En canvi, afirma el citat Nou Testament que sant Pere, un dels dotze apòstols de Jesús de Natzaret, es convertí en el primer cap del cristianisme. Un primer cap que, si fem cas del que afirmen alguns investigadors, tingué una gran rival, Maria Magdalena, la deixebla predilecta i més estimada per Jesucrist, que li disputà aquest privilegi. Deixant això al marge, sant Pere és qui, oficialment, encapçala la llarga llista de papes de l’Església catòlica, tots ells homes, llevat d’un. Em refereixo a la papessa Joana -segle IX-, que era una monja, molt ben disfressada de mascle, fins que, davant la sorpresa general, es descobrí la seva vertadera identitat, mentre participava en una processó pel recinte del Vaticà, en posar-se de part a la cadira papal. La papessa Joana, segons diuen, és fruit d’una fantàstica llegenda, escrita en forma de novel·la de gran èxit, però alguns -investigadors també- asseguren haver trobat proves que demostren que aquesta papessa arribà a existir realment. Aneu-ho a saber.
Per altra banda, els evangelis expliquen que sant Pere conegué Jesús a Cafarnaüm, on feia de pescador al llac de Tiberiades, i que, per seguir el Messies, ho abandonà tot, inclosa la seva dona. «Tu ets Pere. I sobre aquesta pedra edificaré la meva església», li digué Nostre Senyor. I, des d’aleshores, aquell humil pescador anomenat Simó passà a dir-se Pere. En arameu, que era la llengua en la qual ambdós s’expressaven, la paraula «kéfa», que fou la que Jesús pronuncià, equival a pedra.
La papessa Joana
D’altra banda, s’explica, i es dóna com a cosa ben certa, que sant Pere és un gran fumador i que no hi ha res que el tempti tant com el tabac. Per aquesta raó, sempre se l’ha tingut, arreu del món cristià, com el patró i advocat dels que fumen. Abans, per cert, hi havia hagut el costum a casa nostra (jo encara recordo que el meu avi matern ho contava, referint-se als seus avantpassats més propers) de posar dins la caixa del difunt una capseta o bosseta de tabac, per tal que el pobre traspassat pogués convidar sant Pere i guanyar-se, d’aquesta forma, la seva simpatia. I, a més, s’hi solia posar una pipa nova, atès que s’assegura que el porter del cel fuma sobretot amb pipa. Antigament, per cert, i en honor seu, s’havia fet al monestir altempordanès de Sant Pere de Roda, situat al sector nord de la Costa Brava, una concorreguda «fumada pipaire» cada 29 de juny.
El monestir de Sant Pere de Roda
Sant Pere és, repeteixo, el patró i advocat dels fumadors. I per aquesta raó, m’imagino que deu estar molt molest, per no dir molt «emprenyat», en veure com avui dia són maltractats tots aquells que reten culte al seu mateix vici. Un vici que, en temps reculats, no era ni criticat ni prohibit, perquè se’l considerava quasi inofensiu per a la salut, tenint en compte que els fumadors, al contrari del que passa ara, consumien bon tabac. O sigui, un tabac d’allò més pur. Ah!, i que es podia adquirir (molts fumadors, però, se l’elaboraven ells mateixos, després d’haver plantat tabaqueres al balcó o al jardí de casa seva) a un preu just, gens ni mica abusiu.
«Prohibit fumar»
Emili Casademont i Comas
(«Diari de Girona»)