El «rojo-separatista» Emili Vendrell

L’any 1959, ara fa mig segle, Emili Vendrell, que poc temps després -el 2 d’agost del 1962- emprendria el camí de l’Eternitat, actuà en directe, per última vegada, a Ràdio Girona EAJ 38 (emissora que tenia llavors els seus estudis al vell carrer de la Força), tal com queda reflectit en una foto apareguda al llibre 50 anys de Ràdio Girona (1933-1983), escrit per Miquel Gil i Bonancia, foto en què també apareix un jove i excel·lent músic gironí, Josep Maria Sabench, que acompanyà Vendrell al piano. I l‘any 1969, ara fa quatre dècades, Joan Manuel Serrat, aprofitant la presentació del seu disc dedicat a Antonio Machado, homenatjà el gran tenor català, interpretant, com a cloenda de la primera part d’aquell mític concert que oferí al Teatre Tívoli de Barcelona, la peça La taverna d’en Mallol, d’Apel·les Mestres, que Emili Vendrell abans tantíssim havia popularitzat.

Emili Vendrell i Ibars, nascut al barceloní carrer de la Cera, feia de paleta, igual que el seu pare. El 1911 ingressà a l’Orfeó Català, on tingué com a mestre el seu fundador, Lluís Millet, del qual esdevingué deixeble predilecte, i ben aviat sobressortí en la interpretació de sarsueles -Doña Francisquita, d’Amadeu Vives, i Cançó d’amor i de guerra, de Rafael Martínez Valls, entre d’altres-, així com en la de les cançons pròpies de la Renaixença catalana: Rosó, Per tu ploro, etc. I convé ressaltar que, al llarg de la seva vida, Vendrell fou un extraordinari intèrpret de les melodies més populars de casa nostra, les quals, juntament amb les del gènere sarsueler, portà arreu d’Europa i Amèrica del Sud, tot arribant a enregistrar-ne una quantitat considerable en disc. Per altra banda, participà en nombrosos programes de ràdio (a Ràdio Associació de Catalunya, primer, i a Ràdio Barcelona, després) i en festivals benèfics. I també Emili Vendrell col·laborà, com a tenor solista, amb la coral Els Cent Homes d’en Fontbernat, amb la qual gravà l’any 1931, als estudis barcelonins de la discogràfica Odeon, sis himnes de Catalunya, tot enorgullint-se de ser «un home d’en Fontbernat». Aquest gran músic gironí, Josep Fontbernat, director general de Radiodifusió de la Generalitat republicana, sempre recordava que, en demanar-li la gent quants homes integraven realment la seva popular coral, responia: «Som dos-cents! Cent i l’Emili Vendrell, que val per cent homes més».

Pel seu catalanisme, Vendrell, quan finalitzà la Guerra Civil, fou detingut, acusat de «rojo-separatista». O, més concretament, de «rojo propagandista, masón y separatista». En el judici que se li féu, eminents sacerdots certificaren la seva catolicitat. I quant a «rojo propagandista», quedà demostrat que fou contractat per la Generalitat, juntament amb el ballarí Joan Magriñà i d’altres artistes, per tal de divulgar, amb el seu art, la nostra cultura per diversos països europeus. Tot plegat que, al final, el tribunal només pogué «arrapar-se» a l’acusació de «separatista» o, més ben dit, de «rojo-separatista», acusació sobre la qual Emili Vendrell declarà: «Si se me juzga por querer con toda mi alma a Cataluña, soy culpable. Por nada más.» Aquella declaració de l’excepcional tenor, tan clara i contundent, li valgué una condemna de cinc anys de desterrament. Primer anà a Madrid i, més endavant, a València, on cada cop que era contractat per cantar en qualsevol companyia lírica, en els cartells, sota el seu nom, una mà plena d’odi hi escrivia: «Rojo-separatista».

Aquell càstig que els franquistes imposaren a Emili Vendrell quedà reduït, en virtut de diverses revisions del seu judici, a dos anys i mig. I, en acabar-se, el cantant reaparegué al Teatro Principal Palacio de la Rambla barcelonina amb Doña Francisquita, enmig d’una enorme expectació. «Quan Vendrell aparegué en escena es va produir l’ovació més gran que es pugui imaginar i, en finalitzar (…), el públic, posat dempeus, frenètic i fervorós, el victorejava», assenyala Miquel Badenas i Rico, que assistí a l’espectacle, al seu llibre El Paral·lel, història d’un mite (Pagès editors - Lleida, 1988), on afegeix que «Vendrell no pogué contenir la seva emoció i es va refugiar rera l’arbre del decorat plorant a llàgrima viva. El seu carisma era tot un símbol, i més encara en aquells durs anys de repressió del nostre país.» D’aquells durs anys, en els quals tantes mostres de solidaritat i insolidaritat es donaren, la família Vendrell tan sols rebé, per part del món artístic, una adhesió. «Va ser -indica també Badenas- la de Marcos Redondo, que es va presentar al domicili dels Vendrell i va oferir el seu ajut moral i material en el que calgués menester.» Redondo, el número u dels barítons espanyols, era un home de bé, malgrat que sovint s’hagi dit el contrari.

En morir, a Barcelona, Emili Vendrell, el seu cos fou amortallat amb un llençol blanc, damunt el qual es posà la bandera catalana, tot i que l’any 1962 el franquisme era ben viu. Es parlà de traslladar les seves despulles al Palau de la Música Catalana, seu de l’Orfeó Català, però les autoritats no ho autoritzaren, car temien que es produís una perillosa manifestació ciutadana. El reconeixement públic a Vendrell, però, ha quedat patent en la placa que hi ha col·locada en una modesta casa del carrer de la Cera: «Emili Vendrell Ibars, cantaire de Catalunya, va néixer en aquesta casa el dia 13 de gener de 1893». I també en la petita plaça que es construí al carrer del Peu de la Creu, inaugurada el 9 de maig del 1982, amb l’assistència de l’aleshores alcalde de Barcelona, Narcís Serra, la vídua del cantant, Marie Coutier, el seu fil, Emili Vendrell jr., que no tingué gaire sort en el món del cant, i nombrosos artistes com Mary Santpere. En aquesta placeta, hi ha dues plaques. Una diu així: «Plaça Emili Vendrell (Barcelona, 1893-1962), tenor». I l’altra, el següent: «A Emili Vendrell, músic cantaire que expressa amb la seva veu inoblidable l’esperit de la nostra cançó, 1893-1962».

El «rojo-separatista» Emili Vendrell, doncs, ha estat l’intèrpret de les nostres millors cançons. Unes cançons que, malgrat el pas del temps, sempre s’han mantingut ben fresques en la memòria de moltíssima gent, a part que diverses localitats del país han dedicat carrers a aquest fabulós cantaire i gran català, entre les quals -almenys, fins ara-, no figura la ciutat de Girona, cosa que cal lamentar...

Emili Casademont i Comas

Pontós i el llibre «Gràcies» de mossèn Font

Qui amb més fidelitat ha sabut «retratar» fins ara el poble altempordanès de Pontós ha estat, sens dubte, Montserrat Vayreda. Aquesta il·lustre poetessa, traspassada no fa gaire, ho féu l’any 1985 a Els pobles de l’Empordà (Art-3 Editorial-Figueres). O sigui, en un voluminós llibre il·lustrat magistralment pel pintor Lluís Roura, tot fent honor a allò que ella digué un dia: «Si els poetes són pintors/ sense pinzells ni paleta,/ cada pintor és un poeta/ que fa versos amb colors». I un llibre, a més, que conté unes magnífiques col·laboracions literàries d’Anna Maria Dalí i Maria dels Àngels Anglada, les dues també, lamentablement, absents avui del món dels vius.

Montserrat Vayreda després de dir, en els seus inspirats versos dedicats a Pontós, que «Els camps que et volten tenen verds de pruna/ que es fan més vius dessota el cel tibant;/ el teu castell a poc a poc s’engruna/ sota l’ombra impotent de Pere el Gran», i de remarcar que «Tens masies que s’alcen repetides/ damunt planells que semblen de vellut/ amb els badius oberts i les eixides/ des d’on es veu passar la solitud», lamenta, en el seu cant a Pontós, que «Al capdamunt de l’aspra comarola/ la torre que de l’àngel prengué el nom,/ des de fa molts segles està sola/ vençuda i oblidada de tothom».

En efecte, aquesta torre pontosinca, que prengué el nom de la llegenda de l’àngel, es troba sola i oblidada. Però, gràcies a Déu, el poble de Pontós no ha pas estat mai oblidat. Sobretot, des que té com a rector -i d’això ja fa bastant temps- mossèn Pere Font (autor del llibre Pontós: passat i present, aparegut el 2004), el qual, constantment, s’ha preocupat de propagar, amb autèntic entusiasme, la vida d’aquesta antiga localitat, tan amarada de bellesa i virtuts, per mitjà d’uns esplèndids articles periodístics, escrits de forma planera, entenedora, senzilla, que, d’ençà el 1974, ha anat publicant a diferents rotatius, com el meu Diari de Girona, i revistes. Tot plegat, calculo que n’ha arribat a plasmar en paper de premsa cap a un parell de centenars, si bé, tal com fa constar en el seu llibre Gràcies, editat ara per l’Ajuntament de Pontós, en aquesta obra només en recull 145.

Cal ressaltar que mossèn Pere, nat a Hostalets d’en Bas (la Garrotxa) el 1932 i jubilat ja del món de l’ensenyament (ha estat professor d’història als Instituts Ramon Muntaner i Alexandre Deulofeu, de Figueres), és un d’aquells capellans que inspiren tantíssima confiança, que un desitjaria trobar-se’l al seu costat, en arribar l’hora final, ja que l’ajudaria a afrontar, amb total serenitat, el moment de canviar l’efímera vida terrenal per l’eterna que hi ha al més enllà, vida eterna que, per a alguns, és infinitament millor que la d’aquí, mentre que, per a d’altres, malgrat que Déu sap perdonar, és tot el contrari, cosa en la qual també creuen, per exemple, aquells que professen la religió islàmica, que té en Maria Immaculada una de les seves principals «estrelles». I no l’anomeno Mare de Déu, perquè l’Alcorà no admet que Jesucrist fos fill de Déu, sinó un dels quatre grans profetes que hi ha hagut al nostre planeta -l’últim fou Mahoma- i que hi vindrà de nou, al final del temps, per lluitar i derrotar l’Anticrist.

Tornant a mossèn Pere Font, no puc deixar de subratllar que ha estat un veritable plaer rellegir els articles que ha publicat a Gràcies. I recalco això de rellegir, atès que, gairebé tots, ja els havia llegit, quan aparegueren al seu dia a la premsa, i, fins i tot, n’havia revisat abans alguns -revisat que no vol pas dir censurat-, a fi que sortissin nets com una patena de possibles faltes al periòdic figuerenc Hora Nova. I que consti que no parlo així, perquè mossèn Font em dedica, en certa manera, la contraportada del seu nou llibre: «El senyor Emili Casademont, membre del Col·legi de Periodistes de Catalunya, parlant dels qui els agrada escriure, em deia: “Hi ha qui no escriuria ni cinc línies sense cobrar, qui està disposat a escriure sempre que li acceptin els seus escrits i tampoc falta aquell que fins pagaria perquè li publiquessin els seus escrits”. Li manifestava que jo em trobava entre els segons. Em plau repetir-ho ara que recullo uns quants d’aquests articles. Em donaré per molt ben pagat si, a qui en llegeixi ni que sigui només un, l’ajuda d’alguna manera.»

Crec que mossèn Pere Font ja és pot donar per molt ben pagat, ja que sé positivament que els veïns de Pontós, a més d’haver «devorat» amb interès els seus articles tan bon punt apareixien publicats a la premsa, ara tenen un exemplar de la seva obra. Una obra on hi ha reflectida la vida del poble dels darrers 35 anys. I per extensió, la de tota la comarca de l’Alt Empordà, que, en molts casos, té força a veure amb la de Pontós o hi està estretament lligada, sobretot pel que fa a l’aspecte religiós.

Pontós té un agregat que és Romanyà d’Empordà (lloc conegut antigament com el Lourdes català, perquè era una mena del Lourdes francès), on s’aixeca la vella ermita de Santa Anna, de la qual mossèn Pere té cura, ermita cantada de forma també bellíssima per la Vayreda (molt citada, per cert, a Gràcies) a Els pobles de l’Empordà:

«Per l’ull del campanar,/ l’antiga esglesiola/ veu com la sobrevola/ la merla i el pinsà.// Que amb el blat ros de juny/ cada planell es daura/ i de l’arbreda l’aura/ prop del riu que s’esmuny.// Sempre veu repetir/ en cicles, el que esguarda;/ lliga el matí a la tarda/ i la nit al matí.// Veu plorar la tardor,/ riure la primavera,/ i que la neu primera/ esmalta el Canigó.// Romanyà s’ha fet seu/ dels boixos en florida./ Tota la seva vida/ el campanar la veu».

Al meu entendre, però, el llibre-recull Gràcies, que llueix una atractiva portada realitzada del pintor Josep Ministral i que fou presentat l’altre dia a Pontós, amb la massiva assistència dels veïns, encapçalats per l’alcalde Narcís Algam, porta un títol desencertat, ja que mossèn Pere Font, ben al contrari d’allò que ell bonament creu que és just, no ha de donar les gràcies a ningú, tret de les entitats que han fet possible l’edició del volum. Han de ser les persones, aquelles que han anat llegint puntualment els seus articles periodístics, les que tenen l’obligació d’expressar al veteraníssim i culte rector d’aquest poble de l’Alt Empordà el millor i més sincer dels agraïments. Això, almenys, és el que jo penso…

Emili Casademont i Comas

Lladó, el poble que no vol dir-se Lledó

Lògicament, el petit i històric poble de Lladó, situat a la comarca de l’Alt Empordà (alguna vegada, per cert, l’hem pogut veure inclòs a la de la Garrotxa), hauria de dir-se Lledó. I així, la Generalitat republicana, interpretant que aquest topònim prové de lledó, fruit del lledoner, arbre de marcada presència a les terres catalanes, procedí, l’any 1932, a normalitzar el nom de la dita localitat, juntament amb molts d’altres de casa nostra, escrits també de forma incorrecta, o sigui, en català més o menys antic o, fins i tot, en castellà.

Un cop acabada la Guerra Civil, el 1939, els franquistes castellanitzaren al màxim els topònims del Principat, alhora que retornaren a alguns els antics, cosa, aquesta última, que no perjudicava en absolut la Lengua del Imperio, sinó tot el contrari. Així, Lledó tornà a anomenar-se Lladó, nom desposseït, segons les normes gramaticals de Pompeu Fabra, el seny ordenador de la nostra llengua, del seu vertader significat català. Tan sols alguna població aconseguí conservar la seva toponomia catalana, com és el cas de San Jordi des Valls, per exemple, però sense la «t» final de la paraula Sant. Segurament, no es canvià Jordi des Valls per «Jorge de los Valles» a causa d’una enorme badada dels encarregats de dur a terme aquesta, per a ells, tasca tan patriòtica…

L’any 1982, després de la mort del dictador Francisco Franco, l’actual Govern de la Generalitat tornà a donar vigència al nom de Lledó. Però, immediatament, els veïns de Lladó alçaren la veu de la protesta i, basant-se en el fet que els filòlegs en general afirmen que els toponímics s’han d’escriure amb la seva grafia tradicional, volgueren que Lledó continués dient-se Lladó. I així, l’Ajuntament, en un ple celebrat a finals de gener de l’indicat any 82, ho aprovà, per unanimitat, a més d’acordar que tota la correspondència que arribés al poble adreçada a Lledó d’Empordà fos retornada al seu lloc d’origen. D’aquesta manera tan dràstica, doncs, es posà fi a una vella polèmica sorgida feia mig segle, arran del decret dictat per la Generalitat republicana.

Els veïns de Lladó, població que sempre s’ha sentit molt empordanesa i catalana (cal ressaltar que fou una de les primeres a catalanitzar els noms dels seus carrers i places), no volia -ni vol- lluir un nom que, segons diversos documents antiquíssims, sempre ha tingut, tret del curt període del temps republicà i l’encara més curt de l’any 1982. És clar que aquests documents pertanyen a una època en què, en català, tothom, en comptes de lledó, deia i escrivia lladó, fet que encara avui dia ens ofereixen moltes persones que duen el cognom Lladó, per no haver-se preocupat de normalitzar-lo. D’altra banda, convé recordar que, per contra, alguns lladonencs il·lustres (com les germanes Maria dels Àngels i Montserrat Vayreda i Trullol, poetesses i escriptores) sovint, quan es referien al seu poble natal -en temps d’en Franco-, escrivien Lledó. A més, la primera, o sigui, l’autora d’Encara no sé com sóc, premi Fastenrath de novel·la catalana, solia curiosament dir que «Lledó (i no pas Lladó) era el primer poble de la Garrotxa, per bé que situat de cara a l’Empordà.»

Els lledons, per cert, són molt propis de la diada de la Mare de Déu del Carme, que serà dijous vinent. Abans, a la festa major del barri barceloní del Raval se n’havia celebrat, al carrer del Carme, una típica fira, que era la que encetava totes les fires d’estiu que es feien a la Ciutat Comtal, a la qual acudien els pinxos del mateix barri i els de la Barceloneta, tot ensenyant, amb aires de perdonavides, ganivets, punyals i algunes pistoles. Joan Amades explica a les pàgines del Costumari Català que també hi assistia molta mainada, sense que la gent tingués por dels pinxos (navajeros, que també en deien), car era la festa de la Verge del Carme, la seva patrona, i la respectaven d’allò més. Aquella mainada comprava lledons i se’ls menjava, tot i que encara eren força verds, ja que no maduren fins unes quantes setmanes més tard, i afegeix l’insigne folklorista que «més encara que el menjar lledons, havia estat una nota característica de la diada l’engegar els pinyols dels lledons enlaire, servint-se d’un canotet de canya», i que «la mainada s’entrenia engegant una pluja de lledons per damunt dels vianants, fins al punt de fer enutjós el trànsit i de convertir el carrer del Carme en un veritable camp de batalla».

Posteriorment, aquest costum, una mica modificat, passà a la resta de les terres del Principat. I així, jo recordo que, durant els anys 40 del segle passat, a la ciutat de Girona adquirí molta popularitat. Tots els vailets solien tenir una joguina, que ells mateixos elaboraven amb fusta de lledoner. N’escollien un petit tronc, el buidaven i, un cop fet això, col·locaven en un extrem un lledó i, per l’altre, amb una vareta pitjaven fort, per tal de fer-lo sortir «petant», motiu pel qual aquelles joguines eren anomenades petadores o petadores del Carme. Es tractava d’un entreteniment simpàtic i divertit, que avui ha desaparegut del tot. Simpàtic i divertit, és clar, per a tots aquells que, aleshores, tenien entre 10 i 14 anys, perquè per a les persones grans, a les quals se solien adreçar els «trets» d’aquella «arma», la cosa era ben diferent, ja que, si el pinyol del lledó feia diana en l’ull d’algú, podia deixar-lo borni. Que se sàpiga, però, mai no s’hagué de lamentar cap desgràcia.

Ignoro si la mainada de Lladó, pel Carme, arribà a fer petadores i jugar-hi. Però és possible que sí, tenint en compte que la festa de la Mare de Déu del Carme era molt celebrada, després de la Guerra Civil, en aquesta localitat altempordanesa. Ah!, i amb l’alegria d’haver recuperat el nom de Lladó.

En un parell d’ocasions, doncs, diferents governs de la Generalitat han procedit a canviar el topònim Lladó pel que es considera correcte, però per poc temps, ja que el poble no vol dir-se Lledó. Aquesta ha estat sempre una decisió presa per tots els lladonencs. I, tinguin o no tinguin raó, crec que -també sempre- mereix ser respectada…

Emili Casademont i Comas

L’amazic, la llengua marroquina

Un estudi de la Secretaria de Política Lingüística de la Generalitat, revela que, en aquests darrers temps, hi ha hagut, a casa nostra, un descens de més de deu punts dels parlants que usen habitualment el català. Així, del 46 per cent del 2003 s’ha passat al 35,6 per cent del 2008. I també el mateix estudi indica que llengües estrangeres com l’àrab i l’irdú, aquesta última pròpia de l’Índia i el Paquistà, apareixen, per primera vegada, al costat del castellà i el català, com a idiomes d’ús habitual a Catalunya. Tot això, de fet, no constitueix cap sorpresa, ja que es nota -i molt!- en l’«ambient». Ara bé, cal aclarir quelcom pel que respecta a l’àrab. Moltíssima de la gent que viu i treballa al Principat (o que hi treballava fins abans de produir-se la terrible crisi econòmica que estem patint), arribada de l’Àfrica del Nord, no parla pas l’àrab, sinó l’amazic -o algun dels seus nombrosos dialectes-, que és la llengua dels berbers. Una llengua molt i molt vella -s’estima que té una antiguitat de 2.500 anys-, que era la dels tuaregs, escampada posteriorment per ells arreu del Marroc, d’Algèria, d’Egipte, etc., sense oblidar les atlàntiques illes espanyoles de Canàries, que són ben africanes, tal com, tret d’algunes zones costaneres, demostra perfectament el seu paisatge.

Tauregs

El cas del Marroc, que és el que més conec, per haver viscut a Tetuan exercint la professió periodística, és la mar de curiós. La població marroquina, en la seva majoria, és berber I el seu idioma, tot i no ser reconegut oficialment (igual que el castellà, però sí, en canvi, el francès, per considerar-lo una «llengua colonial»), és també el berber, que se sol confondre sovint amb l’àrab. En realitat, el berber és la llengua que fan servir sempre els marroquins, atès que l’àrab clàssic, el principal idioma oficial del país, o sigui, aquell en què està escrit l’Alcorà, el llibre sagrat dels musulmans, tan sols és emprat en activitats culturals, sòcioeconòmiques i mitjans de comunicació impresos.

Lingüísticament, tal com he consignat, el berber té moltes variants, anomenades també accents i dialectes. Les tres més utilitzades al Marroc són el tachelhir, el tamazic i el tarifit, conegudes com a Xelha, en l’àrab diríem marroquí, i com a Barbària, en l’àrab tradicional de l’Orient Mitjà. Aquestes denominacions, per cert, són rebutjades pels activistes berebers, ja que les consideren extremadament ofensives i humiliants, i, en conseqüència, s’estimen més que s’utilitzi la paraula amazic, que és el que jo faig. El tachelhir és parlat al sud del país, o sigui, Agadir, Marraqueix, Rabat, Casablanca, etcètera; el tamazic, més aviat cap al centre del territori, i el tarifit gaudeix de forta implantació a l’àrea del Rif i tot el nord del Regne del Marroc, a ciutats com Nador, Tànger i Tetuan, per exemple.

Els berbers, malgrat qie practiquen la religió islàmica (també hi ha unes minories jueves, cristianes i atees), han aconseguit que la seva ètnia i el seu idioma hagin sobreviscut al llarg del temps. I és més: en els darrers anys han estat creades per tot el país (independent des del 1956 d’Espanya i França, en què hi començà a governar el monarca Mohamed V), centenars d’associacions berbers. I això ha fet que els quioscos de periòdics i les llibreries de les poblacions marroquines més importants ofereixin i posin a la venda revistes sobre l’art berber, que és riquíssim, i la seva cultura. Abans, la Televisió Marroquina havia emès un butlletí de notícies diari de deu minuts de durada en els dialectes de l’amazic. Però, no obstant les protestes, l’Estat ha suprimit, en bona part, tot això, a més de negar-se a reconèixer com a oficial aquesta llengua, que no s’ensenya a les escoles convencionals.

Molts marroquins i marroquines que conviuen amb nosaltres, insisteixo, són d’ètnia i llengua berbers. Per això, jo, per exemple, que vaig estudiar ara fa mig segle l’àrab clàssic, em costa de poder-hi entaular una conversa, malgrat que, de vegades, alguns o algunes queden gratament sorpresos, ja que endevinen de seguida, quan ho intento, que he viscut al seu país i que el conec bé. No fa gaire, per cert, això em passà a la sala d’espera d’un hospital, on hi havia una jove musulmana que, en sentir que sortien de la meva boca uns mots en àrab clàssic adreçats a la meva dona, exclamà tota emocionada: «Esto que acaba de decir ”ser” muy de Tetuán, ¡mi ciudad!». I no vaig estar-me de contestar-li que sí, tot encetant, a continuació, una agradable i amena xerrada -en castellà, naturalment-, en el decurs de la qual vaig elogiar la ciutat on ella obrí els ulls a la vida, és a dir, l’antiga capital del Protectorat espanyol, que, a finals dels anys 1950, tant m’havia fascinat. De la mateixa manera que també havia fascinat moltíssim a alguns prestigiosos directors de cinema internacionals -americans, especialment-, els quals elegiren la típica, bella i blanca medina tetuaní, per tal de filmar-hi seqüències de les seves pel·lícules.

Són pocs els marroquins que saben i parlen l’àrab clàssic. Anant pels carrers i places de casa nostra, procuro, en tot moment, parar bé l’orella, quan sento que alguns s’expliquen entre ells les seves alegries i, sobretot, les seves penes, derivades, aquestes últimes -ho descobreixo gràcies a alguna paraula que pronuncien-, del trist fet d’haver ingressat a les files de l’atur. Però rarament els arribo a entendre de forma completa. Cosa que, molt de tard en tard, no em succeeix, quan en trobo d’altres que s’expressen en àrab, en l’àrab clàssic, com cal suposar. Es tracta, en aquest cas, de gent culta, que té, potser, estudis universitaris i tot. Els restants, acostumats sempre a parlar en les variants de l’amazic, sovint àdhuc em fan adonar que es topen amb certes dificultats per llegir i interpretar allò que, en l’alfabet àrab, alguns comerciants de la seva mateixa nacionalitat posen als rètols anunciadors de les botigues que regenten. I és que el poble marroquí posseeix una altra llengua, que no és pas, precisament, l’àrab, encara que, pel que respecta a la fonètica, s’hi assembli força...

Medina de Tetuan

Emili Casademont i Comas

Sant Pere i el tabac

La tradició catòlica explica que sant Pere acabà els seus dies a Roma (el 29 de juny del 67) i que, sota el mandat de Neró, morí martiritzat al Circ Vaticà, lloc en què Constantí, al principi del segle IV, féu construir la gran basílica vaticana. L’any 1939, Pius XII, papa de no molt grata memòria, ordenà que s’excavés el seu soterrani, ja que, potser, s’hi trobaria la tomba de sant Pere. El resultat, però, es traduí en un èxit a mitges, atès que n’aparegué una amb la inscripció «Petrus Eni» (Pere és aquí), però contenia una colla d’esquelets humans, de dificilíssima identificació, barrejats amb d’altres de rates. I el 1968, Pau VI anuncià que, segons els estudis realitzats, es podia afirmar, amb tota certesa, que s’havien localitzat les restes de l’apòstol.

Segons una llegenda, poc temps després de la mort de sant Pere, uns monjos agafaren les seves despulles i, per tal d’evitar que fossin profanades, les traslladaren, a bord d’un petit vaixell, fins a un indret de la costa mediterrània empordanesa, que es convertiria posteriorment en monestir benedictí, el de Sant Pere de Roda, on les amagaren. Als anys 60 del segle passat, Alexandre Deulofeu, autor de La Matemàtica de la Història, que exercia de farmacèutic a Figueres, donava això com a vàlid. Però, a hores d’ara, el tema encara continua sense aclarir-se...

De la vida de sant Pere, que sembla que nasqué a Betsaida, que era pescador i que (d’acord amb alguns evangelis apòcrifs i molts treballs d’investigació fets) no podia veure Maria Magdalena ni en pintura, tot oposant-se que fos la gran dirigent i continuadora de l’obra de Crist en aquest món, no se’n saben, en realitat, gaires coses. Igual que de la seva mort i, sobretot -repeteixo-, del que ocorregué després amb els seus ossos. No està comprovat, per exemple, que Jesucrist fos crucificat de cap per avall, tot i que un antic i prestigiós historiador, Flavio Josefo, assenyala que «la pràctica de crucificar enemics de Roma en posicions distintes era llavors molt habitual». Sigui com sigui, el cas és que, sobre sant Pere, hi ha, arreu del territori català, moltes històries i historietes curioses. Així, l’apòstol, segons es conta, visità diverses vegades Barcelona, on tenia un amic, al qual li parlà de les noves idees redemptores de l’home, que ell predicava. I aquell amic el convidà a explicar-les davant un grup de barcelonins, els quals s’afiliaren a la religió que aleshores neixia. D’aquesta manera, sorgiren els primers cristians catalans. Uns cristians que pogueren admirar una imatge de la Mare de Déu, obrada per sant Lluc i que duia sant Pere, que, a causa de la invasió dels moros, ocultaren a la muntanya de Montserrat, fins que, descoberta més tard, començà a ser venerada amb el nom de la Moreneta.

D’altra banda, també es diu que sant Pere i sant Pau vingueren a casa nostra a fer costat a la Mare de Déu, quan aquesta, en temps de la reconquesta de la capital del Baix Ebre pels catalans, anà a Tortosa a oferir la Santa Cinta a les dones tortosines, en premi d’haver lluitat molt ardidament contra els sarraïns. A propòsit de sant Pau, cal indicar que és creença estesa a Catalunya -abans moltíssim més que no pas ara- que aquest sant, quan en Pere fa festa com a porter del cel (tots els dijous de l’any i cada 29 de juny), el substitueix i que, per no ser tan expert en la feina, és més tolerant i deixa entrar al paradís amb més facilitat.

I per acabar, crec que serà interessant que em refereixi al fet que sant Pere, pel que es conta, és un gran fumador, sobretot de pipa (en honor seu, s’havia celebrat un gran concurs de fumadors de pipa al monestir de Sant Pere de Roda), i que no hi ha res que el tempti tant com el tabac. Per això, els nostres avantpassats -besavis o rebesavis-, en morir, volien que, dins el taüt, hi posessin una bossa o capseta de tabac, juntament amb alguns llibrets de paper de fumar (i. en ocasions, àdhuc amb una pipa nova de trinca), per tal de convidar el porter del cel, mentre aquest en despatxava l’entrada. D’aquesta forma, creien que podien captar-se la seva simpatia. Tot això que dic, per cert, encara no ha pas desaparegut del tot a les comarques gironines. Així, un estanquer m’explicava l’altre dia, en descobrir-li jo aquest antic costum, que ara comprenia per què, de vegades, algunes persones li han anat a comprar un paquet de tabac, tot comentant-li que era per a un pobre vellet acabat de finar i que, complint la seva última voluntat, l’havien de dipositar a l’interior de la caixa on rebria sepultura.

Ignoro com s’ho prendrà sant Pere, això del recent increment del preu del tabac, quan baixi a la Terra (a Catalunya, que asseguren que és el lloc on ho fa sempre per adquirir-ne) i es trobi, amb la desagradable sorpresa, que el tabac -que gaudeix de moltes virtuts, segons ell- costa un ull de la cara. Sobretot, cal remarcar-ho, costa un ull de la cara als pobres individus i indivídues, cada cop més nombrosos, que passen a engrossir la llista dels aturats, molts sense cobrar res o quasi res. Segur que l’apòstol tindrà un disgust, un disgust dels grossos, i que procedirà a castigar de forma severa els autors d’aquesta malifeta, barrant-los l’accés, quan estirin la pota, al cel.

Ah!, i que no se’ls passi per la barretina recórrer a sant Pau, que no és un fumador empedreït com sant Pere, perquè sant Pau, tot fent costat al porter celestial, de qui és ajudant, també -n’estic ben convençut- obrarà d’igual i justa manera...

Emili Casademont i Comas

ABSOLUT GERONA

Mantente informado de lo que
sucede en Gerona
http://www.absolutgerona.com/

Blog, Emili Casademont
Publicado by Loreto Junio 22nd. 2009

Hoy les presento el blog de Emili Casademont, periodista y escritor, entre muchas otras cosas. Además colabora con algunos medios de información con artículos de opinión. Como ejemplo, Diari de Girona o Los Sitios, del que es el colaborador más antiguo.

En su blog encontraréis cultura e historia que emana por cualquier palabra que él escriba, en posts como El Catalán Hug de Pinós o La Muerte y el Funeral del poeta catalán Jacint Verdager.

Disfruten del espacio y de la información que en él encontrarán, seguro que les gustará.

A título personal, añadir que me parece un blog muy interesante, en su contenido y también en la forma en la que lo redacta. Lo recomiendo.

(22-6-09)

El català Hug de Pinós

El fundador i primer Gran Maestre de l’Orde del Temple fou Hug de Payns, nascut, el 1070, al castell de Payns, ben a prop de la ciutat de Troyes (França), i mort, el 1136, a Palestina. Això és el que afirmen els francesos, alhora que també asseguren que Hug de Payns fou un dels primers nou cavallers (tots ells, per descomptat, francesos) que tingueren els templers, tot afegint que dirigí l’orde durant un parell de dècades, és a dir, fins que morí, després d’haver-lo convertit (cal recordar que, en català, la paraula orde pertany al gènere masculí) en una influent institució militar i financera internacional.

No tothom, però, està d’acord que Hug de Payns fos francès, ja que hi ha, per exemple, una entitat templera baganesa, la Gadani Militia Templi, creada ara fa un any, que creu que Hug de Payns es deia, en realitat, Hug de Pinós i era fill de Bagà, la capital històrica de la comarca del Berguedà. I ha estat arran d’un article que vaig publicar al Diari de Girona (llegida pels seus membres per mitjà d’Internet), que els «templers» baganesos m’han demanat que ampliï, fins allà on em sigui possible, allò d’«el català Hug de Pinós» que jo deia en el citat article, cosa que, amb molt de gust, tot seguit vaig a fer, atès que el prinicipal motiu que els mou no és altre que el de recollir proves que avalin la teoria de l’Hug de Pinós.

En totes els relats catalans antics -i no tan antics- que he consultat, sempre, ben al contrari del que m’ha passat amb els de fora, hi he trobat que es parla del català Hug de Pinós i no pas del francès Hug de Payns. I, a més, hi ha un manuscrit anònim del segle XVIII, dedicat al comte de Guimerà, dipositat a la Biblioteca Nacional de Madrid (el titulat «Declaración de la inscripción griega de la cruz de la iglesia de San Esteban de Bagá, pueblo-cabeza de la Baronía de Pinós que, junto con la Armada, tomó Tierra Santa, año de 1110»), segons el qual, durant la Primera Croada, un contingent de cavallers catalans, entre ells Galceran i Hug de Pinós, naturals de Bagà, participà en la presa de Jerusalem del 1099. Del contingut de l’esmentat document es pot deduir que, temps més tard, aquells cavallers s’instal·laren damunt les ruïnes del Temple de Salomó, d’on prengueren el nom de templers, i formaren una confraria que tenia com a missió defensar els cristians que peregrinaven a Terra Santa, sempre exposats a ser assaltats i robats pels àrabs. I també es pot deduir del document en qüestió que Hug de Pinós adoptà el cognom Bagà, o sigui, el nom del seu lloc d’origen, raó per la qual, des de llavors, fou conegut com a Hug de Bagà, posteriorment transformat en Hug de Payns, que és com la història oficial ha reconegut el primer Gran Maestre del Temple. De la història oficial, però, no se’n pot fer gaire cas. Multitud de proves, gràcies als investigadors, ens ho demostren a bastament.

Per altra banda, cal consignar que la família Pinós de Bagà apareix sempre relacionada amb els templers. Així, segons he trobat escrit, contribuí a la construcció de l’església baganesa dedicada a Sant Esteve, aixecada per iniciativa de Galceran, on aquest diposità el «Lignum Crucis» que el papa Urbà II regalà als croats perquè presidís les seves batalles. Aquest «Lignum Crucis» tenia la forma d’una creu de quatre braços i fou la que la confraria catalana cosí damunt els seus mantells blancs, a tall de distintiu, el qual serví per identificar la vestimenta dels templers.

I hi ha, també, una relat recollit per l’il·lustre folklorista Joan Amades, que forma part del seu llibre Les cent millors llegendes populars -relat que porta per títol «Els nou barons de la Fama»-, molt interessant (les llegendes sovint s’han extret de fets ben reals), ja que dóna a entendre que el primer Gran Maestre de l’Orde del Temple fou el fundador de la baronia de Pinós: «Després de mort el gran capità (es refereix a Otger, el gran capità català de la Reconquesta, que morí lluitant contra els moros a Roses), els nou cavallers que van seguir-lo es van titular barons, i cada un s’ensenyorí de les terres que havia netejat de moros». La cosa, crec jo, sembla prou clara.

De qualsevol manera, em fa l’efecte que la discussió sobre si Hug de Pinós i Hug de Pyans eren la mateixa persona -cosa que considero molt probable- sempre es mantindrà. Sobretot, per part de França, que mai no permetrà que li «pispin» la figura més important de la història templera. Per contra, no hi ha cap dubte que Jacques de Molay, el darrer Gran Maestre del Temple, era francès. Existeix molta documentació que així ho prova. De Molay, detingut per ordre del rei gal Felip el Bell -o per la del Papa de Roma, que estava sotmès a ell-, després de confessar sota tortura tots els horrorosos pecats que mai els templers no havien comès, fou condemnat a morir a la foguera. Amb la seva desaparició, Felip el Bell evità haver de pagar una quantitat considerable de diners que devia a l’Orde del Temple i, a més, s’apropià de bona part de la seva immensa fortuna, que incloïa moltes propietats a l’Estat espanyol (entre elles, les gironines d’Aiguaviva i Castelló d’Empúries). El Vaticà, últimament, ha hagut de reconèixer que els templers eren innocents i que el seu orde fou dissolt de forma totalment injusta. Però, per desgràcia, els gravíssims delictes contra el Temple fa temps que prescriviren…

Emili Casademont i Comas