Emili Casademont i Comas: Dalí també bevia aigua de poliol

A Catalunya, igual que a la resta dels territoris de parla i costums catalans, hi ha hagut creences molt curioses entorn del dia de l’Encarnació, el 25 de març, que enguany s’escau diumenge que ve. Així, per exemple, hom creia que el Papa celebrava una missa solemne dedicada als cucuts. «Tots els cucuts del món -llegeixo en un llibre antic- se’n van cap a Roma, per tal d’assistir a llur missa. Un cop enllestida, surten, com en processó, i se situen dalt del campanar de la basílica de Sant Pere, des d’on s’escampen pertot arreu, basílica a la qual tornen per Sant Pere, a fi de concórrer a la solemne missa que el Sant Pare celebra en honor del príncep dels apòstols». D’aquí ve que un refrany digui que «Per la Mare de Déu de març/ el cucut surt de Roma,/ i per Sant Pere hi torna». Un refrany que havia estat molt popular i que, actualment, alguns pagesos encara solen «recitar».

I parlant de la Mare de Déu de març, cal indicar que aquesta també és coneguda, a determinats indrets de casa nostra, per la Mare de Déu de la farigola i per la Mare de Déu de les violetes. I és que el 25 de març, pocs dies després d’haver fet la seva aparició la primavera (aquest any, el 20, de matinada), la farigola floreix i adquireix virtuts i propietats excepcionals, segons s’afirma. I quant a les violetes, també s’afirma que, per la Mare de Déu de l’Encarnació, les violetes fan per darrere vegada olor. Per altra banda, i continuant amb les herbes i les flors, no es pot oblidar que, també per la Mare de Déu de l’Encarnació, floreix el poliol, herba que ho fa quatre cops l’any, és a dir, per les quatre festes de la Verge, igualment que el romaní. Abans, per cert, a casa meva en tenia, de romaní, plantat en un test, i podia ben observar que, en arribar el 25 de març, era gairebé florit (o, en ocasions, si feia bon temps, florit del tot), fet que corroborava allò que hom assegura.

Altrament, per l’Encarnació és el moment més adient per marcar els rellotges de sol, amb la finalitat que vagin bé i no pateixin cap variació, atés que és el dia de l’any, juntament amb el de Sant Miquel, el 29 de setembre, que l’astre rei està més segur, si hem de fer cas del que explicava darrerament, en un programa televisiu (el Divendres de TV3, en concret) i des de la població barcelonina de Centelles, una persona entesa en la matèria, la qual ressaltava que l’afició a «instal·lar» rellotges de sol no és pas cosa del passat, ja que, en l’actualitat, es manté ben viva -i no sols en l’àmbit rural-, si bé convé saber col·locar-los i orientar-los correctament perquè indiquin l’hora solar exacta.

Però tornem al poliol. El nom d’aquesta planta, «pulegim», prové del llatí «pulex», que vol dir puça, i abans es cremaven restes de poliol a les cases per mantenir-les allunyades d’aquests insectes tan «punyeteros». Es tracta d’una herba d’uns 50 centímetres d’alçada, de fulla verda perenne, que creix en llocs humits de muntanya i vora els rius, especialment, i que es pot trobar arreu de la Península Ibèrica, així com a diverses parts del món. Famosa en temps pretèrits, ja que els romans, a part que se servien del fum de les fogueres de poliol que feien per «espantar» les tempestes, utilitzaven la seva aigua, un cop bullides les fulles i flors de les plantes, sense menysprear-ne en absolut els troncs, per combatre moltes malalties, com les de l’aparell digestiu, les del dolor de la menstruació de les dones, la febre provocada per la grip, etcètera. En algunes poblacions de la muntanya pirinenca, hom afirma que el poliol floreix sempre la nit de Nadal, fet gens estrany, atès que és quan es commemora el naixement de Jesús, fill de la Verge Maria, en una cova, la situació de la qual no s’ha pogut encara determinar (hi ha qui s’inclina més pel poble de Natzaret que no pas pel de Betlem), esdeveniment que, segons l’Alcorà, es produí en un lloc apartat, prop de la frontera amb Egipte. El llibre sagrat dels musulmans (dictat per l’arcàngel sant Gabriel a Mahoma, diuen, i que qualifica Jesús de gran profeta, però de cap manera de fill de Déu) no vol «mullar-se» en la qüestió de la localitat on Maria, la virginitat de la qual defensa a capa i espasa, infantà.

Al poliol, convé remarcar-ho, sempre se li han arribat a atribuir moltes virtuts beneficioses per a la salut. Així, segons una vella tradició catalana, la Mare de Déu aconseguí alleujar els dolors del part gràcies a l’aigua d’aquesta planta que sovint prenia, cosa en la qual creia Salvador Dalí (jo li havia sentit dir). Per això, el genial artista empordanès, després de dinar o sopar, en bevia una bona tassa, per tal que l’ajudés a pair bé i poder prosseguir tot seguit, sense cap mena de dificultat, la seva tasca creativa, concretada, sobretot, en inspirats quadres pictòrics.

Dalí, en definitiva, igual que d’altres il·lustres personatges de casa nostra (conten que l’escriptor Josep Pla n’era un), fou un gran bevedor d’aigua de poliol, a part, com és prou sabut, d’aigua de Vilajuïga, l’antiquíssima aigua medicinal de Vilajuïga, que consumia habitualment durant els àpats.