Sant Martí, la diada del qual enguany
s’escau aquest diumenge, dia 11 de novembre, és un dels sants més populars de
casa nostra. I, talment com sant Miquel, havia estat molt venerat per les
tropes franques que ajudaren a expulsar els moros que ens envaïren en el passat,
tropes que no dubtaven a erigir-li una capelleta a tots els cims que
conquerien. És per aquesta raó que sant Martí té tantíssimes ermites arreu del
territori català, a més d’un cèlebre i històric monestir pirinenc, al qual Pau
Casals dedicà una bonica i inspirada sardana, la titulada Sant Martí del Canigó, on pot escoltar-se, gràcies a l’enginy
musical del mestre del Vendrell, el so característic de les campanes d’aquest cenobi
benedictí, ubicat a l’anomenada Catalunya Nord.
Per altra banda, sant Martí és patró
de moltíssimes poblacions, com Sant Martí de Provençals -avui «ficada» dins de
Barcelona-; Santa Pau, a la
Garrotxa; Talarn, al Pallars Jussà; la Vajol i el Far d’Empordà, a
l’Alt Empordà, etcètera, sense oblidar que la ciutat de Perpinyà, la capital del
Rosselló, celebra les seves fires, que prenen el relleu a les de Girona.
Sant Martí, bisbe de Tours, té diverses
llegendes que el fan soldat de cavall i que el vinculen amb la, diguem-ne, Catalunya
Sud, com la de la capa que, d’un cop d’espasa, partí en dues meitats, per tal
de donar-ne una a un pobre, mig mort de fred, i la de l’origen de l’«Estiuet de
Sant Martí», temps de bonança que, pels volts de l’11 de novembre acostuma a
fer, acomplint-se així la promesa que el sant féu a un pagès, el qual se li
queixà que les primeres fredorades ocasionaven grans estralls a l’agricultura.
Ambdues llegendes tenen com a escenari l’antic municipi de Sant Martí de Provençals,
lloc on diuen que, a la casa del pagès, posteriorment s’hi aixecà l’actual
església parroquial. Cal recordar, per cert, que, al cementiri de Sant Martí de
Provençals, hi rebé sepultura Narcís Monturiol, l’inventor del submarí, les
despulles del qual foren traslladades al de Figueres, durant l’època de
l’alcalde Ramon Guardiola, perquè reposessin al panteó d’homes il·lustres de la
capital altempordanesa.
De sant Martí, el del popular
refrany català «Per Sant Martí mata el porc i enceta el vi» (es refereix al vi
novell), es conten algunes historietes que tenen per marc les terres gironines.
Així, explica la tradició que aquest sant vivia en una barraca vora la riera
d’Osor, en el trajecte que va des d’aquest llogarret fins a Susqueda, i es
dedicava a fer favors a tort i a dret, cosa que arribà a despertar la ira del
diable. Per això, el rei de l’infern, disposat a fer la guitza a sant Martí,
començà a repartir diners a dojo i a prometre que vetllaria pel bé del país. Però
a la gent, aquell «senyoràs» tan ric i generós, no li inspirà gens ni mica de
confiança, motiu pel qual l’engegà a dida. I el diable, llavors, s’adreçà a
sant Martí i li proposà fer una juguesca, per tal de mirar de guanyar-se la
simpatia d’aquells que el rebutjaven, juguesca consistent a veure qui dels dos
faria un salt més gros des de dalt la barraca. El sant, sempre d’acord amb el
que diu la tradició, s’hi avingué i triomfà rotundament, mentre que el seu contrincant,
protagonitzant un ridícul espantós, efectuà un salt tan escarransit que caigué al
bell mig de la riera, on quedaren impreses unes marques, a les quals se’ls donà
el nom de «les anques de diable».
Una altra d’aquestes historietes de
sant Martí que tenen per marc les terres gironines explica, igualment segons la tradició, que el sant
i el diable es trobaren un dia, per casualitat, al vell camí ral que va de
Lloret de Mar a Vidreres, i que aquest últim desafià sant Martí a veure qui
dels dos faria un salt més gros (es veu que al dimoni li agradava molt, això de
saltar). Aleshores, sant Martí, amb tota naturalitat, féu un bot i anà a caure
a l’Esparra, mentre que el pobre diable caigué com un fardell enmig de l’estany
de Sils, tot quedant aquest pràcticament eixut.
I ja per acabar, deixeu-me contar de
quina historieta prové el fet que d’un pedregam, existent al costat de la Font de Sant Martí, a
Riudellots de la Creu,
hom digui que allà hi ha les petjades del cavall de sant Martí. Segons una tradició,
els moros tenien un gran odi al sant a causa dels estralls que els havia produït.
I, després d’aconseguir atrapar-lo al citat poble, sant Martí se’ls féu
fonedís, deixant com a únic rastre les empremtes de les potes del seu cavall.
Uns potes de cavall que els de Riudellots ensenyarien més tard (ignoro si
encara ho fan) amb autèntic orgull.
Aquestes són tres mostres de la
suposada presència de sant Martí, patró de la cavalleria catalana abans que
sant Jordi, a les terres gironines. I dic suposada presència, perquè, en
realitat, formen part de la llegenda. El que sí és veritat, però, és que sant
Martí ha gaudit sempre arreu de casa nostra (ara, potser, no tant) d’una veneració
extraordinària.
L'històric monestir pirinenc de Sant Martí del Canigó, al qual el mestre Pau Casals va dedicar una bellísima sardana. |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada