah!, i una vegada. a causa d'una vaga d'impremtes a Barcelona, haguérem de confeccionar un número entre la Ciutat Comtal (d'amagatotis, com cal suposar), Terrassa, Vilafranca del Penedès i Sabadell.



LECTORS "MADRILENYS"
El problema greu, però, era, sens dubte, que continuàvem tenint la redacció a Figueres i els tallers a Barcelona i a Sabadell (a la ciutat vallesana, la rotativa del "Diari de Sabadell"). Aquesta circumstància fou realment fatal per al bisetmanari, els exemplars del qual, mitjançant la Distribuïdora dels Països Catalans (la mateixa del diari "Avui") arribaven a tot Catalunya, al Rosselló (era força habitual veure algú pels carrers de Perpinyà, amb un exemplar del periòdic independent de l'Empordà a les mans), al País Valencià... i, fins i tot, hom podia trobar el 9 PAÍS als quioscos de la Puerta del Sol i de l'Aeroport de Barajas, a Madrid, on el solien comprar molts catalans residents a la Villa del Oso y del Madroño, juntament amb l'"Avui". O sigui que 9 PAÍS també tenia lectors "madrilenys"...

A finals de l'any 1978, i per tal de mirar de remeiar la situació, instal·làrem el primer equip de fotocomposició i la redacció, tot junt, en un local un xic gran del carrer de Sant Josep. Però ja era massa tard. I així, 9 PAÍS, quan complia els dos anys de vida, hagué de "plegar veles". Les dificultats de tota mena (entre elles, l'econòmica) eren, veritablement, insalvables. El gran intent i la gran il·lusió de dotar la capital de l'Alt Empordà d'una autèntica publicació periodística diària (aleshores, de dimarts a diumenge) se n'anaren, llastimosament, en orris. La desaparició de 9 PAÍS donà pas, tot seguit, a la naixença del setmanari "Hora Nova", del qual em vaig fer càrrec de la direcció en els seus primers mesos, publicació que, actualment, continua editant-se (a càrrec de l'empresa Noves Edicions Altempordaneses, S.L., que substituí la primitiva Editora Empordanesa, S.A.), esdevinguda bisetmanari des del 28 de gener del 2005.

A la col·lecció de 9 PAÍS, que és buscadíssima per part de prestigioses hemeroteques i estudiosos de la premsa, hi ha reflectida tota la història de Catalunya de l'interessant i convuls període polític 1977-79. I també hi ha reportatges exclusius, com el realitzat amb el rei Joan Carles I i la reina Sofía (a qui anomenàrem la "reina bufona", un "piropo" genuïnament català que ella entengué a la perfecció i que ens agraí per escrit), durant la visita privada que ambdós feren, l'any 78, al Teatre-Museu Dalí, sense oblidar el gran reportatge sobre l'arribada triomfal a Barcelona del president Josep Tarradellas, amb el seu cèlebre "Ja sóc aquí!".

SATISFACCIONS
Entre les satisfaccions rebudes, cal destacar, a part de les sovintejades referències que feien els mitjans de comunicació de l'Estat a les informacions aparegudes a 9 PAÍS (El "Nueve País", que deia Radio Nacional de España), que, a les acaballes de l'any 1978, "La Actualidad Española", la prestigiosa revista madrilenya avui desapareguda, col·locà el 9 PAÍS entre les vint millors "publicaciones regionales" de l'Estat, motiu pel qual ens arribaren felicitacions a dojo, i q ue, el 1979, un llibre de text escolar, "Ponent", publicat per l'Editorial Magisterio Español, féu servir el 9 PAÍS i l'"Avui", per tal d'explicar a la mainada el que és un diari d'informació general.

Mai no podré oblidar aquell 9 PAÍS, que jo vaig tenir l'honor de dirigir al llarg de tota la seva existència, ni aquells formidables col·laboradors amb què vaig comptar, bastants dels quals enguany, malauradament, ja no formen part del món dels vius: Juli Molons, Narcís Pijoan, Maria dels Àngel Anglada, Montserrat Vayreda, Ramon Guardiola, Ferran Garrido i Pallardó, Vicenç Burgas...

AMENAÇA TERRORISTA
I tampoc mai no podré oblidar que, per "culpa" d'exercir un periodisme honest i independent, 9 PAÍS, a més de ser citat al Jutjat algunes vegades, rebé una terrible amenaça que, gràcies a Déu, no s'arribà a complir: «Primero el Papus y ahora el 9 País». Això és el que hom podia llegir pintat a la paret d'un edifici de la plaça de la Victòria, després de l'atemptat que els feixistes, enemics de la llibertat, perpetraren contra la seu de l'esmentada revista barcelonina i que, per desgràcia, ocasionà alguna víctima mortal.

Naturalment, aquesta amenaça, tot i ser gravíssima, no aconseguí fer canviar en absolut el "tarannà" del periòdic 9 PAÍS, considerat, repeteixo, malgrat que la seva aparició no anà més enllà de ser bisetmanal, el primer diari d'informació general pensat i fet en català, nascut, després d'una llarguíssima dictadura, a les comarques gironines...

diumenge, 25 de novembre del 2007

Vuenaventura era el primer cognom real de Pep Ventura

El pare de la sardana, nascut a Alcalá la Real (Jaén), se'l canvià almenys tres vegades, fins a deixar-lo ben catalanitzat

Un jove Salvador Dalí dibuixà el retrat d'en "Pep de la tenora", obra que, en l'actualitat, és pràcticament desconeguda

La data del naixement de Pep Ventura no es pogué saber del cert fins ara no fa gaire més de tres quarts de segle, és a dir, quan feia una cinquantena d'anys que el pare de la sardana moderna havia mort i poc temps després que Salvador Dalí dibuixés el seu retrat, que il·lustra aquest article. I això fou possible gràcies al polític, escriptor i periodista figuerenc Josep Puig i Pujades, autor de la millor i més completa biografia del també figuerenc Narcís Monturiol, l'inventor de la navegació submarina, que s'ha editat (biografia titulada Vida d'heroi), el qual tingué la bona pensada de demanar a l'arxiprest d'Alcalá la Real una còpia de la fe de baptisme del músic, on es llegia clarament que l'"avi" Pep havia nascut, en aquella ciutat de la província andalusa de Jaén, el dia 2 de febrer del 1817.

Allò propicià que el mateix Puig i Pujades publiqués un llarg article a les pàgines de la revista La Dansa Més Bella, feta a la capital de l'Alt Empordà, sota el títol Quan va nàixer Pep Ventura?, en què, a més de desvirtuar bona part del que contava Pere Corominas, en un llibre acabat de sortir de la impremta, sobre el compositor de la sardana Per tu ploro (es tractava, en realitat, d'una mena de novel·la), deia el següent: "Quedem, doncs, que malgrat tots els seus historiadors, en Pep no nasqué ni el 2 de gener de 1818 ni el 2 de febrer del mateix any, sinó el 2 de febrer de 1817". És més, fins i tot, segons l'esmentat polític, escriptor i periodista, es donava el cas curiós que hi havia un figuerenc, Dalmaci Presas, amic íntim de la família del músic (a casa seva, per cert, hi deixà d'existir el fill d'en "Pep de la tenora", en Benet), que tenia una foto de Pep Ventura, on es podia veure manuscrit, al seu darrere, això: "Josep M. Ventura (à) Pep - Nasqué 2 de Febrer 1818 - Morí 24 de Març 1875".

Però no s'acabà pas aquí tot, atès que, per altra banda, Josep Puig i Pujades, que fou director del mític setmanari Empordà Federal i que exhalà el darrer sospir a l'exili deu anys després d'haver finalitzat la Guerra Civil espanyola, en llegir el text complet d'aquella còpia de fe baptisme, descobrí, amb gran sorpresa, que Pep Ventura no es deia pas Josep Maria Ventura com tothom creia fins aleshores, sinó Josep Maria Vuenaventura: "Yo, don Juan Agustín Pariente, presbítero (...) bauticé solemnemente a un niño que me informaron nació ayer, exactamente el 2 de febrero de 1817, como a las siete de la tarde, y le puse el nombre de José María de la Purificación, hijo legítimo de Benito Vuenaventura, sargento segundo de la primera compañía del Batallón primero de Cataluña, segundo ligero, y Antonia Casas; abuelos paternos, Miguel Vuenaventura, sargento de la compañía fija en Rosas, y Margarita Fontico; maternos, José Casas y Ángela Casas (...)".

Per consegüent, el primer cognom del pare de la sardana moderna era el de Vuenaventura. I així ho ressaltava Puig i Pujades, en el seu article titulat Quan va nàixer Pep Ventura?, article que, en part, dedicava a la sorprenent descoberta que acabava de fer. Convé advertir que, a la primera meitat del segle XIX, els castellans solien escriure "vuenaventura" en lloc de "buenaventura", atès que acostumaven a substituir la be alta per la be baixa de moltes paraules, costum del qual encara resten avui dia alguns vestigis. Això, per cert, és el que, ara fa quatre o cinc temporades, demostrà un jugador de futbol, nascut al sud de l'Estat espanyol, que fitxà per la UE Figueres, ja que, en el seu DNI, hi figurava el cognom Cavallero, amb be baixa, cognom que, perquè feia mals als ulls (sobretot, és clar, als ulls de les persones bones coneixedores de l'idioma cervantí), els periodistes de casa nostra corregiren ben aviat, en escriure'l, tot deixant-lo en Caballero, amb be alta. I cal consignar que, també a la primera meitat del segle XIX, el cognom castellà Buenaventura, transformat en Vuenaventura, es trobava força escampat per les terres d'Andalusia, on, curiosament, el destí volgué que vingués al món el genial músic i compositor que esdevindria, poc després, figuerenc d'adopció.

L'"avi" Pep, però, tal com indicava Josep Puig i Pujades en el mateix escrit, mai no usà el seu primer cognom real. Sempre el procurà ocultar, catalanitzant-lo almenys tres cops. Així, en casar-se el 16 de juliol del 1837 amb Maria Llandrich, se'l canvià pel de Bentura (Bentura, sí, amb be alta, perquè, aleshores, els catalans, ben al contrari de com obraven els castellans, acostumaven molt a reemplaçar la be baixa per la be alta). Més tard, quan féu de professor de música a l'Institut de Figueres, pel de Bonaventura. I el 17 de novembre del 1864, en "Pep de la tenora", en enviduar i contraure matrimoni en segones núpcies amb Margarida Ripoll, convertí, de manera definitiva, el seu primer cognom en Ventura.

"Sortosament, per a nosaltres, empordanesos, que hem sentit percutir en la nostra ànima amb el calfred de les grans emocions el refilar de la música d'aquest personatge tan insigne, música pastada amb la nostra terra i el nostre cel, pura com la neu del Canigó i apassionada com el Mediterrani proper, per a nosaltres, repeteixo, aquest personatge tan insigne sempre serà 'en Pep', a seques (familiarment amb tot carinyo i amb tot respecte), l'home que salvà de la mort aquesta dansa de reis, que és la sardana", deia Puig i Pujades, tot acabant així, amb aquestes paraules de consol, el seu article publicat a La Dansa Més Bella, ja que abrigava el temor que la divulgació de la notícia que Pep Ventura s'anomenava, en realitat, Josep Maria -o Pep- Vuenaventura (o Josep Maria -o Pep- Buenaventura, si volem escriure aquest cognom de forma correcta en l'idioma de Cervantes) no cauria gens bé entre els catalans; principalment, com cal suposar, entre els amants de la sardana...

I no s'equivocà pas el citat polític, escriptor i periodista, les despulles del qual reposen, des de fa pocs anys, al lloc del Cementiri Municipal de la capital altempordanesa reservat als figuerencs il·lustres. Però, per fortuna, amb el pas del temps (i amb l'ajut molt eficaç de gent que procurà "tapar" allò que havia descobert Josep Puig i Pujades), aquella decepció o aquell disgust (podeu dir-ho, benvolguts lectors, de qualsevol d'aquestes dues maneres) s'anà oblidant. I així, avui dia, crec que ben poques persones saben que el primer cognom de l"avi" Pep és fals...

Emili Casademont i Comas

diumenge, 18 de novembre del 2007

Tres fabulosos nens de la ràdio


Ara fa onze anys que en Maginet Pelacanyes, que li deien, morí a la seva ciutat de Tarragona. En Maginet era l'últim d'aquells tres fabulosos nens que ha tingut la ràdio catalana, ja que els altres dos, en Míliu i en Pau Pi o Paulinet, feia ja molt de temps -el primer, sobretot- que havien finat. En realitat, però, els qui desaparegueren del món dels vius no foren pas aquells popularíssims nens, sempre tan entremaliats, graciosos i espavilats, sinó els seus pares, ja que comptaren amb tres persones encarregades de donar vida -i, per damunt de tot, veu- a cadascun d'ells. O sigui, tres destacats locutors, veritables mestres en el difícil art de la ventríloquia, com ben bé demostraren, quan actuaren dalt de l'escenari d'un teatre o d'una sala de festes, utilitzant un ninot.

Per cert que, des de fa alguns anys, el ninot que representava en Pau Pi (en ocasions, però, fou un vailet de carn i ossos, com en Martí Galindo, que intervendria més tard en el programa televisiu Crónicas marcianas de Xavier Sardà) es troba al figuerenc Museu dels Joguets, gràcies a la gentilesa dels familiars més directes de qui el feia parlar, és a dir, el meu parent llunyà Enric Casademont i Aymerich, que el regalaren a Josep Maria Joan i Rosa, el director del centre. I cal dir, d'altra banda, que, acompanyant el ninot, hi ha una pàgina del Diari de Girona, on jo, una vegada, vaig explicar fil per randa la història d'aquest personatge infantil de les ones en un llarg article, il·lustrat amb una colla de fotos, titulat «L'Enric, en Pau Pi, la Pilar i jo». El «jo» era bàsicament motivat pel fet d'haver aparegut una informació a El Periódico de Catalunya, el 27 d'abril del 1984, on s'afirmava erròniament que el creador d'en Pau Pi fou l'Emili Casademont, cosa no gaire estranya, atès que la meva signatura sovintejava molt aleshores a la premsa barcelonina i, a més, havia fet moltíssima feina radiofònica (espais informatius, guions, etc.), part de la qual a Ràdio Girona, la mateixa emissora on abans, al costat de l'exímia locutora Francina Boris, l'Enric treballava, treball que compaginava amb el d'oficial de Correus.

El primer d'aquells tres nens fou en Míliu (en Míliu Cap de Pinyol), obra del també primer locutor amb què comptà Ràdio Barcelona, o sigui, en Josep Torrens i Vilalta -en Toreski-, traspassat l'any 1937, a qui se li féu un gran enterrament a la Ciutat Comtal, el dol oficial del qual estigué presidit pel músic, escriptor i polític gironí Josep Fontbernat, director general de Radiodifusió de la Generalitat de Catalunya. El segon nen, en Maginet, el creà Josep Maria Tarrasa a Ràdio Tarragona i, posteriorment, es convertí en «estrella» de la ràdio barcelonina. La «naixença» d'aquest nen fou la mar de curiosa. Un dia de l'any 1934, al locutor Tarrasa, davant la campana que li féu a última hora un nen de debò al qual havia d'entrevistar per a un programa, no se li ocorregué res més que improvisar la veu d'un infant. Aquella improvisació assolí un èxit realment extraordinari i, animat pels seus superiors, Josep Maria Tarrasa decidí incloure en Maginet en una emissió infantil, que no trigà gaire a obtenir un bon èxit. I el tercer d'aquells nens fou en Pau Pi, creat a Ràdio Girona, poc després de la Guerra Civil, per l'Enric Casademont, traspassat, bastant jove, el mes d'octubre del 1975. En Pau Pi es féu cèlebre a Ràdio Barcelona, durant els anys 50, al costat de la simpàtica locutora Pilar Montero, una de les veus més maques que ha tingut la radiodifusió espanyola. Per fi, els de l'emissora degana de l'Estat trobaren un magnífic successor d'en Míliu, que àdhuc tenia el mateix to de veu que el nen d'en Toreski. Un successor d'en Míliu, però, que més tard caigué en desgràcia, motiu pel qual en Pau Pi es veié obligat a «desertar» a Radio España de Barcelona i a canviar de nom. Així, i per raó de la circumstància que Ràdio Barcelona tenia registrada la marca «Pau Pi», el nen de l'Enric passà a dir-se Paulinet.

Cal afegir que el Pau Pi que continuà a Ràdio Barcelona no gaudí d'acceptació i durà de Nadal a Sant Esteve. Es tractava d'un Pau Pi sense «xispa» i es notava massa que no era l'autèntic. O sigui, el que, amb moltíssima gràcia, parlava del seu papa, de la seva mama, de la seva germana Montserrat i d'en Pitu, el «nòvio» d'aquesta, del seu germanet en Sendo, etc. Evidentment, aquell Pau Pi no era pas el mateix que s'adreçava a l'Enric i li deia, per exemple, allò de: «En Pitu, sap, eh?», i, tot seguit, contava al meu parent algun fet sonat protagonitzat pel seu futur cunyat. O duia, per provar-lo, un «revolucionari» invent d'en Pitu al locutori de l'emissora del carrer Casp, la EAJ 1, que acabava causant algun estrall i qui rebia la «patacada» era el pobre senyor Casademont, mentre la senyoreta Pilar (que els acompanyà després a l'emissora de les Rambles, la EAJ 15) es feia un bon tip de riure...

D'aquells tres nens de la ràdio, se n'arribaren a enregistrar discos, a fer historietes de tebeo... Àdhuc a en Pau Pi li fou dedicada una bonica sardana titulada El patufet Pau Pi, que es féu molt popular. Com també es dedicaren sardanes a en Míliu (La font d'en Míliu Cap de Pinyol, entre d'altres) i a en Maginet (A la font de Maginet, La sardana de Maginet, etc.), un nen aquest, per cert, a qui s'erigí un monument, per iniciativa del seu nombrós club de «fans», a la Imperial Tarraco.

Aquells tres nens -convé ressaltar-ho- portaren a terme grans campanyes benèfiques. Sempre estaven disposats a ajudar els pobres necessitats, particularment la mainada que es trobava ingressada en centres hospitalaris. Les campanyes benèfiques d'en Míliu, precisament, li valgueren a Toreski una medalla del Govern de la República. I cal destacar, per altra banda, que en Pau Pi eran tan «atrevit» que, en la tristíssima època dels anys 50, no parava mai de xerrar per ràdio en català, cosa que li arribà a crear algun problema i que, pel que sembla, contribuí a provocar que caigués en desgràcia. Sigui com sigui, el cas és que a l'Enric no se li concedí mai cap medalla o premi. Això era el que, en una de les visites que ja a finals de la seva vida li vaig fer a l'Hospital de Figueres -ciutat de residència dels seus familiars més propers-, em comentava adolorit, alhora que afegia que un centre hospitalari barceloní, al qual tantíssim havia ajudat amb les seves campanyes benèfiques, es negava a acollir-lo...

Avui, amb motiu del 70è aniversari del decès d'en Toreski, m'ha semblat oportú recordar aquells tres fabulosos nens de la ràdio. Sobretot, en Pau Pi o Paulinet, a qui donà veu un gironí, l'Enric Casademont i Aymerich, que, al cap de 32 anys del seu òbit, encara no fa gaire -fet sorprenent!- un oient de determinat programa de Catalunya Ràdio preguntava què se n'havia fet...

Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (18-11-07)

diumenge, 11 de novembre del 2007

Sant Martí, Tossa de Mar i les esquellotades

Sant Martí, bisbe de Tours, és un sant que gaudeix d'una enorme popularitat a casa nostra, com també a França, a Hongria, a molts països d'Amèrica, etcètera-, i que havia estat el patró de la cavalleria catalana abans que sant Jordi. I la diada de Sant Martí, que s'escau avui, diumenge 11 de novembre, és plena de refranys (la majoria, cal reconèixer-ho, d'allò més encertats), alguns dels quals es refereixen a l'anomenat «estiuet de Sant Martí», com aquest que ens diu que «com més fort és l'estiuet,/ guarda't més del fred».

S'explica de dues maneres l'origen d'aquest famós estiuet. Una d'elles té com a protagonista principal la capa del sant. I és ben coneguda. Però començaré per l'altra. Segons diuen, sant Martí, quan era soldat de cavall, vingué a Catalunya una tardorada molt crua i gelada, i s'allotjà en una casa de pagès dels afores de Barcelona. L'amo d'aquella casa li exposà que, a causa de les fredorades primerenques que mataven els esplets, es perdien les collites, cosa que motivava que el món patís fam i misèria. El sant l'escoltà i li digué que faria tots els possibles perquè, pels volts de l'11 de novembre, la temperatura s'endolcís una mica. I aquest temps de bonança que, després dels primers freds sempre sol fer, és el que, com cal suposar, nosaltres en diem l'«estiuet de Sant Martí». I cal afegir que hi ha quelcom que reforça aquesta història. O sigui, l'existència de l'església parroquial de Sant Martí de Provençals, laqual s'assegura que s'aixecà allà on hi hagué la casa d'aquell pagès, església que donà nom, per altra banda, al municipi de Sant Martí de Provençals, des de fa anys annexionat a la Ciutat Comtal.

Fent un parèntesi, cal dir que el figuerenc Narcís Monturiol, l'inventor del submarí, rebé sepultura al cementiri de Sant Martí de Provençals, fins que les seves despulles foren traslladades a la capital de l'Alt Empordà, per tal que poguessin reposar posteriorment al panteó d'homes il·lustres d'aquesta ciutat, fet -el del trasllat- que tingué lloc el mes de març de l'any 1972, quan encara Ramon Guardiola, el gran impulsor del Teatre-Museu Dalí, n'era l'alcalde. Les cendres de Monturiol, dipositades en un nínxol que era propietat de la seva família, no costaren gaire de localitzar, atès que es trobaven dins una urna de zenc, en què, damunt les restes de la fusta que la recobria, hi havia les inicials N.M.E., corresponents a Narcís Monturiol Estarriol.

L'altra manera com s'explica l'origen de l'«estiuet de Sant Martí» fa referència al fet que, en un dia de fred rigorós, el sant passava a cavall per un bosc espès, situat també al terme de Sant Martí de Provençals, i hi trobà un pobret que estava mig gelat i a punt de finar. Aleshores, sant Martí, compadit de la situació d'aquell home, amb la seva espassa partí pel mig la capa que duia i li'n donà la meitat, perquè pogués abrigar-se. Segons diuen, però, el pobret que es moria de fred era el diable, que volia que el sant, en mancar-li mitja capa, agafés una fenomenal pulmonia doble i se n'anés a l'altre barri. Però Déu Nostre Senyor, que vetllava per ell, féu que la temperatura s'endolcís, fins al punt que ja no calia portar capa o abric.

Aquestes són les dues històries que hom conta sobre l'origen de l'«estiuet de Sant Martí». La de la capa, ja ho he dit abans, és ben coneguda. La que s'ha fet més popular. Però, al meu entendre, no té la força de l'altra. És a dir, la d'aquell pagès dels afores de Barcelona, la casa del qual es convertí, segons sembla, en l'església parroquial, coneguda popularment per Sant Martí Vell, de l'actual districte barceloní de Sant Martí de Provençals, districte que, aquests dies, fa la seva festa major, igual que també la fan nombrosos pobles d'arreu de les terres catalanes, incloses les del Rosselló o Catalunya Nord, on la ciutat de Perpinyà celebra les seves tradicionals Fires, que prenen el relleu a les de Sant Narcís de Girona, territori que -no ho oblidem- alberga l'històric monestir pirinenc de Sant Martí del Canigó.

La diada de Sant Martí és plena de creences. Així, per exemple, hom creu que, si avui plou i fa sol i després surten el sol i l'arc de Sant Martí, l'any vinent serà de gran prosperitat, de bones collites i de felicitat de caràcter col·lectiu. I els pastors del Pirineu gironí, per la seva banda, sempre han cregut que avui apareix l'estel del fred, estel que es veu arran de ratlla de llevant tan bon punt l'astre rei es pon, i que, segons la intensitat de la seva coloració, saben el fred que farà durant la hivernada. O, almenys, això és el que creuen saber. I hi ha un refrany que diu: «Per Sant Martí,/ la fadrina besa el fadrí,/ i per Santa Caterina, el fadrí besa la fadrina». Això vol indicar que les fadrines empordaneses -perquè aquest refrany és molt de l'Empordà- avui tenen dret a fer un petonet (un petonet innocent i sense cap mena de malícia) al primer fadrí que troben. De la mateixa manera que, per santa Caterina -que és d'aquí a ben pocs dies, el 25 d'aquest mateix mes-, els fadrins gaudiran d'un privilegi semblant. Aquest simpàtic costum, però, enguany dia s'ha perdut, per bé que abans, segons conta la gent vella de la comarca de l'Alt Empordà, era molt practicat. Com molt practicat és actualment, i en qualsevol època de l'any (no sols el dia de Sant Martí), l'antic i maliciós costum de l'11 de novembre. Un costum que permetia que els homes, al llarg de tota la diada del sant, donessin un copet o fessin una manyagueta al «pompis» de les dones que eren del seu gust...

I com a fet curiós, cal ressaltar que, en temps força reculats, Tossa de Mar havia tingut sant Martí per patró dels cornuts. Així, i pel que he llegit en un relat històric, el jovent empastifava de sutzures ingrates la façana de les cases dels marits enganyats per la muller i, fins i tot, els feia esquellotades. Per cert que, després de la Guerra Civil -a la dècada dels anys 40-, encara jo en vaig veure a fer moltes, d'esquellotades, a Girona, dedicades als homes que, en enviduar, tornaven a casar-se. Sobretot, en recordo una efectuada al meu carrer, en la qual vaig participar, bastonejant un pot de llauna. La «gresca» no cessà fins que l'exvidu sortí a la via pública, mig empipat, i donà als esquellotaires algunes monedes, perquè se n'anessin amb la «música» a un altre lloc. O sigui, a qualsevol tasca a beure un got de vi. Això és el que es feia, alhora que es desitjava que els nous nuvis gaudissin d'una llarga i feliç vida.

Diuen que les esquellotades -ara anomenades cassolades- nasqueren per Sant Martí a Tossa, per acabar els tossencs de mofar-se dels marits als quals les dones els feien el «salt», i que després la gent, per diferents motius (com modernament el de protestar contra tot allò que considera injust o equivocat), s'escamparen arreu del territori català. Bé podria ser -per què no?- que fos així...


Emili Casademont i Comas

dimarts, 6 de novembre del 2007

Canto al otoño

Por Emilio Casademont Comas
Corresponsal de la agencia Europa Press



TÚ ERES, OTOÑO, el preludio de la siempre larga (quizás, por eso, se nos hace tan antipática) estación invernal. Que, a decir verdad, como todas las estaciones del año, sólo dura tres meses. Aunque nos parezca, cuando de lleno nos metemos en ella, que goza del don de la eternidad. Tú eres, otoño, en algunos aspectos, simpático y agradable; en otros, en cambio, todo lo contrario. O sea, antipático, al igual que el invierno. Y triste. Muy triste. En tu reinado, mucha vegetación que brotó llena de alegría en primavera, enferma y se torna pálida. Agoniza y fenece. Pero no para siempre. Porque luego resucitará. Volverá a la vida. Con nuevos bríos. Más hermosa, si cabe, que nunca. Como volveremos a la vida, a esa vida del Más Allá, los humanos en el día de la Resurrección de la Carne. Cuando las tropetas celestiales nos despierten de un prolongado y profundo sueño, anunciándonos el Juicio Final...

TÚ ERES, OTOÑO, como una lenta y dulce agonía. Poco a poco, haces que el verde salvaje y maravilloso de numerosos árboles y plantas vaya adquiriendo unas bellas aunque efímeras tonalidades rojizas y amarillas. Paulatinamente, todo esto, que luego desaparece con el secaje y la caída de las hojas, lo tornas de color de oro. Tal vez, como queriendo indicar a los hombres que el vil metal, por el que tanto muchos suspiran y se matan, es algo que, antes de entonar el adiós a la vida, hay que dejar en la Tierra. Mas, ¡ cuan fascinante es tu paisaje ! ¡Qué de sublimidad atesora! Nuestros más inspirados poetas, Àngel Guimerà, Mossèn Cinto Verdaguer, cuyo centenario literario celebramos este año, Joan Maragall, Joan Maria Guasch, Josep Carner, Tomàs Garcés, etc., te lo han cantado en sus rimas una y mil veces. Tú, otoño, inyectas en los campos y en los bosques un romanticismo singular, único.

UNA VEZ, recuerdo que conseguiste emocionarme de veras. Te viví, con toda intensidad, en los Valles andorranos. Y me resultaste magnífico, encantador. Andorra había perdido ya aquellos aires tan cosmopolitas, que respira durante los ajetreados meses estivales. Todo, en la antigua Andor de Carlomagno, estaba impregnado de calma. De tranquilidad. De sosiego. Andorra no era ya la Andorra transformada por el turismo. Sino la Andorra tradicional, típica y catalana. Tal y como me gustaría a mí que fuera siempre. Sus elevadas montañas, bastante doradas, tenían un atractivo poderoso. El Santuario de Nostra Senyora de Meritxell, donde se guarda y venera la imagen de la Virgen más antigua de los Pirineos, excelsa patrona del Principado, constituía una cita para muchos andorranos que, en romería, habían allí acudido, aquel domingo por la mañana, a fin de adorar a la Mare de Déu. No se oían raras conversaciones. Es decir, conversaciones en lengua extraña. Ni se veían ojos incrédulos de curiosos. Sólo percibíase el leve murmullo de un Ave Mare, rezado con fervor y en la lengua oficial del país, el catalán, por los fieles andorranos. Todo ello, claro, en un acogedor ambiente presidido por tí.

Y MUCHO MÁS ALLÁ, tras dejar atrás Andorra la Vella, capital del minúsculo y preciocísimo país pirenaico, la vieja torre y el campanario de la iglesia de Santa Coloma, joya románica e histórica de primera magnitud, alzábase majestuosa, a escasa distancia del rio Valira, cuyas frescas aguas recibían amorosamente las secas hojas caídas de los árboles. Estas hojas secas que, reunidas y arrastradas por el cristalino líquido elemento, daban la sensación de bailar una sardana maravillosa al compás de aquella melodía fantástica que, constantemente, el Valira entonaba en su vertiginoso descenso hacia el Segre. Por eso, a mi memoria vinieron aquellas bellísimas estrofas poéticas de Àngel Guimerà, estrofas que, si bien no encajaban perfectamente con el espectáculo que mis órganos visuales presenciaban, sí tenían cierta afinidad con él:


"Les fulles seques fan sardana
d'ací d'allà saltironant,
i dintre el boix la tramuntana,
sembla la cobla al lluny sonant..."


TÚ CONSTITUYES, OTOÑO, una época de grandes fiestas populares y tradicionales. Todas ellas en honor de vírgenes, santas y santos, como la Mare de Déu de la Mercè, la que un día descendió del cielo y conversó en catalán con san Raymond de Penyafort y san Pere Nolasc; san Miquel, patrón del antiguo pueblo de Palau Sacosta; la Mare de Déu del Pilar; santa Llúcia, hija, según la tradición popular, de la Bisbal d'Empordà; la Immaculada Concepció; nuestro san Narcís, patrón de Girona y, en honor del cual, ahora celebraremos las Ferias y Fiestas, etcétera. Sin olvidar que nos ofreces el Dia de Todos los Santos, la llamada "diada dels panellets i les castanyes", cosa que, en sus versos, evoca el laureado mosén Camil Geis:


"Es van apropant les Fires,
seculars, de Sant Narcís;
Ai, Amor, tu que sospires,
ja t'hi faràs trobadís.

.........................................

Per les places de Girona
-músiques i cavallets!-
duràs, per dardell i dona,
castanyes i panellets".


PERO TÚ, OTOÑO, cuentas con el día más triste y melancólico del año, descontando, naturalmente, los de Semana Santa. El 2 de noviembre, y dentro de nuestras Ferias tradicionales, es la conmemoración de los Fieles Difuntos, el Dia dels Morts. Jornada de duelo. Jornada de recuerdo para los que un día abandonaron este Valle de Lágrimas y se fueron a la tumba, dispuestos a aguardar la Resurrección Eterna, la Nueva Primavera. Buena parte de la vegetación -árboles y plantas, repito- también contigo se nos va a la tumba, hasta que las trompetas primaverales anuncien su resurrección...

MAS, ANTES de que ello suceda, muchísimo tendrá que llover. Que este fenómeno es clásico de tu época. Y los centenarios plátanos de nuestro sin par parque de la Devesa, con sus hojas de color de miel, recibirán esta bendición del cielo. Y será, entonces, cuando harás que me sienta poeta. Y será, entonces, cuando, al contemplar tan maravilloso espectáculo, en mi mente se forjarán unos versos. Y le cantaré a la fina y romántica lluvia (no a la perversa y cruel que, a veces, se nos manda en castigo a nuestros pecados); le cantaré a las hojas agonizantes de los larguiruchos árboles; le cantaré a esas nubes que lloran la muerte de parte de la vegetación... y a tí, otoño. A todos os cantaré estos sencillos y humildes versos:


"Ploren els núvols del cel,
i ses llàgrimes, en caure,
besen unes fulles d'arbre
d'un dolç color de mel..."



(Publicado en el libro-programa de las Ferias y
Fiestas de San Narciso de Gerona, editado por
Publicidad y Artes Gráfiques Rabell de la mis-
ma ciudad. Octubre del año 1965)

(Publicat al llibre-programa de les Fires i Festes
de Sant Narcís de Girona, editat per Publicitat i
Arts Gràfiques Rabell de la mateixa ciutat. Oc-
tubre de l'any 1965)

diumenge, 4 de novembre del 2007

El corall «color de sang» de les Medes

Abans, vers aquest temps -a finals d'octubre i a començament de novembre-, els homes del mar de la Costa Brava que es dedicaven a la pesca de corall, especialment els de Begur, anaven a corallar cap a migjorn. O sigui, a les costes del sud de la península Ibèrica i a les del nord d'Àfrica, tant les mediterrànies com les atlàntiques, des de la Tunísia fins al cap Verd. Extractat, això és el que diu Joan Amades al Costumari català (l'Ajuntament de Girona, per cert, acaba de tenir el gran encert de donar el nom d'aquest il·lustre folklorista a un carrer de la ciutat) i, en llegir-ho, he evocat una fabulosa pesca de corall al litoral gironí, en la qual jo, ara fa una cinquantena d'anys, vaig participar. Un litoral gironí que Josep Pla desitjava que, en lloc de Costa Brava, se'n digués Costa del Corall, ja que hi creix, en una part del seu fons, aquest animal mineral tan apreciat des de l'antiguitat, puix que s'ha descobert, en diferents excavacions arqueològiques, que els egipcis, per exemple, ja l'usaven, convertit en riques joies, per donar un toc d'elegància i distinció als seus difunts.

I he evocat aquella pesca de corall, sobretot, en contar l'Amades que els esmentats corallers de la Costa Brava anaven, així mateix, «a corallar a la Cova Rosada, catau submarí que s'obre sota les illes Medes». Perquè fou en aquest lloc, precisament, on aquella vegada vaig fer de pescador de corall. En vaig fer -cal aclarir-ho ràpidament- d'una manera especial, puix que, en realitat, le meva missió consistia a viure una experiència i prendre'n notes, per tal de poder escriure després un reportatge periodístic sobre el corall, el qual tingué un bon èxit, atès que, distribuït per una agència de premsa, es publicà a diversos periòdics d'arreu de l'Estat espanyol, com Las Provincias (València), Pueblo (Madrid), El Correo de Andalucía (Sevilla), Baleares (Palma de Mallorca) i un llarg etcètera de diaris que, en la seva majoria, avui ja no existeixen.

M'havien informat que a l'Estartit, davant les illes Medes, hi feien estada uns submarinistes barcelonins, que es guanyaven la vida amb la pesca de corall. I com que el tema m'interessava, un bon dia d'estiu m'hi vaig presentar, de bon matí, i els corallers em convidaren a acompanyar-los, invitació que vaig acceptar complagut. Immediatament després, el motor d'una gran barca, ancorada a la platja, es posà en marxa i tots plegats ens adreçàrem cap a les Medes. Un cop allà, situats a poca distància de la Gran Meda, els pescadors es disposaren a baixar a les profunditats marines, una vegada tingueren col·locats els aparells d'oxigen, mentre em demanaren que no em mogués de la barcassa, on quedava un veterà i experimentat pescador que vetllava per ells. Els corallers desaparegueren, engolits per les aigües, tot de pressa. Però, al cap d'una estona, inesperadament s'aixecà un petit temporal i em vaig marejar com un gripau, fet que motivà que pregués al citat veterà i experimentat pescador que em portés fins a una de les roques de les Medes, favor que ell es negà en rodó a fer-me, tot al·legant que no podia abandonar aquells que es trobaven a la Cova Rosada, ja que el treball que hi realitzaven era força arriscat. Em recomanà calma i tranquil·litat, alhora que m'assegurà que res no havia de témer. No cal dir que vaig seguir, si us plau per força, el seu consell. I així, vaig veure que, de tant en tant, els «homes-granota» apareixien a la superfície de l'aigua carregats de sacs de corall, que buidaven a l'interior de l'embarcació, tot tornant, a continuació, a capbussar-se, amb el resultat final de sentir-me materialment «ofegat» per unes enormes i bellíssimes branques de corall, que lluïen un color vermell intens i que, plenes de vida, es movien sense parar...

La pesca no durà gaire estona, atès que els corallers no podien abusar de les submergides. I, un cop acabada, pujaren a la barcassa, es despullaren de tots aquells aparells d'immersió que duien i, carregats de corall, emprenguérem tots plegats el camí de retorn a la platja de l'Estartit, després d'haver desaparegut el meu mareig, cosa que succeí tan bon punt el motor de l'embarcació es posà de nou en marxa. Una vegada arribats a terra, els pescadors m'explicaren alguns detalls curiosos i interessants relacionats amb el seu ofici, així com amb aquell corall que tant em cridava l'atenció. «Es tracta d'una espècie anomenada «color de sang». No se'n cria enlloc més que a les profunditats de les illes Medes i a les de les costes del Japó, i és molt estimat», m'informaren. La feina dels corallers, a l'Estartit, era delicada i lenta, ja que havien de netejar i seleccionar el corall, per tal de tramete'l més tard a les fàbriques coralleres italianes ubicades vora el Vesubi, on es pagava bé. I també m'explicaren que, aleshores, la Costa Brava es trobava devidida en quatre zones coralíferes, a cadascuna de les quals sols es permetia pescar quatre anys, ja que el corall és un animal mineral que creix molt a poc a poc. En aquell moment, no es parlava tant de «pescadors furtius» de corall com ara. O sigui, d'aquests «pescadors pirates» de corall que tant de mal fan als boscos coralífers i que són perseguits per les autoritats, car hi ha unes lleis, dictades indistintament pel Govern de la Generalitat de Catalunya i pel Govern de Madrid, que s'han de respectar.

El meu reportatge, com deia, tingué un bon èxit. I vaig escriure'l, en tornar a Girona, amb una extraordinària brancassa d'aquell preciós corall de «color de sang», ple de vida, davant meu. Després, amb el temps, s'assecà i les seves branquetes, de mica en mica, es trencaren. Però n'ha quedat un bon tronc, que adorna la meva taula de treball. I així, quan escric aquest article, la seva presència em fa reviure tota la meravella d'aquella pesca de corall, amb l'inestimable ajut d'un bellíssim quadre penjat a la paret, on hi ha plasmades l'Estartit i les illes Medes, pintura que em féu i em dedicà gentilment l'amic Lluís Roura, sense saber res de tota aquella història ni del fet que sempre he estat un enamorat d'aquest racó de la Costa Brava, on diuen que hi hagué un temple en honor a la deessa Astarté (d'aquí vindria el nom d'Estartit) i on féu estada, segons una llegenda mitològica, Medea (d'aquí podria també venir el nom de les Medes).

Ah!, i àdhuc em sembla sentir encara tota l'agradabilíssima flaire del mar que desprenia aquella formosa branca de corall, després de ser arrencada, ara fa una cinquantena d'anys, per uns corallers, pertanyents al C.R.I.S. (Centre de Recuperació i d'Investigació Submarina), de les profunditats de la Cova Rosada, branca -una de les moltes- que ells dipositaren a la barcassa del meu inoblidable -inoblidable i, alhora, fantàstic- mareig patit a l'arxipèlag de les Medes...

Emili Casademont i Comas

Publicat a "Diari de Girona" (4-11-07)