El cas Rafael Casanova

Rafael Casanova (i no Rafael de Casanova, com sovint veiem escrit), conseller en cap de la ciutat de Barcelona, que esdevingué la màxima autoritat militar i política de casa nostra, durant el setge borbònic a què fou sotmesa la capital catalana, iniciat a finals del 1713 i acabat l’11 de setembre del 1714, nasqué a Moià el 1660 i morí, a Sant Boi de Llobregat, el 1743. Fill d’una família pagesa benestant, estudià al Cap i Casal, on es doctorà en Dret.

Casanova, partidari de l’arxiduc Carles d’Àustria, ha originat opinions molt contradictòries entre els historiadors. Així, mentre uns l’eleven a la categoria d’heroi, d’altres fan tot el contrari, a part d’assegurar que fou elegit conseller en cap de forma irregular. Convertit, però, en un referent catalanista, els barcelonins, el 1863, dedicaren un carrer a Rafael Casanova i, un quart de segle després, li erigiren un monument, davant el qual se li reteren homenatges florals cada 11 de setembre, igual que avui dia, homenatges que les dictadures de Primo de Rivera i de Franco prohibiren, a més de fer retirar, aquest últim, l’estàtua que hi havia, que restà amagada, fins que, el 1977, aparegué de nou, un cop traspassat el Generalísimo, i es col·locà a la Ronda de Sant Pere, lloc on Casanova resultà ferit de bala en una cuixa, enarborant la bandera de Santa Eulàlia.

El conseller en cap de Barcelona, malgrat el que alguns creuen, no morí pas com a conseqüència d’aquella ferida. Fou traslladat a un hospital de la ciutat perquè li practiquessin una primera cura, hospital del qual fugí (hi ha qui afirma que disfressat de frare) i anà a refugiar-se a casa del seu fill, resident a Sant Boi de Llobregat, després d’haver ordenat que fossin cremats tots els seus papers. I els familiars de Rafael Casanova pogueren aconseguir, no se sap ben bé com, que els lliuressin un certificat de defunció a nom d’ell. Els béns del conseller en cap foren embargats pels borbons, guanyadors de la comtesa bèl·lica. Però Casanova, el 1719, obtingué el perdó i, amb tota tranquil·litat, retornà a la capital catalana, on continuà exercint com a advocat fins al 1737, any en què es retirà, tot exhalant, repeteixo, el darrer sospir a Sant Boi. Ernest Lluch, per cert, quan fou covardament assassinat per la banda terrorista ETA, estava investigant alguns aspectes de la vida de Rafael Casanova (entre ells, el de la seva «connexió» amb els «austricians»), tasca que, lamentablement, restà inconclusa. Potser, d’haver-la pogut continuar, hi hagués trobat alguna cosa important relativa al sorprenent i ràpid perdó, per part dels borbons, del cèlebre personatge.

Casanova mantingué greus disputes amb els seus subordinats més directes sobre la forma de combatre les forces de Felip V, que assetjaren al llarg d’una colla de mesos Barcelona, asfixiant la ciutat i ocasionant la mort de molta gent a causa de la fam. I el duc de Pòpoli, el 30 de novembre del 1713, que comandava les citades forces borbòniques, exigí als defensors barcelonins que es rendissin, exigència que ells rebutjaren, tot i que els enemics havien obert alguns forats a les muralles. Un dels fets més criticats per determinats historiadors fou que Rafael Casanova, en el seu últim i desesperat ban, ordenés que els vailets de 14 anys, sense excusa ni excepció, se sumessin a la lluita. O sigui, quelcom molt pitjor del que passaria posteriorment, al final de la Guerra Civil del 1936 al 1939, atès que l’anomenada «lleva del biberó» estava integrada per joves de 17 o 18 anys.

Un il·lustre català, Enric Prat de la Riba, president de la Mancomunitat de Catalunya, mai no es mostrà partidari que es retessin homenatges pòstums a Rafael Casanova. I el mateix succeirïa més tard amb Jordi Pujol, president de la Generalitat. Però, molt abans, Francesc Macià, en retornar de l’exili i proclamar la República Catalana, que durà tres dies, havia lloat l’antic conseller en cap de Barcelona, tot ressaltant l’heroica defensa que féu de les llibertats de Catalunya, un exemple que recomanà que fos imitat per tots els catalans. I també el seu successor en la presidència de la Generalitat, Lluís Companys, s’afegí a aquella recomanació.

Sempre hi ha hagut, malgrat que s’ha mirat d’ocultar, molta discussió a l’entorn de Rafael Casanova i de la seva forma d’«actuar» durant el setge de la ciutat de Barcelona duta a terme pels borbons, setge que finalitzà amb una dolorosa derrota dels catalans, a més de deixar-hi moltíssims la pell. Una derrota que es traduí després en el decret de Nova Planta, en virtut del qual es prohibí l’ús de la llengua catalana. O sigui, un intent d’eliminar-la totalment, com el que ara protagonitzen, ben units, el Partit Popular (PP) i el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), ja que per a ells només, com en els temps «gloriosos» d’en Franco, tan sols hauria d’existir una España grande y libre i, òbviament, un idioma únic, el castellà.

Quan es declarà l’11 de setembre com la Diada Nacional de Catalunya (i no per Sant Jordi), molts ja digueren que, celebrant derrotes, no aniríem enlloc. I els fets, en tots els sentits, estan demostrant que, per desgràcia, tenien raó…

Emili Casademont i Comas

El futbol i la ràdio

Sempre, d’ençà del llunyà 1924, el futbol ha estat molt unit a la ràdio. I dic d’ençà del llunyà 1924, perquè aquell fou l’any en què es retransmeté per Ràdio Barcelona, emissora acabada d’inaugurar, el primer partit de futbol, aleshores dit, en anglès, de «foot-ball», que estava cridat a convertir-se en l’esport rei. La retransmissió d’aquell encontre, entre la Real Unión d’Irun i el Barça, disputat a l’Estadi Gal irunès, que finalitzà amb la victòria de l’equip blaugrana, anà a càrrec del periodista Joaquim Ventalló, traspassat, ara fa un lustre, ja gairebé centenari. I cal remarcar que la seva narració fou seguida molt atentament per tots els aficionats barcelonins, gràcies, en bona part, als aparells de galena llavors existents. En Ventalló, que en aquell moment tenia 25 anys, encara en radiaria un parell més, de partits: un Barcelona-Oviedo i un Real Sociedad-Barça, des de Santander, corresponent a la final del Campionat d’Espanya, en el qual el conjunt barcelonista s’adjudicà el títol.

Com a anècdota curiosa, convé esmentar que, després d’aquell triomf, el Barça se n’anà a fer una gira per Amèrica del Sud, sense, però, que l’èxit l’acompanyés mínimament, motiu pel qual Joaquim Ventalló escrigué els rodolins d’una auca titulada Auca del Club Campeón, que se marchó al Nuevo Mundo para tocar el violón. Allò indignà un directiu blaugrana, que es veu que no tenia sentit de l’humor, i s’adreçà al general Losada, que ocupava el càrrec de governador civil de Barcelona (era el temps de la dictadura de Miguel Primo de Rivera), pregant-li que fes recollir aquella auca, petició atesa de forma immediata pel citat general. Potser, perquè no podia tolerar que es parlés, encara que fos en broma i en castellà, d’un club que, pel seu catalanisme, el règim «primoriverista» mirava de molt mal ull.

Un cop acabada la Guerra Civil, les emissores grans i petites començaren, els diumenges a la tarda, a retransmetre partits de futbol. Aquest fou el cas de Ràdio Girona i de Ràdio Barcelona, per exemple. No tot, però, els anà prou bé, ja que, pel que fa als encontres del Barça, sovint les seves retransmissions des del camp de Les Corts foren «tallades» en sec, bruscament, per la directiva del club, tot fent gala d’una educació realment deplorable, en considerar -consideració ben equivocada- que li restaven espectadors a les grades. A més, no tenia en compte que la ràdio feia un favor immens a moltes persones -malaltes i invidents-, que no podien assistir al camp. I tampoc no tenia en compte que, gràcies a la ràdio, es fomentava l’afició pel futbol. Sobretot, en uns moments -mitjan anys 40-, en què aquesta fluixejava força. Repassant la col·lecció d’El Mundo Deportivo, diari que era l’únic de caire esportiu que s’editava a la Ciutat Comtal, podem comprovar que les seves pàgines s’omplien d’informacions que res no tenien a veure amb el «peu-pilota», com el ciclisme, l’atletisme, la natació, la boxa, la lluita lliure, etc., «esport», aquest últim, on brillava bastant un gironí, carnisser d’ofici, anomenat «Mariano» Sansalvador.

I a Madrid també les retransmissions dels partits del Real Madrid i de l’Atlético de Madrid, per part de les emissores privades (Radio Nacional de España constituía un cas diferent, com ho demostra el fet que el gironí Joan Viñas, sotsdirector de la seva «sucursal» a Barcelona, relatés, des de Les Corts, molts encontres sense cap entrebanc), es toparen amb una incomprensible prohibició. Per això, davant la imposibilitat de poder retransmetre en directe partits de lliga, els radiofonistes madrilenys idearen diversos sistemes per fer arribar a les seves emissores les notícies que s’hi anaven produint, com la d’entrar als dos estadis, passant prèviament per taquilla, i, cada vegada que el marcador es movia, en sortia un al carrer i, per mitjà del telèfon d’algun bar proper, procedia a donar-ne informació als oients. Fins i tot, i per guanyar temps, hi hagué radiofonistes que, col·locats a dalt de tot de l’Estadio de Chamartín -avui, Bernabeu-, llançaven una pedra, embolicada amb un paper que contenia la informació pertinent escrita a mà, a fi que la recollís un company, situat a la via pública, encarregat de traslladar-la (la informació, s’entén) telefònicament a l’emissora. Cosa que, avui dia, amb un simple telèfon mòbil es faria a l’instant, des de qualsevol lloc d’un camp d’esports, i sense cap problema. D’aquesta curiosa manera, podríem dir que, de fet, nasqué el Carrusel Deportivo de la cadena SER, que esdevindria escoltadíssim. I cal destacar que Ràdio Barcelona, pertanyent a la mateixa cadena, ja assajà de fer-lo pel seu compte una mica abans, mercès a una colla de periodistes -Manuel Espín, Enrique Fernández, etc.-, que, a part d’enginyar-se-les per procurar saber al moment el que passava als terrenys on jugaven el Barça i l’Espanyol, solien efectuar algunes connexions amb emissores «germanes», com Ràdio Valencià, per exemple, que solia retransmetre els partits del quadre «ché» a Mestalla.

Tot això que acabo d’explicar, benvolguts lectors, m’ha vingut a la memòria arran de l’actual conflicte que enfronta el futbol i la ràdio, en pretendre la Liga de Fútbol Profesional fer pagar un cànon a les emissores per la retransmissió -parcial o total- dels partits. Sospito, però, que, al final, hi haurà una bona entesa entre les dues parts. I és que el futbol, malgrat comptar amb la «tele» al seu costat, no pot viure sense un mitjà, encara bastant poderós -i que li deu molts favors-, com és la ràdio…

Emili Casademont i Comas

El Tarlà de la meva infantesa

Hi ha un popular carrer de la meva ciutat de Girona, el de l’Argenteria, ubicat al barri vell, que, quan jo era petit, celebrava la seva festa per Sant Agustí, diada que s’escau el 28 d’agost. Una festa que, a part de ser molt animada, amb les seves audicions de sardanes i lluïts balls de nit, ens oferia, a la mainada, un simpàtic atractiu. Un atractiu constituït per un ninot de palla, anomenat Tarlà, vestit segons la moda de finals del segle XVIII, que era penjat, agafat de mans, en una barra entravessada de part a part del carrer i a l’alçada del primer pis d’una casa, pis, per cert, situat molt a prop dels Quatre Cantons i al costat mateix del que ocupaven els meus oncles, la Justeta i en Jaume. Aquell ninot feia voltes de campana, mentre, al so d’un tabal, tots cridàvem: «Visca el Xato!», nom amb què també se’l coneixia. I cal dir que moltíssima gent gran, a més de nosaltres -els infants, que el contemplàvem embadalits-, acudia a veure el Tarlà, «personatge» que, actualment, presideix les Festes de Primavera de l’Argenteria-Rambla, celebrades el mes d’abril.

Segons se’ns explicava als menuts, el carrer de l’Argenteria havia estat el més perjudicat per una pesta molt terrible. Així, i per tal d’aïllar-lo i deixar-lo en quarantena, d’acord amb les normes oficials d’aleshores, es procedí a tancar-lo per cada cap amb un encanyissat. Inesperadament, aparegué llavors un veí molt alegre que, a fi d’elevar l’esperit del veïnat al llarg d’aquells dies tristos, es lliurà a fer beneiteries, amb la sana intenció d’alegrar la gent. En record del cas, els anys següents, per la festa del carrer, es repetí la broma, substituint, però, l’autor de la gresca per un ninot. I, finalment, ens contaven que, en memòria de la tanca de canyes que tapava el carrer pels dos extrems, es repartiren canyes verdes als veïns, perquè poguessin enramar les façanes i les entrades de les cases, cosa que jo vaig poder arribar a veure, atès que, durant els anys de la meva infantesa, el costum encara era molt practicat.

Però, abans que el ninot de palla substituís la persona que feia la gresca, es veu que transcorregué algun temps, ja que el folklorista Joan Amades diu, en el Costumari Català, el següent: «Cada any era nomenat un clavari que guardava la imatge del sant patró (sant Agustí) a casa seva i curava de l’organització de la festa. La vigília es feia una mena de processó que anava de casa del clavari fins a l’església de Sant Feliu, on era dipositada la imatge, portada processionalment. El seguici estava format per un gran nombre de veïns, presidits per una cobla. A la tarda, enmig del carrer, davant del veïnat i dalt d’un cadafal, era elegit un rei de la festa que rebia el nom curiós de Tarlà, o sia, el de boig. Es feia l’elecció per concurs. Era elegit el que demostrava ésser més beneit o sabia interpretar millor aquest paper. Tenia per missió fer tantes bajanades com podia i comunicar l’alegria al veïnat durant tota la festa». Això era el que, d’infant, em contava també el meu pare, que havia nascut i viscut al carrer de Besadó (seria més correcte dir-ne del Vessador), a tocar de l’Argenteria.

I, després d’assenyalar Amades que el Tarlà era passejat per tot el barri (a més del carrer de l’Argenteria, per tots els carrerons del seu entorn, que en formaven part) dalt d’un carro i tractat com si fos una mena de rei o autoritat, afegeix; «El matí del dia del sant, se celebrava una solemne festa religiosa, en sortint de la qual els pavordes i pavordeses del sant visitaven les cases dels veïns fent el llevant de taula, o sia captant per cobrir les despeses de la festa. A la tarda es feia una fontada que rebia el nom de “feixina”, nom aplicat també a les fontades fetes per altres barris de la mateixa ciutat. De retorn del lloc on s’anava a berenar, es feia una ballada de sardanes. El Tarlà assistia a totes les gresques i procurava realitzar el màxim nombre possible d’excentricitats i estranyeses per fer riure el veïnat».

Fent un parèntesi, he de dir que, en els primers temps de la postguerra, recordo que es posà molt de moda això d’anar la gent a fer la «feixina». I no sols la dels diferents barris de Girona, sinó també la d’algunes poblacions properes, a tall de cloenda de les seves festes majors. Així, jo anava sempre, en encetar-se el mes de setembre, a la «feixina» que s’organitzava a Sarrià de Ter (hi tenia família), on, després d’una bona berenada, «regada» amb xampany, els sarrianencs es lliuraven, al compàs frenètic d’una orquestra, a la dansa com si s’haguessin tornat «leros».

Tornant al Tarlà del carrer de l’Argenteria, cal indicar que, en aquells anys de la meva infantesa, vestia d’una manera graciosa -grotesca, més aviat-, amb barret bicorne, del qual penjaven borles i flocs, i amb robes llampants, en què destacaven galons lluents, cintes i bandes que tractaven d’imprimir-li caràcter de dignitat. I, per altra banda, aquell Tarlà que, penjat, feia tombarelles, ens era presentat, a vegades -si no feiem bondat-, com l’home del sac. D’aquesta forma, la gent gran ens amenaçava de «fer-nos agafar pel Tarlà de casa la vila», amenaça infantil força corrent a molts pobles de l’Empordà.

El Tarlà, l’any 1902, fou cedit pels veïns del citat carrer gironí a Barcelona, en ocasíó de les Festes de la Mercè, on romangué penjat entre dos balcons del carrer també dit de l’Argenteria. I allò féu que, com a mostra d’agraïment, els barcelonins imposessin al ninot una bonica medalla, condecoració que el Tarlà lluïa al pit al llarg d’aquells anys 40, joiosament i orgullosament, i que suposo (i dic suposo, perquè, a causa del pas del temps, tot ha anat canviant molt) que és la mateixa que, avui dia, encara exhibeix.

Emili Casademont i Comas

La curiosa història de les figues

Aquest moment de l’any, és a dir, de cap a finals del mes d’agost, era qualificat pels nostres avantpassats de «temps de figues», potser -aneu-ho a saber- perquè s’havia representat l’agost, en la llunyana figuració dels mesos de Cartago, per unes espigues, acompanyades d’un bon nombre de figues. Sigui com sigui, el cas és que abans hom afirmava (pel Ripollès i la plana de Vic, especialment) que l’any del pagès acabava per les figues, després del batre, que és quan aquestes comencen d’arribar, i que no s’iniciava fins a l’octubre, per la sembra. Per això, i per tal d’indicar un any, els pagesos utilitzaven la forma proverbial de «figues a figues», any que, lògicament, resultava més curt, atès que durava deu o onze mesos, amb la qual cosa gairebé no comptaven l’agost i el setembre, en què la terra dorm, sobretot a les contrades on no es collia vi.

Tot això passava, per cert, quan circulava una llegenda, que era compartida per tots els pobles llatins, segons la qual la Lluna volgué, en una ocasió, competir amb el Sol. Així, durant el mes d’agost -el de la canícula-, ella s’esforçà per fer el màxim de claror possible i per netejar el cel de núvols, tot induint els estels que estan sota el seu comandament a lluir de forma intensa, principalment les nits que no sortia, a fi i efecte que fessin una bona celístia. Però l’intent de la Lluna, que era que la gent fes a l’estiu vida nocturna, no reixí, ja que tothom s’estimà més treballar amb la llum solar. I també això passava quan molta gent creia que, durant l’agost, es desencadenà el Diluvi Universal, motiu pel qual els pobles antics havien dedicat cultes a les víctimes del fenomenal aiguat. Els balls de les almorratxes, practicats encara avui a Catalunya, com el de Lloret de Mar, per exemple, podrien tenir-hi quelcom a veure.

Però tornem a les figues. Abans, el seu conreu era eminentment femení, car no se li concedia cap importància. Val a dir que les figues constituïen la menja de pobres i de bestiar, especialment la dels animals porquins. Així, hom engegava les porcades per les plantacions de figueres, per tal que s’atipessin de les figues escampades per terra, caigudes de l’arbre. I també se’n collien de l’arbre mateix, ben madures, les quals, col·locades damunt de canyes, es posaven al sol perquè s’assequessin, procurant que no els toqués l’ombra, atès que els era dolenta, i, sobretot, que no es mullessin. Per aquesta raó, quan amenaçava pluja, aquelles figues, que eren destinades al consum humà, calia dur-les a sopluig. Hi havia, però, qui les feia assecar en un petit forn.

Altrament, convé ressaltar que la collita de les figues anava a mitges entre l’amo de la plantació de figueres i les dones que feien aquesta feina, les quals treballaven pel seu compte sense percebre cap jornal, tot esperant poder treure algun benefici de la venda de la fruita que els pertocava. Cosa, per cert, un xic difícil, ja que, tal com he dit, menjar figues feia pobre i cridava misèria. Tan sols, en èpoques de fam espantosa, com la que actualment pateixen milions d’éssers humans d’arreu del món, s’elaborava l’anomenat pa de figues, pa que la gent en menjava, sempre a contracor, en substitució del de cereals. I és que les figues, les riquíssimes figues, evocaven el record paorós de la fam. És més, hom creia que, consumint-ne, l’atreia.

La collita de les figues havia revestit molta importància a les Illes Balears, tanta que arribava a aplegar, a les pagesies, una nombrosa jovenalla d’ambdós sexes, la qual, després de la feina, es lliurava a les expansions pròpies de l’edat, com la de la dansa. Hi era típica una jota anomenada «Des figueral», molt alegre i animada, que no es ballava en cap més circumstància. Aquelles ballades eren qualificades de «balls des sequers», perquè es feien als assecadors de figues.

El fruit de la figuera, la figa, ha donat un dels noms més populars que té l’òrgan genital femení (el de la seva part externa, la vulva), cosa que podria estar relacionada amb un vell joc de Carnestoltes, que consistia a penjar a l’extrem d’una canya, que aguantava una dona, un fil amb una figa seca i els homes provaven de menjar-se-la, després, naturalment, d’haver-la atrapat amb la boca. Com a premi, aquell que ho aconseguia rebia els favors de la dama que menava la canya, així com un bon traguinyol del millor vi, per tal que es pogués ben «entonar». Ah!, i cal advertir que la dama sempre procurava que se li mengés la figa el galant que li feia més peça, raó per la qual, la molt múrria, no dubtava a moure la canya de la forma que més li convenia. D’això ve que, en referir-se al vulgarment anomenat «cony», molts parlin de la «figa». Un nom, que, si ho mirem bé, no és pas gens desencertat, atès que la figa (el fruit de la figuera, és clar), per raó del gran nombre de llavors que porta, des de la més remota antiguitat ha estat considerada, per totes les races i religions, com el símbol de la fecunditat i la fertilitat.

El joc carnavalesc que acabo de citar era, sobretot, propi de determinades poblacions tarragonines i barcelonines. I encara, en algunes, avui dia se sol fer un denominat «ball de la figueta», que és una recordança del vell joc de la figa, que sembla que nasqué al País Valencià. Almenys, el nom de figa aplicat al «cony», que a l’Argentina, curiosament, en diuen «concha», gaudeix entre els valencians de moltíssima popularitat. Aquest «ball de la figueta», però, no ofereix cap premi. I els atrevits que hi intervenen fan de simples pallassos, movent-se sota els capricis d’una dona, provocant un bon fart de riure a tots aquells que -la mar de divertits- els contemplen…

Emili Casademont i Comas

«Hernandianos de primera hora»

Un magnífic treball sobre la vida i l’obra del poeta Miguel Hernández (Oriola, 1910-Alacant, 1942), que acabo de veure per La 2 de TVE (i en el qual participa el meu vell amic, l’escriptor i periodista Enrique Cerdán Tato, fundador del Centre d’Estudis Hernandians i cronista oficial de la ciutat d’Alacant), m’ha fet evocar la figura, entre d’altres, del també alacantí Jacinto López Gorgé, traspassat a Madrid, on residia des del 1970, el dia 9 de desembre del 1998, a l’edat de 83 anys.

López Gorgé visqué molt de temps a Melilla, on es relacionà amb poetes marroquins i espanyols, com Pío Gómez Nisa, Juan Guerrero Zamora i Miguel Fernández, per exemple. El 1949, ell i Gómez Nisa fundaren, a la mateixa ciutat de l’África del Nord, la revista de poesia Manantial, que després passaria a denominar-se Alcándara, dirigida per Fernández, fins que el director general de Prensa, Juan Aparicio, per considerar-la de tendència esquerrana, ordenà que fos clausurada. I el 1963, López Gorgé fundà i dirigí, residint a Tetuan, la també revista poètica Ketama. A banda d’això, exercí la crítica literària al diari España, rotatiu que s’editava a la veïna Tànger, i fou director, més endavant, de l’Aula de Literatura de l’Ateneo de Madrid. Jacinto López Gorgé, que publicà diversos llibres, rebé importants guardons.

Al principi dels anys 50, López Gorgé, Guerrero Zamora i Gómez Nisa, quan no es podia parlar del «rojo» Miguel Hernández -el franquisme ho havia prohibit terminantment-, foren els primers que, desafiant el perill que corrien, procediren a fer-ho, tant a l’aleshores encara Protectorat d’Espanya al Marroc com al mateix territori espanyol (arribaren a publicar articles sobre l’eximi i dissortat poeta oriolà (morí al penal d’Alacant, víctima d’un procés de tuberculosi) en determinats periòdics -el diari ABC, madrileny i monàrquic, en fou un-, raó per la qual aquells tres homes de lletres són anomenats els «henandianos de primera hora». Personalment, no vaig tenir gaire tracte amb Jacinto López Gorgé -i cap amb el melillenc Juan Guerrero Zamora, traspassat fa deu anys, que fou realitzador de TVE-, però sí moltíssim, en canvi, amb Pío Gómez Nisa, atès que, a més de poeta, era periodista i es donà la feliç circumstància que fou el meu director (un director molt culte i afable) al rotatiu tetuaní Diario de África.

Pio Gómez Nisa, Miguel Frenández i Jacinto López Gorgé, avui tots tres traspassats.

Gómez Nisa, que havia nascut a la localitat d’El Arenal (Sevilla) l’any 1925, de petit es traslladà amb la seva família a Melilla. I, de ben jove, ingressà en qualitat de redactor al diari de Tetuan acabat d’esmentar, que cada dilluns editava l’África Deportiva, un gran setmanari dedicat a la informació d’aquest gènere, que comptava amb els serveis de l`agència britànica Reuters i que es posava a la venda arreu de l’Estat espanyol, així com a tota la zona nord del continent africà. En plegar veles el Diario de África, a conseqüència de la independència obtinguda pel Marroc el 1956 i d’haver-se convertit, d’aquesta forma, en Regne del Marroc, Pío Gómez Nisa passà a dirigir, successivament, El Telegrama de Melilla, on guanyà el premi Jaime Balmes de periodisme, El Eco de Canarias i el Diario Español, aquest últim de Tarragona. De Catalunya, per cert, en guardava un gratíssim record, ja que el 1954 fou premiat, a Barcelona, amb el Juan Boscán de poesia, per la seva obra Elegía por uno. Massa aviat, però, la Parca el visità, a l’edat de 64 anys, truncant-se així una carrera periodística i poètica molt prometedora, plena ja d’èxits destacadíssims.

Molts han estat, per cert, els poetes i les poetesses il·lustres de l’Estat espanyol que nasqueren o visqueren a l’Àfrica del Nord. Aquest és el cas, per exemple, de Carmen Conde (Cartagena, 1907-Madrid, 1996), la primera dona que ingressà a la Real Academia de la Lengua Española, l’any 1979, i que residí a Melilla. La Conde és l’autora de moltíssimes obres, entre les quals figura l’Antología de la Poesia Femenina Española, en què inclogué una colla de petits poemes escrits en castellà, durant els tenebrosos anys 40, per la meva enyorada amiga Montserrat Vayreda i Trullol, prologuista d’alguns dels llibres que he publicat, convertida després en una de les més insignes poetesses en llengua catalana. I cal que, així mateix, esmenti Trina Mercader (Alacant, 1919-Granada, 1984) que, als seus 17 anys, se n’anà al Marroc per treballar a la municipalitat de Larache, fins que es traslladà a Tetuan, on fundà la revista de poesia bilingüe, en castellà i àrab, Al-Motamid, abans de retirar-se a Granada, ciutat que li recordava la blanca «Tetauen», de la qual s’havia enamorat. Pío Gómez Nisa també col·laborà, amb la seva inspiradíssima ploma, en la seva revista i, al llarg dels anys 50, en moltes altres de la mateixa temàtica.

Però fou a les pàgines de Manantial, en el seu número 6, on l’inoblidable amic i director que vaig tenir a Diario de África i África Deportiva publicà per primera vegada, en encetar-se aquella dècada, uns fragments del seu poema Elegía por Miguel Hernández, on descriu els efectes de la mort del poeta d’Oriola (un dels que més admirava Maria dels Àngels Anglada), així com el sentiment que l’obit produí, tant a ell com a la gent que el conegué. «Tú has muerto y yo te canto / sin haberte siquiera conocido. / Tú por morir continuarás viviendo / por más que yo pasee las riberas del llanto / y por llorar te muestre mi corazón herido». Uns versos aquests, ben emotius, escrits per Gómez Nisa, que pertanyen, com s’endevina fàcilment, a la seva citada Elegía por Miguel Hernández.

Emili Casademont i Comas
(«Diari de Girona»)

El golf del (i no pas de) Lleó

El nom actual del golf del Lleó (i escric del Lleó i no pas de Lleó, com erròniament s’acostuma a fer), golf situat a la costa sud del territori de França, que compta com a port principal el de Marsella, aparegué cap a les acaballes del segle XII. Aquesta denominació (en francès, «golfe du Lion»; en occità, «golf del clau Leon», etcètera) prové del fet que abans la gent afirmava que el golf del Lleó, per efecte del vent -extremadament violent, en moltes ocasions- que bufa a l’indicat lloc de la Mediterrània, era tan perillós com un lleó.

Aquest origen és corroborat per la cèlebre i prestigiosa enciclopèdia francesa de Diderot i D’Alembert, pel gran diccionari occità de Frederic Mistral, etc., diccionaris i enciclopèdies que no accepten de cap manera la teoria expressada per alguns, segons la qual el nom del golf en qüestió està relacionat amb la ciutat gala de Lyon, atès que aquesta es troba força allunyada del litoral mediterrani. Com tampoc no accepten de cap manera, per descomptat, aquella altra teoria, expressada igualment per alguns, segons la qual aquest golf deu la seva denominació a León, ja que l’esmentada ciutat espanyola (castellana, més ben dit) s’aixeca a moltíssima distància del Mare Nostrum. Sobretot, com pot comprovar-se fàcilment mirant el mapa, de la seva costa francesa, occitana i catalana. Per consegüent, insisteixo, cal escriure i parlar del golf del Lleó i, pel que respecta a la llengua de Cervantes, del «golfo del León».

Ampliant una mica tot això, convé assenyalar que, antigament, els mariners creien que aquest golf, en què el vent de mestral cedeix la seva força al de tramuntana (vent, aquest últim, que sovint assota furiosament l’Empordà, amb una bona part de la Costa Brava inclosa, i arriba àdhuc a les Illes Balears, on hi ha, a l’illa de Mallorca, la famosa serra de Tramuntana), estava dominat per un monstre marí i ferotge, en forma de lleó, que vivia a les seves profunditats, monstre que, quan algú, sense el seu permís, navegava per allà, no dubtava a cruspir-se’l de viu en viu i en un obrir i tancar d’ulls.

D’altra banda, els mariners també creien -i, a més, ho explicaven fil per randa- que, en certa ocasió, es presentà sant Francesc d’Assís «per les bones» al golf, fet que féu enutjar d’allò més el lleó, però que el sant l’amansí, en beneir-lo, i així restà adormit, motiu pel qual els navegants deien tot confiats, quan solcaven les aigües del seu «propietari»: «Voga, voga, que el lleó dorm». No obstant això, afegien que, en arribar la diada de Sant Francesc, el lleó, com si volgués venjar-se de l’acció de l’anomenat «sant del pessebre», es despertava i desencadenava tota la seva espantosa fúria.

Per aquesta raó, asseguraven els mariners i pescadors (sobretot, els de Cadaqués, Roses, Llançà, el Port de la Selva, l’Escala, etcètera, o sigui, els del sector nord del litoral gironí), que el 4 d’octubre, el de la festa de Sant Francesc d’Assís (el fundador, per cert, de l’orde dels franciscans i, juntament amb santa Clara, el de les monges clarisses), era el dia més perillós de l’any per navegar pel golf del Lleó, cosa que, actualment, encara alguns creuen, tot recordant els diversos casos d’embarcacions que hi han estat salvatjament «triturades», en tal data, i s’hi han produït lamentables pèrdues de vides humanes, tal com han tingut cura d’informar, puntualment, els mitjans de comunicació. És clar que això també ha passat -i continua passant- en d’altres dies de l’any, ben distanciats, a vegades, del quart del mes d’octubre.

Per acabar, convé ressaltar que el golf del Lleó ha estat citat per Georges Brassens, el conegut cantautor de l’Estat francès, en la seva cançó «Supplique pour être enterré a la plage de Séte», títol la traducció del qual al català és el següent: «Súplica per ser enterrat a la platja de Seta». Seta és el nom que, tant en la llengua occitana com en la catalana, rep la bonica població de Séte, situada just al costat mateix de Montpeller, ciutat on nasqué el gran rei En Jaume el Conqueridor.

Emili Casademont i Comas

--oOo-- «Àncora, Setmanari de la Costa Brava»
(Sant Feliu de Guíxols)
--oOo-- Llibre-programa de la Festa Major de
l’Escala (Costa Brava)

L’Estatut de Núria i la seva curta vida

Sis foren els diputats de la Generalitat (Pere Corominas, Jaume Carner, Josep Dencàs, Martí Esteve, Rafael Campalans i Antoni Xirau) encarregats d’elaborar el primer estatut d’autonomia que ha tingut Catalunya. O sigui, l’Estatut de Núria, conegut així per haver estat redactat, el mes de juny de l’any 1931, en aquesta bella i llegendària vall pirinenca i gironina, símbol, deien aleshores, de la Catalunya moderna i emprenedora. No feia gaire temps, per cert, que s’havia inaugurat el cremallera Ribes de Freser-Núria, després del que donà accés al monestir de Montserrat. I allà, a l’hotel de Núria, els redactors de l’Estatut hi romangueren, treballant -en un envejable ambient de pau i sana harmonia-, entre els dies 14 i 20.

Emili Granier-Barrera, un dels destacats periodistes de l’època, explicà, al començament d’una crònica que, des de la mateixa Vall de Núria, féu arribar al diari barceloní L’Opinió, el següent: «Tots van vestits d’esport, duen espardenyes i una gorra de viatge, i tenen prohibit parlar d’estatus a taula, un repòs ben merescut». I, tot seguit, relatava això que ofereixo de forma extractada: «L’habitació on treballen -cambra 220 de l’hotel de Núria- és plena de sol. Hi ha un gran finestral que dóna a la prada, encarat a les muntanyes alteroses. Una taula gran, un penja-robes, llibres, llums. Cadires confortables, butaques per a tothom. Papers. I prou. Allò és l’infantament de l’Estatut. Comencen el treball a les deu del matí. Pleguen per dinar, generalment entre una i dues. Prenen cafè, fan un petit volt i tornen a fer feina per compte nostre fins a les vuit o les nou del vespre. Això, que dura des de fa cinc dies, s’acabarà avui, dissabte. L’Estatut serà… Ep, això no ho toqueu, que es trenca! Hi ha una consigna severíssima. Ni l’amistat personal, ni el nom del periòdic, ni els ideals, ni cap altra invocació que puguem fer, no tindria efecte. Res. Silenci. Només sabem que hi ha motius per estar contents. Que l’Estatut serà extens, complet».

Al cap d’una setmana, el 28 de juny, el poble de Catalunya elegí els diputats a les Corts Constituents que havien d’anar a defensar aquell Estatut al Parlament de la República. El cos electoral es mobilitzà d’una manera impressionat. A la ciutat de Barcelona, on triomfà, igual que a tot Catalunya, la candidatura d’Esquerra Republicana, passaren de 200 mil els vots emesos, la immensa majoria obtinguts per Francesc Macià. En aquells moments històrics que vivien els catalans, els periodistes volgueren que l’«Avi» els digués quina havia estat la seva impressió davant l’esclatant victòria i quines eren les seves esperances. Macià ja havia dit, des del balcó de la Generalitat el dia 14 d’abril, els mots justos, precisos, contundents, que el poble volia escoltar. «No ens va importar, però -assenyala Lluís Aymamí en les seves Memòries-. Volíem tornar-los a sentir d’aquell home que era l’àrbitre dels destins de Catalunya. Volíem sentir-los de ben a prop, una i mil vegades». I Francesc Macià els manifestà: «Esperava una victòria franca, aclaparadora, perquè el poble no enganya mai i ja fa dies que la prometia. Però tan formidable, no. Ha estat impressionant. Tant, que els moments són d’una gran responsabilitat per als homes que hem estat elegits». I, per la seva part, Lluís Companys declarà: «Em fa por aquesta gran victòria. Tenim el poble, tot un poble que ens empeny, i em fa molta por la responsabilitat que hem contret. No veig en la majoria dels homes elegits (improvisats a darrera hora, sobre la marxa) la preparació que cal davant les grans batalles que han de venir».

A tot això, hi mancava encara el plebiscit popular, per tal que l’Estatut de Núria pogués ser presentat a les Corts Constituents de la República. I aquest referèndum es convocà per al dia 2 d’agost (ara acaba de fer 80 anys) i assolí un èxit espectacular, ja que hi votà a favor gairebé la totalitat del cens electoral de Catalunya, mentre que les dones -elles no podien votar- hi aportaren un nombre considerable de signatures de suport. Fou una diada esplèndida. Ni un incident, ni el més petit fet desagradable. I la nit del 14 del mateix mes, Francesc Macià, al capdavant d’un grup de consellers de la Generalitat (Ventura Gassol, Pere Comes i Manuel Carrasco i Formiguera), així com de diputats, acompanyats tots per una colla de periodistes, entre els quals hi havia Joan Alavedra i Lluís Aymamí, emprengué viatge en tren cap a Madrid. I cal destacar que Maria Macià, la filla de l’«Avi», que anys després m’honoraria amb la seva amistat, estigué al costat del seu pare en el viatge. I també cal destacar que la gent, en passar els expedicionaris per les terres de casa nostra, els donaven ànims, tot cridant: «No afluixeu!».

Dissortadament, emperò, l’Estatut de Núria, aprovat el 9 de setembre del 1932 per les Corts Constituents de la República, no fou el que desitjaven i havien votat els catalans, ja que patí moltes retallades. I, a més, tingué una vida bastant curta a causa de la «sanjurjada» (intent de cop d’estat protagonitzat per una part de l’exèrcit espanyol) i dels fets del 6 d’octubre del 34, que motivaren, en ambdós casos, la suspensió temporal de l’Estatut. El triomf del Front Popular, el 1936, aconseguí restablir-lo. Però la Guerra Civil féu que Franco, en ocupar les seves tropes, l’abril del 38, un tros del territori català, comencés ja a anul·lar-lo. Francesc Macià havia mort la diada de Nadal del 1933. I amb ell, molts opinen -força encertadament, crec jo- que també morí l’Estatut de Núria…

Emili Casademont i Comas