dilluns, 28 de juny del 2010

La meva vella amiga Pilar

Fa una trentena d’anys, i em sembla que era ahir, que vaig conèixer Pilar del Río. Fou en una reunió celebrada a Madrid, prèvia a la constitució de la Federación de Uniones de Periodistas de España (FUPE), el primer president de la qual seria Eduardo Sotillos, substituït, en nomenar-lo Felipe González portaveu del seu govern, per Iñaki Gabilondo. I ningú no podia sospitar, aleshores, que aquella encantadora noia andalusa (que s’asseia, precisament, al meu costat, que treballava a Ràdio Sevilla i que es distingia defensant la llibertat d’expressió) arribaria, al cap de poc temps, a convertir-se en l’esposa de José Saramago. O sigui, en la dona del primer escriptor en llengua portuguesa -i l’únic fins al moment-, a qui l’Acadèmia Sueca ha concedit el Premi Nobel de Literatura (per la seva obra Assaig sobre la ceguesa, el 1998), mor dolçament, als 86 anys d’edat, en braços de la Pilar, amb la qual acabava de mantenir una conversa, el proppassat dia 18 d’aquest mes de juny, després de patir una llarga malaltia. L’òbit es produï a les Illes Canàries, concretament a Lanzarote, on residien.

José de Sousa Saramago havia nascut a la població lusitana d’Azinhaga. Divorciat de la seva primera muller, Ilda, contragué de nou matrimoni, el 1986, amb la Pilar, bastant més jove que ell, en una cerimònia civil celebrada a Lisboa, que, un parell de dècades més tard, hagué de repetir-se a l’Estat espanyol, ja que la parella no hi figurava en cap registre com a casada. Pilar del Río i Saramago, per consegüent, pronunciaren en dues ocasions el «sí vull»; l’última, més enamorats que mai, com així quedà ben reflectit en les fotos de l’acte.

Membre del Partit Comunista Portuguès des del 1969, quan aquest encara era clandestí, José Saramago es veié forçat, de jovenet, a deixar els estudis -es formà intel·lectualment de manera autodidacta- i a posar-se a treballar de manyà-mecànic per ajudar la família, de condició humil, fins que es dedicà a la literatura, la seva autèntica vocació, tot rebent, al cap dels anys, l’alt honor de ser-ne proclamat Premi Nobel. Per culpa de la seva militància política, per cert, Saramago, que també exercí la professió periodística a diversos i importants diaris de Lisboa, fou molt censurat i perseguit per la dictadura portuguesa de Salazar, i, posteriorment, pel govern democràtic del país, malgrat que Portugal ja era llavors un estat laic. Així, les autoritats procediren a fer la «guitza» a l’escriptor, quan publicà, el 1991, la novel·la L’Evangeli segons Jesucrist, que estava cridada a assolir un bon èxit, al·legant que aquesta obra «ofenia els catòlics». Per això, i com a acte de protesta, Saramago abandonà la seva pàtria i anà a establir-se, amb la seva Pilar, a Lanzarote.

Pilar del Río, natural de la localitat de Castril (Granada), havia conegut José Saramago a través de la lectura del seu llibre Memorial del Convento, un exemplar del qual adquirí a Sevilla. Aquesta obra l’entusiasmà de tal forma que decidí traslladar-se a Portugal, a fi d’entrevistar José Saramago per a TVE. I, com a conseqüència d’entrar en contacte personal amb ell, la Pilar esdevingué la traductora al castellà dels llibres «saramagonians» (estudià, aprengué i arribà a dominar l’idioma portuguès a la perfecció) i, poc temps després, els dos es casaren. Pilar del Río -cal ressaltar-ho- era una excepcional entrevistadora televisiva. Jo la recordo, per cert, interrogant un personatge, qui, després que la intrèpida periodista aconseguís «arrencar-li» els secrets més íntims, qualificà la Pilar de «bruixa».

José Saramago, acompanyat per Pilar del Río, estigué a Girona el 31 de gener i l’1 i 2 de febrer del 1999, per tal de recollir el premi Xifra i Heras que l’Escola Superior de Relacions Públiques, aleshores adscrita a la Universitat de Girona, lliurava a persones «honestes, humils i humanes». L’acte, celebrat setmanes després d’haver estat guardonat amb el Nobel a Estocolm, constituí tot un gran esdeveniment i esdevingué multitudinari. I, durant aquells tres dies d’estada a les terres gironines, visità el Teatre-Museu-Dalí, a Figueres, i el Barri Vell de Girona, criticant Salvador Dalí no per la seva obra artística, que considerava extraordinària, sinó per com s’havia autopromocionat. En canvi, lloà, sense reserves, el Barri Vell gironí. Em feia molta il·lusió retrobar i saludar la meva vella amiga Pilar, així com poder conèixer personalment el seu marit, creador d’un magnífic estil literari, reconegut tant per la gent de dreta -els seus enemics- com per la gent d’esquerra -els seus amics-. Estic segur que ella mateixa me l’hauria presentat d’immediat, sense jo demanar-li, i, possiblement, els tres haguéssim mantingut una tranquil·la -i per a mi, ben enriquidora- conversa privada. Però es donà la fatal coincidència que, en aquelles mateixes dates, jo em trobava reclòs en una clínica i, per dissort, res d’allò no succeí.

En assabentar-me del traspàs d’aquest gran personatge universal de les Lletres, les despulles del qual foren rebudes amb honors militars a Lisboa, on s’incineraren (després, les cendres s’han repartit entre Portugal i Lanzarote), vaig adreçar un sincer missatge de condol a la seva vídua, la Pilar, presidenta de la fundació que vetllarà per les obres de Saramago en el futur, missatge, acompanyat d’un amistós petó ben fort, que espero que, enmig dels milers que n’hi han arribat d’arreu del món, no li hagi passat desapercebut.


Emili Casademont i Comas
(“Diari de Girona”, 27-6-10)

dilluns, 21 de juny del 2010

La reedició d’«Estètica de la Sardana»

Text de la seva presentació, llegit per
Emili Casademont i Comas

Bona tarda a tothom!

En primer lloc, he de dir que, com vell amic dels Fontbernat, constitueix per a mi un motiu d’íntima satisfacció el fet que, en aquest Aplec de la Sardana d’Anglès, es recordi i reti homenatge a un il·lustre anglesenc d’adopció, el periodista Esteve Fontbernat i Verdaguer, en ocasió del centenari del seu traspàs, amb l’edició en facsímil del seu llibre titulat «Estètica de la Sardana», cosa que ha estat possible gràcies a l’Ajuntament i, d’una manera en particular, a la persona que el presideix, el meu bon amic Pere Figuereda i Cairol.

L’Esteve Fontbernat, tot i morir en plena joventut (als 23 anys, a Anglès, víctima del tifus) va arribar a ser director de l’antic diari gironí Lo Geronès i articulista d’èxit del també antic diari, aquest barceloní, La Publicitat, així com d’altres periòdics catalans, i va ser amic de l’escriptor Prudenci Bertrana, del poeta Miquel de Palol, de l’arquitecte Rafael Masó i de la que, amb el temps, esdevindria famosa pintora surrealista Remedios Varo, nascuda a Anglès i traspassada al seu exili de Mèxic, país on està considerada com una autèntica glòria nacional, entre d’altres destacats intel·lectuals de l’època.

L’Esteve era el germà gran del cèlebre músic, escriptor i polític Josep Fontbernat, també il·lustre anglesenc d’adopció (ambdós havien nascut al veí poble d’Estanyol), que va renunciar a presidir el govern de la Generalitat a l’exili en benefici de Josep Tarradellas, i a qui la vila d’Anglès li va dedicar fa algun temps la sala d’actes i exposicions de Can Cendra i un carrer. Tant l’Estreve com en Josep (aquest últim mort a Andorra la Vella) dormen el son etern al cementiri anglesenc.

Tal com deia, l’Ajuntament d’Anglès, amb la col·laboració del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, ha editat en facísimil l’obra de l’Esteve Fontbernat Estètica de la Sardana, datada l’octubre del 1907, en aquesta vila de la comarca de la Selva, i publicada el 1908 a Barcelona i a Girona. Un dels pocs exemplars conservats de les diverses edicions que se’n van fer -potser, l´únic- el tenien les seves nebodes, la Marylou i la Jossete -aquesta darrera ja traspassada- i me’l van cedir gentilment, quan jo estava cercant dades per als llibres que he escrit sobre el seu pare, en Josep (el de la famosa coral Els Cent Homes d’en Fontbernat i i el del Glossari andorrà de la Ràdio de les Valls), i ha servit per fer-ne aquesta edició en facsímil. Il·lustrada amb diverses fotos (en una apareix tota la família Fontbernat-Verdaguer, quan residia a Anglès, abans d’anar a viure a Barcelona), porta un pròleg del batlle Pere Figuereda i un epíleg meu. El llibre, un dels primers fets sobre el sardanisme, assenyalava, ara fa més d’un segle, com calia ballar correctament la dansa nacional de Catalunya, que és com, després de moltes discussions, es balla actualment pertot arreu, és a dir, a l’estil Fontbernat, estil nascut a Anglès.

El prestigi de què gaudia el jove director de Lo Geronès era molt notable, com ho prova el fet que, bastants anys després de morir, encara apareixien articles seus, amb una creu davant la signatura, que indicava que l’autor ja no pertanyia, per dissort, al món dels vius. Per Internet, per cert, acabo de trobar uns exemplars de la revista quinzenal Emporion, de Torroella de Montgrí, que donen fe del que dic.

M’estendria molt parlant de l’Esteve i d’en Josep Fontbernat, autor aquest darrer, per cert, d’una sardana dedicada a l’ermita de Santa Bàrbara, estrenada amb gran èxit als anys 20 del segle passat, segons la premsa barcelonina de llavors i lamentablement perduda després de la Guerra Civil. Però, per no cansar-vos més, ho deixaré aquí, recomanant-vos abans sincerament que llegiu l’Estètica dela Sardana, una obreta d’una importància realment històrica, escrita a Anglès.

He dit.

············································


L’EPÍLEG INCLÒS
EN L’EDICIÓ FACSÍMIL DE
L’«ESTÈTICA DE LA SARDANA»


L’Esteve, que era el fill gran del matrimoni Fontbernat-Verdaguer, nasqué al Mas Fontbernat -encara avui ben conservat-, situat al poble d’Estanyol (municipi de Bescanó), l’any 1887. Però, en instal·lar-se la família a Anglès, no trigà a esdevenir anglesenc d’adopció. I exactament el mateix ocorregué amb el seu germà Josep (1896), l’il·lustre músic, escriptor i polític, que fou proposat, a l’exili, per substituir Josep Irla, president de la Generalitat de Catalunya, proposició que no acceptà en benefici de Josep Tarradellas. Alguns dels altres fills i filles del matrimoni obriren els ulls a la vida a la vila d’Anglès, com l’Enric (1900), actiu sardanista i dansaire d’esbart, que formà part de l’exèrcit de Francesc Macià -igual que en Josep- en els històrics fets de Prats de Molló (1926). Aquest Enric, per cert, morí tràgicament i heroicament a Barcelona, on havien anat a establir-se els Fontbernat i Verdaguer (al carrer de Petritxol i eren veïns del poeta i dramaturg Àngel Guimerà, autor de la lletra de La Santa Espina, musicada pel mestre Enric Morera, el qual sempre afirmà que en Josep fou un dels seus deixebles predilectes), el 19 de juliol del 1936, a causa de les primeres lluites a la via pública, trist preludi de la cruenta Guerra Civil. I cal consignar que la Generalitat republicana procedí a donar el nom d’Enric Fontbernat a un carrer de la capital catalana, nom eliminat pel règim franquista l’any 1939, que la Generalitat actual no s’ha dignat a restituir. Almenys, fins al moment.

A Anglès, la família Fontbernat-Verdaguer visqué a casa la mare, la senyora Lluïsa, anglesenca de naixença i de cor, que n’era la propietària. I fou allà, a Can Verdaguer, on es produí l’inesperat òbit de l’Esteve, quan tan sols lluïa 23 esplendoroses primaveres. «Hi ha quelcom de dramàtic en la mort de l’Esteve, esdevinguda l’any 1910. L’Enric, el germà petit, va agafar el tifus, quan tenia 8 o 9 anys. La seva mort era irremeiable, no hi havia cap esperança de salvar-lo. El seu germà Esteve el va venir a veure i va contagiar-se del mal. Al cap de vuit dies moria, mentre que el pobre Enric es va curar com per miracle», explicava en Josep als autors de l’obra La Sardana (Editorial Bruguera-Barcelona, 1969).

Esteve Fontbernat, persona dotada d’una intel·ligència d’allò més extraordinària -qualificada de superior-, de ben segur que, si no l’hagués visitat la Parca tan prematurament, hauria arribat molt lluny en el camp de les lletres i, potser, fins i tot en el de la pintura, atès que, igual que Prudenci Bertrana (un dels insignes escriptors catalans que, en ocasió de la Festa Major d’Anglès -les Gales d’Anglès-, cada any anaven a dinar a Can Verdaguer, convidats pel fill gran de la casa), feia «córrer» magníficament els pinzells damunt la tela, a part que exhibia una cal·ligrafia que enamorava, com jo, en haver tingut el privilegi de llegir alguns dels seus treballs literaris manuscrits que es conserven, he pogut ben constatar.

Joan Vinyas i Comas, que fou advocat, periodista i secretari de l’Ajuntament de Girona, explica, en el seu llibre Memòries d’un gironí, editat el 1932 i reeditat el 2001 pel Col·legi de Periodistes de Catalunya -demarcació de Girona-, que, a primers de juliol del 1908, començà a publicar-se el diari Lo Geronès, amb impremta pròpia, i que el nou rotatiu de la ciutat del Ter i de l’Onyar, del qual ell fou un dels principals impulsors i redactors, sortí amb totes les qualitats i tots els defectes de la bona fe i de la inexperiència de les persones que el feien, «dirigit per un jovenet completament “peix” en la matèria, substituït de manera ràpida per l’Esteve Fontbernat, d’Anglès, mort no gaires anys més tard en plena joventut, de major pràctica i experiència en el periodisme, que escriví un cèlebre llibret sobre la sardana». Entre parèntesi, convé afegir a això que, llavors, l’Esteve ja començava a destacar, en qualitat d’articulista, a la premsa barcelonina.

Esteve Fontbernat i Verdaguer, en efecte, escrigué el llibret o fascicle titulat Estètica de la Sardana, datat a Anglès l’octubre del 1907 i editat a Barcelona (Tipografia L’Avenç) el 1908, que ha estat un dels primers llibres publicats sobre el sardanisme, on deia, molt ben argumentat, que, en les tirades de curts, calia que els balladors abaxeissin els braços. Uns mesos abans, l’Esteve Fontbernat ja havia pronunciat una conferència relativa a aquesta qüestió al local de l’Associació Popular Catalanista, situat al barceloní carrer dels Escudillers Blancs, conferència comentada de forma ben favorable per la premsa de la Ciutat Comtal, sobretot per la revista La Nació Catalana. Ràpidament, aquella norma fou seguida per molts sardanistes, mentre que d’altres continuaren ballant la sardana amb els braços sempre aixecats, raó per la qual s’originaren entre els dos bàndols fortes discussions. Al final, però, acabà per imposar-se «l’estil Fontbernat», com podríem anomenar-lo, avalat per la Federació Sardanista de Catalunya: «La sardana té dos tipus de passos: els curts i els llargs. Corresponen a dues fases musicals també denominades així: la dels curts i la dels llargs. Els curts es ballen agrupant els compassos de dos en dos i amb els braços avall. Els llargs, de quatre en quatre, amb el braços a l’alçada de l’espatlla». Recentment, per cert, Montserrat Juvanteny, cap de la secció sardanista del Diari de Girona, ha dit, en un article periodístic, que «és així com avui es balla la sardana pertot arreu», ressaltant que l’Esteve ho inventà.

Per la seva part, el meu inoblidable amic Josep Fontbernat -tinc l’honor de ser el seu biògraf-, el 21 de novembre del 1969, en el Glosssari andorrà, escoltadíssima emissió diària que realitzà durant molts anys a l’avui desapareguda Ràdio de les Valls d’Andorra (potent estació de titularitat francesa, que ell mateix posà en marxa el 1959, primer amb el distintiu d’Ando-ràdio i, per últim, amb el de Sud-ràdio), havia comentat el següent: «El sardanistes d’ara ballen els curts de la sardana amb els braços caiguts, i els aixequen quan arriben els llargs. Jo no sé qui té raó; però, quan veig que els sardanistes d’ara abaixen els braços, penso en el meu germà gran, que va morir tal dia com avui, en aquell 1910, al petit poble d’Anglès, que en guarda la despulla i el record que res no esborra. Sento encara la campana que portava el nom de Paula, perquè la meva àvia, que se’n deia, l’havia apadrinada. Les campanes dels pobles tenen totes el mateix so. Quan toquen a festa és la festa de tothom. Quan toquen a morts és tot el poble que porta dol».

En Josep, traspassat a Andorra la Vella el 1977 i enterrat des del 1982 al cementiri anglesenc, fou, en temps de la II República, director general de Radiodifusió de la Generalitat -el primer i l’únic que hi hagué-, diputat al Parlament de Catalunya, regidor de l’Ajuntament de Barcelona i alcalde accidental de la ciutat, durant els inicis de la guerra, nomenat pel president Lluís Companys, així com el creador d’Els Cent Homes d’en Fontbernat, la cèlebre massa coral barcelonina dels anys 30, a més de conseller particular (ja a París, en el seu segon i dilatat exili) de Vincent Auriol, president de la República francesa, un cop acabada la II Guerra Mundial. I l’home d’Els Cent Homes, com se l’havia conegut popularment, contava això que he trascrit de forma literal, perquè encara hi havia sardanistes, en aquells anys 60 del segle passat -com sembla que n’hi haurà sempre alguns-, que deien que, tant els curts com els llargs de la sardana, calia ballar-los amb els braços enlaire, adduint que el costum d’abaixar-los, en els curts, s’implantà després de la Guerra Civil, com una mostra de submissió del poble català als vencedors, els franquistes. Res més lluny de la realitat, confome pot comprovar-se fàcilment, atès que l’Esteve, bastant de temps abans, ja havia inventat el citat sistema, que, enguany, gaudeix de més d’un segle d’existència.

No hi ha dubte que l’Esteve Fontbernat i Verdaguer fou, repeteixo, un jove intel·ligentíssim. Llàstima que morís, ara fa just un segle, tan prematurament. Les lletres catalanes -i, en particular, el periodisme català- sofriren una pèrduda irreparable. I el mateix cal dir de la dansa que, tal com afirmà Joan Maragall, és la més bella de totes les danses que es fan i es desfan. Lamentablement, però, avui pocs sardanistes, poquíssims, saben qui era l’Esteve Fontbernat, i molts, moltíssims -fet que encara és més greu-, ni tan sols n’han sentit a parlar mai, malgrat que tots ballen la dansa nacional de Catalunya d’acord amb la norma dictada per ell. Per això, crec que cal rescatar del pou de l’oblit aquest il·lustre anglesenc d’adopció, tasca a la qual contribuirà, n’estic ben segur, la present edició facsímil del llibret Estètica de la Sardana (de l’antiquíssima edició original, impresa a Barcelona, no se’n pot trobar cap exemplar enlloc), cosa que ha estat possible gràcies a la feliç iniciativa duta a terme per l’Ajuntament d’Anglès, encapçalat pel seu entusiasta batlle, català de soca-rel, Pere Figuereda i Cairol. I gràcies, així mateix, al fet (és de justícia remarcar-ho) que les nebodes de l’Esteve -la Marylou i la Jossete, aquesta última ja traspassada- tinguessin la gentilesa de lliurar-me l’únic exemplar que conservaven de la citada obra, quan jo cercava dades sobre el seu pare, en Josep, com també de la resta de la família Fontbernat-Verdaguer, per als llibres que he publicat sobre l’excepcional i llegendària figura de l’home d’Els Cent Homes. Es tracta, a més, de la recuperació d’un importantíssim i valuosíssim document històric sobre el sardanisme, escrit, quan el segle XX acabava de néixer, a la formosa vila de l’anomenada per alguns, i no pas sense encert, Vall dels Àngels…

EMILI CASADEMONT I COMAS
Periodista i escriptor

Anglès reedita un llibre en record del director del diari «Lo Geronès»

Es presentarà diumenge durant l’Aplec de la Sardana
pel centenari del traspàs d’Esteve Fontbernat


ANGLÈS/ DdG

Anglès recordarà aquesat diumenge la figura del periodista Esteve Fontbernat i Verdaguer, director de l’antic diari Lo Geronès, editat a Girona, i articulista del també antic rotatiu La Publicitat, pel centenari del seu prematur traspàs, ja que, com a conseqüència del tifus, va morir en aquesta localitat als 23 anys.

Germà gran del músic, escriptor i polític Josep Fontbernat, l’Esteve va ser amic de Prudenci Bertrana, Miquel de Palol, Rafael Masó i Remedios Varo, entre d’altres destacats intel·lectuals de l’època, i havia nascut a Estanyol (Bescanó), però de ben petit va anar a viure, juntament amb tota la família a la veïna població d’Anglès, a la casa propietat de la seva mare, tot esdevint així anglesenc d’adopció.

L’Ajuntament d’Anglès, amb la col·laboració del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, ha editat en facsímil la seva obra Estètica de la Sardana, datada l’octubre del 1907 en aquesta vila de la comarca de la Selva. Un dels pocs exemplars que avui se’n poden trobar el conserva el veterà periodista Emili Casademont i Comas, col·laborador del Diari de Girona, i ha servit per fer-ne aquesta edició en facsímil. Il·lustrada amb diverses fotos, porta un pròleg del batlle anglesenc, Pere Figuereda i Cairol, i un epíleg del mateix Emili Casademont. La presentació es farà diumenge durant l’Aplec de la Sardana d’Anglès.

El llibre assenyalava, ara fa més de d’un segle, com calia ballar ballar la tradicionsla sardana, que és com, després de moltes discussions, es fa actualment pertot arreu. Aquesta va ser una de les primeres obres publicades sobre el sardanisme. El prestigigi de què gaudia el jove director del giari gironí Lo Geronès era molt notable, com ho prova el fet , que bastants anys després de morir, encara apareixien (a la revista quinzenal Emporion, de Torroella de Montgrí, per exemple) articles seus, amb una creu davant la signatura, que indicada que l’autor ja no pertanyia, per dissort, al món dels vius.

(Del «Diari de Girona», dissabte 19
de juny de 2010)

La nit màgica de Sant Joan

Diuen que, durant la nit de Sant Joan, les «portes» que comuniquen amb el Més Enllà s’obren; que hom pot accedir a grutes, castells i indrets encantats, i que princeses i reines mores queden alliberades de les seves presons, on, víctimes d’alguna bruixeria o maleficii, romanien tancades. També diuen que dones d’aigua, follets i altres éssers màgics aprofiten aquesta nit per fer un tomb, tot oferint així la possibilitat de ser vistos per l’ull humà, igual que el dimoni; que les plantes verinoses perden propietats perjudicials, mentre que les herbes guaridores centupliquen les seves virtuts, i que els tresors guardats a les entranyes de la Terra surten a l’exterior, per tal que algun pobre mortal deixi de ser pobre. I, finalment, diuen que la rosada que cau de matinada guareix 101 malalties i fa més bell i jove aquell o aquella que se n’impregna el cos. Tot això -i molt més- forma part de la llegenda universal de la nit de Sant Joan, nit que es transforma pertot arreu en una nit màgica.

L’origen de la festa dedicada a Sant Joan és pagà. I una prova d’això rau en el fet que ben poc es fa, per part de l’Església, per honorar el Sant Precursor. És més, la data escollida «topa» amb la tradició cristiana, ja que el Vaticà sempre tria el dia del traspàs d’un sant per celebrar la seva festivitat, cosa que no passa amb Joan Baptista. Així, aquest és l’únic sant, juntament amb el seu cosí Jesús, en què la data de la seva festa és la del dia en què arribà al món. I les festivitats dels dos, curiosament, coincideixen amb els solsticis d’hivern (Jesús) i d’estiu (Joan), solticis molt celebrats, a l’antigor, pel paganisme.

L’Evangeli de Sant Lluc conta que el pare de Joan Baptista, el sacerdot Zacaries, havia perdut la veu per dubtar que la seva muller, Isabel -d’edat avançada-, estigués embarassada. Però, en néixer el nen -conforme havia predit l’arcàngel Gabriel-, Zacaries tingué una alegria immensa i, mitjançant l’encesa de fogueres, volgué comunicar-ho a parents i amics, mentre recuperava la parla. I, quan es cristianitzà la festa de Sant Joan, la nit del 23 al 24 de juny es convertí en una nit santa i sagrada, sense perdre, però, la seva aurèola màgica i conservant els seus dos elements pagans: el foc i l’aigua. Per això, en el decurs d’aquesta nit, sempre s’han encès fogueres, perquè el Sol adquireixi més vigor de cara a l’hivern, estació de l’any que sol ser força freda, i la gent, a la sortida de l’astre rei, ha anat a prendre un bon bany al mar, bany que posseeix, afirmen, virtuts purificadores.

I encara hi ha un altre fet que ve a demostrar que la festa de Sant Joan té un origen pagà. Un fet antiquíssim, d’uns 400 o 500 anys abans de Crist, que podem trobar en un llibre sagrat: «Que no veus el que fan a la ciutat de Judà i pels carrers de Jerusalem? -diu el profeta Jeremies a un dels seus deixebles-. Els fills recullen llenya, els pares encenen el foc i les mares pasten la farina per fer coques en honor de la “senyora del cel”, la falsa deessa Astarté, i per fer ofrenes a d’altres déus estranys en els solticis, a fi de provocar les meves ires». Això, per cert, atès que s’assegura que Astarté havia tingut un gran temple al lloc on hi ha l’Estartit (d’aquí el seu nom), indueix a pensar en la probabilitat que, des d’aquest indret de la Costa Brava, s’introduís a la península Ibèrica (o, almenys, a Catalunya) el vell costum, al llarg de la nit de Sant Joan, de menjar coques. L’existència del citat temple, que apareix en moltes narracions antigues, fou, segons s’afirma, un dels últims a desaparèixer i serví de refugi a Maria Magdalena, que havia estat sacerdotessa de la deessa Astarté abans de conèixer i seguir Jesús, quan, després de la crucifixió del Fill de Déu, fugí cap a França i desembarcà a Marsella, on s’uní a la colònia de cristians allà establerta.

I entre les diverses llegendes estranyes que, durant la nit de Sant Joan, la gent d’abans explicava, n’hi havia un parell de ben curioses, recollides per Joan Amades al Costumari Català, la primera de les quals és aquesta: «Quan Nostre Senyor creà els nostres primers pares, la costella que tragué a Adam per a fer la nostra mare Eva, la deixà damunt d’una pedra. El dimoni se n’agradà i se la menjà, sense saber per què volia utilitzar-la el Creador. Quan s’adonà que Nostre Senyor la cercava, el dimoni deixà damunt de la pedra una cua de mona, i el bon Déu se’n serví per a fer Eva. Això féu que hom digués que, durant la nit santjoanenca, a les bruixes els sortia la cua de simi, portada i amagada interiorment per totes les dones». I, segons l’opinió del gran folklorista, per aquest motiu una fèmina maca sol rebre l’apel·latiu de «mona». I l’altra llegenda estranya -recollida també, repeteixo, per l’Amades- és la següent: «Eva fou temptada i s’abandonà en braços del dimoni, al qual demanà després una recompensa i un record. El diable li donà unes enormes banyasses. Eva les lluí un temps, però se’n cansà i, no sabent què fer-ne, les lliurà a Adam». I l’autor del Costumari assegura, tot seguit, que això donà origen a la forma verbal de «portar banyes», tan popular i comuna a tots els pobles mediterranis, que s’aplica als marits, les dones dels quals els fan el «salt».

Aquestes llegendes, per cert, quedaven perfectament reflectides en els antics balls bruixescos de la nit màgica de Sant Joan (a casa nostra, potser, encara en queda algun), puix que les dones, totes ben «emperifollades», exhibien set pams de banyes i el mateix nombre de pams de cua de mona.

Emili Casademont i Comas
(“Diari de Girona”, 20-6-2010)

dilluns, 14 de juny del 2010

L’ALTRE PRESIDENT MÀRTIR

Sunyol i Companys, els dos presidents màrtirs

L’any 1936, Josep Sunyol i Garriga, com a diputat per Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) a les Corts Constituents, efectuà un viatge a Madrid sense retorn, ja que, per dissort, el 8 d’agost, en una visita al front de la Guerra Civil d’aquell sector, el cotxe en què anava s’adentrà (s’ignora el motiu) en el territori ocupat per les tropes franquistes i, de forma immediata, ell i els seus acompanyants foren afusellats, al quilòmetre 52 de la carretera del Guadarrama, i enterrats allà mateix. Per això, i atès que Sunyol era el president del Barcelona FC, hom l’anomena «l’altre president màrtir», per tal de diferenciar-lo de Lluís Companys, el president de la Generalitat.

Des de fa mesos, la revista Sapiens i el club blaugrana estan treballant per localitzar les restes de Josep Sunyol, una tasca difícil, si bé no es descarta que acabi donant el resultat desitjat. I fan el seu treball, amb tecnologia moderna, al lloc conegut com la casilla de la muerte, és a dir, on hi havia hagut una caseta de peons caminers, trist escenari de l’execució i enterrament de molts republicans fets presoners per l’exèrcit rebel. Un indret en el qual, el 1996, Joan Raventós, president del Parlament de Catalunya, i Jaume Sobrequés, directiu del Barça, càrrecs que llavors ocupaven, inauguraren un monòlit dedicat a la memòria de Sunyol, l’home, per cert, que descobrí i fitxà per a l’entitat blaugrana el jugador gironí Domènec Balmanya, que arribaria a ser, posteriorment, seleccionador estatal de futbol.

Tot que morí molt jove, a l’edat de 38 anys, Sunyol fou un personatge molt popular en la seva època, ja que, a més del Barça, presidí la Federació Catalana de Futbol, el Reial Automòbil Club de Catalunya (RACC), etc., a part de cofundar l’històric periòdic La Rambla, subtitulat «Setmanari d’esports i ciutadania», convertit, a partir del 1936, en diari. El periodista Lluís Aymamí, traspassat al seu exili mexicà, que en fou també cofundador (i director durant un temps), era qui, pel que revela en les seves Memòries, havia d’acompanyar Josep Sunyol en aquell fatídic viatge a Madrid. Però, hores abans de la sortida, es veié obligat a quedar-se a la capital catalana, motiu pel qual el substituí Pere Ventura, l’encarregat de la publicitat cinematogràfica de La Rambla. «Què va passar? Després de molts dies sense notícies dels dos, van començar a arribar versions no gens satisfactories (…) La versió més terrible era l’autèntica. Sunyol i Ventura, després de descansar un parell de dies a Madrid, van decidir de visitar el front. Fetes les gestions pertinents davant les autoritats, van ser posats a disposició de Sunyol i Ventura un cotxe i un xofer proveït de la documentació necessària per evitar entrebancs en el camí. No se sap si el xofer va desorientar-se o si, cosa que sembla més versemblant, Sunyol i Ventura van ser traïts. El cas és que, sense haver-se aclarit com va anar la cosa, el cotxe que portava els nostres amics es va endinsar en territori rebel. Sunyol i Ventura van ser detinguts i allí mateix afusellats», explica Lluís Aymamí, tot afegint que «d’aquella doble execució, se n’han conegut pocs detalls. N’hi ha dos, però, de comprovats: que Sunyol i Ventura van caure victorejant Catalunya i que, un cop morts, l’oficial que manava el destacament, i que va ordenar l’execució, es va embutxacar els diners -una quantitat important, segons sembla- i els objetes de valors de les víctimes.»

L’assassinat de Josep Sunyol fou un cop mortal per a La Rambla, car ell era qui finançava la publicació. Sunyol era ric, molt ric, i sense els seus diners no hauria estat possible de bastir aquell gran periòdic, que, des del primer moment, es posà al costat de Francesc Macià i parlà de l’«Avi», quan encara no havia estat amnistiat, mitjançant unes enginyoses cròniques esportives, tot burlant així la censura de l’anomenada dictadura blanda, successora de la de Primo de Rivera.

Però, a més de molt ric, Sunyol encara era més catalanista. Tan catalanista que, repetidament, havia dit -i ningú no gosava posar-ho en dubte- que «si cal que Catalunya esdevingui comunista per ser independent, però autènticament independent, jo acceptaré el comunisme amb totes les conseqüències», paraules recollides per Aymamí en les seves Memòries. Curiosament, Josep Sunyol, en aquells dies sagnants i terribles del juliol del 1936, quan tants i tants senyors (la forma de comportar-se dels quals mai no li havia agradat) es disfressaren de descamisats i anaren corrent a inscriure’s en una sindical, no modificà la seva manera de ser, ja que continuà vestint amb la mateixa elegància de sempre, amb el seu coll planxat i sense amagar la perla de la seva corbata. D’altra banda, Sunyol poques vegades signà alguns dels nombrosos i magnífics articles que publicà a La Rambla, dictats tots de viva veu per ell, com a bon orador que era.

Ah!, i per acabar, convé ressaltar que el fet que els triomfs del Barça se celebrin a la Font de Canaletes es deu a La Rambla, que tenia la seva seu en un edifici d’aquesta part alta de les Rambles, davant del qual cada diumenge, al vespre, es concentraven centenars d’afeccionats al futbol per conèixer els resultats de la jornada, ja que eren mostrats públicament, per mitjà d’una pissara, tan bon punt arribaven al periòdic. I el mateix succeïa els dies en què hi havia eleccions polítiques.

Domènec Balmanya

Emili Casademont i Comas
(“Diari de Girona”, 13-6-2010)

«ESTÈTICA DE LA SARDANA»

Una de les poques fotos que es conserven -per no dir l’única-
de l’Esteve Fontbernat i Verdaguer



Presentació, a càrrec del periodista Emili Casademont, de la reedició d’aquest important i centenari llibret, per part de l’Ajuntament d’Anglès, escrit per Esteve Fontbernat i publicat a Barcelona

El proper diumenge dia 20 de juny, al parc de la Font del Canyo i després del lliurament del guardó Floricel Rosa d’Or, el periodista figuerenc Emili Casademont presentarà el llibret Estètica de la Sardana.

Amb aquest titular, l’Esteve Fontbernat i Verdaguer (1887-1910) va presentar un llibret dedicat a la manera amb què calia ballar les sardanes, que és com les ballem actualment. Per tant, després de moltes discussions en el món sardanista, podem dir que les sardanes tal com es ballen ara, és com ho va suggerir l’hereu de Can Fontbernat.

Aquest llibret, escrit i datat a Anglès, a Can Verdaguer del carrer Major, l’any 1907, i editat i publicat a Barcelona per la Tipografia l’Avenç el 1908, és una petita joia de bibliòfil, ja que és molt difícil, gairebé impossible, de poder-ne trobar algun exemplar.

L’Esteve Fontbernat era el germà gran de Josep Fontbernat, músic i polític, a qui en el nostre poble se li va dedicar la sala d’exposicions de Can Cendra a la seva memòria.

El protagonista d’aquesta història, l’Esteve, va néixer al mas Fontbernat d’Estanyol, però amb la família es va traslladar a viure a Can Verdaguer del carrer Major, casa d’on era originària la seva mare Lluïsa Verdaguer.

Un mal dia, l’Enric, el germà petit d’aquesta nissaga, que va morir a Barcelona el 19 de juliol de 1936, com a conseqüència dels primers enfrontaments de la Guerra Civil, va agafar el tifus amb 8 o 9 anys d’edat. L’Esteve el va venir a veure perquè creien que s’estava morint; però, per circumstàcies de la vida, el germà petit es va salvar i l’hereu es va contagiar del tifus i va deixar d’existir al cap de 8 dies.

L’Esteve Fontbernat, que va morir amb només 23 anys d’edat, va ser director de l‘antic diari Lo Geronès, publicat a Girona, i articulista d’èxit del també antic diari La Publicitat, de Barcelona, entre d’altres periòdics gironins i barcelonins.

Aquest llibret, editat per l’Ajuntament d’Anglès, amb la col·laboració de la Generalitat de Catalunya -Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació-, també ha estat possible gràcies al periodista figuerenc Emili Casademont, que, a més de redactar-ne l’Epíleg, ha estat la persona que ens l’ha proporcionat, i es publica exactament igual de com es va fer l’any 1908.



(Del Butlletí d’informació municipal
d’Anglès, juny 2010)

dilluns, 7 de juny del 2010

Tres grans genis catalans

Antoni Gaudí i Salvador Dalí
S’ignora si Antoni Gaudí nasqué a Reus o a Riudoms, municipis veïns del Baix Camp, tot i que ell afirmava que fou en aquesta última localitat, però no hi ha cap document que ho provi. En canvi, sí se sap que morí a Barcelona. Concretament, el 10 de juny del 1926. O sigui, el mateix dia i el mateix mes, però de l’any 1902, que, a la vil·la Joana de Vallvidrera, ho féu el seu amic Jacint Verdaguer. I si un, l’arquitecte Gaudí, el màxim representant del modernisme català, era tot un geni, l’altre, mossèn Cinto, l’autor dels cèlebres poemes L’Atlàntida i Canigó, igual. Els dos, però, tingueren un tràgic final. Aquest darrer, víctima de la tuberculosi, després de patir un drama espantós, i Antoni Gaudí, per la seva banda, a causa d’haver-lo atropellat un tramvia a la Gran Via de les Corts Catalanes, quan s’adreçava a l’església de Sant Felip Neri. De resultes d’aquell atropellament, Gaudí quedà inconscient. I com que anava indocumentat (i, a més, lluïa un aspecte que feia pena, vestint robes gastades i velles), el prengueren per un pobre que demanava caritat. Aleshores, un guàrdia civil aturà un taxi que el conduí a l’Hospital de la Santa Creu, on, l’endemà, el reconegué mossèn Gil Parès, capellà del temple de la Sagrada Família, que estava construint l’arquitecte Gaudí i on llavors residia. Però res no es pogué fer per salvar-li la vida. I així, als 74 anys, en la plenitud de la seva creació artística, l’home expirà, tot constituint el seu funeral una impressionant manifestació de dol popular.

Després del decès d’Antoni Gaudí, la gent s’oblidà d’ell, malgrat que, en una exposició internacional d’arquitectura que tingué lloc a París el 1910 (on Gaudí participà per tal de complaure el desig del comte Güell, el seu mecenes), hi havia destacat poderosament. I no fou fins ben entrada la dècada dels anys 50 que Salvador Dalí, un altre gran geni, fou el primer a reivindicar-lo. Antoni Gaudí, per cert, s’assemblava molt al pintor figuerenc, ja que també «passava» força dels estudis i era bastant excèntric. Així, el director de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, Elies Rogent, en donar-li el títol d’arquitecte, comentà: «He donat el títol a un boig o a un geni, el temps ho dirà.» I el temps ha tingut cura de dir això últim, atès que, entre el 1984 i el 2005, set obres de Gaudí foren declarades Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, alhora que el seu inacabat temple de la Sagrada Família és famosíssim arreu del món i rep infinitat de visites.

Antoni Gaudí fou un admirador fervent de Jacint Verdaguer. I n’és una bona prova el fet que utilitzà L’Atlàntida com a motiu per a la composició dels Pavellons Güell. El comte Güell, que era el gendre del marquès de Comillas, a qui mossèn Cinto havia dedicat el citat poema èpic, trobà molt bé la idea de Gaudí. I així, l’arquitecte inclogué, en les finques que Eusebi Güell posseïa a Pedralbes, els temes mitològics que figuren a L’Atlàntida, obra acabada d’escriure per Verdaguer durant el temps en què, com a capellà de la Companyia Transatlàntica, propietat del marquès, efectuà diversos viatges a Amèrica.

I hom conta que, arran d’aquells viatges, nasqué l’animadversió de Jacint Verdaguer cap al marquès de Comillas, que tant el perjudicà, en veure les activitats del seu «amo». Com a cristià, mossèn Cinto no podia acceptar el comerç d’esclaus que el marquès càntabre realitzava i, en ser nomenat després almoiner seu a la ciutat de Barcelona, repartí molts diners de la rica família dels Comillas entre els pobres. Per aquest motiu, i d’altres -alguns inventats-, fou destituït del seu càrrec, titllat de boig, embargat, etcètera, i se li prohibí celebrar la Santa Missa. Tot això provocà un dur enfrontament entre els partidaris i detractors de Verdaguer, o sigui, entre la dreta i l’esquerra de l’època. Però l’alcalde barceloní, Joan Amat, mostrant-se fort i ferm, aconseguí que mossèn Cinto, a punt de morir a la vil·la Joana, visqués els seus últims moments envoltats de certa pau, tot fent traslladar més tard, fins a la Ciutat Comtal, les despulles del difunt, escortades per gent armada. I el poble assistí en massa a l’enterrament de Verdaguer, presidit pel ministre d’Instrucció Pública, conde de Romanes, després que el rei Alfons XIII nomenés mossèn Cinto, quan encara respirava a Vallvidrera, cavaller gran creu de l’orde d’Alfons XII, com a reconeixement de la seva saviesa i del seu talent. Per altra banda, cal ressaltar que, gràcies als pares Agustins de Madrid, ja feia algun temps que a Verdaguer se li havia aixecat la prohibició d’exercir les funcions pròpies del sacerdoci. «El limosnero que fué del marqués de Comillas, el que ha podido morir en una cama blanda gracias a la caridad, era uno de estos hombres que crecen en la muerte, y si en la vida normal y corriente sólo tenían estatura regular, tendidos en el sepulcro resultan de talla de gigante», deia la important revista madrilenya La Ilustración Española y Americana, que no entenia la persecució de què havia estat objecte, per part de determinada gent, «esta gran figura de las letras españolas», persecució, convertida en odi, que encara avui dia perdura (ho he pogut constatar) entre alguns descendents d’aquells enemics de mossèn Cinto, pels quals ell resava en la seva agonia.

En definitiva, Antoni Gaudí, Jacint Verdaguer i Salvador Dalí han estat tres grans genis catalans, reconeguts arreu del món, car les seves obres han traspassat totes les fronteres. Cal lamentar, però, que els dos primers morissin d’una forma ben tràgica un 10 de juny.

Emili Casademont i Comas
(“Diari de Girona”, 6-6-2010)