Ferrer i Guàrdia, l’«instigador» de la Setmana Tràgica

Per Emili Casademont i Comas

Fou Francesc Ferrer i Guàrdia qui pagà de debò la «festa» de la Setmana Tràgica a Barcelona, on es registraren gravíssims i mortals incidents, ja que el culparen d’haver-ne estat l’instigador. Per aquesta raó, l’afusellaren a Montjuïc, ara farà 100 anys (el proper 13 d’octubre, a trenc d’alba), després d’un judici ple d’irregularitats, tal com recorda Capçalera, la revista del Col·legi de Periodistes de Catalunya, en el seu número corresponent a l’actual mes de setembre, que, en un reportatge signat per Francisco Bergassa, denuncia, amb pèls i senyals, que tota la premsa -la no suspesa per la censura dels governants- contribuí poderosament a condemnar Ferrer i Guàrdia. És més, el setmanari La Actualidad, molt abans de ser l’home jutjat, publicà un gravat, en el qual hom podia veure uns soldats que pijaven un taüt cap al citat castell de Montjuïc…

L’Escola Moderna
Francesc Ferrer i Guàrdia, que estudià a fons l’ideari de Pi i Margall i que pertanyia a la lògia maçònica Veritat, donà suport al pronunciament militar que pretenia proclamar la República l’any 1886. Però, en fracassar aquella acció, s’hagué d’exiliar a París, on, a més d’ensenyar castellà, concebé els conceptes educatius anarquistes que, més tard, aplicaria a l’Estat espanyol, gràcies a una herència que rebé d’una antiga alumna seva, Ernestina Meunier. Així pogué crear l’Escola Moderna a Barcelona, fins que, el 1906, Mateo Morral, traductor i bibliotecari del seu centre educatiu, perpetrà l’atemptat frustrat contra Alfons XIII, fet que motivà que Ferrer i Guàrdia, per complicitat, fos tancat un any a la presó Model de Madrid, si bé després fou absolt. I, tot seguit, aquest pedagog català es traslladà a Bèlgica, país on fundà la Lliga Internacional per a l’Educació Racional de la Infància. A Brussel·les, precisament, sempre hi ha tingut, després del seu afusellament, un monument dedicat.

Francesc Ferrer i Guàrdia era un personatge molt incòmode per a la monarquia, el Govern de Maura i l’Església. I, d’haver viscut durant l’època de l’última i llarga dictadura espanyola, n’hauria també estat per a Franco. Un Franco, per cert, que, volent «imitar-lo», intentà fer-se igualment maçó, però que, en no aconseguir-ho, mai, a partir de llavors, no pogué veure la maçoneria ni en pintura...

Protestes airades
Totes les institucions de l’Estat del temps de Ferrer i Guàrdia decidiren condemnar amb el màxim rigor una revolució, la de la Setmana Tràgica, que havia amenaçat seriosament els pilars que sostenien l’oligàrquic, autoritari i corrupte règim que encarnaven. I l’Església, per la seva part, veié la possibilitat, en aquella brutal repressió governamental, d’acabar amb un sistema educatiu que desemmascarava el sectarisme dogmàtic de les seves escoles.

L’execució de Francesc Ferrer i Guàrdia aixecà a l’estranger enormes onades de protesta i Alfons XIII, alarmat, decidí destituir Antoni Maura. Però, poc temps després de la mort d’aquest lliurepensador, s’obriren arreu del món diverses Escoles Modernes, inspirades en la seva pedagogia, algunes, fins i tot, d’allò més importants, com la Modern School, a Nova York, el 1911.

Monòlit a Barcelona
Abans m’he referit al monument que Ferrer i Guàrdia posseeix a Brussel·les, que, per a molts catalans i espanyols que visitaven la capital belga durant els anys del franquisme, constituïa una veritable sorpresa, ja que no sospitaven que aquell «individu», satanitzat i maleït al nostre Estat, gaudís allà de tan bona consideració.

Una bona consideració que, des del 13 d’octubre del 1990 (ja recuperada, diguem-ho així, la democràcia), també, en certa manera, té a Barcelona, ja que l’Ajuntament de la ciutat inaugurà un monòlit, a la muntanya de Montjuïc, el qual recorda que Francesc Ferrer i Guàrdia fou un destacat pedagog anticlerical que fomentà la solidaritat i l’educació lliure d’autoritat coercitiva, tot comptant amb els anarquistes com a grans adeptes, fins al punt que els sindicats i les associacions obreres en què aquells tenien influència contribuïren a crear moltes Escoles Modernes.

Cap prova
Ja he indicat que tota la premsa de l’època, tant la barcelonina com la de la resta de l’Estat espanyol (suprimida, per ordre governamental, la d’esquerres), se sumà a l’acarnissada campanya contra Ferrer i Guàrdia. L’òrgan de la Lliga, La Veu de Catalunya, per cert, es negà a publicar un article del poeta Joan Maragall, titulat La ciutat del perdó, en un darrer intent per salvar-li la vida, mentre que La Vanguardia exigí que no s’atorgués cap perdó als culpables de la Setmana Tràgica, cosa que compliren els membres del Consell de Guerra que els jutjaren, llecs en matèria jurídica. A més, gairebé l’únic que coneixien del sumari, el dia de la vista pública, era allò que els periòdics conservadors i ultraconservadors, amb molta «mala bava», havien explicat.

I així, Francesc Ferrer i Guàrdia fou afusellat, acusat de ser l’instigador d’aquella revolta, sense cap mena de prova, fet que féu dir al diari anglès The Times: «Per negligència o estupidesa, el Govern espanyol ha confós la llibertat d’instrucció i consciència, el dret innat de raonar i expressar el seu pensament, amb el dret d’oposició, assimilant-lo a una agitació criminal», mentre que Anatole France, el cèlebre escriptor francès, premi Nobel de Literatura, per la seva part, afirmà, en una carta oberta, el següent: «El crim de Ferrer i Guàrdia és el de ser republicà, socialista lliurepensador; el seu crim és haver creat l’ensenyament laic a Barcelona, instruït milers de nens en la moral independent; el seu crim és haver fundat escoles».

Mala imatge
Amb l’afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia, no hi ha dubte que el Regne d’Espanya oferí al món civilitzat, ara es complirà un segle, una mala imatge, una imatge tristíssima...

Monument a Brussel·les