Emili Casademont i Comas

El porquet era una truja

2012-01-21T11:39:00.005+01:00

Sant Maure, sant Pau ermità i sant Antoni abat, les festes dels quals s’escauen a mitjan gener, porten llargues barbes. Ells són els autèntics protagonistes de l’anomenada «setmana dels barbuts», considerada la més freda de l’any. Així, almenys, ho dóna a entendre el vell refrany: «Per la setmana dels barbuts/ governen els tres germans/ tos, moquins i amagamans». Hi ha gent, però, que inclou d’altres sants dins aquest període de temps, com sant Vicenç, per exemple, el protector de la vinya i el vi -el dia 22-, malgrat que alguns no hagin estat mai representats amb barba.

El més popular dels tres sants barbuts que acabo d’esmentar és, sens dubte de cap mena, sant Antoni abat, conegut com a «Sant Antoni del porquet» i «San Antoni dels ases», patró de tots els animals domèstics (al principi, ho era tan sols dels de peu rodó), en honor del qual es fa arreu de les terres catalanes la cavalcada dita dels Tres Tombs, i a qui el genial Salvador Dalí dedicà un quadre surrealista bellíssim, el titulat Les temptacions de sant Antoni, pintat a l’oli l’any 1946, que s’exhibeix a Brussel·les, al Museu Reial de Belles Arts. En aquesta obra, Dalí (el dia 23 és el 23 aniversari del seu decès, esdevingut a l’Hospital de Figueres, ciutat on també veié la primera llum de la vida i on té un cèlebre i visitadíssim museu) hi plasmà les temptacions en què l’home, per regla general, sol caure. O sigui, la del triomf, la del sexe i la de l’or i les riqueses. Es tracta, en definitiva, de les temptacions que sant Antoni, representat pel famós artista empordanès al quadre de referència per un mendicant, agenollat i aguantant una creu feta amb dues varetes per protegir-se, rebé per part del diable al desert.

La festa de Sant Antoni abat, que se celebra el 17 de gener, sembla recordar les festes «consuàlies» romanes, dedicades a la divinitat Cònsua, que vetllava per la salut del bestiar, així com la gran festa de la coronació dels ases davant l’altar de Júpiter, on els forners i flequers, amb els ases lluint corones de murtra i de llorer, feien una espectacular cavalcada que voltava pels carrrers de la vella Roma. Potser és per això que els del ram del pa de l’illa de Mallorca tenen per patró i advocat aquest sant Antoni, que no s’ha de confondre amb sant Antoni de Pàdua.

D’altra banda, cal assenyalar que per Sant Antoni abat, ara fa més o menys un segle i mig, s’havia escenificat a Barcelona, als teatres d’ombres xineses, una comèdia còmica i religiosa que figurava les citades temptacions, on sortien uns dimonis de cua cargolada que, exhibint un aspecte femení molt atractiu, volien fer pecar el sant, mentre que als teatres de titelles, també barcelonins, posaven en escena unes temptacions de sant Antoni molt infantils.

Segons sant Atanasi, bisbe d’Alexandria, sant Antoni, que era molt amic seu, nasqué a Coma (Egipte) l’any 251 i hi morí el 356, a una edat, com pot comprovar-se, força avançada. I, segons una tradició barcelonina, sant Antoni abat, quan encara feia vida d’eremità al desert de Tebaida, visità la capital catalana, cridat pel governador, perquè obrés el miracle d’expulsar el dimoni del cos de la seva filla. Aquell viatge el realitzà a bord d’una barqueta, que tenia forma de nuvolet, barqueta que, un 17 de gener, «ancorà» en una platgeta, just on avui s’aixecà l’edifici del Parlament de Catalunya, i, en el precís moment de posar el sant els peus a la sorra, se li apropà una truja que duia un pobre garrinet, esguerrat i cec, que ell guarí a l’instant, truja que, immensament agraïda, sempre més acompanyà sant Antoni, fins al punt que, quan morí el seu «amo», l’arribà a enterrar i tot. O sigui que, per als barcelonins, el porquet que hi ha a les imatges i estampes de sant Antoni abat, hauria de ser una truja i no pas un garrinet, el qual, tan bon punt restà guarit, arrencà a córrer la mar de feliç i es féu fonedís. A més, al principi, es parlava sempre pertot arreu de «la truja de sant Antoni», però es veu que després es posà de moda parlar d’«el porquet de sant Antoni». Potser, aneu-ho a saber, perquè feia més gràcia. O bé, perquè es considerava més fi...

I referent a sant Antoni i el bestiar porcí, convé indicar, per acabar, que, antigament, s’havia fet a Barcelona una anomenada «rifa dels porcs de sant Antoni». Aquella rifa, a benefici dels hospitals on s’acollia els llebrosos, se celebrà fins l’any 1882, en què foren suprimides totes les rifes locals, per tal que prengués increment l’oficial de l’Estat, i era imitada per moltes poblacions dels Països Catalans, entre les quals figurava la ciutat de Girona. Malgrat la prohibició, però, se’n continuaren organitzant, encara que mig d’amagatotis. I a Ciutat de Mallorca -avui, dita Palma de Mallorca-, segons he trobat escrit, escollien per al sorteig el porc (sovint, igual que a Barcelona, era una truja) més gras de tota l’illa. I qui el tenia, solia vendre’l satisfet perquè fos sortejat, ben convençut que així obtindria una colla d’especials gràcies i favors de sant Antoni abat.

Emili Casademont i Comas

El gran Unamuno

2012-01-14T21:18:00.006+01:00

Fou Miguel de Unamuno, rector de la Universitat de Salamanca, el primer que qualificà de “guerra incivil” la Guerra Civil del 1936 al 1939, pocs mesos després que el general Francisco Franco encapçalés la sublevació militar contra el legítim govern de la Segona República. Unamuno, en un acte celebrat al Paraninf de la citada universitat el dia 12 d’octubre del 36, anomenat llavors Día de la Raza, hi digué el següent: “Se ha hablado aquí de guerra internacional en defensa de la civilización cristiana. Pero no, la nuestra es sólo una guerra incivil. Vencer no es convencer, sobre todo, y no puede convencer el odio que no deja lugar para la compasión”.

Posteriorment, molts -intel·lectuals o no- també qualificaren de “guerra incivil” aquella guerra espanyola, que ocasionà una carnisseria fraticida enorme, amb milers d’enterrats a qualsevol lloc i que obligà moltíssimes persones a exiliar-se, a part de les que, víctimes de l’odi dels vencedors (odi que no deixava, en efecte, lloc per a la compassió), foren afusellades, condemnades a penes de presó o, en última instància, a treballs forçats. Cal ressaltar que Miguel de Unamuno, que al principi havia donat suport als franquistes, car creia que eren homes de bé, i que després, en comprovar que empresonaven, torturaven i assassinaven gent honrada, entre la qual hi havia alguns dels seus millors amics, procedí a retirar-lo.

Al Paraninf de la Universitat de Salamanca, Unamuno, el més important exponent de l’anomenada Generación del 98, hi sostingué, aquell 12 d’octubre, una dura confrontació dialèctica amb el general José Millán Astray, el fundador de la Legió espanyola, en el decurs de la qual s’escoltaren diversos crits, per part d’aquest i dels seus seguidors -falangistes, en la seva majoria-, com el de “¡Viva la muerte!” i el de “¡Muera la inteligencia!”, després que Miguel de Unamuno pronunciés una frase, “Venceréis, pero no convenceréis”, que esdevindria fatalment profètica. I, al final, el filòsof, que presidia l’acte, protegit per l’escolta personal de Carmen Polo de Franco, per tal d’evitar “mals majors”, se n’anà cap a casa seva, trist i desenganyat, on quedà reclòs, sota arrest domiciliari, fins que, de forma sobtada, morí el 31 de desembre del mateix any 1936. Abans, el 22 d’octubre, Francisco Franco ja havia signat el decret de destitució d’Unamuno com a rector de la Universitat. Aquest darrer 31 de desembre, per tant, es complí el 75 aniversari del traspàs de Miguel de Unamuno. I la ciutat de Salamanca li dedicà alguns actes d’homenatge i de record, actes que continuaran celebrant-se durant tot el 2012, ja que ha estat declarat “Año Unamuno”, any que, ben mirat, lògicament corresponia al passat 2011.

Miguel de Unamuno i Jugo, assagista, dramaturg, novel·lista, poeta i pensador, havia nascut a Bilbao el 1864, però bona part de la seva vida la passà a Salamanca, tret de l’època que residí a Madrid, per motius d’estudis, i tret, així mateix, d’un període de temps, durant la dictadura de Miguel Primo de Rivera, que s’exilià a l’estranger -a París, concretament-, puix que no era partidari del sistema de govern, mancat de llibertats, d’aquell general d’ingrata memòria, sota el vistiplau del rei Alfons XIII. I fins l’any 1931, amb la proclamació de la República, que comportà la caiguda de la monarquia (no feia gaire que “en Primo”, com li deien a Catalunya, havia deixat de pertànyer al món dels vius), no tornà a ocupar el càrrec de rector de la famosa Universitat castellana.

Unamuno, posseïdor d’una cultura realment excepcional, era un gran coneixedor de les llengües modernes i antigues. Un il·lustre escriptor català, Carles Soldevila, a qui la “guerra incivil” li féu molt de mal, atès que perjudicà seriosament la seva ja brillantíssima carrera literària i periodística, hi tingué una bona relació i amistat. I així, gràcies a ell (que, per cert, dirigí, al llarg d’una colla d’anys, la mítica revista D’Ací i D’Allà, fins que desaparegué el 1936), sabem que Miguel de Unamuno recitava de memòria els poemes de mossèn Cinto Verdaguer i que passà alguns estius a Barcelona, on solia participar activament en les tertúlies de l’Ateneu Barcelonès.

I també sabem, en aquest cas mercès a un article que el mateix Soldevila publicà a La Vanguardia, molts detalls sobre el pensament i l’existència de qui, desafiant el cavaller mutilat Millán Astray i els seus sequaços, gosà dir allò de “Venceréis, pero no convenceréis”, com així, per desgràcia, ocorregué, tot posant en perill la seva pròpia vida. Per altra banda, i acabo, no podem oblidar que Miguel de Unamuno sempre afirmava que “las dos ciudades más bonitas de España son Toledo i Gerona”, tal com em confirmaren diverses personalitats intel·lectuals i polítiques republicanes, tant de Catalunya com de la resta de l’Estat, que, durant els anys 50 i 60 del segle passat, vaig conèixer al seu exili francès. Un elogi que, atès que prové del gran Unamuno, té per als toledans i gironins un valor realment immens.

Emili Casademont i Comas

(“Diari de Girona”)

La Lluna, els llunaris i el gener

2012-01-06T10:27:00.005+01:00

No sempre l’any ha començat l’1 de gener. Antigament, ho havia fet el 25 de març, per l’Encarnació, en considerar-se que, en tal data, germinen i fecunden les llavors. Però, amb la finalitat d’honorar més la festa de Nadal, el rei Pere I, el Cerimoniós, manà que, als seus dominis, l’any s’hi iniciés el 25 de desembre. Així, procedí a dictar una pragmàtica (a Perpinyà, el 16 de desembre del 1350), per la qual instituïa que els documents de la cancelleria reial, així com els de tots els tribunals que depenien de la Corona d’Aragó, fossin calculats des de la Nativitat de Jesús. I aquella norma -o llei, com se’n vulgui dir- estigué en vigor durant una època.

I molt més antigament, l’any havia començat cap a mitjan setembre, al principi de l’any agrícola, amb les tasques de la sembra. Llavors, els mesos eren de 28 dies, raó per la qual, quan s’arribava al 31 de desembre, en sobraven una colla, que constituïen un tretzè mes, dedicat a festes i diversions. Un tretzè mes en què s’esdevenien greus calamitats i plagues, cosa que originà -se suposa- l’aversió universal vers el número 13. Aquest calendari, inspirat en el cicle lunar i adaptat a la vida agrícola, perdurà molt de temps, tot i que els romans implantaren ben aviat el seu (copiat, en bona part, de l’hebreu, que ja tenia setmanes), i encara, en alguns nuclis rurals, avui hi ha pagesos que continuen comptant l’any de conformitat amb les feines de la terra.

La representació del curs de l’any, servint-se de la figuració dels treballs agrícoles -o del calendari lunar-, fou un dels temes decoratius preferits pels artistes d’antany. Així, les estacions eren figurades, a les grans catedrals i temples romànics i gòtics, per les collites principals que les caracteritzen. És a dir, la primavera, per les flors; l’estiu, per les messes; la tardor, per les veremes, i l’hivern, per les olives. A la demarcació de Girona, precisament, en tenim un bell exemple al vell calendari de pedra esculpit a la portalada del Monestir de Santa Maria de Ripoll, conegut com La Bíblia de pedra (calendari completíssim, a més, car hi ha «retratats» tots els dotze mesos), portalada que ara aspira a ser declarada Patrimoni de la Humanitat per part de la UNESCO, després que l’Ajuntament de la capital de la comarca de Ripollès hagi acordat trametre a l’organisme esmentat la corresponent petició. El mes de gener, per cert, hi és representat, en aquest cèlebre calendari de pedra de l’històric monestir gironí, per una caldera que penja enmig del foc, al voltant de la qual hi ha uns pernils que l’acompanyen, a fi que es curin i es fumin.

Portalada, amb la representació dels mesos de l’any, del Monestir
de Santa Maria de Ripoll

Fins a una època relativament propera a nosaltres, els calendaris eren anomenats llunaris, terme encara avui ben viu a diversos indrets de les Illes Balears. I en basc, la llengua més primitiva d’Europa, hom dóna a cada mes un nom format pel mot lluna i per la feina més pròpia i adient del moment de l’any que el determina. I és que el llunari, basat en l’observació i l’estudi dels moviments de la Lluna, fou el primer calendari inventat per l’home. D’altra banda, cal remarcar que hi ha molts refranys, provinents dels llunaris, que canten les excel·lències de la lluna de gener, com aquest, per exemple: «La lluna de gener/ la reina del cel és». I no oblidem els que aconsellen a les parelles que es casin durant el mes de gener, sobretot quan la Lluna exhibeix la seva total i esplendorosa plenitud.

I aquells llunaris, com el d’en Bernat Granollachs, també solien oferir pronòstics sobre les persones nascudes en qualsevol mes de l’any. Així, en aquest que acabo de citar, n’hi ha un, el del gener, que adquirí una gran popularitat, fins al punt que, no fa pas gaire temps, encara el vaig sentir recitar en un programa de Ràdio Olot: «Tot home que naixerà/ en aquest mes serà honrat,/ en el treball aplicat/ i la gent l’estimarà./ Mai vençut no es trobarà/ si algun dia té un combat,/ puix per ell serà guanyat/ tot enemic que tindrà». I quant a l’element femení, s’expressava d’aquesta forma: «La dona que naixerà/ en aquest mes serà prudenta,/ molt amable i diligenta/ i gran fortuna tindrà./ Amb un vidu es casarà/ molt ric, de tracte senzill,/ del qual vindrà a tenir un fill/ que molt la divertirà».

La gent hi havia cregut força, en aquestes profecies, al·legant que les «deia» la Lluna, qualificada d’«infal·lible». I encara avui dia n’hi ha molta que, per haver-ho pogut ben comprovar, creu que la lluna de gener té una influència enorme sobre les persones i les coses del nostre planeta. El que la gent ja no creu tant, en canvi, és que la superfície del satèl·lit de la Terra arribés, el llunyà 20 de juliol del 1969 i amb una tecnologia poc avançada o perfeccionada, a ser trepitjada realment pels astronautes nord-americans, tot inclinant-se a pensar que aquelles escenes, ofertes en directe per TV, foren filmades en uns estudis cinematogràfics dels Estats Units. I és que alguns dels seus detalls (una bandera que voleiava, quan a la Lluna no hi ha atmosfera, unes ombres del tot incorrectes, etcètera) eren la mar de sospitosos...

Emili Casademont i Comas

També Jesús i Maria són musulmans

2011-12-25T16:02:00.004+01:00

Fins al segle IV, era creença general que Jesús havia nascut entre el 28 de març i el 18 d’abril. Però, l’any 330 i sota el mandat de l’emperador romà Constantí, es fixà, com a data de la seva arribada al nostre planeta, la del 25 de desembre, per tal que coincidís amb la festa del Sol Invicte, una important celebració pagana de l’imperi de Roma, tot dotant-la així de significat cristià.

En realitat, s’ignora quan Jesús -Jesucrist o Crist- nasqué, tot i que se sap que, per culpa d’un error de càlcul de Dionís l’Exigu, fou uns 7 anys abans de la nostra era. Com també s’ignora on tingué lloc l’esdeveniment, que podria ser a Natzaret, ja que sempre s’ha parlat de Jesús de Natzaret i mai de Jesús de Betlem. Per la seva part, l’Alcorà, el llibre sagrat dels musulmans, es limita a indicar que la Verge Maria parí el seu fill «en un lloc apartat, a la frontera amb Egipte». Cal recordar que aquesta religió monoteista, en no reconèixer Jesús com a fill de Déu o Déu mateix, nega que Maria sigui la Mare de Déu, malgrat venerar-la moltíssim i defensar, «a capa i espasa», la seva virginitat. Per als islàmics, Jesucrist fou un gran profeta, enviat per Déu a la Terra, on tornarà al final dels temps, abans del Judici Universal, i farà que tothom conegui l’autèntica veritat.

I convé remarcar que la tradició islàmica afirma que la Verge Maria ocupa al cel un lloc destacadíssim, superior al de Fàtima, la filla predilecta de Mahoma, i que, dels 6.236 versicles que contenen les sures de l’Alcorà, uns 200, se centren en l’elogi de Jesús i Maria, les dues figures principals del cristianisme. És clar que hi ha d’altres aspectes importants, a més de l’assenyalat, que separen els cristians i els musulmans, atès que, per exemple, aquests últims no admeten que Jesucrist morís a la creu i rebutgen, en considerar que només existeix un sol Déu, la teologia de la Trinitat.

Segons l’Alcorà, Josep, fuster i monjo, fou el primer que notà la gravidesa miraculosa de la seva aparent esposa. Sant Gabriel havia anunciat a Maria la concepció que tindria efecte de part de Déu (Al·là): «Se li apareix sota la forma d’un jove bellíssim, quan la delicada i santa Verge es troba completament nua. L’arcàngel no la toca. N’hi ha prou amb la bufada de l’hàlit de Déu que l’empara i la penetra». El llibre sagrat dels musulmans (dictat, asseguren, per Al·là a Mahoma a través de sant Gabriel) defensa fins a l’infinit la reputació de Maria davant les calúmnies jueves. Unes calúmnies que els islàmics no perdonaran mai, car, en opinió del savi Al·lalusí, constitueixen el pecat més horrorós comès pels jueus al llarg de la seva història.

Tots els santuaris cristians consagrats a Maria que hi ha arreu del món islàmic són molt respectats i, fins i tot, massivament visitats per la fidelitat musulmana, sobretot el 25 de desembre, cosa que jo vaig poder constatar personalment, durant aquella ja llunyana època en què vaig exercir la professió periodística al Marroc i a Algèria. Cal recordar, en aquest sentit, que monsenyor Descuffi, bisbe catòlic d’Esmirna, explicà, en el decurs de les sessions del Concili Vaticà II, el següent: «Jo he vist, amb els meus propis ulls, com a la ciutat d’Éfes, a la Casa de Nostra Senyora Maria, la Verge era invocada devotament i sincerament per milers i milers de musulmans, i com n’obtenien favors meravellosos: curacions… i àdhuc m’atreviria a afirmar que miracles extraordinaris».

D’altra banda, he de dir que, en àrab clàssic, la complicada llengüa de l’Alcorà, jo he llegit les més belles llegendes marianes. Una d’elles, per exemple, és la relativa al naixement de Jesús, en la menjadora de l’estable d’un ase, on es conta d’una manera exquisidament poètica que, quan la Verge Maria acabà de parir el seu fill, una gentil palmera que hi havia a l’entrada s’inclinà i, per mandat diví, li oferí dolços i refrescants dàtils. D’aquí ve, per cert, el costum d’oferir dàtils a les parteres musulmanes.

La vida de la «nostra» Mare de Déu i, alhora, Verge Maria, segons s’explica en un treball d’investigació, basat, en part, en les creences islàmiques i publicat a la revista Muy Historia, no degué ser fàcil. «Con toda seguridad -diu-, no sabría leer ni escribir, y difícilmente podría haberse vestido con las sedas con las que la han imaginado miles de artistas, unas ropas sólo al alcance del 2 por ciento de la población». I després d’indicar que, encara que no se’n coneixen retrats reals, és dubtós que els ulls de Maria fossin blaus i el seu cabell ros, afegeix que «por contra, debió ser morena, de ojos oscuros y rasgos semitas».

De qualsevol manera, jo estic ben convençut que la «nostra» -insisteixo- Mare de Déu i, alhora, Verge Maria (el citat treball apunta que s’hauria casat a Natzaret als 13 anys d’edat) era una dona realment bellíssima. I és que, d’això, en tinc una prova del tot fiable. Una prova que, de forma miraculosa, la Mare de Déu de Núria em proporcionà, contemplant una vegada la imatge que té al seu santuari del Pirineu gironí, fet que em produí una joia inenarrable.

Imatge de la Mare de Déu de Núria

Emili Casademont i Comas
(“Diari de Girona”)

La REM

2011-12-17T13:04:00.005+01:00

En iniciar-se la dècada dels anys 1950, les comarques gironines (i amb elles, en major o menor grau, totes les altres de l’Estat espanyol) resultaren afectades per una terrible «febre radiofònica». En un moment donat, hi hagué emissores a Girona, Palamós, Blanes, Puigcerdà., Olot, Ripoll… i àdhuc en funcionava una a Sant Hilari Sacalm, durant els mesos d’estiu, per als turistes. O millor dit, per a les persones, la majoria d’edat una mica avançada, que anaven a la citada localitat de la Selva a «prendre les aigües». Totes aquelles emissores, que al principi «actuaven» sota la batuta d’un patronat local, passaren després a dependre de la REM (Red de Emisoras del Movimiento), tret de Ràdio Girona, creada el 1933 i filial de Radio España de Barcelona, l’antiga Ràdio Associació de Catalunya. I, com que encara no s’havia «inventat» la freqüència modulada (FM), utilitzaven l’ona mitjana, anomenada també ona normal, per bé que l’emissora de Palamós (La Voz de la Costa Brava) havia començat a emetre en ona curta, motiu pel qual rebia molts controls de terres llunyanes, sobretot d’Itàlia.

L’eufòria era impressionant. Amb més bona voluntat que no pas encert, aquelles emissores (Ràdio Girona constituïa un cas ben diferent) en feien moltes, de coses. La gent de cada poble se sentia plenament identificada amb la «seva» ràdio. Val a dir que hi col·laborava amb gran entusiasme. Ràdio Blanes n’era tot un bell exemple. Durant els seus primers temps, quan encara la REM no se n’havia apoderat i tenia els estudis a les golfes del Primer Casino, els clients d’aquella entitat (de fet, una cafeteria) sempre estaven a punt de donar un cop de mà (o «de veu») als locutors de l’Emisora Villa de Blanes, indicatiu que llavors utilitzava l’estació, la veu de la qual, en hores diürnes, arribava amb força potència fins a Barcelona i Girona.

Aquella eufòria, però, no durà gaire. Perquè, tot just encetada la dècada dels anys 1960, el Govern començà a tancar emissores. La raó era que produïen greus interferències a la radiodifusió europea. Però, al marge d’això (que no deixava de ser cert), hi havia un problema que la REM contemplava tota esverada: aquelles emissores espanyoles seves (qualificades de «pirates» per part dels alts organismes radiofònics internacionals) eren d’allò més deficitàries, llevat d’unes poques, com La Voz de la Costa Brava, que guanyava diners i feia programes de gran qualitat -alguns, al llarg dels mesos turístics, en diferents idiomes-, ja que comptava amb una plantilla de bons professionals, encapçalats pel periodista Jaume Sureda i Prat, que arribaria a dirigir posteriorment el Diari de Girona. Això no obstant, l’emissora fou obligada a abandonar l’ona mitjana i passar a l’FM, quan pràcticament ningú no tenia aparells receptors d’aquesta mena. Foren moltes les gestions dutes a terme perquè La voz de la Costa Brava pogués continuar emetent en ona mitjana, però tot resultà inútil.

El que sí que hi hagué llavors fou la possibilitat que a la ciutat de Girona s’instal·lés una emissora de la REM. En efecte, a Jaume Sureda (nomenat, l’any 1962, delegat a les comarques gironines d’aquella cadena estatal condemnada a desaparèixer) li ordenaren que agafés l’emissora d’ona mitjana de Palamós, que la traslladés a Girona i que comencés a funcionar amb l’indicatiu de La Voz de Gerona. Ell, però, al·legà, amb molt bon criteri, que allò seria perdre el temps, ja que La Voz de la Costa Brava disposava d’uns equips bastant obsolets i no podria competir, quant a cobertura i qualitat de so, amb Ràdio Girona. Llavors, els de la REM li digueren que, entre els de La Voz de la Cerdaña (Puigcerdà) i els de La Voz de la Costa Brava, els tècnics miressin de fer una emissora nova. Lamentablement, però, de l’estació ceretana, que havia gaudit de molta escolta a les terres veïnes de França, no se’n pogué aprofitar res, puix que duia alguns mesos fora de servei i l’aigua de la pluja havia malmès els seus aparells. Comunicat tot allò a Madrid, la resposta que en Sureda rebé fou la següent: «No te preocupes. Te mandaremos una emisora nueva». Una emissora nova de trinca que mai no arribà al seu destí. Això passava poc abans que La Voz de Gerona, de la cadena Sidical, s’instal·lés a la ciutat del Ter i de l’Onyar.

Ara, tota aquesta història m’ha vingut a la memòria, després de llegir que l’Ajuntament de Puigcerdà prepara un homenatge als fundadors, l’abril del 1952, de La Voz de la Cerdaña (nom que, oficialment, dugué l’emissora ceretana), com Josep Vinyet i Estebanell, per exemple, que n’esdevingué el primer director. I és que jo, per haver estat col·laborador informatiu de La Voz de la Costa Brava i de Ràdio Blanes en ona mitjana, vaig viure l’etapa final de les estacions gironines de la REM. A part que Jaume Sureda i Prat, inoblidable amic i company, ja m’havia dit que comptava amb mi per a la «seva» emissora La Voz de Gerona, els estudis de la qual pensava ubicar-los al local on editava i dirigia les revistes Usted i Gerona Deportiva.

La Voz de Madrid, que fou l’emissora central de la REM, tingué grans figures de la ràdio, com els avui traspassats Boby Deglané i (a la foto) Joaquín Soler Serrano.

Emili Casademont i Comas

(Diari de Girona)

Romans a l’Amèrica precolombina

2011-12-10T20:40:00.003+01:00

Una bona colla de segles abans que Cristòfor Colom descobrís oficialment Amèrica, ja l’havien descoberta extraoficialment molts navegants, com els víkings, els fenicis, els cartaginesos, els grecs, els romans, els egipcis, etcétera. Això és el que he acabo de llegir (lectura que no m’ha sorprès gaire, atès que, en part, ja era coneixedor del seu contingut) en un treball molt ben documentat, on es destaquen les nombrosíssimes proves que hi ha entorn de la presència dels dits navegants (especialment, els romans) a l’Amèrica precolombina.

L’any 32 abans de Crist, la flota del poble de Roma disposava de 2.000 vaixells i 200.000 tripulants, mentre que l’armada espanyola, durant l’època de Colom, tan sols comptava amb 120 vaixells i una reduïda quantitat de gent que hi podia anar a bord. Així, la Marigalante o Marigalant, la Santa Clara i la Pinta, noms que, en realitat, tenien la nau capitana Santa Maria i les caravel·les la Niña i la Pinta, respectivament (l’últim és l’únic que s’ha respectat), només podien transportar, entre els tres vaixells, noranta tripulants. Centrant-nos en els romans que és el que interessa, cal assenyalar que aquests arribaren a les costes americanes primer per accident i después per raons comercials, tal com havia succeït amb els grecs (dels grecs, precisament, els romans heretaren l’art de la navegació), afavorits tots plegats -no sols els navegants de Roma i els de Grècia- pels corrents marins que hi empenyen amb certa facilitat.

Als Estats Units, a l’Amèrica Central, a les Antilles i a l’Amèrica del Sud, s’hi han descobert evidències romanes molt rellevants. Les més abundants, per cert, a les costes nord-americanes, així com al mateix cor del país, a Oklahoma, on han aparegut, per exemple, una moneda amb l’efígie de l’emperador Neró i diverses inscripcions llatines d’aquella època. I en una platja de Beverly (Massachussets), per altra banda, s’hi han trobat monedes romanes del segle IV després de Crist, amb les cares gravades dels emperadors Constantius, Valentinianus I, Valens i Gratinianus, pertanyents al citat segle. Tot indueix a pensar, en conseqüència, que es tracta de les restes de les visites de mercaders o colonitzadors romans, els quals trepitjaren terra americana durant molt de temps.

Altrament, convé indicar que en algunes illes de les Antilles, com Cuba i Haití, també s’hi han localitzat monedes romanes. I a Veneçuela, fins i tot, claus de vaixells romans, embarcacions datades entre el segle II i el IV després de Crist. Això sense oblidar que a Carolina del Nord es desenterraren no fa gaires anys flautes de ceràmica de tipus romà, decorades amb imatges d’insectes, que foren estudiades per l’arqueòleg Neil N. Judd, de l’Smithsonian Institution, i divulgades per la revista Archaeology. Judd arribà a la conclusió que aquelles flautes no eren pas, en contra del que hom suposava, d’origen indi.

Però de totes les evidències que demostren l’extraordinària presència romana a l’Amèrica precolombina, la més concloent és la descoberta feta per l’arqueòleg nord-americà Robert F. Marx a les costes del Brasil, ben a la vora de Rio de Janeiro, ja que es tracta de les restes d’un antic vaixell submergit, del qual s’han extret nombrosos trossos de ceràmica i àmfores romanes, fabricat tot, pel que s’ha pogut comprovar, a Zilis (Marroc). Aquestes restes, segons la doctora Elizabeth Hill i el doctor Michael Ponsich, del Departament d’Estudis Clàssics de la Universitat de Massachussets, així com d’altres especialistes, pertanyen al segle III després de Crist.

I no voldria acabar sense referir-me breument als templers, encara que res no tinguin a veure directament amb els romans, però sí indirectament, puix que, entre d’altres coses, també eren com ells uns experts navegants. La poderosa flota templera, pel que s’afirma, salpava cap a Amèrica des dels ports de Galícia, rumb a Mèxic, molt abans que ho fes Cristòfor Colom (de nom real Joan i fill de Girona, segons alguns investigadors i Salvador Dalí, que pintà un bellíssim quadre dedicat al Descobriment del Nou Món, ple de simbolismes, que s’exhibeix al museu que el cèlebre l’artista empordanès té als Estats Units), flota que tornava a Europa carregada de plata, extreta de les mines mexicanes, i desembarcava als ports mediterranis de la Catalunya Nord, propietat dels mateixos templers, en una època, per cert, en la qual l’Església de Roma acumulà grans riqueses.

I com a confirmació de les visites romanes, accidentals o intencionades, a l’Amèrica precolombina, bo serà dir que, conforme s’indica en el treball que he citat al començament d’aquest article, aparegueren temps enrere en uns frescos de Pompeia dues imatges de fruits exòtics no europeus. O sigui, la pinya tropical, originària d’Amèrica central, i l’anon, que es típic i exclusiu d’Amèrica. «De manera -conclou el treball, que constitueix un capítol poc conegut de la història del Nou Món- que si a Amèrica s’han trobat ferros procedents de Pompeia, i si a Pompeia hi ha la representació d’un parell de fruits americans, la cosa no pot ser més clara».

Emili Casademont i Comas
(“Diari de Girona”)

Recordant santa Bàrbara

2011-12-10T20:34:00.002+01:00

Molta gent només es recorda de Santa Bàrbara quan trona. I és llavors que sol demanar la seva protecció, tot recitant aquesta petita i popular pregària: «Sant Marc, santa Creu,/ santa Bàrbara no em deixeu». Després, se n’oblida totalment. Per això, estic gairebé convençut que, si -avui, diumenge, 4 de desembre-, no trona ni llampega, poquíssimes persones recordaran que és la seva diada.

La història del perquè santa Bàrbara és advocada contra els llamps i els efectes de les decàrregues elèctriques i atmosfèriques és tota curiosa. Un dia, expliquen els lleidatans, Nostre Senyor volgué premiar les virtuts de santa Bàrbara i li preguntà què preferia més: si el govern de les dones o el de la tempesta. I ella, sense rumiar-s’ho gaire, respongué que es veia capaç de dominar el llamp i el tro, però que mai no es veuria en cor de provar-ho amb les dones…

I aquesta història -molt popular per les terres de Lleida- enllaça amb un fet que passà a Barcelona, el qual motivà que la invocació a santa Bàrbara, en el moment de tronar o llampegar, s’escampés arreu de Catalunya.

Segons la tradició, el terreny que ocupava el convent barceloní del Carme, que s’aixecava on avui hi ha el carrer del Pintor Fortuny, entre d’altres, era del domini del diable, qui, tot enutjat, es féu el propòsit d’enrunar-lo. Així, a cada instant, desencadenava tempestes i feia caure llamps al campanar de l’església, que causaven moltes desgràcies a l’edifici, així com a la seva comunitat benedictina.

Un dia, però, enmig d’una tempesta, els núvols es partiren pel mig sobtadament. I del cel baixà un àngel, vestit de blau, amb les ales daurades, el qual lliurà al pare prior una oració contra els llamps i els seus efectes, tot dient-li que, si l’escrivia en un paper i la posava al campanar, mai més cap llamp no hi cauria. Aleshores, la comunitat féu allò que se li aconsellava, els llamps deixaren de caure… i l’oració, posteriorment, fou impressa i propagada profusament. Ah!, i perquè tingués més eficàcia, els impressors, que no ignoraven allò que la gent de Lleida explicava entorn del domini de santa Bàrbara sobre el llamp i el tro, l’encapçalaren amb una estampeta de l’esmentada santa. I de Barcelona, el costum de tenir una estampa de santa Bàrbara a casa s’estengué ràpidament per tot el Principat.

Santa Bàrbara és patrona de molts oficis. La celebren els barrinaires, els picapedrers... I, en general, tots aquells que exerceixen un ofici que té alguna cosa a veure amb el foc de pet i flama. I també és advocada dels campaners, els quals la invoquen especialment perquè els guardi de ser ferits pel llamp, quan, per tal d’escampar i esbargir la tempesta, han d’anar a tocar «bon temps». S’han donat casos de caure llamps als campanars mentre les campanes vogaven a «bon temps», ja que el metall ha atret l’exhalació. D’aquí que els campaners, molt exposats a ser víctimes dels llamps, hagin recorregut sempre a la protecció de santa Bàrbara.

Per acabar, cal dir que santa Bàrbara -que avui, en ocasió de la seva festa, he volgut recordar una mica- havia estat abans molt venerada pels mistaires, ja que els llumins que fabricaven produïen, en encendre’ls, com una petita explosió, molt del gust de la gent d’aquella època. Eren els anomenats «mistos de pet i de flama».

Emili Casademont i Comas
(“Diari de Girona”)

El «cent» i el «felip»

2011-11-26T16:23:00.004+01:00

Són moltíssimes les poblacions de Catalunya que el 30 de novembre, diada de Sant Andreu, celebren la festa major. I, entre aquestes poblacions, cal esmentar la de Sagàs, situada a la comarca del Berguedà, que fou, segons conta la tradició, la primera que es fundà a casa nostra, obra d’un nét de Noè, anomenat, precisament, Sagàs, el qual, acompanyat dels seus set fills, aterrà a la citada comarca barcelonina, després d’haver participat activament tots plegats en la fracassada construcció de la Torre de Babel.

Però és d’un altre tema relacionat amb sant Andreu, el sant de «la pluja, neu o fred molt greu», com diu el popular refrany (i sembla que, en efecte, antigament ho encertava), que vull parlar. Abans, per Sant Adreu, cada any tenia lloc a Barcelona, mercès a un privilegi atorgat als barcelonins l’any 1274 pel gran rei En Jaume I, l’elecció dels consellers o jurats que, integrats en el Savi Consell de Cent, havien de regir la ciutat. La vigília, els pregoners, en crida de toc reial, anunciaven per tota la capital catalana, per tots els seus carrers i places, la convocatòria del ple dels consellers per a l’endemà a la tarda, reunió que també anunciaven les campanes de la Seu. I els consellers o jurats assistien, al matí, a un solemne ofici religiós, que se celebrava a la cripta catedralícia de santa Eulàlia. Una santa, nascuda al poble de Sarrià, convertit avui en un barri de Barcelona (barri on, segles més tard, també obriria els ulls a la vida l’eximi poeta J.V. Foix), que, després de ser titllada de «separatista», seria desposseïda del seu càrrec de patrona de la ciutat en benefici, com és sabut, de la Mare de Déu de la Mercè.

Aquell solemne ofici religiós, repeteixo, se celebrava al matí. I havent dinat, a primera hora de la tarda, els consellers o jurats s’aplegaven a la sala major del Consell, on el conseller en cap pronunciava, a peu dret, un parlament de comiat i, en nom dels seus companys, manava que es procedís a elegir els nous, alhora que exhortava els reunits perquè l’elecció fos ben feta. Un cop acabada aquella cerimònia, els consellers sortints es despullaven de les gramalles, les insígnies i els altres atributs corresponents als seus càrrecs, i anaven, a continuació i en comitiva, als domicilis dels consellers entrants, per tal de felicitar-los i desitjar-los bona sort. Tot això durà fins al 1713, ja que, l’any següent, i com a resultat de la pèrdua de la guerra dita de Successió i de la presa de la ciutat de Barcelona per les tropes de Felip V, fou desfet el Consell de Cent i anul·lades totalment les lleis pròpies de Catalunya, així com el seu democràtic sistema de govern.

Felip V, monarca borbònic que odiava a mort els catalans, no s’acontentà pas només amb això, sinó que anà encara més lluny. I així ordenà que, de la comuna de les cases (el vàter, com modernament se la coneix, entre moltes altres denominacions que rep), se’n digués el «cent», tot fent, d’aquesta manera, una mofa de molt mal gust al Savi Consell de Cent. Per a ell, ambdues coses eren el mateix, o sigui -dit finament-, una «caca». Moltes famílies catalanes, temeroses de ser castigades severament si incomplien aquella ordre tan vergonyosa, optaren per penjar a la porta d’entrada de les comunes un cartellet (cartellet que, a casa de les famílies més porugues, era ben gros i visible), amb la inscripció següent: «El cent». El meu avi matern, per cert, que coneixia prou bé aquella història (gairebé havia arribat a viure-la personalment), més d’una vegada, quan jo era infant, me l’explicava, i afegia que moltes persones col·locaven davant el «cent» la paraula «número», motiu pel qual, quan tenien necessitat d’anar-hi a fer les seves feines, deien que anaven al «número cent».

Els catalans, però, no podien tolerar aquella espantosa burla feta al Savi Consell de Cent. I així, molts no trigaren gaire a substituir el «cent» pel «felip», nom que, ràpidament, s’escampà pertot arreu, fins al punt que arribà a assolir una immensa popularitat, davant la sorpresa -i el disgust, sobretot- del rei Felip V, que ja no s’atreví a prohibir que el comparessin amb una vulgar i, sovint, fastigosa comuna. I, d’aquesta forma, el nom de «felip» es convertí en sinònim de comuna, sinònim que fou molt utilitzat a casa nostra durant la dictadura del general Miguel Primo de Rivera, i que no començà a desaparèixer fins la proclamació de la Segona República Espanyola l’any 1931, en què Alfons XIII, per tal d’evitar un vessament de sang, ja que comptava amb el suport de l’Exèrcit, optà, amb bon criteri (cal reconèixer-ho), per tocar el dos, tot emprenent el camí d’un exili sense retorn.

Amb el temps, les frases «Anar al número cent» o «Anar a can Felip», tan populars abans, han quedat oblidades. I així, el «cent» i el «felip», aplicats al vàter, són uns mots que, actualment, la nostra parla ha perdut. De qualsevol manera, però, encara se’n poden trobar algunes referències escrites, com en una obra, per exemple, de l’extraordinari lingüísta Joan Corominas.

Sala on es reunia el Savi Consell de Cent

Emili Casademont i Comas

Homenatge pòstum a Josep M. Bernils i Mach

2011-11-26T16:17:00.003+01:00

CRONISTA oficial de Figueres i periodista, va publicar mig centenar de llibres sobre la història de la ciutat natal de Dalí

INTERVENCIÓ del periodista Emili Casademont
en la sessió acadèmica, celebrada a la sala
de plens de l’Ajuntament figuerenc
(24-11-2011)

Bona tarda o bon vespre a tothom!

Acceptant i agraint molt sincerament la invitació de l’Ajuntament de Figueres per participar en aquesta sessió acadèmica en memòria de Josep Maria Bernils i Mach, he de dir, abans de començar, que la meva intervenció, complint el que se m’ha recomanat, serà més aviat curta, a fi de no allargar de forma excesiva la durada de l’acte. Per això, benvolguts amics, he optat per escriure aquestes línies que porto -i que, a continuació, us llegiré-, tot advertint-vos, però, que, pel mig, hi procuraré incloure alguns detalls importants, que segurament m’hauran passat per alt, atès que, a causa d’haver arreplegat una forta grip, he tingut, en el moment de redactar-les, el cap un xic emboirat. Perdoneu.

Fet aquest petit preàmbul, permeteu-me que vagi ja directament al gra.

El traspàs de Josep Maria Bernils, tal com ja vaig comentar, en un article que vaig publicar al “Diari de Girona” el 2 de juliol, data del funeral i de l’enterrament de les seves despulles, no em va pas agafar gens ni mica de sorpresa, ja que, des de feia uns dies, esperava que, malauradament, es produís. I és que, en anar-lo a visitar el vespre del dissabte 25 de juny, al centre sociosanitari Bernat Jaume, on es trobava ingressat, ja no em va reconèixer. I l’endemà, a trenc d’alba, els metges van comunicar a la família que en Bernils era a punt d’emprendre el vol cap a l’Eternitat. El seu cor, però, contra tot pronòstic, va aguantar, curiosament, més del que hom preveia. I dic curiosament, perquè la ciència mèdica havia diagnosticat, feia bastant de temps, que el Cronista Oficial de la Ciutat de Figueres tenia el motor vital del seu cos força delicat. És clar que, a vegades, aquesta ciència mèdica, sigui per la raó que sigui, s’equivoca. I així, el meu entranyable amic i company Josep Maria Bernils i Mach, víctima d’una cruel i dolorosa malaltia, fins al dijous següent, 30 de juny, no va exhalar el darrer sospir, pocs mesos després, precisament -l’octubre, en concret-, d’haver-ho fet Maria Antònia Vozmediano, la seva esposa. Tret dels seus familiars més directes, crec, per tant, que jo va ser l’última persona que el vaig veure encara en vida. I sabent com sabia que en Berbils era un cristià convençut, i confiant que, enmig del dolor que el turmentava, pogués oir la meva tímida i emocionada veu, li vaig aconsellar que encomanés la seva ànima a la Mare de Déu de Núria. O sigui, la meva celestial mare i protectora, fet que ell no ignorava.

Josep Maria Bernils i Mach, traspassat als 81 anys d’edat, a punt de complir-ne 82, era un xic més gran que jo. El vaig conèixer a principis de la dècada dels 50, però no pas d’una manera personal (això succeiria més tard, quan, després d’un lustre d’exercir la professió periodística a l’Àfrica del Nord, vaig tornar a Catalunya), sinó a través de les col·laboracions que, essent ben jove, ja feia als mitjans de comunicació escrits, com els setmanaris “Gerona Deportiva” i “Barcelona Deportiva”, el diari gironí “Los Sitios” i la revista mensual figuerenca “Canigó” (n’havia estat membre fundador, per cert), que Xavier Dalfó, el seu director i editor, feia arribar a la seu de la revista gironina “Usted” i del seu suplement “Gerona Deportiva”, publicacions de les quals jo era redactor.

Recordo que, una vegada, Bernils descobrí, en un article, el secret que feia que les seves entrevistes per a “Canigó” sortissin tan bé. Resulta que seguia, al peu de la lletra, els savis consells que li donava un destacat i vell periodista de “La Veu de Catalunya”, entre d’altres diaris barcelonins dels anys 20 i 30. M’estic referint a Manuel Brunet, un vigatà que, aleshores, residia a la comarca altempordanesa, on moriria el 1956, i que signava brillants articles, amb el pseudònim “Romano”, a les pàgines d’aquell inoblidable i gran setmanari anomenat “Destino”, propietat del palafrugellenc Josep Vergés, amic íntim de Josep Pla, que s’editava a la Ciutat Comtal. Així, Josep Maria Bernils deia que, gràcies al mestre Brunet, havia aconseguit eliminar, per exemple, una sèrie de preguntes als seus entrevistats, pròpies i ben característiques dels joves aprenents de l’ofici de periodista. “Mira- li recomanava Brunet-, aquesta pregunta no la facis a ningú. És de principiant”.

Bernils, en aquella època, ja començava a ser una firma força coneguda del periodisme empordanès i gironí. Tocava tots els temes. I cal dir, també, que les seves ressenyes, que constituïen un model d’imparcialitat, dels partits de futbol que disputava l’equip de la Unió Esportiva Figueres, publicades els dilluns a “Barcelona Deportiva”, eren llegidíssimes arreu de Catalunya. I més ho seria després, de coneguda la seva firma, gràcies als articles i les informacions que sortirien a “Los Sitios”, al setmanari “Ampurdán”, del qual fou cap de redacció, a “Vida Parroquial” (de Figueres), als diaris barcelonins “Tele/Exprés” i “4-2-4”, a la “Revista de Girona”, editada per la Diputació, etcètera, i, més endavant, a l’“Hora Nova” i al “Diari de Girona”, rotatiu, aquest últim, on, fins poques setmanes abans de finar, regalava als lectors, cada diumenge, un esplèndid i molt ben documentat treball periodístic (el darrer fou el del dia 22 de maig) relatiu a la història de la ciutat natal de Narcís Monturiol, l’inventor de la navegació submarina, del pintor Salvador Dalí, del poeta Carles Fages de Climent o del polític, escriptor i periodista Jaume Miravitlles, que arribà a ser comissari de Propaganda de la Generalitat republicana.

Josep Maria Bernils i Mach, que després de cursar a Girona la carrera de Magisteri va ingressar a l’Ajuntament de Figueres com a funcionari, no trigà a decantar-se per la investigació històrica local, publicant ja diversos llibres, fins que l’any 1989 fou nomenat Cronista Oficial de la capital de l’Alt Empordà, moment, a partir del qual es disparà, per dir-ho d’alguna manera, la seva producció d’obres historiogràfiques sobre la ciutat on ell havia nascut. Més d’una cinquantena n’arribà a publicar, al llarg de la seva vida, tot convertint-se, d’aquesta forma, en el gran cronista de Figueres. Així, i conforme ja es remarcà en l’instant del seu òbit, si no hagués estat per ell, avui no sabríem moltes coses sobre el passat històric de la capital de l’Alt Empordà, i va deixar un llegat que sempre convindrà consultar. Jo, per exemple, tinc una colla de llibres seus (“Figueres”, “Figueres, cien años de ciudad”, “Les Fires de Figueres”, “Episodis de la Segona República a Figueres”, etcètera, tots ells gentilment dedicats), els quals em resulten imprescindibles quan haig d’escriure algun tema referit a aquesta ciutat.

Per altra banda, he d’asenyalar que a Josep Maria Bernils i Mach, pare del també periodista Josep Maria Bernils i Vozmediano, li fou concedit el carnet de la Federación de Uniones de Periodistas de España (FUPE), presidida per Iñaki Gabilondo i creada, a començament dels anys 80, a Madrid, ja que formava part, com a membre de ple dret i amb tot mereixement, de la Unió de Periodistes de les Comarques Gironines, associació independent i democràtica de periodistes, fundada per Jaume Sureda i Prat, director del “Diari de Girona”, l’exalcalde figuerenc Josep Maria Ametlla, fill de Claudi Ametlla, un dels directors que va tenir la històrica agència de notícies Fabra a Barcelona, tots ells traspassats, i jo mateix.

I també he d’assenyalar que Bernils va ser membre de l’Institut d’Estudis Empordanesos, col·laborador del llibre-programa de l’Aplec de la Sardana de Figueres, on publicava magnífics articles relatius a la història de la dansa nacional de Catalunya, dansa que tantíssim té a veure amb la nostra ciutat, a part d’administrador de l’Hospital de Figueres. Fou, en definitiva, un home ple d’activitat. Una activitat que es perllongà fins molt més enllà de la jubilació. O sigui, fins que la dalla de la Parca va segar el fil de la seva existència, poc abans que l’actual batlle figuerenc, Santi Vila, li lliurés molt merescudament, en nom de l’Ajuntament, el títol de Ciutadà d’Honor.

Persona infinitament modesta i humil, Josep Maria Bernils i Mach va destacar, conforme pot endevinar-se fàcilment per tot el que he dit (que podria ampliar-ho encara molt i molt més), com a historiador de Figueres, gràcies a una enorme i valuosa tasca d’investigació, que mai (n’estic ben convençut) no podrà ser igualada, i com a periodista, gràcies a una ploma senzilla, però realment brillant, sempre al servei de la veritat. Ah!, i en ambdós casos, tant en castellà com, quan les circumstàncies polítiques ho permeteren, en català.

Senyores, senyors, amics tots, he dit.
Moltes gràcies!

Familiars de Bernils i Mach, fotografiats al final de l’acte, juntament amb l’actual alcalde de Figueres, Santi Vila, i alguns exalcaldes. L’últim, a la dreta, és l’Emili Casademont.

Músics d’ahir i músics d’avui

2011-11-19T14:10:00.004+01:00

A la portalada del monestir de Ripoll, el novembre (mes que ve a marcar un període de trànsit entre la tardorada i la hivernada) hi és representat per una colla de porcs, sota la vigilància d’un porquer que fa sonar el corn, els quals es troben pasturant pacíficament sota d’una alzina, o d’un altre arbre que s’hi assembla, i al llunari d’en Granollacs, per la seva part, el novembre hi és representat per una escena de la matança del porc. I és que no s’ha d’oblidar que per Sant Martí, el dia 11, es comença a sacrificar aquest animal (ja diu el refrany que «Per Sant Martí,/ mata el porc i enceta el vi»), considerat impur per algunes religions importants, com la musulmana i la jueva, raó per la qual els seus practicants tenen prohibit consumir carn porcina. De la mateixa manera que tenen igualment prohibit beure vi, atès que es tracta d’una beguda alcohòlica.

El mes de novembre, però, també podria ser representat, tant a la portada de l’històric monestir de la capital de la comarca gironina del Ripollès com al llunari d’en Granollacs, per d’altres elements que li són ben propis i característics, com la boira, per exemple, obra, segons abans es contava per les contrades catalanes de l’alta muntanya, d’uns dimoniots negres com el sutge, força més peluts que els altres, que salten i ballen, tot escampant-la sense ser vistos, cosa que els permet lliurar-se tranquil·lament a fer malifetes a dojo. D’aquesta antiga «contarella», per cert, n’han quedat els qualificatius que la boira encara avui rep a molts indrets: el de «tinyosa», quan és molt espessa, i el de «ploranera» o «pixanera», quan és d’allò més humida.

I, a part de la boira, també podríem referir-nos, parlant dels elements propis i característics del mes de novembre, a la neu, que ha donat origen a moltes velles creences. Així, quan neva per les contrades muntanyenques, els seus habitants diuen que, al cel, hi fan una gran festa, amenitzada per una suau i meravellosa música que poden arribar a escoltar, si hi paren atenció, i que els borrallons que cauen són plomes de les oques sacrificades prèviament per al banquet, fet que el savi grec Heròdot, l’anomenat «pare de la historiografia», assegurava que li havien també explicat els escites, raça nòmada del segle V abans de Crist. I hi ha un proverbi, molt recitat encara arreu de les muntanyes pirinenques i, d’una manera en particular, al Principat d’Andorra, llocs on solen caure les primeres nevades, que diu el següent: «Santa Cecília porta la neu a la faldilla». Com suposo que no deveu ignorar, benvolguts lectors, santa Cecília, verge i màrtir dels inicials temps del cristianisme, és la patrona de la música i dels músics. La meva recordada amiga Maria dels Àngels Vayreda, la il·lustre poetessa i novel·lista empordanesa, li dedicà uns magnífics versos que s’enceten així: «Santa Cecília quan era petita,/ no li agradava saltar, ni jugar,/ i no parlava, somreia una mica/ i el clavicèmbal solia tocar». I afegia, més endavant, que, imitant els àngels que vetllaven perquè pogués conservar intacta la seva virginitat consagrada a Déu, després de veure’s forçada a contraure matrimoni, també tocava l’arpa, instrument que dominava a la perfecció.

Maria dels Àngels Vayreda i Trullol

Seran moltes les poblacions de les comarques gironines -a més, naturalment, de la resta dels Països Catalans- que, durant aquest cap de setmana -o el proper dimarts, 22 de novembre, diada de la patrona de la música i dels músics-, que organitzaran actes i festes en honor d’aquesta santa tan envoltada de llegenda, com totes les de la seva època. I això ve de molt lluny, ja que a Barcelona, en temps bastant reculats, hi hagué una important confraria que aplegava els músics barcelonins (inclosos els dels municipis veïns de la capital catalana, aleshores independents, com Gràcia, Sants, Sarrià, etc.), que veneraven una imatge de santa Cecília, existent a l’església de Santa Maria del Mar, on cada any celebraven, el citat dia 22, una funció religiosa molt solemne i, alhora, molt musical.

Això succeïa, concretament, quan l’exercici de la música era mal vist i desconsiderat. Tan mal vist i desconsiderat que, quan s’organitzaven festes majors, la part econòmica corresponent als músics ni es tenia en compte. Si restaven diners, se’ls pagava, sinó s’havien de donar per satisfets amb el «companatge», nom que rebia el favor de parar-los taula i de donar-los llit. Ah!, i pertot arreu, hom allotjava els flabiolaires, tabalers, grallaires i altres músics considerats humils a les cases de les famíles més pobres. Aquest menyspreu envers els músics durà molt de temps, fins que arribà un moment en què -per fortuna i perquè era de justícia- la situació canvià i començaren a ser tractats d’una manera ben diferent. Així, jo recordo, per exemple, que, al llarg de les dècades dels anys 40 i 50 del segle passat, la gent, en referir-se als músics, parlava dels «senyors músics», amb el màxim respecte possible. I avui dia, com és fàcilment comprovable, els bons músics, aquells que ho són de debò, poden presumir de practicar un art -o d’exercir un ofici, si voleu dir-ho així- d’allò més digne i noble.

Emili Casademont i Comas
(“Diari de Girona”)

La roda de santa Caterina

2011-11-12T19:49:00.005+01:00

Des de temps força reculats, santa Caterina és molt celebrada a Mallorca, on el 24 de novembre, vigília de la seva festa, fan una «gran brunyolada», tot proclamant que «Demà és Santa Caterina/ i brunyols hem de menjar;/ podeu començar a dergar,/ mestressa, mel i farina». I també ho és a Catalunya, particularment a la vila de Torroella de Montgrí (Baix Empordà), pàtria del cèlebre músic i compositor de sardanes Vicenç Bou. Així, els torroellencs, juntament amb molts habitants dels pobles veïns (sense oblidar els del seu important barri marítim i turístic de l’Estartit, que lluiten, sense èxit de moment, per obtenir la independència municipal), van cada any, en nombre destacat (entre 3.000 i 4.000 persones), a l’ermita de Santa Caterina, on s’organitza un tradicional aplec, les notes més sobressortints del qual són un ofici religiós, una ballada de la dansa més bella i un dinar a l’aire lliure. Aquest és un vell costum del diumenge anterior a la festivitat de la santa, que enguany, si no hi ha cap canvi, tindrà lloc diumenge de la setmana que ve, dia 20.

Segons un antic historiador torroellenc, Andreu Sàbat, fou el 1405 l’any en què finalitzaren les obres de construcció de l’ermita de Santa Caterina, que s’aixeca al cim del massís del Montgrí, fregant l’Alt Empordà. Unes obres que efectuaren, a partir del 1392, tres ermitans, Bartomeu Cabotas, Pere Tarascó i Berenguer Desgüell, després d’abandonar la muntanya de Montserrat, ja que trobaven que aquesta era massa sorollosa i els impedia servir Déu envoltats de silenci. El que no se sap és si primer fou construïda la imatge de la santa o bé el temple que li és dedicat. En aquest sentit, Sàbat explicava, l’any 1672, que «he sentit dir que la imatge fou trobada en una cova, sobre la qual s’aixecà després la capella» (…) i que «allí l’haurien amagada alguns devots, en temps que els morors s’apoderaren d’Espanya». De qualsevol manera, el citat historiador indicava que «Déu inspirà els ermitans perquè vinguessin a construir la casa en aquest lloc, on hi havia la imatge amagada», tot ressaltant que «molts són els privilegis que reis i papes atorgaren al nostre santuari, com el de l’emperador Carles Quint (sic), per exemple, que atenent al lloc estèril on era construït i la pobresa d’ell, i perquè fossin més ben rebudes les persones que allí acudien, concedí, per fer-hi obres, llicència per demanar almoina per tot el Principat de Catalunya i comtats del Rosselló i la Cerdanya».

L’ermita de Santa Caterina, per cert, és la que Caterina Albert i Paradís, Víctor Català, que possiblement era molt devota de la santa amb el nom de la qual fou batejada, fa sortir a la seva famossísima novel·la Solitud, publicada en català l’any 1904, per primer cop, i traduïda, més tard, a totes les llengües més parlades del món, a part d’haver estat traslladada a les pantalles cinematogràfiques. Eduard Viñas, en un article aparegut al llibre de la Festa Major de Torroella de Montgrí del 1928, municipi al qual pertany el temple, afirmava, amb indubtable encert, en recollir-hi la història que Sàbat havia narrat feia quasi dos segles i mig, que l’exímia escriptora filla de l’Escala, «hi descriu admirablement, en aquest drama rural, la festa de l’ermita de Santa Caterina».

D’altra banda, cal remarcar el fet -avui, quasi oblidat- que santa Caterina d’Alexandria és la patrona de les noies. Antigament, fins i tot, les fadrines catalanes havien fet festa per la seva diada. I a l’Empordà i al Ripollès deien a les nenes petites (i elles, pobres innocents!, s’ho ben «empassaven») que santa Caterina, igual que els Tres Reis d’Orient, les obsequiaria, si feien bondat, amb joguines i llaminadures, mentre passés pel cel volant, de nit, cavalcada damunt una roda. Una roda que la gent de mar creu que es tracta d’un núvol de forma circular, qualificat de roda de santa Caterina, en record de la que fou utilitzada per al seu martiri. Aquesta roda, pel que es conta, és molt temuda, atès que desencadena tempestes violentíssimes, acompanyades de llamps i trons i de vents huracanats. El refranyer, per cert, ja recomana que «Per la roda de Santa Caterina,/ el mariner en terra ha de ser», alhora que adverteix que «La roda de Santa Caterina,/ de les barques en fa xixina», refranys que els pescadors del nord de la Costa Brava (del Cap de Creus, sobretot) sempre han «recitat» amb el màxim respecte.

Per últim, convé consignar que, en èpoques passades, hom afirmava que aquelles criatures nascudes el 25 de novembre tenien gravada sota el paladar la roda de santa Caterina, raó per la qual podien guarir malalts, fet que, pel que s’assegura, ocorregué alguna vegada. I també hom afirmava que els habitants de l’Empordà, durant les vint-i-quatre hores de la diada d’aquesta santa, igual que els de les terres de les Illes Balears, assotades igualment per la tramuntana, dominaven el foc i apagaven els incendis, per més paorosos que fossin, només bufant. Ningú, però, que se sàpiga, no pogué arribar a demostrar mai posseir aquest darrer i excepcional do, atorgat, segons es deia, per la roda de santa Caterina...

Enili Casademont i Comas
(“Diari de Girona”)

Profecies

2011-11-07T12:39:00.004+01:00

Molt abans que els espanyols arribessin a Mèxic (zona sud), Guatemala, El Salvador, Hondures, etcètera, els seus habitants, el maies (actualment, formen una població global d’uns set milions d’individus, després del brutal extermini que, en diferents èpoques de la història, han sofert), ja havien aconseguit assolir un grau extraordinari, elevadíssim, de desenvolupament social, polític i econòmic. Els seus avenços, conforme demostren els testimonis que han deixat (piràmides, temples, palaus, observatoris astronòmics, etc.), eren notabilíssims, tant en les arts com en les ciències, i sabien mesurar el temps gràcies al «Tzolkin» -nom del calendari maia-, coneixements que, encara avui dia, molts descendents d’aquells mítics maies conserven. Com també conserven, a part d’una bonica llengua sempre perseguida, l’anomenada «justícia maia», capaç de resoldre de forma perfecta, envejable, un munt de problemes. Uns problemes que no arriben, per exemple, a l’organisme judicial de l’Estat de Guatemala, atès que la justícia dels maies, basada en la veritable i recta justícia, és unànimament acceptada, fins al punt que, en opinió de moltíssimes persones versades en lleis, hauria de ser copiada i aplicada arreu del món, on impera, per desgràcia i en infinitat de països, una justícia més falsa que un «duro sevillano» d’aquells d’abans. Els historiadors situen l’esplendor del conegut com a «període clàssic maia» entre els anys 200 i 900 després de Crist, sota el mandat dels seus reis, així com dels seus sacerdots, pertanyents a una religió qualificada de «molt sana».

Els antics maies, que foren els primers a usar la paraula «segle» per indicar un període de temps de cent anys, ens legaren unes curioses profecies, producte dels seves investigacions i dels seus estudis científics, profecies que assenyalen que, en aquests precisos moments, la humanitat es troba a les acaballes d’una era realment penosa, desastrosa, i que és a punt d’encetar-ne una altra, nova de trinca, en què no hi haurà caos ni destruccció, sinó pau i bona harmonia entre la gent. Els vells maies prediren com a mals que assotarien el món actual, cosa que s’està complint, que hi hauria guerres pel petroli, terrorisme a dojo, erupcions volcàniques i una pol·lució generada per la tecnologia que seria d’allò més alarmant. A més, que s’afebliria la capa d’ozó, que protegeix els humans de les radiacions del Sol; que s’arribaria a contaminar el nostre planeta amb els detritus industrials i les escombraries; que la devastació dels recursos naturals estaria acabant amb les fonts d’aigua i amb l’aire que respirem; que el clima de la Terra canviaria radicalment, etcètera.

Altrament, les profecies maies diuen que el nostre món d’odi i materialisme s’acabarà el 22 de desembre del 2012 -o sigui, d’aquí a poc més d’un any-, i que, a partir del 1992 fins al 2012 (úiltim període del darrer gran cicle solar, cadascun dels quals ha tingut, segons els càlculs dels antics científics maies, una durada de 5.125 anys), començaran a aparèixer, en l’astre rei, unes taques de vent solar que cada cop es faran més intenses. I, com a conseqüència d’aquest fenomen, la humanitat entrarà en una etapa de grans canvis, propiciats per la contaminació del planeta, i que, al final, es conformarà un govern mundial i harmònic, amb els éssers més savis. «No existiran fronteres ni nacionalitats. S’acabaran els límits imposats per la propietat privada i no caldrà el diner com a mitjà d’intercanvi», indiquen les citades profecies que, a més de ressaltar que la pobresa i les malalaties quedaran esborrades de la faç del globus terraqui, pronostiquen que «Tots els homes comprendran que els minerals, els vegetals i els animals són éssers vius, amb una consciència evolutiva». Per aquesta raó, asseguren que, «a partir del 22 de desembre del 2012, totes les relacions estaran basades en la tolerància i la flexibilitat». A veure, doncs, si tenim la sort immensa que tot això esdevingui una bella realitat…

Aquestes profecies maies són força diferents de les de Michel de Nostradamus, si bé ambdues tenen alguns punts en comú. Així, les quartetes del cèlebre vident francès assenyalen que, abans que el món es renovi, Rússia, la Xina, l’Índia i els països àrabs s’uniran, poc després d’uns Jocs Olímpics (l’any que ve, precisament, se’n celebraran uns), i declararan la «gran guerra» a Occident, al qual derrotaran, amb la destrucció total de la ciutat de Nova York. És més, Nostradamus assegura que, prèviament, els homes -i les dones, és clar- engegaran a dida els polítics i els economistes. «Ningú no voldrà escoltar-los ni seguir-los, ja que la gent, desenganyada, estarà farta dels seus discursos i de les seves falses promeses», conclou. Cosa que, pel que estem comprovant, ja està començant a passar.

Nostradamus ha encertat moltes de les seves prediccions. Recordi’s, per exemple, que Hitler ordenà que es cremessin tots els seus llibres, perquè aquest metge i astròleg provençal havia profetitzat la fi del nazisme, tal com, en efecte, succeí. Cal desitjar, però, que, ara -si arriba el cas-, les optimistes i meravelloses prediccions de l’antiga i sàvia gent maia, que no parlen de cap guerra, es compleixin…

Emili Casademont i Comas
(“Diari de Girona”)

La història d’«Els Segadors»

2011-10-29T19:23:00.006+02:00

Ventura Gassol, quan tornà del seu primer exili, després de la mort del dictador Miguel Primo de Rivera, era partidari que Catalunya tingués un himne nacional nou de trinca, totalment diferent d’Els Segadors, ja que considerava que aquest, en paraules seves, pecava de ser «massa bel·licós.» I així, sense pèrdua de temps, procedí a encarregar-lo a Amadeu Vives, el músic, i a Josep Maria de Sagarra, el poeta, tasca que, ben aviat, deixaren enllestida. Es tractava de l’himne titulat El cant del poble, basat en la cançó Els Xiquets de Valls, composta per Josep Antoni Clavé. La seva estrena tingué lloc, a Barcelona, la nit del 18 d’abril del 1931 per l’Orfeó Català. Però el públic que hi assistí es negà en rodó a acceptar, com a substitut dels vells Segadors, El cant del poble, tot i reconèixer la bona qualitat de la peça. I Francesc Macià, que també es mostrava partidari del canvi d’himne, féu que la cèlebre coral Els Cent Homes d’en Fontbernat, acompanyada per la cobla Barcelona i el mític tenor Emili Vendrell, enregistrés, als estudis barcelonins de la firma discogràfica Odeon, la composició de Vives i Sagarra, juntament amb cinc himnes més de Catalunya. Entre ells, i a part d’Els Segadors, hi havia Catalunya, pàtria nostra, obra del mateix músic gironí Josep Fontbernat i amb lletra de Gassol, que encara avui dia figura en el repertori de molts orfeons de casa nostra, i que esdevindria, després de la Guerra Civil, l’himne dels casals catalans d’Amèrica.

En aquells històrics moments polítics dels anys 30 del segle passat, en què es proclamà la República a l’Estat espanyol (i a casa nostra, una efímera República catalana, transformada després, per pressions de Madrid, en Generalitat), gràcies a unes eleccions municipals, l’himne nacional de Catalunya no sols tingué com a rival El cant del poble, sinó també, per exemple, dues sardanes: La Santa Espina, que sempre ha estat el veritable himne popular català, amb el seu contundent «Som i serem gent catalana/ tant si es vol com si no es vol», d’Angel Guimerà i Enric Morera, i Juny. El cas d’aquesta última sardana, per cert, és molt desconegut. Juli Garreta, músic de Sant Feliu de Guíxols, estrenà aquesta peça el 1921, amb lletra del poeta Ambrosi Carrion. Una lletra que, amb l’esperança que Juny pogués convertir-se en l’himne oficial català, fou canviada per una altra, feta per un poeta anònim, que començava (és lúnic que se’n sap) així: «Amunt segadors/ que l’espiga és daurada,/ tot n’és cobert d’or/ allà enllà de la plana./ La falç empenyem/ que la terra ja ens crida,/ seguem lo blat/ que és lo pa de la vida». Els segadors i la falç, per cert, feien evocar els orígens d’Els Segadors, que ara ha donat a conèixer Jaume Ayats, professor d’etnomusicologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), en el seu llibre De cançó eròtica a himne nacional, on la falç, al principi, era reemplaçada pel fal·lus. I per això, en comptes de dir «Bon cop de falç!», hom deia «Bon cop de fal·lus!».

L'himne d'Els Segadors prové de quan, antigament, es féu molt popular una cançó titulada Els tres segadors i la dama, que descrivia com joves «ufanosos i ben dotats» baixaven de les muntanyes per segar als camps de la plana, i una mestressa, impressionada per la visió de la seva «falç», hi enviava la criada per acordar-hi una cita. Poc després de la revolta del 7 de juny del 1640, diada de Corpus, se li canvià la lletra per una altra (no tan eròtica, però sí molt guerrera), que narrava els abusos i rapinyes comesos per les tropes castellanes a Catalunya i que animava els pagesos a aixecar-se en armes. Aquella nova cançó, fàcil de memoritzar, fou recollida per Milà i Fontanals, que li recità la mare de Jacint Verdaguer. I a finals del segle XIX, el jove músic Francesc Alió la recuperà (i Emili Guanyavents, posteriorment, li posà lletra), tot arribant, amb algunes modificacions, però amb multitud de prohicions, fins als nostres dies. El Parlament, el 25 de febrer del 1993, declarà Els Segadors l’himne oficial de Catalunya.

I cal recordar, per acabar, que aquells Segadors, harmonitzats per Fontbernat i enregistrats en disc pels seus Cent Homes, foren els primers que, immediatament després de morir en Franco, sonaren a les emissores de ràdio catalanes, mercès a la regravació que n’efectuà Emi-Odeon, tal com digué el Diari d’Andorra, país on aquest il·lustre músic, escriptor i polític gironí (fill d’Estanyol i enterrat avui al cementiri de la població veïna d’Anglès), que fou lloctinent de l’«Avi» Macià als fets de Prats de Molló, passà bona part del seu segon exili. Llàstima, però -i així ho ressaltava el citat rotatiu, que el mestre Fontbernat, que es trobava ja greument malalt -i deixaria d’existir, al Principat pirinenc, pocs dies més tard-, no «va poder arribar a assabentar-se de l’últim servei que va prestar a la pàtria».

Els Segadors de Josep Fontbernat, considerats un dels millors -per no dir el millor- que s’han escrit per a coral, ocupen, sens dubte, un lloc d’honor dins la història de l’himne nacional de Catalunya, himne que, repeteixo, començà com una cançó eminentment pagesa i eròtica.

Emili Casademont i Comas
“Diari de Girona”

Biografia sardanistica d’un periodista

2011-10-24T11:14:00.008+02:00

Emili Casademont i Comas (Girona, 1936). Periodista i escriptor. Fou president de l’antiga Unió de Periodistes de les Comarques Gironines i és membre del Col·legi de Periodistes de Catalunya.

Rebé el premi «Mosca de Galena, 1999» per part del Col·legi de Periodistes de Catalunya, com a pioner de la ràdio en català de postguerra, ja que l’any 1965 començà a realitzar, a Ràdio Popular de Figueres -que depenia del Bisbat de Girona-, la primera emissió diària (diumenges i festes inclosos) de la Radiodifusió espanyola en llengua catalana, al principi Figueres, tres de la tarda i, més tard, L’hora de Catalunya. Sempre acabava amb una sardana, relacionada anb la crònica del dia. El 1968 es publicà un llibre que recull aquests programes. Un dels seus guions, Homenatge a Pep Ventura, fou guardonat per l’Obra del Ballet Popular amb motiu del Dia Universal de la Sardana 1966. Es tractava d’una emissió especial cara al públic, al Casino Menestral Figuerenc, amb la participació de la cobla Montgrins.

Ha escrit guions i articles sobre temes sardanistes per a Ràdio Girona, Ràdio Popular de Figueres i Ràdio Olot; treballs literaris per als programes dels Aplecs de Figueres, l’Escala, Ripoll, Ribes de Freser, Anglès, Lleida, Reus, etc. i ha publicat articles referents a la sardana a les revistes i diaris següents: Usted (el primer en català, l’any 1960, en ple franquisme), El Noticiero Universal, Diari de Girona, Som, Àncora, etcètera.

És l’autor de l’epíleg de l’edició facsímil de l’obra Estètica de la Sardana, escrita a Anglès (Selva) pel periodista Esteve Fontbernat i Verdaguer (germà d’en Josep, el creador, a Barcelona, de la famosa coral Els Cent Homes d’en Fontbernat dels anys 30 del segle passat i compositor d’algunes peces sardanístiques), director de l’antic diari Lo Geronès, de Girona, i col·laborador del també antic diari La Publicitat, aquest barceloní. Fou un dels primers llibres publicats sobre la sardana. Posseïdor d’un dels pocs exemplars, potser l’únic que en quedava de les diverses edicions fetes a Barcelona i Girona l’any 1908, el facilità a l’Ajuntament d’Anglès, a petició d’aquest, per tal que, amb motiu del centenari de la prematura mort de l’Esteve, anglesenc d’adopció, pogués reeditar-lo. La seva presentació tingué lloc a l’Aplec d’Anglès del 2010.

Aquest text, resumit per J.C.P., pertany al llibre "Comunicadors i organitzadors", original de Robert Roqué i Jutglà. (Ed. GISC-Girona, 2011).

«Del Pirineu estant»

2011-10-21T18:11:00.005+02:00

A Ràdio Olot, i en una època -al principi dels anys 1980- en què aquesta històrica emissora de FM (la primera, després del franquisme, a fer tota la programació en català) gaudia de molta escolta, fins i tot al sud de França, hi vaig realitzar un espai diari. Es tractava d’una crònica (Del Pirineu estant era el seu títol genèric), emesa poc abans de la mitjanit. En la del 18 d’octubre del 80, em referia al fet que, en tal data, s’enterrava un llarg i calorós estiu. «Un estiu -deia- que, descaradament, s’havia introduït en la tardor, tot impedint que aquesta tranquil·la i assossegada estació de l’any pogués lluir la seva personalitat. Les altes temperatures que hem suportat fins ara, en ple mes d’octubre -impròpies de la tardorada-, avui han sofert una gran davallada. I després del regal dels núvols, que han obert llurs aixetes d’una manera moderada i sensata, cal suposar que, per fi, farà la seva aparició real la tardor, amb tota solemnitat. O sigui, oferint-nos de dia unes temperatures agradables i suaus, amb uns raigs de l’astre rei que s’agraeixen, i unes nits més aviat fresques, que ens permetran reposar plàcidament, per bé que «embolicats» amb alguna manta. Després, ja arribarà l’hivern. Però, de moment, no ens hem pas de preocupar gaire d’ell, car encara es troba un xic lluny. Generalment, l’octubre i el movembre són mesos dominats per la tardor. Domini que enguany, potser, aquesta estació voldrà fer més intens, després d’haver-se vista «trepitjada» per l’estiu».

Aquesta crònica, lògicament, podria tornar-la a escriure quasi igual avui mateix, al cap de 31 anys, ja que, en l’actualitat, també hem patit un llarg i calorós estiu força semblant a aquell. El que passa és que ningú no se’n recorda. Com tampoc ningú, pràcticament, no recordava abans -i ara encara és pitjor- tota una sèrie d’historietes curioses relatives als mesos d’octubre i novembre. Per això, en diferents cròniques, les vaig contar, per tal d’intentar refrescar la memòria dels oients de Del Pirineu estant, títol inspirat en la circumstància que Ràdio Olot anunciava que era l’«estació musical del Pirineu gironí» o que emetia «des del Pirineu gironí», cosa ben certa d’acord amb l’emplaçament de les seves antenes. Una d’aquelles historietes curioses, per exemple, era la referida a un núvol gros i negre, que surt de tramuntana i se’n va cap a ponent, conegut pel «mal home», i un altre de més clar, que surt de llevant, conegut per la «mala dona», i que el dia que es troben es barallen de mala manera, baralla que provoca un aiguat d’aquells que, com diria un graciós, fa nedar fins i tot els escarabats...

I sense necessitat de refrescar tant la memòria dels oients, perquè molts d’ells -els de les comarques de la Garrotxa i de l’Alt Empordà, especialment- ja la coneixien, també contava aquella altra historieta curiosa. O sigui, la d’aquells dos núvols anomenats la «Noguera» i la «Falgassa», que fan referència a les mestresses de dues grans pagesies de la muntanya de la Mare de Déu del Mont (la de Can Noguer de Segueró i la de Can Falgàs), a les quals se’ls morí el primer fill i que, tot sovint, es visitaven per tal de consolar-se mútuament. Unes visites acabades en una forta «plorera» (pluja). Sobretot, per part de la dona del pare Falgàs, aquell que anà a Girona a buscar, a casa d’un courer, la primera campana que ha tingut l’ermita del Mont, segons els versos de mossèn Cinto Verdaguer inclosos a les pàgines del cèlebre, immortal i bellíssim poema Canigó, alguns passatges del qual escrigué en una cambra d’aquesta ermita o santuari.

I també jo explicava als oients de Del Pirineu estant aquella altra historieta curiosa -avui, per dissort, gairebé del tot oblidada-, que diu que la Mare de Déu del Mont i Sant Pere de Roda es tenen molta simpatia. Tanta que, quan Sant Pere de Roda està serè i el cim del Mont molt núvol, el frare, o sigui, el prior de l’antic monestir de Sant Pere, fa l’ullet a la Mare de Déu i aquesta es posa tota cofoia i prodiga la seva joia fent ploure o nevar. D’aquí ve, per cert, un vell refrany: «Quan el frare/ fa l’ullet a la Mare de Déu/ pluja o neu». Però, al contrari, quan el Mont està mig serè i Sant Pere de Roda núvol, el frare s’enfureix, bufa com un mal esperit i desencadena la tramuntana. Per això, en aquests casos, el refrany pren la forma següent: «Quan la Mare de Déu/ fa l’ullet al frare/ fa tramuntana».

En aquella època, per cert, jo mai no deixava de recordar, en explicar aquesta última historieta curiosa, que un il·lustre científic empordanès, Alexandre Deulofeu, l’autor de La Matemàtica de la Història, creia que, a Sant Pere de Roda (a la serra de Verdera i davant el mar), s’hi amagava el sepulcre de l’apostòl sant Pere. I així, el meu inoblidable i admirat amic ho exposà en un llibret, titulat, precisament, Sant Pere de Roda, publicat en català, francès, alemany i anglès, atès que, fins llavors, no havia estat possible de localitzar enlloc el citat sepulcre, cosa que, malgrat algunes declaracions en sentit afirmatiu que s’han anat fent d’aleshores ençà, continua constituint tot un misteri...

Emili Casademont i Comas
(“Diari de Girona”)

La Lluna

2011-10-15T13:40:00.003+02:00

De la Lluna d’octubre, que brilla com cap altra, sempre se n’han tret nombrosos averanys de caràcter meteorològic. Així, Virgili, per exemple, ja deia en les «Geòrgiques», referint-s’hi, que «Rotllo a la Lluna,/ senyal de pluja». I no tan antigament, sinó en temps força recents, la gent prenia la Lluna «octubrina» per testimoni de jurament. D’aquesta manera, si es jurava en fals, ella, segons diuen, tenia bona cura de castigar tots aquells que ho feien.

D’altra banda, hom creia veure, en el relleu de la Lluna d’octubre la figura d’un home amb l’objecte motiu del delicte. A les terres barcelonines del Vallès, tant l’occidental com l’oriental, era un home carregat amb un arç a coll, arbust que una nit fosca del citat mes posà en un caminet, al costat d’un precipici, per on havia de passar un veí seu que li feia dolenteries, amb la diabòlica intenció que els seus peus s’hi emboliquessin i caigués al fons del barranc. A Martorell, localitat del Baix Llobregat, era un home enfilat dalt d’una figuera, que robava figues. I a Sarrià de Ter i Campdorà, al Gironès, era el llegendari Mal Caçador, que empaitava la llebre maleïda que el féu pecar. Cal remarcar que la creença que, en el relleu de la Lluna «octubrina» s’hi veia la fesomia d’un home damnat per una malifeta, era comuna als pobles de cultura romànica i mediterrània.

Altrament, hom assegurava que la Lluna era molt «parladora», en el decurs dels 31 dies del mes d’octubre, i que, si algú l’entenia, podia arribar a saber què passaria en el futur. Així, si sortia rodejada de núvols blanquinosos i prims, indicava que la sembra seria profitosa i, com cal suposar, les collites d’allò més bones. Però si, per contra, sortia lleganyosa o entelada, volia significar que les collites serien dolentes, que es moriria el bestiar, que l’any vinent es patiria molta fam i que, per acabar-ho d’adobar, esclataria alguna guerra. A Cadaqués i a d’altres llocs del Cap de Creus, per cert, encara hi trobaríem alguna persona vella, d’edat bastant avançada, convençuda que la fi del món s’iniciarà amb un eclipsi de Lluna. Per això, els cadaquessencs, cada vegada que abans es produïa un fenomen d’aquesta naturalesa, estaven amb l’ai al cor fins que finalitzava, ja que temien que arribés l’hora fatal.

La Lluna sermpre ha estat temuda, respectada, estimada i venerada per l’home. I ha inspirat moltes cançons, poemes i novel·les, com la famosa de Jules Verne, així com contes infantils i cançons de bressol. La majoria de melodies romàntiques que s’han fet han tingut com a protagonista -o mig protagonista- la Lluna. De la Lluna, en parlen els enamorats. Fins i tot, del viatge de noces i dels primers temps del matrimoni, en solen dir la «lluna de mel». També, quan una persona no té el cervell gaire «fi» i agafa manies, és qualificada de «llunàtica». O quan un bada, o no s’adona de les coses, li diuen que «està a la lluna de València».

A la Lluna sempre, també, l’home ha sospirat per posar-hi els peus. I, per fi, el 20 de juliol del 1969 sembla que ho féu. I dic això últim, perquè no tothom està segur que allò fos veritat. Hi ha un tant per cent elevadíssim de persones d’arreu del món (ho demostren els «blogs» d’Internet), que posen en quarantena aquella «gran gesta» protagonitzada pels Estats Units i, a més, alguns dels seus autors no dubten a qualificar-la de «frau». Que els tres astronautes nord-americans arribessin molt a prop de la Lluna no ho discuteixen, de la mateixa manera que tampoc no discuteixen que abans ja ho havien fet els cosmonautes soviètics, que guanyaven per «golejada» la cursa espacial. Però no accepten que hi «desembarquessin», atès que hi ha proves molt evidents, segons denuncien els citats «bloguers», que les imatges que s’oferiren per televisió -i en directe- no podien pas ser reals. Entre d’altres coses, hi havia una bandera nord-americana plantada pels astronautes dels Estats Units que voleiava, quan a la Lluna, en no existir-hi atmosfera, allò era del tot impossible que succeís. Com també era del tot impossible que no s’hi veiés cap estrella, que les ombres dels astronautes fossin tan rarotes, etc. Tot fou una farsa, asseguren, «engiponada» des de la Terra (i realitzada en uns estudis cinematogràfics de Nevada) per Richard Nixon, un dels presidents més fraudulents de la història d’USA, que, un lustre més tard, seria destituït del seu càrrec a causa de l’escàndol Watergate.

Per altra banda, la tecnologia d’aleshores era limitadíssima -Internet acabava de néixer- com perquè els astronautes, a part de coronar amb èxit aquella aventura, poguessin tornar després tan «frescos» i carregats de «pedres llunars» al nostre planeta. Molts diuen que els Estats Units, enfrontats a la Unió Soviètica en l’anomenada «guerra freda», volgueren «demostrar» als governants comunistes, sense que aquests estranyament hi posessin cap «pega», que eren la gran potència mundial. És més que probable, doncs (per què no?), que la Lluna encara avui dia conservi la seva «virginitat». Una «virginitat», que els nazis, ajudats pels japonesos, no aconseguiren fer-li perdre -tot ho fa ben creure-, poc abans del final de la Segona Guerra Mundial, quan efectuaren un viatge sense retorn, suïcida, al nostre satèl·lit.

Emili Casademont i Comas
(“Diari de Girona”)

El Rosari de l’Aurora

2011-10-09T09:26:00.005+02:00

Fou el 7 d’octubre del 1571, ara fa justament 440 anys, que es lliurà la famosa batalla de Lepant, en què les forces de la Lliga Catòlica, formades per les esquadres espanyola, veneciana i pontifícia, comandades per Joan d’Àustria i dirigides per l’almirall Lluís de Requesens, que tenia el seu palau a Barcelona, inflingiren una severíssima derrota a les forces navals turques. I el papa Pius V, per tal de remembrar aquella gesta, que coincidí amb la diada del Sant Rosari, instituí, en tal data, la festa del Roser. O la festa dita també del «Roser de tot el món». En aquella batalla -cal remarcar-ho-, hi participà Miguel de Cervantes Saavedra, l’autor d’El Quijote. I en ella, Cervantes (que, segons alguns investigadors com Jordi Bilbeny, era català, igual que Cristòfor Colom) hi perdé la mobilitat de la mà esquerre, raó per la qual és anomenat El manco de Lepanto.

El 7 d’octubre, per consegüent, és quan les Rosers catalanes i les Rosarios castellanes han de celebrar la seva onomàstica, encara que sempre hi ha hagut molta discussió sobre aquesta qüestió. Hi ha Rosers que no admeten de cap manera que se les «fiqui» al sac de les Rosarios. Al·leguen que el seu nom prové de la flor del roser, la rosa, i no pas del rosari, «instrument» integrat per un enfilall de grans i emprat per comptar els parenostres i les aves maries d’una sèrie d’oracions adreçades a Jesús i la Verge Maria. I és que no saben que, en català medieval, roser i rosari significaven el mateix, ja que eren paraules sinònimes, cosa que, malgrat el pas del temps, no ha canviat gens ni mica, com queda ben demostrat en el fet que el diccionari «Albertí», per exemple, tradueix Rosario per Roser i viceversa.

Són moltes les Rosers catalanes que celebren la seva onomàstica el primer diumenge de maig, és a dir, per la festa del Roser. I també són moltes que no la celebren mai. O que, davant la seva ignorància (ignorància derivada de la circumstància que mai no se’ls ha explicat prou bé la cosa o no l’han entesa), ho fan en una data del calendari que és incorrecta. En aquest sentit, recordo que, anys enrere, una Roser catalana d’Itàlia, o sigui, filla de pares catalans que havia nascut en aquell país i hi residia, demanava, a través d’una carta oberta publicada en un periòdic de Barcelona, que algú li aclarís quin dia era el seu sant. Poc temps després, la citada Roser catalana d’Itàlia tornava a escriure a la publicació barcelonina, agraint les respostes rebudes. Unes respostes, però, que eren molt diverses, atès que, mentre uns li indicaven que el seu sant era pel maig, d’altres li asseguraven que era el 7 d’octubre. I, al final, explicava que, en vista de la situació i com que ella es deia Roser i no pas Rosari o Rosario, optava per celebrar la seva onomàstica el 8 de setembre, diada de les Mare de Déu trobades, tot esperant poder «trobar» al calendari catòlic universal la «seva» Mare de Déu del Roser algun dia...

Relacionat amb la diada de les Rosers, Rosaris i Rosarios, abans havia estat costum molt estès de celebrar, durant tots els diumenges d’octubre, l’anomenat Rosari de l’Aurora, una processó que sortia de bon matí de les parròquies, en el decurs de la qual la gent resava el rosari i cantava els Goigs de la Mare de Déu del Roser. A Girona, per cert, hi hagué un popular Rosari de l’Aurora, que s’iniciava a la Catedral, que baixava a la Vall de Sant Daniel i que tornava al seu punt de partida, on quedava dissolt. En aquella època, el citat Rosari de l’Aurora gironí s’acabava pacíficament, cosa que no succeïa en molts dels que es feien arreu del país, atès que s’hi produïen aldarulls i concloïen a «cops de pal». D’aquí ve la cèlebre frase, que ens arribat ben fresca fins als nostres temps, «Acabar com el Rosari de l’Aurora», que hom diu quan alguna cosa té un final desastrós.

Segons l’historiador Antoni Pladevall, fou el moviment revolucionari del mes de setembre del 1868, que suposà l’exili de la reina Isabel II, qui propicià aquells aldarulls. Així, a les pàgines de la Gran Enciclopèdia Catalana, hi explica el següenrt: «Un dels primers signes anticlericals del 1868 fou l’intent de desbaratar i d’impedir a Barcelona i a d’altres llocs els rosaris de l’aurora, intent que originà autèntiques baralles campals entre devots i agitadors». D’altra banda, també hi ha qui conta que, si aquelles processons restaven sempre inacabades, era a causa del fet que, de tornada, els devots que hi assistien solien abandonar-les, bé perquè passaven per davant dels seus domicilis particulars i s’hi quedaven, o bé per algun altre motiu, com el d’al·legar que estaven fatigats i carregats de son. La versió recollida per Pladevall, però, és l’única que pot considerar-se realment certa.

En resum, doncs, ja sabem exactament de què ve la frase «Acabar com el Rosari de l’Aurora» i les seves derivades, entre les quals figura aquesta: «Això s’acabarà com el Rosari de l’Aurora». Una frase força pronunciada avui dia, causada per la dramàtica situació econòmica que estem patint, amb moltíssima gent a l’atur, amb retallades dels serveis socials més bàsics, etc. Una situació que, per dissort, indueix a fer pensar que pot acabar amb el pitjor Rosari de l’Aurora de la història...

Emili Casademont i Comas
(“Diari de Girona”)

La «primera pedra» del Museu Dalí

2011-10-01T20:09:00.006+02:00

Hi ha molta gent que ignora -o que ho vol ignorar, que encara és pitjor- que la desapareguda plaça de braus figuerenca (per pocs mesos no arribà a ser centenària) féu grans favors a la capital de l’Alt Empordà. Així, gràcies a les curses que s’hi començaren a celebrar el 1904, any de la seva inauguració, la Fira de Figueres prengué la denominació de Fires i Festes de la Santa Creu, i el 1934, en aplegar en un mateix cartell els tres millors matadors del moment (Rafael Gómez «El Gallo», Manuel Jiménez «Chicuelo» i Joaquín Rodríguez «Cagancho»), el nom de la ciutat «sonà» arreu del món. Això sense oblidar que, gràcies igualment a la plaça de braus figuerenca, avui la capital altempordanesa posseeix el famosíssim i visitadíssim Teatre-Museu Dalí, atès que fou en el transcurs d’una excepcional cursa que s’hi organitzà en homenatge al genial artista el 1961 -ara s’ha acomplert mig segle-, quan ell, ple d’entusiasme davant les mostres d’afecte de què era objecte per part dels seus conciutadans, tingué la més que lluminosa idea de crear-lo. O de parlar-ne per primera vegada, més ben dit, en visitar al final de l’espectacle taurí, les ruïnes del Teatre Municipal, lloc on l’ubicaria.

I, a part d’aquests grans favors, Figueres encara en deu molts d’altres a la seva plaça de braus. Així, cal ressaltar que, al llarg d’una dilatada època, l’èxit de les Fires i Festes de la Santa Creu estigué estretament lligat a les extraordinàries curses celebrades al seu rèdol. I també convé ressaltar que, durant el «boom» turístic dels anys 60 i 70 del segle passat, cada diumenge d’estiu la plaça figuerenca atragué molta gent a la ciutat, mercès als seus espectacles taurins, la informació dels quals, per cert, sempre trobà un ampli ressò als mitjans de comunicació de l’Estat espanyol, de França (als diaris de Perpinyà i Montpeller, principalment) i, fins i tot, d’Àmèrica, quan hi participaven «artistes» -cavallistes, torejadors o jonegaires- del Nou Continent, gràcies als serveis de les agències de premsa Efe, Logos i Mencheta.

Fent-ne una mica d’història, assenyalaré que la plaça de braus de Figueres fou obra d’un ciutadà il·lustre, el farmacèutic Pau Gelart, que era una persona d’empenta. Un dia exposà a cinc amics, en una tertúlia de cafè, la idea de construir-la. Tots, al principi, hi estigueren d’acord; però, com que la cosa semblava difícil i arriscada, l’home, al final, es quedà ben sol. I ben sol, per tant, hagué de tirar endavant el projecte. A la mort de Pau Gelart (el 1925), Màrius, el seu fill, el succeí com a propietari-empresari de la plaça, que en gestionaria d’altres a França, i, davant l’èxit que assolí la festa taurina a la capital altempordanesa, es veié obligat a ampliar les graderies del recinte, per tal que poguessin acollir més de 8.000 aficionats.

Després del traspàs d’en Màrius Gelart pare, que organitzà l’abans esmentada «cursa del segle» de l’any 1934, la plaça figuerenca passà a dependre del seu fill, anomenat també Màrius, mort no fa pas gaire temps, a qui li tocà viure el trist final de l’històric escenari, quan el món dels toros, a Catalunya, ja quasi havia deixat del tot enrere el seu vell esplendor. Així, de les nombroses places que arribaren a existir a les comarques gironines (les de Sant Feliu de Guíxols, Girona, etcètera), només en resta, actualment, una «en peu», que és la d’Olot, considerada la més antiga de l’Estat espanyol -hi ha qui afirma, però, que és la segona-, on no té lloc, des de fa alguns anys, cap «corrida» de toros o de jònecs.

Aquell homenatge a Salvador Dalí se celebrà el dissabte 12 d’agost del 1961, amb un cartell il·lustrat pel propi pintor i amb tres matadors d’autèntic luxe: Paco Camino, Curro Girón i Fermín Murillo. Els organitzadors, pare i fill Gelart, ajudats per Ramon Guardiola, alcalde de la ciutat (Guardiola, per cert, esdevindria el gran impulsor de la construcció del Museu Dalí), aconseguiren, atenent el desig d’en Dalí, contractar un helicòpter, per tal que aquest s’emportés els toros, després d’estirar la pota, en substitució de les clàssiques mules, i fossin llençats al mar, en homenatge a Neptú, a la badia de Roses, tot atorgant així a l’espectacle un toc molt dalinià i surrealista. Però, a causa de la tramuntana, allò fou impossible de dur a la pràctica. Paco Camino lliurà la cua que tallà del seu primer brau a Salvador Dalí, el qual procedí, tot seguit, a col·locar-la al coll de Gala, la seva esposa i musa. I, ja al final, un picador «picà» un toro de guix, instal·lat al rèdol, el qual, en rebre les «picades», provocà que s’engeguessin uns colossals focs artificials. «El foc que el toro desprén expressa el vigor, i dóna un to de rite sagrat al que és la corrida de toros», declarava l’artista, que pintaria posteriorment el quadre El torero alucinògeno, adquirit, el 1970, pel matrimoni Morse i que s’exhibeix al museu que Dalí té a St. Petersburg (EE. UU.).

"El torero alucinógeno"

L’homenatge a Salvador Dalí d’ara ha fet mig segle, que constituí un èxit realment sensacional, amb bandes de música, els Xiquets de Valls, etc., fou divulgat arreu del planeta Terra per dos centenars de periodistes. Però el més important de tot, sens dubte, és que serví per posar la «primera pedra» del figuerenc Museu Dalí.

Emili Casademont i Comas
(“Diari de Girona”)

La mig palauenca Margarida Xirgu

2011-09-24T16:08:00.004+02:00

El pare de la Xirgu

A la diada de Sant Miquel arcàngel, el 29 de setembre, l’Església hi adjuntà, no fa pas gaires anys, les dels altres dos arcàngels, sant Rafael i sant Gabriel, que cadascú tenia una data pròpia al calendari. Sant Rafael i sant Gabriel, per tant, anaren a fer companyia a l’important sant Miquel, el cabdill de les forces celestials i de les corts d’àngels que lluiten contra el dimoni. Per aquesta raó, la iconografia presenta l’arcàngel sant Miquel vestit de soldat ben cuirassat i brandant una espasa. I cal remarcar que els exèrcits carolingis tenien sant Miquel per patró, juntament amb sant Martí, i que les tropes franques, que ajudaren els catalans a la reconquesta, procediren a aixecar-los una enorme quantitat de capelles i ermites a les muntanyes. D’altra banda, l’arcàngel sant Miquel és, des de temps molt llunyans, patró de nombrosos pobles de Catalunya (Setcases, Castellar de N’Hug, etcètera), com també de lles Illes Balears, del País Valencià, de la Catalunya Nord i del Principat d’’Andorra, els quals, en ocasió de la seva diada, celebren la festa major.

I entre els pobles de Catalunya que tenen sant Miquel per patró hi ha el de Palau-sacosta, convertit, fa cap a mig segle, en un barri més de Girona, igual que succeí amb diversos municipis veïns d’aquesta ciutat, com els de Santa Eugènia de Ter i Sant Daniel, per exemple, sense oblidar el de Salt, que aconseguí, però, recuperar després la seva independència. Però parlem del cas curiós de Palau-sacosta. En certa manera, aquest era el meu poble. I dic això, perquè es donava la circumstància que un petit sector del seu terme (el constituït, al nord, per un tram de la carretera de Barcelona i una colla de carrers, com el de la Universitat de Montpeller, el de Sant Ignasi, al final del qual hi havia la masia anomenada Can Montiel, rodejada de camps de conreu, etc.) era mig gironí i mig palauenc. Dit d’una altra manera, per qüestions d’ajuntament depenia de Girona, mentre que, per qüestions d’església, de Palau-sacosta. Així, jo que hi vaig néixer, vaig ser batejat al temple parroquial palauenc dedicat a sant Miquel arcàngel, al costat del qual encara existeix avui el cementiri de l’antic poble, on dormen el son etern els meus avis materns i els meus pares. Un indret abans envoltat de magnífics boscos i, actualment, ple d’instal·lacions esportives, com l’estadi de Montilivi, que ha fet desaparèixer la popular i concorreguda font de l’Abella, diversos centres docents i alguns moderns habitatges que s’han «cruspit» moltes velles cases de pagès.

Un fet força desconegut, però digne de ser destacat, és que a Palau-sacosta (possiblement, en aquell sector on els que hi habitàvem gaudíem d’una doble «nacionalitat»), hi residí, de petita, Margarida Xirgu, la futura i cèlebre actriu teatral. El seu pare, Pere Xirgu, muntador de màquines, poc després que ella obrís els ulls a la vida a Molins de Rei el 1888, s’hi traslladà, juntament amb la seva dona -Pepita Subirà, natural de Breda- i la seva filla, en ser contractat per una empresa de Girona. I no fou pas una casualitat que s’instal·lés a Palau, ja que, talment com l’autor dels seus dies -l’avi patern de Margarida-, hi havia nascut. Segons l’escriptor Tomàs Roig i Llop, la Xirgu sempre recordà aquells sis anys que passà a Palau-sacosta, tot fent-ne grans elogis. El 1892, la família tornà a traslladar-se, aquest cop a Barcelona, on nasqué el germà de Margarida, i visqué en una modesta casa del barri antic. Cinc anys més tard, per cert, començaren les primeres reivindicacions polítiques que demanaven llibertat i que la llengua catalana s’utilitzés igual que el castellà, reivindicacions en les quals l’obrer i republicà Pere Xirgu prengué part molt activa.

Margarida Xirgu no trigà a debutar en un teatre d’aficionats. I, demostrant unes aptituds realment extraordinàries per l’Art de Talia, ben aviat començà a brillar-hi com a professional, representant les millors obres del moment, escrites pels més prestigiosos autors, com Federico García Lorca, de qui estrenà, a Barcelona, Mariana Pineda, amb decorats de Salvador Dalí, l’any 1927. Val a dir que la Xirgu fou l’actriu predilecta del poeta granadí, l’assassinat del qual pels franquistes, en els inicis de la Guerra Civil, la sorprengué a Amèrica, on es trobava de gira, i l’afectà profundament. Mai més Margarida Xirgu no volgué tornar d’allà, atès que era demòcrata, republicana i catalana de soca-rel, a part que el govern de Franco tampoc no li hauria permès, tot i tractar-se d’una figura de l’escena de renom universal. Morí el 25 d’abril de l’any 1969 a Montevideo (Urugai), on rebé sepultura, embolcallat el seu taüt amb la senyera i enmig de grans honors.

La repatrició de les despulles de la Xirgu, per tal que reposessin al cementiri de Molins de Rei, no fou possible fins al 1988, gràcies a les gestions dutes a terme pel Govern de la Generalitat, presidit per Jordi Pujol. El conseller de Benestar Social, el meu cosí germà Antoni Comas i Baldellou (part de la família del qual, com em passa a mi, és enterrada a Palau-sacosta), tingué cura de materialitzar el trasllat a Catalunya de les cendres de la mig palauenca Margarida Xirgu…

Margarida Xirgu

Emili Casademont i Comas
(“Diari de Girona”)

Santa Eulàlia i les seves llàgrimes

2011-09-17T15:56:00.005+02:00

Santa Eulàlia, la "roja-separatista"

El dia 3 d’agost de l’any 1218, segons la llegenda, la Mare de Déu visità, de forma simultània, el rei Jaume I, el seu conseller i confessor sant Pere Nolasc, i un canonge de la catedral barcelonina, sant Ramon de Penyafort, i els manifestà que desitjava que fundessin un orde de monjos cavallers, per tal que tingués cura de redimir els cristians, fets presoners pels sarraïns, que eren cruelment tractats.

Els tres personatges, que se sentiren molt honorats amb la gran «mercè» d’aquella visita, no dubtaren a fer-ho. I fou d’aquesta manera, segons la mateixa llegenda, com nasqué l’Orde de la Mercè. Segles més tard, el Sant Pare declarà la Mare de Déu de la Mercè patrona de Barcelona, per haver-la protegit d’una mortífera plaga de llagostes, tot començant llavors, l’any 1688, encara que tímidament, la devoció a aquesta Verge, anomenada popularment la Mare de Déu llagostera. I, a partir d’aquell moment, la capital catalana començà també a celebrar la seva festa major per la Mare de Déu de la Mercè, enlloc de per Santa Eulàlia, el 12 de febrer, santa a la qual, per mirar d’evitar que els seus nombrosos «fans» protestessin fort, les autoritats barcelonines donaren el títol de copatrona de la ciutat.

Les commocions polítiques, però, propiciaren que la diada de la Mercè restés «adormida» fins al 1871, any en què, sota l’impuls de l’alcalde Rius i Taulet, l’home de l’Exposició Universal del 1888, es «despertés» i arribés a assolir certa importància, ja que abans el dia sempre havia estat aprofitat pels barcelonins per reposar, com si es tractés d’una jornada festiva més del calendari. D’altra banda, cal indicar que, tot primer, la diada de la Verge de la Mercè se celebrà el 3 d’agost, data que, posteriorment, es traslladà al 24 de setembre. Un aspecte curiós d’aquelles festes mercedàries fou el concurs d’auques narratives i descriptives dels actes que s’hi feien, cosa que motivà que se’n publiquessin diverses, d’auques, les quals permeten seguir, actualment, els diferents programes anuals. La imatgeria barcelonina, per cert, en féu una que cada any s’exposava, pels voltants de la diada, per les parades de fil i canya i per les botiguetes que venien imatgeria, auca que la gent adquiria per curiositat. Això coincidia amb el dia en què el de la Mercè era l’últim que les persones es passejaven al vespre per la Rambla, passeig que, l’endemà, començava a tenir lloc al carrer d’En Ferran i sota els porxos de la plaça Reial. En aquella època, la climatologia era d’allò més seriosa i, en conseqüència, els primers freds tardorals es deixaven ja sentir molt i tothom, tret de les hores de sol del migdia, solia portar roba força gruixuda.

La gran perjudicada pel canvi de patronatge de Barcelona fou, insisteixo, santa Eulàlia, coneguda també per Laia. Una santa nascuda, en els llunyans temps de l’emperador romà Dioclecià, al poble veí de Sarrià (pàtria de l’eximi poeta Josep Vicenç Foix, que hi tenia una pastisseria), annexionat, des de fa un segle, a la Ciutat Comtal. A santa Eulàlia se li atribueixen molts miracles. Entre ells, el de convertir un terreny on hi havia, en un racó, quatre escarransits plataners, anomenat popularment «el desert de Sarrià», en un immens bosc de majestuoses palmeres, que han estat les primeres que, segons la tradició, hi ha hagut a casa nostra. El meu enyorat amic, el músic Josep Maria Tarridas, el compositor d’Islas Canarias i de Nits d’Andorra, dedicà a aquest desert, per cert, una bella peça sardanística.

Altrament, convé esmentar que Barcelona guarda moltíssims records de l’estada a la ciutat de santa Eulàlia, que, als tretze anys d’edat, lliurà la seva ànima al Pare, després de patir un total també de tretze martiris, en negar-se a abandonar el cristianisme i a adorar déus falsos. Així, per exemple, en un d’ells fou tancada en una bóta plena de vidres i llançada des de dalt de tot d’un carrer que feia baixada -sense, però, que allò li causés cap dany-, motiu pel qual aquell carrer barceloní prengué el nom, que encara avui conserva, de Baixada de Santa Eulàlia.

I hi ha quelcom que contribuí al fet que santa Eulàlia arribés a ser del tot arraconada i oblidada oficialment. I és que «intervingué» en la defensa del Cap i Casal, l’11 de setembre del 1714, en enarborar Rafael Casanova la seva senyera per combatre les forces borbòniques que, al cap d’una colla de mesos de setge, aconseguiren entrar a la Ciutat Comtal. Per això, alguns polítics de Barcelona, al servei del govern de l’Estat espanyol, han arribat, en determinats moments de la història, a titllar santa Eulàlia de «roja-separatista». I fins a una època bastant recent, l’Ajuntament barceloní no procedí a organitzar diversos actes en honor d’ella, com a copatrona de la ciutat, pel febrer.

Alguns diuen que les gotes de pluja, caigudes sovint damunt Barcelona el dia de la Mercè, són unes llàgrimes que hi vessa santa Eulàlia per haver estat tan oblidada, mentre que d’altres diuen, per la seva banda, que són unes llàgrimes de venjança de santa Eulàlia, la qual, adolorida perquè se la desposeí injustament del títol de patrona de la Ciutat Comtal, pretén fer la guitza a les festes de la Mercè. Ambdues coses -per què no?- podrien ser certes.

La Mare de Déu de la Merçè

Emili Casademont i Comas

El cas Rafael Casanova

2011-09-10T13:26:00.003+02:00

Rafael Casanova (i no Rafael de Casanova, com sovint veiem escrit), conseller en cap de la ciutat de Barcelona, que esdevingué la màxima autoritat militar i política de casa nostra, durant el setge borbònic a què fou sotmesa la capital catalana, iniciat a finals del 1713 i acabat l’11 de setembre del 1714, nasqué a Moià el 1660 i morí, a Sant Boi de Llobregat, el 1743. Fill d’una família pagesa benestant, estudià al Cap i Casal, on es doctorà en Dret.

Casanova, partidari de l’arxiduc Carles d’Àustria, ha originat opinions molt contradictòries entre els historiadors. Així, mentre uns l’eleven a la categoria d’heroi, d’altres fan tot el contrari, a part d’assegurar que fou elegit conseller en cap de forma irregular. Convertit, però, en un referent catalanista, els barcelonins, el 1863, dedicaren un carrer a Rafael Casanova i, un quart de segle després, li erigiren un monument, davant el qual se li reteren homenatges florals cada 11 de setembre, igual que avui dia, homenatges que les dictadures de Primo de Rivera i de Franco prohibiren, a més de fer retirar, aquest últim, l’estàtua que hi havia, que restà amagada, fins que, el 1977, aparegué de nou, un cop traspassat el Generalísimo, i es col·locà a la Ronda de Sant Pere, lloc on Casanova resultà ferit de bala en una cuixa, enarborant la bandera de Santa Eulàlia.

El conseller en cap de Barcelona, malgrat el que alguns creuen, no morí pas com a conseqüència d’aquella ferida. Fou traslladat a un hospital de la ciutat perquè li practiquessin una primera cura, hospital del qual fugí (hi ha qui afirma que disfressat de frare) i anà a refugiar-se a casa del seu fill, resident a Sant Boi de Llobregat, després d’haver ordenat que fossin cremats tots els seus papers. I els familiars de Rafael Casanova pogueren aconseguir, no se sap ben bé com, que els lliuressin un certificat de defunció a nom d’ell. Els béns del conseller en cap foren embargats pels borbons, guanyadors de la comtesa bèl·lica. Però Casanova, el 1719, obtingué el perdó i, amb tota tranquil·litat, retornà a la capital catalana, on continuà exercint com a advocat fins al 1737, any en què es retirà, tot exhalant, repeteixo, el darrer sospir a Sant Boi. Ernest Lluch, per cert, quan fou covardament assassinat per la banda terrorista ETA, estava investigant alguns aspectes de la vida de Rafael Casanova (entre ells, el de la seva «connexió» amb els «austricians»), tasca que, lamentablement, restà inconclusa. Potser, d’haver-la pogut continuar, hi hagués trobat alguna cosa important relativa al sorprenent i ràpid perdó, per part dels borbons, del cèlebre personatge.

Casanova mantingué greus disputes amb els seus subordinats més directes sobre la forma de combatre les forces de Felip V, que assetjaren al llarg d’una colla de mesos Barcelona, asfixiant la ciutat i ocasionant la mort de molta gent a causa de la fam. I el duc de Pòpoli, el 30 de novembre del 1713, que comandava les citades forces borbòniques, exigí als defensors barcelonins que es rendissin, exigència que ells rebutjaren, tot i que els enemics havien obert alguns forats a les muralles. Un dels fets més criticats per determinats historiadors fou que Rafael Casanova, en el seu últim i desesperat ban, ordenés que els vailets de 14 anys, sense excusa ni excepció, se sumessin a la lluita. O sigui, quelcom molt pitjor del que passaria posteriorment, al final de la Guerra Civil del 1936 al 1939, atès que l’anomenada «lleva del biberó» estava integrada per joves de 17 o 18 anys.

Un il·lustre català, Enric Prat de la Riba, president de la Mancomunitat de Catalunya, mai no es mostrà partidari que es retessin homenatges pòstums a Rafael Casanova. I el mateix succeirïa més tard amb Jordi Pujol, president de la Generalitat. Però, molt abans, Francesc Macià, en retornar de l’exili i proclamar la República Catalana, que durà tres dies, havia lloat l’antic conseller en cap de Barcelona, tot ressaltant l’heroica defensa que féu de les llibertats de Catalunya, un exemple que recomanà que fos imitat per tots els catalans. I també el seu successor en la presidència de la Generalitat, Lluís Companys, s’afegí a aquella recomanació.

Sempre hi ha hagut, malgrat que s’ha mirat d’ocultar, molta discussió a l’entorn de Rafael Casanova i de la seva forma d’«actuar» durant el setge de la ciutat de Barcelona duta a terme pels borbons, setge que finalitzà amb una dolorosa derrota dels catalans, a més de deixar-hi moltíssims la pell. Una derrota que es traduí després en el decret de Nova Planta, en virtut del qual es prohibí l’ús de la llengua catalana. O sigui, un intent d’eliminar-la totalment, com el que ara protagonitzen, ben units, el Partit Popular (PP) i el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), ja que per a ells només, com en els temps «gloriosos» d’en Franco, tan sols hauria d’existir una España grande y libre i, òbviament, un idioma únic, el castellà.

Quan es declarà l’11 de setembre com la Diada Nacional de Catalunya (i no per Sant Jordi), molts ja digueren que, celebrant derrotes, no aniríem enlloc. I els fets, en tots els sentits, estan demostrant que, per desgràcia, tenien raó…

Emili Casademont i Comas

El futbol i la ràdio

2011-09-02T18:54:00.003+02:00

Sempre, d’ençà del llunyà 1924, el futbol ha estat molt unit a la ràdio. I dic d’ençà del llunyà 1924, perquè aquell fou l’any en què es retransmeté per Ràdio Barcelona, emissora acabada d’inaugurar, el primer partit de futbol, aleshores dit, en anglès, de «foot-ball», que estava cridat a convertir-se en l’esport rei. La retransmissió d’aquell encontre, entre la Real Unión d’Irun i el Barça, disputat a l’Estadi Gal irunès, que finalitzà amb la victòria de l’equip blaugrana, anà a càrrec del periodista Joaquim Ventalló, traspassat, ara fa un lustre, ja gairebé centenari. I cal remarcar que la seva narració fou seguida molt atentament per tots els aficionats barcelonins, gràcies, en bona part, als aparells de galena llavors existents. En Ventalló, que en aquell moment tenia 25 anys, encara en radiaria un parell més, de partits: un Barcelona-Oviedo i un Real Sociedad-Barça, des de Santander, corresponent a la final del Campionat d’Espanya, en el qual el conjunt barcelonista s’adjudicà el títol.

Com a anècdota curiosa, convé esmentar que, després d’aquell triomf, el Barça se n’anà a fer una gira per Amèrica del Sud, sense, però, que l’èxit l’acompanyés mínimament, motiu pel qual Joaquim Ventalló escrigué els rodolins d’una auca titulada Auca del Club Campeón, que se marchó al Nuevo Mundo para tocar el violón. Allò indignà un directiu blaugrana, que es veu que no tenia sentit de l’humor, i s’adreçà al general Losada, que ocupava el càrrec de governador civil de Barcelona (era el temps de la dictadura de Miguel Primo de Rivera), pregant-li que fes recollir aquella auca, petició atesa de forma immediata pel citat general. Potser, perquè no podia tolerar que es parlés, encara que fos en broma i en castellà, d’un club que, pel seu catalanisme, el règim «primoriverista» mirava de molt mal ull.

Un cop acabada la Guerra Civil, les emissores grans i petites començaren, els diumenges a la tarda, a retransmetre partits de futbol. Aquest fou el cas de Ràdio Girona i de Ràdio Barcelona, per exemple. No tot, però, els anà prou bé, ja que, pel que fa als encontres del Barça, sovint les seves retransmissions des del camp de Les Corts foren «tallades» en sec, bruscament, per la directiva del club, tot fent gala d’una educació realment deplorable, en considerar -consideració ben equivocada- que li restaven espectadors a les grades. A més, no tenia en compte que la ràdio feia un favor immens a moltes persones -malaltes i invidents-, que no podien assistir al camp. I tampoc no tenia en compte que, gràcies a la ràdio, es fomentava l’afició pel futbol. Sobretot, en uns moments -mitjan anys 40-, en què aquesta fluixejava força. Repassant la col·lecció d’El Mundo Deportivo, diari que era l’únic de caire esportiu que s’editava a la Ciutat Comtal, podem comprovar que les seves pàgines s’omplien d’informacions que res no tenien a veure amb el «peu-pilota», com el ciclisme, l’atletisme, la natació, la boxa, la lluita lliure, etc., «esport», aquest últim, on brillava bastant un gironí, carnisser d’ofici, anomenat «Mariano» Sansalvador.

I a Madrid també les retransmissions dels partits del Real Madrid i de l’Atlético de Madrid, per part de les emissores privades (Radio Nacional de España constituía un cas diferent, com ho demostra el fet que el gironí Joan Viñas, sotsdirector de la seva «sucursal» a Barcelona, relatés, des de Les Corts, molts encontres sense cap entrebanc), es toparen amb una incomprensible prohibició. Per això, davant la imposibilitat de poder retransmetre en directe partits de lliga, els radiofonistes madrilenys idearen diversos sistemes per fer arribar a les seves emissores les notícies que s’hi anaven produint, com la d’entrar als dos estadis, passant prèviament per taquilla, i, cada vegada que el marcador es movia, en sortia un al carrer i, per mitjà del telèfon d’algun bar proper, procedia a donar-ne informació als oients. Fins i tot, i per guanyar temps, hi hagué radiofonistes que, col·locats a dalt de tot de l’Estadio de Chamartín -avui, Bernabeu-, llançaven una pedra, embolicada amb un paper que contenia la informació pertinent escrita a mà, a fi que la recollís un company, situat a la via pública, encarregat de traslladar-la (la informació, s’entén) telefònicament a l’emissora. Cosa que, avui dia, amb un simple telèfon mòbil es faria a l’instant, des de qualsevol lloc d’un camp d’esports, i sense cap problema. D’aquesta curiosa manera, podríem dir que, de fet, nasqué el Carrusel Deportivo de la cadena SER, que esdevindria escoltadíssim. I cal destacar que Ràdio Barcelona, pertanyent a la mateixa cadena, ja assajà de fer-lo pel seu compte una mica abans, mercès a una colla de periodistes -Manuel Espín, Enrique Fernández, etc.-, que, a part d’enginyar-se-les per procurar saber al moment el que passava als terrenys on jugaven el Barça i l’Espanyol, solien efectuar algunes connexions amb emissores «germanes», com Ràdio Valencià, per exemple, que solia retransmetre els partits del quadre «ché» a Mestalla.

Tot això que acabo d’explicar, benvolguts lectors, m’ha vingut a la memòria arran de l’actual conflicte que enfronta el futbol i la ràdio, en pretendre la Liga de Fútbol Profesional fer pagar un cànon a les emissores per la retransmissió -parcial o total- dels partits. Sospito, però, que, al final, hi haurà una bona entesa entre les dues parts. I és que el futbol, malgrat comptar amb la «tele» al seu costat, no pot viure sense un mitjà, encara bastant poderós -i que li deu molts favors-, com és la ràdio…

Emili Casademont i Comas

El Tarlà de la meva infantesa

2011-08-26T15:09:00.002+02:00

Hi ha un popular carrer de la meva ciutat de Girona, el de l’Argenteria, ubicat al barri vell, que, quan jo era petit, celebrava la seva festa per Sant Agustí, diada que s’escau el 28 d’agost. Una festa que, a part de ser molt animada, amb les seves audicions de sardanes i lluïts balls de nit, ens oferia, a la mainada, un simpàtic atractiu. Un atractiu constituït per un ninot de palla, anomenat Tarlà, vestit segons la moda de finals del segle XVIII, que era penjat, agafat de mans, en una barra entravessada de part a part del carrer i a l’alçada del primer pis d’una casa, pis, per cert, situat molt a prop dels Quatre Cantons i al costat mateix del que ocupaven els meus oncles, la Justeta i en Jaume. Aquell ninot feia voltes de campana, mentre, al so d’un tabal, tots cridàvem: «Visca el Xato!», nom amb què també se’l coneixia. I cal dir que moltíssima gent gran, a més de nosaltres -els infants, que el contemplàvem embadalits-, acudia a veure el Tarlà, «personatge» que, actualment, presideix les Festes de Primavera de l’Argenteria-Rambla, celebrades el mes d’abril.

Segons se’ns explicava als menuts, el carrer de l’Argenteria havia estat el més perjudicat per una pesta molt terrible. Així, i per tal d’aïllar-lo i deixar-lo en quarantena, d’acord amb les normes oficials d’aleshores, es procedí a tancar-lo per cada cap amb un encanyissat. Inesperadament, aparegué llavors un veí molt alegre que, a fi d’elevar l’esperit del veïnat al llarg d’aquells dies tristos, es lliurà a fer beneiteries, amb la sana intenció d’alegrar la gent. En record del cas, els anys següents, per la festa del carrer, es repetí la broma, substituint, però, l’autor de la gresca per un ninot. I, finalment, ens contaven que, en memòria de la tanca de canyes que tapava el carrer pels dos extrems, es repartiren canyes verdes als veïns, perquè poguessin enramar les façanes i les entrades de les cases, cosa que jo vaig poder arribar a veure, atès que, durant els anys de la meva infantesa, el costum encara era molt practicat.

Però, abans que el ninot de palla substituís la persona que feia la gresca, es veu que transcorregué algun temps, ja que el folklorista Joan Amades diu, en el Costumari Català, el següent: «Cada any era nomenat un clavari que guardava la imatge del sant patró (sant Agustí) a casa seva i curava de l’organització de la festa. La vigília es feia una mena de processó que anava de casa del clavari fins a l’església de Sant Feliu, on era dipositada la imatge, portada processionalment. El seguici estava format per un gran nombre de veïns, presidits per una cobla. A la tarda, enmig del carrer, davant del veïnat i dalt d’un cadafal, era elegit un rei de la festa que rebia el nom curiós de Tarlà, o sia, el de boig. Es feia l’elecció per concurs. Era elegit el que demostrava ésser més beneit o sabia interpretar millor aquest paper. Tenia per missió fer tantes bajanades com podia i comunicar l’alegria al veïnat durant tota la festa». Això era el que, d’infant, em contava també el meu pare, que havia nascut i viscut al carrer de Besadó (seria més correcte dir-ne del Vessador), a tocar de l’Argenteria.

I, després d’assenyalar Amades que el Tarlà era passejat per tot el barri (a més del carrer de l’Argenteria, per tots els carrerons del seu entorn, que en formaven part) dalt d’un carro i tractat com si fos una mena de rei o autoritat, afegeix; «El matí del dia del sant, se celebrava una solemne festa religiosa, en sortint de la qual els pavordes i pavordeses del sant visitaven les cases dels veïns fent el llevant de taula, o sia captant per cobrir les despeses de la festa. A la tarda es feia una fontada que rebia el nom de “feixina”, nom aplicat també a les fontades fetes per altres barris de la mateixa ciutat. De retorn del lloc on s’anava a berenar, es feia una ballada de sardanes. El Tarlà assistia a totes les gresques i procurava realitzar el màxim nombre possible d’excentricitats i estranyeses per fer riure el veïnat».

Fent un parèntesi, he de dir que, en els primers temps de la postguerra, recordo que es posà molt de moda això d’anar la gent a fer la «feixina». I no sols la dels diferents barris de Girona, sinó també la d’algunes poblacions properes, a tall de cloenda de les seves festes majors. Així, jo anava sempre, en encetar-se el mes de setembre, a la «feixina» que s’organitzava a Sarrià de Ter (hi tenia família), on, després d’una bona berenada, «regada» amb xampany, els sarrianencs es lliuraven, al compàs frenètic d’una orquestra, a la dansa com si s’haguessin tornat «leros».

Tornant al Tarlà del carrer de l’Argenteria, cal indicar que, en aquells anys de la meva infantesa, vestia d’una manera graciosa -grotesca, més aviat-, amb barret bicorne, del qual penjaven borles i flocs, i amb robes llampants, en què destacaven galons lluents, cintes i bandes que tractaven d’imprimir-li caràcter de dignitat. I, per altra banda, aquell Tarlà que, penjat, feia tombarelles, ens era presentat, a vegades -si no feiem bondat-, com l’home del sac. D’aquesta forma, la gent gran ens amenaçava de «fer-nos agafar pel Tarlà de casa la vila», amenaça infantil força corrent a molts pobles de l’Empordà.

El Tarlà, l’any 1902, fou cedit pels veïns del citat carrer gironí a Barcelona, en ocasíó de les Festes de la Mercè, on romangué penjat entre dos balcons del carrer també dit de l’Argenteria. I allò féu que, com a mostra d’agraïment, els barcelonins imposessin al ninot una bonica medalla, condecoració que el Tarlà lluïa al pit al llarg d’aquells anys 40, joiosament i orgullosament, i que suposo (i dic suposo, perquè, a causa del pas del temps, tot ha anat canviant molt) que és la mateixa que, avui dia, encara exhibeix.

Emili Casademont i Comas

La curiosa història de les figues

2011-08-19T15:15:00.002+02:00

Aquest moment de l’any, és a dir, de cap a finals del mes d’agost, era qualificat pels nostres avantpassats de «temps de figues», potser -aneu-ho a saber- perquè s’havia representat l’agost, en la llunyana figuració dels mesos de Cartago, per unes espigues, acompanyades d’un bon nombre de figues. Sigui com sigui, el cas és que abans hom afirmava (pel Ripollès i la plana de Vic, especialment) que l’any del pagès acabava per les figues, després del batre, que és quan aquestes comencen d’arribar, i que no s’iniciava fins a l’octubre, per la sembra. Per això, i per tal d’indicar un any, els pagesos utilitzaven la forma proverbial de «figues a figues», any que, lògicament, resultava més curt, atès que durava deu o onze mesos, amb la qual cosa gairebé no comptaven l’agost i el setembre, en què la terra dorm, sobretot a les contrades on no es collia vi.

Tot això passava, per cert, quan circulava una llegenda, que era compartida per tots els pobles llatins, segons la qual la Lluna volgué, en una ocasió, competir amb el Sol. Així, durant el mes d’agost -el de la canícula-, ella s’esforçà per fer el màxim de claror possible i per netejar el cel de núvols, tot induint els estels que estan sota el seu comandament a lluir de forma intensa, principalment les nits que no sortia, a fi i efecte que fessin una bona celístia. Però l’intent de la Lluna, que era que la gent fes a l’estiu vida nocturna, no reixí, ja que tothom s’estimà més treballar amb la llum solar. I també això passava quan molta gent creia que, durant l’agost, es desencadenà el Diluvi Universal, motiu pel qual els pobles antics havien dedicat cultes a les víctimes del fenomenal aiguat. Els balls de les almorratxes, practicats encara avui a Catalunya, com el de Lloret de Mar, per exemple, podrien tenir-hi quelcom a veure.

Però tornem a les figues. Abans, el seu conreu era eminentment femení, car no se li concedia cap importància. Val a dir que les figues constituïen la menja de pobres i de bestiar, especialment la dels animals porquins. Així, hom engegava les porcades per les plantacions de figueres, per tal que s’atipessin de les figues escampades per terra, caigudes de l’arbre. I també se’n collien de l’arbre mateix, ben madures, les quals, col·locades damunt de canyes, es posaven al sol perquè s’assequessin, procurant que no els toqués l’ombra, atès que els era dolenta, i, sobretot, que no es mullessin. Per aquesta raó, quan amenaçava pluja, aquelles figues, que eren destinades al consum humà, calia dur-les a sopluig. Hi havia, però, qui les feia assecar en un petit forn.

Altrament, convé ressaltar que la collita de les figues anava a mitges entre l’amo de la plantació de figueres i les dones que feien aquesta feina, les quals treballaven pel seu compte sense percebre cap jornal, tot esperant poder treure algun benefici de la venda de la fruita que els pertocava. Cosa, per cert, un xic difícil, ja que, tal com he dit, menjar figues feia pobre i cridava misèria. Tan sols, en èpoques de fam espantosa, com la que actualment pateixen milions d’éssers humans d’arreu del món, s’elaborava l’anomenat pa de figues, pa que la gent en menjava, sempre a contracor, en substitució del de cereals. I és que les figues, les riquíssimes figues, evocaven el record paorós de la fam. És més, hom creia que, consumint-ne, l’atreia.

La collita de les figues havia revestit molta importància a les Illes Balears, tanta que arribava a aplegar, a les pagesies, una nombrosa jovenalla d’ambdós sexes, la qual, després de la feina, es lliurava a les expansions pròpies de l’edat, com la de la dansa. Hi era típica una jota anomenada «Des figueral», molt alegre i animada, que no es ballava en cap més circumstància. Aquelles ballades eren qualificades de «balls des sequers», perquè es feien als assecadors de figues.

El fruit de la figuera, la figa, ha donat un dels noms més populars que té l’òrgan genital femení (el de la seva part externa, la vulva), cosa que podria estar relacionada amb un vell joc de Carnestoltes, que consistia a penjar a l’extrem d’una canya, que aguantava una dona, un fil amb una figa seca i els homes provaven de menjar-se-la, després, naturalment, d’haver-la atrapat amb la boca. Com a premi, aquell que ho aconseguia rebia els favors de la dama que menava la canya, així com un bon traguinyol del millor vi, per tal que es pogués ben «entonar». Ah!, i cal advertir que la dama sempre procurava que se li mengés la figa el galant que li feia més peça, raó per la qual, la molt múrria, no dubtava a moure la canya de la forma que més li convenia. D’això ve que, en referir-se al vulgarment anomenat «cony», molts parlin de la «figa». Un nom, que, si ho mirem bé, no és pas gens desencertat, atès que la figa (el fruit de la figuera, és clar), per raó del gran nombre de llavors que porta, des de la més remota antiguitat ha estat considerada, per totes les races i religions, com el símbol de la fecunditat i la fertilitat.

El joc carnavalesc que acabo de citar era, sobretot, propi de determinades poblacions tarragonines i barcelonines. I encara, en algunes, avui dia se sol fer un denominat «ball de la figueta», que és una recordança del vell joc de la figa, que sembla que nasqué al País Valencià. Almenys, el nom de figa aplicat al «cony», que a l’Argentina, curiosament, en diuen «concha», gaudeix entre els valencians de moltíssima popularitat. Aquest «ball de la figueta», però, no ofereix cap premi. I els atrevits que hi intervenen fan de simples pallassos, movent-se sota els capricis d’una dona, provocant un bon fart de riure a tots aquells que -la mar de divertits- els contemplen…

Emili Casademont i Comas

«Hernandianos de primera hora»

2011-08-13T18:03:00.006+02:00

Un magnífic treball sobre la vida i l’obra del poeta Miguel Hernández (Oriola, 1910-Alacant, 1942), que acabo de veure per La 2 de TVE (i en el qual participa el meu vell amic, l’escriptor i periodista Enrique Cerdán Tato, fundador del Centre d’Estudis Hernandians i cronista oficial de la ciutat d’Alacant), m’ha fet evocar la figura, entre d’altres, del també alacantí Jacinto López Gorgé, traspassat a Madrid, on residia des del 1970, el dia 9 de desembre del 1998, a l’edat de 83 anys.

López Gorgé visqué molt de temps a Melilla, on es relacionà amb poetes marroquins i espanyols, com Pío Gómez Nisa, Juan Guerrero Zamora i Miguel Fernández, per exemple. El 1949, ell i Gómez Nisa fundaren, a la mateixa ciutat de l’África del Nord, la revista de poesia Manantial, que després passaria a denominar-se Alcándara, dirigida per Fernández, fins que el director general de Prensa, Juan Aparicio, per considerar-la de tendència esquerrana, ordenà que fos clausurada. I el 1963, López Gorgé fundà i dirigí, residint a Tetuan, la també revista poètica Ketama. A banda d’això, exercí la crítica literària al diari España, rotatiu que s’editava a la veïna Tànger, i fou director, més endavant, de l’Aula de Literatura de l’Ateneo de Madrid. Jacinto López Gorgé, que publicà diversos llibres, rebé importants guardons.

Al principi dels anys 50, López Gorgé, Guerrero Zamora i Gómez Nisa, quan no es podia parlar del «rojo» Miguel Hernández -el franquisme ho havia prohibit terminantment-, foren els primers que, desafiant el perill que corrien, procediren a fer-ho, tant a l’aleshores encara Protectorat d’Espanya al Marroc com al mateix territori espanyol (arribaren a publicar articles sobre l’eximi i dissortat poeta oriolà (morí al penal d’Alacant, víctima d’un procés de tuberculosi) en determinats periòdics -el diari ABC, madrileny i monàrquic, en fou un-, raó per la qual aquells tres homes de lletres són anomenats els «henandianos de primera hora». Personalment, no vaig tenir gaire tracte amb Jacinto López Gorgé -i cap amb el melillenc Juan Guerrero Zamora, traspassat fa deu anys, que fou realitzador de TVE-, però sí moltíssim, en canvi, amb Pío Gómez Nisa, atès que, a més de poeta, era periodista i es donà la feliç circumstància que fou el meu director (un director molt culte i afable) al rotatiu tetuaní Diario de África.

Pio Gómez Nisa, Miguel Frenández i Jacinto López Gorgé, avui tots tres traspassats.

Gómez Nisa, que havia nascut a la localitat d’El Arenal (Sevilla) l’any 1925, de petit es traslladà amb la seva família a Melilla. I, de ben jove, ingressà en qualitat de redactor al diari de Tetuan acabat d’esmentar, que cada dilluns editava l’África Deportiva, un gran setmanari dedicat a la informació d’aquest gènere, que comptava amb els serveis de l`agència britànica Reuters i que es posava a la venda arreu de l’Estat espanyol, així com a tota la zona nord del continent africà. En plegar veles el Diario de África, a conseqüència de la independència obtinguda pel Marroc el 1956 i d’haver-se convertit, d’aquesta forma, en Regne del Marroc, Pío Gómez Nisa passà a dirigir, successivament, El Telegrama de Melilla, on guanyà el premi Jaime Balmes de periodisme, El Eco de Canarias i el Diario Español, aquest últim de Tarragona. De Catalunya, per cert, en guardava un gratíssim record, ja que el 1954 fou premiat, a Barcelona, amb el Juan Boscán de poesia, per la seva obra Elegía por uno. Massa aviat, però, la Parca el visità, a l’edat de 64 anys, truncant-se així una carrera periodística i poètica molt prometedora, plena ja d’èxits destacadíssims.

Molts han estat, per cert, els poetes i les poetesses il·lustres de l’Estat espanyol que nasqueren o visqueren a l’Àfrica del Nord. Aquest és el cas, per exemple, de Carmen Conde (Cartagena, 1907-Madrid, 1996), la primera dona que ingressà a la Real Academia de la Lengua Española, l’any 1979, i que residí a Melilla. La Conde és l’autora de moltíssimes obres, entre les quals figura l’Antología de la Poesia Femenina Española, en què inclogué una colla de petits poemes escrits en castellà, durant els tenebrosos anys 40, per la meva enyorada amiga Montserrat Vayreda i Trullol, prologuista d’alguns dels llibres que he publicat, convertida després en una de les més insignes poetesses en llengua catalana. I cal que, així mateix, esmenti Trina Mercader (Alacant, 1919-Granada, 1984) que, als seus 17 anys, se n’anà al Marroc per treballar a la municipalitat de Larache, fins que es traslladà a Tetuan, on fundà la revista de poesia bilingüe, en castellà i àrab, Al-Motamid, abans de retirar-se a Granada, ciutat que li recordava la blanca «Tetauen», de la qual s’havia enamorat. Pío Gómez Nisa també col·laborà, amb la seva inspiradíssima ploma, en la seva revista i, al llarg dels anys 50, en moltes altres de la mateixa temàtica.

Però fou a les pàgines de Manantial, en el seu número 6, on l’inoblidable amic i director que vaig tenir a Diario de África i África Deportiva publicà per primera vegada, en encetar-se aquella dècada, uns fragments del seu poema Elegía por Miguel Hernández, on descriu els efectes de la mort del poeta d’Oriola (un dels que més admirava Maria dels Àngels Anglada), així com el sentiment que l’obit produí, tant a ell com a la gent que el conegué. «Tú has muerto y yo te canto / sin haberte siquiera conocido. / Tú por morir continuarás viviendo / por más que yo pasee las riberas del llanto / y por llorar te muestre mi corazón herido». Uns versos aquests, ben emotius, escrits per Gómez Nisa, que pertanyen, com s’endevina fàcilment, a la seva citada Elegía por Miguel Hernández.

Emili Casademont i Comas
(«Diari de Girona»)

El golf del (i no pas de) Lleó

2011-08-08T16:42:00.003+02:00

El nom actual del golf del Lleó (i escric del Lleó i no pas de Lleó, com erròniament s’acostuma a fer), golf situat a la costa sud del territori de França, que compta com a port principal el de Marsella, aparegué cap a les acaballes del segle XII. Aquesta denominació (en francès, «golfe du Lion»; en occità, «golf del clau Leon», etcètera) prové del fet que abans la gent afirmava que el golf del Lleó, per efecte del vent -extremadament violent, en moltes ocasions- que bufa a l’indicat lloc de la Mediterrània, era tan perillós com un lleó.

Aquest origen és corroborat per la cèlebre i prestigiosa enciclopèdia francesa de Diderot i D’Alembert, pel gran diccionari occità de Frederic Mistral, etc., diccionaris i enciclopèdies que no accepten de cap manera la teoria expressada per alguns, segons la qual el nom del golf en qüestió està relacionat amb la ciutat gala de Lyon, atès que aquesta es troba força allunyada del litoral mediterrani. Com tampoc no accepten de cap manera, per descomptat, aquella altra teoria, expressada igualment per alguns, segons la qual aquest golf deu la seva denominació a León, ja que l’esmentada ciutat espanyola (castellana, més ben dit) s’aixeca a moltíssima distància del Mare Nostrum. Sobretot, com pot comprovar-se fàcilment mirant el mapa, de la seva costa francesa, occitana i catalana. Per consegüent, insisteixo, cal escriure i parlar del golf del Lleó i, pel que respecta a la llengua de Cervantes, del «golfo del León».

Ampliant una mica tot això, convé assenyalar que, antigament, els mariners creien que aquest golf, en què el vent de mestral cedeix la seva força al de tramuntana (vent, aquest últim, que sovint assota furiosament l’Empordà, amb una bona part de la Costa Brava inclosa, i arriba àdhuc a les Illes Balears, on hi ha, a l’illa de Mallorca, la famosa serra de Tramuntana), estava dominat per un monstre marí i ferotge, en forma de lleó, que vivia a les seves profunditats, monstre que, quan algú, sense el seu permís, navegava per allà, no dubtava a cruspir-se’l de viu en viu i en un obrir i tancar d’ulls.

D’altra banda, els mariners també creien -i, a més, ho explicaven fil per randa- que, en certa ocasió, es presentà sant Francesc d’Assís «per les bones» al golf, fet que féu enutjar d’allò més el lleó, però que el sant l’amansí, en beneir-lo, i així restà adormit, motiu pel qual els navegants deien tot confiats, quan solcaven les aigües del seu «propietari»: «Voga, voga, que el lleó dorm». No obstant això, afegien que, en arribar la diada de Sant Francesc, el lleó, com si volgués venjar-se de l’acció de l’anomenat «sant del pessebre», es despertava i desencadenava tota la seva espantosa fúria.

Per aquesta raó, asseguraven els mariners i pescadors (sobretot, els de Cadaqués, Roses, Llançà, el Port de la Selva, l’Escala, etcètera, o sigui, els del sector nord del litoral gironí), que el 4 d’octubre, el de la festa de Sant Francesc d’Assís (el fundador, per cert, de l’orde dels franciscans i, juntament amb santa Clara, el de les monges clarisses), era el dia més perillós de l’any per navegar pel golf del Lleó, cosa que, actualment, encara alguns creuen, tot recordant els diversos casos d’embarcacions que hi han estat salvatjament «triturades», en tal data, i s’hi han produït lamentables pèrdues de vides humanes, tal com han tingut cura d’informar, puntualment, els mitjans de comunicació. És clar que això també ha passat -i continua passant- en d’altres dies de l’any, ben distanciats, a vegades, del quart del mes d’octubre.

Per acabar, convé ressaltar que el golf del Lleó ha estat citat per Georges Brassens, el conegut cantautor de l’Estat francès, en la seva cançó «Supplique pour être enterré a la plage de Séte», títol la traducció del qual al català és el següent: «Súplica per ser enterrat a la platja de Seta». Seta és el nom que, tant en la llengua occitana com en la catalana, rep la bonica població de Séte, situada just al costat mateix de Montpeller, ciutat on nasqué el gran rei En Jaume el Conqueridor.

Emili Casademont i Comas

--oOo-- «Àncora, Setmanari de la Costa Brava»
(Sant Feliu de Guíxols)
--oOo-- Llibre-programa de la Festa Major de
l’Escala (Costa Brava)

L’Estatut de Núria i la seva curta vida

2011-08-06T17:57:00.004+02:00

Sis foren els diputats de la Generalitat (Pere Corominas, Jaume Carner, Josep Dencàs, Martí Esteve, Rafael Campalans i Antoni Xirau) encarregats d’elaborar el primer estatut d’autonomia que ha tingut Catalunya. O sigui, l’Estatut de Núria, conegut així per haver estat redactat, el mes de juny de l’any 1931, en aquesta bella i llegendària vall pirinenca i gironina, símbol, deien aleshores, de la Catalunya moderna i emprenedora. No feia gaire temps, per cert, que s’havia inaugurat el cremallera Ribes de Freser-Núria, després del que donà accés al monestir de Montserrat. I allà, a l’hotel de Núria, els redactors de l’Estatut hi romangueren, treballant -en un envejable ambient de pau i sana harmonia-, entre els dies 14 i 20.

Emili Granier-Barrera, un dels destacats periodistes de l’època, explicà, al començament d’una crònica que, des de la mateixa Vall de Núria, féu arribar al diari barceloní L’Opinió, el següent: «Tots van vestits d’esport, duen espardenyes i una gorra de viatge, i tenen prohibit parlar d’estatus a taula, un repòs ben merescut». I, tot seguit, relatava això que ofereixo de forma extractada: «L’habitació on treballen -cambra 220 de l’hotel de Núria- és plena de sol. Hi ha un gran finestral que dóna a la prada, encarat a les muntanyes alteroses. Una taula gran, un penja-robes, llibres, llums. Cadires confortables, butaques per a tothom. Papers. I prou. Allò és l’infantament de l’Estatut. Comencen el treball a les deu del matí. Pleguen per dinar, generalment entre una i dues. Prenen cafè, fan un petit volt i tornen a fer feina per compte nostre fins a les vuit o les nou del vespre. Això, que dura des de fa cinc dies, s’acabarà avui, dissabte. L’Estatut serà… Ep, això no ho toqueu, que es trenca! Hi ha una consigna severíssima. Ni l’amistat personal, ni el nom del periòdic, ni els ideals, ni cap altra invocació que puguem fer, no tindria efecte. Res. Silenci. Només sabem que hi ha motius per estar contents. Que l’Estatut serà extens, complet».

Al cap d’una setmana, el 28 de juny, el poble de Catalunya elegí els diputats a les Corts Constituents que havien d’anar a defensar aquell Estatut al Parlament de la República. El cos electoral es mobilitzà d’una manera impressionat. A la ciutat de Barcelona, on triomfà, igual que a tot Catalunya, la candidatura d’Esquerra Republicana, passaren de 200 mil els vots emesos, la immensa majoria obtinguts per Francesc Macià. En aquells moments històrics que vivien els catalans, els periodistes volgueren que l’«Avi» els digués quina havia estat la seva impressió davant l’esclatant victòria i quines eren les seves esperances. Macià ja havia dit, des del balcó de la Generalitat el dia 14 d’abril, els mots justos, precisos, contundents, que el poble volia escoltar. «No ens va importar, però -assenyala Lluís Aymamí en les seves Memòries-. Volíem tornar-los a sentir d’aquell home que era l’àrbitre dels destins de Catalunya. Volíem sentir-los de ben a prop, una i mil vegades». I Francesc Macià els manifestà: «Esperava una victòria franca, aclaparadora, perquè el poble no enganya mai i ja fa dies que la prometia. Però tan formidable, no. Ha estat impressionant. Tant, que els moments són d’una gran responsabilitat per als homes que hem estat elegits». I, per la seva part, Lluís Companys declarà: «Em fa por aquesta gran victòria. Tenim el poble, tot un poble que ens empeny, i em fa molta por la responsabilitat que hem contret. No veig en la majoria dels homes elegits (improvisats a darrera hora, sobre la marxa) la preparació que cal davant les grans batalles que han de venir».

A tot això, hi mancava encara el plebiscit popular, per tal que l’Estatut de Núria pogués ser presentat a les Corts Constituents de la República. I aquest referèndum es convocà per al dia 2 d’agost (ara acaba de fer 80 anys) i assolí un èxit espectacular, ja que hi votà a favor gairebé la totalitat del cens electoral de Catalunya, mentre que les dones -elles no podien votar- hi aportaren un nombre considerable de signatures de suport. Fou una diada esplèndida. Ni un incident, ni el més petit fet desagradable. I la nit del 14 del mateix mes, Francesc Macià, al capdavant d’un grup de consellers de la Generalitat (Ventura Gassol, Pere Comes i Manuel Carrasco i Formiguera), així com de diputats, acompanyats tots per una colla de periodistes, entre els quals hi havia Joan Alavedra i Lluís Aymamí, emprengué viatge en tren cap a Madrid. I cal destacar que Maria Macià, la filla de l’«Avi», que anys després m’honoraria amb la seva amistat, estigué al costat del seu pare en el viatge. I també cal destacar que la gent, en passar els expedicionaris per les terres de casa nostra, els donaven ànims, tot cridant: «No afluixeu!».

Dissortadament, emperò, l’Estatut de Núria, aprovat el 9 de setembre del 1932 per les Corts Constituents de la República, no fou el que desitjaven i havien votat els catalans, ja que patí moltes retallades. I, a més, tingué una vida bastant curta a causa de la «sanjurjada» (intent de cop d’estat protagonitzat per una part de l’exèrcit espanyol) i dels fets del 6 d’octubre del 34, que motivaren, en ambdós casos, la suspensió temporal de l’Estatut. El triomf del Front Popular, el 1936, aconseguí restablir-lo. Però la Guerra Civil féu que Franco, en ocupar les seves tropes, l’abril del 38, un tros del territori català, comencés ja a anul·lar-lo. Francesc Macià havia mort la diada de Nadal del 1933. I amb ell, molts opinen -força encertadament, crec jo- que també morí l’Estatut de Núria…

Emili Casademont i Comas

La Delgado i l’Aubó, recordats

2011-07-29T16:57:00.005+02:00

Carme Delgado (Foto extreta del llibre "50 Anys de Ràdio Girona").

De ben segur que, a la gent jove -i no tan jove-, els noms de Carme Delgado i d’Esteve Aubó no li diuen absolutament res. És comprensible. I ho és, tenint en compte que la Carme i l’Esteve foren unes figures destacades de Ràdio Girona EAJ 38, però en els llunyans anys 50 del segle passat. Ella com a locutora i ell, per la seva part, com a cap de programació. Es tracta, per tant, d’uns històrics personatges de l’emissora gironina, quan aquesta tenia els estudis al pis d’un edifici del vell carrer de la Força.

Miquel Gil i Bonancia, en el seu interessant i ben documentat llibre 50 Anys de Ràdio Girona (1933-1983), editat el 1990, s’hi refereix així: «Parella de gran personalitat. Pausats i quelcom flemàtics. Idil·li entre un programador de ràdio i la locutora de torn. Potser a través dels títols dels discos escollits per l’Esteve també deia coses a la Carme. Compartir feina i aviat sentiments. Anar ell a Nigèria i tornar per casar-se, molt radiofònicament, atès que el capellà que oficià la cerimòmia fou mossèn Verdura, el popular «Mariver», en les emissions del qual havien col·laborat la Carme i l’Esteve, i assistí al casament tot el personal de la ràdio. Eufòria, i un viatje de nuvis cap a un altre continent, plens d’esperances i d’il·lusions. La ràdio havia propiciat la unió». En efecte, la ràdio propicià la unió matrimonial de Carme Delgado i Esteve Aubó. Com abans, també, n’havia propiciat d’altres -la de Francina Boris i Miquel Vidal, per exemple-, i, en el futur (continuant amb Ràdio Girona), en propiciaria unes quantes més: la de Mercè Huerta i Narcís Jordi Aragó, la d’Anna Donato i Joan Ribas, etc.

Per una esquela publicada el dia 15 d’aquest mes de juliol a Diari de Girona, em vaig assabentar de l’òbit de Carme Delgado, a l’edat de 83 anys. No vaig tenir, però, el plaer que ella llegís algun guió o article meu, ja que, si bé vaig començar a col·laborar a Ràdio Girona, de forma poc freqüent, durant la dècada del 1950 (dècada en què Jaume Sureda i Prat, Ernest Mascort o Jaume Teixidor debutaren a l’emissora degana de les nostres comarques), no fou fins al meu retorn del Regne del Marroc (al llarg d’un lustre vaig ser periodista, a Tetuan, del Diario de África i del seu suplement setmanal África Deportiva), quan vaig desenvolupar-hi una intensa activitat. Una activitat iniciada a l’estiu del 1962, amb un espai informatiu diari d’actualitat dedicat a la Costa Brava, on vaig comptar amb el valuós ajut de Maria dels Àngels Roig. O sigui, la locutora que, cap a finals d’aquell mateix any, fou fitxada per l’avui desapareguda Ràdio de les Valls d’Andorra (Sud-Radio), de titularitat gala, que tenia les antenes més altes del món -al port d’Envalira- i que emetia en ones mitjana i curta, on ella realitzà programes de gran èxit en català, castellà i francès, fins al punt de ser guardonada, el 1969, amb un premi Ondas. La Maria dels Àngels, per cert, ara, i com a conseqüència d’una complicada feina detectivesca de recerca, ja que se n’havia perdut el rastre, ha estat localitzada a França, on resideix des que abandonà el país andorrà, per la doctora Sílvia Espinosa, professora de la Universitat de Girona, que ha aconseguit entrevistar-la per al treball que està preparant sobre les locutores de ràdio gironines.

Tornant a Carme Delgado, Miquel Gil remarca, en la seva obra, que «A més d’un exquisit timbre de veu, una calidesa per saber dir, tenia el do la persuasió. Disciplinada professionalment, si en el locutori la distingia la ductabilitat, en les emissions cara al públic, fos en solitari o amb altres locutors, sorgia a més la figura simpàtica que tant encaixava en un escenari. Fou una de les grans protagonistes de la ràdio de la seva època». Aquelles excepcionals virtuts de la Delgado motivaren que rebés una oferta de Ràdio Nacional d’Espanya a Barcelona, que -no sé exactament per què- desestimà.

L’última vegada que vaig veure la Carme, acompanyada del seu marit, fou no fa gaires anys al funeral, oficiat a l’església gironina del Mercadal, de Miquel Vidal, espòs de la llegendària exlocutora Francina Boris (també excol·laboradora del Diari de Girona), que encara avui dia, gràcies a Déu, continua «respirant», malgrat el seu delicat estat de salut, propi de l’avançadíssima edat que té. I els dos, la Carme i l’Esteve, m’explicaren que vivien a Montfullà (un poblet del terme municipal de Bescanó), on ella, el dia de la seva onomàstica, rebé cristiana sepultura, anant així a reunir-se per sempre més amb el seu marit, traspassat pocs mesos abans. I allà, a Montfullà, repeteixo, a dos passes de Salt i a quatre de Girona, el matrimoni, envoltat de pau i tranquil·litat, hi consumí la darrere etapa de la seva existència.

Carme Delgado i Esteve Aubó duien mig segle retirats de la ràdio, part del qual el passaren a Lagos (Nigèria), on ell arribà a exercir el càrrec de canceller d’Espanya. Per això, i tal com he indicat al principi, per a la gent jove -i no tan jove- són uns desconeguts. Però no pas -n’estic ben segur- per a les persones avui força «granades» que resten en vida i que escoltaven aquella mítica Ràdio Girona dels anys 1950, dirigida per l’entusiasta Emili Banda. Uns temps radiofònics realment difícils, mancats dels avenços tècnics actuals. I si la tasca de l’Esteve a Ràdio Girona EAJ 38 fou magnífica de debò, la de la seva futura esposa, igual. O més, si cal. Ja Miquel Gil i Bonancia assenyala que la «Carmen», que li deien, fou una de les grans protagonistes de la ràdio gironina de l’època esmentada. I té tota la raó.

Esteve Aubó, el segon de dalt començant per l'esquerra. (Foto extreta del llibre "50 Anys de Ràdio Girona").

Emili Casademont i Comas

El barret i les «cases de barrets»

2011-07-22T12:03:00.003+02:00

Molts de vosaltres, benvolguts lectors, segur que, més d’una vegada, heu sentit dir a algú, per tal d’indicar que ha de fer front a un assumpte compromès, el següent: «Si que estem ben arreglats, com sant Jaume, de barrets, que no en tenia sinó un i encara era foradat.» O bé, reduint aquesta frase i eliminant-hi una coma, això altre: «Si que estem ben arreglats, com sant Jaume de barrets.» Una frase que, a parer meu, seria més correcta i entenidora escrita i dita així: «Si que estem ben arreglats, com sant Jaume, que, de barrets, no en tenia sinó un i encara era foradat.» Però, deixant de banda aquesta qüestió, convé ressaltar que la gent sol ignorar de què ve la cosa. Doncs, senzillament, ve del fet que sant Jaume és l’únic deixeble de Jesús, així com de la totalitat dels sants bíblics, que sempre ha estat representat lluint un barret, circumstància que, antigament, donà origen a una llegenda popular.

Segons aquesta llegenda, sant Jaume fou el primer apòstol que, procedent de les terres de Judea, arribà a la costa catalana. I com que els països de la Mediterrània són més freds que els asiàtics, ben aviat la seva desèrtica closca ho notà. Així, i per tal de no «pescar» un bon refredat, procedí a cobrir-se-la amb un grapat de pèl de conill, coronat amb una mena de cabasset per evitar que el vent l’escampés, i acabà suant de tanta calor. Amb la suor, el pèl de conill es mullà i se solidificà, tot formant un cos compacte que, com més es mullava, més fort es tornava. I d’aquesta manera, sant Jaume, sense proposar-s’ho, fabricà el primer barret. Un barret que sempre l’apòstol portà, àdhuc quan se li foradà en diversos llocs de tan vell. Per aquesta raó, els barretaires tenien abans sant Jaume per patró (quan tothom, per efecte d’una moda, exhibia la testa «embarretada»), motiu pel qual cada 25 de juliol, dia de la seva festa, els homes estrenaven un barret que, per regla general, ja no se’l tornaven a posar fins que apareixien els freds de la tardor o de l’hivern. I per aquesta raó, també, encara molta gent té, avui dia, el costum de recitar la frase -especialment, la reduïda i del tot incorrecta- que he mencionat al principi.

D’altra banda, la mateixa llegenda explica que sant Jaume es pentinava amb una petxina acanalada i estriada, que portava cosida al barret i que era l´únic objecte que constituïa el seu bagatge i capital. I d’això ve que molts pelegrins que van a visitar el seu sepulcre a Sant Jaume de Galícia (Santiago de Compostel·la) duguin una petxina d’aquestes característiques, anomenada «pinta de sant Jaume», cosida també al barret, petxina que serveix de got per beure aigua, distintiu propi dels primers pelegrins que emprengueren el camí de Terra Santa. Un camí que, per a ells, era perillosíssim, ja que solien ser víctimes d’assalts i robatoris, malgrat la protecció que els donaven els cavallers de l’Orde del Temple, orde religiós que fou objecte d’una persecució realment ferotge per part de Felip IV, rei de França, el qual, finalment, obligà el papa Climent IV, que feia tot allò que ell volia, que l’expulsés de l’Església, mentre els seus membres eren empresonats, torturats i assassinats, tot estalviant-se així el monarca de pagar-los el dineral que els devia (els templers eren uns grans prestamistes i banquers), a més d’apropiar-se dels seus béns.

El barret, per cert, propicià el naixement d’una expressió, «casa de barrets», aplicada als bordells, que esdevindria popularíssima i que enguany encara és ben viva arreu de les terres de parla catalana. Segons els barcelonins, ells foren els primers a utilitzar-la. Així, pel que es conta, a la plaça Reial, vora la Rambla, hi hagué una barreteria que, en realitat, no era altra cosa que un bordell camuflat. Molts homes s’hi deixaven caure, amb l’excusa de comprar-hi un barret, i l’amo de l’establiment els feia passar a un espai reservat, on podien triar les dones del seu gust que es trobaven disponibles (sense veure-les, però refiant-se de les excel·lències que en cantava el barretaire), així com assabentar-se del preu que costaven els serveis que oferien les prostitutes, serveis que s’efectuaven a les habitacions d’un pis contigu. La discreció, tal com pot apreciar-se, era total i absoluta.

Temps més tard, aquell sistema, que gaudia d’un bon èxit, s’estengué per totes les principals ciutats del Principat, si bé en moltes, on ja existien bordells que no ocultaven la seva activitat, penjaren a la porta d’entrada uns barrets plens de forats, com el que la llegenda diu que acabà usant sant Jaume en els seus darrers anys de vida, a fi d’indicar que a l’interior del local també n’hi havia uns quants, de «forats», que esperaven ser «tapats». No se sap a qui se li ocorregué aquella idea, tot i que alguns estudiosos del tema s’inclinen a pensar que fou a la mestressa d’una casa de «pepes» de Girona. Potser -aneu-ho a saber-, perquè, antigament, hi hagué, segons diuen, algun local gironí dedicat al negoci de la prostitució, ubicat a l’anomenat Barri Xino, que exhibí aquest «anunci» tan singular.

Tot, en definitiva, és molt confús i, a més, està envoltat de molta llegenda. De tota manera, no em negareu, estimats lectors, que la «historieta» que explica que sant Jaume inventà el barret, sense proposar-s’ho, és força curiosa. Com també és força curiós que l’invent atribuït a aquest apòstol acabés donant el nom més popular, sens dubte (el de «cases de barrets», insisteixo), que reben les cases de meuques.

Emili Casademont i Comas

Les sibil•les i la Sibil•la de Fortià

2011-07-15T13:28:00.005+02:00

Sibil·la de Fortià

La sibil·la és un personatge mitològic grec i romà, present també al principi del cristianisme, capaç de conèixer el futur. Segons algunes tradicions, hi hagué una jove, filla de Teucro, governador de Troia, que era una gran endevinaire i que, entre d’altres coses, profetitzà la destrucció total de l’esmentada ciutat. Aquella jove es deia Sibil·la i, per aquest motiu, a totes les profetisses se’ls donà el nom de sibil·les. Cal consignar que els primers escriptors grecs, com Heràclit (segle V a. C.), parlen només d’una sola sibil·la. Posteriorment, però, el seu nombre s’anà ampliant i, al final, se n’arribaren a comptabilitzar més d’una dozena.

A l’Edat Mitjana existí una sibil·la que gaudí de molta popularitat entre els cristians. És aquella que féu una predicció relativa a com serà la fi del món i el Judici Final, semblant a allò que explica la Bíblia. Aquesta sibil·la és la de l’anomenat El Cant de la Sibi·la, drama litúrgic de melodia gregoriana, nascut al segle X a Ripoll, que es ve interpretant durant la Missa del Gall a les esglésies de Mallorca i de l’Alguer (sense oblidar la seva reintroducció recent en alguns temples barcelonins, gràcies a la cantant mallorquina Maria del Mar Bonet), drama que, al llarg de la història, ha patit diverses prohibicions, la més important de les quals fou dictada pel Concili de Trento (1546-1563). El Cant de la Sibil·la, per cert, declarat per la UNESCO, el 15 de novembre de l’any passat, Patrimoni Immaterial de la Humanitat, després que, el 13 de desembre del 2004, el Consell Insular de Mallorca el declarés, per la seva part, Bé d’Interès Cultural, ha motivat que la Bonet l’oferís últimament, retent-li homenatge, al Teatre Grec de la Ciutat Comtal.

I hi ha hagut, per altra banda, una sibil·la, que no era profetissa ni res que s’hi assemblés. O sigui, la Sibil·la (Sibil·la de nom) de Fortià, reina de la Corona d’Aragó. La seva història, en barrejar-s’hi moltíssim la llegenda, no és gaire clara. Per començar, segons la Gran Enciclopèdia Catalana, no se sap ben bé si nasqué o no al poble altempordanès de Fortià, malgrat que bastants fortianencs creuen que sí. En canvi, la dita enciclopèdia dóna com a segur que morí, molt jove, el 1406, a Barcelona. D’acord, per tant, amb el que diuen les biografies que d’ella s’han escrit, la Sibil·la de Fortià era filla de Berenguer, de Fortià, i de Francesca Vilamarí, del poble també altempordanès de Palau-saverdera. L’any 1371, la noia que lluïa una bellesa realment extraordinària, es casà amb Artal de Foces, persona molt rica, que superava el mig segle de vida, i home de confiança de Pere el Cerimoniós. Així, de sobte, Sibil·la es trobà vivint a la capital catalana, acompanyant el seu marit a la cort reial, i en enviduar, al cap de poc temps, es convertí en la concubina del monarca, el qual la mantingué com a amant i li lliurà, d’entrada, 3.000 florins d’or.

El 1376, en adonar-se Sibil·la que esperava un segon fill (el primer, un any abans, havia estat una filla), la parella es casà, fet que no agradà gens al príncep Joan, que comptava amb el suport de l’alta noblesa, ja que veia perillar la influència que, en qualitat de fill d’un dels quatre anteriors matrimonis de Pere el Cerimoniós, tenia sobre aquest. El 1381, Sibil·la fou coronada reina a la catedral de Saragossa, i el seu espòs, ja força delicat de salut, no trigà a morir. Així, en veure ella que Pere el Cerimoniós estava agonitzant, fugí una nit del palau, davant el temor que el seu fillastre Joan li causés algun mal, i s’amagà al castell de Sant Martí Sarroca, on fou feta presonera i tancada al castell de Montcada. Acusada d’abandonar el rei, com també de furt al palau reial, se la condemnà a mort. Però les pressions de Climent VII motivaren que s’arribés a un pacte, mitjançant el qual Sibil·la renuncià a les donacions que li havia fet el rei difunt a canvi d’una pensió. D’aquesta forma, la vídua quedà lliure i es traslladà a viure a Barcelona, protegida per les Corts, fins que, l’any 1396, el rei Joan finà. Aleshores, Martí l’Humà, el nou monarca, ordenà que Sibil·la fos considerada reina vídua. La «Fortiana», que li deien, deixà d’existir el 24 de novembre del 1406 i el seu cos rebé sepultura, amb honors d’estat, en un monestir barceloní.

Serafí Pitarra

Cal consignar que, immediatament després de morir Sibil·la de Fortià, es presentà una mala imatge d’ella, «retratant-la» com una madastra perversa, intrigant, dotada de poders malèfics i, així mateix, com una intrusa que ascendí mercès als seus excepcionals dots sexuals. Aquesta «llegenda negra» arribà al seu punt més àlgid, quan Serafí Pitarra escrigué el drama històric Batalla de reines, estrenat, el 25 de gener del 1887, al Teatre Romea de Barcelona.

Per acabar, i deixant tot això al marge, convé remarcar que els biògrafs de Sibil·la de Fortià coincideixen a dir que aquesta era una persona analfabeta, raó per la qual Pere el Cerimoniós, en contraure-hi matrimoni, posà al seu servei un parell de monges perquè li ensenyessin les primeres lletres. I també convé remarcar que Sibil·la de Fortià té carrers i places dedicats a diverses localitats gironines (Figueres, Girona, l’Escala, Fortià, etc.). No fou, la Sibil·la de Fortà, repeteixo, cap profetissa, malgrat el nom de pila que portava, però sí una dona de gran bellesa que -tot ho fa ben creure- sabé «explotar-la» al màxim, per tal d’arribar a convertir-se en reina, «gesta» poc freqüent en una plebea de la seva època...

Pere el Cerimoniós

Emili Casademont i Comas

Pich i Pon i les «piquiponades»

2011-07-11T16:10:00.002+02:00

L’avui força oblidat polític català Joan Pich i Pon, que arribà a assolir una gran popularitat per les seves relliscades verbals, nascut a Barcelona el 1878, era fill d’una família molt modesta. De ben jovenet, i sense haver anat pràcticament a l’escola, es posà a treballar com a electricista. I, alguns anys més tard, creà una empresa d’aquest tipus, amb la qual aconseguí fer-se riquíssim.

El lerrouxista Pich i Pon, membre del Partit Radical des de la seva fundació, a partir del 1905 ocupà tota una dilatada sèrie de càrrecs. Així, i pel que fa a la Ciutat Comtal, fou regidor de l’Ajuntament, diputat provincial, president de la Cambra de Propietat Urbana, etc., a més de comissari regi, juntament amb Francesc Cambó, de l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929. I, durant la República, el 1934 fou nomenat sotssecretari de Marina; alcalde barceloní, entre els mesos de gener i octubre del 1935 (època en què reté nombrosos homenatges a Alejandro Lerroux), i, per poc temps, exercí el càrrec de president de la Generalitat de Catalunya, convertit de seguida en el de governador general de Catalunya, per imposició de Madrid -i, en concret, pel general Miguel Primo de Rivera-, a les acaballes del regnat d’Alfons XIII, quan, arran dels fets d’octubre del 1934, Lluís Companys i els membres del seu govern de la Generalitat foren detinguts i empresonats. La implicació de Pich i Pon en l’escàndol de l’estraperlo, però, comportà el seu descrèdit polític, raó per la qual es veié obligat a presentar la dimissió de tots els càrrecs que tenia. I en esclatar la Guerra Civil el 1936 (ara fa, per tant, 75 anys), s’exilià ràpidament a París -a la capital catalana no se sentia segur-, ciutat, la del Sena, on morí el 21 de maig del 1937.

Joan Pich i Pon, propietari del diari barceloní El Día Gráfico (rotatiu que, en entrar a la Ciutat Comtal les tropes vencedores del conflicte bèl·lic el 1939, edità un número donant la benvinguda al dictador Francisco Franco, igual que ho féu La Vanguardia, però, al contrari d’aquest, no obtingué l’autorització per continuar), al llarg de la seva trajectòria política es distingí per la seva enorme incultura. Així, Pich i Pon usava inadequadament moltes paraules, cosa que feia que les frases que pronunciava en els seus discursos, que feien plorar i riure a la vegada, rebessin el nom de «piquiponades». Unes «piquiponades» que foren recollides en algunes obres, com la titulada, per exemple, La divertida incultura. Antologia de disbarats, llibre que Josep Maria Albaigés publicà el 1991.

Cal advertir, no obstant això, que moltes «piquiponades» són falses, és a dir, que no són originals de Pich i Pon. I és que, segons m’explicava un dia Andreu Avel·lí Artís, «Tísner», que visqué com a periodista aquella època, hi hagué un parell de setmanaris, El be negre i Mirador, que n’inventaren un bon grapat pel seu compte. A més, aquesta última publicació arribà a premiar amb tres pessetes les millors que rebia dels lectors. Entre les «piquiponades» autèntiques de Pich i Pon, hi ha aquestes: «El peor tirano de la historia fue el Tirano de Bergerac», «Me siento como un radiador romano» (dita mentre tenia una espasa a la mà), «Es sifilítico» (parlant d’un amic afeccionat a col·leccionar segells de correu), «Un huevo de la cara» (traduint al castellà la paraula ull), etcètera.

A part, cal ressaltar que, segons consta oficialment, Joan Pich I Pon, en el seu parlament de presa de possessió de l’Alcaldia de Barcelona, digué això: «Per anar bé, hem de seguir la política de les tres emes: ministració, ministració i ministració», i que, en un discurs com a governador general de Catalunya, es referí al problema de la immigració -aleshores, en molt menor grau a casa nostra que actualment- d’aquesta forma: «Lo necesario es que cada uno viviera en nuestra propia tierra. Entonces, seguramente, comenzaríamos a estar bien. Los franceses, en Francia; los ingleses, en Inglaterra; los murcianos, en Murcia i los belgas, en Belgrado». En ambdós casos, convé reconèixer que, ben mirat i deixant de banda la mal «engiponada» gramaticalment frase, Pich i Pon no estava pas gens desencertat. Com tampoc no ho estava gens, quan, volent proclamar, tot satisfet, que se li havia fet justícia amb l’assumpte de l’estraper-lo (creia, equivocadament, que els jutges l’havien exculpat del cas), exclamà: «Per fi, se m’ha ajusticiat!». Ah!, per cert, de tant en tant, l’home admetia, després que algú li fes veure que havia comès un error, que «n’acabo de cometre un d’órgano», però es quedava tan «panxo», afirmant, en més d’una ocasió: «Potser sí que no sé quasi firmar, però sí que sé, i això és lo més important, fer diners». I per fer diners era, sens dubte, un gran geni. No li importava res. Així, Pich i Pon s’avenia amb els polítics dels bàndols contraris sense problemes, per tal d’imprimir, als tallers d’El Día Gráfico, alguns dels diaris que ells feien, tot al·legant que «la pela és la pela».

Joan Pich i Pon no tenia una ideologia política definida, defecte que propiciava que Alejandro Lerroux desconfiés bastant d’ell. I així, després de la Guerra Civil, segur que, d’haver viscut, hauria tornat de l’exili per posar-se al servei del règim franquista, ja que sempre, al llarg de la seva existència -vetllant pels seus interessos, com cal suposar-, procurà acostar-se al sol que més escalfava. Alguns han dit (amb raó, crec jo) que Pich i Pon era «burro», però no pas «tonto».

Emili Casademont i Comas
(«Diari de Girona»)

La Guerra Civil i l’avi Comas

2011-07-01T18:02:00.005+02:00

Aquest mes de juliol, tot just encetat, ens porta el trist i tràgic record de l’inici, ara farà tres quarts de segle, de la Guerra Civil espanyola, que duraria fins al 1939. Jo, nascut encara en plena II República, amb la Generalitat de Catalunya, presidida per Lluís Companys, podria dir que no vaig adonar-me del seu començament, atès que era molt petit. Però sí, per contra -ja m’havia fet un xic gran-, de les seves acaballes. Sobretot, d’alguns lamentables fets, que m’han quedat gravats a la memòria.

El Castell de Sant Ferran, a Figueres, on el 1810 morí presoner el general Mariano Álvarez de Castro, després de defensar heroicament la ciutat de Girona, assetjada per les tropes franceses, fou, en els darrers instants de la Guerra Civil a Catalunya, la seu del Govern de la II República, ja que l’1 de febrer del 1939, les seves Corts hi celebraren l’última reunió en territori espanyol. I vuit dies més tard, l’Exèrcit republicà, en retirar-se a França, féu esclatar totes les municions guardades en aquesta fortalesa, la més gran d’Europa, tot provocant-hi danys irreparables. I amb ell, també es retiraren al país veí moltíssimes persones civils, temeroses de ser represaliades pels vencedors. A la Jonquera, en uns dies freds i plujosos, s’hi concentrà una allau humana, constituïda per vells, dones i nens, esperant que els francesos obrissin la frontera, cosa que, al final, feren. Així, a aquells fidels a la República, contraris al general rebel Francisco Franco, els fou possible de refugiar-se allà. Però, per dissort, no hi trobaren pas l’acollida ni l’hospitalitat desitjades. Foren internats en camps de concentració, en condicions penoses i sota la vigilància d’uns temibles soldats senegalesos, tal com relata l’escriptora Teresa Pàmies, en la seva obra Quan érem capitans, on conta, a més, que, «en creuar la frontera, ens preguntaven, a les noies joves, si érem verges.»

En aquells fatídics dies de finals de gener i principis de febrer del 1939, tots els membres de la meva familia (tret del meu pare, que, mobilitzat, era al front amb l’Exèrcit republicà) anàvem a refugiar-nos, quan sabíem que cauria una «pluja» de bombes sobre Girona, en una masia del poble veí de Palau-sacosta. O bé, si el bombardeig ens agafava desprevinguts, corríem a amagar-nos en un improvisat refugi del sud de la ciutat, situat a poca distància de casa, no sense que jo abans avisés una veïna que venia la «pava», nom donat a un avió que tenia un soroll característic, encarregat d’indicar als aparells que venien darrere seu els llocs on havien d’atacar. Sovint, però, el meu avi matern, l’avi Comas, solia quedar-se, en ambdós casos, a guardar la caseta de planta baixa on vivíem, cosa que, durant la retirada dels rojos, com els deien, féu que aconseguís salvar les nostres pertinences. Així, un matí observà que un fugitiu roig, pistola en mà i amb ànim de robar, intentava introduir-se a la nostra llar, pel costat de darrere, on hi havia un jardí, i, el meu avi, encarant-s’hi, després de sortir a l’exterior, li etzitbà: «Recony…! Ja és tenir barra…! Ja esteu fotent el camp d’aquí, ara mateix!». I aquell individu, sorprès, en lloc de disparar-li un tret, fugí cames ajudeu-me. La meva mare sempre deia que el seu pare gaudia de l’especial protecció d’un àngel o d’un sant. I bé podria ser que fos així, atès que es tractava d’un home molt religiós (a voltes, però, deixava anar algun renec recargolat), que anava a missa, que resava el rosari i que era militant d’Acció Catòlica, religiositat que feia que alguns companys de feina (era ferroviari) el miressin de mal ull.

Però no s’acabà pas aquí tot, ja que l’avi Comas, aquell mateix matí, al cap de poca estona d’haver-se enfrontat a aquell fugitiu roig, veié que una colla de gent rara i armada s’acostava a casa, també per la part del jardí. I en català, els preguntà: «I vosaltres, de qui sou?». «!Del generalísimo Franco!», li respongueren en castellà. «Doncs, Visca en Franco!», cridà ell. Llavors, els soldats franquistes li recomanaren que fes un cartellet, amb un «¡Viva Franco!», i el pengés a la porta d’entrada del nostre habitatge, per tal que aquest fos respectat, recomanació que seguí. Però, tossut com una banya de marrà i jugant-se la pell, escrigué al paper (miraculosament, no li passà res de dolent) un «Visca en Franco!» ben gros.

I recordo també que, mesos abans, el meu avi matern havia acollit el «capellà dels rics» de Caldes d’Estrac o Caldetes, el seu poble natal. Algú, en descobrir-ho, el denuncià. I així, durant una colla de dies, tots nosaltres, amb l’ai al cor, romanguérem detinguts a casa pels de la FAI. Al final, en no aparèixer per enlloc el sacerdot, que aconseguí amagar-se, ens deixaren en llibertat. I, al cap d’un temps, ens assabentàrem, tot lamentant-ho de debò, que mossèn Joan havia estat localitzat per aquella gentussa, martiritzat i arrossegat pels carrers d’un poble fronterer. O sigui, que, en l’època del franquisme, jo hauria pogut ben bé dir, aprofitant els avantatges que el fet comportava, que era un «ex cautivo de los rojos». Però m’ho vaig callar, igual que l’avi Comas i la resta dels meus familiars. I és que els vencedors d’aquella cruel guerra fraticida, que ells mateixos provocaren i iniciaren, tampoc no ens feien gens el pes.

Emili Casademont, pronunciant una conferència sobre la Guerra Civil, organitzada per l’Associació Amics del Castell de Sant Ferran de Figueres, dins la mateixa fortalesa.

Emili Casademont i Comas

El patró i advocat dels fumadors

2011-06-27T18:51:00.007+02:00

Sant Pere

No se sap amb certesa on nasqué sant Pere. Segons el Nou Testament, a Galilea, sense atrevir-se, però, a afirmar-ho de forma categòrica. I tampoc no se sap amb certesa quan morí, encara que, segons els evangelis -inclosos els apòcrifs-, sembla que fou entre els anys 64 i 67, a Roma, un 29 de juny. Almenys, això últim és el que dóna a entendre el fet que s’escollís aquesta data per celebrar la festivitat de l’apòstol. Un apòstol que diuen que fou condemnat a morir crucificat, igual que Jesús, però que, quan el duien al sacrifici, digué als seus botxins que ell no podia gaudir de l’honor i de la dignitat que havien honrat el seu Mestre, i els demanà, en conseqüència, que el clavessin cap per avall. Per aquest motiu, tenen sant Pere per patró els gimnastes i els artistes del món del circ, com els pallassos, que solen col·locar-se en aquesta incòmoda posició bastant sovint.

En canvi, afirma el citat Nou Testament que sant Pere, un dels dotze apòstols de Jesús de Natzaret, es convertí en el primer cap del cristianisme. Un primer cap que, si fem cas del que afirmen alguns investigadors, tingué una gran rival, Maria Magdalena, la deixebla predilecta i més estimada per Jesucrist, que li disputà aquest privilegi. Deixant això al marge, sant Pere és qui, oficialment, encapçala la llarga llista de papes de l’Església catòlica, tots ells homes, llevat d’un. Em refereixo a la papessa Joana -segle IX-, que era una monja, molt ben disfressada de mascle, fins que, davant la sorpresa general, es descobrí la seva vertadera identitat, mentre participava en una processó pel recinte del Vaticà, en posar-se de part a la cadira papal. La papessa Joana, segons diuen, és fruit d’una fantàstica llegenda, escrita en forma de novel·la de gran èxit, però alguns -investigadors també- asseguren haver trobat proves que demostren que aquesta papessa arribà a existir realment. Aneu-ho a saber.

Per altra banda, els evangelis expliquen que sant Pere conegué Jesús a Cafarnaüm, on feia de pescador al llac de Tiberiades, i que, per seguir el Messies, ho abandonà tot, inclosa la seva dona. «Tu ets Pere. I sobre aquesta pedra edificaré la meva església», li digué Nostre Senyor. I, des d’aleshores, aquell humil pescador anomenat Simó passà a dir-se Pere. En arameu, que era la llengua en la qual ambdós s’expressaven, la paraula «kéfa», que fou la que Jesús pronuncià, equival a pedra.

La papessa Joana

Segons la tradició catalana, sant Pere vingué una vegada a casa nostra i, d’amagatotis, celebrà una reunió a Barcelona, després d’haver-hi desembarcat, amb tot de gent que l’escoltà i que, seduïda per les seves paraules, abraçà el cristianisme. L’apòstol celebrà allà, en unes catacombes, una missa i hi deixà una imatge de la Mare Déu obrada per sant Lluc, la qual, posteriorment i davant el temor que fos profanada per la invasió sarraïna, fou amagada a les muntanyes de Montserrat, imatge que, d’acord amb la creença popular, seria la primera que, temps més tard, es veneraria amb el nom de Mare de Déu de Montserrat, la «Moreneta». I sant Pere, segons totes les tradicions, és el porter del cel. Per això, se’l representa sovint, tant en escultures com en pintures, amb unes claus a les mans. I com que ha de gaudir obligatòriament d’un dia de festa setmanal, diuen que el dijous el substitueix el seu company sant Pau, que, per no ser tan expert en la feina, és força tolerant i fa que s’entri amb molta facilitat al paradís, fins al punt que, aquells que moren en tal dia, hi van de dret, sense cap mena d’entrebanc.

D’altra banda, s’explica, i es dóna com a cosa ben certa, que sant Pere és un gran fumador i que no hi ha res que el tempti tant com el tabac. Per aquesta raó, sempre se l’ha tingut, arreu del món cristià, com el patró i advocat dels que fumen. Abans, per cert, hi havia hagut el costum a casa nostra (jo encara recordo que el meu avi matern ho contava, referint-se als seus avantpassats més propers) de posar dins la caixa del difunt una capseta o bosseta de tabac, per tal que el pobre traspassat pogués convidar sant Pere i guanyar-se, d’aquesta forma, la seva simpatia. I, a més, s’hi solia posar una pipa nova, atès que s’assegura que el porter del cel fuma sobretot amb pipa. Antigament, per cert, i en honor seu, s’havia fet al monestir altempordanès de Sant Pere de Roda, situat al sector nord de la Costa Brava, una concorreguda «fumada pipaire» cada 29 de juny.

El monestir de Sant Pere de Roda

Sant Pere és, repeteixo, el patró i advocat dels fumadors. I per aquesta raó, m’imagino que deu estar molt molest, per no dir molt «emprenyat», en veure com avui dia són maltractats tots aquells que reten culte al seu mateix vici. Un vici que, en temps reculats, no era ni criticat ni prohibit, perquè se’l considerava quasi inofensiu per a la salut, tenint en compte que els fumadors, al contrari del que passa ara, consumien bon tabac. O sigui, un tabac d’allò més pur. Ah!, i que es podia adquirir (molts fumadors, però, se l’elaboraven ells mateixos, després d’haver plantat tabaqueres al balcó o al jardí de casa seva) a un preu just, gens ni mica abusiu.

«Prohibit fumar»

Emili Casademont i Comas
(«Diari de Girona»)

Santiago Rusiñol, l’amic del meu avi

2011-06-17T14:08:00.006+02:00

Santiago Rusiñol

El 13 de juny del 1931 -ara fa, per tant, 80 anys-, Santiago Rusiñol i Prats exhalà el darrer sospir. La mort el sorprengué a Aranjuez, ciutat on es trobava pintant els seus famosos jardins i, com aquell qui diu, amb els pinzells als dits. Per haver jo nascut un lustre més tard, no el vaig arribar a conèixer personalment. Però sí la meva família de la banda paterna i, sobretot, el meu avi Francesc, que fou, a més, un gran amic de l’il·lustre i polifacètic artista. «Sempre que en Rusiñol venia a Girona, el visitava i els dos feien petar la xerrada una bona estona», m’explicava en Josep, o sigui, el meu pare. La visita s’efectuava a la carnisseria que l’avi Francesc tenia, coneguda per tothom per «Ca la Justa», al final del carrer del Vessador (ara dit, erròniament, de Besadó, atès que el seu nom prové del fet que allà hi havia hagut un vessador o abocador), davant les típiques Voltes d’en Rosés, carrer que s’inicia a la Rambla. I Santiago Rusiñol hi anava acompanyat per en Pepet Gitano, un popularíssim personatge que era el seu criat, durant les estades que feia a la ciutat anomenada dels quatre rius (l’Onyar, el Ter, el Galligants i el Güell), i que donà lloc a aquesta dita: «Ser més conegut que en Pepet Gitano».

En Pepet Gitano (Josep Cortés i Soler, natural de Palamós) morí l’11 de gener del 1924, a punt d’arribar a la setantena, a l’Hospital de Girona. I fou recordat al llarg de molt de temps, fins al punt que l’esmenten, en una època bastant recent, l’escriptor Carles Vivó i el poeta Josep Tarrés. La gent, per fer empipar aquell home -que era un tros de pa beneït-, exclamava, quan s’hi acostava: «Acs, Pepet Gitano!», com si fes mala olor. I potser sí que, dit entre parèntesi, el seu cos en desprenia un xic. El meu pare, per cert, em contava que, en trobar-lo una vegada a Barcelona, el saludà amb l’al·ludida expressió. «Això, amic Josep de “Ca la Justa”, no m’ho diguis aquí. Els barcelonins no saben que els gironins em “piropegen”’ d’aquesta manera i, si se n’”enteren”, voldran imitar-los», li pregà. I, per altra banda, també el meu pare em contava que un dia, en baixar Santiago Rusiñol del tren a l’estació de Girona, procedent de la Ciutat Comtal, i ser rebut per en Pepet Gitano, que havia de portar-li l’equipatge, escoltà que alguns individus deien allò d’«Acs, Pepet Gitano!». I, com que ignorava a qui es referien, car era al principi de la seva relació amb Josep Cortés, li ho preguntà a aquest. «Ah!, no en faci cas, “don” Santiago -li contestà-. Veurà, és que la gent d’aquí és molt mal educada i diu això a tots els forasters quan arriben».

Pepet Gitano

A mitjan anys 1950, vaig descobrir el Santiago Rusiñol pintor, gràcies a una exposició, celebrada a la Sala Municipal de la Rambla gironina, d’alguns dels seus meravellosos quadres fets a la Devesa i a la Vall de Sant Daniel. I, poc despres, també vaig descobrir el Santiago Rusiñol escriptor i autor teatral, mercès a la magnífica representació al Teatre Municipal de Girona, per part del quadre escènic del Grup Excursionista i Esportiu Gironí (G.E.i E.G.), de la seva obra L’auca del senyor Esteve. Els dos esdeveniments m’emocionaren de debò. I fins i tot, contemplant les teles d’en Rusiñol, em semblava descobrir-hi la figura d’en Pepet Gitano, al costat de l’artista, lliurant-li algun pinzell i col·locant-li bé el cavallet.

L’auca del senyor Esteve -i torno a ella- és una de les més destacades peces literàries de Santiago Rusiñol. Escrita en forma de novel·la autobiogràfiica, fou publicada el 1907 i, una dècada després, s’estrenà com a comèdia teatral, tot assolint un gran èxit. En canvi, no tingueren la mateixa sort les pel·lícules que, basades en el seu text i titulades El señor Esteve, es realitzaren posteriorment. Jo en recordo una, projectada en un cinema de Tetuan (Regne del Marroc) a finals dels esmentats anys 50, i em decebé força. Potser, perquè abans ja havia tingut l’oportunitat (aquella que em proporcionaren els excel·lents actors i actrius teatrals aficionats del G.E. i E. G.) de veure-la interpretada en català, la llengua en què Rusiñol l’escrigué. Això, però, no vol pas dir que “don” Santiago no sabés escriure en castellà. Només cal recordar aquella sèrie de bells articles que publicà, en l’idioma de Cervantes, a La Vanguardia, sense haver-hi de tocar ni una coma.

Santiago Rusiñol era un enamorat de Girona. I prova d’això és que oferí a les autoritats municipals gironines la creació, en aquesta ciutat, d’un museu excepcional, que finalment, davant el desinterès que demostraren tenir-hi, es convertí, a Sitges, en el Cau Ferrat, segons em manifestà, fa d’anys, Maria Rusiñol, en una entrevista que li vaig fer per a Los Sitios. D’altra banda, el meu avi patern, gran amic -insisteixo- de Rusiñol, podria parlar moltíssim de l’amor que aquest professava a la capital del Gironès. I també ho podrien fer els seus set fills (quatre noies i tres nois), així com Dolors Viger, la seva esposa i, en conseqüència, la meva àvia, car tractaren força “don” Santiago. Però, per dissort, tots han abandonat ja aquest món. De qualsevol manera, a mi em queda el consol de poder anar evocant tot allò que el meu progenitor em contà, ple d’emoció i admiració, sobre la vida i miracles d’una persona realment irrepetible...

Obra pictòrica de Rusiñol, feta a Girona

Emili Casademont i Comas

La sega i l’expressió «Agafar un gat»

2011-06-14T16:22:00.004+02:00

Els nostres avantpassats deien que, si algú partia pel mig un gra de blat acabat de collir, hi podia veure, en cada meitat, la cara de Jesús. I això estava relacionat amb el fet que, segons una antiquíssima llegenda, la Mare de Déu, llavors de la fugida a Egipte, es posà dins la falda el seu fillet, per tal d’amagar-lo i, d’aquesta forma, salvar-lo dels soldats d’Herodes. «Què hi porteu, dins la vostra falda?», li preguntaren. «Blat», respongué, amb tota naturalitat, la Verge Maria. I, efectivament, així era, tal com pogueren ben comprovar tot seguit aquells soldats, ja que el Messies s’havia convertit en blat.

«Pel juny,/ la falç al puny»
Això ocorregué, segons indica la mateixa llegenda, durant el mes de juny, que és l’època de la sega. Ja ho ve a dir, d’una manera molt entenidora, el popular refrany: «Pel juny,/ la falç al puny».

És clar que, en algunes contrades de Catalunya -les de l’alta muntanya, de clima més fred-, la segada s’hi realitza més tard. O sigui, al llarg del mes de juliol (el calendari de pedra esculpit a la portalada de l’històric monestir de Ripoll, ho posa de manifest), i, en certs llocs, fins i tot cap a les darreries d’agost. Aquest és el cas dels pobles, com el de Castellar de N’Hug (Alt Bergadà), situats a l.400 metres d’altitud, és a dir, la màxima alçada on es conrea el blat.

Cal dir, però, referent a la falç, que, avui dia, aquesta eina ha passat ja gairebé a formar part de la història, car les tasques segadores són fetes majoritàriament per màquines modernes, les quals àdhuc «empaqueten» les garbes, tot deixant-les a punt per al batre.

La cerimònia que narra Guimerà
A propòsit del batre, convé recordar que l’eximi poeta Àngel Guimerà, l‘autor de la lletra de La Santa Espina, escrigué una obra titulada La festa del batre, on hi ha una cerimònia de la sega del blat.

Aquesta cerimònia -deixeu-me fer-ne un petit resum- té com a protagonista una donzella, que és l’encarregada de tallar la primera garba i portar-la, a continuació, a l’altar del Santíssim de la parròquia. El sacerdot procedeix a beneir la garba i, després, roman al temple fins al darrer dia de la sega, en què la noieta la va a buscar, seguida d’una cobla que sona, i se l’emporta a casa seva. Un cop allà, penja aquella primera i sagrada garba a la finestra de la cambra dels avis, lloc on es queda fins al juny següent, que serà reemplaçada per la de la segada vinent, mentre els grans de blat, en caure lentament de les espigues, serveixen de menjar per als ocells.

Sardanes de celebració
I també convé recordar que abans havia estat costum ballar sardanes per celebrar la fi de la segada, dansa que s’executava, encara que no gaire còmodament, damunt el rostoll. Pep Ventura, per cert, en compongué una de curta, anomenada La sardana de la sega, i, posteriorment -en temps més propers a nosaltres-, d’altres mestres, com en Ramon Serrat, de Sant Joan de les Abadesses (L’espiga daurada), en Josep Pi, de Pals (La segadora), en Joan Balcells, de Barcelona (Festa de garbers), etcètera, procediren a elaborar-ne de llargues.

Jo, de petit -immediatament després de la Guerra Civil-, aquest costum ja no el vaig veure practicar enlloc. En canvi, sí que vaig veure practicar aquella festa gastronòmica que celebraven en algunes velles masies del poble de Palau-sacosta, enguany annexionat a la ciutat de Girona, i hi vaig participar, atès que els seus amos eren amics de la meva família. Els segadors, homes i dones -aquestes no dallaven, només recollien les espigues-, feien un àpat d’allò més extraordinari i riquíssim, a tall de cloenda de la segada, amb genuïnes menges de pagès i bon vi, mentre, en pla distès i divertit, ells i elles comentaven les anècdotes que hi acabaven de viure.

Origen garriguellenc
I no voldria posar el punt i final a aquest article sense referir-me a la coneguda expressió «Agafar un gat», aplicada a aquelles persones que, per efecte del consum abusiu de begudes alcohòliques, van de tort o no s’aguanten dretes i, com que tenen el cap molt «emboirat», diuen o fan bajanades a dojo.

Segons expliquen diversos tractadistes del tema, entre els quals trobem el folklorista Joan Amades, l’origen d’aquesta expressió cal situar-lo a la població de Garriguella (Alt Empordà), ja que, en arribar l’últim dia de la sega, els segadors garriguellencs, acompanyats d’alguns habitants de les localitats veïnes que els ajudaven en la feina, deixaven anar un gat que, perseguit, corria esverat pel rostoll. Tots feien veure que volien atrapar-lo i matar-lo a cops de falç. Però sempre n’hi havia un -en realitat, es tractava d’un «tontet» que se les donava d’espavilat- que s’ho prenia seriosament i, després d’agafar la pobra bestiola i «liquidar-la» (sense pensar que la «gesta» tenia tristes conseqüències), es veia obligat a menjar-se el gat durant el sopar tradicional de la fi de la segada que s’organitzava, mentre els seus «col·legues», tant masculins com femenins, entonaven, enmig d’una fenomenal gatzara, uns sorollosos «marramiaus!». I no finalitzava pas aquí la cosa, perquè també l’infeliç segador es veia obligat a beure vi a desdir i, com es ben fàcil d’imaginar, acabava borratxo perdut, que diríem vulgarment.

D’aquí ve, pel que es conta (aquesta historieta, però, té diverses variants, encara que, en el fons, no la fan variar gaire), la popular expressió «agafar un gat», expressió que, en determinats indrets de la geografia catalana, és substituïda per d’altres, com la d’«agafar una trompa» o la d«agafar una mona».

Emili Casademont i Comas

«Ràdio Tànger, la catalana»

2011-06-04T16:52:00.004+02:00

El 18 de desembre del 1923, Tànger esdevingué zona internacional, raó per la qual diversos països s‘encarregaren, com si es tractés d’un de sol, de la seva administració. Aquella curiosa situació es perllongà fins al 20 d’octubre del 1956, data en què la llegendària ciutat de l’Àfrica del Nord quedà incorporada al Marroc, després que França i Espanya posessin fi als protectorats que hi tenien. Això últim donà lloc a la naixença de l’independent Regne del Marroc, el primer monarca del qual fou, amb el nom de Mohamed V, l’antic soldà marroquí, que vivia confinat pels francesos a l’illa de Madagascar, i, de mica en mica, s’anaren produint grans canvis al país Un d’ells, per exemple, fou el que afectà les emissores de ràdio estrangeres establertes a Tànger, ja que es veieren obligades a plegar o a convertir-se en marroquines.

Entre aquelles emissores, hi havia Ràdio Tànger, Ràdio Àfrica i Pan American Ràdio, que feien programes en francès, castellà, anglès i àrab. La més escoltada de totes era la primera, o sigui, Ràdio Tànger, també anomenada Ràdio Tànger Internacional, que tindria una vida més llarga que les altres. I n’hi hagué una -crec que fou Ràdio Àfrica- que «empaquetà» els seus equips tècnics i els traslladà al port de Barcelona, a bord d’un vaixell, en espera de trobar comprador. Aquells equips foren adquirits finalment -si no ho recordo malament- per Ràdio Andorra, estació controlada per l’Estat espanyol, fa temps desapareguda. És a dir, la que féu cèlebre l’indicatiu ¡Aquí, Radio Andorra, emisora del Principado de Andorra!, que sonava com una cantarella, pronunciat per una locutora, la veu de la qual tenia un marcat i graciós accent argentí.

La història de la radiodifusió tangerina començà l’any 1949, quan el súbdit nord-americà Herbert Rutledge Southworth, agent especial dels Serveis d’Informació del seu país i destacat escriptor (autor d’un excepcional llibre sobre el bombardeig de Guernika), contragué matrimoni, a Rabat, amb Suzanne Maury, una bella i intel·ligent advocada francesa. I aprofiitant que no hi havia cap control sobre la ràdio a la zona internacional de Tànger, comprà, aconsellat per la seva esposa, material tècnic que als Estats Units els sobrava i fundà Ràdio Tànger, fet que provocà l’enuig del general Franco, ja que aquest sabia que Southword no era sant de la devoció del seu règim polític. L’emissora no trigà gaire a tenir una gran potència, tant en ona mitjana com en ona curta, fins al punt que, en els inicis de la dècada dels anys 50, jo podia sintonitzar-la perfectament, en hores nocturnes i per la primera de les citades ones, des de Girona, i Mohamed V, per la seva part, des de l’exili de Madagascar, cosa que li permetia assabentar-se puntualment (Ràdio Tànger era favorable a la independència marroquina) de tot allò que succeïa al Marroc ocupat i als seus voltants.

Ràdio Tànger Internacional, per tant, quan vaig arribar al Regne del Marroc, no m’era pas una emissora desconeguda. I a Tetuan, la capital del ja exprotectorat espanyol, vaig continuar escoltant-la, tot gaudint de la seva selecta música i de la completa i neutral informació que oferia. A més, entre Ràdio Tànger i els rotatius tetuanís per als quals jo treballava com a periodista, Diario de África i África Deportiva, existia una bona relació i, tot sovint, l’estació tangerina recomanava als seus oients que els llegissin. Cal fer constar que Ràdio Tànger comptà sempre amb professionals del periodisme molt prestigiosos, com Aladino Cueto, que havia estat capità de l’Exèrcit de la Segona República Espanyola i pres polític del règim franquista, i que, refugiat després a la zona internacional de Tànger, arribà a ocupar el càrrec de director dels serveis informatius de l’emissora de l’Herbert. Cueto, per cert, era el pare de l’actriu Concha Cuetos, la Lourdes Cano de la popularíssima sèrie televisiva Farmacia de guardia, emesa per Antena 3, durant els anys 90.

I cal destacar que, al llarg de quasi tres anys (a finals del 50 i a començament dels 60), Ràdio Tànger Internacional es convertí per a molts oients en Ràdio Tànger, la catalana, ja que oferia setmanalment un programa en català. Era el titulat Aquell camí oblidat, de 15 minuts de durada, fet a Barcelona per un grup de gent, jove en la seva majoria, que havia adquirit un espai a l’emissora. El programa, de temàtica catalana, molt reivindicativa, i amb la música prohibida per la dictadura franquista, s’enregistrava en cinta magnetofònica i es feia arribar a Tànger, via Gibraltar o via Lisboa, desafiant el perill que la tramesa fos interceptada per la policia i que els seus portadors anessin a parar a la garjola.

L’any 1961 (ara es compleix mig segle), Ràdio Tànger, emissora estimadíssima pel rei Mohamed V, ja que li havia fet favors realment importants, fou comprada pel Govern marroquí a Herbert Rutledge Southwortt, que morí a França el 1999, a l’avançada edat de 91 anys. Ignoro quina quantitat de dirhams aquest rebé. S’ha assegurat, però, que era força elevada. És molt possible. Ja diuen que els favors amb favors es paguen.

Herbert Rudletge Southworth

Emili Casademont i Comas
(«Diari de Girona»»)

Enric Morera i la primavera

2011-06-04T16:35:00.005+02:00

Enguany, benvolguts lectors, commemorem un centenari d’Enric Morera i Viura. Que no és pas el de la seva naixença, car aquest ja fou commemorat el 1965, amb concerts dels orfeons i les agrupacions corals de tot Catalunya, malgrat que, per raó de trobar-nos en plena dictadura, hi mancà un homenatge nacional digne de l’extraordinària personalitat del mestre barceloní. Com tampoc aquest centenari no és pas el del traspàs d’Enric Morera, atès que, fins al 2042, no podrà ser commemorat. Cal desitjar i esperar, però, que, quan arribi el moment, no tinguem un règim antidemocràtic que impedeixi fer-ho en plena llibertat. En aquest sentit, convé recordar que, lamentablement, l’òbit de l’autor de la música de la patriòtica i primaveral sardana La Santa Espina (considerada l’himne popular català), produït l’11 de març del 1942, fou condemnat al silenci més total i absolut per Franco, el «generalísimo», que havia «implantat» no feia gaire temps l’esmentada i dilatadíssima dictadura, després d’aixecar-se en armes, al costat d’altres militars, contra la Segona República Espanyola, legalment constituïda, i de provocar una cruenta i dolorosa guerra civil.

Retorn definitu

El centenari d’Enric Morera al qual em refereixo (i que està passant del tot desapercebut) és el del seu retorn definitu a la pàtria el 1911, després d’una breu i decebedora estada a l’Argentina (les anteriors, en canvi, foren llargues i exitoses), retorn molt celebrat -una enorme gentada anà a rebre el músic al port barceloní-, segons expliquen els periòdics de l’època, tot indicant també que, a continuació, l’Ajuntament de la capital catalana procedí a nomenar Morera sotsdirector -més tard, director- de l’Escola Municipal de Música de Barcelona, convertida després en Conservatori.

I és que Catalunya tenia la imperiosa necessitat de comptar, de nou, amb Enric Morera (hom recordava, entre d’altres coses importants, que havia estat el fundador d’una coral de gran prestigi, la Catalunya Nova, integrada únicament per homes de condició ben humil, obrers, dels barris del Cap i Casal), ja que, en aquells instants, la nostra música corria el perill de caure en la vulgaritat, en el mal gust. La música forastera s’estava apoderant dels teatres, fet que motivava que els nostres millors músics abandonessin la lluita o optessin per emigrar a l’estranger.

Tot això, a partir de l’any 1911, començà a solucionar-se, mercès al mestre Morera, i la música catalana aconseguí, al final, imposar-se de forma rotunda arreu del país.

Un himne (perdut?) del Barça

Enric Morera i Viura, al llarg de la seva vida, compongué música de cambra, música simfònica, música religiosa, òperes, cançons, sarsueles, sardanes, etcètera. I fins i tot, un himne del Barça, molt més vibrant i patriòtic, pel que s’assegura, que el que té actualment, la partitura del qual ha de trobar-se, si no s’ha perdut -que tot podria ser-, abandonada als arxius del club blaugrana. Per a Morera treballaren tots els poetes del seu temps: Àngel Guimerà, Joan Maragall, Jacint Verdaguer, Santiago Rusiñol, Josep Carner, Josep Maria de Sagarra, etc., sense oblidar els rossellonesos Josep Sebastià Pons i Carles Grandó, per exemple, que li portaren els seus versos perquè els musiqués.

I, a part d’això, cal ressaltar que, gràcies també a Enric Morera, la sardana recobrà la dignitat que Pep Ventura, Juli Garreta o Josep Serra li havien donat. Així, i com a fruit del seu talent i de la seva inspiració, sorgiren peces tan belles i cèlebres com L’Empordà, La sardana de les monges, Baixant de la Font del Gat, Les fulles seques i Davant la Verge, entre moltíssimes d’altres, que Morera feia estrenar a la històrica cobla La Principal de Peralada. Llàstima que ara, com algú ha comentat encertadament, amb l’excusa que la gent vol sardanes noves, les cobles toquin moltes vulgaritats, a excepció d’unes poques que procuren seguir les petjades dels grans mestres.

El geni musical de Catalunya

Enric Morera, segons m’explicaren -durant els anys 50 i 60- persones que l’havien conegut, tot fent-ne un retrat, era un home alt, sec, una mica escardalenc. Tenia uns cabells fins plantats al cap com les espigues en un camp de blat, balancejant-se al compàs del vent. Els seus ulls petits, darrerre les ulleres que duia, ho escodrinyaven tot. I, pel que fa al mal caràcter que hom li atribuïa, no dubtaven a desmentir-ho rotundament, afirmant que era com un anyell, a qui li complaïa vestir-se de lleó. Així, «si parlava malament dels seus col·legues -em deien-, era perquè volia que tots fossin com ell: apassionats, desinteressats, idealistes, disposats sempre a sacrificar-ho tot, per tal que l’art hi sortís guanyant». Sigui com sigui, el cert és que Morera ha passat a la història com el geni musical de Catalunya.

I aquest geni musical de Catalunya (l’anhelat i triomfal retorn definitiu del qual a la pàtria coincidí, per cert, amb un matí primaveral d’ara fa un segle) nasqué un 22 de maig, en plena primavera, igual que Richard Wagner. Tots dos tenien, precisament, el mateix ideal: crear una música nacional que representés el poble al qual pertanyien. I, talment com Debussy, Beethoven i Granados (el lleidatà Enric Granados, víctima del naufragi del vaixell Sussex, torpedinat pels alemanys al Canal de la Mànega, durant la Primera Guerra Mundial, procedent dels Estats Units), Enric Morera morí un mes de març. Un mes de març que, per a ell, havia ja consumit una colla de dies, raó per la qual l’estació més meravellosa de l’any estava trucant insistentment a la porta…

Homenatge

Per tot el que he acabo de consignar, benvolguts lectors, jo, tan bon punt apareix la primavera, no puc resistir la temptació de contemplar amb especial interès, any rere any, el jardí que l’autor de la música de La Santa Espina i L’Empordà té dedicat a Figueres, just davant mateix del pis de l’edifici on visc. Perquè us en feu una idea, d’això últim, us diré que aquest jardí es troba situat tan a la vora de casa meva que gairebé el toco amb els dits…

I així, sense cap entrebanc, puc veure que el «meu» entranyable jardí Enric Morera comença a exhibir una bona florida, la qual, de mica en mica (o tot de pressa, si el temps hi ajuda), esdevé realment esplendorosa. Com si, en record de l’excepcional mestre, volgués retre-li el més emotiu homenatge…

Emili Casademont i Comas
Articulista del «Diari de Girona»

(Llibre-programa de l’Aplec de la Sardana de l’Escala 2011)

El cuplet català i la seva mare

2011-05-29T18:26:00.004+02:00

Càndida Pérez, la mare del cuplet català

Núria Feliu, en iniciar-se el 1971, volgué fer reviure als barcelonins les antigues glòries del cuplet català. «Encara que només sigui per una nit -digué-, em proposo omplir l’aire i l’ambient del Paral·lel de cuplets catalans, igual que fa molt de temps ho van fer la Pilar Alonso, la Mercè Serós o la Raquel Meller». I així, l’1 de març del citat any 1971 -ara ha fet, per tant, quatre dècades- organitzà a El Molino «La nit del cuplet català», nit que, en contra del que molts opinaven (aquest era el cas, per exemple, de l’eminent crític teatral i periodista Sebastià Gasch), constituí un èxit apoteòsic. A l’espectacle, hi assistí, especialment convidada, la compositora Càndida Pérez (Olot,1893-1989), que pogué comprovar que el públic acollia els seus vells cuplets, com La Marieta de l’ull viu, amb el mateix embriagament i emoció que quan s’estrenaren mig segle enrere. I indiquen les ressenyes publicades a la premsa barcelonina de l’època que, un cop acabada la funció, Núria Feliu i alguns amics, entre ells la mateixa Càndida, creuaren el carrer i anaren a dipositar al monument de la Meller una bona part de les roses que el públic havia llançat a la Núria, com a premi del seu triomf, mentre actuava al petit escenari d’El Molino. Per altra banda, cal afegir a tot això que, poques setmanes més tard, Núria Feliu enregistrà alguns d’aquells cuplets en un disc, editat per Hispavox, amb el títol genèric El cuplet a Barcelona.

Fent un xic d’història, convé ressaltar que, un bon dia d’aquells anys 20 del segle passat, a Pilar Alonso se li ocorregué la idea, actuant al Teatre Eldorado de la barcelonina Plaça de Catalunya, de cantar el cuplet català Les Caramelles, compost per Càndida Pérez, després d’haver-ho fet en castellà, que era com s’interpretaven totes aquestes cançons «pícares» i plenes de frases amb doble sentit, i el públic, entusiasmat, demanant-ne més, féu néixer el cuplet català (ho relata així Sempronio, l’antic cronista oficial de la Ciutat Comtal), que, a partir d’aquell moment, es divulgà pertot arreu, assolint una gran popularitat. Una popularitat, però, de la qual restà exclosa la Càndida, atès que, com ha dit el seu biògraf Josep Maria Canals i Ferrarons, «la seva condició de dona impedia que fos reconeguda com a compositora». Això explica que la signatura de Càndida Pérez no aparegui en moltes de les partitures (la de L’orfeonista, la del Ball de rams, la de La cançó de la dida, la de La muller d’en Manelic, etcètera) que ella escrigué. Altrament, i tal com ha assenyalat igualment Canals, tampoc no es reconegué que «Càndida Pérez fos una de les poques artistes que, mitjançant les seves cançons (moltes interpretades per ella mateixa), van donar a conèixer la llengua catalana a Europa i Amèrica».

Últimament, la cantant Rocío Romero i Grau i la pianista Elisabet Planagumà, creadores de la campanya Càndida memòria (han enregistrat en disc els cuplets de la Càndida i actuen sovint pertot Catalunya), oferiren un recital a Figueres, que resultà brillantíssim. La coral Les Veus de l’Empordà, constituïda per membres del Casal de la Gent Gran de la capital altempordanesa, cantà, per començar, dues peces de Càndida Pérez, Les Caramelles i L’emperadriu. A continuació, el pianista local Josep Soy, que té més de 80 anys, tocà el cuplet La muller d’en Manelic; després, Josep Maria Canals explicà tots els detalls de la vida de la Càndida, l’autèntica mare del cuplet català, i, finalment, Rocío i Planagumà, interpretaren les dues peces programades de la compositora olotina, dues peces que, a petició d’un públic realment entusiasmat en escoltar La Marieta de l’ull viu (i, sobretot, en escoltar la meravellosa veu de Rocío Romero, acompanyada de la seva juvenil i gràcil figura, entonant allò de «Jo sóc la criticada Marieta...»), féu que en fossin bastants més. I és que els cuplets de Càndida Pérez, malgrat el pas del temps, continuen, com bé ha assegurat algú, «despertant l’alegria i l’expectació d’aquelles persones que viuen intensament el sentit històric de la nostra cultura».

Amb la Rocío, vaig parlar-hi una bona estona. I li vaig comentar que, de petit, havia vist la Meller, formant part d’un espectacle d’Els Vienesos, Melodías del Danubio, al llavors anomenat Teatro Español del Paral·lel barceloní, situat ben a prop de l’entrada al popular carrer de les Tàpies, avui completament transformat i modernitzat. Això degué ser per allà l’any 1946. I també li vaig comentar que, poc abans que la famosa cantatriu aragonesa-catalana morís (l’estiu del 1962) en una residència per a ancians de la Ciutat Comtal, vaig tenir ocasió de conèixer-la personalment. «I no li va parlar de Càndida Pérez?», em preguntà Rocío Romero. «Doncs no. No me’n va pas parlar», li vaig respondre. Aquell fet no sorprengué gaire a Rocío, atès que Raquel Meller (i el mateix succeí amb Pilar Alonso i Mercè Serós) pretenia -tot ho fa ben pensar- que el públic arribés a creure que els cuplets de Càndida Pérez (un d’ells, El noi de la mare, l’estrenà a París) eren seus. «La Càndida, que ja va sortir aquella nit del 1971 d’El Molino molt “escaldada”, no mereixia allò», lamentà Rocío Romero. I, lògicament, li vaig donar tota la raó.

Rocío Romero i Grau

Emili Casademont i Comas
(«Diari de Girona»)

Sebastià Gràcia (In memoriam)

2011-05-24T17:19:00.003+02:00

A Sebastià Gràcia i Petit, que acaba de morir a Lleida, a l’edat de 84 anys, la capital del Segrià, on nasqué i visqué tota la vida, li havia concedit la medalla d’or de la ciutat, el 2007, i la Generalitat de Catalunya, per la seva part, la Creu de Sant Jordi, el 1987, uns guardons ben merescuts, atès que fou un destacadíssim promotor de la cultura catalana i, d’una manera en particular, de la sardana. Amb en Sebastià, m’hi unia una gran amistat, tal com deixa endevinar el fet que el meu nom aparegui en la seva biografia, on es fa constar, entre d’altres coses, que s’afegí a la iniciativa que vaig dur a terme des del Diari de Girona i la revista Som, perquè el 2007 fos declarat «L’Any de La Santa Espina», en commemorar-se el centenari de l’estrena d’aquesta sardana, objectiu que, malauradament, no s’arribà a aconseguir, tot i que diverses poblacions d’arreu de Catalunya ho feren pel seu compte, ja que, en acabar els seus aplecs, les cobles la interpretaren.

A propòsit de la meva petició adreçada a les autoritats competents, vaig publicar un article, a instàncies de Sebastià Gràcia i al butlletí-programa del XLI Aplec de la Sardana de Lleida, on recordava el següent: «La nit del 19 de gener del 1907, al Teatre Principal de Barcelona s’estrenà la rondalla, en tres actes i sis quadres, titulada La Santa Espina, del poeta Àngel Guimerà, musicada per Enric Morera. I cal destacar que l’èxit d’aquella estrena d’ara fa cent anys fou realment apoteòsic, ja que, a continuació, l’obra es representà 200 vegades seguides, en les quals intervingueren 31 personatges, a més de molts comparses, una orquestra i un cor, tot assolint ràpidament la seva sardana una gran popularitat. Un fet, aquest últim, gens sorprenent, atès que, en la dita peça, s’hi apleguen una bella música i una inspirada i patriòtica lletra, encetada així: «Som i serem gent catalana/ tant si es vol com si no es vol,/ que no hi ha terra més ufana/ sota la capa del sol!». I, en aquell mateix article, també hi recordava que La Santa Espina havia estat maleïda per dos dictadors, els generals Miguel Primo de Rivera i Francisco Franco, fins al punt d’arribar-la a prohibir i de fer «ratllar» els discos que tenien les emissores de ràdio, on hi havia aquesta sardana enregistrada.

Per altra banda, vull ressaltar que Sebastià Gràcia (que, tot sovint, em solia citar, o em dedicava algun escrit, en la seva secció setmanal «La Veu de la Sardana», del diari lleidatà La Mañana, igual que ho feia en el seu programa també sardanista setmanal de Ràdio Lleida), fou qui féu que es retés, a l’Aplec de Lleida del 2000, un emotiu homenatge pòstum a Josep Fontbernat, en el qual s’interpretà la sardana Ja no et veuré mai més, original d’aquest insigne músic, escriptor i polític, fill d’Estanyol (Bescanó), acabada llavors de recuperar, juntament amb la del compositor gironí Lluís Duran, titulada Recordant Fontbernat. Una sardana, Ja no et veuré mai més, que gravà en un CD La Principal de la Bisbal, cobla que, gràcies a ell -em refereixo, és clar, a Fontbernat-, efectuà la primera sortida a l’estranger, quan, el 1926, el mestre estanyolenc es trobava exiliat a França, al costat de Francesc Macià, i aquest, el futur president de la Generalitat, preparava la invasió (que resultà frustrada a causa d’una traïció) del territori català, per Prats de Molló, a fi d’alliberar-lo de la dictadura «primoriverista». Aquell homenatge motivà que, també a instàncies de Sebastià Gràcia, jo publiqués un article, al butlletí-programa de l’Aplec de Lleida de l’al·ludit any 2000, explicant qui era Josep Fontbernat, tot i que, ben mirat, gairebé no calia, atès que encara era prou recordat a les terres lleidatanes, on molta gent havia escoltat cada dia el seu Glossari andorrà, emès per la Ràdio de les Valls, de titularitat francesa, instal·lada al veí Principat d’Andorra, país en què Fontbernat morí a començament del 1977, després d’haver-hi viscut gran part del seu segon exili, iniciat en finalitzar la Guerra Civil.

L’any 1940, Sebastià Gràcia, que seria membre més endavant de l’Orfeó Lleidatà, s’atreví a fundar, en aquella dificilíssima època, una colla sardanista a la seva ciutat, la «Santiago Rusiñol», per passar després a presidir, fins al darrer instant de la seva existència, l‘Huracans, una entitat esportiva i cultural de la capital del Segre que gaudeix d’un enorme prestigi, des d’on es constituí en l’autèntic cap visible de la divulgació de la nostra dansa nacional per les comarques lleidatanes. I, d’altra banda, convé remarcar que l’amic Sebastià, que era un excel·lent escriptor (primer, utilitzant una vella màquina Undervood i, posteriorment, un modern ordinador, al qual no s’acabava d’acostumar gaire, segons confessava pocs mesos abans d’emprendre el vol cap a l’Eternitat), realitzà una dilatadíssima i formidable tasca periodística i radiofònica a favor de la cultura i el sardanisme.

Amb el decès de Sebastià Gràcia i Petit, ferm defensor de les llibertats del poble català, les terres de Lleida han perdut un home realment excepcional. I el mateix cal dir, sens dubte, pel que fa a la resta de Catalunya. Que en pau reposi.

Emili Casademont i Comas
(«Diari de Girona»)

Li havia de dir

2011-05-24T17:05:00.003+02:00

Opinió

Cartes al director

Recull de cartes dels lectors de Diari de Girona (17/05/2011)

Aquesta carta és per expressar la meva admiració per un col·laborador del Diari de Girona, el més antic de tots, el periodista ja jubilat Emili Casademont i Comas. Tots els seus articles que publica em resulten interessantíssims. Sempre n’he après alguna cosa que no sabia.

Tracta temes molt diversos, referits sovint a personatges -alguns d’ells, important- que ha conegut al llarg de la seva vida, com Salvador Dalí, els Vayreda, dels quals és familiar, llegendes de sants o de personatges il·lustres, l’origen de frases fetes, rodolins o refranys, etc. S’hi reflecteix, en tots ells, una cultura extensíssima. Sé que ha publicat diversos llibres, com el titulat L’home d’Els Cent Homes, Aproximació a la vida i obra de Josep Fontbernat, un músic i polític, per cert, del meu poble, Bescanó. Sovint, quan miro el Diari de Girona vaig directament a la seva secció, tot i que, malauradament, no hi escriu cada dia. Tots aquests articles els té recopilats en el bloc, http://emilicasademont.blogspot.com/ bloc que recomano a tothom. Seria molt interessant que publiqués tots aquests articles en un llibre. Espero que ho faci ben aviat.

Gràcies, Sr. Emili, per delectar-nos i instruir-nos d’una manera tan amena. Espero continuar llegint-lo durant molts anys. Fruir de la seva saviesa és tot un plaer.

M. ÀNGELS ALSINA I BOSCH. BESCANÓ

RESPOSTA

Moltíssimes gràcies per aquests immerescuts elogis.

La meva adreça electrònica, per si la necessita, és la
següent:emili.casademont@gmail.com

Salutacions cordials.

Taula rodona en record de Manuel Pont i Bosch

2011-05-21T21:03:00.004+02:00

(Director de l’antiga Ràdio Popular de Figueres, traspassat el juny del 2010 a Banyoles)
PARTICIPANTS: Eduard Puig Vayreda, Albert Tomàs, Emili Casademont, Josep Maria Bernils i Jordi Pla
ORGANITZACIÓ: Atenea, Agrupació de Cultura del Casino Menestral Figuerenc
(Divendres, 20 de maig del 2011)

------oOo------

INTERVENCIÓ d’Emili Casademont

En primer lloc, he de fer constar que, ben mirat, jo no no sóc pas la persona més indicada per parlar, amb profund coneixement de causa, de Manuel Pont i Bosch (que s’oposava, com era lògic, després d’abandonar el sacerdoci, que el continuessin anomenant mossèn), ja que, si bé és cert que vaig pertànyer a Ràdio Popular de Figueres del 1965 al 1972 (part de l’època en què ell va dirigir l’emissora), cal tenir en compte que, durant els primers quatre anys, la meva relació amb en Manuel Pont fou molt superficial. De fet, es limitava a un simple contacte setmanal, que tenia lloc cada dissabte, quan jo, des de Girona, em traslladava fins aquí, a la capital de l’Alt Empordà, per tal d’enregistrar en cinta magnetofònica, amb la meva pròpia veu, els textos que duia escrits del programa diari titulat “Figueres, tres de la tarda”, títol transformat després en el de “L’Hora de Catalunya”. I, per altra banda, a partir del 1972 i fins que Manuel Pont plegà com a director de l’emissora figuerenca, que abraçà un període de temps força dilatat, quasi no n’hi vaig tenir cap, de relació.

A Manuel Pont i Bosch, el vaig conèixer el 1964, quan un dia va anar a Ràdio Girona, emissora on jo, com a redactor, vaig treballar, en distintes èpoques, durant moltíssims anys, fins al punt que puc dir que en sóc un històric, al costat de Francina Boris, Narcís-Jordi Aragó, Jaume Teixidor… i poques persones més que encara restem, gràcies a Déu, en vida. I el 1965, davant la imposibilitat de poder realitzar-hi un programa diari en llengua catalana, car el règim franquiste ho prohibia (cal dir, però, que vaig arribar a posar-ne dos de bilingües en antena, “Buenos días, Girona” i ”Glosario gerundense”, que duraren poc i que, tal com diu Miquel Gil i Bonancia, a les pàgines del llibre “50 anys de Ràdio Girona”, “constituïren un intent de retrobament amb el català”), vaig decidir acceptar la petició que em féu Ràdio Popular de Figueres, sense abandonar, no obstant això, l’emissora degana de les comarques gironines. I convé afegir que aleshores ja col·laborava a la francesa Ràdio de les Valls d’Andorra en el nostre sempre maltractat idioma, que és l’oficial del petit país pirinenc.

Ràdio Popular de Figueres, avui desapareguda, era una emissora, fundada en els inicis dels anys 60, que tenia la mateixa potència que Ràdio Girona, però amb el gran avantatge -cal remarcar-ho- que posseïa uns novíssims equips tècnis, i les seves antenes, situades de cara al mar, feien que, si aquest estava encalmat, es pogués sintonitzar des de bastant lluny, sobretot en Freqüència Modulada, com ho demostraven els controls rebuts de les Illes Balears i, fins i tot, de l’Alguer. Cobria gran part de les comarques gironines, algunes de les barcelonines i del sud de França, com la meva dona, l’Emília, que hi estigué molts anys fent un programa de sardanes fins que l’estació fou tancada, ho pot també ben acreditar. O sigui, que Ràdio Figueres no era pas, com a voltes s’ha dit, una emissoreta petita, d’estar per casa i que només s’escoltava a casa. I -detall important, importantíssim-, en ser de l’Església i dependre del Bisbat de Girona, la censura del règim de Franco no l’afectava. Així, Ràdio Popular de Figueres va poder fer, en una època dificilíssima -la dels anys 60-, bona part de la seva programació en català, fet que ha estat destacat per la premsa, tant de Girona com de Barcelona, sota la direcció de Manuel Pont i Bosch. Un home, guardonat com a periodista i poeta, que professava un gran amor a la pàtria i que redactava molt de presa, amb enorme facilitat i correctament, sempre assegut davant la màquina d’escriure, amb una cigarreta encesa als llavis, vici que jo també tenia i que encara “conservo” quan empleno papers. Llavors no hi havia ordinadors i a la ràdio, al contrari d’ara, quasi tot el que s’hi deia calia redactar-ho prèviament i presentar-ho als censors, encarregats de donar-hi o no el vistiplau, tal com assenyalà el gironí Joan Ribas i Feixas -un altre històric del mitjà- a les jornades titulades “El segle de la ràdio”, celebrades a Girona ara fa un parell de dècades.

En una d’aquelles jornades d’“El segle de la ràdio”, hi vam participar, en qualitat de gent històrica de la ràdio de les nostres comarques, diversos professionals, com Joan Viñas Bona, de Ràdio Nacional i TVE, Narcís Jordi Aragó, Francina Boris… i, naturalment, Manuel Pont i Bosch, que hi arribà procedent de Banyoles, ciutat on aleshores residia i on, ara es complirà un any, exhalà el darrer sospir, que es va asseure, a la taula de debat, al meu costat. Tots hi vam dir la nostra, recordant aquella ràdio de l’antigor. Així, en Pont va evocar el seu pas com a director de Ràdio Popular de Figueres i, de cop i volta, em dedicà un elogi, tot ressaltant el meu fixatge per l’emissora i el programa que hi vaig realitzar. O sigui, el primer fet diàriament (diumenges i festes inclosos) en català a la Radiodifusió espanyola, després del 1939, com algunes personalitats han destacat. Per exemple, Jaume Guillamet, en els seus llibres d’història del periodisme; Anna Balletbò, l’antiga diputada al Congrés de Diputats de Madrid, en l’obra “Periodisme en temps difícils”; Josep Maria Figueres, professor de periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona, etc., com també el Departament de Cultura de la Generalitat i el Col·legi de Periodistes de Catalunya. Un programa que inicialment, repeteixo, rebia el nom de “Figueres, tres de la tarda” i, al cap de poc temps, el de “L’Hora de Catalunya”, un recull del qual fou publicat en llibre, prologat per l’exímia poetessa Montserrat Vayreda i Trullol (q.e.p.r.), que havia estat col·laboradora de Ràdio Popular de Figueres. Cal dir que aquell elogi d’en Manuel Pont cap a la meva modesta persona em va agafar desprevingut, per sorpresa, i gairebé no em va donar temps d’expressar-li el meu agraïment, ja que, un cop finalitzada la dita trobada, se’n va anar tot de presa i sense acomiadar-se quasi de ningú. Igual, si fa no fa, que a última hora, abans de començar, hi havia aparegut.

Des d’aleshores i fins al moment del seu traspàs, ben poca cosa vaig saber de Manuel Pont. Com també ben poca cosa vaig saber dels motius que l’havien impulsat a abandonar el sacerdoci, al qual es reintegrà plenament en deixar Ràdio Popular de Figueres, però suposo que la seva decisió, que cal respectar, degué ser molt meditada i presa a consciència. De manera que, tant dels seus últims temps com a director de l’emissora figuerenca, que jo no vaig viure, com dels posteriors, no puc dir-ne res amb coneixement de causa. Però sí puc dir que Manuel Pont i Bosch fou un gran poeta, escriptor i periodista (obtingué el carnet de la Federación de Uniones de Periodistas de España, en una època de democratització de la professió i en què jo presidia la Unió de Periodistes de les Comarques Gironines), a qui no se li ha fet -lamentablement, crec jo- tota la justícia de què era mereixedor.

L’antic director de la també antiga Ràdio Popular de Figueres, l’extraordinari impulsor del català en aquest mitjà de comunicació audiovisual durant el règim franquista, morí, repeteixo, a Banyoles, als 81 anys, casat, el juny de l’any passat. Just un parell de mesos abans que es commemorés el cinquantenari de l’estrena per a coral de la bellíssima sardana “Somni”, davant el fabulós i cèlebre estany que l’originà -el mateix lloc de feia mig segle-, obra composta pel mestre Manuel Saderra i Puigferrer el 1947, a la qual va posar lletra, posteriorment, un jove sacerdot anomenat mossèn Pont, que ja demostrava estar dotat d’una elevada inspiració poètica. Ambdós (el primer, fill de Tortellà, a la Garrotxa, i l’altre, d’Anglès, a la Selva) eren uns grans enamorats de la capital de la comarca gironina del Pla de l’Estany, on passaren els últims temps de les seves vides.

Senyores, senyors, amics tots, he dit.

L’eliminació d’un sant patró català

2011-05-14T11:20:00.007+02:00

Estàtua de sant Galderic (Fontcoberta)

Assenyala la Gran Enciclopèdia Catalana que, talment com a la resta de la península Ibèrica, sant Isidre llaurador és molt venerat a Catalunya. Cosa ben certa. Perquè aquest sant madrileny, anomenat en castellà Isidro, patró de la capital de l’Estat espanyol, gaudeix a casa nostra de molta devoció, motiu pel qual són nombroses les poblacions que, a més de dedicar-li carrers o places, cada 15 de maig, dia de la seva festa, celebren actes en honor seu, com Cabanes (Alt Empordà), per exemple, en què es fa una popular «sembra de pinyons». No obstant això, Louis Réan, el prestigiós historiador francès de l’art (Poitiers,1881-París,1961), sempre posà en dubte que sant Isidre (personatge que, pel que es conta, visqué en terres castellanes entre els segles XI i XII) hagués arribat a existir realment, malgrat haver estat beatificat el 1618, així com canonitzat quatre anys més tard, i que Joan XXIII, el 1960, el declarés patró dels llauradors, ja que diuen que aquest era el seu ofici, tot i que també diuen que la feina li feien uns àngels, mentre ell es lliurava a l’oració.

Sigui com sigui, la veritat és que, en una època llunyana, sant Isidre substituí sant Galderic o Galdric, el veritable patró dels pagesos catalans. Una substitució que hom considera que fou motivada per la imposició de la cultura castellana per damunt de la catalana (exercida després de la guerra de Successió), i, sobretot, per la implantació, a partir del primer quart del segle XVIII, del Decret de Nova Planta. Això és el que s’explica en la documentació impresa que obra en poder del Patronat de Sant Galderic, amb seu a Barcelona, entitat que, des de fa alguns anys, lluita per recuperar aquest sant. En tal sentit, cal destacar que quelcom s’ha aconseguit, atès que, actualment, la gent de pagès del Pla de l’Estany, de Tallada d’Empordà, de Terrassa, de Rubí, de diversos poblacions del Maresme, etc., ja torna a reconèixer sant Galderic com a patró, i al Santuari de la Mare de Déu del Mont i a Fontcoberta, poble veí de Banyoles, s’hi han col·locat sengles imatges seves. D’altra banda, convé indicar que, segons la historiadora Dolors Llompart, sant Galderic rebé una duríssima «patacada», quan, durant el segle XIX, es posaren sota l’advocació de sant Isidre moltes associacions, la més important de les quals fou l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, una mena de sindicat de pagesos terratinents, fundat l’any 1851.

De sant Galderic, la diada del qual és el 16 d’octubre, se sap que nasqué a la localitat del Llenguadoc-Rosselló anomenada Vilavella (avui, Sant Galderic o, en francès, Saint Gaudéric), el 820, i que fou canonitzat el mateix any de la seva mort, el 900, després d’obrar moltíssims miracles. Es tractava d’un camperol que conreava unes terres, que eren d’un riquíssim propietari rural, i que defensava els drets dels pagesos, tot protegint-los dels abusos i maltractes dels senyors. Enterrat al monestir de Sant Martí del Canigó, les seves relíquies foren traslladades després al de Sant Pau del Camp (Barcelona), a fi d’evitar que fossin profanades a causa d’una guerra, i ara es troben a la catedral de Perpinyà, ciutat de la qual sant Galderic sempre ha estat patró, igual que de la pagesia del Rosselló.

I no voldria posar el punt i final a aquest article sense referir-me a un fet ocorregut recentment, que prova que una imatge de sant Galderic fou convertida en una de sant Isidre. Segons ha explicat el conservador del Museu Arqueològic Comarcal de Banyoles, Josep Tarrús i Galter, «amb motiu de la restauració d’un suposat sant Isidre barroc, del segle XVIII, procedent de l’església banyolina de Santa Maria dels Turers, ens vàrem adonar que potser es tractava d’una peça més antiga del que pensàvem. I, en efecte, quan la restauradora Anna de Puig i de Traver va treure la capa de pintura verd fosc que l’emmascarava, va aparèixer una superfície daurada més pròpia del segle XVII que del XVIII. O sigui, que era d’un sant Isidre, sant medieval del segle XII de la vila de Madrid, introduït a Catalunya després del 1714, amb l’arribada dels primers Borbons». Tarrús, després d’indicar que, una vegada neta del tot la peça, quedà clar que aquesta talla n’amagava una altra i que els seus vestits eren exactament iguals que els de les figures de sant Galderic (el culte del qual estigué fortament arrelat als temples de Santa Maria de Porqueres i de la Mare de Déu del Mont), ha remarcat que, per tal que dugués els atributs de la seva nova personalitat com sant Isidre, se li canviaren diverses coses, com «una barra amb punxa de ferro per menar les vaques, que era el símbol de sant Galderic, per una rella d’arada». Per acabar, Josep Tarrús ha assenyalat el següent: «Ara, la figura té un aspecte molt més proper al que devia tenir originalment, quan era un Sant Galderic, abans de la seva transformació en un Sant Isidre al segle XVIII».

Tot fa ben creure, cars lectors, que aquesta transformació és la que també patiren totes les imatges de sant Galderic existents a Catalunya, a fi que quedés eliminat, en benefici de san Isidro labrador, l’autèntic patró dels nostres pagesos.

San Isidro labrador

Emili Casademont i Comas

I si la mort donés pas a un nou estat de consciència?

2011-05-14T11:05:00.004+02:00

BARCELONA. Hi ha vida més enllà de la mort? La doctora suïssa Elisabeth Kübler-Ross, amb 28 títols honoris causa, va dedicar la seva trajectòria professional a acompanyar en el moment de morir centenars de persones que es trobaven en estat terminal. Va recollir el seu treball de camp en el llibre La mort: una aurora, convertit en bestseller, en el qual va indagar la qüestió de la vida després de la defunció. Les conclusions de Kübler-Ross van sacsejar la professió mèdica: les repetides experiències extracorporals que li narraven els malalts moribunds van fer que decidís no titllar aquells testimonis de simples al·lucinacions. “La mort no és altra cosa que l’abandonament del cos físic, de la mateixa manera que la papallona deixa el seu capoll de seda. La mort és el pas a un nou estat de consciència”, va escriure la doctora suïssa.

Els testimonis aportats per Kübler-Ross són colpidors. Parla de cecs que, tornant d’una experiència al llindar de la mort, detallen colors i escenes sense dificultats, de víctimes d’accidents capaços de veure des de la distància el seu propi cos, o de pacients en estat crític amb facultats per relatar l’escena al quiròfan des d’una altra perspectiva: “En el moment en què assistim a la nostra pròpia mort, percebem les discussions de les persones presents, notem les seves particularitats, veiem les seves robes i coneixem els seus pensaments”, detalla la psiquiatra helvètica en el seu llibre, traduït a més de 25 idiomes.

La llum al final del túnel
“Després d’haver passat per una transició visual molt bella -diguem que una mena de túnel-, ens aproximem a una deu lluminosa que molts dels nostres malalts han descrit i que jo tinc la sort de conèixer”, escriu Kübler-Ross. Emili Casademont, que té 75 anys i viu a Figueres, pot oferir un relat molt semblant. Ha passat més d’una vintena de vegades pel quiròfan i ha vorejat la mort en dues ocasions. La primera vegada va ser el 1958, quan exercia de periodista al Diario de África. Van operar-lo a l’Hospital General de Tetuan d’una hèrnia engonal, una intervenció que es va complicar, fet que el va mantenir entre tres i quatre mesos ingressat. “Recordo la imatge d’anar-me acostant lentament cap a un punt llunyà i tenia la sensació que me n’anava amb una gran pau”, explica Casademont, un periodista jubilat de Figueres que es manté en actiu a través del seu blog.

La segona experiència pròxima a la mort data de principis de la dècada dels 90. Casademont va patir una perforació d’estómac i va haver de ser intervingut a Barcelona. Pocs dies després va patir una hemorràgia que va fer necessària una operació d’urgència per salvar-li la vida. “D’aquells moments me n’ha quedat gravada la imatge de caminar per un túnel fosc i que a l’horitzó hi havia una llum blanca, però no hi acabava d’arribar mai”, apunta Casademont. “Vaig assistir a un relat dels fets més transcedentals de la meva vida”, afegeix el col·laborador més longeu del Diari de Girona.

Un punt d’inflexió
Palpar de prop la mort va marcar la vida d’Emili Casademont. “En els dies posteriors a aquesta segona experiència estava neguitós, em preguntava què hi havia més enllà”, recorda el veterà periodista. Des de llavors, expressa convençut, que no té por a la mort. “Em miro la vida d’una manera molt diferent perquè vaig posar en dubte moltes coses”, raona Casademont, a qui no li fa vergonya explicar el seu testimoni. “La qüestió és com t’afecta, quin profit en treus”, reflexiona. La doctora Kübler-Ross, que durant l’exposició del seu treball no sempre va tenir la comprensió dels seus col·legues de professió, descriu a quin estat de consciència van arribar els pacients amb qui va compartir confessions al costat del llit. “La mort no és res més que un trànsit cap a una altra forma de vida”, exposa en el seu treball.- Joan Serra

Fragment del treball periodístic
titulat “Resurrecció”, publicat
el 24-IV-2011 al diari ARA,
de Barcelona.

Sant Ponç, els herbolaris i Dalí

2011-05-07T18:08:00.005+02:00

El poeta Carles Fages de Climent digué, en un epigrama, que «Al carrer de Monturiol/ tres genis han vist el sol/ l’inventor del submarí/ jo i en Salvador Dalí». Tots tres, en efecte, foren tres genis, nascuts al mateix i cèntric carrer de la ciutat de Figueres (el que porta el nom del pare de la navegació submarina), malgrat que la fama assolida per l’autor del dit epigrama, que ho és també del bell poema Les bruixes de Llers, prologat per Ventura Gassol i il·lustrat per Dalí, sigui molt modesta, comparada amb la dels altres dos personatges.

Salvador Dalí, que «aterrà» en aquest món l’11 de maig del 1904, dimecres vinent celebraria el seu 107 aniversari, si no hagués emprès el viatge cap a l’eternitat, des de l’Hospital de la capital de l’Alt Empordà, el 23 de gener del 1989. I ho faria en la diada de sant Ponç, que és el patró dels herbolaris, motiu pel qual diverses poblacions de casa nostra organitzen fires en tal data (algunes abans o després, per tal que aquestes s’escaiguin en diumenge), on es posen a la venda herbes remeieres o medicinals, com la camamilla, l’orenga, la menta, el llorer, la til·la, el poniol -també dit poliol-, la marialluïsa, la farigola, el romaní, etcètera, al costat d’altres productes naturals beneficiosos per a la salut, un dels quals el constitueix la mel, atès que els apicultors tenen igualment sant Ponç per patró.

La Fira de Sant Ponç de Barcelona, que es fa al carrer de l’Hospital, és una de les més antigues de Catalunya. Es tracta d’una fira que, a partir del segle XVI, es féu coincidir amb la diada del sant, després d’haver-se practicat el costum, durant força temps, que, en un dia primaveral que mai no era el mateix, els herbolaris anessin anualment a oferir herbes als malalts. O sigui, aquelles herbes que, segons la medicina popular, tenien -i tenen encara avui- propietats curatives, particularment si eren -i són també encara avui- collides en aquesta època de l’any. Sobretot, i això m’ho digué un cop una vella herbolària de Girona, les que creixen a les muntanyes ripolleses de Núria.

Per una notícia publicada al Diari de Barcelona, sabem que, l’any 1883, la Fira de Sant Ponç barcelonina ocupava la vorera dreta del carrer de l’Hospital, carrer que, actualment, s’omple de gom a gom, fins al punt que, en trobar-se envaïda de parades i paradetes, es fa difícil de poder-hi transitar. Per altra banda, cal assenyalar que, després d’oficiarse a la parròquia de Sant Agustí una missa solemne en honor de sant Ponç, seguida d’una processó presidida per la seva imatge, es proclamen la pubilla i la pubilleta de la festa i s’interpreta una audició de sardanes. I no sols a Ciutat Vella s’organitza la Fira de Sant Ponç, sinó que també se n’organitzen a d’altres barris barcelonins, com el de Sarrià, en què, segons la tradició, nasqué santa Eulàlia, la «destronada» patrona de la Ciutat Comtal en benefici de la Mare de Déu de la Mercè. Unes fires, en definitiva, que han adquirint últimament molta popularitat.

Dalí, a part d’haver nascut el dia de Sant Ponç, tenia molt a veure amb aquest sant. I més en concret, amb la popularment anomenada «herba de sant Ponç», el poliol, que hom recomana per guarir o alleujar bastants mals, com el de panxa. L’artista empordanès n’era un gran bevedor, d’aigua de poliol, ja que assegurava que, després dels àpats, l’ajudava a pair, a més de contribuir a mantenir-li la ment ben lúcida. Jo, una vegada, en acabar de dinar amb ell al figuerenc Celler de Ca la Teta, el vaig acompanyar al seu museu -era l’any 1974, a punt de ser inaugurat-, car Dalí volia continuar pintant el sostre del vestíbul del centre, sostre al qual denominaria El Palau del Vent. I he de dir que el genial artista, que abans d’aixecar-se de taula s’havia pres una bona tassa d’aigua de poliol, feia «córrer» els pinzells amb la seva habitual inspiració i destresa, mentre que, per contra, jo, que havia begut un parell de cafès, no em sentia prou capacitat per escriure, ja que el meu cervell estava mig adormit…

De les virtuts de les herbes medicinals, així com dels miracles que són capaces d´obrar, jo sóc, per cert, una persona que puc donar-ne total fe. Així, ara fa una vintena d’anys, gràcies a un tractament elaborat amb diverses herbes, seleccionades de forma curosa, receptat per un doctor en herbologia, vaig poder vèncer un càncer d’estómac, en estat embrionari, produït per tres gravíssimes intervencions quirúrgiques -l’última a la desesperada o a vida o mort-, a les quals vaig ser sotmès en una clínica barcelonina. Sempre recordaré amb moltíssim afecte i agraïment aquell savi doctor, avui -els anys no perdonen- ja traspassat. Ah!, i cal fer constar que el seu tractament no em féu patir gens ni mica. Ja diuen, i és ben veritat, que les herbes mai no poden fer cap mal.

Llàstima que Salvador Dalí no dediqués una obra pictòrica a sant Ponç (cosa que, pel que em consta, inexplicablement se li passà per alt), obra que seria objecte, per part de molta gent -n’estic del tot segur-, de gran veneració...

Emili Casademont i Comas

(«Diari de Girona»)

Pujols i Dalí: una gran admiració mútua

2011-04-29T16:10:00.003+02:00

Francesc Pujols i Salvador Dalí

L’acordeonista sabadellenc Carles Belda, director del conjunt Badabadoc, acaba d’enregistrar un nou disc, amb la col·laboració de la cobla Sant Jordi i l’escolania Els Blauets de Lluc. Aquest disc, que porta per títol Escala de la vida, està dedicat a la figura de Francesc Pujols. I la seva presentació ha tingut lloc a la Torre de les Hores, el vell casalot de la localitat barcelonina de Martorell, on l’escriptor i filòsof, cèlebre pel seu anecdotari, del qual es feren ressò Josep Pla, Josep Maria de Sagarra, Salvador Dalí, etc., residí part de la seva vida. L’artista-pintor empordanès, per cert, fins i tot arribà a erigir a Pujols un monument davant el seu teatre-museu de Figueres, el peu del qual llueix la següent i encertada sentència pujolsiana: «El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors».

Francesc Pujols, que nasqué el 1882 al barri vell de Barcelona i morí el 1964 a la citada població de Martorell, fou un dels primers defensors de l’aleshores controvertit arquitecte Antoni Gaudí, a qui consagrà el llibre La visió artística i religiosa d’en Gaudí«, publicat l’any 1927, que, traduït al francès per Dalí, un altre ferm defensor del genial arquitecte, s’edità a Lausana el 1970. A més, Salvador Dalí, que se sentia especialment captivat per la filosofia de Pujols (ell mateix m’ho confessà), deu anys abans havia pintat a l’oli l’obra Cielo Hiparxilógico, en homenatge al filòsof de la Torre de les Hores, i el 1974 publicà el llibre Pujols per Dalí, on recollia les converses que ambdós havien mantingut, algunes sobre la religió catalana hiparxiològica (científica), creada per Francesc Pujols. Una religió que, segons afirmava el filòsof a la revista Mirador, l’abril del l934, «és purament cientifica i no té cap pretensió d´ésser inspirada per cap poder sobrenatural i de l’altre món. Al contrari és nascuda de la ciència i de res més que la ciència».

L’anomenat «savi de Martorell», que el 1906 havia escrit la seva única novel·la, El nuevo Pascual o la prostitución, publicada amb el pseudònim Augusto de Altozanos, obra humorística feta en un castellà traduït directament del català, el 1908 començà a freqüentar la penya de l’Ateneu Barcelonès, entitat de la qual esdevindria secretari a partir del 1924, quan Pompeu Fabra n’assumí la presidència. El 1918, Pujols publicà el Concepte General de la Ciència Catalana, on estableix l’existència d’un corrent filosòfic català, iniciat per Ramon Llull. En aquesta obra assegura, per cert, que «els catalans som éssers d’excepció pel fet de ser fills de la Terra de la Veritat». A tot això, hi cal afegir que Josep Pla dedicà a Pujols un llibre, el 1931, titulat El sistema de Francesc Pujols. Manual d’Hiparxiologia, i que, un parell d’anys abans de finalitzar la Guerra Civil, aparegué l’obra Hiparxiològic o Ritual de la Religió Catalana, original del filòsof de la Torre de les Hores. Per altra banda, i com a crític d’art que era, participà en la fundació de l’agrupació Les Arts i els Artistes.

Al final del conflicte bèl·lic espanyol, Francesc Pujols es veié obligat a exiliar-se a França. Tot primer, ho féu a Prada del Conflent, sota l’hospitalitat de Pau Casals, i després, a Montpeller, on conegué, a la Residència dels Intel·lectuals Catalans, Alexandre Deulofeu, el de la matemàtica de la història, llicenciat en Farmàcia i en Química, que havia tingut -i tornaria a tenir en retornar a la pàtria- una farmàcia a Figueres, ciutat de la qual havia estat alcalde accidental durant el període republicà; el jove crític d’art Alexandre Cirici Pellicer, etc., a més d’una bona colla de destacats polítics de casa nostra, també exiliats, als quals oferia conferències, en què predeia, amb total encert, tot allò que passaria en el futur, començant per la severíssima derrota que patirien els nazis a la Segona Guerra Mundial, profecia feta quan les tropes de Hitler iniciaven l’ocupació del territori francès. «Semblava -em deia una vegada el meu recordat amic Deulofeu-, que tenia fil directe amb els astres». Francesc Pujols, atenent el prec del seu fill, retornà a Catalunya el 1942 i hagué de passar un mes a la Presó Model de Barcelona, força abans que comencés a escriure al setmanari Destino.

I bo serà recordar, per acabar, allò que Dalí digué un dia de Pujols: «Francesc Pujols va ser el primer a descobrir, en el meu tendre surrealisme, l’hologràfic hiper-realisme d’avui. I jo de descobrir, en la seva religió catalana hiparxiològica, el triomf del seu surrealisme». I també bo serà recordar allò que, igualment un dia, Pujols, per la seva part, digué de Dalí: «Si l’art és donar vida, Salvador Dalí li dóna una vida tan intensa que arriba a fer viure la realitat».

No ha de sorprendre’ns gens, doncs, que Salvador Dalí dediqués, repeteixo, un monument al filòsof de la Torre de les Hores de Martorell, vista la gran admiració mútua que es professaven, just davant mateix del seu internacionalment cèlebre i visitadíssim museu de Figueres, ciutat on el genial pintor arribà al món l’11 de maig del 1904, ara farà 107 anys.

Edifici del Teatre-Museu Dalí, amb el monument dedicat a Francesc Pujols

Emili Casademont i Comas

El conseller de Pau Gasol

2011-04-21T12:31:00.005+02:00

Alfonso Martínez

Alfonso Martínez, aquell extraordinari jugador de bàsquet de les dècades dels 50, 60 i 70, nascut a Saragossa el 1937 i mort ara a Barcelona (visqué a la Ciutat Comtal a partir dels 6 anys, motiu pel qual se sentia català), fou l’últim soldat de l’Exèrcit espanyol que posà els peus al Marroc el 1959, quan la totalitat d’aquest país de l’Àfrica del Nord, inclosa la zona internacional de Tànger, ja era independent des del 1956, amb el nom de Regne del Marroc, després que França i Espanya deixessin de mantenir-hi els seus respectius protectorats.

L’arribada d’Alfonso Martínez a Tetuan, l’antiga capital del Protectorat espanyol, on es concentraven les tropes hispanes que anaven abandonant el territori marroquí (abandonament que, de forma definitiva, s’acabaria l’octubre del 59), es produí força més tard del que a ell li tocava fer-ho, ja que, amb el vistiplau del Ministerio del Ejército, estava disputant un Eurobàsquet, i s’incorporà al Grupo de Regulares de Tetuán número 1, propietari d’un gran quarter (cedit després al Regne marroquí), situat a la part alta de la ciutat, enganxada a la típica medina tetuaní.

Poc temps, per tant, Alfonso Martínez romangué a la blanca i bella Tetuan. I, com que gaudia del privilegi d’estar exempt de qualsevol obligació de tipus militar, volgué donar, per entretenir-se, un cop de mà a l’esport de la cistella tetuaní. Així, el mes de setembre participà en un partit amistós contra un equip local (en realitat, el seu també ho era), en què s’exhibí de tal manera que tothom restà bocabadat. Recordo molt bé aquell encontre, ja que hi vaig assistir i en vaig fer una ressenya per al Diario de África, rotatiu del qual aleshores jo era redactor (també ho era del seu suplement dels dilluns, l’África Deportiva, un gran setmanari que, a causa de la independència del Marroc, no trigà a desaparèixer), i l’endemà, amb calma, vaig escriure un comentari, signat amb el pseudònim Otes, o sigui, el pseudònim que utilitzava en els meus articles sobre el món de l’esport, lloant les excel·lències basquetbolistes d’Alfonso Martínez, article que, arran de la seva publicació -ignoro per quina raó-, les autoritats militars espanyoles prohibiren al jugador que continués exhibint la seva fabulosa classe al país governat llavors pel rei Mohamed V. Pío Gómez Nisa, director del periòdic, titulà així el citat article: «Buen momento para el baloncesto tetuaní». I és que jo hi deia que a aquest, amb en Martínez com a gran mestre, se li presentava una ocasió d’or per aprendre a jugar al bàsquet de meravella, com els mateixos àngels…

Alfonso Martínez era un «pívot» d’1,94, que tenia uns braços llarguíssims, i es mantingué a l’elit estatal durant deu temporades, en tres de les quals fou el màxim anotador (1957, 1959 i 1960). Jugà 146 partits amb la selecció espanyola, participà en els Jocs Olímpics de Roma (1960) i en els de Mèxic (1968), així com en un Mundial oficiós a Xile (1966) i en cinc Eurobàsquets. A Girona, per cert, l’any 1964 vaig saludar Martínez, quan hi vingué per disputar un amistós amb l’equip estatal, que omplí de gom a gom l’antic Pavelló d’Esports de la Devesa, i ambdós evocàrem la seva breu estada al Regne del Marroc, així com l’article que li vaig dedicar a l’avui fa temps desaparegut Diario de África, rotatiu al qual jo vaig pertànyer al llarg d’un lustre, sota la direcció de l’esmentat i entranyable amic i company Pío Gómez Nisa (il·lustre poeta d’origen sevillà, prematurament traspassat el 1989, a l’edat de 64 anys, guanyador, a Barcelona, d’un Premi Boscan), que després també dirigiria El Telegrama de Melilla, el Diario Español de Tarragona i El Eco de Canarias de Las Palmas.

Ara fa quatre anys, un centenar d’experts distingiren Alfonso Martínez, ja retirat del tot del món de la cistella, com un dels millors jugadors espanyols de bàsquet de la dècada dels 60. I és que fou l´únic que guanyà, en el seu decurs, la Lliga amb tres equips diferents: el Madrid, el Barça i el Joventut, i la Copa, amb quatre, atès que, a aquests tres, s’hi afegí el Picadero. No és d’estranyar, doncs, que a Martínez, que donà un enorme impuls al bàsquet modern, hagi estat qualificat, en morir, de «mític jugador del bàsquet espanyol».

D’altra banda, convé remarcar que Alfonso Martínez, que fou professor d’educació física al col·legi Llor de Sant Boi de Llobregat, conegué allà un vailet que hi estudiava. I aquell vailet, que es deia Pau Gasol, com que també vivia a Barcelona, sempre l’esperava, acabades les classes, perquè en «Fonso» el dugués en cotxe a la Ciutat Comtal, cosa que Martíinez aprofitava per donar-li savis consells relatius al bàsquet (sobretot, com calia utilitzar-hi les mans), i, veient que els seguia amb gran interès, li pronosticà ben encertadament: «Tu arribaràs a menjar-te el món».

Aquest era Alfonso Martínez, una magnífica persona. El seu únic defecte, però, era que mai no donava cap importància als diners. Per això, i per tal d’ajudar-lo econòmicament, els veterans del Barça i del Joventut, antics companys seus, li dedicaren, fa tres anys, un emotiu homenatge al pavelló del club badaloní.

Pau Gasol

Emili Casademont i Comas

Els tres dies d’una República

2011-04-18T16:14:00.007+02:00

Francesc Macià i Llusà

L’insigne historiador Antoni Rovira i Virgili, el 15 d’abril del 1931, o sigui, l’endemà de la proclamació a Espanya de la Segona República, encetava així un article periodístic, on feia especial referència a la República catalana que, com a conseqüència del citat esdeveniment, s’acabava també de proclamar: «Ara, la República catalana té un sentit molt diferent del que tenia l’any 1641. Aleshores, en plena guerra de Catalunya contra el rei Felip IV, la proclamació de la nostra República era un acte oficial de separació respecte a Espanya i un pas cap a l’annexió a França sota el règim d’autonomia que el monarca espanyol no havia respectat. La nova República catalana declara, de bon començament, per llavis del president Macià, que vol unir-se federativament, com a poble lliure, als altres pobles ibèrics, també lliures. La proclamació de la República catalana, en aquestes condicions, no representa un acte de separació, sinó d’unió veritable, sincera i cordial».

Arreu de Catalunya, el 14 d’abril havia estat una gran festa. A Barcelona, tothom es llançà al carrer, delirant d’entusiasme, amb banderes i pancartes. I tan sols s’hi sentia una cantarella entonada per milers de veus: «Visca Macià, mori Cambó». El «mori Cambó» era fruit de l’equivocació fatal que el fill de Verges havia contret, en aquells moments històrics, en voler fer de puntal d’un règim que el poble repudiava. A més, Francesc Cambó havia menyspreat l’«Avi» Macià, l’home que, al capdavant d’Esquerra Republicana de Catalunya, esdevindria el gran triomfador d’aquelles eleccions municipals, a casa nostra, comicis també guanyats pels partits republicans de la resta de l’Estat, que tombarien, tots plegats i de forma estrepitosa, la monarquia. Passats, però, els apassionaments de les antigues lluites de partits, separant l’aspecte estrictament polític de l’aspecte espiritual, hom ha reconegut l’alçada de la figura política de Cambó, el seu catalanisme bàsic i la seva obra meritòria de foment de la cultura catalana, tal com ho féu el mateix Rovira i Virgili, aferrissat adversari seu, quan Francesc Cambó, que havia donat, al principi, suport a Franco, morí a Buenos Aires, on s’exilià poc després d’esclatar la Guerra Civil. «Entre els homes d’aquella època, l’època més rica en homes que mai ha tingut la Catalunya moderna -indica en les seves Memòries Lluís Aymamí, periodista barceloní dels anys 30-, Francesc Cambó es va destacar públicament més que cap altre. Va ser lloat i combatut, estimat i odiat, signe de les altes figures en les lluites polítiques de totes les èpoques».

Macià, proclamant la República catalana

Aquell 14 d’abril, tothom se sentia republicà. Gent que havia militat a la Unión Patriótica també celebrava (?) la victòria del poble. Fins i tot se’n deien, de republicans, personatges els noms dels quals més d’un cop s’havien relacionat amb les bandes de confidents i de pistolers. Tothom, en definitiva, s’acostava al sol que més escalfava. Aquella República catalana, però (que no feia goig a Espanya ni inspirava confiança a determinats estaments de Catalunya, malgrat haver estat proclamada «dins l’Estat espanyol», amb els braços oberts), tan sols durà tres dies, ja que el 17 d’abril, en el decurs d’una reunió celebrada al Palau de la Generalitat, Francesc Macià i el seus col·laboradors més íntims, davant fortes pressions, no tingueren altre remei que accedir, molt a contracor, a desfer-la. Així, la República catalana quedà convertida en Generalitat de Catalunya, i s’acordà la confecció d’un Estatut que, basat en les reivindicacions mínimes dels catalans, no seria vàlid fins que obtingués l’aprovació de les Corts constituents de la República espanyola.

A la citada reunió, hi assistiren: Francesc Macià, Ventura Gassol, Joan Casanoves i Manuel Carrasco i Formiguera, el primer com a president i els altres com a consellers del govern català; Lluís Companys, governador civil de Barcelona; el general López Ochoa, capità general de Catalunya, i els ministres representants del govern provisional de la República espanyola: Lluís Nicolau d’Olwer, Marcel·lí Domingo i Fernando de los Ríos. El dia abans, per cert, Macià havia fet pública la constitució del també govern provisional de la República catalana que ell presidia: Política, Ventura Gassol; Instrucció Pública, Rafael Campalans; Defensa, Joan Casanoves; Economia i Treball, Manuel Serra i Moret; Obres Públiques, Salvador Vidal i Rosell; Hisenda, Casimir Giralt; i Comunicacions, Manuel Carrasco i Formiguera.

Tal com havia ocorregut altres vegades al llarg de la història, aquella República catalana tingué una vida molt efímera, ja que -repeteixo-, proclamada el 14 d’abril, desaparegué el 17 del mateix mes (avui, diumenge, fa 80 anys). Ah!, i també «desaparegué», quasi al mateix temps, el rei Alfons XIII, que havia donat el vistiplau a la dictadura del general Miguel Primo de Rivera, atès que, amb l’adveniment de la Segona República espanyola, es veié forçat a emprendre -era d’esperar- el camí, sense retorn, de l’exili.

Alfons XIII

Emili Casademont i Comas

(“Diari de Girona”, 17-IV- 2011)

L’inventor de la «tele»?

2011-04-08T17:26:00.005+02:00

Sant Vicenç Ferrer, nascut a València el 1350 i traspassat a Gwened (Bretanya) el 1410, ha estat un dels més grans predicadors del cristianisme. Així, pel que s’explica, aconseguí convertr milers d’infidels -especialment, jueus-, amb els seus savis i convincents sermons. Canonitzat pel papa Calixt III el 3 de juny de l’any 1455, la seva festivitat, que se celebra el dia 5 d’abril, fou fixada, el 1468, per Pius II.

Sant Vicenç -o Vicent- Ferrer (que, per raó del seu cognom, els barcelonins creien antigament que, a més de ser fill de la seva ciutat, de jove exercia l’ofici de ferrer) sempre emprà, en els seus sermons, un sol idioma, o sigui, el català, ja que, amb molt d’encert, afirmava que «el català i el valencià són la mateixa llengua». I tothom l’entenia, malgrat que el públic fos d’una parla diferent. Això, en aquella època, era interpretat com un miracle del sant. Avui dia, en canvi, s’interpreta més com un exemple que el català (i, en particular, la pronúncia valenciana que marca clarament totes les vocals i les consonants) és un idioma que es troba just al centre de les llengües romàniques, les quals abans eren pràcticament iguals (pel que respecta, sobretot, a les qüestions religioses), cosa que motivava que el català es fes del tot intel·ligible per als parlants de castellà, portuguès, occità, francès, italià, etcètera. El que ningú no s’acaba d’explicar, però, és el fet que també els anglesos i els alemanys, per exemple, el poguessin arribar a entendre de forma directa.

Actualment, pel que se sap, es conserven cap a 300 resums del sermons de sant Vicenç Ferrer, copiats per membres de l’Orde de Sant Domènec, al qual ell pertanyia, atès que les seves prèdiques duraven moltes, moltíssimes hores i les improvisava. I convé ressaltar que l’idioma que utilitzava ha estat estudiat per nombrosos lingüistes i que els seus resultats figuren en algunes obres d’aquest gènere, a part que, en el seu moment, serví de base per establir, en temes majoritàriament religiosos, el català modern. No s’ha d’oblidar que sant Vicenç Ferrer, que ensenyà teologia a la seva ciutat natal de València, era un home posseïdor d’una cultura realment extraordinària, gràcies als estudis superiors que cursà als convents dominics de Barcelona, Lleida i Tolosa de Llenguadoc.

Sant Vicenç Ferrer predicà a bona part d’Europa, així com a les terres valencianes, catalanes i de l’arxipèlag balear. I, segons la veu popular, una de les vegades que anava a fer-ho a Barcelona, seguit, com de costum, per una enorme gentada, en arribar al Portal de l’Àngel, que llavors se’n deia dels Orbs, veié volar per damunt de la porta un àngel que duia, en actitud amenaçadora, l’espasa a la mà. El sant li preguntà què feia allà, i l’àngel li respongué que guardava la capital catalana per ordre de l’Altíssim. I, des d’aleshores, aquell portal ha estat anomenat «de l’Àngel». Altrament, també segons la veu popular, sant Vicenç Ferrer, en una ocasió, no pogué anar al Cap i Casal, on havia de fer un important sermó. «Tot el poble l’esperava -relata el folklorista Joan Amades al Costumari Català-, i quan va saber-se que no venia (a Barcelona), va haver-hi un gran desconsol. Per satisfer la gran gentada, van posar una pintura amb el seu retrat dalt del pedrís des d’on havia de parlar, i la pintura va fer el sermó tan bé com si hagués estat el mateix sant i tothom restà satisfet i admirat». I el mateix Amades, a continuació, explica el següent: «Hi ha qui diu que això va passar al Born, i d’altres, a la plaça del Rei, on fins fa pocs anys, adossat a la paret de la capella de Santa Àgata, es conservava un pedrís que, segons la tradició, havia servit de trona a sant Vicenç». Aquest fet, realment sorprenent, es repetí moltes vegades per allà on el sant anava. A les Illes Balears, per exemple, diuen que, mentre predicava a Palma de Mallorca -aleshores, en solien dir Ciutat de Mallorca-, se’l podia veure i escoltar perfectament, mitjançant el sistema citat, des de les costes d’Itàlia, des de l’avui antiga Iugoslàvia i des de l’Àfrica del Nord.

I també sant Vicenç Ferrer predicà a les comarques gironines. Segons conta la tradició, una dona, veïna de la vila de Salt, que no tenia cap possibilitat d’acudir a Girona per sentir el sermó del sant, perquè era invàlida i no podia caminar, féu que la pugessin a la teulada de casa seva, juntament amb una petita imatge de sant Vicenç que guardava devotament. I, d’allà dalt estant, pogué escoltar, amb una perfecció total i absoluta, tot el sermó, així com veure el sant com parlava, sermó que, a l’instant d’haver-se acabat, ella explicà, paraula per paraula, als veïns, els quals quedaren d’allò més meravellats.

Bé podria dir-se, doncs (si realment les coses succeïren tal com conten la tradició i la veu popular), que, fa més de 700 anys -set segles!-, el valencià sant Vicenç Ferrer inventà la «tele». Ah!, i com que predicava en català (el català i el valencià són, com ell tan encertadament indicava, una mateixa llengua), bé podria dir-se, així mateix, que sant Vicenç Ferrer fou l’inventor, en aquella llunyaníssima època, de la televisió catalana.

Emili Casademont i Comas

LA QUARESMA I LA VELLA QUARESMA

2011-04-04T17:11:00.004+02:00

Una pastisseria de Sarrià, poble annexionat a Barcelona, ha explicat que sempre ha retut culte a una antiga tradició quaresmal. Així, tan bon punt s’acaben els dies de Carnaval, en què governa el rei de la disbauxa, en Carnestoltes, posa a la venda, al preu de 3,90 euros, una cartolina, on hi ha imprès el dibuix d’una dona vella, arrugada i xaruga, anomenada la vella Quaresma, que porta un bacallà a la mà i exhibeix set potes plenes de caramels. I els nens i nenes n’estiren una cada diumenge, des del Dimecres de Cendra fins al Diumenge Rams, període de temps quaresmal, per tal de saber, per mitjà d’aquesta mena de calendari, quan falta per arribar a Pasqua, que, a casa nostra, abraça dos dies -car al diumenge, s’hi «enganxa» el dilluns-, i que enguany, per allò de la Lluna, serà el 25 d’abril.

En la referida cartolina pot llegir-se el següent: «Antiga tradició catalana que té el seu origen a Palma de Mallorca i a l’Alguer. Fa molts anys, la gent gran havia de viure la Quaresma amb gran austeritat i fent dejunis molt severs. Però va voler donar als infants una mica d’alegria dins la Quaresma. És per això que a la vella Quaresma se li posaven set peus, que representaven els set diumenges, on es penjaven llaminadures per als menuts. Cada diumenge li arrencaven un peu i així podien veure com s’anaven acostant a la Pasqua».

Cal indicar que aquesta tradició també és practicada en algunes escoles de les terres de parla catalana, si bé de forma un xic diferent. Així, els alumnes del Principat, després de colorejar al seu gust la vella Quaresma que han dibuixat prèviament, li tallen el peu els divendres, el darrer dia de classe setmanal. I a Ciutat de Mallorca, la vella Quaresma, que rep el nom de Jaia Corema, que va vestida de pagesa i que duu a les mans un parell de bacallans i una graella, abans era l’encarregada de procurar que els infants d’allà mengessin peix per Quaresma, ja que la gent gran els deien, tot amenaçant-los: «Si menges carn, sa Jaia vindrà i se t’endurà». La vella Quaresma tenia -i encara té avui pertot arreu- diverses denominacions.

Segons una creença, que és antiquíssima, el rei Carnestoltes i la vella Quaresma, durant els dies de Carnaval, sostenen una lluita aferrissada, en la qual ella acaba guanyant. I és per aquest motiu, diuen, que s’abandonen les lleis del rei Carnestoltes (els bons àpats, la festa boja, etc.) i el desordre cedeix el pas a la seriositat i al dejuni. D’aquesta manera, abans (ara, tot ha variat moltíssim), les persones canviaven el menjar abundant per un règim de sopes amb oli, verdura, aigua i, en algunes ocasions -especialment, els diumenges-, peix. Mai no consumien carn, cosa que feia que les carnisseries tanquessin per «vacances». Ah!, i cal ressaltar, com a fet excepcional, que l’Església, el dia de Sant Josep (una festa celebradíssima avui passada a la història, situada dins la Quaresma), permetia que es fes vida normal, permissió que la gent aprofitava. I ho aprofitava en tots els aspectes, atès que els matrimonis -només ells, és clar- podien àdhuc mantenir relacions sexuals.

En els primers temps del franquisme, les jornades quaresmals eren molt respectades. Les autoritats de l’època feien complir tot allò -força atenuat, però, en comparació amb el passat- que manava l’Església. Aquest era el cas dels dies de Setmana Santa, previs a la Pasqua, en què els espectacles es reduïen (sobretot, el dijous i el divendres) a oficis religiosos i processons, i no s’admetia que, pels carrers, hi regnés el soroll. La normalitat es recobrava el Dissabte de Glòria -ara Dissabte Sant-, moment en el qual deixava -i deixa- de tenir efecte la prohibició (existent al llarg de la Quaresma, sense oblidar la Setmana Santa) de menjar carn els divendres i l’obligació de fer dejuni. Per això, quan quelcom s’allargava massa, es deia que era llarg com una Quaresma. I, més antigament, que «La Quaresma i la justícia són fetes per als pobres», atès que els rics, pagant, podien «burlar» les dues coses.

I a tot això, encara no he dit quina pastisseria de Sarrià és la que he mencionat al principi d’aquest article. Doncs, ara ho faré. Es tracta de la pastisseria Foix, fundada pel pare del gran poeta, periodista i escriptor Josep Vicenç Foix, que fou proposat pel Parlament de Catalunya, l’any 1984, per al Premi Nobel de Literatura, després d’haver obtingut els màxims guardons catalans en aquest camp. J. V. Foix començà la carrera de Dret a la Universitat de Barcelona, però aviat l’hagué d’abandonar, per tal de continuar el negoci familiar. Fou amic de Miró, Dalí, García Lorca, etcètera. I, en finalitzar la Guerra Civil, tornà a fer de pastisser al seu establiment sarrianenc, on donà un impuls a l’antiga tradició catalana de la vella Quaresma.

Una poesia d’en Foix, És quan dormo que hi veig clar, ha esdevingut molt coneguda, gràcies a Joan Manuel Serrat, i el seu celebrat primer poemari, Sol, i de dol, escrit el 1936, es publicà el 1947. O sigui, quatre dècades abans que, als 84 anys, J. V. Foix morís.

Emili Casademont i Comas

(Diari de Girona)

LA GUERRA (IN)CIVIL I LES SEVES CONSEQÜÈNCIES IMMEDIATES

2011-03-25T16:56:00.005+01:00

Text de la conferència pronunciada pel periodista i escriptor EMILI CASADEMONT I COMAS, el 18 de març del 2011, al Castell de Sant Ferran de Figueres.

Bona nit a tothom!

En primer lloc, he d’agrair molt sincerament aquestes paraules de presentació que se m’acaben de dedicar, així com el fet que l’Associació d’Amics del Castell de Sant Ferran m’escollís per inaugurar aquest cicle de conferències sobre la Guerra Civil, cosa que m’honora moltíssim.

Com podeu veure pels papers que duc, bona part del text de la meva conferència la porto escrita. Ho he fet així, i espero que ho sabreu comprendre, perquè, d’aquesta manera, evitaré, a part de caure en el pecat d’allargar-me massa, que m’oblidi de dades que considero importants o que doni dates errònies.

D’altra banda, he de dir que el primer que qualificà de guerra incivil la Guerra Espanyola del 36 al 39, expressió que figura en el títol del meu parlament, fou Miguel de Unamuno, rector de la Universitat de Salamanca, pocs mesos després d’haver iniciat aquell conflicte bèl·lic el general Franco, en encapçalar la sublevació contra el legítim govern de la República. Unamuno. en un acte celebrat al Paraninf de la citada Universitat el 12 d’octubre del 1936, digué: “Se ha hablado aquí de guerra internacional en defensa de la civilización cristiana. Pero no, la nuestra es sólo una guerra incivil. Vencer no es convencer, sobre todo, y no puede convencer el odio que no deja lugar para la compasión”. Després, molts -intel·lectuals o no- també han qualificat de guerra incivil aquella guerra espanyola, recordada dolorosament per una enorme quantitat de gent, que produí una carnisseria fratricida, amb milers d’enterrats a qualsevol lloc i que obligà multitud de persones a exiliar-se, a part de les que, víctimes de l’odi dels vencedors -odi que no deixava, en efecte, lloc per a la compassió-, foren afusellades o condemnades a penes de presó.

Cal ressaltar que Miguel de Unamuno, que al principi havia donat suport als franquistes, i que després, en comprovar que aquests empresonaven, torturaven i assassinaven alguns dels seus millors amics, persones honrades, procedí a retirar-lo. Al paraninf de la Universitat de Salamanca, per cert, hi sostingué, aquell 12 d’octubre -Día de la Raza-, una dura confrontació dialèctica amb el general José Millán Astray, en el decurs de la qual s’escoltaren crits de “¡Viva la muerte!”. I, al final, protegit per l’escolta personal de Carmen Polo de Franco, a fi d’evitar mals majors, se n’anà a casa seva, trist i desenganyat, on quedà reclòs, sota arrest domiciliari, fins que, de forma sobtada, morí el 31 de desembre del mateix any 1936. Abans, el 22 d’octubre, el generalísimo Francisco Franco ja havia signat el decret de destitució d’Unamuno com a rector de la Universitat.

Un cop consignat i explicat de què ve això de “Guerra (in)Civil” (que justifica l’expressió que, repeteixo, figura en el titol d’aquesta conferència sobre la Guerra Civil espanyola del 1936 al 1939), permeteu-me, benvolguts oients, que em refereixi a aquest Castell de Sant Ferran, les obres de construcció del qual es van iniciar el 4 de setembre del 1753 i no es van acabar fins una bona colla d’anys més tard, després d’haver-hi estat treballant diàriament molts milers d’obrers, tot rebent la fortalesa, en ser inaugurada, el nom patronímic de Ferran VI, monarca que aleshores regnava a l’Estat espanyol.

El Castell de Sant Ferran, on va morir el general Mariano Álvarez de Castro, el defensor de la ciutat de Girona, durant l’anomenada Guerra del Francès -del 1808 al 1814- i després d’haver caigut el citat general en mans de l’enemic, va ser, en els darrers moments de la Guerra Civil a Catalunya, la seu del Govern de la Segona República, ja que, l’1 de febrer del 1939, les seves Corts hi van celebrar l’última reunió feta en territori espanyol. I vuit dies més tard, l’exercit republicà, en retirar-se a França, va fer esclatar totes les municions que guardava en aquesta fortalesa, la més gran d’Europa, tot provocant-hi danys irreparables, així com seriosos desperfectes en alguns edificis de la capital de l’Alt Empordà, ja que van rebre l’impacte de moltes pedres. I ja en poder de les forces del general Franco, el castell, excepcional obra de l’enginyeria militar del seu temps, es va convertir en un aquarterament enorme i, posteriorment, en presó militar, on, el 1981 -ara fa trenta anys-, va allotjar uns dels grans protagonistes de l’intent de cop d’estat del 23-F, el tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero. Per altra banda, cal recordar que, al Castell de Sant Ferran, hi va fer la “mili” Salvador Dalí, el qual, segons em va manifestar ell mateix a començament de la dècada dels anys 70 del segle passat, pensava transformar-lo, el dia que fos cedit al municipi figuerenc per a usos civils, en una fantàstica fortalesa surrelista. Però el genial artista empordanès va rebre la visita de la Parca massa aviat, el 1989 i, en conseqüència, no va poder materialitzar la seva brillant idea.

He parlat fa un instant de la retirada a França de l’exèrcit republicà que defensava l’últim tros de territori català que li quedava, abans que hi entressin les tropes franquistes. I amb ell, també es retiraren al país veí moltíssimes persones civils, temeroses de ser represaliades pels vencedors del conflicte bèl·lic. A la Jonquera, en uns dies freds i plujosos, s’hi va concentrar una veritable allau humana, constituïda per vells, dones i nens -alguns, malalts-, esperant que els francesos obrissin la frontera, cosa que, al final, van fer. Així, a aquells fugitius fidels a la República i contraris al general rebel Franco, els va ser possible refugiar-se allà. Però, lamentablement, no hi van pas trobar l’acollida i l’hospitalitat desitjades. Van ser internats en camps de concentració, en condicions penoses, com el d’Argelers, i molt mal tractats pels gendarmes, als quals es van afegir després els soldats senegalesos, tal com relata l’escriptora Teresa Pàmies, en la seva obra “Quan érem capitants”, on conta, a més, que “en creuar la frontera, ens preguntaven, a les noies joves, si érem verges”.

L’insigne historiador Antoni Rovira i Virgili també explica tot això. I en el seu llibre “Els darrers dies de la Catalunya republicana” fa una especial menció a Girona, la ciutat on jo vaig néixer i viure durant uns anys. “Girona -diu-, el 25 de gener del 1939, presentava un ambient carregat i de malfiança. El seu alcalde, Pere Cerezo, havia passat la frontera de matinada, abandonant-ho tot, perquè no hi havia res a fer davant l’ocupació imminent de la ciutat”. I Rovira i Virgili es demana: “Per què Pere Cerezo, que en diverses ocasions es conduí com un home serè i enter, abandonà l’alcaldia de sobte i en una hora intempestiva, sense avisar ni prevenir ningú? Se sentí ofès o amenaçat per l’actitud de certs elements locals?”.

És molt probable, penso jo, que aquestes preguntes tinguessin molt a veure amb el fet que, segons alguns rumors, els sindicats obrers gironins preparaven la presa del poder per part de la classe treballadora. Sigui, com sigui, el cas és que, al cap de poques hores de ser ocupada Barcelona pels sublevats franquistes contra el govern de la República (sense oblidar, entre d’altres, els moros que hi havia, reclutats forçosament al Marroc per ells i que calaren foc, sembla que per causes fortuïtes -en encendre una foguera per fer el té-, al Teatre Municipal de Figueres), els consellers municipals de Girona van tocar el dos, seguint l’exemple del seu alcalde, mentre molts ciutadans, espantats i barrejats amb gent arribada de fora, fugien, cames ajudeu-me!, cap a França, tot convertint els carrers figuerencs en un gran caos.

Així les coses, cal assenyalar que els representants gironins de la CNT, UGT, PSU i JSU van prendre l’acord, el 28 de gener, de normalitzar, deien, “la vida econòmica municipal”. I en el transcurs d’una reunió, van procedir al nomenament dels càrrecs d’alcalde i de regidors. D’aquesta manera, va presidir el consistori Joan Ballesta, del PSU, originari de l’Escala, consistori sobre l’actuació del qual no es pot dir res, atès que els set dies següents, o sigui, fins a l’entrada dels anomenats “nacionales”, passaren molt de pressa, enmig d’intensos bombardeigs, i els nous components del govern municipal de Girona, abans que poguessin ser detinguts pels enemics, van emprendre el camí de l’exili.

A tot això, cal afegir-hi que Ràdio Girona, l’única emissora que hi havia a les nostres comarques, no va interrompre mai la seva programació, gràcies a la locutora Maria Tersa i el seu pare que, procedents de la Lleida ja ocupada, van arribar a la ciutat del Ter i l’Onyar i, amb grans esforços, se’n va fer càrrec A la Tersa, per cert, els nacionals la van trobar fent un programa musical i informatiu, procurant injectar calma i tranquil·litat als oients, i, immediatament, la van obligar a posar al tocadisc diversos himnes franquistes. I, com que tant ella com el seu progenitor sembla que eren més aviat de dretes, no els va passar res de greu. Arran d’aquell fet, però, Maria Tersa va veure’s obligada a abandonar la professió. I Ràdio Girona, que pertanyia a Ràdio Associació de Catalunya, va passar a denominar-se, castellanitzada totalment, Radio España de Gerona, denominació que duraria temps.

Per altra banda, cal recordar que un dels col·laboradors d’aquella Ràdio Girona republicana va ser Carles Rahola, l’il·lustre historiador i escriptor. Rahola, que el gener del 1939, en plena retirada, es trobava ja a punt de creuar la frontera per la Jonquera, va decidir recular i tornar a Girona, convençut que res de dolent no li passaria, atès que no havia fet cap mal a ningú. Però, en reintegrar-se al seu despatx de la Diputació, va ser detingut, acusat d’haver publicat al diari “L’Autonomista”, propietat del seu germà Dàrius -la família Rahola era originària de Cadaqués- uns articles que feien referència a la pau, però que, intencionadament, els franquistes van voler interpretar al revés. Empresonat, procesat i jutjat (el judici va esdevenir una autèntica farsa), Carles Rahola, immediatament va ser passat per les armes, vilment assassinat, al cementiri gironí.

Jo, aleshores, era molt petit. Això no obstant, molts fets d’aquells tràgics dies de finals de gener I principis de febrer del 1939 em van quedar gravats, per sempre més, a la memòria. Tots els membres de la meva família (llevat del meu pare, que, mobilitzat, era al front amb l’exèrcit republicà) anàvem a refugiar-nos, quan sabíem que ens “plourien” bombes a dojo, en una masia del poble veí de Palau-sacosta. O bé, si el bombardeig ens agafava desprevinguts, corríem a amagar-nos en un improvisat refugi de l’extraradi sud de la ciutat, situat a escassa distància d’on vivíem, no sense que jo abans avisés una veïna que venia la “pava”, nom donat a un avió que tenia un soroll característic, encarregat d’indicar als aparells que venien darrera seu els llocs on havien de bombardejar.

Sovint, però, el meu avi matern solia quedar-se, en ambdós casos, a guardar la nostra caseta de planta baixa, cosa que, durant la retirada dels “rojos”, com els deien, li va brindar l’oportunitat de salvar part de les nostres pertinences, Així, un matí va observar que un fugitiu “roig”, que es veu que era tot un “pinta”, pistola en mà i amb ànim de robar, intentava introduir-se a la nostra llar, pel costat de darrera, on hi havia un jardí, i, encarant-s’hi, després de sortir a l’exterior, li va etzitbar: “Recony! Ja és tenir barra…! Ja esteu fotent el camp d’aquí, ara mateix…!” I aquell individu, sorprès, en lloc de disparar-li un tret, va fugir tot esverat. La meva mare sempre deia que el seu pare gaudia de l’especial protecció d’un àngel o d’un sant. I bé podria ser que fos així, atès que es tractava d’un home molt religiós -“molt catòlic”, que deia ell, encara que, a vegades deixava anar algun renec un xic recargolat-, militant d’Acció Catòlica, motiu pel qual alguns companys de feina -era ferroviari- el miraven bastant malament…

I, a part del que acabo de contar, el meu avi encara va viure una altra situació singular. Resulta que, al cap de poca estona d’haver-se enfrontat amb aquell fugitiu “roig”, va veure una colla de gent que s’acostava a casa, també per la part del darrera, del jardí. I, en català, els preguntà: “I vosaltres, de qui sou?”. “Del generalísimo Franco!”, li van respondre en castellà. “Doncs, Visca en Franco!”, va cridar ell, malgrat que era totalment apolític. Llavors, els soldats franquistes li van recomanar que fes un cartell, amb un “¡Viva Franco!” ben gros, i el pengés a la porta d’entrada del nostre habitatge, per tal que aquest fos respectat, recomanació que es va afanyar a complir, «per si les mosques”, que deia ell.

D’altra banda, també recordo que el meu avi havia acollit un perseguit capellà de Caldes d’Estrac o Caldetes, el seu poble natal, que deien que era el “capellà dels rics”. De fet, segons vaig saber després, va ser el sacerdot qui es va presentar a casa demanant-li ajut i acollida. Però algú va denunciar-ho (tot dient que “aquestes entrades i sortides de can Comas, no m’agraden gens”) i, al llarg d’uns dies, tota la meva família va romandre detinguda a casa pels milicians (i jo, entre ella, motiu pel qual després hauria pogut dir que era “excaptiu”). Al final, en no aparèixer per enlloc el pobre capellà, que va morir arrossegat pels carrers d’un poblet veí de Figueres, quan intentava creuar la frontera, se’ns va aixecar l’arrest domiciliari.

Van ser moltes les persones, per cert, que, un cop acabada la Guerra Civil, van demanar al meu avi que els fes un aval per als seus familiars -excombatents de les tropes de la República, fets presoners-, perquè poguessin sortir dels camps de concentració on es trobaven. Però, per desgràcia, els seus avals es veu que no valien ni un trist xavo. Ni el que va fer a favor del meu pare, que era el seu gendre…

Immediatament després del final de la contesa bèl·lica, en començar el curs escolar 1939-40, vaig anar a col·legi. Concretament, en un col·legi de monges, el de les Carmelites, de gratíssim record, on la germana Mercè -“Mercedes”, que oficialment li deien-, ens feia, als infants, les classes en català. Més tard, però, això s’estroncaria del tot, ja que, quan vaig fer 7 anys (a partir d’aquesta edat, aquell col·legi de monges no admetia nens), vaig ingressar en un de frares, en què ens obligaven a cantar el “Cara al Sol”, a anar a missa, a resar el rosari, a aprendre lliçons falangistes i a escoltar, sobretot (aquell frarots tenien la cara més dura que el ciment armat), que els catalans érem els culpables d’haver provocat la fraticida Guerra Civil. Sempre més he guardat un tristíssim record de l’esmentat centre. I així ho evocàvem el polític Francesc Ferrer i Gironès, poc abans que morís, i jo, un dia que vam coincidir davant l’edifici de l’Ajuntament de la ciutat del Ter i l’Onyar, quan ell, en qualitat de regidor, hi anava a entrar per participar en un ple municipal. I és que els dos havíem compartit aquella dolorosa experiència escolar, abans de cursar, per lliure, estudis superiors, en què tot primer teníem una assignatura de religió i una altra de “Formación del espíritu nacional”, les quals van anar en progressiu augment, fins al punt que, al cap de poquíssim temps, aquelles assignatures ja constituïen el plat fort a totes les carreres, tant si eren universitàries com si no.

Ah!, i cal que esmenti que, l’any 1945, vaig estar a punt de ser expulsat d’aquell col·legi de frares, dirigit per un que era extremadament i fanàticament falangista, ja que, a causa del decès de la meva àvia materna, enterrada el primer d’abril, no vaig poder assistir a la desfilada del “Día de la Victoria”. Els meus pares van passar els seus “canguelis”. Sortosament, però, aquella “falta gravíssima” que tant ells com jo vam cometre va quedar sense càstig, gràcies a la intervenció d’un canonge i d’un dirigent d’Acció Catòlica, amics nostres.

Parlant, a començament de la dècada dels anys 60, amb el padre Venancio Marcos, en una visita que va fer a Ràdio Girona, on jo aleshores treballava, després d’haver-ho fet a Tetuan (Regne del Marroc) com a redactor del “Diario de África” i a Algèria com a corresponsal de l’agència britànica Reuters (llavors del conflicte entre aquest país africà, que volia la independència, i França), aquell conegut i “apassionat” comentarista de Radio Nacional de España, traspassat fa algun temps, que va ser conseller, si no ho recordo malament, de Fuerza Nueva, no va dubtar a reconèixer que “tanto en un bando como en otro, se cometieron auténticas barbaridades, durante la Guerra Civil”, tot lamentant l’assassinat, entre d’altres, de l’eximi poeta Federico García Lorca.

García Lorca, per cert, va tenir dues posibilitats de salvar-se, que no va saber aprofitar. Una relacionada amb Margarida Xirgu i l’altra amb Salvador Dalí. I és que el poeta andalús, poc abans d’esclatar la guerra, havia d’acompanyar la famosa actriu en una gira per Amèrica. Però, a l’hora d’embarcar al port de Barcelona -el dia 29 de gener del 1936-, va renunciar a fer el viatge, essent substituït per la destacada periodista barcelonina Irene Polo, redescoberta fa un parell d’anys per TV3, en els capítols de la minisèrie “Els diaris de Pascual”. La Polo era lesbiana, segons em va confirmar una vegada el meu recordat amic Avel·lí Artís i Tomàs, antic cronista oficial de Barcelona i més conegut pel pseudònim de “Sempronio”, que va treballar amb ella en un diari de la capital catalana dels anys 30 i que, pel que sembla, estava bojament enamorada de la Xirgu. Per altra banda, cal consignar que tota la gent del Port de la Selva sabia perfectament com era la Irene, ja que solia anar-hi de tant en tant, durant els mesos d’estiu, i diuen, a més, que es banyava tota nua al mar i s’exhibia vestida d’Eva per la platja.

La que no es podia podia qualificar de lesbiana, tot i relacionar-s’hi molt (com també es relacionava molt amb els homosexuals, entre els quals figurava Federico García Lorca) era Margarida Xirgu. Això, almenys, és el que afirmen els seus familiars o descendents més directes. I també ho va afirmar el seu segon marit, Miquel Ortín, quan, ja vidu, va tornar a l’Estat espanyol. La Generalitat de Catalunya, l’any 1988, va procedir a repatriar les despulles de la gloriosa actriu, morta i enterrada al seu exili de Montevideo (Uruguay) el 1969, per tal que rebessin definitiva sepultura a Molins de Rei, localitat on ella havia obert els ulls a la vida. Una repatriació, per cert, de la qual va tenir cura el meu cosí germà Antoni Comas i Baldellou, conseller de Benestar Social, en temps del Govern de CiU, presidit per Jordi Pujol.

“Era una dona cosmopolita, moderna i progressista, la Polo”. Així, encertadament, la defineix el llibre “Irene Polo, la fascinació del periodisme”, editat a Barcelona el 2003. Va ser redactora dels més importants diaris barcelonins d’aquells anys 30, com “La Humanitat”, fundat per Lluís Companys, i va conrear tots el gèneres periodístics, tot arribant a innovar el de l’entrevista, “amb tècniques, tal com bé diu Josep Maria Casasús a les pàgines de la seva obra “Periodisme que ha fet història”, que presagiaven la immediatesa de la ràdio i la televisió”. Lluitadora incansable a favor dels drets laborals, assistia a les assemblees del sindicat de la CNT-FAI, desafiant les seves amenaces, a fi de denunciar la manipulació que aquell sindicat feia de les reclamacions dels obrers i de les obreres.

Tres anys va treballar Irene Polo per a la companyia de teatre de Margarida Xirgu en terres americanes. I, un cop dissolta aquesta, es va domicilar a Buenos Aires, on es va dedicar a fer de traductora de francès per a un parell d’editorials, vivint amb la seva mare i les seves germanes, que havien aconseguit fugir de l’Espanya franquista. A partir de l’any 1941, la Polo va entrar en una etapa de gran desànim i depressió que la va portar a posar fi a la seva vida, el 3 d’abril del 1942, quan tan sols tenia 33 anys. Això és el que conta Elvira Altès al llibre “Les periodistes del temps de la República”. Tot sembla indicar que Irene Polo no va poder superar el dolor que li va causar el fet que el seu amor per la Xirgu no fos correspost.

Se ignora com va rebre Margarida Xirgu la tràgica notícia del suïcidi de la Polo. Tot fa suposar, però, que ho va lamentar profundament. És clar que el que debò va lamentar va ser l’assasssinat, per part dels franquistes, del seu gran i admirat amic i poeta Federico García Lorca. I no era per a menys, atès que li havia estrenat una bona colla d’obres importants, com “Mariana Pineda”, per exemple, amb decorats de Salvador Dalí, l’any 1927, a la Ciutat Comtal. I, com a homenatge pòstum a Lorca, Margarida Xirgu va intervenir en la pel·lícula “Bodas de sangre”, filmada a l’Argentina, a finals del 1938, i basada en el text escrit pel dissortat poeta granadí…

Cal recordar que Federico García Lorca, l’any 1936, era un dels poetes de més prestigi internacional. La sensibilitat dels seus escrits i la manera de transmetre el folklore andalús sense caure en tòpics, així com el seu posicionament a favor de les classes desafavarides, el feien mereixedor dels aplaudiments del gran públic. El mes d’agost d’aquell any, Lorca havia decidit finalment anar a Mèxic, país on la Xirgu estava representant, amb un èxit apoteòsic, la seva obra “Bodas de sangre”. Però la tarda del dia 16, quasi un mes després de produir-se l’alçament militar contra el govern legítim de la República, un grup de sublevats va procedir a la detenció del poeta i, des d’aleshores, el seu destí es fa incert, ja que s’ignora quan fou assassinat, tot i que alguns donen com a segura la data del 19 del mateix mes, i on es troben enterrades les seves despulles.

Abans d’emprendre aquell projectat viatge a Amèrica, García Lorca, que residia a Madrid, va anar a Granada. Però, com que sabia que la seva vida perillava, no es va pas hostatjar a casa seva, sinó que ho va fer a la casa d’un amic seu, el també poeta Luis Rosales, tot pensant que allò seria un bon amagatall, atès que la família Rosales era coneguda per la militància dels seus membres a Falange. Un error, ja que, malgrat la protecció que li van donar els Rosales, finalment va ser apresat per elements de la CEDA (Confederación Española de Derechos Autònomos), encapçalats per Ramón Ruiz Alonso, el seu delator, segons les últimes investigacions practicades per l’historiador Ian Gibson.

El cèlebre músic Nanuel de Falla va intentar intercedir per García Lorca. Però, quan va aconseguir arribar a l’edifici del Govern Civil, ja era tard. El poeta, juntament amb altres presos, havia estat afusellat (diuen que el barranc de Viznar, però no és segur) i, un cop mort, els seus botxins van fer arribar una nota, escrita per ell mateix, al pare de Lorca, que deia així: “Te ruego, papà, que a este señor le entregues 1.000 pesetas como donativo a las fuerzas armadas”. I el pare, naturalment, les va pagar, creient que, d’aquesta manera, salvaria la vida del seu fill. Tres mesos després d’haver-se acabat la Guerra Civil, la família va aconseguir inscriure el traspàs del poeta en el Registre Civil, que, segons el document oficial que va rebre, “murió a consecuencia de las heridas producidos por hechos de guerra”. O sigui que, per a la història immediata, García Lorca no va morir pas assassinat, sinó lluitant en el front republicà…

Federico García Lorca i Salvador Dalí “el millor amic de la meva adolescència agitada”, diria el pintor, s’havien vist per darrera vegada el mes de setembre del 1935, moment en què els dos van rebre la invitació d’Edward James, un riquíssim mecenes, d’anar a passar una temporada a Itàlia, invitació que el poeta va refusar, al·legant que el seu pare es trobava greument malalt del cor. “No vaig insistir prou per arrencar-lo d’Espanya. D’haver-ho volgut de debò, me l’hauria pogut emportar a Itàlia. Però llavors jo estava escrivint un gran poema líric, ‘Em menjo la Gala’, i en el fons, més o menys conscientment, em sentia gelós de Lorca. Volia romandre sol a Itàlia, davant les terrasses de xipresos i tarongers dels temples solemnes de Pasteum, que, per tal de saciar la meva ventura de melògam i la meva ànsia de soledat, havia de tenir la sort que no m’agradessin. Sí, en aquell instant del descobriment dalinià d’Itàlia, les meves relacions amb Lorca i la nostra correspondència violenta s’assemblaren, per rara coincidència, a la famosa picabaralla entre Nietsche i Wagner”, escriuria Dalí alguns anys més tard. El genial artista empordanès sempre va lamentar (i així m’ho confessà una vegada) no haver fet prou per salvar García Lorca, és a dir, per no haver insistir prou perquè anés a reunir-se amb ell a Itàlia, on hauria pogut fer una llarga estada, plena de tranquil·litat i exenta de tot perill. Federico García Lorca, repeteixo, seria afusellat el 19 d’agost del 1936, segons uns, i, segons altres, entre els quals hi ha l’historiador Ian Gibson, no se sap exactament quan.

Salvador Dalí, temps més tard, deixaria escrit en el seu “Diari d’un geni”, el següent: “Van intentar, i intenten encara avui dia, convertir Federico en un heroi polític. Però jo, que vaig ser el seu millor amic, puc donar fe davant Déu i la història que Lorca era consubstancialment l’ésser més apolític que mai hagi conegut”.

I hom assegura que la tràgica notícia de l’assassinat de García Lorca, tan bon punt va arribar a ser coneguda per Dalí, va fer que aquest deixés anar un “¡olé!”. Un “¡olé!” que, evidentment, no tenia res a veure amb un crit d’entusiasme i d’admiració, com aquells que els espectadors d’una cursa de braus dediquen als toreros, quan, amb el drap vermell, fan passades d’autèntica antologia a la bèstia…

Foren moltes les personalitats espanyoles i catalanes, tant del camp de la ciència, com de l’art, de les lletres i de la política, que, durant i en els últims moments de la guerra, van veure’s forçades a emprendre el camí de l’exili. Entre les que jo després vaig conèixer a l’estranger (algunes de les quals m’arribaren a honorar amb la seva amistat), he de citar Ventura Gassol, l’autor de “Les tombes flamejants”, el cèlebre poema contra la persecució del català decretada per la dictadura del general Miguel Primo de Rivera. Gassol, conseller de la Generalitat republicana, amenaçat de mort pels de la FAI, hagué de refugiar-se a França, després d’haver evitat que fos incendiada la Catedral de Barcelona i que fossin assassinats el cardenal Vidal i Barraquer i el bisbe de Girona, Josep Cartañá. I també he de citar el famós violoncel·lista Pau Casals, a qui vaig conèixer a Prada del Conflent, i el primer -i únic- director general de Radiodifusió de la Generalitat republicana, Josep Fontbernat, diputat al Parlament de Catalunya, de qui sóc biògraf i antic col·laborador seu, als anys 60, de les emissions en llengua catalana de la potentíssima Ràdio de les Valls d’Andorra, de propietat francesa, avui desapareguda.

Fontbernat, home de confiança dels presidents Francesc Macià (va participar a les seves ordres als històrics fets de Prats de Molló), Lluís Companys i Josep Irla, fou, a part de conseller particular de Vincent Auriol, el primer president que va tenir la República francesa, un cop acabada la Segona Guerra Mundial, un gran amic de les germanes Vayreda, particularment de Maria dels Àngels, l’autora de la guardonada novel·la “Encara no sé com sóc”, que, exiliada alguns anys a Mèxic, amb el seu marit, el farmacèutic figuerenc Joan Xirau, escrigué guions per a Mario Moreno “Cantinflas”.

D’altra banda, cal remarcar que Josep Fontbernat i Verdaguer, eminent músic i escriptor, fill del poble d’Estanyol, municipi de Bescanó, l’arxiu personal del qual es guarda a la Diputació de Girona, salvà la vida a Carles Fages de Climent i va ser proposat per substituir l’Irla com a president de la Generalitat a l’exili, proposició que no acceptà, tot al·legant, amb la seva modèstia i senzillesa, que “No s’escau que un pobre, un pelat com jo, ostenti un honor i una responsabilitat tan grans en terres de l’exili”, cosa que afavorí Josep Tarradellas. El mestre Fontbernat va morir al Principat d’Andorra el 1977, a l’edat de 80 anys, 50 dels quals residí refugiat entre França, Bèlgica i Andorra, i és enterrat a Anglès, vila natal de la seva mare. Fou un etern exiliat, com el definí Miquel Martí i Pol en un bell poema que li dedicà.

Les personalitats que, per una o altra raó, es quedaren a casa ho passaren molt magre. Explicaré els casos del músic escalenc Albert Martí, del poeta oriolà Miguel Hernández i del tenor barceloní Emili Vendrell.

Albert Martí, a qui Pau Casals havia coronat com a rei de la tenora (per això a Ricard Viladesau, després, només el va poder nomenar príncep d’aquest instrument). si no es va morir de fam i de misèria fou gràcies als Vienesos que, fugint dels horrors de la Segona Guerra Mundial. arribaren, a començament dels anys 40, a Barcelona, on van oferir espectacles de revista de gran èxit. De seguida, els Franz Johan, Artur Kaps, etcètera (mal vistos pel règim franquista perquè deia que, quan parlaven o cantaven, tenien accent català) acolliren la famosa Raquel Miller i l’Albert. Jo els vaig veure actuar en l’espectacle “Melodías del Danubio”, al Teatre Español del Paral·lel, el 1946. I recordo que el perseguit músic de l’Escala, vestit de pagès, hi tocava la tenora, tot fent un xic de pena, després d’haver intentat ressuscitar la seva cobla, l’”Albert Martí”, sense èxit. Una cobla que, durant la Guerra Civil, al front de Madrid arribà a entusiasmar de debò el poeta Rafael Alberti, un dels més destacats representants de la Generació del 27, Premi Nacional de Literatura 1924 per la seva obra “Marinero en tierra”, que va residir exiliat a França, l’Argentina i Itàlia, i que no va tornar a Espanya fins al 1977, en què fou elegit diputat per Cadis, a més de rebre, el 1983, el Premi Cervantes, com abans havia rebut, a Moscou, el Premi Lenin de la Pau.

Rafael Alberti, en aquella tràgica època de la Guerra Civil, es trobava a Madrid, resistint el dur assetjament a què era sotmesa la capital de l’Estat per part de les tropes contràries a la República, ciutat a la qual, a finals del 1937, es va traslladar una expedició artística catalana encapçalada pel figuerenc Jaume Miravitlles, comissari de Propaganda de la Generalitat, per tal de donar ànims als madrilenys, expedició en la qual figurava la cobla Albert Martí, que oferí una actuació davant els intel·lectuals antifeixistes. “Mai Rafael Alberti no havia sentit sardanes i confessava, amb la seva emoció lírica, que mai no havia sentit res de més bell i íntegrament poètic”, explicava “Met” Miravitlles, en un article publicat al diari barceloní “La Publicitat”, a començament del 1938, on també ressaltava que l’Albert feia “brotar” de la seva tenora veus humanes…

Albert Martí, lamentablement oblidat, va morir poc temps després d’haver treballat en aquell espectacle dels Vienesos titulat “Melodías del Danubio”.

Pel que fa a Miguel Hernández, fill d’una família modestíssima d’Oriola (País Valencià), des de molt petit s’hagué de dedicar a fer de pastor de cabres, ofici que, en les hores lliures, va alternar amb els estudis. Ben aviat, als 15 anys, començà a compondre poesies, inspirades en l’entorn en què vivia: la muntanya, les cabres, el riu, etcètera, que es publicaren als diaris alacantins. El 1933, Hernández veié la sortida al carrer del seu primer llibre, “Perito en lunas”, i, un any més tard, es relacionà, ja instal·lat a Madrid, amb insignes poetes, com Alberti, Rosales, Aleixandre i Neruda, tot editant-se llavors el poemari “El rayo que no cesa”, abans d’incorporar-se, el 1936, a l’Exèrcit Popular de la República, on fou nomenat comissari de Cultura.

El mes de març del 37, Miguel Hernández es casà civilment amb Josefina Manresa, que era andalusa, i es publicaren les seves obres “Viento del pueblo”, “Teatro de la guerra”, etcètera, mentre, en diferents fronts de la guerra, actuava com a soldat i com a poeta. L’abril del 1939, amb la victòria de Franco, Hernández va intentar refugiar-se a Portugal, però la policia d’aquell país el detingué a la frontera i el lliurà a la Guàrdia Civil, tot passant per diverses presons, com la madrilenya de Torrijos, on escrigué les famoses “Nanas de la cebolla”. Posat, inesperadament, en llibertat, retornà a la seva Oriola natal, ciutat en la qual, delatat, se’l detingué de nou i ingressà a la també presó madrilenya de la plaça del Conde de Torrero, ja condemnat a mort, pena que li seria commutada per la de 30 anys a l’”ombra”.

Finalment, el 1941, traslladat al Reformatorio de Adultos de Alicante, patí una greu afecció pulmonar, complicada amb tuberculosi, i, alguns mesos després -el 1942-, va morir a la seva infermeria i va rebre sepultura al cementiri d’Alacant.

Fins ben entrats els anys 50, el franquisme impedí que es parlés de Miguel Hernández, raó per la qual molts, com ara jo (i també la meva enyorada amiga i poetessa Maria dels Àngels Anglada, que em confessaria, temps més tard, la seva admiració per la producció poètica “hernandiana”), no en sabíem quasi res. El poeta d’Oriola havia estat objecte de l’ocultació més absoluta i, quan es rescatà, fins i tot la seva dona, Josefina Manresa, restà sorpresa.

Aquest era Miguel Hernández, que es casà per l’Església poc abans de morir, per tal que no fos dit que Josefina era una dona qualsevol. Una dona, per cert, que li inspirà el llibre de poemes “El rayo que no cesa”, considerat un dels més bells de la lírica espanyola. El “poeta cabrero”, com popularment hom anomenava Hernández, fou, en definitiva, l’autèntic “poeta del pueblo”. Un personatge que, en commemorar-se recentment el centenari de la seva naixença, ha estat homenatjat arreu de l’Estat espanyol i de l’Amèrica de parla castellana, gràcies, en part, al cantautor Joan Manuel Serrat, el seu gran admirador català.

I passem al tenor Emili Vendrell. Nascut al barceloní carrer de la Cera, el 1911 ingressà a l’Orfeó Català, on tingué com a mestre el seu fundador, Lluís Millet, del qual esdevingué deixeble predilecte. i ben aviat sobressortí en la interpretació de sarsueles -“Doña Francisquita”, d’Amadeu Vives, i “Cançó d’amor i de guerra”, de Rafael Martínez Valls, entre d’altres-, així com en la de les cançons pròpies de la Renaixença catalana: “Rosó”, “Per tu ploro”, etc. I convé ressaltar que, al llarg de la seva vida, Vendrell fou un extraordinari intèrpret de les melodies més populars de casa nostra, les quals, juntament amb les del gènere sarsueler, portà arreu d’Europa i Amèrica del Sud, tot arribant a enregistrar-ne una quantitat considerable en disc. Per altra banda, participà en nombrosos programes de ràdio (a Ràdio Associació de Catalunya, primer, i a Ràdio Barcelona, després) i en festivals benèfics. I també Emili Vendrell va col·laborar, com a tenor solista, amb la coral Els Cent Homes d’en Fontbernat, amb la qual va gravar l’any 1931, als estudis barcelonins de la discogràfica Odeon, sis himnes de Catalunya, tot enorgullint-se de ser un home de Fontbernat, del qual ja he parlat abans. Josep Fontbernat, per la seva part, sempre recordava que, en demanar-li la gent quants homes integraven realment la seva popular coral (constituïda per obrers del port de Barcelona i d’altres persones humils), responia: “Som dos-cents! Cent i l’Emili Vendrell, que en val per cent més”.

Pel seu catalanisme, Vendrell, quan finalitzà la Guerra Civil, fou detingut, acusat de “rojo propagandista, masón y separatista”. En el judici que se li féu, eminents sacerdots certificaren la seva catolicitat. I quant a “rojo propagandista”, quedà demostrat que va ser contractat per la Generalitat, juntament amb el ballarí Joan Magrinyà i d’altres artistes, per tal de divulgar, amb el seu art, la nostra cultura per diversos països europeus. Tot plegat que, al final, el tribunal només pogué “arrapar-se” a l’acusació de “separatista” o, més ben dit, de “rojo-separatista”, acusació sobre la qual Emili Vendrell declarà: “Si se me juzga por querer con toda mi alma a Cataluña, soy culpable. Por nada más”. Aquella declaració de l’excepcional tenor, tan clara i contundent, li valgué una condemna de cins anys de desterrament. Primer anà a Madrid i, més endavant, a València, on cada cop que era contractat per cantar en qualsevol companyia lírica, en els cartells, sota el seu nom, una mà plena d’odi hi escrivia: “Rojo-separatista”.

En morir a Barcelona, el cos d’Emili Vendrell fou amortallat amb un llençol blanc, damunt el qual es posà la bandera catalana, tot i que l’any 1962 el franquisme encara era ben viu. Es va parlar de traslladar les seves despulles al Palau de la Música Catalana, seu de l’Orfeo Català, però les autoritats no ho autoritzaren, car temien que es produís una perillosa manifestació ciutadana. Vint anys després, l’alcalde de Barcelona, Narcís Serra, reivindicà la figura d’Emili Vendrell, en inaugurar una petita plaça ben a prop del carrer on el tenor havia nascut.

I un capítol a part mereix, sens dubte, Pompeu Fabra, un dels nostres exiliats més il·lustres, l’anomenat Seny Ordenador de la Llengua Catalana. El 1948, quinze anys després del decès de Francesc Macià, també va morir, igualment per Nadal, el mestre Pompeu Fabra. El periodista barceloní exiliat Eugeni Xammar, que havia estat el matí a la capital del Rosselló, relata: “En retornar en Fabra al seu exili de Prada de Conflent, després de dinar a Perpinyà, bevia un vas d’aigua que li va caure de la mà, mentre es trobava assegut en un silló del seu domicili. La seva dona es va girar, advertida per la caiguda del got, i, en preguntar-li què li passava, Pompeu Fabra no va contestar perquè ja era mort. A l’enterrament, hi era tothom. En Pau Casals va tocar durant la missa de difunts, dita per mossèn Tarrés, i a la sortida de l’església es va posar ell mateix a l’orgue per a tocar el que calia. Fou un moment de dolor i de grandesa”.

La censura franquista -afegeixo jo- prohibí que la notícia de l’òbit de Pompeu Fabra fos publicada o radiada. Cal dir, entre parèntesi, que, segons Just Cabot, el també prestigiós i exiliat periodista barceloní dels anys 30, la mort de Fabra es produí perquè a l’home se li havia acabat la corda, atès que no li feia mal res i portava molt bé els seus 80 anys fets. Amb aquella prohibició, el setmanari barceloní “Destino” no pogué publicar l’article que tenia preparat sobre el Seny Ordenador de la Llengua Catalana. I, per la seva banda, la família del difunt no trobà cap diari que li acceptés una simple esquela. Així, dins l’Estat espanyol, la notícia del decès del gran filòleg català, difosa per una agència de premsa francesa, tan sols aparegué, en una petita nota, al rotatiu madrileny “Informaciones”.

L’última pipa que va utilitzar Pompeu Fabra (era un fumador de pipa empedreït), acompanyada del també últim paquet que va emprar per omplir-la de tabac, fou donada per la vídua del mestre a Joan Alavedra, el gran col·laborador de Pau Casals a l’exili (Alavedra és l’autor de la lletra del bellíssim oratori “El Pessebre”, musicat pel cèlebre violoncel·lista del Vendrell), tal com ell mateix conta a “El fet del dia d’ahir i d’avui” (“El fet del dia” era el títol d’una famosa emissió seva, realitzada poc abans de la Guerra Civil a Ràdio Barcelona), llibre publicat, l’any 1970, per l’Editorial Selecta.

Ja he dit que Francesc Macià, el gran president, el primer de la Generalitat de Catalunya de l’era moderna, morí també, però quinze anys abans i en plena glòria, el dia de Nadal. Parlant amb la seva filla Maria, la meva inoblidable i distingida amiga, traspassada no fa gaires anys a Barcelona, em va confirmar que les darreres paraules que pronuncià el seu pare foren aquestes: “Pobra Catalunya!”. Unes paraules que resultaren profètiques, ja que, dos anys i mig després -el juliol del 1936-, esclataria la terrible Guerra Civil que, tant pel que respecta a casa nostra com a la resta de l’Estat, tantíssim mal causà. Macià, sens dubte de cap mena, intuïa el fenomenal desastre.

Maria Macià, per cert, en les converses que hi vaig tenir, mai no em volgué parlar de política. Després de la mort del seu progenitor -l’”Avi”, com era popularment conegut- continuà vivint a la capital catalana, allunyada de tot. Era una gran senyora, a qui sempre he recordat i continuaré recordant amb moltíssim afecte.

I cal que parli ara, benvolguts amics, d’un personatge femení realment important de la història d’Espanya. O sigui, de la mítica Dolores Ibárruri, més coneguda pel pseudònim de la “Pasionaria”, pseudònim que començà a usar en publicar un article a la premsa obrera titulat “El Minero Vizcaíno”, durant els dies de Setmana de Passió de l’any 1918.

Arran de la seva mort, esdevinguda a Madrid a finals del 1989, quan tenia 96 anys, la revista “Treball”, òrgan central del Partit Socialista Unificat de Catalunya (l’avui desaparegut PSUC), va remarcar que, al llarg de les últimes setmanes de la vida de Dolores Ibárruri, la secció “Cartes al Director” d’un diari català va publicar tot un reguitzell de testimonis i opinions entorn d’unes frases, atribuïdes per una lectora a la que era presidenta del Partit Comunista d’Espanya, després d’haver deixat la secretaria general del partit a Santiago Carrillo, a qui, per cert, se l’havia pogut veure pels carrers de Figueres, repartint uns fullets a favor de la República, abans de ser ocupada la ciutat per les tropes franquistes i abans, també, que ell procedís a creuar la frontera. “Treball” assenyalava que “la primera de les frases ha resultat ser d’Alejandro Lerroux; la segona, de ningú no sap ben bé qui; la tercera, igual…”, tot afegint: “Això dóna una petita idea de la dificultat que tindran els historiadors, quan vulguin distingir allò que realment va ser la vida de la ‘Pasionaria’ d’allò que s’ha arribat a inventar sobre ella”. I cal remarcar que tenia tota la raó.

Convé aclarir, en contra del que a vegades s’ha dit, que Dolores Ibárruri no estigué mai, en aquells moments de la retirada, a la capital de l’Alt Empordà. Ella es trobava a València, des d’on abandonà l’Estat espanyol, en avió, i s’exilià a l’URSS.

Però, deixant de banda la qüestió del que s’ha comentat sobre la “Pasionaria” (ja sabem que, per a uns, fou el diable personificat, mentre que, per a d’altres, fou una santa, que àdhuc resava cada dia el rosari), hi hagué uns fets en la dilatadíssima existència de Dolores Ibárruri -nascuda en el si d’una família de condició ben humil- ben palpables i destacats, que la converteixen en una de les dones més importants de la història d’Espanya. Així, la “Pasionaria”, protagonista de poemes i cançons de Pablo Neruda, Antonio Machado , Miguel Hernández, Rafael Alberti i Ana Belén, es va constituir en la defensora de la democràcia espanyola, després de l’aixecament franquista; es va lliurar, en cos i ànima, a la reconstrucció del PCE i a la unitat de l’oposició; va lluitar contra el nazisme, que li va matar un fill, Rubén, pilot de combat a la Batalla d’Stalingrad, el 1942; va donar suport a la política de reconciliació nacional al llarg de més de dues dècades; va criticar durament les degeneracions dels sistemes socialistes, com va ser el cas de la invasió de Txecoslovàquia, i va retornar dignament a l’Espanya de la transició i de la democràcia. Això últim succeí quan Dolores Ibárruri tenia ja 80 anys.

En ocasió del traspàs de la “Pasionaria”, moltes plomes -i de categoria- glossaren la figura d’aquest mític personatge, i el seu enterrament, efectuat al cementiri de La Almudena, ha estat un dels més multitudinaris registrats a la capital de l’Estat.

Una de les plomes esmentades fou la del periodista Emilio Romero, antic director del diari madrileny “Pueblo”, portaveu del sindicat vertical franquista. Romero indicava que Dolores Ibarruri, en els darrers anys de la seva vida, ja no es trobava al seu món, atès que “el comunismo en España era imposible, en la democracia de 1977, y el comunismo empieza a ser ahora una reliquia”.

En efecte, les primeres eleccions democràtiques celebrades a l’Estat espanyol després de la Guerra Civil, o sigui, les de l’any 1977, a les quals ella es presentà i fou elegida diputada per Astúries, igual que als anys 30, demostraren que aquí (i a bona part del món, començant per la pròpia Unió Soviètica) el comunisme formava ja gairebé part d’un passat un xic llunyà a causa de l’evolució del temps.

Emilio Romero, per altra banda, després d’assenyalar que Dolores Ibárruri havia estat una “iluminada perdedora”, comentava el següent: “Pasionaria dijo aquello de ‘!No pasarán’¡, y pasaron. Fue una exiliada durante cuarenta años, y sus últimos años coinciden con el crepúsculo de sus ideas”.

A propòsit del “¡No pasarán!”, vull remarcar un parell de coses. La primera és que la frase no era pas original de la “Pasionaria”, sinó del general francès Petain, durant la Primera Guerra Mundial, la del 1914 al 1918, i que aquell “¡No pasarán!” fou contestat “festivament” per la famosa cantant Celia Gámez, que es trobava a l’Espanya nacional (i que la seva casa de Barcelona havia estat saquejada), amb un pasdoble titulat “¡Ya hemos pasao!”.

I no puc deixar d’esmentar el que digué de Dolores Ibárruri, molt seriosament, el popular humorista José Luis Coll, quan es produí el seu traspàs: “Es un ejemplo de brava mujer hispana, amante del trabajo y el obrero, que ha muerto, galantemente, antes que otras personas que lo merecían mucho antes”.

A començament de la dècada dels anys 80, un reduït grup de periodistes d’arreu de l’Estat, entre els quals jo em trobava, reunits a Madrid per constituir la Federación de Uniones de Periodistas de España, el primer president de la qual fou Eduardo Sotillos (substituït, en ser nomenat portaveu del govern socialista de Felipe González, per Iñaki Gabilondo), vam fer una visita de cortesia a Dolores Ibarruri, ja retirada completament de la vida política, en considerar-la una antiga col·lega, ja que, a més d’haver exercit la nostra professió abans i durant la Guerra Civil a diverses publicacions com el diari madrileny “Mundo Obrero”, havia estat la fundadora de Radio España Independiente, la Pirenaica, “la única emisora sin censura de Franco”, com s’anunciava.

La nostra visita, efectuada en una dolça tarda tardoral del mes d’octubre, fou molt breu, molt curta, ja que ella, a part de trobar-se força delicada de salut, se sentia en aquells moments bastant fatigada. No obstant això, ens parlà una mica de la seva agitada vida, tot ressaltant que sempre havia lluitat a favor de l’obrer i de la dignitat i la igualtat de les dones, lluita que incrementà durant la Guerra Civil, en què, a partir del 1937, fou vicepresidenta de les Corts Republicanes.

I ja a punt de posar el punt i final a aquesta conferència, permeteu-me que parli del president màrtir. Al principi dels anys 50, vaig acompanyar el meu oncle Remigi, fill i ciutadà de Barcelona, al cementiri de Montjuïc, per tal de visitar-hi la tomba de la tia Pepita, la seva esposa, traspassada feia poc temps. I, aprofitant l’avinentesa, volgué ensenyar-me un modestíssim nínxol, situat de cara a la Mediterrània, la làpida del qual duia aquesta senzilla inscripció, feta a mà amb pintura de color negre: “Familia Companys”. Es tractava del nínxol de Lluís Companys, el president de la Generalitat de Catalunya, afusellat, la matinada del 15 d’octubre del 1940, pels franquistes, després de ser capturat per la Gestapo a la França ocupada pels nazis, a instàncies d’un individu antirepublicà, Pedro Urraca, i lliurat a la policia espanyola. En aquell nínxol, mig amagat, hi havia unes flors. “Sempre n’hi ha, de flors, igual que a la tomba de Francesc Macià, que es troba més avall. I tot i que no ho sembli, aquestes dos llocs sagrats tenen una vigilància especial”, m’explicà el meu oncle, mentre procuràvem apartar-nos ràpidament d’allà, no fos cas que algú ens vigilés…

D’en Lluís Companys i Jover, a qui li tocà viure una època extremadament complicada i difícil, jo en guardava el record que, quan començà a produir-se la tràgica retirada, no es cansà de repetir: “Catalans: Catalunya és nostra. No ens la deixem perdre…!”. I també guardava el record d’haver sentir dir que costà molt de convèncer Companys perquè fugís de Barcelona, en vigílies de caure la ciutat en mans de l’enemic, car al·legava que volia “rebre” els franquistes tot sol, assegut a la seva cadira presidencial del Palau de la Generalitat, i assumir tota la responsabilitat dels seus actes, a més de remarcar que el seu deure era protegir, dins les seves escasses possibilitats, tota la gent que, com a conseqüència de la victòria del general rebel Franco, emprenia el dolorós camí de l’exili.

La vida, benvolguts oients, té coses curioses. Perquè, anys després que l’oncle Remigi em mostrés on es trobaven les despulles de Lluís Companys, la casualitat -o el destí- féu que jo entrés a formar part de la família del president màrtir. Fou, concretament, el 1968, en contraure matrimoni, per ser la meva dona neboda dels Companys d’Olot, branca dels Companys del Tarrós establerta a la capital de la Garrotxa. Allò propicià que la nostra inoblidable tia Pepita, la dels Companys olotins, m’expliqués, per exemple, que el fet de portar el seu marit, en Josep -ja absent aleshores del món dels vius-, el cognom Companys, tan maleït pel franquisme, els suposà una “desgràcia”. Així, immediatament després d’haver finalitzat la guerra, els Companys d’Olot foren molt mal “guipats” per determinada gent, fins al punt que arribaren a perdre, de forma ben injusta, un important plet. Ja, prèviament, algú els havia avisat: ”Vale más que lo dejen correr. No tienen nada que hacer. Porque ustedes son parientes del ‘pajarito’”. El “pajarito” era el motiu que hom donava a Lluís Companys.

Diferents actes s’organitzen cada any, des de la recuperació de la democràcia, per commemorar l’aniversari de l’afusellament, al fossar de Santa Eulàlia del castell de Montjuïc, del president republicà de la Generalitat. Actes com el que se celebra al coll de Manrella, indret del Pirineu altempordanès per on ell creuà, a última hora, la frontera, i en els quals s’exigeix l’anul·lació de l’únic judici sumaríssim il·legal -que constituí una autèntica farsa- fet, durant la Segona Guerra Mundial, contra el president d’un país europeu elegit democràticament, culminat amb la pena capital.

Tal com he assenyalat abans, sóc parent, encara que un xic llunyà, de Lluís Companys. D’un home que, a causa del seu amor a Catalunya, fou covardament assassinat. I també, cal ressaltar-ho, a causa del seu amor de pare, ja que, alertat pels amics d’exili que corria el perill de ser apresat pels nazis i demanar-li que busqués un refugi millor, ell va preferir quedar-se a Le Baule, en companyia de Carme Ballester, la seva segona dona, car creia que així podria arribar a localitzar el seu fill Lluïset, deficient mental, perdut arran d’un bombardeig alemany que patí la clínica parisenca on romania internant. Ramona Companys féu que el seu germà Lluís, en visitar-lo a la presó poc abans de ser ajusticiat, experimentés l’última satisfacció de la seva vida, ja que li digué, utilitzant una mentida pietosa, que acabaven de trobar en Lluïset. La localització del dissortat fill d’en Lluís, però, no trigà gaire. Carme Ballester, que no era la seva mare biològica, ho aconseguí, després de molts esforços, a l’hospital psiquiàtric de Llemotges, ciutat encara no ocupada pels nazis. Ventura Gassol, que va assistir a l’enterrament d’en Lluïset (mort a l’exili pocs anys anys més tard), al cap de molt de temps, me’n facilità tota mena de detalls, com el relatiu al fèretre, que, embolcallat amb la senyera, contenia un cos horriblement mutilat a causa d’una cruel malaltia.

Per acabar aquest trist capítol, així com aquesta conferència tiulada la Guerra (in)Civil i les seves conseqüències immediates, tot desitjant i pregant Déu i la Verge, tal com feia abans d’exhalar el darrer sospir Mercè Rodoreda, la famosa i més traduïda de les nostres escriptores i inoblidable amiga meva, que visqué bona part de la seva vida a l’exili -i l’última a la localitat gironina de Romanyà de la Selva, on és enterrada, després de morir a Girona-. que fets semblants no es repeteixin en el futur, diré que les restes de Carme Ballester, traspassada el 1972, i les d’en Lluïset Companys i Micó, traspassat el 1954, localitzades en un cementiri de París, foren traslladades a Barcelona l’any 1987, on van rebre definitiva sepultura al panteó familiar del cementiri de Monjuïc, en un acte al qual assistiren Jordi Pujol, president de la Generalitat; Joan Reventós, president del Parlament, i Joan Clos, alcalde de la Ciutat Comtal.

Senyores, senyors, benvolgut públic, moltes gràcies per l’atenció que m’heu dispensat. He dit.

Ha començat el nou cicle de conferències dels Amics del Castell
19.03.2011 18:00

Amb una conferència del periodista Emili Casademont l'Associació Amics del Castell de Sant Ferran ha iniciat un nou cicle de conferències amb el títol "1935 - 1945 , una dècada complicada". "La primera . Amb el títol "La guerra (in)civil , i les seves conseqüencies immediates" el conferenciant va fer un recorregut de les seves vivències dels esmentats anys, amb persones com Dali, Garcia Lorca, el President Macià, Companys, i d'altres. L'acte el va introduir l'exdirector i fundador del setmanari Hora Nova Jordi Vallmajó.

«Invasió negrera»

2011-03-25T14:35:00.005+01:00

Des dels inicis del segle passat i fins a l’esclat de la Guerra Civil (el 1936, ara farà 75 anys), amb un breu parèntesi pel mig -el de la dictadura del general Primo de Rivera-, les nits barcelonines gaudiren d’un gran prestigi internacional. Al Paral·lel hi havia una enorme abundància de cafès-concert -coneguts com a «music-halls»-, on anaven totes les tripulacions dels vaixells que atracaven al port, mariners que afirmaven que l’ambient alegre i barat d’aquells locals no es podia trobar enlloc més del món, ni a Marsella, ni a Hong-Kong, ni al vell Hamburg. I també hi havia, al Paral·lel, uns «music-halls» especials, als quals acudien els fabricants de Sabadell i de Terrassa, capaços de destapar, cada un d’ells, vuit o deu d’ampolles de xampany en una antellotja, mentre contemplaven com vint o trenta noies cantaven i ballaven, amb la mateixa absència i el mateix desmenjament d’una mecanògrafa d’aleshores, per exemple, que picava la màquina d’escriure pensant en el seu promès. I la Rambla, per la seva part, convertí Barcelona, gràcies a Ferran Bayés, empresari del Principal Palace, en un dels grans centres del «music-hall» europeu. Així per aquell local desfilaren tots els artistes més cèlebres: Yvonne George, que cantava Mon home; Rosen, l’home de les trenta armilles i de la picor permanent a les cames; la mítica Mistinguet, etcètera. I també un jove Maurice Chevalier, prim i afinat per les nits de Montmartre, que es presentava dins el marc esplendorós d’Oh, la revue!.

Aquelles nits barcelonines de la Rambla, per cert, foren víctimes d’una invasió de negres -popularment anomenada pels habitants de la Ciutat Comtal «invasió negrera»-, encapçalada per un parell de negres notables: Kid i Jack Jhonson. Aquest darrer feia poc temps que havia perdut -o s’havia venut, més ben dit- el títol de campió del món de boxa del pes fort, en un combat disputat a l’Havana, i el seu nebot, en Kid, que era també boxejador, no trigà a esdevenir tan popular com el seu oncle. Li deien «don Jack», duia una vida fastuosa i no volia saber res de la gent humil. Vivia al carrer Mallorca i tenia una col·lecció de criats amb uniformes fantàstics. Cada tarda feia un tomb pel passeig de Gràcia, amb el seu magnífic cotxe, i sempre anava a parar a la Rambla, on, en un dels seus elegants cafès, començà a proclamar que la reina de Saba era la seva antecessora, tot assegurant, a més, que el rei Salomó i tots els personatges bíblics eren negres com el sutge, coses que, pel simple fet de dir-les «don Jack», la nombrosa gent de pell fosca que havia «aterrat» a Barcelona admetia sense discussió, car les considerava completament certes...

I fou per aquella època que al Cap i Casal començaren a organitzar-se vetllades de boxa, vestint el presentador d’etiqueta i creant una federació. I com que perdurava el record de Jack Jhonson, la vetllada pugilística en què actuava un negre era anunciada com un esdeveniment sensacional. De mica en mica, la boxa catalana anà adquirint categoria internacional, tot exhibint-se, en els «rings» barcelonins, negres tan famosos com Baker, Teta, Fou-You i Batllin Siki. Paral·lelament a aquesta invasió de negres pugilístics, es produí la dels artistes de la mateixa raça: ballarins, cantants i músics. Així, hi hagué orquestres, formades únicament i exclusivament per negres, a l’Olympia, a l’Eden, a l’Excelsior, a la Buena Sombra, etcètera. El negre, músic i cantor instintiu, imposava un art, segons m’explicava el meu pare, resident aleshores a la Ciutat Comtal, que «entrava pels ulls i les orelles alhora». I igual que els púgils negres, triomfaren ràpidament, amb el «charleston» i d’altres ritmes. «A les tres o a les quatre de la matinada, la Rambla de Barcelona semblava una sucursal de Harlem o de l’Havana», afegia el meu progenitor, qui, per cert, a voltes hi trobava, allà, un conegut seu, en Pepet Gitano, el criat fidel que tenia Santiago Rusiñol a Girona. I és que el meu avi patern, propietari d’una carnisseria al carrer gironí dit del Vessador, perquè hi havia hagut un abocador de gra (ara, erròniament, se’n diu, carrer de Besadó), era amic personal de l’extraordinari pintor i literat.

Durant aquells anys, la despreocupació regnava com a mestressa arreu del país. Hi havia una considerable facilitat de vida. Era l’època, a Barcelona, del Mundial Palace, el dels famosos «sopars de duro»; d’un restaurant situat a la plaça Reial que cuinava un arròs a la milanesa cèlebre arreu del món; d’una societat denominada la Gran Peña, on s’organitzaven uns balls de Carnestoltes que, de tan fastuosos com eren, la seva sala, de matinada, apareixia plena de paperets fins als genolls, etcètera, etcètera. A part que, en alguns «music-halls» de la Rambla i del Paral·lel, s’hi «descorxava» -els barcelonins ho deien així- ampolles de xampany a dojo, «el espumoso vino del amor», conforme s’anunciava pomposament. Tal com algú ha ben assenyalat, semblava que la gent mastegava la imminència de catàstrofes bèl·liques, que havien d’escombrar de forma violenta tota aquella sumptuositat i tota aquella opulència delirants. Una sumptuositat i una opulència, en les quals tingué força a veure, sens dubte, la citada «invasió negrera» de la capital catalana.

Emili Casademont i Comas

El dia de l’Encarnació

2011-03-21T16:14:00.003+01:00

Divendres vinent serà l’Encarnació de la Mare de Déu, dia -conegut també popularment per la Mare de Déu de Març- en què totes aquelles senyores, noies i nenes que es diuen Encarnació o, fent-ho més curt, Encarna celebren la seva onomàstica. Tinc una veïna que porta aquest nom. I, com cada any, la felicitaré amb una alegria especial. Perquè, quan arriba la data del 25 de març, quatre dies després d’haver-se encetat la primavera, em fa l’efecte que ja hem deixat enrere el fred i iniciem l’època del bon temps, tal com diu el vell refrany: «L’Encarnació s’emporta el gel i duu el calor». És clar que no sempre això es compleix, atès que, algunes vegades, l’abril i el maig no fan gaire honor a aquesta dita. De qualsevol manera, el cert és que, a causa d’allargar-se molt la claror de l’astre rei (a part que, a partir de finals de març, els rellotges ja avancen 60 minuts l’hora oficial), miro aquests dos mesos amb simpatia i optimisme -sobretot, si l’hivern ha estat d’allò més rigorós-, perquè sé que l’estiu ja és a tocar.

A casa nostra, abans hi havia hagut una creença molt curiosa entorn del dia de l’Encarnació, que, fins al segle XVI, era també la festa de la Mare de Déu del Roser, car hom deia que, el 25 de març, s’encarnà, en el si virginal de la Mare de Deu, el roser de puresa del qual nasqué Jesús. Segons la citada creença, el Papa celebrava una missa solemne dedicada als cucuts. «Tots els cucuts del món -he trobat escrit a les pàgines d’un llibre antic- fan cap a Roma, per tal d’assistir a llur missa. Un cop enllestida, surten, com en processíó, fins damunt d’un pont proper a la ciutat i, des d’allí, s’escampen per tot el món. Hi ha qui diu que s’enfilen dalt de la basílica de Sant Pere i que és des d’allà que s’espargeixen. El dia de Sant Pere tots tornen altra vegada a Roma, a fi de concórrer a la missa solemne que, en tal dia, el Papa dedica al príncep dels apòstols i primer Sant Pare». I és per aquesta raó que existeix el vell refrany: «Per la Mare de Déu de Març/ el cucut surt de Roma,/ i per Sant Pere se n’hi en torna». L’única veritat de tot això, però (els nostres avantpassats, com pot apreciar-se, eren molt fantasiosos), és que el cutut arriba a Catalunya, així com a la resta dels Països Catalans, tan bon punt «esclata» la primavera i, en treure el nas els primers freds, se’n va a passar la hivernada a les càlides o tòrrides terres africanes, d’on procedeix. Aquest ocell, per cert, és enemic del soroll, motiu pel qual no se’l pot veure fàcilment a les grans ciutats.

La Mare de Déu de Març, per altra banda, també es coneguda, en alguns indrets de Catalunya, per la Mare de Déu de la farigola i per la Mare de Déu de les violetes. I és que, segons s’afirma, el 25 de març la farigola floreix i adquireix virtuts excepcionals i les violetes fan més olor que mai. I, parlant d’herbes i de flors, cal indicar que, per l’Encarnació, floreix el poliol, herba que ho sol fer quatre vegades l’any, és a dir, per les quatre festes de la Mareu de Déu, igual que el romaní. A casa meva, precisament, en tinc, de romaní, plantat en un test, i, pel que he pogut observar, cada 25 de març em sol obsequiar amb una bonica florida. I no puc deixar d’esmentar el fet que un gran afeccionat a prendre aigua de poliol fou Salvador Dalí. Sempre, després dels àpats (ho vaig poder constatar personalment), en prenia una bona tassa, convençut, igual que moltíssima gent, que ajuda a fer pair. Això, naturalment, deixant de banda l’aigua de Vilajuïga, les propietats medicinals de la qual gaudeixen de prestigi internacional des de l’antigor, que el pintor bevia mentre menjava, fet imitat per l’escriptor Josep Pla, o a l’inrevés. Dalí, per cert, tornant al poliol, havia arribat àdhuc a assegurar que una «bevedora empedreïda» de l’aigua d’aquesta planta havia estat la Mare de Déu, tot ressaltant que li donà forces per suportar els dolors del part.

Altrament, convé assenyalar que el dia de l’Encarnació i el dia de Sant Miquel de Setembre són les dates de l’any en què el sol, pel que es comenta, està més segur, cosa que, antigament, era aprofitada per marcar els rellotges de sol, per tal que anessin bé i no oferissin variació. De rellotges de sol, encara n’hi ha per moltes cases antigues de pagès, així com d’altres que no són de pagès, construïdes recentment, a fi de dotar-les d’un «toc» de tipisme. El meu recordat amic i col·lega Miquel Gil i Bonancia, per cert, publicà fa temps un llibre sobre els rellotges de sol, on hi ha inventariats tots els que aleshores hi havia a les comarques gironines, tasca en la qual el vaig ajudar, a petició seva, una mica. És clar que, com cal suposar, hi ha molt poca gent avui dia que es guiï per l’hora d’aquesta classe de rellotges. Gairebé ningú. Tothom té el seu rellotge de polsera (automàtic, ultramodern, etc., alguns amb calendari i aviat, potser, amb dutxa i tot), que moltes persones contínuament consulten, la mar de neguitoses, perquè tenen por de fer tard pertot arreu. Abans, amb els rellotges de sol, això no passava. Els nostres avantpassats es conformaven de saber l’hora aproximada i vivien més tranquil·ls i feliços. Ah!, i de tard, en solien fer, més o menys, igual que nosaltres.

Emili Casademont i Comas
(“Diari de Girona”)

L’antiga premsa en català

2011-03-11T15:54:00.002+01:00

L’any 1911, ara es compleix exactament un segle, començà una gran florida de periòdics escrits en llengua catalana, florida que, en els primers mesos del 1931, arribà quasi al miler de publicacions d’aquest gènere al nostre país, sense comptar les de Barcelona capital, segons llegeixo en un llibre, l’autor del qual és el traspassat poeta tarragoní Lluís Bertran i Pijoan, editat aleshores. Aquella immensa florida, que havia fet mig pansir la dictadura del general Miguel Primo de Rivera, revifà extraordinàriament, durant el temps de la Generalitat republicana. Però, a partir del final de la Guerra Civil, l’any 1939, amb la victòria del també general Francisco Franco, sublevat contra el govern legítim de la Segona República (individu que implantà un ferri règim dictatorial a l’Estat espanyol que durà quatre llargues dècades), quedà seca del tot.

L’inici del periodisme en català, el 1841, amb la publicació de Lo Pare Arcàngel, es traduí en un fracàs estrepitós. En el seu primer número, aquest setmanari barceloní, aparegut el 25 d’abril, deia que «fem servir l’idioma de la nostra paisana verge i màrtir, la gloriosa santa Eulàlia, catalana de tots qüatre costats». L’ambient de l’època, però, no era propici per a la gent que, amb gran entusiasme i bona voluntat, intentava tirar endavant Lo Pare Arcàngel, raó per la qual ben aviat es veié forçada a plegar veles. Una altra temptativa tingué lloc un parell d’anys més tard, o sigui, el 1843, amb Lo Verdader Català, periòdic també barceloní, que publicà,.en el seu número 4, una nota on deia: «Ha arribat a nostra notícia que alguns que es diuhen catalans no volen suscriurese a “Lo Verdader Català” perquè ve escrit en llengua catalana; y fins s’ens havia aconsellat que a fi que tingués eixida nostra revista, la escriguessim en idioma espanyol, seguint la mateixa marxa y los mateixos principis. No, lo principal objecte que nos proposàrem, al empendrer la publicació de “Lo Verdader Català”, fou traurer nostre hermós parlar de l’estat de postració y abatiment en què es troba, ostentar sas riquesas y sa bellesa». El públic, però, no en féu gens ni mica de cas i, finalment, el periòdic, enmig del més desesperant desinterès general, no trigà gaire, lamentablement -el 23 de maig del mateix any 1843-, a desaparèixer.

Hagué de passar molt de temps perquè sorgís, també a Barcelona, una nova temptativa de periòdic fet en català, atès que, fins al 1865, no veié la llum Un Tros de Paper, setmanari que tingué un gran èxit i que fou l’iniciador de la premsa humorística i satírica a casa nostra. Dirigit per Albert Llamas, al cap d’un any, però, per divergències sorgides entre ell i alguns dels seus principals col·laboradors, deixà de sortir, essent substituït per un altre setmanari, Lo Noy de la Mare, semblant a Un Tros de Paper, que aconseguí igualment interessar els lectors barcelonins, alhora que, de forma successiva, anaren apareixent -a la Ciutat Comtal- moltes altres publicacions d’humor satíric: L’Embustero, Lo Mestre Titas, Lo Gall de Paper, La Rambla, La Plassa de Sant Jaume i un llarg etcètera. De mica en mica, la premsa en català s’anà consolidant, gràcies a aquest tipus de periòdics, els quals propiciaren l’aparició de la premsa patriòtica i literària, iniciada pel Calendari Català, aquell mateix any 1865, revista que, sota la direcció de Francesc Pelagi Briz, comptava amb els millors literats del país, com Jacint Verdaguer, Carreras Candi i Jaume Collell. I aquesta consolidació no sols es produí a la Ciutat Comtal, sinó que, de mica en mica, també ho féu a totes les ciutats i les poblacions més importants de les comarques de Tarragona, Lleida i Girona.

En la història de la nostra premsa sobresurt la revista La Renaixensa, considerada la més interessant i la més prestigiosa del segle XIX, que nasqué el dia 1 de febrer del 1871, dirigida successivament per Francesc Matheu, Pere Aldavert i Àngel Guimerà, i que durà un total de nou anys, ja que es transformà en diari, el dia 1 de gener del 1881, amb el subtítol «Diari de Catalunya». Però, en no arribar a assolir l’èxit esperat i desitjat, deixà d’editar-se després del número 9.840, el 9 de maig del 1905. La Renaixensa, en contra del que pugui pensar-se, no fou pas el periòdic barceloní de més llarga vida sorgit al començament de la dècada dels anys 70 del citat segle XIX. N’hi hagué un altre que gaudí de més longevitat (65 anys). M’estic referint al popular setmanari republicà La Campana de Gràcia -ben recordat encara avui per algunes persones d’edat avançada, tant del Cap i Casal com de la resta del nostre territori-, fet «fonedís» el 12 d’octubre del 1934. Aquesta publicació humorística (d’un humorisme satíric que s’«acarnissava», sobretot en els seus últims temps que pertanyia a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), amb els polítics que no compartien les seves idees), cal reconèixer que tingué un gran mèrit. O sigui, el d’haver contribuït, entre els catalans de l’època, a fomentar poderosament l’afició per fer-ho en la llengua pròpia del país. I ho feia, com alguns han assenyalat en to festiu, a tocs d’una graciosa campana...

Emili Casademont i Comas

Periòdics carnestoltencs

2011-03-04T21:31:00.004+01:00

Eduard Rodeja afirma, en el seu Llibre de Figueres, que l’antic Carnaval figuerenc era molt animat i, sobretot, «molt carregat d’intenció». I la cosa, si haig de fer cas d’allò que s’explica, deu ser certa. Com també deu ser cert això que diuen que, al recordat i gran cronista oficial de la capital de l’Alt Empordà, no li feia gaire gràcia el Carnaval o Carnestoltes, raó per la qual tan sols li dedica quatre pàgines de la seva voluminosa obra que, després d’obtenir el Premi Maspons i Camarasa l’any 1961, fou editada a Barcelona. Malgrat tot, s’hi endevina ben clarament que l’antic Carnaval de Figueres arribà a gaudir d’una gran importància.

Així, i pel que fa al ball de solters que se celebrava al Casino Menestral, Rodeja conta que aquest començava amb la publicació d’un periòdic que sortia tan sols aquell dia, titulat L’Hereuet, el qual es «ficava» amb tot «bitxo vivent», com se sol dir vulgarment. «Alguna de les seves facècies era molt enginyosa i carregada de sal i pebre, i ningú no hauria aguantat tot allò fora d’aquells dies de gran gatzara», indica Eduard Rodeja. I té tota la raó. Perquè ja m’explicareu, cars lectors, com hauria «respirat», en una època allunyada del Carnaval (i m’imagino com ho degué fer àdhuc en les mateixes dates carnavalesques), aquella pobra nena de casa bona -identificada per tothom-, a qui L’Hereuet li deia que no tenia pas cap necessitat d’escalfar-se al braser, car ja s’escalfava prou amb aquell que ella sabia molt bé…

Per la seva banda, l’amic Josep Maria Bernils i Mach, l’actual cronista oficial de la capital altempordanesa (que, igual que en Rodeja, no fa cap referència a aquella sensacional parada i fonda que féu a Figueres el rei Carnestoltes l’any 1878, camí de Barcelona, esdeveniment citat per Joan Amades), dedica només catorze línies de la seva obra Figueres, publicada el 1977, a l’avui desaparegut Carnestoltes figuerenc, renascut després de la mort de Franco, que havia prohibit la celebració de les festes carnavalesques a l’Estat espanyol durant quatre dècades. Bernils, a part d’assenyalar que el Carnaval ja es troba documentat el 1453 a Figueres i que, arran de la creació de les societats recreatives ciutadanes a la segona meitat del segle XIX, fou molt animat, ressalta que, a més del periòdic L’Hereuet, també en sortia un altre, aquest el dia del ball dels casats, En Banyeta, que feia igualment al•lusions molt intencionades, però que s’aguantaven perquè era Carnaval. I tot seguit, relata: «La figura de Carnaval era un ninot amb un cap articulat i, durant una època, anava vestit com Felip V. La cavalcada desfilava pels carrers als sons d’una marxa triomfal fins arribar a l’Erato, on s’iniciava el ball dels casats». Aquest ninot, per cert, que rebia el nom de Rei Titus, es veié per darrer cop a la dècada dels anys 1990. I en el seu discurs, a la Rambla, pronuncià aquesta frase: «Bancs i caixes, caixes i bancs, a l’infern sense entrebancs». Una frase que era l’avís (aquell Rei Titus era tot un gran profeta) que, en el futur, res de bo no podia esperar-se d’aquestes entitats.

I no puc oblidar un llibret titulat Records de Figueres, original de Frederic Gironella (editat a Barcelona, sense data), on hi ha un petit capítol que, sota el títol Diades de Carnestoltes, conté una sèrie de breus poemes dedicats al Carnaval figuerenc. Aquest autor, en els seus versets, parla de la societat carnavalesca La Broma, així com de «les balles», on surt el noi Pep, fill de Pep Ventura: «Era de consuetud, per Carnestoltes,/ fer balles tots tres dies a la plaça,/ que s’omplien de gent, molts amb disfressa,/ no mancant-hi el jovent de l’encontrada/ vestint gec de vellut i barretina/ i calçant espardenyes de veta ampla.// Solia encarregar-se de la cobla/ el noi Pep, que era un mestre quan tocava/ i que havia heredat, per la tenora,/ el saber que fou únic de son pare.// Les típiques absoltes quan moria/ en Carnestoltes la tercera tarda/ eren una follia, puix quan queia/ enmig d’aquell galop algun dansaire,/ al damunt seu, entre gemecs i cosses,/ s’hi feia un pilotàs de carn humana».

Pel que es conta, el noi Pep, Benet Ventura, traspassat en plena joventut el 1890, era un gran animador de les festes carnestoltenques (també dites carnestolenques). Amb els músics que dirigia, o sigui, els de la cobla que havia fundat i pertangut al seu pare, no sols actuava al Carnaval figuerenc, sinó que també ho feia als dels pobles de la comarca, com el de Roses. Un vila costanera, aquesta, que, durant el règim franquista, sempre, a excepció de l’any 1939, el del final de la Guerra Civil, celebrà el Carnaval -sense garebé amagar-se’n-, convertit enguany en un dels més antics, lluïts i concorreguts de Catalunya.

De l’activitat carnavalesca del noi Pep al capdavant de la cobla Antiga Pep, també se’n feren ressò sovint L’Hereuet i En Banyeta, uns periòdics carnestoltencs molt curiosos i sorprenents per a la gent de l’època (per a la d’ara, és clar, ja no ho serien gens), com molts del mateix estil que abans s’editaren exitosament a diverses localitats catalanes, avui ben oblidats, fins al punt que resulta difícil de poder-ne trobar algun exemplar.

Emili Casademont i Comas

El cas de la família Granados

2011-02-27T12:55:00.005+01:00

Enric Granados i Campiña, que sentia una veritable passió per l’obra del pintor aragonès Francisco de Goya y Lucientes (considerat, gràcies al seu anomenat arte goyesco, el precursor de les avantguardes pictòriques del segle XX), estrenà al Palau de la Música Catalana, ara fa exactament un segle, la suite titulada Goyescas. Poc temps més tard, aquesta suite obtingué un èxit realment extraordinari a París, fins al punt que Granados fou condecorat amb la Legió d’Honor de la República Francesa i, atenent el prec dels melòmens parisencs, no dubtà a convertir-la en òpera.

A causa de la Primera Guerra Mundial, però, l’estrena de l’òpera Goyescas no pogué tenir lloc a l’Òpera de París, tal com s’havia projectat, i hagué d’efectuar-se, el 26 de gener del 1916, al Metropolitan Opera House de Nova York. Enric Granados, acompanyat de la seva esposa Aurora Gal (en lloc d’Aurora, alguns afirmen que, en realitat, es deia Amparo, cosa força possible, tenint en compte que era valenciana), hi anà, malgrat la seva aversió als viatges per mar, aversió que li féu pronunciar aquestes paraules que resultaren malauradament profètiques: «En aquest viatge, hi deixaré els ossos».

Després d’aquella estrena de Goyescas als Estats Units, que significà un gran triomf per al compositor i destacat pianista nascut a Lleida, Wilson, el president nord-americà, convidà Enric Granados a actuar a la Casa Blanca. Això l’obligà a renunciar a emprendre el viatge de retorn a Barcelona, en ple i perillós conflicte bèl·lic, a bord d’un vaixell espanyol, que era d’un país neutral, i fer-lo, en canvi, en un d’anglès, substituït, a les costes britàniques, per la nau Sussex, encarregada de creuar el Canal de la Mànega, nau que l’Armada alemanya, confonent-la amb una de transport d’explosius, la torpedinà el 24 de març d’aquell any 1916. El tràgic succés comportà la mort de molts dels seus passatgers. Sobre la del matrimoni Granados, hi ha diferents versions. Però la més acceptada com a verídica és la que diu que el músic, rescatat per una barcassa, observà que, no gaire lluny d’allà on es trobava, hi havia la seva esposa, demanant desesperadament auxili, i que ell, volent-la salvar, es llançà al mar, sense saber nedar (igual que ella), i tots dos, al final, foren engolits per les aigües.

Enric Granados, que ja destacà de petit com a pianista, tot actuant sota la batuta dels millors directors d’orquestra -Pau Casals, per exemple, el 1901- i interpretant obres dels més cèlebres compositors clàssics, fundà l’Acadèmia Granados, a la ciutat de Barcelona, que dirigí fins al seu dissortat viatge al Nou Continent. O sigui, un centre d’ensenyament musical, després continuat amb el nom d’Acadèmia Marshall pel seu antic deixeble Frank Marshall, originari de Mataró, que ha donat grans figures de la interpretació pianística, com Alícia de Larrocha i Rosa Sabater.

Durant el seu encara no mig segle d’existència, Granados escrigué una gran quantitat d’obres, amb títols tant catalans com castellans, però la que més ha quedat -potser, l’única- ha estat Goyescas, òpera representada encara sovint a moltes ciutats -la seva Lleida natal, Barcelona, Madrid, etcètera-,cosa que desmenteix que, avui dia, el seu autor sigui (així ho he vist escrit en algunes biografies d’Enric Granados, editades últimament), un músic del tot oblidat. I, per altra banda, hi ha també moltes ciutats, tant catalanes com espanyoles, que tenen carrers i places dedicats a aquest insigne personatge, format musicalment a la Ciutat Comtal, el pare del qual residí a l’aleshores província hispana de Cuba, abans d’establir-se a la capital del Segrià, en companyia de la seva esposa càntabra.

Enric Granados i Campiña i la seva dona Aurora -o Amparo- Gal, moriren, repeteixo, perquè cap dels dos no sabia nedar. Per contra, ironies del destí, els seus descendents esdevingueren uns nedadors excel·lents, tot començant per l’Enric Granados i Gal, fill del músic. Aquest fou campió d’Espanya de natació dels 100 metres lliures l’any 1923, nedant, per primera vegada al nostre Estat, a l’estil crol, que havia vist practicar, el 1920, als Jocs Olímpics d’Anvers. Maria Aumacellas, la seva muller, també es dedicà de ple a l’esport natatori, amb el qual guanyà diversos campionats. I els fills d’aquest matrimoni, Enric i Jordi, néts de l’autor de Goyescas, han estat campions de natació en les modalitats de fons i mig fons. Per acabar, no puc deixar de ressaltar que Enric Granados i Gal fou, així mateix, un gran jugador de waterpolo. Un waterpolista que participà en els Jocs Olímpics de París, celebrats l’any 1924, amb una selecció espanyola, integrada completament per membres del C.N. Barcelona, entitat que, poc abans de la Guerra Civil, ell arribà a presidir. Després, ja com a entrenador i fins al moment del seu traspàs, produït el 1953, impartí, en alguns dels clubs barcelonins i madrilenys més importants, lliçons natatòries i waterpolistes altament valorades.

Emili Casademont i Comas
(“Diari de Girona”)