Ràdio Olot, expulsada de França

El Govern francès ha tancat l’emissora barcelonina Flaix FM, que des del pic pirinenc de les Salines s’introduïa a la Catalunya Nord -anomenada també Rosselló-, i ha obligat, alhora, a reduir la potència de Catalunya Ràdio, que emet cap al país veí des del mateix lloc, motiu pel qual l’emissora de la Generalitat ha deixat pràcticament de sentir-se a Perpinyà, en al·legar les autoritats franceses que les dues citades estacions interferien Radio Nostalgie i Radio Catalogne Nord. Aquesta mesura, qualificada majoritàriament d’«injusta», que té l’antecedent llunyà i curiós de Ràdio Olot (del qual m’ocuparé tot seguit), ha fet que, a partir d’ara, els rossellonesos no puguin escoltar, per dissort, ràdio en català, «cuinada» a l’interior del Principat.

L’any 1979, el nou emplaçament de l’equip emissor de Ràdio Olot al cim de Santa Magdalena féu que, de forma inesperada, a l’emissora de la capital de la Garrotxa es rebessin cartes i trucades telefòniques, en nombre elevat, procedents de la Catalunya Nord. I és que un grup de radioaficionats d’allà, per tal de fer-hi arribar el senyal de Ràdio Olot, instal·là a les Salines un repetidor, cosa que motivà que França, amb el propòsit d’anul·lar-lo completament, augmentés la potència de l’estació radiofònica de Carcassona, propòsit que fracassà. Així, durant nou mesos, l’emissora olotina cobrí la Catalunya Nord, amb un èxit espectacular, fins que les autoritats franceses, el 1980, presentaren una denúncia a les espanyoles, «per ingerència en els nostres afers interns», i aconseguiren aturar la recepció de Ràdio Olot al seu territori, adduint -fet mai no provat- que «causa interferències a les nostres ràdios».

El desmantellament del repetidor «pirata» del pic de les Salines originà, tal com explica Alexandre Cuèllar en un interessant llibre (Ràdio Olot, 50 anys. 1951-2001), moltes protestes a totes dues bandes del Pirineu, reflectides en sengles articles i informacions tant a la premsa catalana com a la de Perpinyà. Per altra banda, l’Assemblea Comarcal de Nacionalistes d’Esquerra de la Garrotxa i de l’Esquerra Catalana dels Treballadors (Catalunya Nord), el 17 de juny del 1980, denunciaren, entre d’altres coses, després d’una reunió celebrada a Figueres, que «els entrebancs que ha rebut (l’emissora garrotxina) per a la seva radiació a la Catalunya Nord obeeixen al monopoli parisenc de les ones, i a la repressió més directa del dret dels nordcatalans a sentir ràdio en llur propi idioma: el català».

Pilar Domínguez en el programa "Pilar... a mitjanit"

Cal consignar que, en aquella època, l’únic programa de Ràdio Olot que no es feia enterament en català (hi barrejava el castellà i el francès) era el titulat «Pilar… a mitjanit», presentat per Pilar Domínguez, professora de ballet, nascuda a Agadir, al sud del Regne del Marroc, ciutat destruïda totalment l’any 1960 -i reedificada més tard- per un violentíssim terratrèmol, tragèdia descrita en unes extraordinàries cròniques, des de les pròpies ruïnes d’Agadir, per l'enguany traspassat periodista i poeta Pío Gómez Nisa (guardonat, a Barcelona, amb el premi «Boscán» de posia), director del Diario de África, de Tetuan, rotatiu al qual jo, aleshores, pertanyia. Aquell espai de la Pilar, que tenia un ganxo especial, ràpidament es féu popularíssim. Tant a les comarques de Girona (en els inicis diríem seriosos de l’FM, Ràdio Olot les cobria en gran part) com a les terres del Rosselló. La «franceseta Pilar Domínguez» rebia trucades telefòniques de pertot arreu. I ajudada pel seu fill, en el control tècnic, en cada emissió tractava un tema diferent. «Algunes nits, després de l’emissió -assenyala Cuéllar-, uns joves admiradors anaven a la plaça del Carme (lloc on es trobaven llavors els estudis de Ràdio Olot) per esperar la seva aparició. No va donar mai ni un què dir. Era prou intel·ligent per saber fins on podia arribar i quina havia de ser la seva actitud davant d’uns admiradors que la volien conèixer i tractar més enllà de l’altaveu de la ràdio». Un record realment excel·lent, sens dubte, deixà la Pilar, que havia viscut a París i a Barcelona, abans d’aterrar a Olot, on protagonitzà, al costat de Sílvia Tortosa, la pel·lícula Naftalina.

Per últim, cal ressaltar que el periodista Xavier Febres publicà, just ara fa tres dècades, un article al diari perpinyanès L’Indépendant, on deia (ho tradueixo) que «l’arribada de la llengua catalana a l’escena pública rossellonesa simbolitzava fidelment la ruptura amb el passat i la recuperació, per als francesos, d’una llengua viva, com el català, que era l’única de Ràdio Olot. Aquest fou, indubtablement, el detonador d’una pujada rapidíssima de l’audiència.» I, d’altra banda, l’indicat periodista feia uns comentaris entorn del programa «Pilar…a mitjanit», així com dels espais dels caps de setmana en què participaven Yvonne i Alain, una parella francesa que es traslladava a la capital garrotxina des de Perpinyà, intercanvis que afavorien, com és lògic i natural, el coneixement del català a la Catalunya Nord.

Ràdio Olot, per tant, a més d’haver estat la primera emissora catalana que oferí tota la programació en el nostre idioma (s’avançà per pocs dies, l’any 1976, a Catalunya Ràdio), ha estat també la primera emissora catalana expulsada de França, després d’haver-hi entrat, conforme he ressenyat abans, sense proposar-s’ho…

Centre emissor de Ràdio Olot a santa Magdalena del Mont

Emili Casademont i Comas

Els consells del pintor Simó

En una època relativament llunyana, quan arribava la data del 28 d’octubre, vigília de la diada de Sant Narcís, patró de la ciutat de Girona, els botiguers de Barcelona procedien a canviar cada any, de bon matí, una estampa que tenien penjada en una paret de l’interior dels seus establiments. En aquella estampa hi havia un curiós personatge, el pintor Simó -molt ben dibuixat, per cert-, acompanyat d’una sèrie de consells donats per ell. El motiu pel qual es feia la dita substitució era doble. Primer, perquè hom considerava que sant Narcís ja s’havia encarregat de «matar», per tot el que restava de tardor i l’hivern proper, les mosques (els barcelonins sembla que en tingueren coneixement, d’això, força temps abans que els gironins), i les noves estampes, per tant, estarien una colla de mesos sense que aquests insectes, la presència dels quals és notòria a totes les parts del globus terraqui, les embrutissin. I segon, perquè, el 28 d’octubre era -i encara ho és- la diada de l’apòstol Sant Simó (nom que lluïa, repeteixo, l’artista-pintor de referència), patró dels drapaires, car aquest sant diuen que exercí el citat ofici, tan noble com pot ser-ho qualsevol altre.

A propòsit de sant Simó, cal indicar que, segons conta la veu popular, es tractava d’un home exageradament gras, raó per la qual caminava amb una lentitud exasperant i sempre anava al darrere de tot de la colla d’apòstols, cosa que els obligava a esperar-lo, per tal d’evitar que s’«extraviés». Per altra banda, convé ressaltar que sant Simó és, encara avui dia, especialment venerat a la ciutat de Mataró, al Maresme, on té una antiga ermita dedicada, del sostre de la qual havia penjat una nau votiva molt famosa (una de les més notables existents arreu del món), conservada actualment, pel que m’han assegurat, al Museu de Rotterdam (Holanda).

Segons refereix la tradició, el pintor Simó (i torno a ocupar-me d’ell) era un artista realment extraordinari, que pintava com els àngels, però això no impedia que fos un pobre de solemnitat i que, lògicament, anés vestit d’una manera d’allò més penosa. Un dia, en Simó fou cridat per un gran magnat, ja que li volia encarregar una obra important, i ell cregué que calia presentar-se davant seu ben mudat. Però, com que no tenia ni un trist xavo, anà a demanar a un sastre, la botiga del qual es trobava situada ben a prop dels Encants barcelonins, que li vengués un vestit, amb la promesa que li pagaria quan cobrés la feina que havia de fer. El sastre, després de rumiar-s’ho una bona estona, al final li digué que bé, que d’acord. Però es donà el cas que el pintor Simó, un cop acabà i lliurà l’obra al gran magnat, no la cobrà (es veu que el gran magnat es tractava, en realitat, d’un gran «mangant») i, en conseqüència, li fou impossible de poder liquidar el deute. Així les coses, i com que el sastre no estava per orgues i volia els diners, el pintor, tot amoïnat, li proposà de pagar-lo amb una pintura, assegurant-li que aquesta li reportaria un bon guany, proposició a la qual l’«autor» del vestit, que ja ho donava tot per perdut, s’avingué. I, aleshores, en Simó li pintà, damunt la paret de la sastreria, un ninot amb un dit a l’ull i una mà a la bossa, la qual estrenyia fortament, i unes lletres, a sota, que deien: «Obre l’ull/ i tanca la bossa» i «Quan fio, no cobro;/ doncs, per no cobrar,/ val més no fiar».

Aquella pintura, segons m’explicà fa temps un vell paradista dels populars Encants (per haver-ho sentit contar a un avantpassat seu), féu tanta gràcia que tota la gent de la Ciutat Comtal, la mar d’encuriosida, desfilà per la sastreria, per tal de veure aquell ninot «parlador». I el sastre, tal com li havia assegurat el pintor Simó, no trigà a augmentar de forma considerable la seva clientela i hi sortí guanyant. «Molt més que si hagués cobrat el vestit en or de bona llei», em digué aquell paradista, el qual, fins i tot, m’indicà la casa on, probablement, hi havia hagut la sastreria en qüestió.

Altrament, diu la tradició que la pensada del pintor Simó agradà tant, que foren moltíssims els botiguers barcelonins que li encarregaren que els pintés un ninot semblant. I en Simó, que, a part de ser un acreditat artista, era molt bona persona, no dubtà a complaure’ls i, alhora, procedí a posar en boca del ninot, referent al fiar i al no cobrar, diferents refranys que arribaren a ser qualificats de «Consells del pintor Simó». Àdhuc del ninot i dels seus consells s’imprimiren estampes que circularen per tot Barcelona, on es recomanava «obrir l’ull i tancar la bossa», cosa que volia indicar que els establiments barcelonins no venien a fiar, fet que, temps després, fou imitat per d’altres botigues de diverses poblacions catalanes. Així, als anys 40 i 50 del segle passat, per exemple, recordo que, de forma ben visible, a l’entrada d’un local comercial de la ciutat de Girona (crec que es tractava d’una sabateria), ubicat a escassa distància de la llavors anomenada plaça del Gra, hi lluïa un seriós i contundent «avís» que, en castellà, deia el següent: «No se fía». Els consells del pintor Simó foren, sens dubte, uns consells d’allò més savis.

Emili Casademont i Comas

Companys era parent meu

Al principi dels anys 50 del segle passat, vaig acompanyar el meu oncle Remigi, fill i ciutadà de Barcelona, al cementiri de Montjuïc, per tal de visitar-hi la tomba de la tia Pepita, la seva esposa, traspassada feia poc temps. I, aprofitant l’avinentesa, volgué ensenyar-me un modestíssim nínxol, situat de cara a la Mediterrània, la làpida del qual duia aquesta senzilla inscripció, feta a mà amb pintura de color negre: «Familia Companys». Es tractava del nínxol de Lluís Companys, el president de la Generalitat de Catalunya, afusellat, la matinada del 15 d’octubre del 1940, pels franquistes, després de ser capturat per la Gestapo a la França ocupada pels nazis, a instàncies d’un individu antirepublicà, Pedro Urraca, i lliurat a la policia espanyola. En aquell nínxol, mig amagat, hi havia unes flors. «Sempre n’hi ha, de flors, igual que a la tomba de Francesc Macià, que es troba més avall. I tot i que no ho sembli, aquests dos llocs sagrats tenen una vigilància especial», m’explicà el meu oncle, que fou, per cert, un fervent «macianista».

Fins llavors, a causa de la meva edat (quan esclatà la Guerra Civil, el juliol del 1936, jo era molt petit), a Lluís Companys i Jover no el coneixia gaire bé. Però en guardava el record que, quan començà a produir-se la tràgica «retirada», no es cansà de cridar: «Catalans: Catalunya és nostra. No ens la deixem prendre…!». I també guardava el record d’haver sentit dir que costà molt de convèncer Companys perquè fugís de Barcelona, en vigílies de caure la ciutat en mans de l’enemic, car al·legava que volia «rebre» els franquistes tot sol, assegut a la seva cadira presidencial del Palau de la Generalitat, i assumir tota la responsabilitat dels seus actes, a més de remarcar que el seu deure era protegir, dins les seves escasses possibilitats, tota la gent que, com a conseqüència de la victòria de les tropes del general rebel Franco, emprenia el dolorós camí de l’exili.

La vida, benvolguts lectors, té coses curioses. Perquè, anys després que l’oncle Remigi em mostrés on es trobaven les despulles de Lluís Companys, la casualitat féu que jo entrés a formar part de la família del president màrtir. Fou, concretament, el 1968, en contraure matrimoni, per ser la meva dona neboda dels Companys d’Olot, branca dels Companys del Tarrós establerta a la capital de la Garrotxa. Allò propicià que la nostra inoblidable tia Pepita, la dels Companys olotins, m’expliqués, per exemple, que el fet de portar el seu marit, en Josep -ja absent aleshores del món dels vius-, el cognom Companys, tan maleït pel franquisme, els suposà una «desgràcia». Així, immediatament després d’haver finalitzat la Guerra Civil, els Companys d’Olot foren molt mal «guipats» per determinada gent, fins al punt que arribaren a perdre, de forma ben injusta, un important plet. Ja, prèviament, algú els havia avisat: «Vale más que lo dejen correr. No tienen nada que hacer. Porque ustedes son parientes del “pajarito”». El «pajarito» era el motiu que hom donava a Lluís Companys.

Diferents actes s’han organitzat arreu de Catalunya per commemorar el 70è aniversari de l’afusellament, al fossar de Santa Eulàlia del castell de Montjuïc, del president republicà de la Generalitat. Actes com el que se celebrarà, aquest diumenge, al coll de Manrella, situat al Pirineu altempordanès (municipi de la Vajol), per on ell creuà, a última hora, la frontera, i en els quals, un cop més, s’ha exigit l’anul·lació de l’únic judici sumaríssim il·legal -que constituí una autèntica farsa- fet, durant la II Guerra Mundial, contra el president d’un país europeu elegit democràticament, culminat amb la pena capital.

Tal com he assenyalat abans, sóc parent, encara que un xic llunyà, de Lluís Companys. D’un home, que, a causa del seu amor a Catalunya, fou covardament assassinat. I també, cal ressaltar-ho, a causa del seu amor de pare, ja que, alertat pels amics d’exili que corria el perill de ser apresat pels nazis i demanar-li que busqués un refugi millor, ell preferí quedar-se a Le Baule, en companyia de Carme Ballester, la seva segona dona, car creia que així podria arribar a localitzar el seu fill Lluïset, deficient mental, perdut arran d’un bombardeig alemany que patí la clínica parisenca on romania internat. Ramona Companys féu que el seu germà Lluís, en visitar-lo a la presó poc abans de ser ajusticiat, experimentés l’última satisfacció de la seva vida, ja que li digué, utilitzant una mentida pietosa, que acabaven de trobar en Lluïset. La localització del disssortat fill d’en Lluís, però, no trigà gaire. Carme Ballester, que no era la seva mare biològica, ho aconseguí, després de molts esforços, a l’hospital psiquiàtric de Llemotges, ciutat encara no ocupada pels nazis. Ventura Gassol, que assistí a l’enterrament d’en Lluïset (mort a l’exili pocs anys més tard), al cap de molt temps, en assabentar-se que Lluís Companys era parent meu, me’n facilità tota mena de detalls, com el relatiu al fèretre, que, embolcallat amb la senyera, contenia un cos horriblement mutilat a causa d’una cruel malaltia. Tot un veritable drama.

Emili Casademont i Comas

Els «grausins» de Tossa

Dels tres noms de pila catalans, Gerard, Guerau i Grau, que equivalen al «Gerardo» en castellà, el més usat és el primer, ja que Guerau (que trobem en el pseudònim utilitzat per l’il•lustre i inspirat poeta olotí Jaume Bofill i Matas, «Guerau de Liost») i Grau no ho solen ser gaire. Sobretot, aquest darrer que sembla que és un cognom i, en la immensa majoria dels casos, és així. Això no obstant, cal remarcar que sant Grau gaudeix de molta tradició arreu de les terres gironines. En alguns llocs, és tan invocat o més que sant Antoni, perquè protegeixi el bestiar boví. Llocs, principalment, de l’Empordà, el Gironès i la Garrotxa, com Joanetes, Falgons, Albons, Santa Pau, Crespià, Espinelves, Tortellà, la Pinya, Olot, Sant Gregori i Osor, que el veneren el 13 d’octubre, dia de la seva festa. I és que sant Grau, segons diuen, hi té molt a veure, amb el bestiar citat. Així, conten que, mentre visqué a Catalunya, hi hagué el risc que es perdés la raça dels bous, per culpa d’un terrible mal que els afectà, però que ell, en beneir-ne un que acabava d’estirar la pota, el tornà a la vida. I hom afegeix que, aleshores, tots els pagesos, als quals se’ls havien mort els bous, procediren a desenterrar-los i, tot seguit, els presentaren a sant Grau perquè els beneís, cosa que ell féu, i, immediatament, ressuscitaren.

I també hom conta que aquest sant residí durant un temps en un indret proper a Tossa de Mar, on feia penitència i dejuni en una barraca, la qual fou convertida, posteriorment, en capella. Es tracta, com cal suposar, de la capella o ermita de Sant Grau, situada a uns vuit quilòmetres del centre de l’esmentada i bonica vila de la Costa Brava, en què la gent afirma que hi ha la pedra que serví de coixí al sant, així com una gerra que aquest emprava per guardar l’aigua. Una aigua que, segons la creença popular, tenia virtut remeiera i que, per més que se’n tregués, sempre n’hi restava. Això, repeteixo, és el que s’assegura. Sigui com sigui, el cas és que, tot seguint la tradició, cada any -el 13 d’octubre, insisteixo- molts tossencs, encapçalats pel capellà de la població, pugen de bon matí en romeria fins a l’ermita de Sant Grau, on se celebra un solemne ofici religiós, es ballen sardanes i es fa un bon dinar de germanor.

D’altra banda, diuen que sant Grau també havia tingut una gerreta d’oli, que mai no s’estroncava. «Quan el sant va morir -explica Joan Amades-, la seva comunitat va conservar aquella gerreta com una gran relíquia, puix que sempre en rajava tant d’oli com hom volia. Un marxant envejós va veure una manera de fer-se riquíssim comprant aquella gerreta, la qual mai no es desdeia de rajar. Va oferir-ne un gran tresor, i la comunitat va acceptar-lo, puix que li va venir molt bé per a refer el convent, que estava mig enrunat. Però, així que la gerreta fou del marxant, es va estroncar, i no va rajar-ne ni una miserable gota més d’oli. D’aquesta manera, el sant, des del cel, va voler castigar l’enveja del marxant», acaba narrant l’insigne folklorista barceloní.

Per efecte d’això, els oliaires tenien sant Grau per patró. Igual que els fanalers, és a dir, aquells que encenien els fanals dels carrers, que primer s’alimentaven d’oli i després funcionaren amb gas fins a temps relativament moderns. Perquè heu de saber, benvolguts lectors, que, fins no pas fa gaire, la il•luminació pública de les ciutats era feta amb aquest darrer sistema. Pels anys 50 del segle passat, per exemple, jo encara havia presenciat a Barcelona l’encesa de fanals de gas cada vespre. Sobretot, recordo la de les Rambles, atès que, quan fosquejava, quasi sempre m’hi solia passejar, ja que, aleshores, el lloc era bastant tranquil.

Una de les localitats que més celebren la diada de Sant Grau, pel que respecta a les comarques gironines, és Tossa de Mar, malgrat que, en algunes ocasions, s’ha topat amb certes dificultats per fer els actes de l’Aplec a l’ermita dedicada al sant, pertanyent a una entitat bancària, fins que l’Ajuntament resolgué el conflicte, en adquirir la vella església, juntament amb diverses hectàrees de terreny de la rodalia.

I no vull acabar el present article sense esmentar que, antigament, els habitants de Tossa que acudien a la festa de Sant Grau eren anomenats «grausins», cosa que no tenia res a veure amb la forma de parlar dels de la zona aragonesa de Graus, o sigui, en un dialecte barrejat de paraules catalanes i castellanes, atès que les persones de la llegendària vila fundada per Toosa, nimfa de la mitologia grega (ella i el déu Posidó, per cert, posseeixen, a l’avinguda Costa Brava, una magnífica peça escultòríca, obra de Bonaventura Anson), només, tal com han fet sempre, utilitzaven un català «salat».

Avui dia, però, pocs tossencs i tossenques coneixen aquesta petita curiositat històrica relativa al nom de «grausins», que s’havia aplicat abans als qui anaven a l’Aplec de Sant Grau, ja que, en no aconseguir arrelar amb força, desaparegué ben aviat, sense deixar cap rastre.


Emili Casademont i Comas

El golf del Lleó

El nom actual del golf del Lleó (i escric «del Lleó» i no pas «de Lleó», com erròniament s’acostuma a fer), golf situat a la costa sud del territori de França, que compta com a port principal el de Marsella, aparegué cap a les acaballes del segle XII. Aquesta denominació (en francès, «golfe du Lion»; en occità, «golf del clau Leon», etcètera) prové del fet que abans la gent afirmava que el golf del Lleó, per efecte del vent extremadament violent que bufa en aquest indret de la Mediterrània, era tan perillós com un lleó. Origen que és corroborat per la cèlebre enciclopèdia francesa de Diderot i D’Alembert, pel gran diccionari occità de Frederic Mistral, etc., diccionaris i enciclopèdies que no accepten de cap manera la teoria expressada per alguns, segons la qual el nom del golf en qüestió està relacionat amb la ciutat gala de Lyon, un xic allunyada del litoral mediterrani, o bé amb la ciutat castellana, allunyada totalment d’ell, de León. Per consegüent, insisteixo, cal parlar del golf del Lleó i, pel que fa a la llengua cervantina, del «golfo del León».

Ampliant una mica tot això, assenyalaré que, antigament, els mariners creien que aquest golf, en què el vent de mestral cedeix la seva força al de tramuntana (vent, aquest últim, que assota furiosament l’Empordà, amb la Costa Brava inclosa, i arriba àdhuc a Mallorca, illa on hi ha la famosa serra de Tramuntana), estava dominat per un monstre marí i ferotge, en forma de lleó, que vivia a les seves profunditats, monstre que, quan algú navegava per allà, sense permís del terrible animal, aquest se’l cruspia sense contemplacions i en un tres i no res. D’altra banda, els mariners també creien -i, a més, ho explicaven fil per randa-, que, en certa ocasió, es presentà sant Francesc d’Assís «per les bones» al golf, fet que féu enfurir d’allò més el lleó, però que el sant l’amansí, en beneir-lo, i així restà adormit, motiu pel qual els navegants deien tot confiats: «Voga, voga, que el lleó dorm», quan solcaven les aigües del seu «propietari». No obstant això, afegien que, en arribar la diada de Sant Francesc, el lleó, com si volgués venjar-se de l’acció del sant, es despertava i desencadenava tota la seva fúria. I per aquesta raó, segons asseguraven els mariners i pescadors (sobretot, els de Cadaqués, Roses, Llançà, el Port de la Selva, l’Escala, etcètera, o sigui, els de tot el sector nord del litoral gironí), el 4 d’octubre, el de la festa de sant Francesc d’Assís, era el més perillós de l’any per navegar pel golf del Lleó, cosa que, actualment, encara alguns creuen, tot recordant diversos casos d’embarcacions que, en tal data, hi han estat «triturades», amb algunes pèrdues de vides humanes i tot. És clar que això també ha passat -i continua passant- en d’altres dies de l’any, sovint ben distanciats del quart del mes d’octubre, poc després d’haver aparegut la tardor, aparició que aquest 2010 es produí a les cinc i uns minuts del matí del 23 de setembre.

I a propòsit de la tardor, cal indicar que abans havia estat creença estesa que, en començar aquesta època de l’any, sortien dels seus cataus una sèrie d’éssers fantàstics, entre els quals figurava el lleó del golf, éssers dels quals alguns habitants de determinades comarques de Girona (la Garrotxa, el Ripollès, l’Alt Empordà, etc.) encara parlen, per tal de fer por a la mainada, i que han cridat força l’atenció dels tractadistes en bruixeria, com l’escriptor Joan Guillamet i Tuébols, per exemple, autor d’una celebrada obra titulada Bruixeria a Catalunya. Així, de vegades, les àvies garrotxines solen referir-se al millet, cognom, per cert, que llueix avui un cèlebre i més que suposat «pinta» barceloní. És a dir, es refereixen a una mena de follet menudíssim que portava el vent, especialment les bufarades fortes de les rufolades tardorals, ésser fantàstic que, segons hom contava, tenia la propietat de fer gràvides les dones -d’una manera en particular, les donzelles- que rebien de cara una de les ventades que transportaven el minúscul follet, d’un lloc a l’altre, ben embolicat.

Sant Francesc d’Assís, el sant del pessebre, el fundador de l’orde dels franciscans, com també (juntament, en aquest cas, amb santa Clara) de l’orde de les monges Clarisses, gaudí, en temps passats, d’una una enorme popularitat a Catalunya, on té molts carrers i places dedicats a pobles i ciutats, fruit dels relats llegendaris, plens de miracles, que s’han creat a l’entorn de la seva figura, miracles com el del golf del Lleó, en què, tal com deia més amunt, aconseguí adormir el seu ferotge «amo i senyor», malgrat que, per dissort, cada 4 d’octubre, segons continuen opinant alguns mariners i pescadors actuals, sol despertar-se per cometre malifetes.

I cal ressaltar, per acabar, que el golf del Lleó ha estat citat per Georges Brassens, el conegut compositor i cantant de l’Estat francès, en la seva cançó «Supplique pour être enterré a la plage de Sète», títol la traducció del qual al català és el següent: «Súplica per ser enterrat a la platja de Seta». Seta és el nom que, tant en la llengua occitana com en la catalana, rep la bonica població de Séte, situada just al costat de Montpeller, ciutat on nasqué el gran rei En Jaume el Conqueridor.

Emili Casademont i Comas

«Trompades llatines»

Assenyala la història que sant Cosme i sant Damià, els patrons de les classes mèdica i farmacèutica, eren originaris d´Aràbia. I també assenyala que, durant la persecució que l’emperador romà Dioclecià decretà contra els cristians, els dos -que eren bessons- foren martiritzats l’any 187. El culte a sant Cosme i sant Damià, metges de professió, coneguts com els Sants Metges, s’estengué, a partir del segle V, per tot el món, fins al punt que, en honor seu, els fou construïda, a Roma, una basílica. Una tradició barcelonina, però, diu que sant Cosme i sant Damià obriren els ulls a la vida a la capital catalana. Concretament, al carrer dit «dels Metges», on hi ha, a la façana d’un edifici, una capelleta, en la qual sempre se’ls ha venerat, per tal d’agrair-los els favors que, practicant la medicina, realitzaren al llarg d’algunes guerres, en què, més que guarir els ferits, els ressuscitaven. Això, segons la llegenda, ocorregué, per exemple, en la llunyana reconquesta del nostre territori en poder dels sarraïns. Aneu-ho a saber.

El que sí que, en canvi, se sap de manera certa és que, entre els segles XVII, XVIII i XIX, es dedicaren, arreu de casa nostra, moltíssims altars a sant Cosme i sant Damià, com els de les catedrals de Tarragona i de Lleida, el de l’ermita de Sarral (la Conca de Barberà), etcètera, i que, per allà l’any 1445, es col•locà un retaule a l’església catedralícia de Barcelona, atribuït a Bernat Martorell, fet que s’esdevingué després que Catalunya patís una terrible epidèmia de pesta, tifus i febres. Altrament, cal consignar que els Sants Metges han estat venerats -i, en molts casos, encara avui dia ho són- a nombrosos llocs dels Països Catalans, com les localitats gironines d’Esponellà, Llanars, Sils, Vilopriu, Sant Julià de Ramis, etc. En aquesta última població, per cert, s’han localitzat recentment, en unes excavacions practicades al subsòl de l’esglesiola dels sants Cosme i Damià, algunes monedes antiquíssimes, encara que no pas pertanyents a aquella remotíssima època -època barrejada d’història i de llegenda-, en què, trobant-se bona part de la comarca del Gironès «ocupada» per les aigües de la Mediterrània, arribaren a Sant Julià de Ramis, a bord d’un petit vaixell, uns esclaus fugitius de la destruïda ciutat de Troia, la de La Ilíada, i en fundaren una d’idèntica, a la qual donaren també el nom de Troia, que equival a Júlia, denominació convertida pel cristianisme en Sant Julià.

Antigament, els metges, el dia dels seus patrons (alguns calendaris indiquen que és aquest diumenge, 26 de setembre, i d’altres, per contra, l’endemà), no visitaven. Tan sols ho feien en casos d’extrema gravetat. I és que hi havia la creença que, en tal data, els malalts no es morien, ja que ho impedien els Sants Metges. I com una extensió de la festa dels metges, també en feien els estudiants de medicina, que -no se sap per quina raó- eren qualificats de «cigonyes». Així, al patí de l’Hospital de la Santa creu, a la Ciutat Comtal, es lliuraven a grans gresques, tot oferint, per exemple, a les donzelles que passaven pel carrer, els seus serveis, i les que ho acceptaven eren ruixades amb xeringues, l’aigua de les quals era extreta del pou existent al costat d‘una farmàcia propera. I parlant de farmàcies, cal indicar que els farmacèutics o apotecaris també celebraven els Sants Metges, associant-se així a la festa dels seus companys, i no cobraven, durant tot el dia, cap medicament.

Sant Cosme i sant Damià havien estat, igualment, els patrons dels barbers cirurgians. O sigui, d’aquells barbers que, sense tenir estudis, sabien adreçar ossos trencats, arrencar queixals, etcètera. Uns barbers que gaudien de la preferència de la gent, perquè, quan parlaven, ho feien de forma clara i catalana, mentre que ningú no arribava a entendre el que deien aquells que havien estudiat, atès que, per l’afany de presumir, deixaven anar «llatinades» a dojo. Aquests cirurgians eren anomenats, despectivament, «els llatins».

I permeteu-me, benvolguts lectors, que, en la diada dels Sants Metges -molt celebrada encara enguany per la classe mèdica-, expliqui el motiu pel qual s’ha representat sempre la figura del metge amb bastó i ulleres. Això ve del fet que abans els homes de certa categoria portaven, com a signe de distinció, una espassa. I com que els metges consideraven que ells no podien dur-ne, car la seva missió era guarir i no pas «matar», es decantaren pel bastó i les ulleres; ulleres, per cert, totalment rebutjades pels citats homes de certa categoria (al•legaven que feien lleig), malgrat que molts es trobaven força malament de la vista i, per tant, les necessitaven. I així, bastants d’ells, anant pel carrer, en no veure un burro a quatre passes, sovint es «fotien» unes fortes trompades. Unes trompades que, en record dels presumits cirurgians «llatins» (presumits igual que els distingits portadors de l’espassa), foren denominades popularment, durant molt de temps, «trompades llatines».

Església dels Sants Metges, a Sant Julià de Ramis

Emili Casademont i Comas

L’important Ventura Gassol

El prestigiós i recordat escriptor, crític literari i traductor barceloní Leandre Amigó, arran de la mort de Ventura Gassol, als 87 anys, esdevinguda en una clínica de la ciutat de Tarragona (aquest diumenge, dia 19 de setembre, farà tres dècades), afirmava que «amb Josep Maria de Sagarra, Gassol no hi ha dubte que ha estat el poeta més llegit i recitat pel poble, després, cronològicament, de mossèn Cinto Verdaguer». I tenia tota la raó. Així, per exemple, els seus versos de Les tombes flamejants, tot un símbol de la persecució contra el català que desencadenà el general Miguel Primo de Rivera, foren recitats, al llarg d’aquell règim dictatorial, per la gent d’arreu del país. I, encara actualment, algunes persones d’edat força avançada que fineixen se’n fan posar un fragment (aquell que diu «Tan a la vora de la mar dormia», etcètera) a l’«estampa-recordatori» del seu funeral.

Bonaventura Gassol i Rovira, considerat un dels homes més importants dins la història de Catalunya del segle passat, nasqué a la població tarragonina de la Selva del Camp i, en abandonar els estudis de capellà (li faltava molt poc per acabar-los), es traslladà a Barcelona, on, el 1916, ingressà en la Comissió de Cultura de l’Ajuntament. Un any més tard, publicà el seu primer recull de poemes, en un llibre titulat Àmfora, preludi de la seva intensa i guardonada producció literària i poètica: La cançó del vell Cabrés, La Dolorosa, Mirra, etcètera, a més dels citats versos de Les tombes flamejants, que ara, per dissort, encara continuen conservant certa frescor: «Fou una pàtria. Va morir tan bella,/ que mai ningú no la gosà enterrar;/ damunt de cada tomba, un raig d’estrella;/ sota de cada estrella, un català. // Tan a la vora de la mar dormia/ aquella son tan dolça de la mort,/ que les sirenes dia i nit oïa/ com li anaven desvetllant el cor. // Un dia es féu una claror d’albada,/ i del fons de la tomba més glaçada/ fremí una veu novella: el cant dels cants.// Foc nou, baixa del cel i torna a prendre./ Ja ha sonat l’hora d’esventar la cendra./ Oh Pàtria de les tombes flamejants!».

Ventura Gassol fou nomenat conseller de Cultura de la Generalitat presidida per Francesc Macià (amb ell havia participat abans en els històrics fets de Prats de Molló, tot acompanyant-lo després a Amèrica del Sud, a fi de cercar-hi suport per enderrocar la dictadura d’en Primo), així com en la que, posteriorment, encapçalà Lluís Companys, dificilíssima etapa aquesta última, en què Gassol es distingí fent moltíssims favors. D’aquesta manera, en esclatar la Guerra Civil, a part de salvar el patrimoni artístic de Catalunya i d’evitar, gràcies a una acció duta a terme amb els mossos d’esquadra, que fos incendiada la Catedral barcelonina, impedí l’assassinat de nombrosos religiosos, com el cardenal Vidal i Barraquer i el bisbe de Girona Josep Cartanyà. Amenaçat de mort pels elements incontrolats de la FAI, Ventura Gassol hagué de fugir a l’estranger, cames-ajudeu-me, i no tornà de l’exili fins al 28 de juny del 1977 -ja traspassat l’altre dictador, Francisco Franco-, tot residint una llarga temporada a l’Hostal del Senglar (l’Espluga de Francolí) i, durant uns mesos, a Palamós. Però, trasbalsat pels òbits de l’Abel, el seu fill gran, i de Lucia, la seva segona esposa, s’establí de forma definitiva al Mas de la Coma (la Selva del Camp).

Cap a la meitat de la dècada dels anys 1960, vaig conèixer personalment Gassol al seu «amagatall» francès, on li vaig fer una entrevista, en què parlava dels seus records de Girona, del poeta figuerenc Carles Fages de Climent (li havia prologat el poema Les bruixes de Llers), etc., entrevista en català que, després d’una dilatada espera, vaig poder publicar al diari Los Sitios, un cop desaparegut en Franco. Literàriament parlant, però, ja coneixia l’autor de Les tombes flamejants, que a tothom tractava de germà, des que jo era jovenet. En concret, d’ençà que, en els inicis dels anys 1950, vaig adquirir alguns llibres seus, venuts a preu de parracs en una parada dels populars Encants barcelonins. I, entre ells, hi havia un exemplar de Mirra, que lluïa la dedicatòria següent: «A Francesc Macià, primer president de la Catalunya renascuda». Tot un tresor, sens dubte, lamentablement menyspreat.

L’última vegada que vaig veure Ventura Gassol, «en viu», fou per TV el 1977, quan el president Josep Tarradellas, des del balcó del Palau de la Generalitat, tot just retornat a la pàtria, pronuncià el seu famós «Ja sóc aquí!», car es trobava a prop seu. Un «Ja sóc aquí!», per cert, que l’hauria pogut pronunciar perfectament el mateix Gassol, atès que havia estat una de les personalitats intel•lectuals i polítiques catalanes exiliades proposades per substituir Josep Irla. Però, davant el «no» de totes elles, Tarradellas, que «sospirava» per convertir-se en el quart president de la Generalitat de l’era moderna, se’n beneficià.

Emili Casademont i Comas