La bóta de sant Ferriol

La feina de les veremes, o de la collita del raïm, sol repartir-se entre aquest mes i el que ve. Per això, hom diu que les veremes duren una mesada, que comprèn mig setembre i mig octubre. I també hom diu que convé iniciar-les en lluna creixent, ja que resulten més productives i els raïms donen més vi. Antigament -i no tan antigament-, aquesta feina havia estat sempre acompanyada de cançons. Així, per exemple, pel que respecta a les comarques gironines, els veremadors (també anomenats veremaires) entonaven una melodia dedicada a sant Ferriol, típica de Besalú. I, tradicionalment, menjaven, a més de pa i figues, carn de cabra. D’aquí ve que hi hagi un parell de refranys que en facin referència: «Pel veremar,/ la cabra s’ha de matar» i «Verema sense cabra,/ com núvia sense arracada». I és que la cabra recordava el déu Dionís, fill de Zeus i de Sèmele, que fou qui ensenyà als homes a conrear la vinya i a elaborar el vi, segons la mitologia grega, divinitat molt venerada a diversos pobles de la vella cultura mediterrània. Aquest déu Dionís, per tal d’escapar d’alguns perills, s’assenyala que prengué, en moltes ocasions, la forma d’una cabra. Ah!, i no oblidem Bacus, nom donat en llatí pels romans al déu de la vinya, representat com un home-cabra. O sigui, amb un cos meitat d’home i meitat de cabra o de boc; boc (potser, no caldria que ho digués) és la cabra mascle.

En tot moment, el vi ha estat molt relacionat pertot arreu amb sant Ferriol, fins al punt que a Figueres, per exemple, hi ha la Venerable Confraria de la Bóta de Sant Ferriol, confraria que, amb motiu del centenari del naixement de Salvador Dalí, organitzà, durant els primers dies d’octubre de l’any 2004, unes jornades de tast de vins, tot evocant el fet que el genial artista empordanès havia il•lustrat un llibre titulat Los vinos de Gala, on s’esmenten els que eren del gust de la seva esposa i musa. En aquelles jornades, per cert, la confraria investí Carles de Montoliu com a confrare d’honor, atès que, segons una llegenda, és descendent dels barons d’Albi, barons que, segons una altra llegenda, foren els que portaren a les terres catalanes, des de l’Àsia Menor, les despulles de sant Ferriol.

I aquesta relació de sant Ferriol amb el vi té un origen la mar de curiós. Explica la tradició que Ferriol era capità de lladres (per això, els lladregots escolliren aquest sant per patró), i que, malgrat l’esborronador del seu ofici, tenia un bon fons i era creient. Així, cada vegada que cometia un crim, se n’anava a confessar i pretenia, sense penedir-se’n, que el capellà l’absolgués. I com que això no era possible, aleshores matava el pobre sacerdot. Es donà el cas, però, que un dia Ferriol en trobà un que aconseguí fer-li entendre que havia de canviar la seva forma d’obrar. I ell, ja ben penedit dels seus pecats, immediatament féu via cap a una taverna, on l’esperaven els components de la seva banda per anar-ne a fer una de molt grossa, i, en dir-los que calia deixar la mala vida que duien, el titllaren de covard, el mataren i, tot seguit, enterraren el seu cos sota una bóta existent al celler de l’establiment. Al cap d’un temps, el taverner observà que no s’acabava mai el vi d’aquella bóta i arribà a descobrir, després de remenar-ho tot, que un dit de la mà del cadàver d’en Ferriol la tocava, cosa que produïa el miracle.

Això, segons els barcelonins, passà en una taverna situada al carrer de les Carretes de la Ciutat Comtal; però, segons la gent de la Garrotxa, a Besalú, on es veneraven (i avui encara es veneren) unes relíquies del sant. I així, cada 18 de setembre, diada de Sant Ferriol, molt jovent acudia a la històrica població garrotxina, atret per la devoció al sant i pel goig de divertir-se. La nota típica de la festa era un ball esbojarrat, en què intervenien tots els homes, mentre tenien forces per ballar i saltar. Per això, hom deia que «Irem a Sant Ferriol,/ i ballarem, si Déu ho vol». Per altra banda, convé remarcar que la parròquia de Falgons, al Pla de l’Estany, també havia posseït una relíquia de sant Ferriol (ignoro si actualment la continua posseint), que treien en processó quan es patia eixut. I no puc obviar el barri de Sant Ferriol, a la ciutat d’Olot, que honora el sant, ni el poble de Ceret, a la Catalunya Nord, que, en honor seu, celebra la festa major.

Sant Ferriol donà origen a la popularíssima frase «Sembla la bóta de sant Ferriol», que s’utilitza per indicar, tant en català com en castellà, que hi ha abundància d’alguna cosa o que aquesta no s’acaba mai. No fa gaire, per cert, vaig poder llegir, en un article d’opinió publicat en un diari editat en llengua castellana (article que feia referència a un possible augment dels impostos per part dels governants), aquest encertat comentari: «Parece que el contribuyente es como la bota de san Ferreol, que no dejaba nunca de manar».

Emili Casademont i Comas
(“Diari de Girona”, 12-9-2010)

El setembre i la Diada

Els nostres avantpassats llunyans consideraven que el setembre era el darrer mes de l’any. El famós Tapís de la Creació, existent a la Catedral de Girona, així ho dóna a entendre. I també ho dóna a entendre la representació del setembre que hi ha a la portalada del monestir de Ripoll, ja que, al costat d’un boter (un home que adoba una bóta, feina que sol precedir a la verema), s’hi pot veure un soldat amb una llança, que recorda els vells costums guerrers de bregar només en bon temps. És a dir, des de la primavera fins a la tardor. Per aquest motiu, tan bon punt s’acostaven les pluges tardorals, la lluita es deturava i molts lluitadors se’n tornaven cap a casa, per tal de passar la hivernada amb la família. El gran rei En Jaume, per cert, bé prou que se’n queixa, d’això, a la seva Crònica, on explica que, en arribar les primeres fredors, els cavallers aragonesos l’abandonaren, deixant-lo en mans de la morisma, però sense mancar-li a la fidelitat, davant la població de Borriana (País Valencià), fet que el féu plorar.

El mes de setembre ens porta la tardor (entre els dies 21 i 23, si bé, meteorològicament, ja ho fa el dia 1) i tot un seguit de festes majors (la d’Olot, la de l’Escala, etcètera, pel que respecta a les comarques gironines) i de diades molt assenyalades, com la de les Marededéus trobades, el dia 8, entre les quals figuren (pel que respecta igualment a les terres gironines) la del Mont i la de Núria. La primitiva imatge d’aquesta última Verge, segons la llegenda, fou obrada per sant Gil, fill d’Atenes (que arribà al nostre Pirineu per fer-hi vida de penitència), servint-se de fusta de noguera: «La Mare de Déu de Núria,/ feta de cor de noguer;/ les nouetes eren bones,/ la Mare de Déu també», diu la corranda. Al Santuari de Núria, que presideix la formosa vall del mateix nom, on fa 42 anys jo vaig contraure matrimoni, es redactà, per cert, el primer Estatut de Catalunya, el del 1932, durant l’època de la Generalitat republicana, presidida per Francesc Macià
.
I el mes de setembre ens porta també, el dia 11, la Diada Nacional de Catalunya. Repassant una mica la història, cal ressaltar que, després que les tropes de Felip V de Castella, ataquessin Barcelona el 25 de juliol del 1713, on trobaren una forta resistència, Rafael Casanova i Comes fou nomenat conseller en cap de la ciutat, o sigui, la màxima autoritat de la capital catalana. I un any més tard, en un atac ferotge contra la plaça, realitzat l’11 de setembre, es produí l’assalt final al Cap i Casal, que obligà Casanova a treure al carrer la senyera de Santa Eulàlia (molt venerada pels barcelonins i que tan sols sortia del lloc on era guardada en casos de greu perill), a fi de donar ànims al seu exèrcit. El conseller en cap, ferit en una cuixa, fou traslladat a un hospital de sang, el del col·legi de la Mercè, i el triomf dels borbons es consumà. A Rafael Casanova li foren embargats els béns i, tot seguit, passà a residir a Sant Boi de Llobregat, a casa del seu fill. Posteriorment, però, tornà a exercir la seva professió d’advocat a Barcelona, sense problemes, fins al 1737, moment en què es jubilà, i exhalà el darrer sospir, vuit anys més tard, al citat poble de Sant Boi. Per tant, Casanova (titllat per alguns, justament o no, de botifler), no morí pas l’11 de setembre, en contra del que, a vegades, s’ha afirmat. I, per altra banda, se li retornaren els béns confiscats, quan posà de nou els peus a la capital catalana. Això, en resum, és el que relata la història sobre Rafael Casanova, el personatge que, durant unes tràgiques jornades, comandà les forces barcelonines que foren vençudes per les borbòniques, després de lluitar amb veritable heroïsme contra elles, infinitament més nombroses, lluita en la qual moriren i resultaren ferits moltíssims defensors de Barcelona, fet que significà la pèrdua de les llibertats de Catalunya. L’11 de setembre, doncs, és el aniversari d’una tristíssima i cruel derrota. I celebrar aquella derrota és, sens dubte de cap mena, quelcom desencertat. «Malament -se sol dir, amb raó-, quan un poble celebra les seves derrotes».

.L’11 de setembre hauria de ser, per tant, un dia de dol i de record per als herois barcelonins del 1714, però no pas el de la Diada, que podria ser traslladada, d’acord amb el que molts han demanat sempre, al 23 d’abril, dia de Sant Jordi, patró de Catalunya, data catalaníssima i joiosa, que s’escau en plena primavera. No obstant això, les peticions, en aquest sentit, sempre han estat desoïdes, lamentablement, pels polítics que, d’ençà que es recuperà la Generalitat, ens han governat. O, com alguns diuen -referint-se, sobretot, als d’aquests últims temps-, ens han desgovernat…

Emili Casademont i Comas

Amanda Camps, la gran radiofonista

Foto extreta del Diccionari biogràfic de l'Alt Empordà

L’empordanesa Amanda Camps i Llansó, que fou una destacada professional dels mitjans de comunicació audiovisuals, ha mort a la capital catalana, als 87 anys, i les seves despulles han estat incinerades a Figueres. Ara fa mig segle, vaig tenir el plaer de conèixer-la personalment. Fou als estudis de Ràdio Barcelona EAJ 1, situats al carrer Casp, quan hi vaig anar, un diumenge al matí, acompanyant la meva estimada amiga Montserrat Trresserras, aleshores en el zènit de la seva fama com a nedadora de llargues distàncies, cridada per ella per entrevistar-la, en directe i de cara al públic, dins el programa La comarca nos visita. Tota la brillant carrera radiofònica i televisiva de la polifacètica Amanda (locutora, redactora i actriu) es desenvolupà a la Ciutat Comtal. I també cal ressaltar que havia aconseguit introduir-se en el món de la premsa escrita, col·laborant amb èxit en diverses publicacions, com en aquella inoblidable revista mensual figuerenca Canigó, dirigida per Xavier Dalfó.

L’any 1976, en crear-se Ràdio 4, Amanda Camps passà a formar part de la seva plantilla. Així, el 13 de desembre, diada de Santa Llúcia, després que l’amic Joan Albert Argerich, a les 7 del matí, la inaugurés, dient «Bon dia, amics. Benvinguts a la sintonia de Ràdio 4, l’emissora de Ràdio Nacional d’Espanya que us parla en català. Estarem amb vosaltres fins a la una de la matinada, amb espais informatius, musicals i de varietats», ella ja n’hi tingué un, d’espai, Catalunya a l’abast, juntament amb els dels altres pioners de la nova emissora, com l’Enric Frigola, la Montserrat Minobis i en Joan Grau, antics companys meus a les ràdios gironines. Ara bé, cal aclarir, un cop més, que Ràdio 4 no fou pas, en contra del que sempre s’ha afirmat oficialment, la primera en català, ja que aquest honor li correspongué a Ràdio Olot, que començà a fer-ho tot en l’idioma propi del país una mica abans. Concretament, el 8 de setembre, diada de la Verge del Tura, patrona de la capital de la Garrotxa. I encara, si anem més enrere, trobarem el fet «insòlit» de Ràdio Popular de Figueres que, en els inicis dels anys 70 (quan depenia del Bisbat de Girona i la censura, per tant, pràcticament no l’afectava), més del 80 per cent de la seva programació es feia en català, raó per la qual el rotatiu barceloní El Noticiero Universal arribà a qualificar-la d’«emissora catalana per excel·lència». Per altra banda, l’acadèmic Octavi Saltor, el 1965, ja havia parlat de «miracle radiofònic i cultural», referint-se a la naixença, a la citada ràdio figuerenca (desapareguda fa temps), de la primera emissió diària, feta en la nostra llengua a la Radiodifusió espanyola, després de la gran desfeta del 1939. Es tractava del meu programa Figueres, tres de la tarda, convertit, més tard, en L’Hora de Catalunya, que, immortalitzat en un llibre publicat el 1968, faria que, en la recuperada democràcia, el Departament de Cultura de la Generalitat em reconegués com el pioner de la ràdio en català de postguerra.

Tornant a Ràdio 4, assenyalaré que, en el decurs del 1977, vaig visitar algunes vegades els seus estudis del passeig de Gràcia, per tal de saludar els meus amics i antics companys, cosa que em permeté de conèixer Maria Matilde Almendros, Nèstor Luján, etc. I el 1978, quan jo dirigia el periòdic 9País, editat a Figueres, que ha estat considerat el primer diari gironí (tot i que sortia tan sols dos cops per setmana), sorgit després del franquisme, pensat i escrit en català, un bon dia se’m presentà el pare de l’Amanda Camps per anunciar-me que seva filla volia entrevistar-me per a Ràdio 4. I, en efecte, no trigà gaire ella a venir-me a veure (feia sovintejades «escapades» a la capital de l’Alt Empordà), carregada amb un magnetofon, i tots dos ens adreçàrem al meu despatx del periòdic, on, amb calma i tranquil·litat, l’Amanda em féu parlar per al seu espai Catalunya a l’abast. Fou una entrevista llarga, molt llarga, però, malauradament, quan sortí per antena, no la vaig poder sentir. I és que, aleshores, Ràdio 4 tenia escassa potència i la seva cobertura es limitava a la ciutat de Barcelona i poca cosa més. De qualsevol manera, sé que quedà molt bé. I jo vaig intentar també quedar molt bé -ignoro, però, si ho vaig arribar a aconseguir-, en dedicar, al mateix 9País, un article a l’emissora i, en especial, a l’Amanda, a qui, per cert, en anar els dos caminant pel carrer, des del meu domicili particular fins a la redacció del bisetmanari, algunes persones reconegueren. «A aquesta senyora, jo la conec!», exclamà una dona, tota sorpresa i emocionada. I és clar que la coneixia, car l’Amanda Camps era la presentadora d’un popular programa del circuit català de TVE.

Pel que he comprovat fins ara, només el periòdic figuerenc Hora Nova ha publicat una breu nota biogràfica d’Amanda Camps i Llansó, amb motiu del seu traspàs. Coses de la vida. Per això, fent justícia, he volgut avui recordar-la. I, sobretot, he volgut recordar l’Amanda com a gran radiofonista, ja que arribà àdhuc a formar part, en diverses circumstàncies, d’aquell cèlebre i enyorat quadre escènic de Ràdio Barcelona, el d’Isidre Sola, Encarna Sánchez, Isabel Campillo, etcètera, que dirigia Armand Blanch.

Emili Casademont i Comas

(“Diari de Girona”, 29-8-2010)

La Ceca i la Meca

Escut del Principat d'Andorra

Els vells andorrans explicaven que, després del Diluvi Universal, el primer punt de la terra que restà eixut, i en el qual Noè pogué amarrar l’arca, fou el de Font Argent, a la part més alta del seu petit país, situat al cor dels Pirineus, i que allà encara es conservava l’anella que serví d’amarrador, anella que es convertia en or massís la nit de Sant Joan, que era quan molts intentaven cercar-la, però sense que l’èxit els acompanyés. Per contra, els vells habitants dels pobles de la Cerdanya contaven que l’embarcació bíblica s’«ajegué», un cop desaparegueren les aigües diluvianes, al cim del Canigó. Concretament, sota el pic de Tretze Vents, on quedà ben amagada i vigilada. Tant que, cada vegada que algun curiós s’acostava fins aquell lloc, es desencadenaven tretze vents, exremadament furiosos, que donaren nom al pic.

Res de tot això, conforme pot deduir-se, no gaudeix de gaire credibilitat, ja que és fruit de fantàstiques llegendes andorranes i pirinenques. En canvi, el que sí que en gaudeix -i, a més, del tot- és allò que la gent d’arreu dels Països Catalans diu força sovint: «Ha recorregut la Ceca, la Meca i la Vall d’Andorra», pensant que es deu a alguna rondalla i ignorant que la Ceca i la Meca andorranes existeixen. Aquesta frase, que s’aplica a un rodasoques empedreït, prové d’un antic proverbi del país: «Qui ha vist la Ceca i la Meca ha travessat la Vall d’Andorra». I és que, com que la Ceca es troba al damunt de la parròquia de Sant Julià de Lòria (parròquia equival a municipi), i la Meca, per la seva part, al damunt de la d’Ordino, les persones que feien abans aquest camí, passant obligatòriament pel pont de la Margineda, havien anat d’un costat a l’altre de la Vall.

El pont de la Margineda

Ampliant un xic tot això, diré que la Ceca, situada al sud del Principat d’Andorra, és el lloc per on entraren els musulmans al país. També se l’anomena la Casa de Carlemany, tot i que s’ha demostrat que el gran Carlemany, que arribà a ser venerat com a sant a la Catedral de Girona, no trepitjà mai terra andorrana. I la Meca, com la denominaven els islàmics, era la casa on aquests dipositaven les seves riqueses, mentre feien el pelegrinatge a la ciutat àrab de la Meca (pelegrinatge que la seva religió mana que realitzin un cop a la vida), ja que es tractava aleshores d’un indret -pertanyent, repeteixo, a Ordino- solitari i pràcticament inaccessible. A més, d’allà dalt estant podien llançar molt bé les «set pedres contra el dimoni», cerimònia importantíssima, atès que segellava de forma ben seriosa qualsevol contracte.

Avui dia, les històriques ruïnes de la Ceca i de la Meca andorranes poden, amb certa facilitat, ser visitades. I hom assegura que qui posi l’orella a terra, i aguanti per uns moments la respiració, hi sentirà la cavalcada de cavalls, el ferrejar de les llances i l’aldarull i els crits dels guerrers de Carles Martel, qui, l’any 734, enderrocà les fortaleses que els musulmans havien construït al Principat d’Andorra, tot foragitant-los del pacífic i cristià país. Un país independent, que compta amb dos coprínceps, el bisbe de la Seu d’Urgell i el president de la República francesa, i que sempre ha tingut com a llengua oficial el català. I més, sens dubte, a partir de l’any 1993, en què ingressà a l’ONU (tot entrant així el català, per primera vegada, en aquest màxim organisme polític internacional, gràcies al discurs que hi pronuncià el cap del govern d’Andorra), raó per la qual ara els andorrans poden viatjar pel món, exhibint, sense problemes i amb orgull, un passaport escrit en la llengua de Pompeu de Fabra.

L’idioma català, per tant, malgrat el que determinada gent afirma per desacreditar-lo, no és pas una llengua sense Estat, ja que en té un: el del Principat d’Andorra. Crec que convindria que nosaltres sabéssim aprofitar, d’alguna manera, aquest fet importantíssim, per tal de poder «plantar cara» als que ens volen fer la guitza. Però, per dissort, molts catalans, tal com com passa amb la història de la popular frase «Ha recorregut la Ceca, la Meca i la Vall d’Andorra», el desconeixen, tot començant, segons sembla, per més d’un dels nostres destacats dirigents polítics.

Les Valls d'Andorra

Emili Casademont i Comas
(“Diari de Girona”, 22-8-2010)

Units per l’amor a la Verge

Una figura realment extraordinària de la religió islàmica, igual que de la cristiana, és la Verge Maria. Així, a l’Alcorà hi ha un capítol -la sura 19- que porta el seu nom, Maryam (Maria), l’únic dedicat a una dona. La mare d’Isa (Jesús) és respectadíssima pels musulmans, fins al punt que qui no l’honora, i això ho afirmen els seus teòlegs, no pot considerar-se musulmà. A més, Maria és citada al llibre sagrat de l’islam moltes més vegades -un total de 34- que qualsevol altre membre de la família de Muhammad (Mahoma), profeta a qui, sis segles després de la naixença de Jesús, Al·là (Déu) li revelà l’Alcorà per mitjà de Gabriel. O sigui, pel mateix arcàngel que, segons el cristianisme i l’islam, procedí a anunciar a Maria que estava, per obra i gràcia divina, embarassada. Ara bé, Jesús, pel que fa als musulmans, no és pas el Fill de Déu o Déu mateix, sinó un missatger d’Al·là, com Abraham, Moisès i Mahoma.

A l’Alcorà trobem aquesta pregunta de Maria, un cop l’arcàngel li ha revelat que serà la mare de Jesús: «Senyor meu! Com voleu que tingui un fill si cap home no m’ha tocat?». I Gabriel li respon que això no l’ha d’inquietar gens ni mica, ja que Al·là, que és totpoderós, se n’encarregarà. El llibre sagrat dels musulmans, que no esmenta per res Josep (tampoc no ho fa d’alguns coneguts passatges que narra la Bíblia), en la sura de Maryam explica que Ella, submisa a la voluntat d’Al·là, decidí allunyar-se de la seva família i de la seva comunitat, per tal d’anar a infantar completament sola, fet que succeí sota una palmera (no indica el lloc, però se suposa que no fou pas Betlem), palmera que, immediatament després del part, s’inclinà i li oferí dàtils madurs i frescos. Sobre el moment de la naixença islàmica de Jesús, per cert, n’he sentit contar algunes llegendes, durant la meva llunyana i dilatada estada periodística als països àrabs, que, de tan belles, m’han quedat ben gravades a la retina.

Del retorn de Maria a la seva comunitat, amb el Fillet als braços, l’Alcorà explica que la gent, escandalitzada, procedí a renyar-la: «Maryam! Has portat quelcom molt greu. El teu pare no ha estat un home de mal, ni la teva mare una prostituta». I tot seguit, el petitíssim Infant, meravellant tothom, pronuncià aquestes paraules: «Jo sóc un serf d’Al·là, nascut d’una verge, i Ell m’ha fet profeta». I ja ningú no gosà posar en dubte la virginitat de Maria, virginitat que els musulmans sempre més han defensat aferrissadament, a part que mai no han perdonat el gravíssim pecat comès pels jueus, en difamar la mare de Jesús, raó per la qual s’assegura que la pau entre aquests dos pobles és una cosa impossible d’aconseguir. D’altra banda, cal ressaltar que, segons els savis de l’islam, Maria ocupa al paradís un lloc privilegiat, molt superior al de les esposes de Mahoma i al de Fàtima, la seva filla predilecta, O sigui, la que, d’acord amb la crerença islàmica, donà nom a la localitat portuguesa de Fàtima, la de les suposades i cèlebres aparicions de la Verge.

Tret de bastans musulmans que desconeixen en profunditat l’Alcorà (llibre dictat per l’arcàngel Gabriel a Mahoma en àrab, motiu pel qual s’ha arribat a afirmar que l’àrab clàssic, que fa més de mig segle jo vaig estudiar, es tracta de l’idioma més bell del món), la devoció a Maria és immensa. I, tot i que la doctrina alcorànica recomana als seus practicants que no li adrecin cap oració ni li demanin cap favor (Al·là, al·lega, no necessita intermediaris), són molts els que, en una diada com la del 15 d’agost -la de l’Assumpció-, es donen cita als santuaris marians i desoeixen el dit consell. Així, als de l’Àfrica del Nord, alguns cristians, com ara jo mateix, hi hem trobat una bona colla de musulmans resant devotament a la mare d’Isa, descalços i agenollats amb el cap tocant a terra, posició que provoca, segons afirmen, que la ment quedi alliberada del tot i que aquesta obtingui la màxima concentració en Al·là i, per extensió, en Maryam. I, emocionats, sempre han acabat per abraçar-nos d’una manera ben fraterna. Val a dir que, en aquelles memorables ocasions, cristians i musulmans ens hem sentit units, miraculosament i fortament, pel nostre amor a la Verge.

Emili Casademont i Comas

Curts i llargs

Com s’anunciava en el darrer SOM, l’Ajuntament d’Anglès, en edició facsímil, ha reeditat l’obra d’Esteve Fontbernat titulada Estètica de la Sardana. Sempre és bo recuperar opuscles i publicacions antigues pel que tenen d’evocador i il·lustrador sobre alguna etapa del nostre passat i, més encara, per veure per on anava la intenció dels prohoms d’aquells temps. Tant l’alcalde Pere Figuereda -aquell jutge de pau que tan bé va defensar l’ús del català- com Emili Casademont Comas, veterà i prestigiós periodista que escriu l’epìleg, ens il·lustren sobre la família anglesenca Fontbernat que, a més de l’autor de l’opuscle, tingué la figura soibresortint de Josep Fontbernat Verdaguer, polític i creador de la massa coral coneguda pels Cent homes d’en Fontbernat. Sembla que es deu als consells d’aquest opuscle de l’Esteve Fontbernat, publicat a Barcelona l’any 1908, que es va posar de moda el ballar els curts de la nostra dansa nacional amb els braços abaixats, forma que, amb el temps, s’ha imposat arreu, excepcte a la zona de l’Escala i voltants on es mantenen ballant amb els braços alçats, com ha vingut recomanant sempre el bon amic Lluís Albert. No polemitzaré ara sobre aquesta qüestió. M’interessen, en tot cas, algunes pinzellades del text sobre altres aspectes. En l’eterna discussió de la permanència de la sardana s’ha comentat, sovint, si la dansa s’havia vist perjudicada en ésser elevada a la categoria de símbol i sostreta de les veleïtats dels balladors, que preferirien dansar-la com un ball qualsevol, perseguint únicament la diversió i la joia. M’he fixat que l’Esteve Fontbernat, en aquest sentit, no és gens claudicant: ”La nostra dansa -escriu l’articulista- ha de ser el mirall de la nostra raça, reposada i franca i no esbogerrada com pretenen que siga la majoria dels nostres sardanaires.” I en un altre lloc: “La sardana l’hem vista ballar per homes venerables amb rítmica cadència. Al ballar-la seriosos, semblaven devots religiosos que consagressin un culte a la mare pàtria -en Maragall diria semblantment allò de “sacerdots els diríeu d’un culte”- i ara la majoria de les vegades la veiem ballar esbogerradament, saltant encabritats, corrent d’ací i d’allà, no transpuant-hi aquell ambient de pau i germanor tan característic d’ella, sinó com el salvatge goig del guany d’una batalla en camp de guerra”. Jo crec que, avui, per sort, a les ballades, s’ha assolit un punt d’equilibri estimable. En general, no ballem ni com si estéssim en un acte litúrgic ni de forma esbojarrada. Els termes mitjos sempre són els millors. Que duri.

Joan Domènech
(SOM. Publicació de cultura

popular catalana. - Agost, 2010)

L’«òpera de Lloret»

El dia 16 del mes d’agost de l’any 1855, ara fa poc més d’un segle i mig, s’estrenà l’òpera Marina, al madrileny Teatro del Circo, i el tenor Josep Font, en el paper de Jorge, hi cantà allò de «Costas las de Levante,/ playas las de Lloret,/ dichosos los ojos/ que os vuelven a ver», que hauria d’esdevenir famós. L’autor de la lletra de l’obra, musicada pel navarrès Emilio Arrieta, compositor de moda en aquella època, fou Francesc Camprodon i Safont, natural de Vic (erròniament, sovint s’ha dit que de Taradell, lloc de naixença del seu pare), i traspassat, el mateix mes d’agost però del 1870, a Cuba, on exercia un càrrec de confiança de la família reial. Un any més tard, les seves despulles foren traslladades a Barcelona, per tal de ser enterrades, posteriorment, a Madrid. La seva vídua i els fills del matrimoni que restaven vius, ja que quasi tots tingueren la desgràcia de morir en plena joventut, n’aconseguiren la repatriació.

Camprodon, que es llicencià en Dret a la Universitat de Barcelona, després d’haver passat per les de Cervera i Alcalà d’Henares, pràcticamente no féu mai d’advocat. Es dedicà a activitats polítiques (era un membre destacat del Partit Liberal, cosa que li proporcionà molts maldecaps, a més d’un exili a Cadis), literàries i teatrals. Així, a part d’escriure la lletra d’una gran quantitat de sarsueles, fou l’autor de diverses obres escèniques en castellà. I en català, llengua que mai no abandonà, d’un parell de sainets força celebrats, La teta gallinaire i La tornada d’en Titó, i algunes poesies, L’any 1871, el famosíssim tenor italià Enrico Tamberlick, desitjós de demostrar el seu afecte a Espanya, escollí Marina per actuar al madrileny Teatro Real, després d’haver-hi fet incorporar un acte més (fins llavors, només eren dos), tasca que encarregà al lletrista Miguel Ramos Carrión, absent ja del món dels vius Francesc Camprodon. I aquella nova versió de Marina assolí un èxit que cal qualificar d’extraordinari, puix que fou cantada vint nits seguides i, enguany, encara es continua cantant.

Allò de «Costas las de Levante,/ playas las de Lloret» (alguns intentaren, sense veure’s acompanyats per la fortuna, canviar les «playas de Lloret» per les «playas que lloré») motivà que la gent mostrés una enorme curiositat per saber on es trobaven aquelles costes llevantines i aquelles platges lloretenques, car ho ignorava completament i, per acabar-ho d’adobar, ni tan sols, com aquell qui diu, figuraven al mapa. I, segons un prestigiós crític del moment, Martínez Olmedilla, no trigaren a esdevenir conegudíssimes, fins al punt d’afirmar, el mateix crític, que «No hay ningún español que no recite de memoria los versos de Zorilla (es referia als de Don Juan Tenorio) ni tataree la letra de la partitura de Arrieta».

Francesc Camprodon i Safont

«Com a polític -diu el recordat escriptor lloretenc Esteve Fàbregas i Barris en un llibre-, Camprodon vingué a Lloret. Pretenia ésser elegit diputat a Corts pel districte de Santa Coloma de Farners, i calia treballar la candidatura. És probable, però, que la dolcesa del paisatge i l’ambient romàntic de les nostres viles haguessin captivat la seva ànima de poeta i que, la relació que s’inicià sota el signe de les conveniències polítiques, acabés en un veritable afecte que mantingué fins que morí». Així, el liberal de Vic deixà una pila d’escrits elogiosos sobre el litoral de la Selva, que són guardats a Lloret de Mar, litoral que, igual que tota la resta de la Costa Brava, de nord a sud, avui ofereix un aspecte bastant lamentable, per dissort, a causa de les barbaritats que s’hi han arribat a cometre i que han malmès, en bona part, el seu meravellós paisatge.

Francesc Camprodon s’inspirà per escriure la lletra de Marina en un fet real ocorregut a Lloret, els protagonistes del qual foren un jove, anomenat Romà, hereu de can Pa i alls, la seva promesa, la Roseta, de can Rosaris, i un capità de vaixell, en Pou Fàbregas. Aquest darrer era el més ben plantat i intrèpid de tots els capitans jovencells. En Romà, en canvi, era un individu normal i corrent, senzill, pertanyent a una família que posseïa les drassanes més pròsperes de la vila. Tothom estava convençut que la Roseta i en Romà es casarien i serien molt feliços, sense donar peu a cap mena de xivarri. Però el capità Pou Fàbregas, en retrobar les seves «costas las de Levante» i les seves «playas las de Lloret», al final d’una dilatada i melangiosa absència, restà encegat per la bellesa de la Roseta i, després de festejar-la, no li costà gaire de fer-se-la ben seva. Aleshores, l’hereu de can Pa i alls, profundament disgustat i adolorit, embarcà cap a les Amèriques i no tornà mai més a trepitjar la mitològica Vila dels llorers, mentre que en Pou Fàfregas i la Roseta constituïren una família lloretenca, com moltes de les que, en aquell temps, es formaven a les poblacions marineres, en què el marit sortia a navegar, tot restant la dona a casa, esperant, solitària i resignada, el seu anhelat retorn. D’aquest fet tan simple, Francesc Camprodon i Safont en sabé elaborar la lletra de l’obra Marina, tan popular (almenys, un petit fragment) arreu de l’Estat espanyol i dels països americans de parla castellana.

Tal com ha quedat consignat al començament d’aquest article, l’agost tingué moltíssim a veure amb Marina i amb Francesc Camprodon, ja que -repeteixo- fou en el decurs d’un mes d’agost quan s’estrenà la famosa peça, anomenada popularment «l’òpera de Lloret», i quan la dalla de la Parca segà la vida de l’autor de la seva lletra. Ah!, i he de dir, per acabar que, segons es conta, el diputat a Corts pel districte de Santa Coloma de Farners (en Camprodon triomfà en aquella comtesa electoral, esgrimint de cara als lloretencs l’eslògan de «si Lloret m’ajuda, jo també ajudaré Lloret») s’escapà d’una mort segura, quasi «cantada», també durant un mes d’agost, en patir, de molt jovenet, una gravíssima malaltia.

Lloret de Mar

Emili Casademont i Comas