diumenge, 30 de novembre del 2008

En Visconti, la Carmelita i el tango

Mario Visconti es deia, en realitat, Mariano Royo. Però uns italians, veïns de casa seva, li posaren aquest nom artístic, amb el qual, com a vocalista (en aquella època, als cantants d'orquestra se'ls anomenava vocalistes), triomfaria arreu del món. I, per altra banda, no havia pas nascut a l'Argentina, com molta gent creia, sinó a Saragossa, el 1908, o sigui, ara fa just un segle. De tota manera, cal dir que fou a Barcelona on en Viscontí, a finals de la dècada dels anys 20 del segle passat, començà a actuar. I ho féu interpretant tangos, que obtingueren una gran acceptació per part del públic, raó per la qual no trigà gaire a enregistrar-ne en disc, primer per a la casa Parlophon i, poc després, per a l'Odeon. Això motivà que l'escoltés Carlos Gardel, que l'animà a continuar, i els seus tangos, molts gravats en companyia de la barcelonina Carmelita Aubert, esdevingueren popularíssims.

De bon principi, Mario Visconti recorregué tot Europa, a més del territori espanyol, i països com Egipte, Turquia... i l'Iran, on romangué un parell d'anys. La Segona Guerra Mundial el sorprengué a Hamburg, des d'on es traslladà a Itàlia, país en què, amb la cèlebre orquestra Canaro, enregistrà una colla de discos per al segell Cetra, abans de torrnar a posar els peus -el 1943- a Barcelona, ciutat en la qual creà la seva pròpia orquestra i signà un contracte amb la discogràfica Odeon, tot aconseguint que les seves «plaques» assolissin unes xifres espectaculars de vendes. Llavors, l'actriu Lola Membrives propicià que en Visconti cantés a Buenos Aires. I a la capital argentina fou contractat per Ràdio El Mundo, emissora potentíssima, tant que, per ona normal, podia escoltar-se força bé a diferents llocs de la geografia hispana i, com cal suposar, bé del tot a les Illes Canàries.

Mario Visconti, quan, un parell d'anys després, tornà de nou a l'Estat espanyol, prosseguí cantant tangos, però inclogué en el seu repertori peces d'altre gènere, com ara boleros. I, una vegada més, l'èxit el somrigué àmpliament. Així, per exemple, gravà en disc la majoria de les cançons de les revistes d'Els Vienesos, representades al barceloní Teatro Español, entre elles la peça titulada Adiós amor, que formava part de l'espectacle Melodías del Danubio. A part d'això, actuà sovint a Ràdio Barcelona (sempre en directe, atès que no es coneixia encara la cinta magnetofònica i tot just se sentia a parlar un xic del «fil magnetofònic», que no trigaria a arribar), emissora que li oferí diversos homenatges, celebrats als seus estudis del carrer Casp, així com un al port, quan es disposava a pujar al vaixell que l'havia de dur a Amèrica, per tal de fer-hi una jira. Recordo, per cert, que, un cop, després de cantar el famosíssim Tango uno, el públic, que assistia entusiasmat al seu recital radiofònic, li demanà «Més Tango uno!», però ell s'hi resistia, ja que no volia ser repetitiu, fins que, al final, un músic de la seva orquestra li «engaltà», quan ja era a punt d'interpretar Recuérdame, un dels seus millors èxits: «¡Canta el Tango dos, hombre!». I, en efecte, en Visconti, tot seguit, improvisà -o inventà- un magnífic Tango dos...

La bona estrella de Mario Visconti s'apagà a mitjan anys 50, quan començaren a aparèixer els discos microsolc que desplaçarien els de 78 r.p.m., fets de pedra i que es trencaven fàcilment, i ell optà -el 1954, en iniciar-se la decadència del tango- per retirar-se. A partir de llavors, la seva veu deixà de ser la «gran veu cantant de la ràdio». Així, en els inicis de la dècada dels 60, en un programa mig musical que jo realitzava a Ràdio Girona, mai no hi vaig poder incloure cap disc d'en Visconti, puix que, juntament amb d'altres (que contenien exitoses melodies interpretades per Antonio Machín, Rafael Medina, Jorge Sepúlveda, etc.), ja havien anat a raure al mercat dels «trastos i ferros vells», o estaven a punt d'anar-hi. I el 2000, a l'avançada edat de 92 anys, Mario Visconti, a qui jo vaig tenir l'honor de conèixer personalment (i que escrigué, per cert, una dedicatòria al llibre d'hostes il·lustres de l'hotel Duran de Figueres, al costat de les de Salvador Dalí, Josep Pla, etc.), morí en un asil barceloní, quan feia pocs mesos que havia concedit una entrevista a Radio Nacional de España, en què contava la seva llegendària vida.

Passant a Carmelita Aubert, nascuda a Barcelona el 1912, cal assenyalar que aquest era el seu nom artístic. L'Aubert, que es deia Carme Recasens i Aubert, era filla d'una artista de varietats, La Guyabita, que la introduí en una acadèmia artística, on la descobrí el cèlebre còmic Alady, amb el qual debutà el 1930. I ben aviat, ella i Mario Visconti, unint les seves prodigioses veus, interpretaren plegats moltes peces de «Su Majestad el Tango». D'altra banda, Carmelita intervingué en algunes pel·lícules (Mercedes, Abajo los hombres, etc.) i enregistrà en disc nombrosos tangos per a l'Odeon, com Un compadrito fue i El pañuelo marcado. Durant la Guerra Civil, defensà la República, fet que l'obligà, el 1939, a exiliar-se a Portugal, on continuà la seva carrera artística. I allà morí, als 67 anys, després d'haver-hi triomfat com a primeríssima «vedette». Aquells èxits de Carmelita Aubert, però, sempre procuraren ser silenciats pel règim de Franco, que la considerava una «roja peligrosa».

En el centenari de la naixença d'en Visconti, he cregut oportú oferir-li aquest petit record. Un petit record que l'he volgut fer també extensiu a Carmelita (o a Carmencita, com alguns l'anomenaven), la qual formà amb ell, en una època ja llunyana, un fantàstic duo tanguista...


Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (30-11-08)

dissabte, 22 de novembre del 2008

L'ermita de la novel•la «Solitud»

Fou el 1405, segons l'historiador Andreu Sàbat, l'any en què finalitzaren les obres de construcció de l'ermita de Santa Caterina (situada a la comarca gironina del Baix Empordà, fregant l'Alt), iniciades el 1392, obres que efectuaren tres ermitans, Bartomeu Cabotas, Pere Tarascó i Berenguer Desgüell, després d'haver abandonat la muntanya de Montserrat, ja que no s'hi trobaven prou bé, per tal de servir Déu en un lloc completament solitari. Un racó, aquest, que buscaren pertot arreu, fins que el localitzaren a la vall del Montgrí, territori del qual era amo i senyor el rei d'Aragó, que els donà el seu suport i li agradà que volguessin dedicar la capella a la citada santa.

Santa Caterina, que sempre ha estat molt celebrada a Mallorca, on la vigília de la seva festa fan la «gran brunyolada», tot proclamant que «Demà és Santa Caterina/ i brunyols hem de menjar;/ podeu començar a dergar,/ mestressa, mel i farina», també, des de temps antics, ho és a Catalunya, per bé que, d'una manera en particular, a la vila de Torroella de Montgrí. Així, els torroellencs, a més dels habitants dels pobles veïns (pobles com ara Verges, Bellcaire d'Empordà, l'Escala, etcètera), aplegats en gran nombre a l'ermita de Santa Caterina -a vegades, han arribat a assolir l'elevada xifra de 4.000-, fan un aplec, les notes més sobresortints del qual són un ofici religiós, una ballada de sardanes i un dinar a l'aire lliure. Aquesta és una vella tradició del diumenge anterior a la festivitat de la santa, que és el 25 de novembre. O sigui que, enguany, se celebrarà demà, dia 23, i cal desitjar que no es vegi perjudicada pel temps, tenint en compte que el Servei Meteorològic ha pronosticat que aquest no serà gaire bo. És clar que, sovint, els homes i les dones del temps solen equivocar-se...

De santa Caterina, permeteu-me, cars lectors, que, fent un incís, en digui algunes coses interessants. Perquè heu de saber, per exemple, que, malgrat que avui s'ignori, aquesta santa és la patrona de les noies. Antigament, fins i tot, les fadrines havien fet festa per la seva diada, a part que, pel Ripollès, deien a les petites, les nenes -i elles, pobres innocents!, s'ho ben «empassaven»- que santa Caterina, igual que els Tres Reis d'Orient, les obsequiava amb joguines i llaminadures, mentre passava pel cel volant, de nit, cavalcada damunt una roda. Una roda que la gent de mar creu (i escric en present, perquè encara hi ha molts mariners que ho asseguren) que es tracta d'un núvol de forma circular, qualificat de «roda de Santa Caterina», en record de la roda que fou utilitzada per al martiri de la santa esmentada, filla d'Alexandria. Aquesta roda és molt temuda, ja que desencadena violentes tempestes, acompanyades de llamps i trons i de vents huracanats. Per aquest motiu, el refranyer recomana que «Per la roda de Santa Caterina/ el bon mariner en terra ha de ser», alhora que adverteix que «La roda de Santa Caterina,/ de les barques fa xixina», refranys, per cert, que alguns pescadors del cap de Creus solen recitar. Per altra banda, abans hom afirmava que aquelles criatures nascudes el 25 de novembre tenien gravada sota el paladar la «roda de santa Caterina», raó per la qual gaudien del do de poder guarir malalts. I també abans, hom deia que, en la diada d'aquesta santa, els habitants de la ciutat de Figueres dominaven el foc i apagaven els incendis, per més paorosos que fossin, simplement bufant. Ningú, però, que se sàpiga, mai no ho pogué arribar a demostrar...

Tornant a l'ermita de Santa Caterina, qualificada de «joiell del Montgrí», cal assenyalar que, segons el mencionat Andreu Sàbat, s'ignora si primer fou construïda la imatge de la santa o el temple que li és dedicat. Sàbat, que redactà aquesta història l'any 1672, explica que «he sentit dir que la imatge fou trobada en una cova, sobre la qual s'aixecà després la capella (...) i que «allí l'haurien amagada alguns devots, en temps que els moros s'apoderaren d'Espanya». De qualsevol manera, Andreu Sàbat indica que «Déu inspirà els ermitans perquè vinguessin a construir la casa en aquest lloc, on hi havia la imatge amagada», tot destacant, d'altra banda, que «molts són els privilegis que reis i papes concediren al nostre santuari; entre ells, el que donà l'emperador Carles Quint (sic), que atenent al lloc estèril on era construït i la pobresa d'ell, i perquè fossin més ben rebudes les persones que allí acudien, concedí, per fer-hi obres, llicència per demanar almoina per tot el Principat de Catalunya i comtats del Rosselló i la Cerdanya.

L'ermita de Santa Caterina (encara no ho he dit i cal que ho digui abans de posar el punt i final a aquest article) és l'ermita que l'escriptora escalenca Caterina Albert i Paradís, coneguda com a Víctor Català, immortalitzà en la seva famosa novel·la Solitud, publicada l'any 1904, per primer cop, i traduïda, més tard, als més importants idiomes del món. Víctor Català, autèntica glòria de les Lletres catalanes, que possiblement era molt devota de la santa amb el nom de la qual fou batejada, en aquest drama rural descriu «admirablement la festa de l'ermita de Santa Caterina», afirmava Eduard Viñas, amb indiscutible encert, en un escrit aparegut a les pàgines del llibre de la Festa Major de Torroella de Montgrí del 1928 (l'ermita pertany a aquest municipi), on recollia la curiosa i bonica història que Sàbat havia narrat feia quasi dos segles i mig...


Emili Casademont i Comas

dissabte, 15 de novembre del 2008

Una festa familiar

En un calendari de començament de la dècada dels anys 30 del segle passat, recordo haver-hi vist un acudit que il·lustrava un dels dies del mes de desembre. Un soldat es presentava a un dels seus superiors de l'exèrcit, i li demanava permís per anar a una festa familiar. «Bé -li contestava el superior-. Algun casament...? Algun bateig...?». «No -deia el soldat-. Veurà. És que maten el porc...».

Aquest acudit reflectia ben bé la realitat de l'època. Una realitat pròpia, també, de temps reculats i d'altres que, immediatament després de la Guerra (in)Civil, es veurien. Així, ara em ve a la memòria que, l'any 1943, vaig anar, de petit, a una casa de pagès que mataven el porc, on es presentà, a mitja feina, un dels seus fills (un fill dels amos de la casa, vull dir, com cal suposar) que feia el soldat. I ho féu per sorpresa. El noi s'havia «escapat» de la caserna, per tal de poder participar en la festa familiar de la matança del porc. Els seus pares estaven desesperats, perquè temien que seria titllat de desertor i que, en conseqüència, rebria un càstig sever. Per sort, però, a en Pepitu de Can Llorenç, del poble de Palau-sacosta (municipi avui agregat a la ciutat de Girona), no li succeí res en absolut de dolent, perquè, a l'hora de passar llista, al vespre, i després d'haver fet altre cop un llarg viatge en tren, ja tornava a ser al quarter. I, a més, la mar de content: ben tip de carn de porc i amb una bona provisió de botifarres, llardons, etc, etc., que, en aquella època d'escassetat de menjar (època que, si Déu no hi posa remei, aviat veurem repetida en grau superlatiu), li faria treure el «ventre de pena» durant uns dies, juntament amb alguns dels seus companys de «mili» més entranyables...

La matança del porc, com molt bé deia el soldat d'aquell acudit, constituïa abans (ara ja no tant, tot i que encara en molts indrets es conserva aquesta tradició) una gran festa familiar. Una festa importantíssima que, generalment, s'esqueia (i s'escau) en el decurs del mes de desembre, malgrat que el popular refrany digui allò de «Per Sant Martí (que és l'11 de novembre) mata el porc i enceta el vi», a part que també hi ha una dita castellana que sentencia: «A cada cerdo le llega su San Martín». Jo, deixant de banda que la carn mai no m'ha acabat de fer el «pes», quan era infant n'havia gaudit molt, d'aquesta festa de família. A casa meva teníem bons amics -els de Can Lloreç, sobretot- que vivien a pagès, els quals sempre solien convidar-nos a «matar el porc». Naturalment, a canvi que el meu pare, carnisser de nissaga i d'ofici, els donés un cop de mà en la tasca, cosa que feia ben satisfet.

El desembre sempre ha estat el gran mes de la matança del porc. Ja ens ho recorda el calendari esculpit a la portalada de l'històric monestir de Ripoll. Aquest mes hi és representat amb una escena relativa al sacrifici del pobre «tocino» o «tocinet». Així, al costat d'una dona amb un ganivet a la mà, hi ha un home amb una destral en actitud de ferir la bèstia. Una cosa terrorífica, al meu entendre, ha de ser això de matar el porc a «destralades». Però és de suposar que així degué fer-se al segle XII, que fou quan s'esculpí el cèlebre calendari de pedra del cenobi de la capital del Ripollès.

La matança del porc té molt punts de contacte amb el Nadal. Són dues festes que apleguen les famílies. I, a part d'això, cal ressaltar que, fins no fa pas gaires anys, l'àpat tradicional nadalenc havia estat, pel que respecta a Catalunya, un porcell, com encara es menja a Mallorca i a diversos pobles europeus. El gall típic de Nadal és relativament modern. A casa nostra, ara fa un segle i mig, el costum de matar un porc per celebrar la diada nadalenca hi estigué molt estès, com ho demostra el fet que, en el rodolí dedicat a sant Tomàs de l'Auca de les Funcions de Barcelona, per exemple, hi hagi un home que compra un porc, amb l'epígraf següent: «Sant Tomàs, porcs». I, com és sabut, la diada de Sant Tomàs s'esqueia (abans que fos traslladada a una altra data) el 21 de desembre, dia en què a la Ciutat Comtal se celebrava, tal com refereix la història, una importantíssima fira de porcs, molt més extraordinària que les que, en alguns llocs, actualment es fan -també el 21 de desembre- de galls i pollastres. Per altra banda, ja ens ho recorda el vell refranyer: «Si vols passar un bon Nadal,/ tingues un bon porc en sal». I «Bon dia i bon any que Déu nos dô,/ per Nadal bons porcells,/ i per Pasqua un bon moltó». I arreu dels Països Catalans, hi trobem un munt de creences relacionades amb la mort del porc i els dies de la setmana. El més funest de tots ells és el divendres, tot i que, estranyament, a Eivissa (iIles Balears) estan convençuts que les matances fetes en divendres són les millors.

En resum, la matança del porc, considerada com una de les tres alegries de l'home, ha estat -i encara ho és, insisteixo- una festa familiar, de la qual podria parlar moltíssim més. I és que la carn de porc és molt estimada, malgrat que a mi no m'agradi gaire, igual que el vi, atès que sóc abstemi i, per regla general, acostumo a beure l'aigua que preferien Salvador Dalí i Josep Pla, o sigui, la de Vilajuïga. I malgrat, també, que els musulmans i els jueus rebutgin aquesta carn (la carn de «jalufo», com l'anomenen els primers), tot al·legant -i no pas sense raó- que el porc és un animal impur...


Emili Casademont i Comas

dissabte, 8 de novembre del 2008

Catalunya, país introductor de la ràdio

No fa pas tants anys, encara que sembli el contrari, que nasqué la ràdio. A Catalunya, per exemple, ho féu el 1924, amb la inauguració oficial, el 14 de novembre, de Ràdio Barcelona, per part del baró de Viver, que era l'alcalde de la Ciutat Comtal. Llavors hi havia poquíssimes emissores al món, cosa que permetia que totes, malgrat comptar amb escassa potència, arribessin molt lluny, tant pel que respecta a les que utilitzaven l'ona normal -també anomenada ona mitjana- com a les que se servien, que no eren gaires, de l'ona curta o de l'ona llarga.

Aquella emissió inaugural de Ràdio Barcelona, de la qual divendres vinent es compliran 84 anys, fou seguida pels barcelonins (encuriosits i emocionats, ja que es tractava d'un fet històric per al Principat), els quals l'escoltaren, aplegats a la plaça de Catalunya, per mitjà d'unes botzines Bell -altaveus-, instal·lades a la façana de l'Hotel Colom. Ben aviat, les línies telefòniques uniren l'emissora (una Western de 100 vats, llogada per algunes persones, els Rifà, Noble, Llorens, Mas, Blay, etcètera, que pagaven 200 pessetes mensuals), amb la sala Werner, el Cercle Artístic, el Liceu, el Palau de la Música Catalana i els teatres Tívoli i Novetats, entre d'altres. Però, també ben aviat, alguns empresaris barcelonins del ram de l'espectacle temeren una competència que podia perjudicar els seus interessos, raó per la qual es convertiren en enemics de la ràdio. De la mateixa manera que també ho feren diversos artistes, com el tenor Hipòlit Làzaro, que ventà una puntada de peu al micròfon, mentre actuava al Novetats. No obstant això, de mica en mica, tots ells, empresaris i actors, reconegueren que l'invent de la ràdio els era molt beneficiós i, entusiasmats, acabaren per acceptar-lo.

Per altra banda, cal remarcar que tampoc no trigaren gaire a entrar la publicitat comercial a Ràdio Barcelona, inscrita amb la matrícula EAJ 1 (el primer anunci fou el d'un lubrificant per a automòbils, anomenat «Yacco»), els discos de música espanyola, les retransmissions dels concerts de la Banda Municipal de Barcelona, dirigida pel mestre Lamote de Grignon, a la plaça del Rei, etcètera, així com les emissions benèfiques realitzades pel locutor, especialitzat en la ventriloquia, Josep Torres (à) Toresky i el seu personatge, en Míliu -o el Míliu Cap de Pinyol, que li deien-, que es féu molt popular, tot i rebre moltes crítiques, perquè sovint emprava un llenguatge groller i explicava «xistos» de molt mal gust. Posteriorment, Toresky, que morí l'any 193l, seria substituït pel meu parent Enric Casademont i Aymerich, procedent de Ràdio Girona, amb el seu Pau Pi, que, en ple franquisme, s'atrevia a fer-lo parlar força en català, un dels motius que l'obligà a emigrar a Radio España de Barcelona, juntament amb Pilar Montero, locutora inseparable de la parella, on el «nen» de l'Enric es convertí en Paulinet. Més endavant, el 1926, es veié la necessitat d'ampliar Ràdio Barcelona, cosa que es traduí, el 25 de febrer d'aquell any, en la inauguració de les seves grans antenes del Tibidabo, que li donaren una major potència.

Tres anys més tard, començaren les proves d'una nova emissora, que adquiriria, amb el temps, una enorme preponderància. Era l'EAJ 15, que prengué el nom de Ràdio Associació de Catalunya i que, fins al 15 d'abril del 1931, no li fou concedida la llibertat d'emissió, ja que només podia funcionar a les hores que no emetia Unión Radio Barcelona, denominació que rebia Ràdio Barcelona, «requisada» per Unión Radio Madrid, i que recordo que figurava així escrita en el dial d'un aparell que teníem a casa meva. Un parell d'anys després, Ràdio Associació, instal·lada a la Rambla dels Estudis, catalanitzà les seves emissions, alhora que publicà la revista Catalunya Ràdio, tot posant, a més, en antena, a través de l'ona curta, el programa diari, de les 23 a les 24 hores, titulat L'hora dels catalans absents, molt escoltat arreu del món. I tot seguit, un decret del govern de Madrid permeté la instal·lació, a l'Estat espanyol, d'una quarantena d'estacions, nou de les quals al Principat, entre elles Ràdio Girona, EAJ 38 (aquesta inaugurada el proper mes de desembre farà tres quarts de segle), on s'inicià, de molt joveneta, la locutora Francina Boris, que passà, al cap de poc temps, a Ràdio Associació, fins que, poc després d'haver-se acabat la Guerra Civil (amb la incautació de l'emissora per les tropes franquistes, que la rebatejaren i li donaren el distintiu de Radio España de Barcelona), hi retornà per tal de quedar-s'hi definitivament. Cal ressaltar que, durant aquells anys del començament de la ràdio, fou moltísssa la gent que ella mateixa es construí els aparells, els de galena (amb el premi Mosca de Galena, per cert, l'any 1999, la Francina i jo tinguérem l'honor de ser guardonats pel Col·legi de Periodistes, en reconeixement de la nostra intensa i antiga tasca professional radiofònica), aparells que se sentien mitjançant uns auriculars i que, a finals de la dècada dels 50, encara hi havia qui els utilitzava.

Un esdeveniment important del segle XX, tal com algú bé ha afirmat, és el fet que les terres catalanes, amb Barcelona al capdavant, fossin les primeres a introduir, a la península Ibèrica, l'invent de la ràdio. I el mateix quasi podríem dir pel que fa a la televisió, atès que aquesta, el mes de juny del 1948, fou assajada, per primer cop a l'Estat espanyol, a la Ciutat Comtal...


Emili Casademont i Comas

dimarts, 4 de novembre del 2008

Remedios Varo, anarquista i companya d'estudis de Dalí


La pintora surrealista va néixer fa cent anys al municipi d'Anglès i triomfà a Mèxic

Text: Emili Casademont i Comas

Marta Pessarrodona, en el seu llibre Donasses, on retrata les vides de vint-i-dues grans dones de la cultura catalana moderna, totes elles ja traspassades, com Aurora Bertrana, Caterina Albert, Margarida Xirgu, Irene Polo, Conxita Badia, Maria dels Àngels Anglada, etc., hi inclou Remedios Varo. O sigui, una artista pintora surrealista que, d'acord amb el que consta en la seva Acta de Nacimiento, obrí els ulls a la vida el dia 16 de novembre del 1908 en una casa del vell carrer de la Indústria, que avui porta el número 9 a la façana, d'Anglès, casa en què vivien els seus pares, si bé al cap de pocs mesos la família canvià d'estatge i s'instal·là en un pis de l'edifici de can Verdaguer. I això motivà que, al llarg de nou anys, la Varo, que fou batejada amb el nom de la patrona de la vila anglesenca (la Mare Déu del Remei), tot i que artísticament sempre utilitzà el de Remedios, tingués una estreta relació amb el matrimoni format per Aleix Fontbernat i Lluïsa Verdaguer, així com amb alguns dels seus fills. Per exemple, amb l'Esteve, director del diari Lo Geronès, de la ciutat del Ter i de l'Onyar, articulista destacat del rotatiu barceloní La Publicitat i un bon dibuixant i aquarel·lista, mort de tifus molt jove, i amb en Josep que, amb el temps, esdevindria un il·lustre i polifacètic personatge (músic, escriptor i polític) i que, refugiat a França al final de la Guerra Civil, després de la Segona Guerra Mundial seria conseller particular d'un president de la República d'aquell país, Vincent Auriol, i un dels homes proposats per substituir Josep Irla, quan aquest, greument malalt, hagué de deixar la presidència de la Generalitat a l'exili.

Cal dir que la família Fontbernat s'establí a can Verdaguer d'Anglès, propietat de la mare, després d'haver abandonat el poble veí d'Estanyol (municipi de Bescanó), casa que, en aquella època -quan vivia l'Esteve Fontbernat-, sovint s'omplia de prestigiosos intel·lectuals del país, entre els quals figurava l'escriptor i pintor Prudenci Bertrana. I també cal dir que, si he pogut reconstruir una mica els primers anys de la vida de Remedios Varo, ha estat gràcies al treball de recerca de dades sobre els Fontbernat i els Verdaguer, per tal d'escriure'n un llibre que m'han encarregat.


UN FET CASUAL. El naixement de Remedios Varo a Anglès fou un fet casual, atès que el seu pare, originari de Cabra (Còrdova), era enginyer hidráulic i, aleshores, treballava en el replantejament dels salts del riu Ter. La seva professió l'obligava a desplaçar-se d'un lloc a l'altre, circumstància que explica el motiu pel qual la família Varo-Uranga (ella, Ignacia Uranga, era filla de Panamà, a la República Argentina) hagué d'efectuar constants canvis de residència, com també explica el fet que Remedios anés a estudiar a la madrilenya Academia de Sant Fernando i tingués Salvador Dalí, l'any 1924, com a company de classe. Potser d'aquí, i de la seva estada a París, vindria la tendència a la representació dels somnis i els simbolismes enigmàtics dels seus quadres.


TRES TÍTOLS EN CATALÀ. Remedios Varo, o Remei Varo, tornà a Catalunya el 1932 i romangué fins al 1937 a Barcelona, on ingressà al Grup Logofobista, format per catorze artistes d'allò més innovadors, grup que celebrà una exposició, que assolí un bon èxit, a les Galeries Catalònia. Remedios hi presentà tres teles, els títols de les quals eren Lliçó de costura, Accidentalitat de la dona-violència i La cama alliberadora de les amebes gegants. Uns títols escrits en català que, segons afirmà una vegada el periodista i escriptor Avel·lí Artís-Gener, que conegué l'artista a Mèxic, ella mai no traduí al castellà. "Remedios Varo -afegia Avel·lí- es va referir sempre a aquestes pintures en la nostra llengua, un idioma que parlava tan malament que li feia vergonya de servir-se'n". Per això, hom conta que l'anglesenca Remei, quan trobava per Amèrica un compatriota, el primer que feia era advertir-li que no parlava català, però sí que l'entenia. I així, expressant-se en castellà, de tant en tant li engaltava algunes paraules o frases fetes molt pròpies de la terra natal.


RECONEIXEMENT A MÈXIC. Posteriorment, Remedios Varo, fugint de la Guerra Civil, es traslladà a França, i després, en esclatar la Segona Guerra Mundial. a Mèxic, país on la sorprengué la mort (el 1962, als 55 anys d'edat, víctima d'un atac de cor ) i on se la considera una glòria nacional. Fou amiga de Salvador Dalí, Federico García Lorca i Luis Buñuel, i visqué el surrealisme en el grup liderat per Breton a París. Altrament, convé destacar que Remedios Varo -la Remedios, al·ludida en moltíssims poemes dels exiliats espanyols a Mèxic- escrigué (la literatura era la seva segona gran passió) una interessant novel·la curta sobre el poder màgic de la dona, titulada Lady Milagra.


OBLIT ANARQUISTA. Foren molts els factors que contribuïren, a l'Estat espanyol durant el franquisme, a condemnar Remedios Varo a l'oblit: el de la seva militància a les files anarquistes; el d'haver estat, a més d'una dona artista, una dona bohèmia, amb llibertat sexual i gens ortodoxa en un país patriarcal i masculí; el d'haver estat, també, una de les companyes sentimentals de Benjamín Peret, un dels més destacats transgressors de la religió catòlica, etc.

Sigui com sigui, el cas és que la pintora surrealista Remedios Varo és tota una gran figura a Mèxic, a part de gaudir d'una immensa popularitat i prestigi a d'altres països americans: Argentina, Costa Rica, Nicaragua, etc., sense oblidar, els Estats Units, on, si bé és veritat que els nord-americans la descobriren un xic tard, els crítics dels diaris més importants d'allà, com el Washington Post i el New York Times, l'han posada pels núvols...


Revista BONART (Girona) - Novembre 2008
(Treball publicat en català, amb una traducció en castellà)

diumenge, 2 de novembre del 2008

Tots Sants i el Dia dels Morts

Hi ha dos menjars típics de la diada de Tots Sants, que fou ahir, 1 de novembre. O sigui, castanyes torrades i panellets, tot i que també hi podríem afegir els moniatos bullits que, tal com explicava dimecres a TV3 la cantant Regina dos Santos, al Brasil, el seu país, reben el nom de «patates dolces», que trobo molt encertat. I és que «cada terra fa sa guerra», ja se sap. Per això no és d'estranyar que, dels panellets, a les terres lleidatanes en diguin «migetes».

Sembla que els panellets tenen origen funerari i que, antigament, era la menja característica que hom donava a la gent que assistia a uns funerals. Sigui com sigui, la cosa certa és que a Catalunya hi ha el «dolç costum» de consumir panellets el dia de Tots Sants i que abans se'n celebressin, arreu de les nostres contrades, moltes fires, a les quals hom incloïa les castanyes i, en menor grau, els moniatos. La més important era la que, a les acaballes del segle XVIII i a començament del XIX, s'organitzava a Barcelona. Així, segons he pogut llegir en un vell llibre d'història, aquella fira s'instal·lava als carrers del Call, de la Boqueria i de l'Hospital, tot ultrapassant les parades el nombre de 200. Per altra banda, també al barceloní carrer del Carme, se'n feia una, tenint en compte que hi solia passar la gran gentada que anava a visitar el cementiri. De tota manera, cal indicar que, rarament, els panellets es compraven. Per regla general, tothom els adquiria posant a les rifes que, tant en una fira com en l'altra, s'hi celebraven. I pel que respecta a Girona, encara existeix, vora la Rambla, la plaça de les Castanyes, la qual cosa vol recordar que, en aquell indret, s'hi concentraven els castanyers i les castanyeres que oferien la seva mercaderia durant l'època que pertocava fer-ho, després que les castanyes fossin torrades a la vista del públic, època que s'iniciava pocs dies abans de les Fires de Sant Narcís, amb la «castanyada», que encara es fa la nit del 31 d'octubre. Posteriorment, però, els castanyers i les castanyeres s'escamparen i s'instal·laren a diversos llocs de la ciutat, com una que li deien la «Bucles», que era la preferida de molts gironins, com per exemple el meu pare, bon coneixedor d'aquest fruit tardoral, atès que, a més dels bolets, en solia anar a «caçar» pels boscos del camí del santuari de la Mare de Déu dels Àngels.

Fins fa alguns anys, Tots Sants tenia dos aspectes: alegre i xiroi al matí i greu i sever a la tarda. I això era així, perquè hom creia -creença molt arrelada arrreu del Principat- que la primera part del dia era festa per als vius, mentre que la segona estava dedicada als difunts. O sigui que el Dia dels Morts començava al migdia de l'1 de novembre i durava fins al migdia de l'endemà, data, la del 2 de novembre, que, com a pròpia, té al calendari. D'aquesta forma, per Tots Sants, un cop tocades les dues de la tarda, la gent abandonava tota actitud que pogués comportar un sentit de joia o de divertiment i adoptava un posat seriós. Així es donava el cas que, a part que tancaven tots els teatres i els espectacles públics al llarg de 24 hores, aquelles persones que tenien robes negres es vestien de dol. Generalment, jo, de petit, anava al cementiri de Palau-sacosta (per qüestions eclesiàstiques, els gironins d'alguns carrers de la zona sud de la ciutat pertanyíem al dit municipi, aleshores independent), on hi havia enterrats els meus avis materns, acompanyat dels meus pares -que també ara hi dormen el son etern-, la tarda de Tots Sants, puix que el Dia dels Morts era ja del tot laborable. Ah!, i convé assenyalar que el costum de portar flors als cementiris és relativament modern, atès que, amb els crisantems -flor originària de la Xina, esdevinguda un gran símbol de recordança-, s'inicià ara fa més o menys un segle i mig.

Tots Sants és festa major al cel. Però, segons la veu popular, no és pas la festa de tots els sants que hi ha al Paradís, sinó de tots els que no figuren al calendari. I referent també al calendari, cal dir que, en el dels costums tradicionals dels nostres avis o besavis, el dia primer de novembre feia la seva aparició l'hivern, cosa que solia ser bastant certa i que motivava que tothom sortís al carrer ben abrigat. D'aquí ve, precisament, el popular refrany «Per Tots Sants,/ capes i mocadors grans», que tantíssim ara s'ha recordat a causa de la invasió, pocs dies abans de Tots Sants, d'una onada de fred siberià. Un fred siberià, amb neu, pluja i vent, de mil dimonis escuats, com algú diria, altament perjudicial per a la diada de Sant Narcís. Després de molt de temps, doncs, les capes i els mocadors grans, en versió moderna, han tornat, encara que amb un xic d'anticipació, per Tots Sants, juntament amb les castanyes i els panellets. Sort, però, que el gloriós patró de Girona ha tingut prou poder per impedir que, al contrari del que ha ocorregut en d'altres ocasions, la ciutat del Ter i de l'Onyar fos víctima d'alguna catastròfica inundació. Almenys, de moment, ja que, segons el servei meteorològic, avui, diumenge, Dia dels Morts, que és quan es clouen enguany les Fires de Sant Narcís, els núvols podrien arribar a «obseqiar-nos» amb un temporal generalitzat de fortíssimes pluges...


Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (2-11-08)