Emili Casademont i Comas: Les dones i la seva patrona

La diada de Santa Àgata, anomenada també Àgueda o Agda, s’escau el 5 de febrer. Un mes aquest que, tot i que les hores de sol s’hagin allargat una mica i els ametllers i les mimoses ofereixin una esplèndida florida, sol ser, com diríem vulgarment, força «punyetero», amb onades de fred, acompanyades de nevades, molt perjudicials, sobretot, per a les persones grans o delicades de salut. Ja diu el refrany que «El febrer en mata més que un carnisser». Cal, doncs, estar alerta…

Segons el martirologi, a santa Àgata li arrencaren els pits amb unes tenalles. I és per això que, arreu del món cristià, hom té aquesta santa, nascuda a Itàlia l’any 302 (s’ignora, però, si fou a Roma o a Palerm), per advocada de les dones i molt especialment de les que crien. D’aquí que se la invoqui contra el mal de pits, per l’escassetat de llet, per afavorir la lactació dels infants i per tot allò relacionat amb la nutrició de la làctia de la mainada. A Barcelona, i en ple barri gòtic, hi ha la capella de Santa Àgata, on antigament existia una confraria, integrada de manera exclusiva per homes pertanyents a la noblesa catalana, els quals cada 5 de febrer celebraven una festa d’allò més solemne, durant la qual es repartien uns panellets en forma de pit femení, panellets que les dones dels confrares se’ls menjaven sucats amb llet, convençudes que això els faria augmentar l’efluvi lacti a l’hora de criar, tot guardant-les, al mateix temps, de mal de pits. O de l’avui anomenat càncer de pit.

D’altra banda, convé indicar que, des d’èpoques bastant reculades, santa Àgata és tinguda per patrona de les dones en general. I així, encara actualment la festiven en molts indrets dels Països Catalans, si bé la seva diada ha perdut gran part del seu antic «encant». I és que les fèmines d’abans, el 5 de febrer s’«autoerigien» en les autèntiques mestresses dels pobles, desbancant-ne totalment els homes, als quals solien àdhuc imitar en el vestir, i els obligaven a cuinar, rentar plats, etcètera, a part d’«apoderar-se» de la vara dels alcaldes. Això, pel que he trobat escrit, passava molt a les terres de Lleida, així com a les comarques del sud del Principat (del Baix Ebre, particularment) i, en certa mesura -o de forma atenuada-, a la del Gironès. I també he trobat escrit que, en algunes poblacions, el 5 de febrer era l’únic dia que les dones anaven al cafè i convidaven a beure els homes, obligats a acceptar sense excuses la invitació, i que moltes, per efecte de la gran quantitat de «mam» que engolien, acabaven ben «trompes» i representaven allà mateix, al cafè, escenes extravagants, com la simulació d’un part. Aquelles festes de les fèmines eren com un anticip de les festes de Carnestoltes, o de Carnaval, que sempre s’escauen pel febrer.

I parlant de les dones i la seva patrona, crec interessant consignar que, antigament, la gent de mar, entre la qual figurava la del litoral gironí, creia que el 5 de febrer era arriscat atracar un vaixell en una costa desconeguda, atès que hom corria el perill d’anar a raure a «l’illa de les dones». Aquesta creença venia del fet que, segons contava una tradició (la recull, per cert, Joan Amades al Costumari Català), una vegada que tot el món estava en guerra, les dones, per tal d’evitar tantes llàgrimes i tant de dolor, es penjaren del coll dels seus marits i pares per demanar-los seny i clemència. «Irritats aquests per la impertinència de les dones -diu el gran folklorista-, les van arreplegar totes i les van conduir a una illa perduda enmig de la mar, puix que, quan se la cercava per a redimir-les, no hi havia manera de trobar-la, i en canvi, a voltes, hom hi topava sense saber com». Aquesta misteriosa illa, segons afirmaven els mariners de la Costa Brava, era a la Mediterrània, en un lloc que no podien precisar amb exactitud, però que acostumaven a situar-lo ben a prop de les Balears. I aquesta tradició explicava, finalment, que les dones, així que algun individu queia a la seva illa, se’l menjaven a moixaines, no deixant-lo ni de nit ni de dia, fins que, al cap d’una setmana, «fet pols», estirava la pota...

Per últim, diré que, abans, les bugaderes i rentadores de riu, feina que exercien com a ofici les dones més lletges i les fadrines entrades en anys o quasi velles, celebraven d’una manera peculiaríssima la diada de Santa Àgata. I així, el 5 de febrer rentaven més agenollades que mai, amb la roba del tot aixecada, ensenyant allò que tenien. Per als homes resultava perillós passar per la vora dels rentadors, car els empaitaven i se’ls feien seus. Si el que arreplegaven els era simpàtic, el forçaven a passar una estona amb elles, i, si el trobaven antipàtic, li arribaven a treure les calces, després de desposeir-lo de les altres peces de roba que cobrien el seu cos, i el deixaven ben despullat, de «pèl a pèl», que algú diria.

Tot això, que constituïa una gran ximpleria, subsistí, tant a la ciutat de Girona com a diverses localitats del seu entorn, fins a temps relativament recents. I hi ha qui opina que estava inspirat en les antigues i «sonadíssimes» festes de les dones del poble de Roma, cosa, penso jo, gens ni mica descartable.