UNA «MOSCA» DE MOLTA VOLADA (*)

-o- Durant gairebé 50 anys, Casademont ha fet una carrera intensa

-o- El Col·legi de Periodistes l’ha premiat per ser pioner de la ràdio

                                                  

                                     -----oOo-----

El passat 25 de març, el periodista Emili Casademont i Comas, de 64 anys, va rebre el premi “Mosca de Galena”, que atorga el Col·legi de Periodistes de Catalunya com a pioner de la ràdio. No en va, recentment, el departament de Cultura de la Generalitat va reconèixer Casademont com el pioner de la ràdio en català de postguerra.Aquest veterà periodista ha exercit a Catalunya, Espanya, el Marroc i Algèria.

FIGUERES / MARC TESTART

Als seus 64 anys, i després d’exercir el periodisme escrit i parlat per Catalunya, Espanya, Marroc i Algèria, Emili Casademont s’ha decidit per llicenciar-se en Ciències de la Comunicació Audiovisual per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). La carrera periodística de Casademont, però, és inqüestionable. Els inicis de la seva activitat radiofònica -com a redactor, informador i guionista- cal anar a buscar-los a començaments dels anys cinquanta. Destaca el fet que ell va fer la primera emissió diària en català de la Radiodifusió espanyola després del 1939 (diumenges i festes inclosos). Fou a Ràdio Popular de Figueres, a partir de l’1 de novembre del 1965. El programa portava el títol de Figueres, tres de la tarda, i va acabar prenent el de L’Hora de Catalunya, títol definitiu que va donar nom a un llibre que recollia els seus primers textos.

Una de les etapes més fulgurants de la seva carrera periodística a l’exterior va ser exercint al Marroc i a Algèria. ”Va coincidir amb el conflicte de la independència d’Algèria de França”, recorda Casademont. Allà, al Marroc, va treballar al Diario de África, de Tetuan, i al seu suplement esportiu del dilluns, que s’anomenava África Deportiva. “Aquest setmanari donava informació esportiva de tot el món, gràcies a les agències a les quals estàvem abonats”, explica. Tot això va durar cinc anys (1958-1962), fins que la independència del Marroc va obligar a tancar els diaris i les ràdios espanyoles d’allà.

Tetuan (Regne del Marroc), any 1959: Periodistes del “Diario de África” i de l’”África Deportiva”, celebrant, a casa d’un dels fotògrafs musulmans d’ambdós mitjans, la fi del Ramadà (la Festa del sacrifici del xai). A la imatge, el tercer començant per la dreta, hi apareix un joveníssim Emili Casademont, que solia signar bastants dels seus treballs amb el pseudònim Otes.

Acabada aquesta etapa al continent africà, Casademont va tornar a Girona, “tot i que tenia ofertes per quedar-me allà amb diaris francesos”. Llavors va enllaçar -o reenllaçar, més ben dit- amb la premsa gironina. Casademont és el col·laborador més antic del Diari de Girona (abans, Los Sitios). També va fer de corresponsal especial de l’Agència Europa Press (fundada a Madrid el 1959), amb la qual va estar a diversos països de l’estranger fent reportatges. A partir del 1962, va tenir una època intensa com a redactor de Ràdio Girona, amb un programa diari als estius dedicat a la Costa Brava, ofert per totes les emissores existents aleshores a les comarques gironines, així com per Ràdio Miramar de Barcelona.

Pioner en català

L’1 de novembre del 1965 va entrar a Ràdio Popular de Figueres, on va poder realitzar el seu somni: fer un programa en català en temps de dictadura franquista, cosa que no havia pogut dur a terme a Ràdio Girona. Figueres, tres de la tarda era un espai diari qe incloïa tradicions, llegendes i evocació de personatges il·lustres. “Tenia oients a tota la província de Girona, el Rosselló i fins i tot havia rebut controls de Mallorca i l’Alguer”, apunta Casademont. Acabat el programa, es va quedar a Figueres per una raó: “Aquí, a la capital de l’Alt Empordà, hi vaig conéixer la que és ara la meva dona”. Però, Casademont tenia un peu a la nostra comarca i un altre a Girona -era redactor de Gerona Deportiva i col·laborava a Ràdio Girona, a Los Sitios, etcètera-, ciutat on havia vist la primera llum de la vida i on, durant anys, va continuar disposant de domicili.

Emili Casademont va escriure a moltes publicacions i agències. Als anys 70, fou corresponsal d’El Noticiero Universal, El Correo Catalán, Avui, Mundo Diario, Hoja del Lunes, Agència Efe, entre d’altres. També va ser redactor de la revista Canigó i cofundador i director del bisetmanari 9País, que va durar dos anys (1977-79), que després derivaria en el setmanari Hora Nova, del qual Casademont és sotsdirector. També ha publicat diversos llibres.

Emili Casademont i Comas valora profundament el premi “Mosca de Galena” 1999, que ha compartit amb Francina Boris, la històrica locutora de Ràdio Girona i de l’antiga Ràdio Associació de Catalunya (Barcelona), atorgat pel Col·legi de Periodistes, i diu que troba una diferència “abismal” entre el periodisme de fa mig segle respecte al d’ara.

Francina Boris i Emili Casademont, rebent el premi

 “Mosca de Galena” 1999

(*) Publicat al SETMANARI DE l’ALT EMPORDÀ,

editat a Figueres, el 25 d’abril del 2000.

Transcripció feta per JORDI C. PLA

El català Colom, fill de Girona

Fa força més de mig segle que Salvador Dalí pintà un quadre de grans dimensions, actualment al museu dels Estats Units que duu el nom del cèlebre artista empordanès, relatiu a la descoberta d‘Àmèrica. Aquest quadre, un oli bellíssim, convé tenir-lo moltíssim en compte, ara que surten noves teories sobre el descobridor oficial del Nou Món, tot començant pel seu lloc d’origen, ja que, d’acord amb el que han apuntat alguns investigadors, bé podria ser que reflectís l’autenticitat històrica. Dalí, home que no era pas, precisament, cap independentista català, plasmà a la seva obra pictòrica, infinitat de senyeres, assenyalant-hi, a més -i abans que ningú-, que Cristòfor Colom havia vist la primera llum de la vida a la ciutat de Girona.

Una tarda d’estiu del 1974, Salvador Dalí, a la seva residència de Portlligat (Cadaqués), m’explicà fil per randa tots els simbolismes que figuren al seu quadre colombí: «Les senyeres volen indicar que la Descoberta d’Àmèrica va ser una gesta catalana, encapçalada per un navegant de casa nostra, mentre que els pals volen significar que les caravel·les van salpar del port de Pals d’Empordà». I després de fer una petita pausa, Dalí em revelà que la silueta d’un eclesiàstic, inspirada en el bisbe sant Narcís, i el campanar punxegut i escapçat de l’església de Sant Feliu, un dels grans símbols de la ciutat dels quatre rius (el Ter, l’Onyar, el Güell i el Galligants), existents a l’angle esquerre del quadre, volen representar que el pare del navegant era el canonge gironí Francesc Colom i Bertran, que arribà a ser president de la Generalitat de Catalunya del 1464 al 1467, el qual deixà embarassada la seva serventa, en una època en què es tolerava que els eclesiàstics mantinguessin relacions íntimes amb les dones, sense que ho ocultessin.

Aquesta creença de Dalí seria després compartida per diversos investigadors, com Francesc Albardaner, Joaquim Ventalló i el francès Jacques A. Cornet, autor del llibre Cristòfor Colom, el corsari (Pagès, editors-Lleida, 1999), arran d’haver-se localitzat, a l’Arxiu Diocesà de Girona, un document, on s’esmenta un tal Joan Baptista Colom (molts es mostren convençuts que aquest era el veritable nom de pila de l’almirall i que, més tard, se’l canvià per despistar aquells que el perseguien, per motius polítics i de pirateria, pel de Cristòfor), individu que es tractaria del famós i controvertit navegant, puix que, per haver estudiat una temporada al seminari, dominava el llatí a la perfecció. Cornet, a més, afirma que Colom nasqué el 24 de juny del 1438 (diada de Sant Joan, per cert), tot rebent les aigües baptismals a la Catedral gironina, i afegeix que el segon cognom de Joan Baptista Colom és el de Sacosta.

Per altra banda, tots aquests investigadors solen assegurar que Cristòfor Colom fou donat en adopció i que, amb els seus pares adoptius, visqué un temps a l’antiga illa de Gènova, on aprengué l’ofici de navegar. Aquesta illa, habitada per genovesos italians, situada molt a prop de la ciutat de Tortosa, la capital del Baix Ebre, avui, en haver-hi quedat unida, és el barri tortosí de Ferreries. I també solen assegurar que les tres caravel·les es deien, en realitat, Pinta, Santa Clara i Marigalante, rebatejada aquesta última per Colom amb el nom de Santa María sense èxit, atès que els mariners, catalans i portuguesos, sempre parlaren de la Marigalant, embarcació -es tractava de la nau capitana- que embarrancà el 25 de desembre del l492, als sorrals d’Haití, on naufragà i s’abandonà. Hi ha, per cert, un document antic que diu que «…a bordo de la Niña, que ha por nombre Santa Clara…», cosa que evidencia que el nom autèntic de la Niña era el de Santa Clara i que, als encarregats de transformar una gesta catalana en una gesta castellana, se’ls passà per alt eliminar aquest fragment d’una frase.

I cal ressaltar que un insigne home de lletres veneçolà, Rafael Marrón, en un article publicat fa algun temps a l’important diari Correo de Caroní, del seu país (reproduït, en part, pel Diari de Girona), afirmava el següent: «En el año 1492, Palos de Moguer no existía. Existía Palos y existía Moguer. Palos jamás ha sido un pueblo amurallado. Si traducimos el nombre de Palos al catalán, nos encontramos con Pals, que, en 1492, no sólo tenía puerto, sinó también astilleros y, en aquel entonces, era la mayor potencia marítima de Occidente, que imponía sus leyes en todo el Mediterráneo a través de sus consulados».              

I ja per acabar, permeteu-me recordar, benvolguts lectors, que una alta funcionària del Museu Dalí nord-americà (el que hi ha a St. Petersburg, Florida, on s’exhibeix el meravellós quadre que el pintor empordanès dedicà a la Descoberta d’Amèrica) manifestà al citat Diari de Girona, no fa gaire, que allà posseeixen un parell de proves irrefutables que Cristòfor Colom -o Joan Baptista Colom- era català, fill de la ciutat que té com a patró el bisbe sant Narcís.

Aquestes són les avui desaparegudes antenes de Ràdio Liberty de Pals, potentíssima emissora  dels nord-americans, també actualment despareguda. A uns 300 metres, dins el mar, hi ha enterrades, segons s’afirma, les restes ben conservades de l’antic i important port palsenc.

Emili Casademont i Comas

Llegendes de la Ciutat de l’Estany

El llegendari drac de Banyoles

Diuen que, ben a prop de l’estany o llac de Banyoles, hi vivia un drac molt ferotge, que tenia aterrits els veïns d’aquesta ciutat gironina, puix que, per satisfer la seva voracitat, cada dia li havien de portar un infant. Aquest dracàs «residia» en una clotada, coneguda com a Clot del drac, per vora de la qual feia respecte de passar, i, quan hom es veia forçat a passar-hi, no dubtava ni un segon a fer el senyal de la creu. Així les coses, el veïnat s’organitzà per tal de satisfer el tribut de carn humana que calia lliurar al monstre, tot sortejant els infants de pit existents a la població.

Un dia, la desventura d’haver de lliurar el seu fillet va tocar a una neboda del pare abat del monestir, la qual, desolada, acudí a cercar protecció al seu oncle, qui, investit, s’adreçà vers el Clot del drac i, en veure que la bestiassa, furiosament, se li anava a abraonar amb un pam de boca oberta, li tirà l’estola al damunt, tot restant la fera al moment amanyagada i reduïda.

Aleshores, l’abat va conduir el drac fins a la plaça, manso com un anyell, on s’aplegà tot el poble per esbravar-se amb el monstre, al qual no van parar de maltractar, fins que el van deixar fet una vertadera «piltrafa». L’acció de la creu i de l’estola el dominà completament, sense cap mena de dificultat.

D’aquesta forma, benvolguts oients, la llegenda explica com els banyolins es van alliberar del terrible animalot.

Sant Martirià

 

Però, a més d’aquesta llegenda, n’hi ha una altra que narra que aquest pare abat del monestir de Banyoles, que era sant Martirià -la diada del qual és avui, precisament, dia 24 d’octubre-, no podia pas ser de cap manera el sant Martirià autèntic, atès que el veritable sant Martirià arribà a la Ciutat de l’Estany, després de mort, procedent de la seva ciutat natal de Florència (Itàlia). A grans trets, permeteu-me que us conti aquesta segona llegenda, perquè és tota curiosa.

Una nit, sant Martirià s’aparegué a dos joves estudiants florentins, molt devots seus, i els demanà que portessin el seu cos a una població catalana, que s’aixecava vora d’una font, on segurament seria més venerat que no pas a la ciutat on va néixer. Aquells dos estudiants decidiren posar el cos del sant dintre d’una caixa de fusta i dur-la a un convent de monjos benedictins, al costat del qual hi havia una font que mai no s’eixugava. Després de mesos i mesos d’anar pel món, van fer cap a l’ermita de la Mare del Déu del Mont i, des d’allà dalt, van veure, a baix i a tocar del nucli uirbà de  Banyoles, com un mirall (es tractava, com cal suposar, del misteriós i bellíssim  estany), en què s’emmirallava el cel amb grans nuvolades perfumades, que semblaven talment com de glòria.

Els dos joves cregueren que acaben d’arribar al punt que desitjaven i que aquella claror celestial era com una revelació de l’existència, als seus peus, de la font (podria ser, segons el relat llegendari, la cèlebre font pudosa, d’aigua medicinal, que, avui dia, per dissort, ja no raja tan abundosament com anys enrere), i el convent que cercaven. Llavors, un dels estudiants de Florència va baixar i va trobar, en efecte, la font i el convent de benedictins. Immediatament, avisà l’altre, tot descendint ambdós al pla amb la preada càrrega. I, al final, la relíquia de sant Martirià, després d’algunes o moltes «peripècies» (hi havia a Banyoles dos convents i no sabien a quin d’ells donar-la), fou dipositada al convent anomenat dels «monjos negres», per raó de l’hàbit d’aquest color que portaven.

Fins aquí, estimats oients d’aquest espai català, garrotxí i pirinenc de Ràdio Olot, tot allò que hom conta sobre sant Martirià i Banyoles. Dues simples llegendes, en definitiva, que -cal no oblidar-ho-, igual que totes les llegendes, poden tenir un fons de veritat. Sigui com sigui, el cas és que sant Martirià, des de fa anys i panys, és veneradíssim a la Ciutat de l’Estany, que el té per patró, i celebra, durant aquestes dates tardorals del mes d’octubre, unes fires la mar de populars i lluïdes.

        

El cèlebre i misteriós estany banyolí

 

Emili Casademont i Comas

De l’emissió diària «Del

Pirineu estant»

Ràdio Olot

(24-10-80)

La sardanista Teresa Pàmies

         Teresa Pàmies, de joveneta, intervenint en un míting polític a Barcelona

Gràcies als llibres de Teresa Pàmies, molts de caire autobiogràfic o mig autobiogràfic, he pogut recordar alguns fets de la història del nostre país, els quals, a causa d’haver-se produït quan jo era infant, se m’havien quasi esborrat de la memòria. Un d’ells, per exemple, és el de la vida i la mort de la jove comunista barcelonina Lína Òdena, que solia anar sovint amb Dolores Ibarruri, en els mítings que la «Pasionaria» feia arreu de l’Estat espanyol, i que l’acompanyava en l’ús de l’oràtoria.

El tràgic final de Lina Òdena, l’any 1937, fou força semblant al de Josep Sunyol i Garriga, president del Barça i factòtum del diari La Rambla, ocorregut poc temps després de l’inici de la Guerra Civil, ja que, tant ell com ella, caigueren en poder dels rebelds, els franquistes, d’idèntica manera. O sigui, en endinsar-se, per error o no (aquesta qüestió no s’ha arribat a aclarir mai), els cotxes en què viatjaven, conduïts per uns xofers que eren diferents dels que els dos utilitzaven habitualment, en territori enemic. A en Sunyol això li succeí al front de Madrid, i a l’Òdena, al de Granada. És clar que, entre ambdós casos, hi ha una notable diferència, atès que, mentre Josep Sunyol victorejà Catalunya, en el moment de ser afusellat, Lina Òdena, en ser apresada pels falangistes, agafà immediatament la pistola que duia i, disparant-se un tret al cap, se suïcidà, sense dir ni piu. Teresa Pàmies, en evocar, a Quan érem capitans, la penosa retirada de l’exèrcit republicà a França, qualifica la comunista catalana d’autèntica «heroïna». La ciutat de Barcelona, per cert, li dedicà uns jardins el mateix any 1937, jardins dels quals jo, de petit, havia sentit parlar bastant.

En els llibres que he llegit de la Pàmies, que són majoria, no n‘he trobat cap que faci referència al fet -potser, perquè m’ha passat per alt- que l’escriptora de Balaguer, que morí el 13 de març d’enguany, havia estat molt enamorada de la sardana, cosa que ara acabo de descobrir mercès a un article, signat per ella mateixa, a les pàgines del butlletí-programa del 46è Aplec del Baix Camp, organitzat per la Colla Sardanista Rosa de Reus. «Entre els records més lluminosos de la meva infància hi ha la sardana. A Balaguer es ballava els diumenges al migdia a la Plaça Mercadal, a l’hivern i tardor, sino plovia», explica, per començar, la mare del també escriptor i periodista Sergi Pàmies, que es diu, en realitat, Sergi López Pàmies, ja que és fill de Gregorio López Raimundo, l’històric dirigent -absent, des de fa algun temps,  del món dels vius- del PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya), partit d’ideologia comunista, amb qui ella estava casada.

I, tot seguit, la «Pamietes» relata el següent: «La sardana era pel diumenge de sol, sol de terra seca i freda, el que més s’agraeix. A la mainada se’ns permetia seure al bell mig de la roda per a guardar els abrics, bufandes i senalles dels balladors. Asseguda sobre les cames creuades, mirava encisada els peus dels nois i noies, puntejant amb moltíssima gràcia, com si fossin becs de gavina sobre l’escuma del mar. La cobla era lleidatana els diumenges odinaris, però a la Festa Major, inicis de novembre, venia de la Bisbal i, aleshores, la tenora m’embadolicava fins a l’èxtasi. Tan autèntic era el meu enamorament pel so d’aquell instrument, que m’acompanyà en el meu llarg exili, identificant-lo amb el més entranyable: la terra prohibida, la infància agosarada, el sol d’hivern, l’arròs de festa, la meva mare esperant-me al balcó de casa, fins que no callava la tenora a la Plaça Mercadal, etcètera».

Teresa Pàmies, després de contar que, en la seva adolescència pimerenca, començà a sardanejar amb delit, sabent-ne ja la tècnica, lleugera com una ploma de colom, amb cos i ànima, i fruint la melodia tendra i greu de la tenora, assegura que, «de totes les sardanes, la que més m’agradava era la Llevantina, i la que cantava amb més goig a l’Orfeó Balaguer, la de les Monges. Encara avui les canto si ve a tomb, amb la meva veu que el pes dels anys fa trontollar una mica». Cal advertir que la Pàmies redactà aquest article el 1978, a petició de la Colla Sardanista Rosa de Reus, article que ara ha reproduït al seu butlletí-programa de l’Aplec del Baix Camp, atès que aquest any, conforme he consignat anteriorment, és el del traspàs de la guardonada escriptora de les terres de Lleida, nascuda el 8 d’octubre del 1919.

És innegable que Teresa Pàmies tenia un gust d’allò més exquisit, car les seves sardanes preferides eren la Llevantina, obra de Vicenç Bou (enguany, per cert, es commemora el 50è aniversari del decès de l‘inspirat compositor de Torroella de Montgrí), la qual pujà als escenaris teatrals per mitjà de Mercè Serós i Raquel Meller, dues grans figures de l’espectacle, que cantaven la lletra que li havia posat Serracant, i la Sardana de les monges, obra del genial músic Enric Morera, amb text d’Àngel Guimerà. La llàstima és que aquestes meravelloses peces sardanístiques, les lletres de les quals abans tothom sabia i solia cantar, estiguin, avui dia, bastant -per no dir força- oblidades...

Teresa Pàmies, de gran, a l’Estat espanyol, amb el seu marit Gregorio López Raimundo,

ja exsecretari general del PSUC

Emili Casademont i Comas

El «Buenos días, Gerona» i el «Glosario gerundense»

«EMILI CASADEMONT I COMAS. Polifacètic a Ràdio Girona, posteriorment, traslladat a Figueres, hi seguí col·laborant. De la seva ploma i enginy sortiren guions i articles diversos. “La Costa Brava”, amb notícies i reportatges, “Cita a l’hora del cafè”, una mena de tertúlia sobre esdeveniments de la vida ciutadana i artística. “Pícaro mundo”, amb curiositats. En dies alterns feia “Entre ella y él…”. Dos cops a la setmana, “Caras, caretas y carotas del deporte”. Setmanalment escrigué “Pimavera en las ondas” d’hora i mitja de durada i també en les restants estacions de l’any. També féu “La alegre caravana del domingo”, “Crítica de arte” i “El arte y su personaje”, entrevista. “Buenos días, Gerona” i “Glosario gerundense” constituïren un intent de retrobament amb el català. Al 1965 marxà a Figueres, on féu la primera emissió totalment en català, encetant “L’Hora de Catalunya”. Col·laborà amb Ràdio Andorra i amb països d’Amèrica del Sud gràcies a l’ona curta».

Llibre: “50 ANYS DE RÀDIO GIRONA (1933-1983)”

Editorial: Carles Vallès-Figueres,1990

Autor: MIQUEL GIL BONANCIA  

La històrica locutora Francina Boris, en cadira de rodes, en un recent homenatge que li va dedicar la demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes de Catalunya. Al seu costat, a l’esquerra de la imatge, Emili Casademont. Ambdós foren guardonats, amb el Premi Mosca de Galena de ràdio, per la mateixa demarcació del Col·legi, l’any 1999.

Tal com deia el periodista gironí Miquel Gil Bonancia (e.p.r.), el també periodista gironí Emili Casademont i Comas va ser qui, ara fa una cinquantena d’anys, es va atrevir, en ple franquisme, a efectuar un intent de retrobament amb el català a Ràdio Girona. Així, tot primer hi va fer una emissió diària a les vuit del matí, titulada “Buenos días, Gerona”, convertida després en ”Glosario gerundense”, emissió també diària, però traspassada a les dues de la tarda, hora, llavors, de màxima audiència radiofònica.

Malgrat l’èxit de què gaudia el “Glosario gerundense” (per a tothom, era el “Glossari gironí” o el «Glossari català» , de la mateixa manera que el “Buenos días, Gerona” era el “Bon dia, Girona”), el seu autor es va veure forçat a suspendre’l, al cap de tres mesos d’haver-lo iniciat, ja que no feia gaire gràcia a determinada gent. I és que el català era bastant utilitzat en els seus textos, titulats sempre en la nostra llengua, i, a més, tot sovint hi sortien noms de personatges catalans molt il·lustres, però odiats, talment com la parla del poble, per la dictadura franquista.    .

Cal aclarir que “L’Hora de Catalunya” (al principi, “Figueres, tres de la tarda”), iniciat  l’1 de novembre del 1965, era emès per l’avui desapareguda Ràdio Popular de Figueres, que depenia del Bisbat de Girona, circumstància que feia que la censura no l’afectés, pràcticament, gens ni mica, “L’Hora de Catalunya” va ser el pimer programa diari de la Radiodifusió espanyola, realitzat del tot en català, després de l’any 1939. Una selecció dels seus textos es va publicar en un llibre, editat, vencent certes dificultats -legals, aleshores- el 1968. -Jordi C. Pla

       .                      

REPRODUCCIÓ d’un text del “Glossari”:

LA MARE DE DÉU DE LA MERCÈ VA PARLAR EN CATALÀ

Los barcos corsarios, en la treceava centuria del cristianismo, continuamente andaban por nuestras costes catalanes. Sembrando el mal, destruyendo y haciendo prisioneros, esclavos, a cuantos cristianos tenían la desgracia de caer en sus manos. Ésta era una terrible pesadilla que preocupaba a tot Catalunya y, de una manera en particular, a Barcelona, donde el rei Jaume, pensando en ello, y con la aflicción en lo más hondo de su corazón, no podía nunca conciliar el sueño. Mas aquella noche, vencido y maltratado por los latigazos del cansancio, el grn monarca cerró los párpados. Y durmió. Durmió y soñó. Tuvo un sueño fuera de lo normal. Tanto que, a la mañana siguiente, cuando los primeros rayos de Febo llamaron a la puerta del despertar, el rei Jaume tuvo que frotarse repetidamente los ojos, para quedarse, luego, pensativo, meditabundo…

-Serà veritat el que acabo de somiar…? -preguntábase una y otra vez.

-No. No pot pas ser veritat -respondíase a si mismo-. Se somien tantes coses rares… Dels somnis, no se’n pot fer mai cas…

Sin embargo, el monarca no acababa de convencerse. Por más que lo intentara. Y es que el sueño del rei Jaume, estimados oyentes, era un milagro del cielo. Un autèntico milagro.

Al poco rato acudieron a verle sant Ramon de Penyafort, su confesor, y sant Pere Nolasc. Los tres habían tenido aquella noche idéntico sueño. A los tres se les había aparecido la Mare de Déu, recomendándoles la conveniencia de que los cristianos hiciesen más de lo que hacían para redimir a los fieles que, por acciones de guerra o por actos de pirateria, estaban en poder de los musulmanes, sufriendo y consumiéndose  en sus terribles cárceles, donde, sin apenas comer, se les obligaba a trabajar en las tareas más duras, pesadas e inhumanas, hasta que el gusano de la enfermedad terminaba de roer por completo sus vidas. Los tres personajes ya no dudaron más. La aparición de la Mare de Déu, en sueños, era verídica. Y, a la noche siguiente, volvió a repetirse. Pero, en esta ocasión, sucedió algo más. La Verge les anunció que estuviesen preparados, pues había decidido visitarles en persona, y les indicó el lugar de la cita: la sala del Tinell del palau reial. Y les dijo, también, que acudieran allí solos, sin ningún acompañante.

A la hora fijada por la Mare de Déu, el rei Jaume, sant Ramon de Penyafort y sant Pere Nolasc se encontraban en la històrica sala, orando devotament. Era de noche. Noche septembrina y fresca. Noche hermosa. Como aquélla jamás ha habido otra en Barcelona. Descendía del cielo la Verge. Y los ángeles la acompañaban y servían. La Mare de Déu, amigos oyentes, hizo su aparición. Y repitió a los dos religiosos i al monarca su deseo de que organizasen i creasen, cuanto antes, un organismo especialmente encargado de la redención de los cautivos, acordando ellos la fundación de la Orden mercenaria, la qual procuraría recoger dinero, por todos los medios posibles, a fin de comprar la libertad de los prisioneros cristianos en manos de la morisma. La orden recibió el nombre de la Mercè, ya que se consideró como una gran merced la que se iba a realizar con los prisioneros, obteniendo su liberación. Y fue creada, asimismo, una nueva advocación mariana: la Mare de Déu de la Mercè.

La Mercè, estimados oyentes, va parlar en català. La misma lengua que hablaban y en la cual rezaban el rei Jaume, sant Ramon de Penyafort y sant Pere Nolasc. Un detalle éste que, siglos después, los borbones, por lo visto, ignoraban, ya que, de lo contrario, no hubiesen proclamado a la Mare de Déu de la Mercè como patrona de Barcelona, tras haber desposeído de este cargo a santa Eulàlia, la Laia, tildada de separatista por su participación, al lado de Rafael Casanova, màxima autoritat civil i militar de Catalunya, en la defensa de Barcelona, contra las tropas de Felipe V. Y hay que señalar, por último, que el rei Jaume, sant Ramon de Penyafort i sant Pere Nolasc, siempre oraron en català, porque, conforme decia sant Antoni Maria Claret, un gran sabio de la Iglesia, natural de Sallent (el Bages),“les oracions dites en llengua materna són les que pugen directament al cel, les que agraden de debò Déu Nostre Senyor i la Verge Maria.”

Ràdio Girona, E.A.J. 38

(24-9-1964)

Emili Casademont i Comas, pronunciant, recentment, una conferència sobre la Guerra Civil espanyola.

Les Rosers i els Gerards

La història és prou coneguda (o ho hauria de ser) i jo mateix m’hi he referit alguna vegada. De tota manera, crec que no estarà de més que, en síntesi, avui la recordi. Fou el 7 d’octubre del 1571, quan es lliurà la famosa batalla de Lepant, on les forces de l’anomenada Lliga Catòlica, formades per les esquadres espanyola, veneciana i pontifícia, comandades per Joan d’Àustria i dirigides per l’almirall Lluís de Requesens, que tenia el seu palau a Barcelona, infligiren una terrible derrota a les forces navals turques. I el Papa, per tal de donar el màxim relleu possible a aquesta gesta, que s’escaigué el dia de la Festa del Rosari, instituí la Festa del Roser, dita «del Roser de tot el món», a celebrar el primer diumenge del mes d’octubre, festa que enguany coincideix, precisament, amb el dia 7.

Es tracta, per cert, d’una data, aquesta del 7 d’octubre, en què abans s’iniciava el Rosari de l’Aurora, en honor de la Mare de Déu del Roser o del Rosari, que es feia tots els quatre diumenges del citat mes i que, per haver finalitzat sovint malament -a cops de pal, en els seus primers temps-, donà origen a la popular expressió «Acabar com el Rosari de l’Aurora», encara ben viva pertot arreu. A la ciutat de Girona, quan jo era infant, havia assistit a algun d’aquests rosaris que, conforme s’endevina fàcilment, tenia lloc a trenc d’alba i que, llavors, sempre acabava bé, sense cap mena d’aldarull, després del cant dels Goigs de la Mare de Déu del Roser. Cal advertir que, en l’època medieval, roser era sinònim de rosari. Així, benvolguts lectors, si consulteu, per exemple, el diccionari Albertí, podreu veure que el nom de pila castellà Rosario és traduït al català per Roser, i viceversa. Malgrat això, moltes Rosers, pensant erròniament que el seu nom prové del de la flor, la rosa, i res no té a veure amb el rosari, celebren la seva onomàstica el primer diumenge de maig, que és el de la catalana Festa del Roser. I n’hi ha que no ho fan mai, perquè diuen que no saben del cert quin dia és el seu sant. La ignorància, com podeu constatar, ha propiciat, lamentablement, que tot això es produeixi.

I també la ignorància ha propiciat que el nom de pila castellà Gerardo (la diada d’aquest sant serà divendres vinent, 13 d’octubre), equivalgui per a molts que el porten, tan sols al de Gerard, ja que no saben que, en català, Gerard té dos noms més. O sigui, el de Grau, que apareix sovint com a cognom, i el de Guerau, que forma part del pseudònim Guerau de Liost, utilitzat per l’il·lustre poeta olotí Jaume Bofill i Matas, l’autor del bellíssim poema La muntanya d’ametista, que s’enceta així: «Oh muntanya que tens una collada/ que dos turons descomparteixen iguals:/ ets tota repartida i conreada/ en diminutes feixes graduals», i que finalitza d’aquesta manera: «Darrera la collada, ¿hi ha el cel blau/ o un altre dolç sojorn d’eterna pau?».

Sant Grau (o sant Guerau o sant Gerard, com vulgueu), venerat a diversos indrets de les comarques de Girona i antic patró i protector del bestiar boví, té una llegenda que el vincula estretament amb Tossa de Mar. Així, segons aquest relat llegendari, sant Grau visqué un temps vora la població tossenca, on féu penitència i dejuni en una barraca, la qual fou convertida, més tard, en capella. Es tracta de la capella de Sant Grau, que hom pot veure dalt d’una muntanya, tot passant per la carretera plena de perillosos revolts, vorejant la Mediterrània, que va de Sant Feliu de Guíxols a Tossa de Mar, revolts en els quals es filmà, fa sis dècades, alguns dels exteriors de la pel·lícula Sombras acusadoras, amb Anne Baxter i Richard Todd com a principals protagonistes, pel·lícula que, després de Pandora, contribuí molt a divulgar les belleses del litoral gironí, tot i que ambdues eren en blanc i negre. En aquesta capella encara es conserva la pedra que serví de coixí al sant, així com una gerra que ell usava per guardar l’aigua. Una aigua que posseïa, deien, virtuts remeieres.

Cada 13 d’octubre, o en un dia no laborable proper, els tossencs pugen fins a l’ermita de Sant Grau per tal d’honorar el sant, que també, segons la llegenda, tenia una gerreta plena d’oli, avui perduda, la qual mai no deixava de rajar. Per això, els fanalers havien tingut sant Grau per patró. Uns fanalers que, fins a temps força recents, encenien els fanals dels carrers, al vespre, i que, tot primer, s’alimentaven d’oli i després funcionaven amb gas, com aquells -els recordo pefectament- que encara existien a Barcelona, durant els anys 1950.

Al tradicional Aplec de Sant Grau, amb la seva missa i les seves sardanes, hi solen acudir molts habitants de la formosa vila de Tossa, lligada, per mitjà de la nimfa Toosa (que li donà nom) i el déu Posidó, a la mitologia grega, dos personatges, per cert, que tenen un esplèndid monument a l’avinguda Costa Brava. Ah, i que se sàpiga, aquest antic aplec tossenc de Sant Grau sempre ha estat anomenat així, malgrat algun petit intent no reixit, per part dels Gerards, de dir-ne de Sant Gerard.

L’ermita tossenca de Sant Grau

  

Emili Casademont i Comas