diumenge, 31 de gener del 2010

La Llucieta de la Bisbal

Josep Maria de Sagarra deia que Llucieta Canyà era un «eterna criatura empordanesa», mentre que Mercè Rodoreda la qualificava de «dona simpàtica, franca, enraonadora i tràfec». I ambdós, tant l’eximi poeta com la no menys exímia novel·lista, ho deixaren escrit. El primer, al pròleg del llibre L’etern femení, el més famós de la Llucieta, i la Rodoreda, a les pàgines de la revista barcelonina Clarisme. I cal reconèixer que estaven del tot encertats, perquè, en efecte, ella era així.

Llucieta Canyà, la Llucieta de la Bisbal, en tot moment se sentí orgullosa de ser empordanesa, filla de la capital del Baix Empordà. I, en conseqüència, en començar les nombroses conferències que pronuncià arreu de les terres catalanes, sempre ho proclamà, amb la qual cosa desfeia, a més, la creença, originada pel fet de viure a la capital catalana, que era barcelonina. Una de les seves exitoses xerrades (totes, en realitat, ho foren prou) l’oferí, l’any 1961, a Girona. Concretament, al local social del Grup Excursionista i Esportiu Gironí (G.E. i E.G.), ubicat al carrer de l’Albereda. Me n’ha fet adonar, d’això (jo, llavors, era a l’estranger), una notícia que, signada pel periodista Antoni Moner, he trobat a La Vanguardia: «La distinguida publicista hizo unos ‘Comentaris a l’entorn de l’etern masculí’, presentada per Asunción Soler, maestra nacional i escritora». Aquests tres personatges (inclòs el meu amic i col·lega Moner, a qui vaig dedicar un emotiu comentari, en morir l’any 1964, emès per Ràdio Girona) fa temps que han desaparegut del món dels vius. La Llucieta ho féu el 1980. El trentè aniversari del seu traspàs es complirà el mes de novembre.

A la segona meitat de la dècada dels 60, vaig tenir el plaer de conèixer personalment la Canyà a la Ciutat Comtal, lloc on exhalaria el darrer sospir, ja que, periodísticament i literàriament, no m’era pas cap desconeguda. Val a dir que a la Llucieta la trobava sempre, en aquella època, a les pàgines d’El Correo Catalán, signant articles en castellà, a part que havia llegit la seva obra L’etern femení, editada el 1933, reeditada un munt de vegades i traduïda a l’idioma de Cervantes, així com la seva peça teatral, escrita en vers l’any 1936, titulada L’estudiant de Girona, i L’etern masculí, llibre, aquest últim, publicat el 1957, on Llucieta Canyà fa extensius als homes el compendi de prescripcions i convencionalismes que, segons ella, són necessaris per assolir l’harmonia conjugal, tema que, precisament, tractà en la conferència que donà al local del G.E. i E.G.

La Bisbal d'Empordà

Llucieta Canyà, després d’anar a una escola de monges de la Bisbal, ingressà a la Universitat de Barcelona, on cursà la carrera de Lletres, que no arribà a finalitzar, perquè s’enamorà del periodista i escriptor Miquel Poal-Aregall, amb qui es casà essent molt jove i de qui enviduà ben aviat. Als 20 anys, inicià la seva brillant carrera periodística, entrant a formar part de la plantilla de redactors del diari La Veu de Catalunya, atès que pertanyia a la Lliga Regionalista. Allà, en aquell rotatiu, hi féu una gran tasca a favor de les dones i, en la seva secció diària «Món femení», polemitzà amb personatges i institucions, com la discussió que sostingué amb Domènec de Bellmunt per la iniciativa de la festa de les modistes, que ella acabà organitzant. D’altra banda, entrevistà personalitats del món polític i cultural, de casa i de fora, com Santiago Rusinyol, Josep Maria de Sagarra o Margarita Nelken, amb la qual, l’any 1929, s’estrenà com a entrevistadora. Cal dir -fet molt ignorat- que la Nelken, periodista i política, posseïdora d’una extraordinària cultura, era militant del Partit Comunista, fins que, exiliada a Mèxic, en fou expulsada, arran d’unes diferències de criteri, i que, com a diputada, assistí a la darrere reunió (l’única dona que hi era present) del govern de la Segona República, celebrada en territori espanyol, reunió que, l’1 de febrer del 1939, tingué lloc al figuerenc Castell de Sant Ferran.

Llucieta Canyà, gràcies a la seva simpatia i habilitat, ben aviat esdevingué un personatge molt popular dels anys 30. Així, col·laborà en moltes revistes (Joventut Catalana, D’Ací, D’Allà, etc.) i aconseguí que la institució Ateneu Barcelonès l’acceptés, primera dona que, segons ella mateixa em manifestà, hi entrà. Val a dir que la Llucieta fou una de les periodistes més destacades del temps de la República, al costat d’Anna Maria Martínez Sagi, intrèpida reportera del diari La Noche al front de la Guerra Civil, on resultà ferida; Rosa Maria Arquimbau, Irene Polo, la més dissortada de totes (se suïcidà a Buenos Aires); la gironina Aurora Bertrana, etc., sense oblidar Mercè Rodoreda, la futura autora d’importantíssimes obres literàries catalanes, com La plaça del Diamant, la més traduïda del segle XX, traspassada a la ciutat Girona i enterrada al petit cementiri de Romanyà de la Selva.

Un cop finalitzada la Guerra (in)Civil, Llucieta Canyà continuà escrivint i publicant. I recordo haver-la escoltat en unes emissions que feia a Radio España de Barcelona, on aconsellava moltíssimes dones que li ho demanaven. La seva intensa activitat, però, en fer-se gran, de mica en mica anà disminunt, tot morint a Barcelona als 83 anys. Sempre he guardat un magnífic i inesborrable record de la Llucieta de la Bisbal -o de la Llucieta de la Bisbal d’Empordà, com també li deien-, que es declarava feminista i que, en aquells anys 30 del segle passat, lluità aferrissadament perquè les dones poguessin votar en les eleccions de l’Estat espanyol, cosa que, amb l’adveniment de la República el 1931, arribà a convertir-se en realitat.

Emili Casademont i Comas
(“Diari de Girona”, 31-1-2010)

dissabte, 30 de gener del 2010

ESBOJARRAMENT CARNAVALESC

<> Aquesta crònica carnavalesca de l’any 1878 (“Parada i fonda bestial, camí de la Ciutat Comtal”), datada a la ciutat on, temps més després, obriria els ulls a la vida l’inefable Salvador Dalí, és una de les que, sota el títol genèric de “Cròniques xiflades d’uns Carnavals històrics”, apareixen publicades al llibre escrit pel periodista EMILI CASADEMONT I COMAS, titulat “CARNAVAL, CARNAVALADES I CARNAVALAIRES” (Editora Empordanesa, S.L. - Figueres, 1997). Signades per un enviat especialíssim de l’agència “CARNAVAL PRESS” (que no és altre, com cal suposar, que el mateix Emili Casademont i Comas, tot i que ho intenti dissimular), aquestes cròniques xiflades, segons el seu autor, estan inspirades en fets reals, així com redactades en el més pur estil periodístic carnestoltesc del segle XIX.- Jordi C. Pla


<> Breu referència donada per JOAN AMADES, l’il·lustre folklorista, en la seva obra “Les Diades Populars Catalanes” (Editorial Barcino - Barcelona, 1949), punt de partida per “construir” la crònica “Parada i fonda bestial, camí de la Ciutat Comtal”:

“L’any 1859 i el 1860, En Carnestoltes es va aturar a Mataró , i en anys posteriors a Granollers, Vilafranca, Sabadell, Girona i Figueres. La vigília de l’arribada del personatge a Barcelona, els principals membres de la Societat del Born, que representaven el gabinet, es traslladaven a la població fixada, en la qual hom celebrava un ball de disfresses aquella nit, amb assistència de l’egregi hoste (…). L’endemà, en tren, sortia En Carnestoltes amb el seu sèquit, tots vestits segons la moda del temps de Carles IV, amb barret de gresol, casaca i calça curta…”

PARADA I FONDA BESTIAL,
CAMÍ DE LA CIUTAT COMTAL


FIGUERES, 12 de febrer del 1878.
(Crònica d'un enviat especialíssim
de l'agència CARNAVAL PRESS)

"Ciutadans,
que m'escolteu amb els naps a les mans,
i ciutadanes,
que m'oïu amb les figues ben badades:


Figueres, l'entramuntanada,
bressol d'il·lustres xiflats,
és una ciutat molt donada
a la gresca i als disbarats.


I aquest any que hi faig fonda i parada,
em surt dels pebrots ordenar i manar:
que, en aquesta carnavalesca diada,
feu tots el boig i la bèstia fins a rebentar.


Que jo, a la sonada Barcelona,
dimarts vinent, si tot va bé,
enmig de moltíssima xerinola,
també joisament rebentaré.


I tal com deia el carallot del meu padrí,
visca el pa i, per damunt de tot, visca el vi,
que és allò que ben fort ens fa dir:
Visca la mare que ens va parir...!".



Això és el que proclamà Sa Majestat el rei Carnestoltes, que ja lluïa una tarota força vermella (miau!), en arribar ahir, dissabte, a la capital de la part alta de l'Empordà, just a l'hora en què en Met de les faroles, amb la seva llarga canya de pescar titoles, començava a encendre els llums d'oli d'escarabat, que de nit il·luminen la ciutat.

Pel poble de Portbou, el monarca de la tabola havia creuat la frontera (poble de Portbou, anomenat Portbanyut, abans de divorciar-se de "donya" Colera), enfilat dalt d'un carro fet de ferro i incrustat de zenc, vulgarment denominat per la gent tren, que llisca per uns rails de llaunes colades, clavades al terra amb unes grosses agulles de cap foradades.

REBUDA ANIMAL
En Carnestoltes, que procedia d'una estranya terra, dita d'Escudella, fou rebut per una immensa gentada, tota endiumenjada. Els homes portaven calces de vellut de ratolí (naturalment, ratades) i camises de plomes de conill porquí, peces de mudar que fan molt fi, així com gecs de pell de galàpet i culots de dama peluts al cap a tall de barret, tot bastant caret. I les dones duien faldilles de tripa de bacallà resclosit (que deixaven anar una flaireta de mil dimonis escagassats de tant menjar recuit podrit), enagos interiors de pèl de puça i sostens i bragues de paper de fumar burilles de cigarreta russa.


I entre aquesta finíssima gentada, hi figuraven nombroses personalitats barcelonines, tot formant una impressionant llopada. Com cal suposar -i, per descomptat, imaginar-, s'havien traslladat a Figueres, per tal de a en Carnestoltes ben complimentar, com també d'acompanyar-lo i custodiar-lo fins a la Ciutat Comtal després, no fos cas que alguna ximpleta o algun ximplet (aneu-ho a saber) se n'enamorés i el raptés...

Algunes d'aquestes personalitats eren d'allò més "llustroses", com el marquès de Can Calçaces del carrer de les Potes Ranques; el doctor Bonifaci de la Soca i Talòs, que és el gran savi que inventà l'estofat de gat ronyós, i el molt honorable conde Chafao, l"ocellot" del Paral·lel "destapao", amb el seu inseparable barret de copa, que es veu que és qui paga la festa (el conde, és clar; no pas el barret que cobreix la seva destartalada testa). Ja diuen -i és ben cert- que, mentre hi hagi burros, sempre hi haurà qui anirà a cavall i fumarà bons puros...

I també, com és de suposar, hi eren presents, al quarto d'espera de l'estació figuerenca i als seus andens, les digníssimes autoritats locals, acompanyades dels representants dels ajuntafems del territori comarcal, encapçalades per en Pere Pilotes, que les exhibia com els poca-soltes, i el seu fidel "lacaio", el popularíssim i beneitíssim Pauet Boletes, que no se l'hi veien de tan petitetes...

OBSEQUI CIUTADÀ
Tan bon punt Sa Majestat el rei Carnestoltes baixà del tren, amb un bon nap a la boca encès, com si d'un fenomenal cigar havà es tractés, se li apropà la rebregada senyoreta Maneleta Parrac, filla d'una de les famílies més marranament distingides de la ciutat.


I amb el seu somriu de gata maula, li engaltà sense gaire mirament ni pausa:

"Aquí teniu, oh realíssima majestat,
el millor obsequi de la nostra ciutat.
En aquesta safata de paper d'estrassa,
us ofereixo una esplèndida figuerassa."


Cal advertir que la tal esplèndida figuerassa tenia un aspecte de molt podrida carbassa. Val a dir que, més que una magnífica figuerassa, semblava una figa seca i barata, davant la qual algú assegurava molt seriosament que no podia ser altra que la de la pròpia Maneleta allà present...

CAP AL MENESTRAL
Olès, visques, musicola i cants de joia...!


La gent saltava i ballava de contenta, com si fos totalment lera de la testa...

I, tot seguit, la multitud es disposà a acompanyar solemnement el rei Carnestoltes al Casino Menestral, a cops de sorollos i rebentats timbals, sense que hi manquessin els de la coral de l'Erato, amb els seus cants de moniato, engiponats per a l'ocasió per Josep Anselm Clavé, el gran mestre fundador dels cors de claqué.

El monarca fou col·locat, si us plau per força, dalt d'un carro tirat per quatre rucs escanyolits, que bramaven com mals esperits. I travessant carrers i carrerons, la Rambla i algunes places, tot ben poblat de fantasmagòriques i caganeres garces -el passeig rambler, el primer-, la comitiva reial arribà al seu destí final.

XEFLA DESCOMUNAL
I allà s'organitzà la descomunal xefla, amenitzada per La Principal de Pebrots de l'Empordà, que les peces més selectes del seu repertori interpretà: "Ai, quins codonys!", "Té la mà, Maria", "El cant dels cigalots" i una colla més que difícil se'm fa de poder-los enumerar tots.


Tothom anava disfressat. Tothom lluïa uns modelets finíssimament atrotinats. El més vistós (vistós, encara que no es veia) era, sens dubte, el que duia la senyora Paca de cal Llefiscós.

I és que la senyora Paca, tal com anuncià -i amenaçà- dies abans, s'havia disfressat de col i patata. La col la portava a la mà dreta, amb moltíssima elegància i finesa. I la patata... Bé, la patata la "duia" al lloc corresponent del seu espelleringat i arrugat cos despullat...

MAREJADA REIAL
Les ballaruques duraren fins que s'acabaren (que fou fins que, a les tantes de la matinada, els veïns s'emprenyaren), sota la permanent presidència del rei Carnestoltes, que els bocois de garnatxa, barrejada amb pebre i conyac de garrafa, anava buidant i eixugant, com si fos un hipopòtom de clavegueram...

-Repebrots...! - exclamà, de sobte, tot veient les coses més que super multiplicades-. Entre figues seques i patates arrugades, vejam si encara estiraré la pota abans de cruspir-me les arengades...

Però no. Res d'això. En Carnestoltes no estirà pas la pota abans de cruspir-se les arengades de l'esmorzar. En canvi, sí que es marejà com un gripau acabat de purgar...

VENTET MIRACULÓS
Sort que, per reanimar el monarca, a prop seu hi havia el "lacaio" Pauet Boletes, afeccionat a endrapar bons plats de mongetes amb botifarra, tot ben amanit amb oli d'aranya de parra.

I, adonant-se de la delicadíssima situació, engegà al rei Carnestoltes una bona ració de vent perfumat, que el féu tornar en si d'immediat. I és que el vent d'en Boletes, que a l'Empordà és més famós que el vent que bufa del nord, obra miracles sense gaires punyetes. És un ventet d'aquells... Com ho explicaré? Ah!, sí. És un ventet d'aquells -ja sembla que em ve la inspiració, pensant en la seva furtor- que als morts fa ressuscitar i al vius fa finar...

PÈRDUA D'UNA PILOTA
Tot acabà la mar de bé. Només hi hagueren de córrer els apagafocs -bombers, que en diuen alguns finots-, amb el seu carretó de mà escardat, ple de sifons trencats, i es comptabilitzaren quatre dotzenes i mitja de cames rompudes i un parell i mig de caps esberlats... Res, en fi, tot plegat.

Llevat, potser, del que li passà al pobre Pere Pilotes que, un cop conclós el sarau, en cercava una, de pilota, per la sala, com un desesperat babau. Es veu que, tot dansant, l'havia perduda. O algú o alguna se n'hi havia enamorat d'una manera força taruga. El cas és que, de les dues pilotes abans exhibides amb tanta bravura, sols li'n penjava una...

COMIAT PLORANER
I a primera hora d'avui, diumenge de Carnaval, Sa Majestat el rei Carnestoltes s'acomiadà dels figuerencs (els plors d'aquests enternien el cor i no hi havia prou llençols a la ciutat per eixugar les seves llàgrimes de porc), per tal de reprendre el seu viatge cap a Barcelona, on el rebran, a mig matí, entusiàsticament, frenèticament i escandalosament, milers i milers d'habitants del Cap i Casal, tot fent acrobàtics salts...

Els barcelonins i les barcelonines aniran a esperar en Carnestoltes a l'estació de França, vestits amb les seves millors gales, encara que és probable que, amb les presses, més d'un beneit es deixi a casa seva les calces...

Ah!, i també molts barcelonins, obeint el ban carnestolenc, aniran a esperar el monarca de la xerinola a tocs de trompeta, que no és pas el mateix que tocant-se la trompeta.

En tot cas, i perquè no sigui dit, algun xava se la farà tocar per alguna mà ben fineta...

PÀGINA D'OR
Figueres, indubtablement, amb aquesta bestial parada i fonda de Sa Majestat el rei Carnestoltes, acaba d'escriure una autèntica pàgina d'or en el gran llibre de les històries més poca-soltes...

divendres, 22 de gener del 2010

«Alt com un sant Pau»

Assenyala Joan Amades, a les pàgines del Costumari Català, que el 25 de gener, data de la Conversió de Sant Pau, té lloc un aplec molt important a l’ermita de Sant Pau de la Calçada, que s’aixeca al terme de Cabanes, a l’Empordà.

En efecte, cada any, des de temps antics, es fa aquest aplec, però no pas el dia 25 de gener, sinó el diumenge que ve immediatadament després (enguany serà el 31), sota l’organització conjunta del Foment de la Sardana Pep Ventura de Figueres i dels propietaris del mas de Sant Pau -que ho són també de la vella ermita-, aplec on, al matí, se celebra una missa, a la capelleta de l’apòstol, i es toquen sardanes fins al migdia. I també assenyala Amades que «la nota típica d’aquest aplec són els flaons, mena de pastís típic de l’Empordà, del qual es fa un gran consum entre els fidels i romeus». Cosa ben certa, ja que s’hi posen a la venda les típiques flaones figuerenques de sant Pau, típiques igualment a Mallorca.

El que no ho és tant, de cert, és que, contràriament a allò que molta gent creu (cal fer notar, però, que Joan Amades no en parla, d’aquesta qüestió), l’apòstol sant Pau comencés a predicar el cristianisme a la península Ibèrica, un cop hagué desembarcat en una platja del golf de Roses, just allà on hi ha la vella esglesiola, atès que es tracta d’una simple tradició, sense que hi hagi res que l’avali. D’altra banda, l’ermita de Sant Pau de la Calçada, situada ben a prop de la carretera N-II, no pertany al terme municipal de Cabanes, malgrat l’afirmació feta per l’autor del Costumari, sinó al de Figueres, per bé que sembla que, en temps reculats, una «punxa» de les terres de Cabanes arribava fins a la mateixa ciutat natal dels Monturiol, Dalí i Fages de Climent (de Cabanes a la capital de l’Alt Empordà hi ha una distància d’uns 5 quilòmetres), i que alguns, donant la cosa per segura i pensant que la situació no havia canviat, ho explicaren a l’Amades, quan aquest hi anà.

Sant Pau, el d’«una hora hi cau», que fa referència a la llargada de la claror del dia, havia estat militar i havia brandat la seva espasa moltes vegades en contra dels cristians, fins que, il·luminat pel cel, es convertí. I els espasers barcelonins (segurament perquè a aquest apòstol, com a ciutadà romà que era, li fou tallat el cap d’un cop d’espasa), l’escolliren per patró i fabricaren una espasa la mar de singular, que era una obra notable dins l’art de l’armeria. Aquesta espasa, molt més grossa que les de mida normal, constituïa el símbol del seu gremi i, àdhuc, de la mateixa Ciutat Comtal. I, per tal que la seva mida estigués en relació amb qui la portava en actes oficials, hom cercava un home ben alt i gros, fet que donà origen a la dita barcelonina «alt com un sant Pau», que s’escampà ràpidament per tot el territori català. Segons consta documentalment, l’home que feia el paper de sant Pau a Barcelona fou, al llarg d’una colla d’anys, un individu de raça gitana que renegava com un mal esperit i que bevia l’aiguardent amb càntir. I, a més, anava a les processons que s’organitzaven durant la Setmana Santa barcelonina, fent guàrdia al misteri del Sant Sepulcre.

Posteriorment, en perdre’s el gremi barceloní d’espasers, la gran espasa passà a formar part de l’armeria Estruc, situada a la plaça de Catalunya, fins que aquest establiment desaparegué i l’espasa anà a raure a l’estranger, tot perdent-se, d’aquesta manera, un objecte important de la vida popular de Barcelona, així com de remarcable interès històric, objecte que, malgrat alguns esforços duts a terme per part de les autoritats i d’alguns museus de la capital catalana en diferents èpoques, ha estat impossible de localitzar i recuperar. Crec que el meu recordat amic, l’il·lustre escultor i col·leccionista fill de Portbou, Frederic Marès, fou un dels que cercà, sense que l’èxit l’acompanyés, aquesta valuosa espasa, amb la intenció d’incorporar-la al museu que creà a la capital del Principat.

Parlant de sant Pau, cal dir que, ja en temps medievals, l’epilèpsia era qualificada de «mal de sant Pau», igual que, per a molta gent de casa nostra, encara ho és actualment, sense que se’n sàpiga ben bé per quina raó. Tot fa suposar, però, que la cosa tenia bastant a veure amb el manteniment de la barcelonina Confraria de Sant Pau, que organitzava una lluïda fira-festa cada 25 de gener, ja que, per ser-ne soci, s’havia de pagar, durant set anys seguits, una quota. A canvi, els de la junta prometien que, si els socis inscrivien els seus infants al llibre de la confraria, aquests restarien immunitzats contra el citat mal. Un mal, per cert, que també sol afectar els animals de companyia. Jo, per exemple, no fa gaire, vaig haver de fer sacrificar molt a contracor (i el de la meva família, també) un magnífic gosset, de pura raça teckel -raça molt buscada i apreciada per la seva intel·ligència-, anomenat Joi, a causa d’una sèrie de terribles atacs seguits d’epilèpsia que patí. El llibre on s’assentaven les persones -els animals no hi eren admesos- inscrites a la Confraria de Sant Pau fou iniciat l’any 1809, i crec que, des de fa temps, roman arraconat, si és que no s’ha perdut.

Per acabar, convé ressaltar (de fet, potser no caldria fer-ho, car ja és prou sabut) que l’antiga dita popular «alt com un sant Pau» és la que més s’ha conservat arreu de les terres catalanes -i no sols a les barcelonines i gironines-, l’origen de la qual, pel que he pogut constatar, és ignorat, avui dia, per moltíssima gent. D’aquí ve, precisament, que aquesta digui allò d’«alt com sant Pau», eliminant la paraula «un», cosa del tot incorrecta, ja que sempre s’ha assegurat que l’apòstol sant Pau era petit i desnerit.


Emili Casademont i Comas

divendres, 15 de gener del 2010

Sant Antoni i el seu quadre dalinià

Les festes de Sant Maure, Sant Pau ermità i Sant Antoni abat s’escauen dins un període de set dies del mes de gener, anomenat la «setmana dels barbuts», perqué, segons la iconografia catalana, els tres sants porten unes llargues barbes, cosa que significa que aquesta setmana, en la qual ja ens trobem, és la més freda de l'hivern. Hi ha un refrany que en fa referència: «Per la setmana dels barbuts/ governen els tres germans/ tos, moquina i amagamans». Una forma graciosa que indica que, en el seu decurs, fa un fred d'allò més rigorós, fet que provoca que la gent «pesqui» refredats i cadarns a dojo.

El més famós d’aquests tres sants barbuts és sant Antoni abat, conegut popularment per sant Antoni del porquet i sant Antoni dels ases, el qual, segons la tradició, una vegada, quan encara feia vida d’eremità al desert de Tebaida, visità Barcelona, per tal de treure el dimoni del cos de la filla del governador. I la mateixa tradició conta que, un 17 de gener, sant Antoni féu el viatge fins a la Ciutat Comtal a bord d’una barqueta, en forma de nuvolet, barqueta que arribà a una platgeta, just on avui s’aixeca l’edifici del Parlament de Catalunya, i que, en aquell precís moment, s’apropà al sant una truja, posant als seus peus un pobre garrinet esgarrat i cec, que ell guarí a l’instant, truja que, agraïda, sempre més acompanyà l’eremita. O sigui, que, per als barcelonins, el porquet era una truja.

Al marge d’aquesta tradició barcelonina, sant Antoni abat, patró de tots els animals domèstics (primer ho fou només dels de peu rodó), i en honor del qual es fa arreu de les terres catalanes la cavalcada dita dels Tres Tombs, té una història coneguda internacionalment. Una història, escrita per sant Atanasi, bisbe d’Alexandria, amb qui sant Antoni es relacionà, que explica que aquest nasqué a Coma (Egipte) l’any 251 i que morí el 356. I també explica els fets més destacats de la vida del pioner de l’eremitisme, amb les temptacions que, per part del dimoni, patí al desert, plasmades per Salvador Dalí, l’any 1946, en un quadre. Aquesta obra surrealista, pintada a l’oli, es troba a Brussel·les, al Museu Reial de Belles Arts, i mostra sant Antoni en un desert, agenollat i aguantant una creu feta amb dues varetes per protegir-se dels atacs del diable. Les temptacions hi són representades per un cavall i alguns elefants, tots ells amb les potes allargades de forma grotesca, carregant-ne una cadascun, mentre un mendicant -el citat sant-, despullat i despentinat, es recolza damunt una pedra, davant la qual hi ha una calavera.

Aquest quadre del genial pintor empordanès, titulat Les temptacions de Sant Antoni, descriu literalment les temptacions a què l’home, per regla general, sol caure: la del triomf, representada pel cavall, que té les ungles desgastades i plenes de pols; la del sexe, per una dona asseguda damunt un elefant, i la de or i les riqueses, per dos d’elefants més, al cim dels quals hi ha una piràmide i una casa d’or, habitatge on una dona, situada al seu interior, espera un «mascle». També es poden veure, en el paisatge desèrtic, un parell d’homes discutint, així com un altre que agafa de la mà el seu fill. L’obra daliniana és d’una gran bellesa plàstica.

Referent a les temptacions de sant Antoni, convé assenyalar que, ara fa cosa d’un segle i mig, aquestes havien adquirit molta popularitat a casa nostra. Així, el dia de Sant Antoni abat, el 17 de gener, s’escenificava a Barcelona, en teatres d’ombres xineses, la comèdia còmica i religiosa que figurava les citades temptacions, on sortien uns dimonis de cua cargolada que, exhibint un aspecte femení molt atractiu, volien fer pecar el sant. Per la seva banda, els teatres de titelles, també barcelonins, posaven en escena unes temptacions de sant Antoni molt infantils, car els titelles, llavors, ja només eren teatre de mainada.

“Les temptacions de Sant Antoni”, obra surrealista de Salvador Dalí

La festa de Sant Antoni abat recorda les festes «consuàlies» romanes, dedicades a la divinitat Cònsua, que vetllava per la salut del bestiar. I parlant de Roma, cal afegir que, el dia 8 de gener, s’hi celebrava la «gran festa de la coronació dels ases» davant l’altar de Júpiter. En aquella festa, els formers i flequers, amb els ases lluint corones de murtra i de llorer, organitzaven una espectacular cavalcada que voltava pels carrers, mentre els genets bramaven i tractaven d’imitar el millor que podien els animals. Potser és per això que els del ram del pa tenen per patró i advocat, a l’illa de Mallorca, sant Antoni.

I no podem oblidar, ja per acabar, aquell curiosíssim fet ocorregut, segons es conta, al llogarret de Xia, a l’Alta Ribagorça. Un any, el 17 de gener (que era, precisament, el dia que es feia l’elecció del seu alcalde), els veïns, en comprovar que no hi havia manera d’arribar a cap acord, decidiren tirar una poma costa avall del carrer més dret i costerut del poble i atorgar la vara, sense discussió, a qui assolís agafar l’esmentada fruita. I, en fer-ho, ràpidament sortí un porc d’una cort, arrreplegà la poma amb el morro i se la cruspí, motiu pel qual el porc fou nomenat alcalde. Un alcalde que, pel que s’afirma, ha estat el millor que Xia ha tingut al llarg de la història, ja que els seus habitants s’esforçaren per fer totes les coses bé, a fi i efecte de no quedar com uns porcs davant un autèntic porc, el qual presidia -«molt dignament»- totes les sessions del consistori municipal. D’aquí ve, per cert, que la gent de les localitats veïnes de Xia, de parla mig catalana, titlli humorísticament de «porcs» els xianencs, malnom que a aquests, com cal imaginar, mai no els ha fet gaire gràcia.

Església de Sant Vicenç a Xia

Emili Casademont i Comas

dissabte, 9 de gener del 2010

Joffre plorava en català

Cada 12 de gener, el poble rossellonès de Rivesaltes commemora l’aniversari de la naixença del seu fill més il·lustre, o sigui, Josep Joffre, el mariscal català de França i gran heroi de la Primera Guerra Mundial, naixement esdevingut l’any 1852. A la seva mort, el 4 de gener del 1931, tota la premsa del món s’omplí d’elogiosos articles necrolòlogics dedicats a l’extraordinari soldat. La de l’Estat espanyol no fou cap excepció, conforme pot comprovar-se consultant les hemeroteques i, d’una manera en particular, les dels diaris editats llavors a Barcelona.

Home en extrem bondadós, el mariscal Joffre, que era alt i robust, tenia els ulls blaus com el color del mar i del cel, que en terres del Rosselló blavegen més que en d’altres llocs, fumava amb pipa i li agradava de dir-se català. Al meu inoblidable amic Ventura Gassol, l’autor de Les tombes flamejants, per cert, no s’estigué de fer-li saber, quan el conegué a París, que la seva àvia materna també havia vist la primera llum de la vida a les comarques tarragonines. A més, Josep Joffre parlava perfectament la nostra llengua i aprofitava totes les ocasions per fer-ne l’elogi i honorar-la, amb la seva gran personalitat adquirida a la batalla del Marne, batalla que l’havia convertit en una autèntica figura nacional francesa i universal.

L’any 1919, el mariscal Joffre, carregat de glòria, arribà a Perpinyà, per tal de fer-hi una visita oficial i de rebre-hi l’homenatge de tots els catalans. De Barcelona, s’hi traslladà el president de la Mancomunitat de Catalunya, l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, acompanyat de molts diputats i de moltes personalitats del camp de les lletres, de la música i de la ciència: Àngel Guimerà, Enric Morera, Santiago Rusiñol, Apel·les Mestres, Francesc Mateu, Lluís Millet, Josep Roca i Roca, etcètera, sense oblidar el cèlebre doctor Solé i Pla, que havia organitzat la Legió dels Voluntaris Catalans, molts milers dels quals, durant la Primera Guerra Mundial, caigueren heroicament enrolats a les files de l’exèrcit francès. I fou llavors quan Puig i Cadafalch, en presència de l’anomenat Bisbe del Canigó, monsenyor de Carsalade, convidà el mariscal Joffre a visitar la Ciutat Comtal, invitació que ell acceptà de seguida. De la mateixa manera que també acceptà a l’instant l’oferiment que li fou fet de presidir, a Barcelona, els propers Jocs Florals de la Llengua Catalana.

Així, Josep Joffre, el dia primer de maig del 1920, arribà, enmig de l’entusiasme general, a la capital del Principat. I conten les cròniques que, quan el seu cotxe aparegué a les Rambles -pel costat de la plaça de Catalunya-, els estudiants desenganxaren els cavalls i arrossegaren la carretel·la pel llarg passeig, tot afegint a això un diari barceloní de l’època que «en passar per la Rambla de les Flors, les floristes varenn cobrir de flors els dos il·lustres visitants, car el mariscal anava acompanyat de la mariscala». La festa dels Jocs Florals fou brillantíssima. El poeta guanyador de la Flor Natural, Joan Maria Guasch, n’elegí regina l’esposa de Joffre. Un Joffre que, a més de Josep, hom li havia imposat, en ser batejat, els noms de Carles i Cèsar, nom, aquest últim, que han dut grans capitans que han il·lustrat la història amb les proeses guerreres de segles passats. I cal esmentar que els cronistes del moment indiquen que a l’arquitecte Antoni Gaudí, el creador del Temple de la Sagrada Família, li fou ventat un cop de sabre, la marca del qual portà molts anys gravada al cos.

L’endemà, Josep Joffre visità l’Ajuntament barceloní, on fou rebut per l’alcalde Martínez Domingo, que temps més tard esdevindria president del Parlament de Catalunya. El mariscal, després de pronunciar un bell discurs en català, es traslladà al Palau de la Generalitat de Catalunya, on condecorà, com a cavaller de la prestigiosa Legió d’Honor Francesa, Puig i Cadafalch, cosa que, una mica abans, havia també fet, a la Casa de la Ciutat, amb el seu màxim representant, així com amb l’eximi poeta Francesc Mateu.

Del 1920, cal fer un salt i situar-nos al 1926, any en què viatjà a París la cobla La Principal de la Bisbal, primera sortida que feia a l’estranger, gràcies a l’insigne músic gironí Josep Fontbernat, el qual, a causa de la dictadura del general Primo de Rivera, residia a França exiliat. Els components de la formació musical de la capital del Baix Empordà foren invitats a realitzar una visita al Palau dels Invàlids, on es guarda la històrica i gloriosa bandera dels Voluntaris Catalans. I fou el mateix mariscal Joffre qui, amb els braços oberts, els rebé. La comitiva era encapçalada per Francesc Macià, que anys després ocuparia la presidència de la Generalitat de Catalunya, com una mena de continuació d’aquest lloc que Pau Claris (o Clarís?) havia creat.

El figuerenc Jaume Miravitlles, present en aquell esdeveniment (Miravitlles, al costat de Macià, i juntament amb Gassol, Fontbernat i el també figuerenc Martí Vilanova, entre molts d’altres patriotes exiliats, prendria part, al cap de pocs mesos, en els Fets de Prats de Molló), m’explicà un dia que La Principal de la Bisbal hi tocà la sardana El pardal, de Pep Ventura, i que el gran soldat de França cantava, de baix en baix, la melodia que havia bressolat la seva infantesa, tot assegurant-me, en «Met», que Josep Joffre ho feia amb una emoció realment impressionant. «Tant era així -remarcà l’antic comissari de Propaganda de la Generalitat republicana-, que bé podria ben afirmar-se que el mariscal Joffre plorava en català».

Jaume Miravitlles amb Marlene Dietrich, l'any 1947

Emili Casademont i Comas

dissabte, 2 de gener del 2010

Les Fires de Girona

Per Josep Fontbernat i Verdaguer (“Glossari andorrà”. Ràdio de les Valls d’Andorra)
== i ==
Emili Casademont i Comas (“Figueres, tres de la tarda”. Ràdio Popular de Figueres)

<0> TEXTOS corresponents als dos únics programes radiofònics que, durant els anys 60 del segle passat, es feien diàriament --diumenges i festes inclosos-- en català. El “Figueres, tres de la tarda” (o “L’Hora de Catalunya”, títol que acabaria adoptant de forma definitiva) va ser el primer d’aquesta naturalesa realitzat a l’Estat espanyol després de la Guerra Civil i en ple règim franquista. Aquestes dues històriques emissions eren escrites i llegides pels gironins Josep Fontbernat, fill del poble d’Estanyol (municipi de Bescanó), des del seu exili del Principat d’Andorra, i Emili Casademont, fill de Girona, des de Figueres, la capital de l’Alt Empordà i la ciutat de Salvador Dalí. Ambdós programes han quedat immortalitzats en sengles llibres, avui pràcticament introbables: “Glossari andorrà” (Barcelona, 1966) i “L’Hora de Catalunya”, subtitulat “Recull d’una emissió radiofònica”, prologat per la poetessa Montserrat Vayreda (Girona, 1968).

<0> TRANSCRIT per J. C. i P. d’un treball periodístic signat per Emili Casademont i Comas, publicat al suplement Especial Fires de Girona 1983 del diari “Los Sitios de Girona”.

Josep Fontbernat i un joveníssim Emili Casademont, ambdós en primer terme, fotografiats durant la diada de la patrona del Principat d’Andorra, la Mare de Déu de Meritxell, en els paratges de la seva ermita, un 8 de setembre de mitjan anys 1960

(…) Un any, en arribar la vigília de Sant Narcís, un text meu va omplir una bona part del “Glossari andorrà”. Josep Fontbernat el llegí davant els micròfons de la Ràdio de les Valls (tot primer dita Ando-ràdio i, en els seus últims temps, Sud-ràdio), les potentíssimes antenes de la qual, instal·lades al Port d’Envalira, l’escamparen arreu del món, tant en Ona Mitjana com en Ona Curta. El text és aquest:

TRITLLEIG de campanes. Descàrrega de coets i morters a les mateixes ribes de l’històric Undaris. Cercavila que acompanya els Heralds de la Ciutat i els gegants i cap-grossos…

És així com comença a giravoltar la nòria festiva de les Fires de Girona. Cada any. En un capvespre tardoral amarat d’encís. D’alegria. D’animació… Només, a voltes, com l’any passat (i aquesta circumstància s’ha repetit amb molta assiduïtat al llarg del temps), amb una nota que podríem dir-ne discordant: la trista i ploranera dels núvols, que vessen unes llàgrimes damunt la Tres Vegades Immortal Ciutat en festes…

Però les llàgrimes no sempre són producte d’una aflicció, d’una pena. Tot sovint, no caldria dir-ho, signifiquen el contrari. És a dir, exterioritzen moments de felicitat, de joia. I, potser, quan el núvols obren l’aixeta del dipòsit de llurs plors, en encetar-se la “gran setmana gironina” -un fenomen, repetim, força normal-, és perquè experimenten el goig del retrobament amb les Fires i Festes de Sant Narcís. Aquestes fires tan tradicionals, tan formoses i tan catalanes, en les quals la sardana, la “dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan”, com digué Maragall, ocupa un alt lloc de privilegi.

És probable, doncs, que l’emoció del retrobament entendreixi els fràgils cors d’aquests romàntics nuvolets. Si és així, el fet ens alegra. De tota manera, però, convé pregar-los que sàpiguen reprimir un xic llurs sensacions, per tal que deixin celebrar amb tot esplendor les Fires de Girona, presidides, en tot instant, pels amanyagadors raigs del sol tardoral… Estem convençuts que sant Narcís els agrairà -i MOLT!- aquest “detallet”… I, naturalment, tots els gironins. Encara que nosaltres hàgim de “sacrificar” uns senzills versos que, un cop, es formaren a la nostra ment, quan contemplàvem, embadalits, l’espectacle meravellós (meravellós, és clar, als ulls poètics..) de les daurades fulles dels plàtans de la Devesa, mentre rebien uns suaus òsculs mullats: ”Ploren els núvols del cel/ i ses llàgrimes, en caure/ besen unes fulles d’arbre/ que tenen color de mel…”.

“GIRONA, PAGESA I SENYORA…”
L’endemà, diada de Sant Narcís, Josep Fontbernat, amb veu emocionada, que deixava endevinar l’enyorament que sentia per la seva estimada Girona (portava ja una colla d’anys al seu segon exili) començava així el seu “Glossari”:

UN ÀNGEL ha caigut del cel amb les ales esteses i s’ha posat a la punxa del campanar de la Catedral de Santa Maria de Girona.

D’allà estant, veu el Canigó i tota la serralada pirinenca. I només li cal girar una mica el cap i adobar-se les ales perquè no li facin nosa, i veu el mar, potser fins a Mallorca, ja que els àngels tenen la vista llarga.

Girona és aquesta ciutat asseguda al final de la Vall de Sant Daniel, de la Vall dels Àngels, a la porta de l’Empordà i de la Selva.

Del seu setial pot contemplar les Guilleries, Rocacorba, el cingle del Far, com la proa d’un vaixell immens que s’hauria quedat ancorat al mig del cel, i tot el fistó que fan les ones enjogassades i remoroses sota els pins de la Costa Brava.

Girona, agraïda a sant Narcís, qui, a còpia de miracles, l’ha feta tres vegades immortal, avui, diada del seu sant patró, celebra les fires tradicionals amb una solemnitat i una joia que pocs llocs de les nostres contrades hi poden rivalitzar. Girona, pagesa i senyora, noble i popular, durant uns dies serà el cor de tot un país…

Més endavant, l’antic creador i director de la cèlebre massa coral Els Cent Homes d’en Fontbernat, lloctinent de Francesc Macià en la històrica temptativa de Prats de Molló, diputat al Parlament català, alcalde accidental de Barcelona, director general de Radiodifusió de la Generalitat republicana, conseller particular de Vincent Auriol, president de la República Francesa després de la Segona Guerra Mundial, etcètera, continuava fent l’elogi de Girona i les seves terres d’aquesta manera:

Girona, ciutat pirinenca i ciutat del mar: cap de les teves germanes no té aquest privilegi. Potser no tens l’abundància de les hortes lleidatanes, ni la indústria barcelonina, ni el vi ni l’oli ni les ametlles i avellanes dels tarragonins. Però de tot tens una mica. Fins a l’ermita dels Àngels tens un bosquet de mandarines que per bé que no maduren gaire de la pell, que queda sempre verda, de dintre són dolces com l’arrop. Tens els boscos misteriosos i romàntics plens de cantúries. Les alzines sureres que fan els taps perquè el perfum del vi no s’exhali i el faci millor. Ja n’han inventades de coses per suplantar-te, però amb la pell de les alzines dels teus boscos no hi ha res que hi pugui competir.

Girona té records que són lligams amb les Valls andorranes. La torre més alta del campanar romànic de la Catedral de Santa Maria s’anomena Torre Carlemany. Les cinquanta columnes dels claustres de l’església de Sant Feliu, on es guarda la relíquia de sant Narcís, foren venudes al comte d’Urgell. Els gironins han tingut sempre una especial predilecció per les nostres Valls…

I després d’esmentar les personalitats il·lustres que ha tingut Girona (homes de ciència, escriptors, poetes, músics, etc.), el mestre Fontbernat afegia:

Avui, mentre la boira baixa ens priva de veure-hi lluny, només haig d’aclucar els ulls perquè faci claror dintre meu. Veig la plaça del Vi, amb els seus porxos acollidors. La plaça de l’Oli i la del Gra i la de les Castanyes. El carrer dels Ciutadans i de les Ballesteries i el de la Força que puja ciutat amunt, empedrat amb pedres mil·lenàries. Veig el campanar punxegut i escapçat de Sant Feliu i la torre daurada -com si fos de pa torrat- de Sant Pere de Galligants. El Mercadal i la Devesa que Santiago Rusiñol estimava tant com els Jardins d’Aranjuez. Val a dir que el gran escriptor i filòsof Unamuno deia sempre que les dues ciutats més boniques d’Espanya eren Toledo i Girona…

“PER TOTS SANTS, A GIRONA…”
I tres dies més tard, o sigui, l’1 de novembre, Josep Fontbernat, sota el títol de “Tots Sants, Festa Major del Cel”, deia:

QUIN TOCAR les trompetes avui, aquelles de Jericó, les que serviran el dia del Judici Final -això si Nostre Senyor no decideix de fer-ho amb les tibles i tenores…!-. I quines cantúries els àngels i arcàngels, els de Boticelli i els de Fra Angèlico…! I el rei David, amb l’arpa a les mans…! I santa Cecília, desencadenant els orgues amb torrents de música…! I no parlem dels ocells, perquè ja fa dies que sant Francesc els deu assajar perquè cantin bé i tots alhora sense desafinar…! Ben entès que al Cel sempre és festa. Però avui, diada de Tots Sants, és festa major. Cabells d’àngel per tot menjar. Coques de Sant Joan i aquells dolços de Sant Honorat. Torrades de Santa Teresa, “pets de monja” i teules de capellà, amb pinyons i trossos d’ametlles dolces. Pa de les ànimes i, per beure, suc de roses i de llesamins, de lliris d’aigua, pèsols d’olor i de grandalles andorranes…

Tots Sants, Festa Major del Cel…i Festa Major també de Girona. El dia de Tots Sants -tal com ha dit l’Emili Casademont al seu “Figueres, tres de la tarda”, aquesta emissió germana petita de la nostra-, és la gran diada de les Fires de Sant Narcís. “Tothom -ha explicat-, tot seguint una tradició d’anys i panys, fa via cap a la capital del Gironès, per tal de gaudir de les seves populars festes. Hi va gent de pertot arreu. De la Garrotxa, de l’Empordà, de la Selva… Fins i tot, del Ripollès i de la Cerdanya, sense oblidar la gent que hi baixa de les comarques barcelonines i àdhuc de la mateixa Ciutat Comtal. I no ens deixem al tinter, perquè seria imperdonable, la del Rosselló…Pels carrers i places gironins, difícilment s’hi pot fer un petit pas. Hi ha ambient i autèntica animació. I, sobretot, n’hi ha a la Devesa, on es troben les parades i les atraccions firals. Els centenaris plàtans de l’encisadora Devesa, tan estimada i venerada pels pinzells màgics de Santiago Rusiñol, han teixit un pal·li meravellós, amb llurs fulles daurades per la tardor. Un pal·li llarg. Molt llarg. Tant que abriga de cap a cap els passeigs i avingudes del formós i romàntic parc, on es donen cita les clàssiques parades dels firaires; passeigs i avingudes que comencen a lluir una bonica catifa de color d’or i d’aram, feta per les primeres fulles dels arbres que ja han caigut a terra, espolsades per tots els vents, entre els quals no manca aquell vent fresquet de tramuntana, cantat per l’insigne escriptor i poeta gironí Joaquim Ruyra”.

“De tota manera -conclou el nostre bon amic i col·lega-, res no és obstacle perquè els gironins aprofitin la diada de Tots Sants, vigília del Dia dels Morts, per tal de començar a visitar ja els seus cementiris. I hi van amb una oració al cor i als llavis, tot portant devotament a les mans un bon ram de crisantems. Perquè la bonica flor d’aquesta planta originària de la Xina, inspiradora del més sagrat dels respectes, constitueix, sens dubte, el millor símbol de la recordança…”.


divendres, 1 de gener del 2010

Els Reis i el seu tortell

Segons una llegenda catalana, la Mare de Déu, en veure els valuosos presents que els tres reis d’Orient portaven per al seu fill, es dolgué de l’extrema pobresa que l’afectava i plorà, ja que no els podia oferir res a canvi. A l’instant, però, baixaren del cel uns àngels d’ales daurades, vestits amb robes blaves, que volaren per dins la cova i s’ajupiren a besar el Diví Infant, mentre es desprenia de les seves ales una polsina blanca i finíssima, semblant a la que deixen anar les de les papallones. Maria, aleshores, arreplegà aquella farina que el Cel li enviava, la pastà i en féu una coca. I, quan la tingué enllestida, en tallà un tros, que era la part de Déu -part que es cruspiren uns ocellets-, i lliurà la resta als tres reis, com un gest de gentilesa per la seva generositat.

És així, mitjançant aquesta bella llegenda, com els nostres avantpassats explicaven l’origen del costum que tenien de menjar per dinar, cada 6 de gener, coca per postres, una part de la qual, la de Déu, donaven al primer pobre que trucava a la porta. Una coca que, amb la popular denominació de tortell de Reis, ha arribat fins a nosaltres. Ah!, i amb dues sorpreses amagades: una figureta i una fava seca. La primera fa que aquell que, tot menjant el seu tros de tortell la troba, sigui coronat rei de la taula, mentre que l’altra sorpresa, la de la fava seca, fa que aquell que, tot menjant també el seu tros de tortell «ensopega» amb ella, ha de pagar el pastís. En ambdós casos, tant pot ser un home com una dona. El tortell de Reis, que commemora la festivitat catòlica dels Tres Reis d’Orient, és típic dels Països Catalans i d’Occitània, si bé té arrels paganes, car l’Imperi Romà ja celebrava les festes d’hivern, en honor del déu Saturn, amb tortells fets de figues, dàtils i mel.

Sobre els Reis d’Orient, els Reis de l’Orient o, simplement, els Reis, gairebé no se’n sap res. L’únic llibre de la Bíblia que en parla és l’evangeli de Mateu. I encara ho fa d’una manera poc clara, ja que no diu quants eren, ni com es deien. Tan sols assenyala que eren uns mags o sacerdots zoroastrians. Posteriorment, apareixerien com a savis, astròlegs i, al final, com a reis, moment en què, ja ben entrat el segle segle VII (l’Església trigà molt a admetre’ls, després de deixar reduït el seu nombre a tres, atès que s’afirmava que eren bastants més), se’ls «batejà» amb els noms de Melcior, Gaspar i Baltasar, i representaven les tres races humanes -la blanca, la rossa i la negra- que llavors poblaven la Terra, si bé l’últim, en Baltasar, a les icones antigues no és cap monarca de pell negra, car això era sinònim de no cristià, d’infidel. A les esglésies orientals, per la seva part, aquests reis llueixen diversos noms. I, a l’evangeli apòcrif de Tomàs, s’hi esmenta que tenien algun vincle familiar i que anaren a adorar el Nen Jesús, oferint-li or, encens i mirra, acompanyats de tres legions de soldats, una de Pèrsia, una de Babilònia i una altra d’Àsia, llocs que, en l’època de la naixença de Jesús, eren indrets de gran reconeixement per la seva cultura. D’altra banda, determinades investigacions posen en dubte que fossin guiats fins a Betlem (o fins a Natzaret) per una estrella. Sigui com sigui, el cert és que, enmig de tot això tan estrany, la festa catòlica dels Reis d’Orient aconseguí arrelar. I la seva nit, la del 5 al 6 de gener, és celebrada a tota la península Ibèrica i part d’Amèrica del Sud.

Joan Amades explica que «els tres Reis d’Orient van restar satisfets i tan joiosos d’haver pogut adorar i admirar l’infant Jesús, que, de retorn a llurs països, van repartir entre la gent durant el curs del llarg camí tot allò que portaven, com un gest d’expansiva alegria», i que «en record d’aquesta joia reial, cada any es reprodueix llur gest generós i es prodiguen els presents portats pels Reis». «Així -continua explicant el foklorista-, hom fa creure a la mainada que, de retorn de Betlem, els tres Reis porten joguines i galindaines infantils a tots els infants que són bon minyons i no fan enutjar llurs pares ni el mestre». I també l’Amades relata que «dels tres Reis, l’un és ros perquè és d’una terra on tota la gent en rossa; un altre és negre per la mateixa raó que el seu company, i el tercer és blanc, no pas perquè sigui vell; tot al contrari, precisament és el més jove de tots. Però heu ací que al moment d’arribar a Betlem i veure la gran resplendor que sortia de la cova, afanyós de poder ésser ell el primer d’adorar, va apartar a empentes els seus companys que el precedien, a fi de poder-s’hi posar al davant, i el Jesuset, com a càstig perquè abusava de la seva joventut, li va fer tornar ben blanques la cabellera i la barba, com si fos un vellet». Joan Amades, naturalment, no féu res més que traslladar al seu Costumari Català tot allò que diu la tradició i la veu popular.

Molta literatura i poesia han arribat a inspirar els Reis d’Orient. A Carles Fages de Climent, per exemple, un bellíssim llibre, el Poema dels Tres Reis, editat per primer cop el 1950, on assenyala que «aquesta nit han passat / i els somnis dels infants han granat». És clar que, per dissort, molts infants no poden veure això complert. Malgrat tot, la fantasiosa «passada» anual dels Tres Reis té un punt de bonic. Tan bonic, com el senzill verset que la poetessa Montserrat Vayreda dedicà a la meva dona i a mi, en néixer la vigília de Reis d’ara fa una quarantena d’anys, el nostre primer fill: «Perquè l’Emili i l’Emília no deixin de fer bondat/ els Reis els han portat el tercer de la família». I també tan bonic, com -no caldria repetir-ho- el relat llegendari català (avui, pràcticament oblidat) sobre l’origen del popularíssim tortell de Reis.


Emili Casademont i Comas