diumenge, 25 de març del 2007

Una franja inexistent?

L'Arxiu de la Corona d'Aragó nasqué l'any 1318, gràcies a la iniciativa del rei Jaume II, conscient del valor polític i històric que tenien els documents que expedia la seva Cancelleria, per tal de defensar la legalitat dels territoris que ocupava. Dividit en nou seccions (la de la Reial Cancelleria, la del Consell d'Aragó, la de la Generalitat de Catalunya, etc., així com l'anomenada Diversos i Col·leccions, que inclou actes de col·legis professionals i fons nobiliaris i familiars), l'Arxiu de la Corona d'Aragó, el més antic d'Europa, disposa d'un parell de seus a la Ciutat Comtal i té un patronat, fundat recentment, que presideix la ministra de Cultura espanyola, Carmen Calvo, en tractar-se d'una entitat de titularitat estatal.
El director de Temps de Franja, Màrio Sasot, explica, en el darrer número de la indicada revista, que fou molt il·lustrativa la seva assistència com a informador a l'acte de constitució d'aquest patronat, celebrat a Barcelona, amb la presència de la citada ministra, així com amb la dels presidents de les comunitats autònomes pertanyents a l'antic Regne. O sigui, el de Catalunya, José Montilla; el d'Aragó, Marcelino Iglesias; el de Balears, Jaime Matas, i el de València, Francisco Camps (dos del PP i dos del PSOE), que mostraren les seves divergències polítiques i l'interès divers que suscita a cada territori la gestió conjunta de l'Arxiu. Sasot, després d'assenyalar que fou curiós observar que el president balear, Jaime Matas (PP), obrí el foc de les intervencions bilingües -un bocí en castellà i un altre en català-, opció que seguiren (premetidament?, per inèrcia?) la resta de presidents de l'antiga Corona d'Aragó, diu que alguns periodistes «vam al·lucinar bombolles en veure Francisco Camps -també del PP- parlar animadament amb Matas i amb els altres presidents, mentre prenien cava o veien la interessant exposició inaugurada a la planta baixa del Palau del Lloctinent, en una llengua que diu que no és la seua ni l'après mai. I entenia i se l'entenia tot! Tot un portent, el senyor Camps...!».
Però el que més li cridà l'atenció, al director de Temps de Franja, fou que alguns dels periodistes aragonesos que anaren a cobrir l'acte quedessin bocabadats, en descobrir que el seu president (Marcelino Iglesias, del PSOE) parlés tan bé el català, i afegeix: «No és d'estranyar el seu desconeixement d'aquest fet, perquè (...) la TV pública aragonesa es va cuidar de resumir només la part castellana del discurs, "per respecte als televidents que no l'entendrien", em va replicar un jove periodista de Aragón Televisión (la... nostra?)».
Marcelino -o Marcel·lí- Iglesias parla tan bé el català, perquè és un català de soca-rel de la Franja de Ponent. I les poques vegades que jo l'he sentit expressar-se en la nostra llengua ho ha fet correctíssimament. Em recorda la meva àvia materna (pel que m'han explicat, ja que morí ben jove a Girona i no la vaig arribar a conèixer), que també era franjolina i exhibia amb orgull, a més, un certificat de la seva partida de baptisme expedit pel Bisbat de Lleida en català. No té res de sorprenent, doncs, que Marcel·lí Iglesias, com a franjolí, domini la llengua de la Franja. El que sí que sorprèn és que ho amagui, o que li amaguin, i que el seu català -i el dels franjolins- sigui menyspreat a les Corts aragoneses, després de dues dècades de reclamar la Franja de Ponent (que inclou territoris de les províncies d'Osca, Terol i Saragossa) la seva cooficialitat sense èxit. Unes Corts aragoneses, per cert, on no fa gaire que el català fou anomenat «xapurrejat», sense aixecar quasi cap protesta. No obstant això, Temps de Franja recorda, en l'editorial, que, des de l'associacionisme, s'ha continuat treballant en pro de la dignificació de la llengua i la cultura catalanes de la Franja, tot citant, entre moltes activitats, les Jornades del Matarranya. «Ara bé -recalca-, com va deixar palès la trobada matarranyenca, la preocupació i l'aparició als mitjans de comunicació turolencs del Matarranya és ben minsa, i això que existeix la columna de "Viles i gent" a la premsa comarcal i "Lo Cressol" al Diario de Teruel».
Referent al sector nord de la Franja, on Lleida és la receptora de la franja septentrional enfront d'una llunyana Osca o unes despreocupades Barbastre i Montsó, l'editorial, després d'assenyalar que la macro-Ribagorça és un territori que té una part important dins la Franja, i que, a més, últimament tant la zona pirinenca com la prepirinenca gaudeixen d'un dinamisme econòmic poc conegut, però admirat per l'economista Ramon Tremosa als seus articles a l'Avui, denuncia que «malgrat això, per a tota la premsa, fins i tot la comarcal, el que prima és la capital, la Graus-gorça, que junt amb Campo, Benasc i Castilló de Sos acaparen la informació, quedant en darrer lloc Benavarri. D'aquesta manera, la desinformació sobre les llargues valls de l'Isàvena i la Noguera Ribargoçana és pràcticament total, i no cal dir si ens referim als actes que s'hi fan en català (...) Així, des de les corporacions municipals i comarcals, com també des de la premsa provincial, es realitza, conscientment o inconscientment, una desinformació i una censura lingüística que recorden èpoques passades, que molts pensàvem que ja estaven superades». Cosa que a mi, com cal suposar, em sembla d'allò més greu...
I acaba dient l'editorial que, en definitiva, el 2006 ha estat un any d'abundants treballs en i pel català per part de les associacions de la Franja, que no sempre han calat en el subconscient dels habitants de les capitals aragoneses, poc sensibles a la diversitat cultural del territori, ni en una part dels veïns franjolins que viuen i treballen a la Franja, o que hi estiuegen i l'estimen. «Poc podem fer en la nostra tasca divulgativa -conclou-, si les corporacions i els mitjans de comunicació no difonen les nostres agendes. Encara que sempre quedarà la tasca dels mitjans propis i Internet per a demostrar que encara sobrevivim amb força i dinamisme. Per la qual cosa, tot i que la Franja, en ocasions, sembla inexistent..., podem afirmar que sí que ho és, però segons per a qui!».
Ah!, m'oblidava de dir que el títol de l'editorial de Temps de Franja és el mateix que he posat a aquest article: «Una franja inexistent?». Ai, si la pobra de la meva àvia materna veiés les coses que passen a la Franja de Ponent i el que es «cou» al Govern d'Aragó relatiu a la seva terra natal...! Estic segur que la meva àvia materna, que des de l'any 1933 dorm el son etern al cementiri gironí de Palau-sacosta, es mostraria molt contrariada. És clar que també estaria orgullosa de tenir un nét, com jo, que coneix la Franja -terra catalana que, en certa manera, també és la meva- i que sempre procura donar-la a conèixer, enaltir-la i defensar-la com es mereix...

Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona"(25-3-07)

dimecres, 21 de març del 2007

Sant Jordi, un sant que el Vaticà no reconeix

Cada any, en apropar-se el 23 d'abril, sorgeix la mateixa pregunta:
Va arribar a existir, en realitat, sant Jordi? Llegiu aquest article,
benvolguts lectors, i, possiblement, sortireu de dubtes.


Un important cronista oriental antic, Faust Buzand, explica que fou el bisbe sant Grígoris (Gregori) qui introduí les idees del cristianisme a les terres russes del Daghestan, tot afegint que sant Grígoris era, en realitat, sant George (Jordi), el qual, de forma violenta i en plena joventut, morí l'any 303, un cop fundades les esglésies apostòliques d'Armènia i Albània, i no pas per decisió de l'emperador romà Diockecià, sinó per decisió del rei persa Dadià.
Aquesta versió sobre la mort de sant Grígoris o sant George és sostinguda per molts historiadors romans contemporanis i, durant una bona colla de temps, acceptada, tant a Orient com a Europa, sense discussió. A més, diversos biògrafs del mateix Dioclecià, entre els quals figuren Eusebi i Lactanci, no dubten a abonar-la. I és que els annals romans d'aquella època no recullen cap menció relativa a l'execució de sant Grígoris o de sant George. Cosa ben comprensible, tenint en compte que les persecucions sanguinàries dels cristians a Roma no s'iniciaren fins al 304 i que, en els anys anteriors, Dioclecià els respectà sempre, entre d'altres raons perquè, políticament, no li creaven cap problema.
D'altra banda, cal consignar que, segons alguns vells relats, els antics temples coneguts avui amb el nom de Sant Jordi, com el que féu construir, per exemple, Constantí el Gran, eren anomenats de Sant Grígoris, car els noms de Grígoris i de George quasi no es diferenciaven en res, tant pel que respecta a la pronunciació com a l'escriptura. Més endavant, però, hom utilitzà el nom de George, de forma generalitzada, ja que la pronunciació s'associava més amb l'idioma grec que no pas amb el llatí, i l'adoració a sant George (sant Jordi, repeteixo) anà creixent arreu del món cristià.

La llegenda del drac i la princesa
Sant Jordi, defensor de la fe per a uns, d'altres l'identificaren com a protector del bestiar, alhora que molts agricultors l'arribaren a convertir en el seu patró. Cada poble intentà apropar la imatge del sant a les seves pròpies arrels. I així nasqueren moltes llegendes sobre sant Jordi, la més cèlebre de les quals és la del drac i la princesa. Una llegenda, però, que, inicialment, era força diferent de com avui la coneixem (i que representen a la vila tarragonina de Montblanc, igual que a d'altres llocs d'Europa, cada 23 d'abril), atès que sant Jordi, muntat damunt el seu cavall blanc, matà una enorme serp, i no pas un enorme drac, en un «fet d'armes», on no hi hagué cap princesa per defensar. Ah!, ni tampoc cap rosa vermella per fer bonic...
La popularitat de les llegendes sobre sant Jordi, que procedien d'Orient, començà a preocupar seriosament l'Església romana, ja que, per altra banda, els cristians, gràcies a aquest sant, conegueren la imatge d'un Déu Celestial, el simbolisme de la creu i una sèrie de ritus que també provenien d'allà. Per això, i res més que per això, se celebrà el I Concili de Roma, concili que, a part d'ordenar que es parlés poc de sant Jordi, confeccionà una biografia seva, en la qual incorporà el fals martiri que patí per ordre de Dioclecià, així com l'afirmació que, com a guerrer experimentat, sant Jordi formava part de l'exèrcit del citat emperador, cosa també totalment falsa, atès que, segons els càlculs fets, el «cavaller» tenia, aleshores, uns 9 o 10 anys...
Roma, de mica en mica, anà desprestigiant la figura de sant Jordi, tal com pot comprovar-se repassant la història, I així, malgrat ser el patró d'una bona colla de països i ciutats (Anglaterra, Portugal, Geòrgia, Grècia, Lituània, Catalunya, Aragó, Moscou, etcètera), als anys 60 del segle passat procedí a eliminar-lo de la llista oficial de sants catòlics, tot i que, a causa de l'onada de protestes que el fet aixecà, després tornà a posar-li, però d'una manera simbòlica. Per tant, el desig del Vaticà d'esborrar del tot sant Jordi fracassà. I també fracassà l'intent de fer desaparèixer alguns documents que parlen de sant Jordi i del seu origen rus, conservats en aquells països que aconseguiren eludir la influència de l'Església romana, documents que, a més, contenen llegendes i poemes religiosos referits a la personalitat d'aquest sant tan venerat i popular a Catalunya. Una veneració i popularitat a casa nostra, però, que és força recent, ja que, deixant de banda que tan sols hi ha un poble català que duu el seu nom -el gironí Sant Jordi Desvalls-, fa un centenar d'anys hom deia, quan volia indicar que hi havia escassecat d'alguna cosa, que «n'hi ha menys que capelles de sant Jordi», conforme recull el folklorista Joan Amades a les pàgines del Costumari català.

Mort i enterrat al Daghestan
Tornant a les cròniques de Faust Buzand, cal remarcar que aquestes també mencionen el lloc on morí sant Jordi, lloc que és igualment citat en algunes obres sèrbies, croates, búlgares i anglosaxones, i que no és altre que un que hi ha ben a prop de la ciutat de Derbent (a l'indicat Daghestan), en què el sant, lligat a la cua d'un cavall salavatge que corria com un mal esperit, fou arrossegat per un terreny ple de pedres punxegudes, terreny on se l'enterrà i on s'edificà, posteriorment, un temple, del qual encara es conserven algunes ruïnes.
Concretament, la suposada sepultura de sant Jordi (localitzada ara fa una dotzena d'anys per un grup d'investigadors, encapçalats pel catedràtic i director de la Fundació Internacional Benèfica Sant Jordi, M. Adjlev), es troba situada en un llogarret antigament denominat Yalgan, un nom que prové de la vella paraula turca «yargan», que significa Jordi. I, amb el nom de Yurgan, és conegut, en el món turc, un jove predicador que fou l'introductor en aquelles terres de les idees cristianes. Els habitants de Yalgan sempre han respectat aquesta sepultura, convertida, des de temps molt reculats, en un lloc de pelegrinatge.
Avui dia, la gent del Daghestan (que professa, en la seva majoria, la religió islàmica) diu que l'home que allà hi ha enterrat és «sant Yurys», nom que correspon als de Jordi, Jorge, George, Giurdy, Guerguen, etc. I cal destacar que sant Yuris o sant Jordi és, a més, un sant veneradíssim per tots els musulmans d'aquell país, ja que afirmen, corroborant allò que es digué en el passat, que, mercès a ell, conegueren la imatge del Déu Celestial.

Conclusió
Tot fa creure, doncs, que sant Jordi, en contra del que alguns pregonen, no és pas un sant imaginari, fruit de la llegenda més fantàstica, sinó un sant ben real. Un sant que, per raó del seu origen rus o oriental i de la seva pertinença a l'Església ortodoxa, ha estat maltractat per l'Església catòlica, fins a l'extrem, insisteixo, d'arribar-lo a «escombrar» del seu calendari, després d'haver-se negat tots els papes de Roma a adoptar el nom de Jordi...

EMILI CASADEMONT I COMAS

diumenge, 18 de març del 2007

L'himne espanyol i l'himne andorrà

L'any 1761, l'himne espanyol apareix mencionat per primera vegada. I ho fa al Libro de Ordenanza de los toques militares de la Infantería Española, de Manuel Espinosa, on hi ha la particel·la, sota el títol Marcha Granadera o Marcha de Granaderos, d'autor desconegut. L'himne espanyol, pràcticament el més antic d'Europa, és un dels pocs himnes del món que no té lletra oficial. N'ha tingut, això sí, d'extraoficials, com aquella d'Eduardo Marquina que, durant el regnat d'Alfons XIII, es cantà, si bé no aconseguí arrelar gaire, i que començava així: «Gloria, gloria, corona de la Patria/ corona de luz/ que es oro en tu pendón». O com aquella altra lletra que l'any 1942, sota la dictadura del general Franco, li posà José María Pemán: «Viva España, alzad los brazos/ hijos del pueblo español,/ que vuelve a resurgir». Etcètera. Una lletra, aquesta última, que als de la meva generació ens feien cantar a l'escola, però que, a tall de conya, transformàvem en un «Viva Espanya, penjada en una canya/ i si la canya cau,/ Espanya adéu-siau». I també etcètera.
Aquella lletra de'n Pemán no ens feia gens de gràcia. La solíem trobar feixista, com la sol trobar igualment feixista la gent d'avui dia. I d'aquesta manera, anà quedant, de mica en mica, arraconada. Però no ocorregué pas el mateix amb la música del vell himne espanyol, atès que s'ha mantingut viva. De fet, l'antiga Marcha Granadera o la Marcha de Granaderos sempre ha estat l'himne espanyol -que s'ha tocat, sobretot, davant els reis-, tret del període republicà del 1931 al 1939, en què se substituí per l'himne de Riego, però, tal com assenyalava abans, sense lletra oficial, ja que tots els intents per dotar-lo d'una que acontentés tothom, en una Espanya constituïda per una varietat de pobles que ja tenen el seu himne propi, han fracassat.
Parlant d'himnes nacionals, l'himne andorrà és un cas ben diferent de l'espanyol. I així, dimarts passat, dia 13, ho posava en relleu el Diari d'Andorra, juntament amb el fet de celebrar-se, el mateix dia, el 14è aniversari de la Constitució del país dels Pirineus, l'únic del món que té el català com a llengua oficial i que, com a membre de ple dret, forma part de l'ONU. L'himne del Principat d'Andorra és un himne força modern, ja que fou estrenat el 8 de setembre del 1921 al santuari de la Verge de Meritxell, amb motiu de la festa nacional andorrana. La seva música la compongué un capellà lauredià -natural de la parròquia o poble de Sant Julià de Lòria-, anomenat Enric Marfany, canonge de la catedral de la Seu d'Urgell, que el 1919 fou destinat a Burgos i que, dos anys més tard, rebé la púrpura cardenalícia. Pel que fa a la seva lletra, cal indicar que aquesta és original de Joan Baptista Benlloch, un eclesiàstic nascut a València, administrador apostòlic de la diòcesi de Solsona, nomenat, el 1906, bisbe de la Seu d'Urgell i, en conseqüència, copríncep d'Andorra. Durant el seu pontificat, per cert, promogué algunes obres importants, com la carretera que uneix la Seu amb Andorra, raó per la qual és recordat amb estimació -morí el 1926- al país de la Mare de Déu de Meritxell, on té dedicada una cèntrica plaça a Andorra la Vella. La lletra que el príncep Benlloch posà a l'himne nacional andorrà és aquesta: «El gran Carlemany, mon pare,/ dels alarbs em deslliurà,/ i del cel vida em donà/ de Meritxell la gran Mare.// Princesa nasquí i pubilla/ entre dos nacions neutral;/ sols resto l'única filla/ de l'imperi de Carlemany.// Creient i lliure onze segles,/ creient i lliure vull ser./ Siguin els furs mos tutors/ i mos Prínceps defensors.» En aquesta lletra, s'hi barreja molt l'emperador Carlemany, el mateix que arribà a ser venerat com a sant a la catedral de Girona. La veritat, però, és que mai no s'ha pogut demostrar que Carlemany deslliurés els andorrans dels alarbs. Es tracta d'un antiga llegenda que els andorrans admeten com a real. De la mateixa manera que també admeten com a real que Andorra es digui així a causa del fet d'haver donat Carlemany el nom d'Andor a aquest territori, la bellesa del qual sempre ha estat comparada amb l'exhibida abans per la Vall de Sant Daniel, quan la mà de l'home no havia comès tants estralls en aquest indret gironí...
Fins aquí, tot sembla correcte. O, millor dit, més o menys correcte. Però el Diari d'Andorra adverteix que, si algú pretén explotar comercialment la música de l'himne andorrà, s'haurà d'adreçar a una família que viu a La Corunya, ja que «Rafael Castro-Acuña Marfany té els drets d'autor de la música que va compondre l'oncle de la seva mare, mossèn Enric Marfany Bons». Aquest Castro-Acuña Marfany mai no conegué mossèn Marfany, puix que nasqué el mateix any que ell morí, o sigui, el 1942, però aconseguí fer-se amb la propietat legal de la particel·la de l'himne andorrà. I sembla que qui hi influí molt, en això, fou una de les dues germanes del capellà, la Balbina, que es traslladà a casa d'en Castro, després de l'òbit del seu germà, i explicà -en català, perquè no parlava amb fluïdesa el castellà- que mossèn Marfany havia estat un músic excel·lent i bona persona.
En efecte, el lauredià mossèn Enric Marfany fou un músic excel·lent, a part de bona persona, segons s'ha pogut comprovar, que exercí d'organista de la catedral de la Seu d'Urgell des dels 22 anys. I una carta que un seu amic, Salvador Codina, adreçà a la família de Galícia, el 1991, identifica Marfany com «una estrella de primera magnitud de la música». Codina, a més, recorda que el rei Alfons XIII, en una visita que efectuà a la Seu, proposà al compositor de la particel·la de l'himne d'Andorra que fos l'organista del palau reial a Madrid. «L'orgue catedralici vibrava, sota les seves mans; el rei, en escoltar la tonalitat, es va interessar immeditament pel músic i li va oferir ser l'organista de palau, però Marfany ho va refusar amablement», relata la carta. Aquesta proposta del monarca espanyol tingué lloc el 1923, o sigui, dos anys després de la primera interpretació de l'himne andorrà al santuari de Meritxell.
Ara, la música de l'himne nacional del Principat d'Andorra es troba protegida per la Societat General d'Autors i Editors d'Espanya. I Rafael Castro-Acuña Marfany, segons la informació facilitada pel Diari d'Andorra, «cobra uns 30 euros anuals pels drets d'autor», la qual cosa significa que ben poca gent la utilitza comercialment. I és que l'himne d'Andorra tan sols es fa servir per a actes oficials. Passa el mateix que amb l'himme espanyol, però amb la gran diferència que aquest no té lletra oficial i que, malgrat la prohibició existent, la seva música és, en ocasions, emprada per gent rara de cara als seus interessos personals o electorals, com sol passar en les manifestacions del carrer, protagonitzades a Madrid pel PP, contra el govern de José Luis Rodríguez Zapatero...

Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona"(18-3-07)

dissabte, 17 de març del 2007

Tot era possible a la Costa Brava


El 1962, vaig començar a realitzar, a Ràdio Girona, un programa informatiu diari dedicat a la Costa Brava -de juny a setembre-, que estigué en antena durant alguns anys. En aquell programa, sempre hi intervingué una locutora, la qual, mitjançant un diàleg que mantenia amb mi (un sistema força utilitzat a la ràdio de l'«antigor»), s'interessava per tot allò que acabava de succeir al litoral gironí. La primera fou Maria dels Àngels Roig, que després aniria a la Ràdio de les Valls d'Andorra (primer dita, Ando-ràdio i finalment, Sud-ràdio), on desenvoluparia una espléndida tasca en castellà, francès i català, que li seria recompensada amb un premi Ondas.
Aquell programa, en què jo informava de la puntual arribada i de l'estada estiuenca a la zona costabravenca de cèlebres personalitats internacionals del món de la política, de la cultura, de l'espectacle, etcètera, tot ben amanit amb curiosos i, en ocasions, «escandalosos» fets, ben aviat conegué l'èxit. I això féu que fos «passat», atenent les peticions rebudes, per diverses emissores (La Voz de la Costa Brava, de Palamós; Ràdio Blanes, Ràdio Miramar, etc.) i que algun mitjà de la premsa escrita em qualifiqués d'«el informador número uno de la Costa Brava», cosa ben certa, atès que encara no hi havien «desembarcat» els periodistes de Madrid, de Barcelona... i de més enllà de les fronteres de l'Estat espanyol.
Aquell programa, el primer programa inportant de la meva vida professional radiofònica, s'intitulava «!La Costa Brava!», tret de quan el «passaven» les emissores «connectades» amb Ràdio Girona, que l'anomenaven «Desde Gerona». Molts dels seus guions, per cert, es convertiren en uns reportatges que vaig publicar al diari gironí «Los Sitios», sota el títol genèric de «Todo es posible en la Costa Brava». Un títol ben escaient, ja que, en efecte, llavors tot, per més estrany i estrambòtic que fos, era perfectament possible que s'esdevingués al litoral gironí.
Es tractava d'una època en què es filmaven grans pel·lícules estrangeres i se celebraven «sonadíssimes» festes a la Costa Brava, lloc d'estiueg o de treball de moltes figures bastant excèntriques del camp de la cançó o del ball. Una Costa Brava, on, a més, hi havia un Dalí, en plenitud de forma, que exhibia, a Portlligat, el bo i millor de les seves genialitats...

EMILI CASADEMONT I COMAS
(Article publicat a l'opuscle "70 anys de Ràdio
Girona" -Tardor del 2004-, il·lustrat amb una foto
del cognom Casademont, dibuixat per Salvador Dalí)
----------------------------------------------------------------------

NOTA.-- Últimament, Josep Maria Bernils Vozmediano ha ressaltat, en sengles reportatges publicats al «Diari de Girona» i al bisetmanari figuerenc «Hora Nova», l'èxit assolit per aquell programa, que «va permetre a aquest periodista, que anys més tard desembarcaria a Figueres, on s'ha retirat, ser qualificat com "el informador número uno de la Costa Brava", abans que hi aterressin, a partir dels anys setanta, periodistes barcelonins i madrilenys».
Per altra banda, cal consignar que, l'any 1970, vaig realitzar el programa informatiu «¡La Costa Brava!» a Ràdio Popular de Figueres.

E. C. i C.

dimecres, 14 de març del 2007

Un segle de «La Santa Espina»

Fou la nit del 19 de gener de l'any 1907 que, al Teatre Principal de Barcelona, el poeta Àngel Guimerà hi estrenà la rondalla en tres actes i sis quadres titulada La Santa Espina, musicada per Enric Morera, i, alhora, una sardana que, per formar-ne part, rebria el mateix nom. Tinc davant meu, per cert, el cartell anunciador, il·lustrat amb les fotos dels dos autors de l'obra, que en dóna fe, confeccionat per la «Imprempta La Renaixensa». I cal destacar que l´èxit d'aquella estrena fou realment apoteòsic, ja que, a continuació, la rondalla La Santa Espina es representà 200 vegades seguides, en les quals intervingueren 31 personatges, a més de molts comparses, una orquestra i un cor, tot assolint ràpidament la seva sardana una enorme popularitat. Un fet, aquest últim, gens sorprenent, atès que, en la dita peça sardanística, s'hi ajunten una bella música i una inspirada i patriòtica lletra, encetada així: «Som i serem gent catalana/ tant si es vol com si no es vol,/ que no hi ha terra més ufana/ sota la capa del Sol!».

PROHIBICIONS DICTATORIALS
No tot, però, fores flors i violes per a la sardana La Santa Espina, puix que, al cap de poc temps, començà a ser molt mal «guipada» -millor diríem escoltada- pels enemics de Catalunya. I així, fou prohibida per la dictadura de Miguel Primo de Rivera, mitjançant una circular difosa pel general Losada, governador civil de Barcelona, que, amb data 5 de setembre del 1924, deia el següent: «Habiendo llegado a este Gobierno Civil, en forma que no deja lugar a dudas, que determinados elementos han convertido la sardana "La Santa Espina" en himno representativo de odiosas ideas y criminales aspiraciones, escuchando su música con el respeto y reverencia que se tributan a los himnos nacionales, he acordado prohibir que se toque y cante la mencionada sardana en la vía públida, salas de espectáculos y sociedades y en las romerías o reuniones campestres, preveniendo a los infractores de esta orden que procederé a su castigo con todo rigor».
I, posteriorment, també la sardana La Santa Espina fou prohibida per la dictadura de Francisco Franco, tal com ha recordat en un article recent, publicat al diari lleidatà La Mañana, el meu bon amic i company Sebastià Gràcia i Petit: «El règim franquista va continuar amb la mateixa dèria (de Primo de Rivera) i a les discoteques de les emissores, al disc de La Santa Espina, s'hi podia llegir: "Prohibida"». I afegeix que es donà el cas que, el dia 26 de gener del 1939, aquest disc estava sonant per Ràdio Associació de Catalunya, just en el precís moment que els vencedors entraven a Barcelona. «El disc de La Santa Espina que hi havia a l'emissora barcelonina va ser ratllat. El que se'n va salvar, d'això, va ser el de Ràdio Lleida, el mateix que, tan bon punt es va poder radiar, ha servit de sintonia al programa La Sardana. I fins ara», indica el periodista lleidatà, que ha estat sempre el guionista i presentador del citat espai radiofònic.
Després de l'any 1924, La Santa Espina no es tornà a tocar o cantar fins al 1930, un cop caiguda la dictadura de Primo de Rivera, cosa que donà pas a la proclamació, el 14 d'abril del 1931, de la Segona República. Cal indicar que, aleshores, hi havia moltíssima gent partidària que La Santa Espina substituís Els Segadors com a himne oficial de Catalunya, però que la sort no la volgué pas acompanyar. I també cal dir que Ventura Gassol intentà sense èxit que Els Segadors, qualificats per ell de «massa bel·licosos», fossin reemplaçats, en tal sentit, per El cant del poble, composició que havia encarregat a un gran poeta, Josep Maria de Sagarra, i a un no menys gran músic, Amadeu Vives. Després, en temps de la dictadura franquista, en no poder-se interpretar Els Segadors (i en prohibir-se de nou La Santa Espina), La Balanguera -l'actual himne oficial de les Balears-, El cant de la senyera o el Virolai feren les funcions d'himne nacional català. Convé remarcar, però, que El cant de la senyera, com a conseqüència dels aldarulls que provocà la seva interpretació al Palau de la Música Catalana l'any 1960 (i que acabaren amb la detenció i l'empresonament de Jordi Pujol), fou ben «maleït» pel règim de Franco...

EL GENI MUSICAL DE CATALUNYA
De la seva adolescència barcelonina, el meu pare en guardava el record del mestre Enric Morera, un home alt, sec, una mica escardalenc. M'explicava que tenia uns cabells fins, plantats com les espigues en un camp de blat, balancejant-se al compàs del vent, i que els seus ulls petits, darrere els vidres de les ulleres, ho escodrinyaven tot. I m'explicava, igualment, que, alguns que el coneixien bé, asseguraven que Morera «gastava» un xic de mala llet...
«En realitat -em deia el meu recordat amic, el músic, escriptor i polític gironí Josep Fontbernat, un dels alumnes predilectes que havia tingut Morera als anys 10 del segle passat-, era com un anyell a qui li agradava de vestir-se de lleó. Li agradava de dir mal dels seus col·legues, perquè hauria volgut que tots fossin com ell: apassionats, desinteressats, idealistes, disposats sempre a sacrificar-ho tot, per tal que l'art sempre, també, hi sortís guanyant. Enric Morera no era mai neutre. No era mai indiferent. Posava la seva persona, el seu talent, tot, al servei de l'art de la terra».
I, per altra banda, aquell alumne predilecte del mestre Morera, exiliat al Principat d'Andorra, contava als oients del seu Glossari andorrà de la Ràdio de les Valls (emissora primer dita Ando-ràdio i, finalment, Sud-Ràdio) que «tot, aleshores, a casa d'en Morera, era encès i apassionat. Les parets eren plenes de records de glòries encara fresques. Allà, hi vaig veure la primera pintura de Picasso, que representava una cursa de braus. Dibuixos d'en Ramon Casas i d'en Santiago Rusiñol. Un d'en Nonell. Maquetes de decorats per a les seves obres. La fotografia de Maria Morera, la seva muller, amb el seu fill Jordi, que havia de morir poc temps després, i la de seva filla Maria, que la tragèdia també l'havia de tocar, perdent el seu marit en un dissortat dia 11 de setembre».
Enric Morera, tal com reconeixia tothom, era el geni musical de Catalunya. I això feia que tots els poetes treballessin per a ell. Des de Verdaguer fins a Sagarra, passant per Joan Maragall, Santiago Rusiñol, Ignasi Iglesias, Josep Carner, etc. Tots li portaven versos perquè els musiqués. I així, com per art d'encantament, nasqueren les peces musicals L'alegria que passa, La nit de l'amor..., fins que tot esclatà quan arribà La Santa Espina, que havia de donar, tal com algú amb molt d'encert ha assenyalat, una raó de ser als catalans.
Ah!, i Morera, així mateix, escrigué un himne per al Barça, himne (lletra i música) que suposo que es deu trobar oblidat en algun racó dels vells arxius del club i que, pel que sembla, superava el d'ara amb escreix, o sigui, el que comença dient «Tot el camp...». Un «Tot» que, en l'època del president Gaspart -per exemple-, els aficionats blaugranes canviaven per un «Fot»...
Enric Morera i Viura, l'activitat musical del qual finalitzà quan les tropes franquistes ocuparen tot Catalunya l'any 1939 (a partir de llavors, la seva obra quedà molt difuminada), manifestava que la «meva música neix del meu amor profund al meu país». I, mentre alguns han dit d'ell coses com «La seva música s'emmarca plenament dins el nacionalisme musical català» o com «Tota la producció de Morera està amarada de la catalanitat més pura i més ferma», Francesc Pujols, el cèlebre filòsof de la Torre de les Hores de Martorell, a qui Salvador Dalí erigí un monument davant mateix del seu museu figuerenc (monument on hi gravada, en una placa, l'encertadíssima frase pujolsiana: «El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors»), Pujols, repeteixo, afirmava, en aquells anys de glòria de l'home que musicà i immortalitzà uns versos de La Santa Espina d'Àngel Guimerà, que «Morera és l'artista que ha posat l'ànima catalana en música».

FLACA MEMÒRIA
Sebastià Gràcia i Petit advocava, en el seu article, perquè aquest 2007 fos declarat l'Any Santa Espina, adherint-se, d'aquesta manera, a la idea que jo vaig llançar a través del Diari de Girona i de la revista Som, mentre que, per la seva banda, l'associació Salanca Catalana, de Sant Hipòlit de Salanca (Catalunya Nord), proposava, per tal de dignificar el centenari de l'obra teatral de Guimerà i Morera, amb la seva corresponent sardana, que cada audició de la dansa més bella que es fes enguany a les terres catalanes finalitzés amb la interpretació de La Santa Espina. «Els temes principals que retrobem en les cançons patriòtiques -ressaltava- són la terra, la llengua, la senyera, la pàtria, l'exili, les lluites, la llibertat. La Santa Espina reprèn tots aquests temes i els enriqueix, i acaba amb les paraules que una mare diu al seu fillet: "Fill meu, per Catalunya,/ vull veure't gran i fort./ Fes cara als qui la ultratgin/ i per ella viu i mort!". I s'acostuma a afegir: "Visca Catalunya lliure!"».
Tot això, si funciona, és la mar de bonic. Però, tret d'algun cas en concret pel que respecta a la proposta feta pels nordcatalans, de moment no ha funcionat. «Flaca memòria», acaba de dir, amb pena, l'amic Sebastià, tot lamentant-ho. I cal reconèixer que té més raó que un sant...

Emili Casademont i Comas

diumenge, 11 de març del 2007

Madrid i Aznar, dos noms àrabs

El castellà està «inundat» de paraules àrabs: albarán, almacén, alcázar, alarido, algodón, alboroto, albóndiga, alcalde, alférez, alfarero, alquitrán, ojalá, albaricoque... i així fins arribar a unes 4.000. I el català tampoc no se n'escapa, d'això. També hi tenim una enorme quantitat de paraules àrabs, el mateix nombre, si fa no fa, que el castellà, anomenat per alguns espanyol. O sigui, albercoc, albergínia, alcalde, etcètera, etcètera, sense oblidar que, tant en català com en castellà, hi ha milers de topònims àrabs: Alacant (Alicante), Benidorm, Alzira (Alcira), Alcoi (Alcoy)... I és que cal tenir molt present que els àrabs arribaren a l'Estat espanyol l'any 711, hi romangueren vuit segles i hi deixaren la seva cultura, que era, aleshores, molt elevada i que, de mica en mica, anaren perdent.
Per a José María Aznar, però, que es veu que mai no ha llegit res sobre l'Al Andalus, o sobre el fet que, sota l'ocupació àrab, a l'Estat espanyol floriren amb esplendor les arts, la filosofia, l'astronomia, les bones lletres, etcètera, l'única Espanya és la catòlica, l'Espanya dels reis Ferran i Isabel (que, de catòlics, no en tenien res), la que expulsà els infidels -jueus i musulmans- i la que «descobrí» Amèrica. I he posat descobrí entre cometes, perquè, tal com està demostrat, molt de temps abans ja hi havien anat els víkings i, fins i tot, sembla que, força segles més enrere, els xinesos, els romans (en uns treballs arqueològics, practicats als Estats Units, s'hi han trobat monedes amb les efígies d'alguns emperadors de l'Imperi de Roma), els egipcis, els grecs... I àdhuc, abans que Cristòfor Colom, els templers. De fet, per tant, a Colom només se'l pot considerar el descobridor oficial del Nou Món.
La revista barcelonina d'història Clío publica, en el seu darrer número, un article signat per la periodista María Ares, el títol del qual, Lo que Europa debe a Al Andalus. El legado cultural hispanoárabe, remet al llibre de Juan Vernet Lo que Europa debe al Islam de España (El Acantilado Ediciones, 1999), que Aznar, com molt bé diu El Periódico de Catalunya, hauria d'haver llegit. O, potser, ja ho ha fet i creu, perquè ell és així de rarot, que tot allò que s'hi exposa és una solemne bajanada. «Entre otras cosas -assenyala el citat rotatiu-, nos recuerda (Vernet) que el léxico español contiene en torno a 4.000 palabras de procedencia árabe (el 8 por ciento del total), y ello sin tener en cuenta las decenas de miles de topónimos que jalonan todo el territorio». I, per altra banda, El Periódico de Catalunya indica que resulta pelegrí que a l'Estat espanyol, amb aquest fabulós llegat àrab, no s'ensenyi, als centres escolars, ni els rudiments de l'idioma en què està escrit l'Alcorà. «A los del Partido Popular les parecerá de perlas, sin duda, pero sorprende también el inmovilismo al respecto de otras instancias. Lo lógico, lo sensato, lo culto, lo normal y lo pràctico sería que en España el árabe fuese considerado no sólo una parte esencial de la herencia nacional, sino que se comprendiera su gran importancia, empezando, si se quiere, con su importancia comercial en el mundo contemporáneo», comenta. Cosa, aquesta última, la mar de lògica, i no pas voler-ho enfocar tot, ara, de cara a l'ensenyament de l'anglès, llengua que ha envaït el castellà, donant origen a una estranya manera de parlar, amb què s'expressen molts ciutadans dels Estats Units, que ben poc té a veure amb la llengua de Shakespeare i amb la de Cervantes.
A mi, particularment, l'anglès -idioma que vaig aprendre força bé de petit- mai no m'ha resultat gaire simpàtic, potser perquè l'he hagut de necessitar poc. I sí, en canvi, el francès, llengua que, en la meva carrera professional com a periodista, m'ha servit de molt, sobretot per escriure en diaris editats a França, i és, a més (fet importantíssim), d'arrel llatina. Una llengua, la francesa, que, avui dia, es troba en franc retrocés arreu del món, però que encara té el privilegi de ser considerada la llengua de la diplomàcia, tal com ho posa en relleu el carnet internacional de premsa, que expedeix la International Federation of Journalists, carnet que, a part de figurar-hi algunes indicacions en rus, castellà, xinès, etc., certifica en dos idiomes, l'anglès i el francès (ho constato en el que jo tinc), que el seu posseïdor és un periodista professional. Així, s'hi pot llegir, en la llengua de Moliére, el següent: «Les soussignés certifient que le porteur est un journaliste professionnel et prient les autorités et les membres des organisations de journalistes affiliées d'acorder aut porteur de la présente toute l'aide et toutes les facilités utiles à l'accomplissement de sa mission».
D'altra banda, diu El Periódico de Catalunya -en to burleta i en el mateix article titulat «Una propuesta modesta»- que els populars no haurien d'acontentar-se només amb el no ensenyament de l'àrab a l'Estat espanyol, sinó que haurien de treballar per l'exporgació, o com a mínim la reducció, dels arabismes existents en el castellà: «¿No se trata de una contaminación léxica inaceptable? ¿No habría que seguir el ejemplo de aquellos griegos que abogan por la extirpación de su idioma de los invasores vocablos de origen turco?». I afegeix que seria necessari començar a emprendre una neteja lingüística per Madrid, ja que la capital de l'Estat té un nom àrab, nom que, segons assegura Juan Vernet, significa «lugar en el que abundan los túneles subterráneos de captación de aguas». És clar que, tal volta, encara és més greu el cas del nom de la planúria recorreguda pel Caballero de la Triste Figura, immortalitzada en la novel·la més famosa del món. Per què se'n diu la Mancha? Ens ho aclareix un altre arabista, el capellà aragonès Asín Palacios: la paraula significa planúria en àrab.
El rotatiu barceloní -continuant en to burleta- es demana: per què redimonis hem de prosseguir utilitzant paraules de la gent que ens envaí el 711 i després es quedà a l'Estat espanyol durant vuit segles «como Pedro por su casa»? I acaba dient -ara ja en to seriós- que és ridícul, com fa José María Aznar, l'amo del Partit (impo)Popular, de continuar negant la vigència, a l'Estat espanyol, de tants termes i fins i tot de modals procedents d'Orient, quan Aznar és, segons els qui entenen d'això, un nom àrab, amb la qual cosa, ell, que no pot veure ni en pintura els àrabs i que afirma que l'única Espanya és la catòlica, resulta que també porta a les venes sang impura...
Vaig estudiar l'àrab fa mig segle, quan exercia la professió periodística al Regne del Marroc, i no sé si José María Aznar, un dels grans culpables de la il·legal i cruenta guerra de l'Irak -i, en conseqüència, el responsable del criminal atemptat d'Atocha-, porta a les venes sang impura. Però hi ha gent, que hi entèn molt més que no pas jo, que assegura que sí. I ho haig de creure...

Per Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona"
(11-3-07)

dijous, 8 de març del 2007

La secretísima boda de Gala y Dalí

Exclusiva mundial, publicada pels antics diaris de l'Editorial Católica, S.A., encapçalats pel YA, de Madrid, que hi dedicà, el 31 d'octubre del 1984, les seves dues pàgines centrals, en «huecograbado», amb fotos espectaculars de la parella.


Un reportatge d'Emilio Casademont, distribuït per la desapareguda agència LOGOS.





Reproduït en apropar-se el mig segle d'aquell acte històric.

------------------------------

Silenciosamente y a escondidas de todo el mundo, el pintor catalán Salvador Dalí y la ciudadana soviética Elena Diakanoff, viuda del poeta Paul Eluard, más conocida por Gala, nombre que en lengua rusa significa monaguillo, se unieron en matrimonio (sentimentalmente, hacía varias décadas que ya lo estaban) el 8 de agosto de 1958 en la pequeña ermita de Nuestra Señora de los Ángeles, situada a una docena de kilómetros de Gerona y en la cumbre de una montaña, desde donde se puede contemplar una bella panorámica de la provincia y el azulado mar que baña la Costa Brava.


VEINTISÉIS AÑOS DESPUÉS
Hoy, al cabo de veintiséis años, el capellán custodio de los Ángeles, mosén Joan Juanola, ha dedicido contar a este periódico los detalles totalmente ignorados de aquel histórico acto que logró pasar tan inadvertido, que nadie se enteró de su celebración hasta cuatro días después. Y lo ha hecho en el Teatro-Museu Dalí, de Figueras, donde ha descubierto el coche que utilizaron los novios para desplazarse a la ermita.

Se trata del viejo Cadillac, que se encuentra en el patio del visitadísimo centro y que el pintor bautizó con el nombre de «coche pluvioso». Siempre se había sospechado que alguna razón poderosa impulsó a Salvador Dalí a colocarlo en aquel lugar. Sin embargo, el artista no dio nunca una explicación sobre la cuestión. Y aún más: tampoco ha comentado la causa por la cual puso en el interior del vehículo las figuras de una pareja de recién casados (reemplazadas, en la actualidad, por otras dos de distinta especie), que recibían una fina lluvia de agua cuando alguien introducía una moneda por una ranura...

«Sí, éste es el coche con el que Dalí y Gala subieron al santuario de Nuestra Señora de los Ángeles para contraer matrimonio. Llegaron los dos solos y ella era quien iba al volante. Recuerdo que Gala calzaba alpargatas y que, antes de la ceremonia, se las cambió por unos zapatos...», explica mosén Juanola.


EN LA MAYOR INTIMIDAD
La boda, que podía haber sido el acontecimiento del siglo (en el sentido de que hubiese movilizado a más de media humanidad), se celebró en la mayor intimidad. Todo había sido preparado con gran secreto. El propio capellán custodio de la ermita, que lleva cerca de treinta años en el cargo, fue avisado pocas horas antes. Dalí y Gala no querían publicidad ni ser molestados. Y a fe que lo consiguieron...

«Al llegar a los Ángeles -continúa contando el sacerdote-, Gala y Dalí se resistieronm a bajar del coche, ya que observaron la presencia de un grupo de turistas extranjeros por allí y tenían miedo de ser reconocidos. Sobre todo, les causaba pánico las cuatro o cinco máquinas de fotografiar que aquéllos llevaban. Tuve que ingeniármelas, con el fin de lograr que pudieran salir del Cadillac y entrar en la capilla sin ser vistos...»


CINCO PERSONAS
La ceremonia religiosa fue extraordinariamente senzilla, tal como Gala y Dalí deseaban. Sólo cinco personas asistieron a la misma. Y de las cinco, quatro eran curas...

«Fue mosén Francisco Vila, antiguo párroco de Cadaqués y gran amigo de Salvador Dalí, que entonces ejercía su apostolado en la también localidad gerundense de Fornells de la Selva, quien bendijo la sagrada unión. Cabe señalar que fue él también quien escogió la ermita de los Ángeles como escenario de la boda. Creyó que se trataba del lugar más discreto e idóneo. En calidad de testigos, actuaron mosén José Calzada Oliveras y mosén José Pol Arau. Yo hice de maestro de ceremonias, podríamos decir. La quinta persona presente en aquel secretísimo acontecimiento fue Julio Masó, secretario del juzgado municipal de la población de Sant Martí Vell, a cuyo término pertenece el santuario. El señor Masó se encargó de inscribir en el Registro Civil de la citada localidad al nuevo matrimonio.»


NINGÚN DOCUMENTO GRÁFICO
De la boda de Gala y Dalí no existe ningún documento gráfico. Segon explica el capellán custodio de los Ángeles, sólo podía haber obtenido alguno Julio Masó, pero éste, que había subido a la ermita provisto de una máquina de retratar y un «flash», incomprensiblemente no acertó a sacar ni una foto. Cuando fue a revelar la película, se encontró con la desagradable sorpresa de que ésta estaba velada...

«Después de la ceremonia, marido y mujer estamparon sus firmas en los correspondientes papeles. Y, a continuación, dispusiéronse a regresar a su finca de Port Lligat, en Cadaqués. Se les veía muy felices. Extraordinariamente dichosos. A mi me firmaron un autógrafo como recuerdo. Y también Salvador Dalí me prometió que, en prueba de agradecimiento, regalaría un cuadro al santuario. No obstante, y pese a los años transcurridos, este cuadro todavía no ha llegado a mi poder. Según me ha confiado Ramón Guardiola, amigo del artista, hace tres o cuatro años Dalí le confesó que tenía una deuda pendiente con la ermita de Nuestra Señora de los Ángeles y que iba a saldarla. Pero entonces, lamentablemente, el hombre se puso ya bastante enfermo, y, si Dios no lo remedia, creo que la promesa se quedará en simple promesa...,», se lamenta.

Una vez terminada la boda, Dalí y Gala se trasladaron al palacio episcopal de Gerona, donde fueron recibidos por el obispo de la diócesis, doctor José Cartañá e Inglés, que había sido el encargado de arreglar todo lo relativo al enlace matrimonial. I finalmente, los novios celebraron el «banquete de bodas» en el antiguo y típìco restaurante gerundense de La Barca, donde se comen unas ancas de rana realmente estupendas, si bien se supone que ellos no llegaron a probarlas...


PUNTO FINAL
«Lo curioso del caso -termina manifestando mosén Juan Juanola- es que prácticamente nadie sabe que en el santuario de Nuestra Señora de los Ángeles se casaron Gala i Dalí. Por curiosidad, este verano he realizado una pequeña encuesta entre cerca de quinientas personas que han subido a visitarlo y sólamente a cuatro o cinco les «sonaba» algo del hecho. A los demás, nada. La mayoría incluso ni siquiera sabía que Gala y Salvador Dalí habían estado casados por lo civil y por la Iglesia...».

dilluns, 5 de març del 2007

Miravitlles, Dalí, Fontbernat i l'oblidat Martí Vilanova

Quasi al costat mateix del nínxol del cementiri de Figueres on dormen el son etern els meus pares polítics, n'hi ha un que diu: «Martí Vilanova i Purcallas. Figueres, 1866-Aulnay-sous-Bois, França, 1930)». Es tracta del nínxol que contenen les despulles d'aquest patriota català, protagonista destacat dels fets de Prats de Molló i secretari de Francesc Macià, mort a l'exili. A la làpida, però, hi ha un error, ja que Martí Vilanova, que apareix fotografiat a la Gran Enciclopèdia Catalana, juntament amb Ventura Gassol i d'altres companys més (detinguts tots per la policia francesa, després del fracassat intent d'envair Catalunya, el novembre del 1926, sota les ordres de l'«Avi», per proclamar-hi la República), en el moment del seu traspàs no tenia pas 64 anys, com per equivocació es fa constar -tret de les dades que figuren a la dita làpida- en alguns llocs, sinó 34. El 9 del metàl·lic 1896, que hi havia al marbre, es capgirà, de forma fortuïta, i hi quedà -i encara hi queda- ben col·locat el 1866. Això és el que succeí fa temps i que, no fa gaire, em contà un antic funcionari de l'Ajuntament de la capital altempordanesa, el qual assistí, de ben petit i acompanyat del seu pare, a l'acte d'aquell sepeli, celebrat el 1930 al cementiri figuerenc, on foren traslladades, des de París, les restes de Martí Vilanova. A més, m'assegurà que una cunyada d'en Martí, abans de ser enterrat, li posà entre les mans un rosari...
Martí Vilanova, segons ara m'ha confirmat el seu nét, fill de Jordi Vilanova, mort també molt jove i enterrat al cementiri de Figueres als anys 80, amb l'assistència de l'expresident Josep Tarradellas (Jordi Pujol ja l'havia rellevat en el càrrec), tingué una gran influència en el moviment republicà i federal de la seva època. Així, col·laborà estretament amb els joves agitadors polítics figuerencs Jaume Miravitlles i Salvador Dalí. «De fet -m'ha dit-, eren bons amics. I, pel que relata Dalí a la seva autobiografia, el meu avi el va salvar d'ofegar-se en una galleda d'aigua, mentre pintava una pancarta al terrat de casa. Junts, tots tres van fundar, a Figueres, el grup marxista Renovación Social i van publicar el primer número del seu periòdic, amb el mateix nom, el 26 de desembre del 1921». Per la seva part, Miravitlles, de qui ara es compleix el centenari de la seva naixença, en el llibre El ritme de la revolució, hi conta, en el capítol «Martí Vilanova, el meu germà gran», el següent: «En acabar la Guerra Europea, jo tenia 10 anys, en Martí, 20. Als mítings, per poder veure l'orador, ell m'alçava al damunt de les espatlles. En aquesta mateixa època, i sota la impulsió de Martí Vilanova, Salvador Dalí visqué el període més romàntic i més generós de la seva existència. Més tard, capitanejats per en Martí, fundàrem un grup, Renovación Social, adherit a la III Internacional. Ha estat, segurament, el primer crit a favor de Rússia que s'ha donat a Espanya».
En iniciar-se la dictadura del general Miguel Primo de Rivera, Martí Vilanova fou arrestat, per repartir un manifest de Francesc Macià, i engarjolat a la presó de Figueres durant mig any. Tant ell com «Met» Miravitlles, empresonat igualment pel mateix delicte, foren condemnats i desterrats a l'exili. I també fou arrestat Salvador Dalí, per haver cremat, segons es diu, una bandera espanyola, en ocasió d'una visita que efectuà el rei a la capital de l'Alt Empordà, però, al final, se l'absolgué. Aquell any 1924, en Martí es casà a Cervera de la Merenda (Catalunya Nord), oficiant la cerimònia religiosa mossèn Barceló, que també es trobava exiliat, matrimoni apadrinat per Macià, personatge a qui Martí Vilanova s'uní ple d'entusiasme i arribà a encapçalar, a Prats de Molló, una de les dues columnes que volien entrar al territori català. Engarjolat de nou, aquesta vegada a La Santé de París, hi escrigué, allà, l'article «Recobrament nacional?», que es publicà a la revista Ressorgiment, de Buenos Aires. El 8 de febrer del 1930, caiguda la dictadura d'en Primo, morí de pulmonia a Aulnay-sous-Bois, un any abans de les eleccions municipals. I el 9 de desembre del 1931, nomenaren l'actual carrer barceloní Ciutat de Granada/Sant Quintí, segon tram, carrer de Martí Vilanova, fins a l'acabament de la Guerra Civil.
En els citats fets de Prats de Molló, l'actuació de Martí Vilanova fou molt important, segons relata Josep Fontbernat -que també participà en aquella aventura- en el seu llibre La batalla de Prats de Molló (Editorial Proa, Barcelona 1930). El fill del poble d'Estanyol (municipi gironí de Bescanó) hi conta fil per randa tot el que féu Vilanova, des que arribà a París, on ell i Miravitlles l'acolliren, obeint l'ordre de l'«Avi», fins al seu òbit, i li dedica un encès elogi, un cop ha consignat que les despulles de Martí Vilanova foren portades a Figueres, després del funeral celebrat a París, al qual les autoritats franceses prohibiren que assistís Macià. Per això no tingué res d'estrany que, en retornar aquest de l'exili, anés immediatament al cementiri de la capital de l'Alt Empordà, per tal de dipositar una corona de llorer a la tomba de qui havia estat el seu fidel servidor, acompanyat per tots els figuerencs. Poc temps després, amb la proclamació de la República espanyola, molts carrers de la ciutat canviaren de denominació. I un d'ells fou el de Sant Cristòfor, que passà a dir-se carrer de Martí Vilanova, fins al 1939, i que, igual que el de Barcelona, després de la mort de Franco no li ha estat retornat.
Martí Vilanova, el mestre del jove agitador polític Salvador Dalí, és un dels grans oblidats d'aquells temps. Ara, però, la seva família vol reparar l'oblit d'un figuerenc (amb la publicació, entre d'altres coses, d'un llibre biogràfic), que, a finals dels anys 20 i començament dels 30, vivia a Aulnay-sous-Bois, on tenia una botiga d'electricitat i anava cada dos per tres a París per assistir als cursos de tota mena d'estudis socials que s'hi feien. D'un figuerenc que, en paraules de Fontbernat -escrites en el seu llibre abans citat-, «era segurament l'home més ben preparat per a revenir a Catalunya i orientar les masses proletàries sovint addictes a falsos redemptors. El fet d'armes de Prats de Molló li havia donat experiència justa i suficient. Martí Vilanova era un convençut de les doctrines de Karl Marx i les meditava per a poder-les exterioritzar un dia davant les masses catalanes, amb aquella violència i convicció que eren les seves qualitats de ciutadà». La Parca, que el visità molt jove -als 34 anys, insisteixo-, li impedí que ho fes. La mort de Martí Vilanova fou, sens dubte, massa prematura...

Extret de l'article "La prematura
mort de Martí Vilanova",
original d'Emili Casademont i Comas
(Diari de Girona, 4-3-07)

dissabte, 3 de març del 2007

La resistència des de les comarques


"El dia que s'escrigui a fons, com han començat a fer J. Faulí, A. Manent, J. Guillamet..., la història de la cultura catalana, també des de les comarques es veurà l'enorme transcendència que han tingut, amb petites aportacions que han marcat camins. Un programa que s'anuncia com el primer fet en català fou «L'Hora de Catalunya» (a Ràdio Popular de Figueres), de només quinze minuts i amb la sardana al final. Nasqué el 1965, i diàriament, dissabtes i diumenges inclosos, emulava aquella crònica «El fet del dia», de Joan Alavedra. L'autor n'explica la vida en un reportatge a «Papers empordanesos» (1985) i celebra l'èxit del programa dedicat a Pep Ventura, emès des del Casino Menestral Figuerenc per recollir diners per al monument al sardanista (quants esforços del poble ras!). L'obra, molt desconeguda per ser edició d'autor, té el pròleg de Montserrat Vayreda, i conté una selecció d'escrits del primitiu «Figueres, tres de la tarda», que adopta el definitiu nom de «L'Hora de Catalunya», on sant Jordi, Pau Casals, Verdaguer, l'Empordà, el Nadal, el Canigó, Enric Morera, Montserrat, Amadeu Vives, Roses, Empúries, Rusiñol, Tossa... apareixen amb poemes i textos en unes cròniques i reportatges que acosten el país als habitants: obrien una cortina closa, quan avui costa de creure, com Mauthausen pels alemanys, que la barbàrie la teníem a tocar. El llibre ens acosta a la ràdio dels seixanta, peça important per al redreçament. Els autors de «L'Hora Catalana» de Santiago de Xile el saluden «amb admiració i afecte», i Casademont ho destaca al pòrtic del llibre."

JOSEP M. FIGUERES, professor d'història del periodisme a la UAB.
Dijous, 21 de setembre de 2006
Article publicat al diari EL PUNT (Girona), il·lustrat, en color, amb la portada del llibre
---------------------

En efecte, «L'Hora de Catalunya» (al principi, «Figueres, tres de la tarda») fou la primera emissió feta diàriament (diumenges i festes inclosos) a la ràdio del país (1965). Al cap de gairebé tres anys, un recull dels seus textos es publicà en un llibre, sota el títol «L'Hora de Catalunya (Recull d'una emissió radiofònica)», prologat per l'escriptora i poetessa Montserrat Vayreda i amb una portada original de l'artista-pintor Joan Felip Vilà. L'obra és «edició d'autor», perquè, si m'hagués decantat per una editorial (tenia, entre d'altres, l'oferta d'Ediciones Canigó), possiblement no hauria obtingut el vistiplau de la censura de Madrid o Barcelona. En canvi, editant jo mateix el llibre, vaig aconseguir, sense problemes, que la delegació provincial del Ministerio de Información y Turismo, al capdavant de la qual hi havia José Luis González Sobral, amb qui m'unia una certa amistat, el catalogués com a «publicación de interés local».
Cal dir que Ràdio Popular de Figueres, emissora avui dia desapareguda, pertanyia al Bisbat de Girona i, en conseqüència, la censura (sobretot, pel que respecta a la utilització de la llengua catalana) no l'afectava. Tot el contrari del que passava a la resta del Principat i, en particular, a Ràdio Girona, on uns espais meus -«Buenos días, Gerona» i, sobretot, «Glosario gerundense»-, fets mig en català i mig en castellà, es veieren obligats a desaparèixer un any abans, pocs mesos després d'haver estat iniciats.
Sobre l'emissió «L'Hora de Catalunya», escoltada arreu de les comarques gironines, al Rosselló i, fins i tot, a Mallorca i a l'Alguer (eren els primers temps de la Freqüència Modulada), hi ha referències als llibres «La nova premsa catalana» (Jaume Guillamet), «Periodisme en temps difícils» (Anna Balletbò), «50 anys de Ràdio Girona» (Miquel Gil i Bonancia), «Aquí ràdio. Crònica de les ones a les comarques gironines» (diversos autors), etc., etc. En el moment de l'aparició del seu llibre-recull, la premsa catalana de l'època (de Barcelona i Girona) en parlà a bastament: «La Vanguardia», «El Correo Catalán», «Tele/Estel», «El Noticiero Universal», «Los Sitios», etc. etc., així com el «Boletín del Centro Catalán de Madrid», on, en un article en català, Octavi Saltor la comparà amb el «Fet del dia», emès als anys 30 a Ràdio Barcelona, i assenyalà que es tractava d'un «miracle radiofònic i cultural». També ho feren diverses emissores del país, com Ràdio Girona, que, al cap d'un temps, començà a emetre un programa en llengua catalana els diumenges, realitzat per Francina Boris i Enric Frigola. I, per altra banda, he de consignar que el llibre-recull de «L'Hora de Catalunya» estigué present a les Setmanes Catalanes de Berlín, celebrades l'any 1978.
Quant al fet que el programa arribés a tenir oients a Amèrica del Sud, he d'indicar que això fou degut a la difusió de molts dels seus textos a través del «Glossari andorrà», que a la Ràdio de les Valls (també dita Ando-ràdio, al principi, i Sud Ràdio, al final) realitzava també diàriament Josep Fontbernat, un gironí com jo, en aquella potentíssima emissora de titularitat francesa instal·lada al Principat d'Andorra. El mestre Fontbernat fou el primer director general de Radiodifusió de la Generalitat (època de la Guerra Civil) i, per aquesta causa, el primer polític català a tenir competències de govern en el camp dels mitjans de comunicació.
Per acabar, afegiré que, al cap de quasi 40 anys de ser publicat el llibre-recull de «L'Hora de Catalunya», la Llibreria Canuda, de Barcelona, n'ha ofert un exemplar, que ha estat immediatament adquirit, a un preu força elevat, per un col·leccionista.

Emili Casademont i Comas

(1-3-07)
--------------------

ALGUNES OPINIONS
APAREGUDES A LA PREMSA

«Ha sido un acierto la publicación de este libro, en el que se contienen muchos textos difundidos a través de Ràdio Popular de Figueres por Emili Casademont en una emisión que, bajo el título de "Figueres, tres de la tarda", convertida luego en "L'Hora de Catalunya", se da todos los días en catalán desde el día de Todos los Santos de 1965, por la emisora de la capital de l'Empordà, pàtria de Narcís Monturiol. Emili Casademont, periodista gerundense, corresponsal de "Europa Press", hombre de múltiples actividades relacionadas con la escritura y con la radiodifusión, ha sabido dar a los temas que iba escogiendo para su divulgació a través de las ondas un sentido vital envuelto en un halo de poesía, con objeto de hacer de esta emisión tan digna de alabanza de Ràdio Popular de Figueres, una cosa digna con la que los radio-oyentes puedan descansar de tanta insulsez como desgraciadamente se les sirve, con escasas excepciones, a través de las ondas...»
(La Vanguardia)

«Fiestas, leyendas, tradiciones, recuerdos, efemérides... Diríase, al leer sus páginas sobre las islas Medes, o la nimfa Toosa, o los homenajes a Pep Ventura, a Morera, a Roig i Raventós, a Mistral, a Vives y otros; o la leyenda de Sagàs, el primer pueblo fundado en Cataluña, que se oyen, mezclados con sardanas y el "Cant dels ocells" -sintonía inicial de la emisión-, los compases del mestral y la tramontana mezclados con el suave murmullo de las verdiazules aguas de las recoletas calas de la Costa Brava...»
(Esteve Busquets i Molas. Fragment del seu article intitulat "Una hora deliciosa", publicat a El Correo Catalán)

«A través de estos dos años de labor radiofónica impregnados de una gran fe y constancia, como muy bien resalta en el pròlogo del libro Montserrat Vayreda i Trullol, Emili Casademont i Comas ha tomado intenso contacto con un amplio sector de radioyenyes que han ido siguiendo con interés y devoción el desarrollo de sus espacios. Porque ha sabido derramar en ellos y tratados en lengua vernácula una serie de temas capaces de producir hondo impacto en el ánimo de aquellos a quienes va dirigida la emisión. Aspectos religiosos, históricos, musicales, literarios, tradicionales, folklóricos, históricos y mitológicos referentes a la región han sido tratados por él con agudeza y amor. Y a través de sus receptores los han captado el labriego antes de iniciar su tarea de la tarde; el ama de casa mientras recogía la mesa y guardaba los enseres; el taxista en la parada en tanto que aguardaba la llegada de algún pasajero; las modistas en su taller de costura y un sinfín de gentes incluídas en estamentos diversos, aunque modestos, los cuales en cuanto oían atacar las notas de la sintonía característica de la emisión -la sardana "El cant dels ocells", de Pep Ventura- sentían removerse algo indefinible en su interior y la emoción de ver avasallado gozosamente su interés por la cautivante novedad que traería consigo cada nuevo espacio. En la última festividad de Todos los Santos, la emisión "L'Hora de Catalunya" cumplió su segundo aniversario. Con tal motivo, la emisora figuerense y el guionista creador y autor del espacio recibieron mensajes de felicitación y aliento de los ámbitos catalanes más apartados, incluso de Hispanoamérica...»
(Joan Guillamet. Fragment del seu article intitulat "Una emisión radiofónica convertida en libro", publicat a El Noticiero Universal)

«En 1965, des de la capital de l'Empordà, sorgia gairebé com un miracle radiofònic i cultural, un espai en català titulat "L'Hora de Catalunya". El fundava Emili Casademont i Comas, des de la Ràdio Popular d'aquella ciutat. Hi passà l'actualitat, local o general, al nivell correlatiu i limitat que les circumstàncies imposaven, i amb mèrit notori. Els llibres de Joan Alavedra ("El fet del dia") i d'Emili Casademont i Comas ("L'Hora de Catalunya") resulten significatius, alliçonadors i simbòlics en la bibliografia catalana contemporània i en l'ambició (maragaliana) de fer eterns els moments de cada dia dins el cor dels oients o dels lectors...»
(Octavi Saltor. Fragment del seu article titulat "Ràdio i literatura", publicat al Boletín del Círculo Catalán, de Madrid, i a la revista Proa, de Palamós)

«Emilio Casademont Comas, que ha sido el primer escritor radiofónico que ha realizado una emisión diaria en catalán, describe a través de su prosa las costumbres y tradiciones de nuestra región. Si trascendencia y resonancia está obteniendo con sus emisiones radiofónicas, ahora con este libro perpetuará su obra, entrando por la puerta grande en el campo de los escritores contemporáneos catalanes...»
(Los Sitios)
-----ooOoo-----