Chopin, Losada i «El vals del adiós»

Frederic Chopin

Mai no s’ha pogut determinar la data exacta del naixement de Fryderik Chopin, ja que, segons consta en la seva partida de baptisme, fou la del 22 de febrer del 1810, mentre que els seus familiars sempre afirmaven que era la de l’1 de març del mateix any. I, potser, la família Chopin tenia raó, atès que, en el referit segle XIX, no es mirava gaire prim a l’hora de redactar papers oficials (i a aquests, cal incloure-hi els de l’Església, que eren, en molts casos, els únics que es feien), raó per la qual, sotmesos a seriosos estudis i investigacions, s’hi han pogut detectar múltiples errors. De qualsevol manera, no hi ha dubte que l’extraordinari compositor musical i gran pianista polonès -tocant el piano, ja d’infant se’l considerava un autèntic «nen prodigi»- nasqué ara fa 200 anys.

Era jo força petit, poc després del final de la Guera Civil, quan vaig «descobrir» Chopin, a qui, d’ara endavant, anomenaré, en aquest article, Frederic i no pas, com fan els castellans, Federico. I el vaig «descobrir», gràcies a uns programes d’aquella Ràdio Barcelona controlada pel franquisme, on s’oferia, per capítols, una biografia seva un xic falsejada, però no exempta de cert interès, tenint en compte que parlava d’un territori dels Països Catalans, el de les Illes Balears, en què, durant un curt període de temps, residí Chopin, acompanyat de la cèlebre escriptora francesa George Sand, pseudònim d’Aurore Dudevant, quan ell tenia 26 anys i ella, un xic més granadeta i amb fills petits, 32.

George Sand

Frederic Chopin, que mai no estigué gaire fi (vull dir, és clar, que sempre patí alguna malaltia), anà a Mallorca, seguint els conselles de la ciència mèdica, per tal d’intentar millorar el seu delicat estat de salut, i s’instal·là el 1838, amb el piano que tenia a París, en una cel·la -habitació- de la Cartoixa de Valldemosa, convertida avui en museu, on es guarda el referit i venerat instrument. El clima de Ses Illes, però, a causa d’un hivern plujós i humit, agreujà els mals de Chopin, que eren molts, i l’home esdevingué, al final, tuberculós. Amb tot, encara visqué algun temps, ja que deixà d’existir a París, el 17 d’octubre del 1849, pocs mesos abans d’arribar a la quarantena, a l’edat de 39 anys. Anteriorment, cal consignar-ho, Frederic Chopin havia partit peres amb George Sand i els fills d’aquesta. I a tot això, cal afegir-hi el fet que, el 1835, el músic, ben convençut que estava a punt de morir, procedí a redactar el seu testament, que modificaria més tard.

Frederic Chopin fou tot un geni de la música. Famós arreu del món -d’una manera en particular, però, a la vella Europa-, oferí concerts realment excepcionals, gairebé sempre amb obres simfòniques de la seva creació, com les cèlebres «poloneses». I també compongué d’altres peces, com El vals de l’adéu, conegut sempre en castellà per El vals del adiós, en una època en què, gràcies sobretot al vienès Johann Straus, els valsos s’havien posat de moda al continent europeu. El vals del adiós, per cert, propicià que s’escrivissin algunes obres literàries inspirades en la biografia de Chopin, com la d’Antoni Losada, el guionista de Ràdio Barcelona, que esdevindria un personatge d’allò més popular, i l’inventor, a l’Estat espanyol, dels serials radiofònics, amb Cuentos de los bosques de Viena, sis anys abans, el 1941, que Guillermo Sautier-Casasecas posés en antena, a Madrid, la seva primera ràdionovel·la. Avui dia, però, tots dos, els «reis» d’aquest gènere radiofònic, que tantíssimes llàgrimes provocà als seus nombrosos seguidors (seguidores, millor diria), han caigut al fons del pou de l’oblit.

La Parca visità el meu amic Losada a Miami (el proper 24 de juny farà un parell de dècades), on es retirà, després d’haver escrit articles en una enorme quantitat de revistes americanes, així com d’haver triomfat a la TV de l’Havana i a d’altres televisions de l’Amèrica de parla castellana, en les quals, de tant en tant, «deixava anar» paraules i expressions clàssiques catalanes (paraules i expressions que considerava que podien ser «captades» perfectament per tothom), cosa que ja havia posat en pràctica a Ràdio Barcelona, malgrat que el règim franquista ho prohibia.

D’altra banda, Antoni Losada, autor de set obres de teatre, totes estrenades, i el mateix nombre de guions cinematogràfics, tots també estrenats, fou, al llarg dels anys 40 i 50, una figura destacadíssima de l’emissora degana de l’Estat espanyol, mercès a uns espais, com el titulat Recortes de Prensa, que cada diumenge a la tarda hom podia escoltar, abans del celebradíssim programa d’en Pau Pi, fet pel locutor, ventríloc i actor Enric Casademont i Aymerich, format a Ràdio Girona i parent meu -mort força jove, el mes d’octubre de l’any 1975-, i la locutora Pilar Montero. Aquell Pau Pi, realitzador de moltes campanyes benèfiques, després passaria, amb el nom de Paulinet, a Radio España de Barcelona, juntament amb la simpàtica «senyoreta Pilar», posseïdora d’una de les veus més maques que ha tingut la radiodifusió catalana.

Per acabar, ressaltaré que El vals del adiós d’en Losada fou exitosament estrenat el 23 d’octubre del 1949 al Teatre Calderón, de la Ciutat Comtal, amb l’Enric Casademont, tot just incorporat a la ràdio barcelonina, i la Graciela Crespo, que interpretaren els seus papers principals, mentre poc temps abans, convertida l’obra en serial radiofònic, havia triomfat rotundament al Cap i Casal, així com a la resta de Catalunya, ja que, aleshores, Ràdio Barcelona podia sintonitzar-se molt bé des de qualsevol indret de la nostra geografia -en hores diürnes, sobretot- per Ona Mitjana.

Portada de la versió escènica d' "El Vals del Adiós", editada amb motiu de la estrena al Teatre Calderón de Barcelona el 23 d'octubre del 1949, protagoniztada per Enric Casademont i Graciela Crespo.

Emili Casademont i Comas

La foto «escandalosa» de Sílvia Morgan

<> La va dedicar als periodistes del «Diario de África» l’any 1959, mentre rodava a Tetuan, ciutat on s’editava l’històric rotatiu en llengua castellana, la pel·lícula «Misión en Marruecos»

Aquesta és la foto que l’actriu de cinema català Sílvia -i escric Sílvia, amb accent a la primera «i», tal com mana la llengua de Pompeu Fabra- Morgan (Barcelona, 1923-Arizona, Estats Units, 2009) dedicà als periodistes del Diario de África, quan, l’any 1959, filmà a Tetuan, ciutat on aleshores jo residia i treballava de redactor al citat rotatiu, la pel·lícula Misión en Marruecos, al costat d’Alfredo Mayo.

D’aquesta foto, titllada d’«escandalosa» per la censura de l’Espanya franquista, vaig parlar-ne en un article, publicat al Diari de Girona el dia 15 del mes de novembre de l’any passat, on recordava que havia tingut el goig de conèixer personalment i fer amistat amb la bella i simpàtica Sílvia Morgan (que, en realitat, es deia Maria dels Àngels Borràs i Comas), en ocasió de l’esmentada filmació, realitzada a la ja antiga capital del Protectorat espanyol al Marroc (aleshores, tant aquest protectorat com el francès havien desaparegut, igual que la zona internacional de Tànger, i tot era el Regne del Marroc, governat pel monarca Mohamed V), article que vaig fer immediatament després d’haver-me assabentat de la trista notícia de l’òbit de l’estrella barcelonina, donada a conèixer pel mateix rotatiu gironí.

Segons el nebot de la Sílvia, el poeta, escriptor i economista Josep C. Vergés, fill de Josep Vergés, fundador del setmanari Destino i de l’editorial del mateix nom, que publicà l’obra completa de Josep Pla, Diari de Girona fou l’únic mitjà de comunicació de l’Estat espanyol que parlà del decès, a l’edat de 85 anys, de la seva tia, germana de la seva mare. Sílvia (al principi, Sylvia) Morgan debutà al cinema el 1943 i participà, al llarg de la seva carrera -finalitzada a començament dels anys 60-, en una trentena de pel·lícules, com ¿Crimen imposible?, el 1955, amb la qual guanyà, a Madrid, un importantíssim premi d’nterpretació, .

Josep C. Vergés agraí, en una carta oberta al Diari de Girona, l’emocionat record africà que jo vaig dedicar a Sílvia Morgan i que, un cop «jubilada» com a actriu -als seus 40 anys i escaig-, es casà amb el productor cinematogràfic S. Newman i se n’anà a viure a Roma, tot primer, i, més tard, al desert d’Arizona, on trobà la mort i rebé sepultura.

De forma totalment inesperada, remenant papers i documents antics que conservo dels meus vells temps de periodisme a l’Àfrica del Nord, he retrobat l’«escandalosa» foto dels anys 50 de Sílvia Morgan, que ja donava per perduda, cosa que em sabia molt de greu, i que, amb gran complaença, avui ofereixo als lectors del meu blog. La llavors popularíssima Sílvia -enguany, lamentablement, del tot oblidada- hi escrigué, tal com es pot comprovar, el següent: «Para los redactores de “Diario de África” con toda mi simpatía, Sílvia Morgan», després d’una entrevista que li féu Carlos de Yrissari, parlant els dos en català, i publicada parcialment, en honor d’ella, també en català.

I és que Carlos de Yrissari, igual que d’altres redactors de l’històric Diario de África (desaparegut cap a la meitat de la dècada dels 60), així com del seu gran suplement del dilluns, África Deportiva (aquest deixà de sortir el 1959), coneixia la llengua materna de Sílvia Morgan. Una llengua que, contràriament a allò que succeïa a l’Estat espanyol, els periodistes que treballàvem llavors als dos únics diaris hispano-marroquins que quedaven (un a Tànger, que era l’España, i l’altre a Tetuan), i que no trigarien gaire a veure’s forçats a plegar veles, podíem utilitzar, amb tota llibertat, al nou Regne del Marroc.

Emili Casademont i Comas

Miguel Hernández, el «poeta cabrero»

L’any 1972, Joan Manuel Serrat compongué una colla de cançons, a partir de determinats poemes de Miguel Hernández, que enregistrà en disc. I ara, al cap de gairebé quatre dècades, acaba de fer el mateix, amb motiu de commemorar-se el centenari de la naixença, a la ciutat d’Oriola (País Valencià), d’aquest poeta i dramaturg d’«especial relevancia en la literatura española del siglo XX», així és qualificat per les modernes enciclopèdies, traspassat de forma ben prematura i trista, als 31 anys, a la presó d’Alacant, després de la Guerra Civil.

Miguel Hernández, fill d’una família modestíssima, des de molt petit s’hagué de dedicar a fer de pastor de cabres, ofici que, en les hores lliures, alternà amb els estudis, tot realitzant, al mateix temps, sovintejades visites a la biblioteca de Luis Almarcha, canonge de la catedral oriolana, on descobrí els principals clàssics de la llengua castellana, així com les traduccions dels escriptors grecs i llatins més importants. Ben aviat, als 15 anys, començà a compondre poesies, inspirades en l’entorn en què vivia: la muntanya, les cabres, el riu, etc., que es publicaren als diaris alacantins. El 1933, Hernández veié la sortida al carrer del seu primer llibre, Perito en lunas, i, un any més tard, es relacionà, ja instal·lat a Madrid, amb insignes poetes, com Alberti, Rosales, Aleixandre i Neruda, tot editant-se, llavors, la seva Elegía, dedicada a Ramón Sijé, i el poemari El rayo que no cesa, abans d’incorporar-se, el 1936, a l’Exèrcit Popular de la República, on fou nomenat comissari de Cultura.

El mes de març del 37, Miguel Hernández es casà civilment amb Josefina Manresa, que era andalusa, i es publicaren les seves obres Viento del pueblo, Teatro de la guerra, El labrador de más aire, Cancionero y romancero de ausencias, en morir el seu primer fill, i el drama Pastor de la muerte, mentre, en diferents fronts de la guerra, actuava com a soldat i com a poeta. L’abril del 1939, amb la victòria del general rebel Francisco Franco, poc després de néixer Manuel Miguel, el seu segon fill, Hernández intentà refugiar-se a Portugal, però la policia d’aquell país el detingué a la frontera i el lliurà a la Guàrdia Civil, tot passant per diverses presons, com la madrilenya de Torrijos, on escrigué les famoses Nanas de la cebolla. Posat, inesperadament, en llibertat, retornà a la seva Oriola natal, ciutat en la qual, delatat, se’l detingué de nou i ingressà a la també presó madrilenya de la plaça del Conde de Torrero, ja condemnat a mort, pena que li seria commutada per la de 30 anys a l’«ombra». Finalment, el 1941, traslladat al Reformatorio de Adultos de Alicante, patí una greu afecció pulmonar, complicada amb tuberculosi, i, alguns mesos després -el 1942-, hi morí, a la seva infermeria, i rebé sepultura al cementiri d’Alacant.

Fins ben entrats els anys 50, el franquisme impedí que es parlés de Miguel Hernández, raó per la qual molts, com ara jo (i també la meva enyorada amiga i poetessa Maria dels Àngels Anglada, que em confessaria, temps més tard, la seva admiració per la producció poètica «hernandiana»), no en sabien quasi res. El poeta d’Oriola havia estat objecte de l’ocultació més absoluta. I quan es rescatà Miguel Hernández, àdhuc la seva dona, Josefina Manresa, restà sorpresa, segons ha manifestat José Luis Ferris, biògraf del poeta. «Sin embargo, aquella reivindicación - ha assenyalat-, fue sólo como símbolo de la izquierda. Posteriormente, en los años 70, se escogió lo más beligerante de su obra y no lo mejor construido. Y, en la actualidad, aún hay aspectos del Miguel Hernández poeta que están por recuperar».

Per altra banda, Ferris, que ha fet aquestes declaracions al diari valencià Levante, ha afirmat que «Miguel Hernández sufrió el desprecio de muchos intelectuales de la época, empezando por Federico García Lorca. ¿Un ejemplo? El autor de “Poeta en Nueva York” dio órdenes expresas de que no le dejaran entrar donde él acudía». Aquest menyspreu era literari i, alhora, personal. I és que «Lorca -ha remarcat Ferris- tenía alergia a Miguel Hernández, porque no soportaba a los rústicos, a aquellos que no se cuidaban y no mostraban un aspecto burgués. No soportaba sus pantalones de pana. Luis Buñuel contaba que a él no dejó que lo acompañara a una visita por no llevar corbata». Federico García Lorca, cal recordar-ho, era un «señorito andaluz», mentre que Miguel Hernández era un pobre home del camp, de pagès. A més, ha dit Ferris que el granadí, assassinat pel franquisme el 1936, era l’epicentre a Madrid, en el terreny poètic, i que «Miguel llegó allí lleno de vitalidad y llamaba la atención sin hacer nada. Esto causó también cierta manía, aunque no por su obra, todavía no difundida. Incluso se puede hablar de una alergia política, porque, durante la Guerra Civil, Rafael Alberti quiso ser el poeta del pueblo y realmente lo era Hernández». O sigui que el poeta d’Oriola, que sempre es posà al costat i defensà la gent més humil, produí molta al·lèrgia, no només a Lorca.

Aquest era Miguel Hernández, que es casà per l’Església poc abans de morir, per tal que no fos dit que Josefina Manresa era una dona qualsevol. Una dona, per cert, que l’inspirà el llibre de poemes El rayo que no cesa, considerat un dels més bells de la lírica espanyola. El «poeta cabrero», com popularment hom anomenava Hernández, fou, en definitiva, l’autèntic «poeta del pueblo». Un personatge que ara, en commmemorar-se el centenari de la seva naixença, serà homenatjat -segur, però, que no tant com, sens dubte, mereixeria- arreu de l’Estat espanyol i de l’Amèrica de parla castellana, gràcies, en part, a Joan Manuel Serrat, el seu gran admirador català.

Emili Casademont i Comas

El figuerenc «Oh, Gran Gilbert!»

Li deien l’«Oh, Gran Gilbert!», però, en realitat, es deia Joan Massó i Gilbert. I aquest any 2010, en farà 125 que nasqué a Figueres. O sigui, el 1885 i no pas el 1888, com erròniament he vist en algunes notes biogràfiques, publicades arran del seu traspàs, a l’edat de 86 anys. El gran Gilbert, essent un marrec, se n’anà de la capital de la comarca gironina de l’Alt Empordà, tot instal•lant-se, com a aprenent de l’ofici de perruquer de senyores, a Barcelona. I entre el 1911 i el 1928, ja convertit en artista de «music hall», emigrà a Buenos Aires, on destacà en una revista musical, parodiant els més cèlebres cantants de l’època, tant masculins com femenins. Després recorregué diversos països de l’altre costat de l’Atlàntic, com el Brasil, per exemple. I també Joan Massó estigué a França, concretament a París, ciutat en què actuà durant algun temps, abans de retornar de forma definitiva a la capital de Catalunya, capital on exhalaria, l’any 1971, el darrer sospir. A París, per cert, segons ell contava (malgrat que hi havia gent que no s’ho acabava de creure, atès que era molt afeccionat a explicar «sopars de duro», imità tan bé Maurice Chevalier, d’una manera més que perfecta, que l’excepcional artista francès es veié obligat a copiar-lo.

El gran Gilbert, actor, «chanssonier» i humorista (s’autodefinia, però, com a fantasista), en iniciar-se els anys 1950, començà a treballar a la famosa Bodega Bohèmia barcelonina -enguany desapareguda-, rebatejada amb aquest nom després de la Guerra Civil, ja que en duia abans un altre, el de Celler Bohemi, denominació que el règim franquista no tolerava. I allà, prop d’un quart de segle, l’«Oh, Gran Gilbert!» esdevingué una autèntica figura, una de les més populars de les nits barcelonines. Així, recordo que, tot just encetada la dècada dels anys 1960, Radio Nacional de España -l’emissora que tenia a Barcelona-, en un programa que feia en directe mitjançant connexions amb diversos locals d’espectacles, més d’una vegada vaig poder sentir l’«Oh,Gran Gilbert!», de Girona estant, fent les delícies del nombrós públic noctàmbul que acudia a veure’l «en viu». Un públic que, de tant en tant, el vitorejava, amb sonores exclamacions d’entusiasme: «Molt bé, Gilbert!», «Bravo, gran Gilbert!», etc. La Bodega Bohèmia era, indiscutiblement, la bodega de l’«Oh, Gran Gilbert!».

Del decès de Joan Massó, en parlaren tots els diaris que aleshores es publicaven a la capital catalana, com també ho féu l’edició per a Catalunya de l’ABC de Madrid, que li dedicà un article que ocupava tres quarts de pàgina. El seu autor, Luis Bonet Mójica (que, per cert, «rebatejava» l’artista figuerenc, ja que sostenia que el seu veritable nom de pila era el de Justo), evocava, entre d’altres coses, una entrevista que li havia fet pocs anys abans, a la mateixa Bodega Bohèmia, Martín Girard. «Mire -li confessava el gran Gilbert a «Martín Girard», pseudònim que solia utilitzar el periodista Gonzalo Suárez-, a mis 79 años, soy completo. Bailo y canto. He batido el récord de estancia de cualquier artista en un local del mundo». I afegia el següent: «Ahora, con el reúma que se me ha fijado en la pierna derecha, ya no puedo bailar como antes. Pero la voz la conservo bastante bien. Usted mismo, dentro de un momento, tendrá ocasión de comprobarlo, puesto que vestido así, de este modo un tanto raro, voy a salir a escena».

L’any 1966, l’«Oh, Gran Gilbert!» intervingué en una pel•lícula. Manolo Summers, el director, guionista i actor de cinema, el contractà per a la seva cèlebre cinta titulada Juguetes rotos. Per a Summers, el gran Gilbert era un vell artista fracassat, la imatge d’un etern lluitador, d’un home que encara esperava -a la seva ja avançada edat!- ser alguna cosa, però que no havia pogut, ni podria en el futur, arribar mai enlloc. En la presentació del citat film, l’«Oh, Gran Gilbert!», bo com un tros de pa, malgrat els seus somnis i suposades mentides, plorava d’emoció, mentre tohom reconeixia que era un joguet trencat (i escric joguet i no pas joguina, tal com diuen els de la capital altempordanesa, que compten amb un magnífic i acreditat Museu del Joguet), mereixedor de millor sort.

Un any més tard, el 1967, l’«Oh, Gran Gilbert!» tindria l’honor d’apadrinar el primer disc de Jaume Sisa, que contenia la cançó titulada L’home dibuixat i que fou presentat a l‘escenari de la mítica Bodega Bohèmia. Un escenari on totes les nits, al llarg, repeteixo, de gairebé un quart de segle, Joan Massó actuà. I un escenari on el gran Gilbert estigué a punt de rebre la visita de la Parca, perquè, immediatament després d’haver-hi cantat i ballat un diumenge de l’esmentat any 1971, notà que es marejava, que començava a no trobar-se bé. Ràpidament, fou traslladat al seu domicili de Barcelona i, al cap de pocs dies, deixava d’existir.

Joan Massó no pogué morir a la seva estimada Bodega Bohèmia, tal com desitjava. O, en tot cas, en un asil, raó per la qual havia estalviat alguns diners, a còpia de molts sacrificis, per si, quan les forces l’abandonessin, tenia necessitat d’ingressar-hi. El diari La Vanguardia acabava la seva nota necròlogica, publicada l’endemà de produir-se el fatal desenllaç, ressaltant que «(Joan Massó i Gilbert) era un artista de calidad muy estimable, paralela a su gran modestia». Una definició que retratava, amb tota fidelitat, aquest figuerenc -sempre incomprensiblement oblidat a la ciutat que el veié néixer-, conegut en el món de l’espectacle nocturn barceloní (espectacle picant i eròtic, fins allà on permetia la censura) per l’«Oh, Gran Gilbert!».

Emili Casademont i Comas

Les festes de Carnestoltes

Segons la tradició, l’encarregat d’encetar les festes de Carnestoltes és el dijous gras, que fou (aquest 2010, naturalment, perquè les dates del calendari corresponents a les citades festes varien cada any) dijous passat, dia en què han de sortir les primeres disfresses al carrer, fet que ha de ser protagonitzat principalment pels infants, i dia, també, en què cal que tothom faci un bon berenar, integrat de forma bàsica per coques de greixons o de llardons, truita de botifarres, etcètera. Com podeu veure, benvolguts lectors, he escrit festes de Carnestoltes i no pas festes de Carnaval, ja que no apareix en cap document antic català, referit a aquestes jornades de xerinola, la denominació Carnaval, l’origen de la qual és modern i arribat de fora, sinó la de Carnestoltes, que és com nosaltres, els catalans, hauríem d’anomenar els dies immediats a la Quaresma, cosa que massa sovint no fem. Un període de temps penitencial i de preparació per al diumenge de Pasqua, aquest de la Quaresma, que començarà dimecres vinent, dimecres de Cendra, el de l’enterrament de la sardina. I, també segons tradició, entre el dijous i gras i el dimarts de Carnestoltes, s’han de celebrar quasi tots els actes carnestoltencs de gran relleu (el folklorista Joan Amades i l’escriptor gironí Joaquim Ruyra solen dir, a voltes, carnestolenc en lloc de carnestoltesc, mot que, de vegades, a mi em plau d’utilitzar), actes com el de la desfilada de la rua. És clar que, actualment, això no passa en algunes poblacions -gironines, sobretot-, car inicien les festes de Carnestoltes força abans i les acaben, com aquell qui diu, per Setmana Santa.

A la segona meitat del segle XIX, el programa del dimarts de Carnestoltes a Barcelona (ciutat que, aleshores, vivia la seva època daurada carnestolenca) era el següent: Al matí, S.M. el rei Carnestoltes es posava malalt. Els metges el visitaven, el ben «lavativaven» i li receptaven els remeis més extravagants. Al migdia, el pacient empitjorava i, per tal que testés, hom cridava el notari. Després, el testament d’en Carnestoltes es feia públic davant una gran gentada, que el celebrava joisament, atès que sempre deixava algun llegat col·lectiu, a part d’altres d’individuals, com aquest: «I també deixa per a tothom/ molta ronya que gratar,/ que si no pica avui,/ pot ser que piqui demà.» A mitja tarda, en Carnestoltes, enmig de grans recargolaments, estirava la pota, xisclant com un beneit. Tot seguit, el seu cos era exposat a la vista de tothom i s’organitzava l’enterrament. Aquest acte, realitzat ja a hora fosca, constituïa una manifestació semblant a l’arribada del curiós personatge, conegut pel «monarca de la tabola», el diumenge de Carnestoltes (aquest any, avui, 14 de febrer). Un enorme seguici de gent disfressada acompanyava el cotxe del difunt, que solia ser transportat per una colla d’ases. També hi anaven, a l’enterrament, moltes dones disfressades de ploraneres a mig vestir, ja que se suposava que s’havien assabentat del decès d’en Carnestoltes trobant-se al llit. I, entre brams, crits i gemecs, li cantaven absoltes, tot traguetant vi del bo i del dolent: «Ja és mort en Carnestoltes,/ ja és mort l’amic millor./ Cantem-li unes absoltes,/ cantem-li una cançó». Hom procurava que l’acte del sepeli finalitzés abans de la mitjanit, perquè, a partir d’aquell moment, començava -i encara comença- el dimecres de Cendra, és a dir, el primer dia de la Quaresma.

Cal ressaltar que aquest programa era força semblant al de Roses. En aquesta població empordanesa de la Costa Brava sempre s’han celebrat les festes del Carnestoltes, fins i tot al llarg de la dictadura franquista (tret de l’any 1939, al final de la Guerra Civil), que les prohibí. Aquelles festes carnestolenques rosinques de postguerra eren comentades puntualment i amb tot luxe de detalls, a travès de l’ara desapareguda Ràdio Popular de Figueres (emissora depenent del Bisbat de Girona i, per tant, quasi lliure de censura), pel recordat periodista local Enric Badosa, bon amic meu, corresponsal a la vila del cap de Creus de Los Sitios de Gerona, diari que, a causa d’estar fortament controlat pels governants, no podia parlar de determinats temes. El Carnaval de Roses, com se l’anomena (per què no, em demano, el Carnestoltes de Roses?), enguany destaca poderosament per la seva brillant rua, que és concorregudíssima, i rep el sobrenom de Carnaval del Mediterrani.

L’origen de les festes de Carnestoltes, per cert, cal cercar-lo en l’època de l’Imperi de Roma, en què els romans commemoraven el regnat de Saturn. Un regnat, sense discòrdies, distincions socials, prohibicions, etcètera, molt feliç. Per això, durant els set dies que duraven aquelles festes, els esclaus es convertien en amos. O sigui, es feien servir per ells, es posaven les seves robes i joies, etc. I, a més, els robaven tranquil·lament tot el que volien, ja que, en aquell curt període temps, els tribunals no «actuaven». Com tampoc no ho feien els senadors i els guerrers, atès que les reunions del Senat quedaven suspeses i les guerres es deturaven. I convé assenyalar que les saturnals romanes, que omplien de gatzara els carrers de l’avui capital d’Itàlia, acabaven amb la destrucció d’un ninot grotesc, que era la representació de Saturn.

L’esbojarrament de les festes de Carnestoltes ha conegut, en determinades èpoques, les més rigoroses censures de l’Església i les prohibicions dels governs. Actualment, però, amb l’evolució dels costums, pot ben bé afirmar-se que l’esbojarrament carnestolenc no arriba ni a les soles de les sabates del d’abans, quan els homes i les dones -l’element femení, sobretot- protagonitzaven fets d’allò més «sonats».

Emili Casademont i Comas
(“Diari de Girona”, 14-2-2010)

El comte del Nap Dret i la misteriosa femellassa

<0> Del llibre “CARNAVAL, CARNAVALADES I CARNAVALAIRES”, escrit per EMILI CASADEMONT I COMAS (Editora Empordanesa, S.L. – Figueres, 1997), transcrit per J. C. i P.

Segons es conta, hi havia, a Figueres, un honorable ciutadà la mar de “calavera”, propietari d’una popular botiga de plats, olles i orinals, que un any se li donà per anar a tocar la verra de l’orquestra del ball de casats, que se celebrava la nit del dissabte de Carnaval a la Societat Coral Erato.

A mig “sarau”, el “titó” (que era tan despistat que mai no recordava que tenia dona i estava, per tant, “matrimoniat”) “ullà” una femellassa que feia caure de clatell (de tan bona com estava la “titona”), la qual es trobava a la sala i se’l “güitava” descaradament. I el comte del Nap Dret, que així era conegut per l’element més aristocràticament desvergonyit de la ciutat, féu mans i mànigues per tal que una amiga seva (ja podeu comptar quina mena d’amiga devia ser…!) es posés en contacte amb la misteriosa femellassa (misteriosa, perquè duia careta) que feia caure de clatell i li fes certes proposicions…

I la misteriosa femellassa que feia caure de clatell acceptà. Però amb una condició: que no es treuria la careta ni diria mitja paraula durant la “gresca”…

I, en efecte, així succeí. I succeí en un lloc solitari I a les fosques, tot “evaporant-se”, a continuació, la misteriosa femellassa que feia caure de clatell, mentre el comte del Nap Dret -que, per cert, no s’aguantava dret- tornava a la sala de l’Erato, per tal de continuar tocant la verra, cosa que féu amb l’ànim ben per terra…

Acabat el ball, a quarts de vuit de la matinada, el comte del Nap Dret se n’anà cap a casa, on trobà la seva dona al llit encara desperta…

-Que no dorms…?- li feu.

-Ara ho faré. I, a més, la mar de tranquil·la, perquè estic segura que avui no m’empiparàs pas, ja que en deus estar ben tip…!

I, en dir això al seu home, li tirà pel cap unes monedes de plata (les mateixes, quina casualitat!), que el comte del Nap Dret poca estona abans havia lliurat a la misteriosa femellassa que feia caure de clatell) i, tombant-se de cul, es posà a dormir…

L’enganyifa de sant Valentí

Sant Valentí de Terni, fruit també de la llegenda

S’acosta el dia de Sant Valentí, que, aquest any, coincidirà, el 14 de febrer, amb el diumenge de Carnaval o de Carnestoiltes. I una colla de dates abans, pel que he pogut constatar, ja han començat a recordar-ho, a través d’anuncis publicats als mitjans de comunicació, determinades firmes comercials, tot utilitzant més d’una, com cal suposar, l’eslògan «Sant Valentí, dia dels enamorats», com si les persones catalanes que s’estimen no en tinguessin un de propi, de dia, que s’escau el 23 d’abril, per sant Jordi. Un sant Jordi, cavaller cristià, que el Vaticà sempre ha procurat ignorar -i, a voltes, fins i tot menysprear-, adduint que és fruit d’unes fantàstiques llegendes, quan s’ha comprovat que el patró de moltíssims països, entre els quals figura Catalunya, ha existit realment, però té la «dissort» de pertànyer a la diríem «competència», l’Església Oriental. Qui no ha arribat a existir realment mai, per contra, és sant Valentí, «expulsat» del calendari litúrgic tradicional per l’Església Catòlica el 1969, any en què aquesta procedí a suprimir alguns sants d’un marcat i escandalós origen llegendari. De tota manera, la festa de Sant Valentí continua celebrant-se en algunes parròquies.

Segons l’Enciclopèdia Catòlica, sant Valentí, la festivitat del qual fou declarada el 498 pel papa Gelasi I, podria ser un dels tres màrtirs executats l’any 270 després de Crist, durant el mandat de l’emperador Claudi, conegut com «el gòtic». Aquests tres màrtirs foren un metge romà, que es féu sacerdot i que casava els soldats, malgrat que, aleshores, hom considerava que això era incompatible amb la carrera de les armes; un bisbe de la ciutat de Terni (Itàlia), on suposadament es troben les seves despulles conservades en una basílica que duu el seu nom, i un soldat de la província romana d’Àfrica. Quant a la vida d’aquests tres homes, però, no se’n sap res de res. El que sí que se sap, però, és que les llegendes que els envolten foren inventades a l’Edat Mitjana -a França i a Anglaterra, principalment- i que un dels tres, executat un 14 de febrer, en no voler renunciar al cristianisme, després de ser denunciat que casava parelles en secret, fou associat, en virtut d’una d’aquestes llegendes, amb l’amor. És clar que també hi ha qui sosté -opinió gens desencertada, per cert- que l’origen de l’elecció de sant Valentí com a patró dels enamorats es deu al fet que, en un dels esmentats relats llegendaris, es parla que, a mitjan mes de febrer, els ocells comencen a aparellar-se i que fou un dels tres màrtirs citats, a qui anomenàvem popularment Valentí, el primer a descobrir-ho.

Per altra banda, cal indicar que hi hagué, al segle V, un bisbe, Valentí de Recia, enterrat, al principi, a Mais (Tirol italià), el cos del qual fou traslladat, posteriorment i de forma definitiva, a Alemanya, on gaudeix de molta devoció i és invocat per curar l’epilèpsia, el denominat entre nosaltres «mal de Sant Pau». Aquest bisbe, fruit també de la llegenda, diuen que havia estat sepultat als afores de Roma. I és per aquesta raó que, per allà el segle XII, la porta de la ciutat romana rebé el nom de Porta de Sant Valentí. Abans se’n deia Porta Flamínia i, actualment, Porta del Popolo.

Passant a casa nostra, hom conta una fantàstica història que té com a protagonista un monjo llec del monestir de Sant Benet (Pla de Bages), que era mig beneitó i que, davant un eixut que patí aquell territori durant set anys consecutius, en què no hi caigué ni una sola gota d’aigua, s’adreçà al pare abat, dient-li que, si ell li donava permís, aniria a cercar unes reliquíes que farien ploure. I insistí tant i tant que, al final, el pare abat, per treure-se’l de sobre, l’autoritzà a fer allò que li semblés. Llavors, el monjo se n’anà cap a Tolosa de Llenguadoc i furtà les relíquies de sant Valentí, que deien que es trobaven allà, sense que els tolosans poguessin fer res per impedir-ho. Aquelles relíquies, un cop arribaren al Pla de Bages, afirma la tradició que obraren grans miracles, sobretot entre les dones a l’hora de buscar promès i, una vegada casades, en el moment d’infantar.

Antigament, a Barcelona, ciutat on havia arrelat amb força la creença que els ocells es casen el 14 de febrer, els ocellaires -criadors i caçadors de petites aus domèstiques: canaris, cardines, periquitos, etcètera- tingueren per patró sant Valentí, al qual veneraven a l’església de Santa Caterina, tot arribant a organitzar als seus claustres una fira d’ocells, que fou la primera que registra la història catalana, fira que temps més tard, en desaparèixer el citat temple, passaria a la Rambla, un sector de la qual prendria el nom de Rambla dels ocells.

D’altra banda, convé remarcar, tal com ho fa Joan Amades a les pàgines del Costumari Català, que els estafadors, trampistes i enredaires barcelonins (els pillets o els «millets» de l’època) tenien igualment sant Valentí per patró, sense que se’n sàpiga el veritable motiu, i que, sota la seva protecció, celebraven trobades a la placeta de la Verònica, on practicaven l’art d’enganyar la gent. És a dir, l’art que practiquen molts establiments comercials, el quals, imitant tant com poden una moda que ens arribà procedent de l’estranger, ens volen fer «empassar», si us plau per força, que sant Valentí fou un sant de carn i ossos, ciutadà de l’Imperi de Roma, i que és el patró indiscutible de les parelles que s’estimen. Tot això de sant Valentí, per consegüent -cal dir-ho clar i català-, no és altra cosa que una invenció del món del comerç, per tal de mirar d’incrementar les seves vendes. O sigui, una solemne enganyifa.

Antiga targeta postal (1910) del Dia de Sant Valentí

Emili Casademont i Comas