 |
| Manuel Carrasco i Formiguera |
No fou fins després del decès del general Francisco Franco
que vaig poder publicar un article a la premsa (a l’avui desaparegut
bisetmanari 9País, concretament,
cofundat i dirigit per mi), recordant i
exalçant alhora la figura de Manuel Carrasco i Formiguera, l‘advocat i polític
barceloní, dirigent d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC), fet presoner l’any
1937 pels franquistes -ara fa, per tant, tres quarts de segle-, quan es
traslladava, en companyia de la seva família, a bord d’un vaixell mercant, des
del port francès de Baiona fins al de Bilbao, ciutat que encara era republicana,
vaixell atacat, enmig d’una gran batalla naval, pel Canarias.
De Carrasco i Formiguera, me n’havia parlat bastant un personatge
gironí de la seva època, el músic, escriptor i també polític Josep Fontbernat,
amics i companys ambdós en la lluita contra dues dictadures, malgrat militar en
partits diferents. En la primera, la del general Miguel Primo de Rivera, el
mestre Fontbernat féu molt de «rebombori», atès que, trobant-se ja exiliat a
França, s’uní a Francesc Macià i participà, de forma molt activa, en els històrics
fets de Prats de Molló, mentre que en Carrasco s’hi distingí, en aquella lluita
contra un règim que odiava Catalunya i que comptava amb el beneplàcit del borbó
Alfons XIII, sense moure’s de casa nostra, com ho posa en relleu, per exemple, el
fet que fos engarjolat una temporada per haver-se publicat unes caricatures
crítiques amb el «primoriverisme» al setmanari L’Estevet, fundat i dirigit per ell mateix l’any 1922, revista que
gaudí moltíssim del favor del públic, especialment del juvenil.
El 14 d’abril del 1931, Carrasco i Formiguera, segons explicaria
més tard l’historiador Hilari Raquer,
arribà exultant al domicili familiar, tot dient a la seva esposa i els seus
fills que l’esperaven: «Ja em puc morir! He vist Catalunya lliure». L’home venia
de la plaça Sant Jaume, on Macià havia proclamat l’estat català dintre d’una
federació de repúbliques ibèriques. I com a conseqüència d’aquella proclamació feta
per l’«Avi», tombada al cap de poquíssimes dates a Madrid pels dirigents de la
nova República espanyola, Manuel Carrasco i Formiguera fou nomenat conseller
del primer i efímer govern de Francesc Macià, on es féu càrrec de la conselleria
de Sanitat i Beneficència, conselleria a la qual, per cert, Fontbernat s’incorporaria
breument, durant la difícil època del president Lluís Companys, després que
aquest el fes alcalde de Barcelona (era regidor de l’Ajuntament), funció que
exercí de forma accidental al llarg d’uns dies, i abans de posar-lo definitivament
al capdavant de la Direcció General
de Radiodifusió de la
Generalitat.
Carrasco i Formiguera, elegit diputat a les Corts Espanyoles
per la circumscripció de Girona el 1932, es destacà a Madrid defensant la
integritat de l’Estatut de Núria i la llibertat religiosa. Aquell any, però,
fou expulsat del partit en què militava, el d’Acció Catalana, juntament amb
altres membres del seu sector catòlic, tot ingressant a Unió Democràtica de
Catalunya, formació política de dretes acabada de crear. I iniciada la Guerra Civil, el 1936, es
mantingué lleial a la
República, sense abandonar la seva ideologia democristiana,
fet que li comportà ser perseguit pels anarquistes i comunistes, raó per la
qual se n’anà al País Basc, on col·laborà amb el govern del president Aguirre.
Aquell exili voluntari de Carrasco i Formiguera tingué una curta durada, ja
que, ocupada Guipúscoa pels franquistes, ell tornà a Barcelona el febrer del
37, on fou de nou perseguit, cosa que l’obligà a marxar cap a Bilbao, en
companyia de la seva família, com a ambaixador oficiós de la Generalitat. Però,
tal com he descrit més amunt, Carrasco tingué la dissort de ser detingut pels sublevats
contra el legítim govern de la Segona República espanyola, jutjat (¿) i condemnat
a morir afusellat, sentència que no s’acomplí fins el 9 d’abril de l’any
següent, atès que moltes personalitats mundials, començant pel papa Pius XII, sol·licitaren
a Franco clemència per a Manuel Carrasco i Formiguera, petició a la qual el
dictador -que odiava els catalans tant o més que Primo de Rivera, el seu
antecessor-, es negà a escoltar, tot signant, amb la seva pròpia mà, l’ordre
d’execució.
L’historiador, advocat i polític Josep Benet deixà, en el
moment del seu òbit, una biografia força enllestida sobre Carrasco i Formiguera.
Assegut al seu costat, en un sopar d’amics celebrat alguns anys abans, li vaig
preguntar quan veuria la llum pública, i ell em respongué que desitjava que tots
els detalls relatius a la vida d’aquell gran polític català, honrat fins al
moll de l’os, catòlic convençut i que morí màrtir, fossin ben contrastats. «Va
ser, el seu judici -afegí-, un judici ple d’irregularitats contra un home de bé
que volia el millor per al seu poble, per a la seva estimada Catalunya».
Posteriorment, algú m’assegurà que les últimes paraules que pronuncià Manuel
Carrasco i Formiguera, en l’instant de ser passat per les armes -assassinat,
més ben dit- foren les següents: «Jesús, Jesús. Visca Catalunya lliure!». Unes
paraules ben definitòries, sens dubte, de la seva extraordinària i exemplar
personalitat.
 |
| Josep Benet |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada