divendres, 29 de juliol del 2011

La Delgado i l’Aubó, recordats

Carme Delgado (Foto extreta del llibre "50 Anys de Ràdio Girona").

De ben segur que, a la gent jove -i no tan jove-, els noms de Carme Delgado i d’Esteve Aubó no li diuen absolutament res. És comprensible. I ho és, tenint en compte que la Carme i l’Esteve foren unes figures destacades de Ràdio Girona EAJ 38, però en els llunyans anys 50 del segle passat. Ella com a locutora i ell, per la seva part, com a cap de programació. Es tracta, per tant, d’uns històrics personatges de l’emissora gironina, quan aquesta tenia els estudis al pis d’un edifici del vell carrer de la Força.

Miquel Gil i Bonancia, en el seu interessant i ben documentat llibre 50 Anys de Ràdio Girona (1933-1983), editat el 1990, s’hi refereix així: «Parella de gran personalitat. Pausats i quelcom flemàtics. Idil·li entre un programador de ràdio i la locutora de torn. Potser a través dels títols dels discos escollits per l’Esteve també deia coses a la Carme. Compartir feina i aviat sentiments. Anar ell a Nigèria i tornar per casar-se, molt radiofònicament, atès que el capellà que oficià la cerimòmia fou mossèn Verdura, el popular «Mariver», en les emissions del qual havien col·laborat la Carme i l’Esteve, i assistí al casament tot el personal de la ràdio. Eufòria, i un viatje de nuvis cap a un altre continent, plens d’esperances i d’il·lusions. La ràdio havia propiciat la unió». En efecte, la ràdio propicià la unió matrimonial de Carme Delgado i Esteve Aubó. Com abans, també, n’havia propiciat d’altres -la de Francina Boris i Miquel Vidal, per exemple-, i, en el futur (continuant amb Ràdio Girona), en propiciaria unes quantes més: la de Mercè Huerta i Narcís Jordi Aragó, la d’Anna Donato i Joan Ribas, etc.

Per una esquela publicada el dia 15 d’aquest mes de juliol a Diari de Girona, em vaig assabentar de l’òbit de Carme Delgado, a l’edat de 83 anys. No vaig tenir, però, el plaer que ella llegís algun guió o article meu, ja que, si bé vaig començar a col·laborar a Ràdio Girona, de forma poc freqüent, durant la dècada del 1950 (dècada en què Jaume Sureda i Prat, Ernest Mascort o Jaume Teixidor debutaren a l’emissora degana de les nostres comarques), no fou fins al meu retorn del Regne del Marroc (al llarg d’un lustre vaig ser periodista, a Tetuan, del Diario de África i del seu suplement setmanal África Deportiva), quan vaig desenvolupar-hi una intensa activitat. Una activitat iniciada a l’estiu del 1962, amb un espai informatiu diari d’actualitat dedicat a la Costa Brava, on vaig comptar amb el valuós ajut de Maria dels Àngels Roig. O sigui, la locutora que, cap a finals d’aquell mateix any, fou fitxada per l’avui desapareguda Ràdio de les Valls d’Andorra (Sud-Radio), de titularitat gala, que tenia les antenes més altes del món -al port d’Envalira- i que emetia en ones mitjana i curta, on ella realitzà programes de gran èxit en català, castellà i francès, fins al punt de ser guardonada, el 1969, amb un premi Ondas. La Maria dels Àngels, per cert, ara, i com a conseqüència d’una complicada feina detectivesca de recerca, ja que se n’havia perdut el rastre, ha estat localitzada a França, on resideix des que abandonà el país andorrà, per la doctora Sílvia Espinosa, professora de la Universitat de Girona, que ha aconseguit entrevistar-la per al treball que està preparant sobre les locutores de ràdio gironines.

Tornant a Carme Delgado, Miquel Gil remarca, en la seva obra, que «A més d’un exquisit timbre de veu, una calidesa per saber dir, tenia el do la persuasió. Disciplinada professionalment, si en el locutori la distingia la ductabilitat, en les emissions cara al públic, fos en solitari o amb altres locutors, sorgia a més la figura simpàtica que tant encaixava en un escenari. Fou una de les grans protagonistes de la ràdio de la seva època». Aquelles excepcionals virtuts de la Delgado motivaren que rebés una oferta de Ràdio Nacional d’Espanya a Barcelona, que -no sé exactament per què- desestimà.

L’última vegada que vaig veure la Carme, acompanyada del seu marit, fou no fa gaires anys al funeral, oficiat a l’església gironina del Mercadal, de Miquel Vidal, espòs de la llegendària exlocutora Francina Boris (també excol·laboradora del Diari de Girona), que encara avui dia, gràcies a Déu, continua «respirant», malgrat el seu delicat estat de salut, propi de l’avançadíssima edat que té. I els dos, la Carme i l’Esteve, m’explicaren que vivien a Montfullà (un poblet del terme municipal de Bescanó), on ella, el dia de la seva onomàstica, rebé cristiana sepultura, anant així a reunir-se per sempre més amb el seu marit, traspassat pocs mesos abans. I allà, a Montfullà, repeteixo, a dos passes de Salt i a quatre de Girona, el matrimoni, envoltat de pau i tranquil·litat, hi consumí la darrere etapa de la seva existència.

Carme Delgado i Esteve Aubó duien mig segle retirats de la ràdio, part del qual el passaren a Lagos (Nigèria), on ell arribà a exercir el càrrec de canceller d’Espanya. Per això, i tal com he indicat al principi, per a la gent jove -i no tan jove- són uns desconeguts. Però no pas -n’estic ben segur- per a les persones avui força «granades» que resten en vida i que escoltaven aquella mítica Ràdio Girona dels anys 1950, dirigida per l’entusiasta Emili Banda. Uns temps radiofònics realment difícils, mancats dels avenços tècnics actuals. I si la tasca de l’Esteve a Ràdio Girona EAJ 38 fou magnífica de debò, la de la seva futura esposa, igual. O més, si cal. Ja Miquel Gil i Bonancia assenyala que la «Carmen», que li deien, fou una de les grans protagonistes de la ràdio gironina de l’època esmentada. I té tota la raó.

Esteve Aubó, el segon de dalt començant per l'esquerra. (Foto extreta del llibre "50 Anys de Ràdio Girona").

Emili Casademont i Comas

divendres, 22 de juliol del 2011

El barret i les «cases de barrets»

Molts de vosaltres, benvolguts lectors, segur que, més d’una vegada, heu sentit dir a algú, per tal d’indicar que ha de fer front a un assumpte compromès, el següent: «Si que estem ben arreglats, com sant Jaume, de barrets, que no en tenia sinó un i encara era foradat.» O bé, reduint aquesta frase i eliminant-hi una coma, això altre: «Si que estem ben arreglats, com sant Jaume de barrets.» Una frase que, a parer meu, seria més correcta i entenidora escrita i dita així: «Si que estem ben arreglats, com sant Jaume, que, de barrets, no en tenia sinó un i encara era foradat.» Però, deixant de banda aquesta qüestió, convé ressaltar que la gent sol ignorar de què ve la cosa. Doncs, senzillament, ve del fet que sant Jaume és l’únic deixeble de Jesús, així com de la totalitat dels sants bíblics, que sempre ha estat representat lluint un barret, circumstància que, antigament, donà origen a una llegenda popular.

Segons aquesta llegenda, sant Jaume fou el primer apòstol que, procedent de les terres de Judea, arribà a la costa catalana. I com que els països de la Mediterrània són més freds que els asiàtics, ben aviat la seva desèrtica closca ho notà. Així, i per tal de no «pescar» un bon refredat, procedí a cobrir-se-la amb un grapat de pèl de conill, coronat amb una mena de cabasset per evitar que el vent l’escampés, i acabà suant de tanta calor. Amb la suor, el pèl de conill es mullà i se solidificà, tot formant un cos compacte que, com més es mullava, més fort es tornava. I d’aquesta manera, sant Jaume, sense proposar-s’ho, fabricà el primer barret. Un barret que sempre l’apòstol portà, àdhuc quan se li foradà en diversos llocs de tan vell. Per aquesta raó, els barretaires tenien abans sant Jaume per patró (quan tothom, per efecte d’una moda, exhibia la testa «embarretada»), motiu pel qual cada 25 de juliol, dia de la seva festa, els homes estrenaven un barret que, per regla general, ja no se’l tornaven a posar fins que apareixien els freds de la tardor o de l’hivern. I per aquesta raó, també, encara molta gent té, avui dia, el costum de recitar la frase -especialment, la reduïda i del tot incorrecta- que he mencionat al principi.

D’altra banda, la mateixa llegenda explica que sant Jaume es pentinava amb una petxina acanalada i estriada, que portava cosida al barret i que era l´únic objecte que constituïa el seu bagatge i capital. I d’això ve que molts pelegrins que van a visitar el seu sepulcre a Sant Jaume de Galícia (Santiago de Compostel·la) duguin una petxina d’aquestes característiques, anomenada «pinta de sant Jaume», cosida també al barret, petxina que serveix de got per beure aigua, distintiu propi dels primers pelegrins que emprengueren el camí de Terra Santa. Un camí que, per a ells, era perillosíssim, ja que solien ser víctimes d’assalts i robatoris, malgrat la protecció que els donaven els cavallers de l’Orde del Temple, orde religiós que fou objecte d’una persecució realment ferotge per part de Felip IV, rei de França, el qual, finalment, obligà el papa Climent IV, que feia tot allò que ell volia, que l’expulsés de l’Església, mentre els seus membres eren empresonats, torturats i assassinats, tot estalviant-se així el monarca de pagar-los el dineral que els devia (els templers eren uns grans prestamistes i banquers), a més d’apropiar-se dels seus béns.

El barret, per cert, propicià el naixement d’una expressió, «casa de barrets», aplicada als bordells, que esdevindria popularíssima i que enguany encara és ben viva arreu de les terres de parla catalana. Segons els barcelonins, ells foren els primers a utilitzar-la. Així, pel que es conta, a la plaça Reial, vora la Rambla, hi hagué una barreteria que, en realitat, no era altra cosa que un bordell camuflat. Molts homes s’hi deixaven caure, amb l’excusa de comprar-hi un barret, i l’amo de l’establiment els feia passar a un espai reservat, on podien triar les dones del seu gust que es trobaven disponibles (sense veure-les, però refiant-se de les excel·lències que en cantava el barretaire), així com assabentar-se del preu que costaven els serveis que oferien les prostitutes, serveis que s’efectuaven a les habitacions d’un pis contigu. La discreció, tal com pot apreciar-se, era total i absoluta.

Temps més tard, aquell sistema, que gaudia d’un bon èxit, s’estengué per totes les principals ciutats del Principat, si bé en moltes, on ja existien bordells que no ocultaven la seva activitat, penjaren a la porta d’entrada uns barrets plens de forats, com el que la llegenda diu que acabà usant sant Jaume en els seus darrers anys de vida, a fi d’indicar que a l’interior del local també n’hi havia uns quants, de «forats», que esperaven ser «tapats». No se sap a qui se li ocorregué aquella idea, tot i que alguns estudiosos del tema s’inclinen a pensar que fou a la mestressa d’una casa de «pepes» de Girona. Potser -aneu-ho a saber-, perquè, antigament, hi hagué, segons diuen, algun local gironí dedicat al negoci de la prostitució, ubicat a l’anomenat Barri Xino, que exhibí aquest «anunci» tan singular.

Tot, en definitiva, és molt confús i, a més, està envoltat de molta llegenda. De tota manera, no em negareu, estimats lectors, que la «historieta» que explica que sant Jaume inventà el barret, sense proposar-s’ho, és força curiosa. Com també és força curiós que l’invent atribuït a aquest apòstol acabés donant el nom més popular, sens dubte (el de «cases de barrets», insisteixo), que reben les cases de meuques.



Emili Casademont i Comas

divendres, 15 de juliol del 2011

Les sibil•les i la Sibil•la de Fortià

Sibil·la de Fortià

La sibil·la és un personatge mitològic grec i romà, present també al principi del cristianisme, capaç de conèixer el futur. Segons algunes tradicions, hi hagué una jove, filla de Teucro, governador de Troia, que era una gran endevinaire i que, entre d’altres coses, profetitzà la destrucció total de l’esmentada ciutat. Aquella jove es deia Sibil·la i, per aquest motiu, a totes les profetisses se’ls donà el nom de sibil·les. Cal consignar que els primers escriptors grecs, com Heràclit (segle V a. C.), parlen només d’una sola sibil·la. Posteriorment, però, el seu nombre s’anà ampliant i, al final, se n’arribaren a comptabilitzar més d’una dozena.

A l’Edat Mitjana existí una sibil·la que gaudí de molta popularitat entre els cristians. És aquella que féu una predicció relativa a com serà la fi del món i el Judici Final, semblant a allò que explica la Bíblia. Aquesta sibil·la és la de l’anomenat El Cant de la Sibi·la, drama litúrgic de melodia gregoriana, nascut al segle X a Ripoll, que es ve interpretant durant la Missa del Gall a les esglésies de Mallorca i de l’Alguer (sense oblidar la seva reintroducció recent en alguns temples barcelonins, gràcies a la cantant mallorquina Maria del Mar Bonet), drama que, al llarg de la història, ha patit diverses prohibicions, la més important de les quals fou dictada pel Concili de Trento (1546-1563). El Cant de la Sibil·la, per cert, declarat per la UNESCO, el 15 de novembre de l’any passat, Patrimoni Immaterial de la Humanitat, després que, el 13 de desembre del 2004, el Consell Insular de Mallorca el declarés, per la seva part, Bé d’Interès Cultural, ha motivat que la Bonet l’oferís últimament, retent-li homenatge, al Teatre Grec de la Ciutat Comtal.

I hi ha hagut, per altra banda, una sibil·la, que no era profetissa ni res que s’hi assemblés. O sigui, la Sibil·la (Sibil·la de nom) de Fortià, reina de la Corona d’Aragó. La seva història, en barrejar-s’hi moltíssim la llegenda, no és gaire clara. Per començar, segons la Gran Enciclopèdia Catalana, no se sap ben bé si nasqué o no al poble altempordanès de Fortià, malgrat que bastants fortianencs creuen que sí. En canvi, la dita enciclopèdia dóna com a segur que morí, molt jove, el 1406, a Barcelona. D’acord, per tant, amb el que diuen les biografies que d’ella s’han escrit, la Sibil·la de Fortià era filla de Berenguer, de Fortià, i de Francesca Vilamarí, del poble també altempordanès de Palau-saverdera. L’any 1371, la noia que lluïa una bellesa realment extraordinària, es casà amb Artal de Foces, persona molt rica, que superava el mig segle de vida, i home de confiança de Pere el Cerimoniós. Així, de sobte, Sibil·la es trobà vivint a la capital catalana, acompanyant el seu marit a la cort reial, i en enviduar, al cap de poc temps, es convertí en la concubina del monarca, el qual la mantingué com a amant i li lliurà, d’entrada, 3.000 florins d’or.

El 1376, en adonar-se Sibil·la que esperava un segon fill (el primer, un any abans, havia estat una filla), la parella es casà, fet que no agradà gens al príncep Joan, que comptava amb el suport de l’alta noblesa, ja que veia perillar la influència que, en qualitat de fill d’un dels quatre anteriors matrimonis de Pere el Cerimoniós, tenia sobre aquest. El 1381, Sibil·la fou coronada reina a la catedral de Saragossa, i el seu espòs, ja força delicat de salut, no trigà a morir. Així, en veure ella que Pere el Cerimoniós estava agonitzant, fugí una nit del palau, davant el temor que el seu fillastre Joan li causés algun mal, i s’amagà al castell de Sant Martí Sarroca, on fou feta presonera i tancada al castell de Montcada. Acusada d’abandonar el rei, com també de furt al palau reial, se la condemnà a mort. Però les pressions de Climent VII motivaren que s’arribés a un pacte, mitjançant el qual Sibil·la renuncià a les donacions que li havia fet el rei difunt a canvi d’una pensió. D’aquesta forma, la vídua quedà lliure i es traslladà a viure a Barcelona, protegida per les Corts, fins que, l’any 1396, el rei Joan finà. Aleshores, Martí l’Humà, el nou monarca, ordenà que Sibil·la fos considerada reina vídua. La «Fortiana», que li deien, deixà d’existir el 24 de novembre del 1406 i el seu cos rebé sepultura, amb honors d’estat, en un monestir barceloní.


Serafí Pitarra


Cal consignar que, immediatament després de morir Sibil·la de Fortià, es presentà una mala imatge d’ella, «retratant-la» com una madastra perversa, intrigant, dotada de poders malèfics i, així mateix, com una intrusa que ascendí mercès als seus excepcionals dots sexuals. Aquesta «llegenda negra» arribà al seu punt més àlgid, quan Serafí Pitarra escrigué el drama històric Batalla de reines, estrenat, el 25 de gener del 1887, al Teatre Romea de Barcelona.

Per acabar, i deixant tot això al marge, convé remarcar que els biògrafs de Sibil·la de Fortià coincideixen a dir que aquesta era una persona analfabeta, raó per la qual Pere el Cerimoniós, en contraure-hi matrimoni, posà al seu servei un parell de monges perquè li ensenyessin les primeres lletres. I també convé remarcar que Sibil·la de Fortià té carrers i places dedicats a diverses localitats gironines (Figueres, Girona, l’Escala, Fortià, etc.). No fou, la Sibil·la de Fortà, repeteixo, cap profetissa, malgrat el nom de pila que portava, però sí una dona de gran bellesa que -tot ho fa ben creure- sabé «explotar-la» al màxim, per tal d’arribar a convertir-se en reina, «gesta» poc freqüent en una plebea de la seva època...

Pere el Cerimoniós

Emili Casademont i Comas

dilluns, 11 de juliol del 2011

Pich i Pon i les «piquiponades»

L’avui força oblidat polític català Joan Pich i Pon, que arribà a assolir una gran popularitat per les seves relliscades verbals, nascut a Barcelona el 1878, era fill d’una família molt modesta. De ben jovenet, i sense haver anat pràcticament a l’escola, es posà a treballar com a electricista. I, alguns anys més tard, creà una empresa d’aquest tipus, amb la qual aconseguí fer-se riquíssim.

El lerrouxista Pich i Pon, membre del Partit Radical des de la seva fundació, a partir del 1905 ocupà tota una dilatada sèrie de càrrecs. Així, i pel que fa a la Ciutat Comtal, fou regidor de l’Ajuntament, diputat provincial, president de la Cambra de Propietat Urbana, etc., a més de comissari regi, juntament amb Francesc Cambó, de l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929. I, durant la República, el 1934 fou nomenat sotssecretari de Marina; alcalde barceloní, entre els mesos de gener i octubre del 1935 (època en què reté nombrosos homenatges a Alejandro Lerroux), i, per poc temps, exercí el càrrec de president de la Generalitat de Catalunya, convertit de seguida en el de governador general de Catalunya, per imposició de Madrid -i, en concret, pel general Miguel Primo de Rivera-, a les acaballes del regnat d’Alfons XIII, quan, arran dels fets d’octubre del 1934, Lluís Companys i els membres del seu govern de la Generalitat foren detinguts i empresonats. La implicació de Pich i Pon en l’escàndol de l’estraperlo, però, comportà el seu descrèdit polític, raó per la qual es veié obligat a presentar la dimissió de tots els càrrecs que tenia. I en esclatar la Guerra Civil el 1936 (ara fa, per tant, 75 anys), s’exilià ràpidament a París -a la capital catalana no se sentia segur-, ciutat, la del Sena, on morí el 21 de maig del 1937.

Joan Pich i Pon, propietari del diari barceloní El Día Gráfico (rotatiu que, en entrar a la Ciutat Comtal les tropes vencedores del conflicte bèl·lic el 1939, edità un número donant la benvinguda al dictador Francisco Franco, igual que ho féu La Vanguardia, però, al contrari d’aquest, no obtingué l’autorització per continuar), al llarg de la seva trajectòria política es distingí per la seva enorme incultura. Així, Pich i Pon usava inadequadament moltes paraules, cosa que feia que les frases que pronunciava en els seus discursos, que feien plorar i riure a la vegada, rebessin el nom de «piquiponades». Unes «piquiponades» que foren recollides en algunes obres, com la titulada, per exemple, La divertida incultura. Antologia de disbarats, llibre que Josep Maria Albaigés publicà el 1991.

Cal advertir, no obstant això, que moltes «piquiponades» són falses, és a dir, que no són originals de Pich i Pon. I és que, segons m’explicava un dia Andreu Avel·lí Artís, «Tísner», que visqué com a periodista aquella època, hi hagué un parell de setmanaris, El be negre i Mirador, que n’inventaren un bon grapat pel seu compte. A més, aquesta última publicació arribà a premiar amb tres pessetes les millors que rebia dels lectors. Entre les «piquiponades» autèntiques de Pich i Pon, hi ha aquestes: «El peor tirano de la historia fue el Tirano de Bergerac», «Me siento como un radiador romano» (dita mentre tenia una espasa a la mà), «Es sifilítico» (parlant d’un amic afeccionat a col·leccionar segells de correu), «Un huevo de la cara» (traduint al castellà la paraula ull), etcètera.

A part, cal ressaltar que, segons consta oficialment, Joan Pich I Pon, en el seu parlament de presa de possessió de l’Alcaldia de Barcelona, digué això: «Per anar bé, hem de seguir la política de les tres emes: ministració, ministració i ministració», i que, en un discurs com a governador general de Catalunya, es referí al problema de la immigració -aleshores, en molt menor grau a casa nostra que actualment- d’aquesta forma: «Lo necesario es que cada uno viviera en nuestra propia tierra. Entonces, seguramente, comenzaríamos a estar bien. Los franceses, en Francia; los ingleses, en Inglaterra; los murcianos, en Murcia i los belgas, en Belgrado». En ambdós casos, convé reconèixer que, ben mirat i deixant de banda la mal «engiponada» gramaticalment frase, Pich i Pon no estava pas gens desencertat. Com tampoc no ho estava gens, quan, volent proclamar, tot satisfet, que se li havia fet justícia amb l’assumpte de l’estraper-lo (creia, equivocadament, que els jutges l’havien exculpat del cas), exclamà: «Per fi, se m’ha ajusticiat!». Ah!, per cert, de tant en tant, l’home admetia, després que algú li fes veure que havia comès un error, que «n’acabo de cometre un d’órgano», però es quedava tan «panxo», afirmant, en més d’una ocasió: «Potser sí que no sé quasi firmar, però sí que sé, i això és lo més important, fer diners». I per fer diners era, sens dubte, un gran geni. No li importava res. Així, Pich i Pon s’avenia amb els polítics dels bàndols contraris sense problemes, per tal d’imprimir, als tallers d’El Día Gráfico, alguns dels diaris que ells feien, tot al·legant que «la pela és la pela».

Joan Pich i Pon no tenia una ideologia política definida, defecte que propiciava que Alejandro Lerroux desconfiés bastant d’ell. I així, després de la Guerra Civil, segur que, d’haver viscut, hauria tornat de l’exili per posar-se al servei del règim franquista, ja que sempre, al llarg de la seva existència -vetllant pels seus interessos, com cal suposar-, procurà acostar-se al sol que més escalfava. Alguns han dit (amb raó, crec jo) que Pich i Pon era «burro», però no pas «tonto».



Emili Casademont i Comas
(«Diari de Girona»)

divendres, 1 de juliol del 2011

La Guerra Civil i l’avi Comas

Aquest mes de juliol, tot just encetat, ens porta el trist i tràgic record de l’inici, ara farà tres quarts de segle, de la Guerra Civil espanyola, que duraria fins al 1939. Jo, nascut encara en plena II República, amb la Generalitat de Catalunya, presidida per Lluís Companys, podria dir que no vaig adonar-me del seu començament, atès que era molt petit. Però sí, per contra -ja m’havia fet un xic gran-, de les seves acaballes. Sobretot, d’alguns lamentables fets, que m’han quedat gravats a la memòria.

El Castell de Sant Ferran, a Figueres, on el 1810 morí presoner el general Mariano Álvarez de Castro, després de defensar heroicament la ciutat de Girona, assetjada per les tropes franceses, fou, en els darrers instants de la Guerra Civil a Catalunya, la seu del Govern de la II República, ja que l’1 de febrer del 1939, les seves Corts hi celebraren l’última reunió en territori espanyol. I vuit dies més tard, l’Exèrcit republicà, en retirar-se a França, féu esclatar totes les municions guardades en aquesta fortalesa, la més gran d’Europa, tot provocant-hi danys irreparables. I amb ell, també es retiraren al país veí moltíssimes persones civils, temeroses de ser represaliades pels vencedors. A la Jonquera, en uns dies freds i plujosos, s’hi concentrà una allau humana, constituïda per vells, dones i nens, esperant que els francesos obrissin la frontera, cosa que, al final, feren. Així, a aquells fidels a la República, contraris al general rebel Francisco Franco, els fou possible de refugiar-se allà. Però, per dissort, no hi trobaren pas l’acollida ni l’hospitalitat desitjades. Foren internats en camps de concentració, en condicions penoses i sota la vigilància d’uns temibles soldats senegalesos, tal com relata l’escriptora Teresa Pàmies, en la seva obra Quan érem capitans, on conta, a més, que, «en creuar la frontera, ens preguntaven, a les noies joves, si érem verges.»

En aquells fatídics dies de finals de gener i principis de febrer del 1939, tots els membres de la meva familia (tret del meu pare, que, mobilitzat, era al front amb l’Exèrcit republicà) anàvem a refugiar-nos, quan sabíem que cauria una «pluja» de bombes sobre Girona, en una masia del poble veí de Palau-sacosta. O bé, si el bombardeig ens agafava desprevinguts, corríem a amagar-nos en un improvisat refugi del sud de la ciutat, situat a poca distància de casa, no sense que jo abans avisés una veïna que venia la «pava», nom donat a un avió que tenia un soroll característic, encarregat d’indicar als aparells que venien darrere seu els llocs on havien d’atacar. Sovint, però, el meu avi matern, l’avi Comas, solia quedar-se, en ambdós casos, a guardar la caseta de planta baixa on vivíem, cosa que, durant la retirada dels rojos, com els deien, féu que aconseguís salvar les nostres pertinences. Així, un matí observà que un fugitiu roig, pistola en mà i amb ànim de robar, intentava introduir-se a la nostra llar, pel costat de darrere, on hi havia un jardí, i, el meu avi, encarant-s’hi, després de sortir a l’exterior, li etzitbà: «Recony…! Ja és tenir barra…! Ja esteu fotent el camp d’aquí, ara mateix!». I aquell individu, sorprès, en lloc de disparar-li un tret, fugí cames ajudeu-me. La meva mare sempre deia que el seu pare gaudia de l’especial protecció d’un àngel o d’un sant. I bé podria ser que fos així, atès que es tractava d’un home molt religiós (a voltes, però, deixava anar algun renec recargolat), que anava a missa, que resava el rosari i que era militant d’Acció Catòlica, religiositat que feia que alguns companys de feina (era ferroviari) el miressin de mal ull.

Però no s’acabà pas aquí tot, ja que l’avi Comas, aquell mateix matí, al cap de poca estona d’haver-se enfrontat a aquell fugitiu roig, veié que una colla de gent rara i armada s’acostava a casa, també per la part del jardí. I en català, els preguntà: «I vosaltres, de qui sou?». «!Del generalísimo Franco!», li respongueren en castellà. «Doncs, Visca en Franco!», cridà ell. Llavors, els soldats franquistes li recomanaren que fes un cartellet, amb un «¡Viva Franco!», i el pengés a la porta d’entrada del nostre habitatge, per tal que aquest fos respectat, recomanació que seguí. Però, tossut com una banya de marrà i jugant-se la pell, escrigué al paper (miraculosament, no li passà res de dolent) un «Visca en Franco!» ben gros.

I recordo també que, mesos abans, el meu avi matern havia acollit el «capellà dels rics» de Caldes d’Estrac o Caldetes, el seu poble natal. Algú, en descobrir-ho, el denuncià. I així, durant una colla de dies, tots nosaltres, amb l’ai al cor, romanguérem detinguts a casa pels de la FAI. Al final, en no aparèixer per enlloc el sacerdot, que aconseguí amagar-se, ens deixaren en llibertat. I, al cap d’un temps, ens assabentàrem, tot lamentant-ho de debò, que mossèn Joan havia estat localitzat per aquella gentussa, martiritzat i arrossegat pels carrers d’un poble fronterer. O sigui, que, en l’època del franquisme, jo hauria pogut ben bé dir, aprofitant els avantatges que el fet comportava, que era un «ex cautivo de los rojos». Però m’ho vaig callar, igual que l’avi Comas i la resta dels meus familiars. I és que els vencedors d’aquella cruel guerra fraticida, que ells mateixos provocaren i iniciaren, tampoc no ens feien gens el pes.

Emili Casademont, pronunciant una conferència sobre la Guerra Civil, organitzada per l’Associació Amics del Castell de Sant Ferran de Figueres, dins la mateixa fortalesa.


Emili Casademont i Comas