La Lluna

De la Lluna d’octubre, que brilla com cap altra, sempre se n’han tret nombrosos averanys de caràcter meteorològic. Així, Virgili, per exemple, ja deia en les «Geòrgiques», referint-s’hi, que «Rotllo a la Lluna,/ senyal de pluja». I no tan antigament, sinó en temps força recents, la gent prenia la Lluna «octubrina» per testimoni de jurament. D’aquesta manera, si es jurava en fals, ella, segons diuen, tenia bona cura de castigar tots aquells que ho feien.

D’altra banda, hom creia veure, en el relleu de la Lluna d’octubre la figura d’un home amb l’objecte motiu del delicte. A les terres barcelonines del Vallès, tant l’occidental com l’oriental, era un home carregat amb un arç a coll, arbust que una nit fosca del citat mes posà en un caminet, al costat d’un precipici, per on havia de passar un veí seu que li feia dolenteries, amb la diabòlica intenció que els seus peus s’hi emboliquessin i caigués al fons del barranc. A Martorell, localitat del Baix Llobregat, era un home enfilat dalt d’una figuera, que robava figues. I a Sarrià de Ter i Campdorà, al Gironès, era el llegendari Mal Caçador, que empaitava la llebre maleïda que el féu pecar. Cal remarcar que la creença que, en el relleu de la Lluna «octubrina» s’hi veia la fesomia d’un home damnat per una malifeta, era comuna als pobles de cultura romànica i mediterrània.

Altrament, hom assegurava que la Lluna era molt «parladora», en el decurs dels 31 dies del mes d’octubre, i que, si algú l’entenia, podia arribar a saber què passaria en el futur. Així, si sortia rodejada de núvols blanquinosos i prims, indicava que la sembra seria profitosa i, com cal suposar, les collites d’allò més bones. Però si, per contra, sortia lleganyosa o entelada, volia significar que les collites serien dolentes, que es moriria el bestiar, que l’any vinent es patiria molta fam i que, per acabar-ho d’adobar, esclataria alguna guerra. A Cadaqués i a d’altres llocs del Cap de Creus, per cert, encara hi trobaríem alguna persona vella, d’edat bastant avançada, convençuda que la fi del món s’iniciarà amb un eclipsi de Lluna. Per això, els cadaquessencs, cada vegada que abans es produïa un fenomen d’aquesta naturalesa, estaven amb l’ai al cor fins que finalitzava, ja que temien que arribés l’hora fatal.

La Lluna sermpre ha estat temuda, respectada, estimada i venerada per l’home. I ha inspirat moltes cançons, poemes i novel·les, com la famosa de Jules Verne, així com contes infantils i cançons de bressol. La majoria de melodies romàntiques que s’han fet han tingut com a protagonista -o mig protagonista- la Lluna. De la Lluna, en parlen els enamorats. Fins i tot, del viatge de noces i dels primers temps del matrimoni, en solen dir la «lluna de mel». També, quan una persona no té el cervell gaire «fi» i agafa manies, és qualificada de «llunàtica». O quan un bada, o no s’adona de les coses, li diuen que «està a la lluna de València».

A la Lluna sempre, també, l’home ha sospirat per posar-hi els peus. I, per fi, el 20 de juliol del 1969 sembla que ho féu. I dic això últim, perquè no tothom està segur que allò fos veritat. Hi ha un tant per cent elevadíssim de persones d’arreu del món (ho demostren els «blogs» d’Internet), que posen en quarantena aquella «gran gesta» protagonitzada pels Estats Units i, a més, alguns dels seus autors no dubten a qualificar-la de «frau». Que els tres astronautes nord-americans arribessin molt a prop de la Lluna no ho discuteixen, de la mateixa manera que tampoc no discuteixen que abans ja ho havien fet els cosmonautes soviètics, que guanyaven per «golejada» la cursa espacial. Però no accepten que hi «desembarquessin», atès que hi ha proves molt evidents, segons denuncien els citats «bloguers», que les imatges que s’oferiren per televisió -i en directe- no podien pas ser reals. Entre d’altres coses, hi havia una bandera nord-americana plantada pels astronautes dels Estats Units que voleiava, quan a la Lluna, en no existir-hi atmosfera, allò era del tot impossible que succeís. Com també era del tot impossible que no s’hi veiés cap estrella, que les ombres dels astronautes fossin tan rarotes, etc. Tot fou una farsa, asseguren, «engiponada» des de la Terra (i realitzada en uns estudis cinematogràfics de Nevada) per Richard Nixon, un dels presidents més fraudulents de la història d’USA, que, un lustre més tard, seria destituït del seu càrrec a causa de l’escàndol Watergate.

Per altra banda, la tecnologia d’aleshores era limitadíssima -Internet acabava de néixer- com perquè els astronautes, a part de coronar amb èxit aquella aventura, poguessin tornar després tan «frescos» i carregats de «pedres llunars» al nostre planeta. Molts diuen que els Estats Units, enfrontats a la Unió Soviètica en l’anomenada «guerra freda», volgueren «demostrar» als governants comunistes, sense que aquests estranyament hi posessin cap «pega», que eren la gran potència mundial. És més que probable, doncs (per què no?), que la Lluna encara avui dia conservi la seva «virginitat». Una «virginitat», que els nazis, ajudats pels japonesos, no aconseguiren fer-li perdre -tot ho fa ben creure-, poc abans del final de la Segona Guerra Mundial, quan efectuaren un viatge sense retorn, suïcida, al nostre satèl·lit.

Emili Casademont i Comas
(“Diari de Girona”)

El Rosari de l’Aurora

Fou el 7 d’octubre del 1571, ara fa justament 440 anys, que es lliurà la famosa batalla de Lepant, en què les forces de la Lliga Catòlica, formades per les esquadres espanyola, veneciana i pontifícia, comandades per Joan d’Àustria i dirigides per l’almirall Lluís de Requesens, que tenia el seu palau a Barcelona, inflingiren una severíssima derrota a les forces navals turques. I el papa Pius V, per tal de remembrar aquella gesta, que coincidí amb la diada del Sant Rosari, instituí, en tal data, la festa del Roser. O la festa dita també del «Roser de tot el món». En aquella batalla -cal remarcar-ho-, hi participà Miguel de Cervantes Saavedra, l’autor d’El Quijote. I en ella, Cervantes (que, segons alguns investigadors com Jordi Bilbeny, era català, igual que Cristòfor Colom) hi perdé la mobilitat de la mà esquerre, raó per la qual és anomenat El manco de Lepanto.

El 7 d’octubre, per consegüent, és quan les Rosers catalanes i les Rosarios castellanes han de celebrar la seva onomàstica, encara que sempre hi ha hagut molta discussió sobre aquesta qüestió. Hi ha Rosers que no admeten de cap manera que se les «fiqui» al sac de les Rosarios. Al·leguen que el seu nom prové de la flor del roser, la rosa, i no pas del rosari, «instrument» integrat per un enfilall de grans i emprat per comptar els parenostres i les aves maries d’una sèrie d’oracions adreçades a Jesús i la Verge Maria. I és que no saben que, en català medieval, roser i rosari significaven el mateix, ja que eren paraules sinònimes, cosa que, malgrat el pas del temps, no ha canviat gens ni mica, com queda ben demostrat en el fet que el diccionari «Albertí», per exemple, tradueix Rosario per Roser i viceversa.

Són moltes les Rosers catalanes que celebren la seva onomàstica el primer diumenge de maig, és a dir, per la festa del Roser. I també són moltes que no la celebren mai. O que, davant la seva ignorància (ignorància derivada de la circumstància que mai no se’ls ha explicat prou bé la cosa o no l’han entesa), ho fan en una data del calendari que és incorrecta. En aquest sentit, recordo que, anys enrere, una Roser catalana d’Itàlia, o sigui, filla de pares catalans que havia nascut en aquell país i hi residia, demanava, a través d’una carta oberta publicada en un periòdic de Barcelona, que algú li aclarís quin dia era el seu sant. Poc temps després, la citada Roser catalana d’Itàlia tornava a escriure a la publicació barcelonina, agraint les respostes rebudes. Unes respostes, però, que eren molt diverses, atès que, mentre uns li indicaven que el seu sant era pel maig, d’altres li asseguraven que era el 7 d’octubre. I, al final, explicava que, en vista de la situació i com que ella es deia Roser i no pas Rosari o Rosario, optava per celebrar la seva onomàstica el 8 de setembre, diada de les Mare de Déu trobades, tot esperant poder «trobar» al calendari catòlic universal la «seva» Mare de Déu del Roser algun dia...

Relacionat amb la diada de les Rosers, Rosaris i Rosarios, abans havia estat costum molt estès de celebrar, durant tots els diumenges d’octubre, l’anomenat Rosari de l’Aurora, una processó que sortia de bon matí de les parròquies, en el decurs de la qual la gent resava el rosari i cantava els Goigs de la Mare de Déu del Roser. A Girona, per cert, hi hagué un popular Rosari de l’Aurora, que s’iniciava a la Catedral, que baixava a la Vall de Sant Daniel i que tornava al seu punt de partida, on quedava dissolt. En aquella època, el citat Rosari de l’Aurora gironí s’acabava pacíficament, cosa que no succeïa en molts dels que es feien arreu del país, atès que s’hi produïen aldarulls i concloïen a «cops de pal». D’aquí ve la cèlebre frase, que ens arribat ben fresca fins als nostres temps, «Acabar com el Rosari de l’Aurora», que hom diu quan alguna cosa té un final desastrós.

Segons l’historiador Antoni Pladevall, fou el moviment revolucionari del mes de setembre del 1868, que suposà l’exili de la reina Isabel II, qui propicià aquells aldarulls. Així, a les pàgines de la Gran Enciclopèdia Catalana, hi explica el següenrt: «Un dels primers signes anticlericals del 1868 fou l’intent de desbaratar i d’impedir a Barcelona i a d’altres llocs els rosaris de l’aurora, intent que originà autèntiques baralles campals entre devots i agitadors». D’altra banda, també hi ha qui conta que, si aquelles processons restaven sempre inacabades, era a causa del fet que, de tornada, els devots que hi assistien solien abandonar-les, bé perquè passaven per davant dels seus domicilis particulars i s’hi quedaven, o bé per algun altre motiu, com el d’al·legar que estaven fatigats i carregats de son. La versió recollida per Pladevall, però, és l’única que pot considerar-se realment certa.

En resum, doncs, ja sabem exactament de què ve la frase «Acabar com el Rosari de l’Aurora» i les seves derivades, entre les quals figura aquesta: «Això s’acabarà com el Rosari de l’Aurora». Una frase força pronunciada avui dia, causada per la dramàtica situació econòmica que estem patint, amb moltíssima gent a l’atur, amb retallades dels serveis socials més bàsics, etc. Una situació que, per dissort, indueix a fer pensar que pot acabar amb el pitjor Rosari de l’Aurora de la història...

Emili Casademont i Comas
(“Diari de Girona”)

La «primera pedra» del Museu Dalí

Hi ha molta gent que ignora -o que ho vol ignorar, que encara és pitjor- que la desapareguda plaça de braus figuerenca (per pocs mesos no arribà a ser centenària) féu grans favors a la capital de l’Alt Empordà. Així, gràcies a les curses que s’hi començaren a celebrar el 1904, any de la seva inauguració, la Fira de Figueres prengué la denominació de Fires i Festes de la Santa Creu, i el 1934, en aplegar en un mateix cartell els tres millors matadors del moment (Rafael Gómez «El Gallo», Manuel Jiménez «Chicuelo» i Joaquín Rodríguez «Cagancho»), el nom de la ciutat «sonà» arreu del món. Això sense oblidar que, gràcies igualment a la plaça de braus figuerenca, avui la capital altempordanesa posseeix el famosíssim i visitadíssim Teatre-Museu Dalí, atès que fou en el transcurs d’una excepcional cursa que s’hi organitzà en homenatge al genial artista el 1961 -ara s’ha acomplert mig segle-, quan ell, ple d’entusiasme davant les mostres d’afecte de què era objecte per part dels seus conciutadans, tingué la més que lluminosa idea de crear-lo. O de parlar-ne per primera vegada, més ben dit, en visitar al final de l’espectacle taurí, les ruïnes del Teatre Municipal, lloc on l’ubicaria.

I, a part d’aquests grans favors, Figueres encara en deu molts d’altres a la seva plaça de braus. Així, cal ressaltar que, al llarg d’una dilatada època, l’èxit de les Fires i Festes de la Santa Creu estigué estretament lligat a les extraordinàries curses celebrades al seu rèdol. I també convé ressaltar que, durant el «boom» turístic dels anys 60 i 70 del segle passat, cada diumenge d’estiu la plaça figuerenca atragué molta gent a la ciutat, mercès als seus espectacles taurins, la informació dels quals, per cert, sempre trobà un ampli ressò als mitjans de comunicació de l’Estat espanyol, de França (als diaris de Perpinyà i Montpeller, principalment) i, fins i tot, d’Àmèrica, quan hi participaven «artistes» -cavallistes, torejadors o jonegaires- del Nou Continent, gràcies als serveis de les agències de premsa Efe, Logos i Mencheta.

Fent-ne una mica d’història, assenyalaré que la plaça de braus de Figueres fou obra d’un ciutadà il·lustre, el farmacèutic Pau Gelart, que era una persona d’empenta. Un dia exposà a cinc amics, en una tertúlia de cafè, la idea de construir-la. Tots, al principi, hi estigueren d’acord; però, com que la cosa semblava difícil i arriscada, l’home, al final, es quedà ben sol. I ben sol, per tant, hagué de tirar endavant el projecte. A la mort de Pau Gelart (el 1925), Màrius, el seu fill, el succeí com a propietari-empresari de la plaça, que en gestionaria d’altres a França, i, davant l’èxit que assolí la festa taurina a la capital altempordanesa, es veié obligat a ampliar les graderies del recinte, per tal que poguessin acollir més de 8.000 aficionats.

Després del traspàs d’en Màrius Gelart pare, que organitzà l’abans esmentada «cursa del segle» de l’any 1934, la plaça figuerenca passà a dependre del seu fill, anomenat també Màrius, mort no fa pas gaire temps, a qui li tocà viure el trist final de l’històric escenari, quan el món dels toros, a Catalunya, ja quasi havia deixat del tot enrere el seu vell esplendor. Així, de les nombroses places que arribaren a existir a les comarques gironines (les de Sant Feliu de Guíxols, Girona, etcètera), només en resta, actualment, una «en peu», que és la d’Olot, considerada la més antiga de l’Estat espanyol -hi ha qui afirma, però, que és la segona-, on no té lloc, des de fa alguns anys, cap «corrida» de toros o de jònecs.

Aquell homenatge a Salvador Dalí se celebrà el dissabte 12 d’agost del 1961, amb un cartell il·lustrat pel propi pintor i amb tres matadors d’autèntic luxe: Paco Camino, Curro Girón i Fermín Murillo. Els organitzadors, pare i fill Gelart, ajudats per Ramon Guardiola, alcalde de la ciutat (Guardiola, per cert, esdevindria el gran impulsor de la construcció del Museu Dalí), aconseguiren, atenent el desig d’en Dalí, contractar un helicòpter, per tal que aquest s’emportés els toros, després d’estirar la pota, en substitució de les clàssiques mules, i fossin llençats al mar, en homenatge a Neptú, a la badia de Roses, tot atorgant així a l’espectacle un toc molt dalinià i surrealista. Però, a causa de la tramuntana, allò fou impossible de dur a la pràctica. Paco Camino lliurà la cua que tallà del seu primer brau a Salvador Dalí, el qual procedí, tot seguit, a col·locar-la al coll de Gala, la seva esposa i musa. I, ja al final, un picador «picà» un toro de guix, instal·lat al rèdol, el qual, en rebre les «picades», provocà que s’engeguessin uns colossals focs artificials. «El foc que el toro desprén expressa el vigor, i dóna un to de rite sagrat al que és la corrida de toros», declarava l’artista, que pintaria posteriorment el quadre El torero alucinògeno, adquirit, el 1970, pel matrimoni Morse i que s’exhibeix al museu que Dalí té a St. Petersburg (EE. UU.).

"El torero alucinógeno"

L’homenatge a Salvador Dalí d’ara ha fet mig segle, que constituí un èxit realment sensacional, amb bandes de música, els Xiquets de Valls, etc., fou divulgat arreu del planeta Terra per dos centenars de periodistes. Però el més important de tot, sens dubte, és que serví per posar la «primera pedra» del figuerenc Museu Dalí.

Emili Casademont i Comas
(“Diari de Girona”)

La mig palauenca Margarida Xirgu

El pare de la Xirgu

A la diada de Sant Miquel arcàngel, el 29 de setembre, l’Església hi adjuntà, no fa pas gaires anys, les dels altres dos arcàngels, sant Rafael i sant Gabriel, que cadascú tenia una data pròpia al calendari. Sant Rafael i sant Gabriel, per tant, anaren a fer companyia a l’important sant Miquel, el cabdill de les forces celestials i de les corts d’àngels que lluiten contra el dimoni. Per aquesta raó, la iconografia presenta l’arcàngel sant Miquel vestit de soldat ben cuirassat i brandant una espasa. I cal remarcar que els exèrcits carolingis tenien sant Miquel per patró, juntament amb sant Martí, i que les tropes franques, que ajudaren els catalans a la reconquesta, procediren a aixecar-los una enorme quantitat de capelles i ermites a les muntanyes. D’altra banda, l’arcàngel sant Miquel és, des de temps molt llunyans, patró de nombrosos pobles de Catalunya (Setcases, Castellar de N’Hug, etcètera), com també de lles Illes Balears, del País Valencià, de la Catalunya Nord i del Principat d’’Andorra, els quals, en ocasió de la seva diada, celebren la festa major.

I entre els pobles de Catalunya que tenen sant Miquel per patró hi ha el de Palau-sacosta, convertit, fa cap a mig segle, en un barri més de Girona, igual que succeí amb diversos municipis veïns d’aquesta ciutat, com els de Santa Eugènia de Ter i Sant Daniel, per exemple, sense oblidar el de Salt, que aconseguí, però, recuperar després la seva independència. Però parlem del cas curiós de Palau-sacosta. En certa manera, aquest era el meu poble. I dic això, perquè es donava la circumstància que un petit sector del seu terme (el constituït, al nord, per un tram de la carretera de Barcelona i una colla de carrers, com el de la Universitat de Montpeller, el de Sant Ignasi, al final del qual hi havia la masia anomenada Can Montiel, rodejada de camps de conreu, etc.) era mig gironí i mig palauenc. Dit d’una altra manera, per qüestions d’ajuntament depenia de Girona, mentre que, per qüestions d’església, de Palau-sacosta. Així, jo que hi vaig néixer, vaig ser batejat al temple parroquial palauenc dedicat a sant Miquel arcàngel, al costat del qual encara existeix avui el cementiri de l’antic poble, on dormen el son etern els meus avis materns i els meus pares. Un indret abans envoltat de magnífics boscos i, actualment, ple d’instal·lacions esportives, com l’estadi de Montilivi, que ha fet desaparèixer la popular i concorreguda font de l’Abella, diversos centres docents i alguns moderns habitatges que s’han «cruspit» moltes velles cases de pagès.

Un fet força desconegut, però digne de ser destacat, és que a Palau-sacosta (possiblement, en aquell sector on els que hi habitàvem gaudíem d’una doble «nacionalitat»), hi residí, de petita, Margarida Xirgu, la futura i cèlebre actriu teatral. El seu pare, Pere Xirgu, muntador de màquines, poc després que ella obrís els ulls a la vida a Molins de Rei el 1888, s’hi traslladà, juntament amb la seva dona -Pepita Subirà, natural de Breda- i la seva filla, en ser contractat per una empresa de Girona. I no fou pas una casualitat que s’instal·lés a Palau, ja que, talment com l’autor dels seus dies -l’avi patern de Margarida-, hi havia nascut. Segons l’escriptor Tomàs Roig i Llop, la Xirgu sempre recordà aquells sis anys que passà a Palau-sacosta, tot fent-ne grans elogis. El 1892, la família tornà a traslladar-se, aquest cop a Barcelona, on nasqué el germà de Margarida, i visqué en una modesta casa del barri antic. Cinc anys més tard, per cert, començaren les primeres reivindicacions polítiques que demanaven llibertat i que la llengua catalana s’utilitzés igual que el castellà, reivindicacions en les quals l’obrer i republicà Pere Xirgu prengué part molt activa.

Margarida Xirgu no trigà a debutar en un teatre d’aficionats. I, demostrant unes aptituds realment extraordinàries per l’Art de Talia, ben aviat començà a brillar-hi com a professional, representant les millors obres del moment, escrites pels més prestigiosos autors, com Federico García Lorca, de qui estrenà, a Barcelona, Mariana Pineda, amb decorats de Salvador Dalí, l’any 1927. Val a dir que la Xirgu fou l’actriu predilecta del poeta granadí, l’assassinat del qual pels franquistes, en els inicis de la Guerra Civil, la sorprengué a Amèrica, on es trobava de gira, i l’afectà profundament. Mai més Margarida Xirgu no volgué tornar d’allà, atès que era demòcrata, republicana i catalana de soca-rel, a part que el govern de Franco tampoc no li hauria permès, tot i tractar-se d’una figura de l’escena de renom universal. Morí el 25 d’abril de l’any 1969 a Montevideo (Urugai), on rebé sepultura, embolcallat el seu taüt amb la senyera i enmig de grans honors.

La repatrició de les despulles de la Xirgu, per tal que reposessin al cementiri de Molins de Rei, no fou possible fins al 1988, gràcies a les gestions dutes a terme pel Govern de la Generalitat, presidit per Jordi Pujol. El conseller de Benestar Social, el meu cosí germà Antoni Comas i Baldellou (part de la família del qual, com em passa a mi, és enterrada a Palau-sacosta), tingué cura de materialitzar el trasllat a Catalunya de les cendres de la mig palauenca Margarida Xirgu…

Margarida Xirgu

Emili Casademont i Comas
(“Diari de Girona”)

Santa Eulàlia i les seves llàgrimes

Santa Eulàlia, la "roja-separatista"

El dia 3 d’agost de l’any 1218, segons la llegenda, la Mare de Déu visità, de forma simultània, el rei Jaume I, el seu conseller i confessor sant Pere Nolasc, i un canonge de la catedral barcelonina, sant Ramon de Penyafort, i els manifestà que desitjava que fundessin un orde de monjos cavallers, per tal que tingués cura de redimir els cristians, fets presoners pels sarraïns, que eren cruelment tractats.

Els tres personatges, que se sentiren molt honorats amb la gran «mercè» d’aquella visita, no dubtaren a fer-ho. I fou d’aquesta manera, segons la mateixa llegenda, com nasqué l’Orde de la Mercè. Segles més tard, el Sant Pare declarà la Mare de Déu de la Mercè patrona de Barcelona, per haver-la protegit d’una mortífera plaga de llagostes, tot començant llavors, l’any 1688, encara que tímidament, la devoció a aquesta Verge, anomenada popularment la Mare de Déu llagostera. I, a partir d’aquell moment, la capital catalana començà també a celebrar la seva festa major per la Mare de Déu de la Mercè, enlloc de per Santa Eulàlia, el 12 de febrer, santa a la qual, per mirar d’evitar que els seus nombrosos «fans» protestessin fort, les autoritats barcelonines donaren el títol de copatrona de la ciutat.

Les commocions polítiques, però, propiciaren que la diada de la Mercè restés «adormida» fins al 1871, any en què, sota l’impuls de l’alcalde Rius i Taulet, l’home de l’Exposició Universal del 1888, es «despertés» i arribés a assolir certa importància, ja que abans el dia sempre havia estat aprofitat pels barcelonins per reposar, com si es tractés d’una jornada festiva més del calendari. D’altra banda, cal indicar que, tot primer, la diada de la Verge de la Mercè se celebrà el 3 d’agost, data que, posteriorment, es traslladà al 24 de setembre. Un aspecte curiós d’aquelles festes mercedàries fou el concurs d’auques narratives i descriptives dels actes que s’hi feien, cosa que motivà que se’n publiquessin diverses, d’auques, les quals permeten seguir, actualment, els diferents programes anuals. La imatgeria barcelonina, per cert, en féu una que cada any s’exposava, pels voltants de la diada, per les parades de fil i canya i per les botiguetes que venien imatgeria, auca que la gent adquiria per curiositat. Això coincidia amb el dia en què el de la Mercè era l’últim que les persones es passejaven al vespre per la Rambla, passeig que, l’endemà, començava a tenir lloc al carrer d’En Ferran i sota els porxos de la plaça Reial. En aquella època, la climatologia era d’allò més seriosa i, en conseqüència, els primers freds tardorals es deixaven ja sentir molt i tothom, tret de les hores de sol del migdia, solia portar roba força gruixuda.

La gran perjudicada pel canvi de patronatge de Barcelona fou, insisteixo, santa Eulàlia, coneguda també per Laia. Una santa nascuda, en els llunyans temps de l’emperador romà Dioclecià, al poble veí de Sarrià (pàtria de l’eximi poeta Josep Vicenç Foix, que hi tenia una pastisseria), annexionat, des de fa un segle, a la Ciutat Comtal. A santa Eulàlia se li atribueixen molts miracles. Entre ells, el de convertir un terreny on hi havia, en un racó, quatre escarransits plataners, anomenat popularment «el desert de Sarrià», en un immens bosc de majestuoses palmeres, que han estat les primeres que, segons la tradició, hi ha hagut a casa nostra. El meu enyorat amic, el músic Josep Maria Tarridas, el compositor d’Islas Canarias i de Nits d’Andorra, dedicà a aquest desert, per cert, una bella peça sardanística.

Altrament, convé esmentar que Barcelona guarda moltíssims records de l’estada a la ciutat de santa Eulàlia, que, als tretze anys d’edat, lliurà la seva ànima al Pare, després de patir un total també de tretze martiris, en negar-se a abandonar el cristianisme i a adorar déus falsos. Així, per exemple, en un d’ells fou tancada en una bóta plena de vidres i llançada des de dalt de tot d’un carrer que feia baixada -sense, però, que allò li causés cap dany-, motiu pel qual aquell carrer barceloní prengué el nom, que encara avui conserva, de Baixada de Santa Eulàlia.

I hi ha quelcom que contribuí al fet que santa Eulàlia arribés a ser del tot arraconada i oblidada oficialment. I és que «intervingué» en la defensa del Cap i Casal, l’11 de setembre del 1714, en enarborar Rafael Casanova la seva senyera per combatre les forces borbòniques que, al cap d’una colla de mesos de setge, aconseguiren entrar a la Ciutat Comtal. Per això, alguns polítics de Barcelona, al servei del govern de l’Estat espanyol, han arribat, en determinats moments de la història, a titllar santa Eulàlia de «roja-separatista». I fins a una època bastant recent, l’Ajuntament barceloní no procedí a organitzar diversos actes en honor d’ella, com a copatrona de la ciutat, pel febrer.

Alguns diuen que les gotes de pluja, caigudes sovint damunt Barcelona el dia de la Mercè, són unes llàgrimes que hi vessa santa Eulàlia per haver estat tan oblidada, mentre que d’altres diuen, per la seva banda, que són unes llàgrimes de venjança de santa Eulàlia, la qual, adolorida perquè se la desposeí injustament del títol de patrona de la Ciutat Comtal, pretén fer la guitza a les festes de la Mercè. Ambdues coses -per què no?- podrien ser certes.

La Mare de Déu de la Merçè

Emili Casademont i Comas

El cas Rafael Casanova

Rafael Casanova (i no Rafael de Casanova, com sovint veiem escrit), conseller en cap de la ciutat de Barcelona, que esdevingué la màxima autoritat militar i política de casa nostra, durant el setge borbònic a què fou sotmesa la capital catalana, iniciat a finals del 1713 i acabat l’11 de setembre del 1714, nasqué a Moià el 1660 i morí, a Sant Boi de Llobregat, el 1743. Fill d’una família pagesa benestant, estudià al Cap i Casal, on es doctorà en Dret.

Casanova, partidari de l’arxiduc Carles d’Àustria, ha originat opinions molt contradictòries entre els historiadors. Així, mentre uns l’eleven a la categoria d’heroi, d’altres fan tot el contrari, a part d’assegurar que fou elegit conseller en cap de forma irregular. Convertit, però, en un referent catalanista, els barcelonins, el 1863, dedicaren un carrer a Rafael Casanova i, un quart de segle després, li erigiren un monument, davant el qual se li reteren homenatges florals cada 11 de setembre, igual que avui dia, homenatges que les dictadures de Primo de Rivera i de Franco prohibiren, a més de fer retirar, aquest últim, l’estàtua que hi havia, que restà amagada, fins que, el 1977, aparegué de nou, un cop traspassat el Generalísimo, i es col·locà a la Ronda de Sant Pere, lloc on Casanova resultà ferit de bala en una cuixa, enarborant la bandera de Santa Eulàlia.

El conseller en cap de Barcelona, malgrat el que alguns creuen, no morí pas com a conseqüència d’aquella ferida. Fou traslladat a un hospital de la ciutat perquè li practiquessin una primera cura, hospital del qual fugí (hi ha qui afirma que disfressat de frare) i anà a refugiar-se a casa del seu fill, resident a Sant Boi de Llobregat, després d’haver ordenat que fossin cremats tots els seus papers. I els familiars de Rafael Casanova pogueren aconseguir, no se sap ben bé com, que els lliuressin un certificat de defunció a nom d’ell. Els béns del conseller en cap foren embargats pels borbons, guanyadors de la comtesa bèl·lica. Però Casanova, el 1719, obtingué el perdó i, amb tota tranquil·litat, retornà a la capital catalana, on continuà exercint com a advocat fins al 1737, any en què es retirà, tot exhalant, repeteixo, el darrer sospir a Sant Boi. Ernest Lluch, per cert, quan fou covardament assassinat per la banda terrorista ETA, estava investigant alguns aspectes de la vida de Rafael Casanova (entre ells, el de la seva «connexió» amb els «austricians»), tasca que, lamentablement, restà inconclusa. Potser, d’haver-la pogut continuar, hi hagués trobat alguna cosa important relativa al sorprenent i ràpid perdó, per part dels borbons, del cèlebre personatge.

Casanova mantingué greus disputes amb els seus subordinats més directes sobre la forma de combatre les forces de Felip V, que assetjaren al llarg d’una colla de mesos Barcelona, asfixiant la ciutat i ocasionant la mort de molta gent a causa de la fam. I el duc de Pòpoli, el 30 de novembre del 1713, que comandava les citades forces borbòniques, exigí als defensors barcelonins que es rendissin, exigència que ells rebutjaren, tot i que els enemics havien obert alguns forats a les muralles. Un dels fets més criticats per determinats historiadors fou que Rafael Casanova, en el seu últim i desesperat ban, ordenés que els vailets de 14 anys, sense excusa ni excepció, se sumessin a la lluita. O sigui, quelcom molt pitjor del que passaria posteriorment, al final de la Guerra Civil del 1936 al 1939, atès que l’anomenada «lleva del biberó» estava integrada per joves de 17 o 18 anys.

Un il·lustre català, Enric Prat de la Riba, president de la Mancomunitat de Catalunya, mai no es mostrà partidari que es retessin homenatges pòstums a Rafael Casanova. I el mateix succeirïa més tard amb Jordi Pujol, president de la Generalitat. Però, molt abans, Francesc Macià, en retornar de l’exili i proclamar la República Catalana, que durà tres dies, havia lloat l’antic conseller en cap de Barcelona, tot ressaltant l’heroica defensa que féu de les llibertats de Catalunya, un exemple que recomanà que fos imitat per tots els catalans. I també el seu successor en la presidència de la Generalitat, Lluís Companys, s’afegí a aquella recomanació.

Sempre hi ha hagut, malgrat que s’ha mirat d’ocultar, molta discussió a l’entorn de Rafael Casanova i de la seva forma d’«actuar» durant el setge de la ciutat de Barcelona duta a terme pels borbons, setge que finalitzà amb una dolorosa derrota dels catalans, a més de deixar-hi moltíssims la pell. Una derrota que es traduí després en el decret de Nova Planta, en virtut del qual es prohibí l’ús de la llengua catalana. O sigui, un intent d’eliminar-la totalment, com el que ara protagonitzen, ben units, el Partit Popular (PP) i el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), ja que per a ells només, com en els temps «gloriosos» d’en Franco, tan sols hauria d’existir una España grande y libre i, òbviament, un idioma únic, el castellà.

Quan es declarà l’11 de setembre com la Diada Nacional de Catalunya (i no per Sant Jordi), molts ja digueren que, celebrant derrotes, no aniríem enlloc. I els fets, en tots els sentits, estan demostrant que, per desgràcia, tenien raó…

Emili Casademont i Comas

El futbol i la ràdio

Sempre, d’ençà del llunyà 1924, el futbol ha estat molt unit a la ràdio. I dic d’ençà del llunyà 1924, perquè aquell fou l’any en què es retransmeté per Ràdio Barcelona, emissora acabada d’inaugurar, el primer partit de futbol, aleshores dit, en anglès, de «foot-ball», que estava cridat a convertir-se en l’esport rei. La retransmissió d’aquell encontre, entre la Real Unión d’Irun i el Barça, disputat a l’Estadi Gal irunès, que finalitzà amb la victòria de l’equip blaugrana, anà a càrrec del periodista Joaquim Ventalló, traspassat, ara fa un lustre, ja gairebé centenari. I cal remarcar que la seva narració fou seguida molt atentament per tots els aficionats barcelonins, gràcies, en bona part, als aparells de galena llavors existents. En Ventalló, que en aquell moment tenia 25 anys, encara en radiaria un parell més, de partits: un Barcelona-Oviedo i un Real Sociedad-Barça, des de Santander, corresponent a la final del Campionat d’Espanya, en el qual el conjunt barcelonista s’adjudicà el títol.

Com a anècdota curiosa, convé esmentar que, després d’aquell triomf, el Barça se n’anà a fer una gira per Amèrica del Sud, sense, però, que l’èxit l’acompanyés mínimament, motiu pel qual Joaquim Ventalló escrigué els rodolins d’una auca titulada Auca del Club Campeón, que se marchó al Nuevo Mundo para tocar el violón. Allò indignà un directiu blaugrana, que es veu que no tenia sentit de l’humor, i s’adreçà al general Losada, que ocupava el càrrec de governador civil de Barcelona (era el temps de la dictadura de Miguel Primo de Rivera), pregant-li que fes recollir aquella auca, petició atesa de forma immediata pel citat general. Potser, perquè no podia tolerar que es parlés, encara que fos en broma i en castellà, d’un club que, pel seu catalanisme, el règim «primoriverista» mirava de molt mal ull.

Un cop acabada la Guerra Civil, les emissores grans i petites començaren, els diumenges a la tarda, a retransmetre partits de futbol. Aquest fou el cas de Ràdio Girona i de Ràdio Barcelona, per exemple. No tot, però, els anà prou bé, ja que, pel que fa als encontres del Barça, sovint les seves retransmissions des del camp de Les Corts foren «tallades» en sec, bruscament, per la directiva del club, tot fent gala d’una educació realment deplorable, en considerar -consideració ben equivocada- que li restaven espectadors a les grades. A més, no tenia en compte que la ràdio feia un favor immens a moltes persones -malaltes i invidents-, que no podien assistir al camp. I tampoc no tenia en compte que, gràcies a la ràdio, es fomentava l’afició pel futbol. Sobretot, en uns moments -mitjan anys 40-, en què aquesta fluixejava força. Repassant la col·lecció d’El Mundo Deportivo, diari que era l’únic de caire esportiu que s’editava a la Ciutat Comtal, podem comprovar que les seves pàgines s’omplien d’informacions que res no tenien a veure amb el «peu-pilota», com el ciclisme, l’atletisme, la natació, la boxa, la lluita lliure, etc., «esport», aquest últim, on brillava bastant un gironí, carnisser d’ofici, anomenat «Mariano» Sansalvador.

I a Madrid també les retransmissions dels partits del Real Madrid i de l’Atlético de Madrid, per part de les emissores privades (Radio Nacional de España constituía un cas diferent, com ho demostra el fet que el gironí Joan Viñas, sotsdirector de la seva «sucursal» a Barcelona, relatés, des de Les Corts, molts encontres sense cap entrebanc), es toparen amb una incomprensible prohibició. Per això, davant la imposibilitat de poder retransmetre en directe partits de lliga, els radiofonistes madrilenys idearen diversos sistemes per fer arribar a les seves emissores les notícies que s’hi anaven produint, com la d’entrar als dos estadis, passant prèviament per taquilla, i, cada vegada que el marcador es movia, en sortia un al carrer i, per mitjà del telèfon d’algun bar proper, procedia a donar-ne informació als oients. Fins i tot, i per guanyar temps, hi hagué radiofonistes que, col·locats a dalt de tot de l’Estadio de Chamartín -avui, Bernabeu-, llançaven una pedra, embolicada amb un paper que contenia la informació pertinent escrita a mà, a fi que la recollís un company, situat a la via pública, encarregat de traslladar-la (la informació, s’entén) telefònicament a l’emissora. Cosa que, avui dia, amb un simple telèfon mòbil es faria a l’instant, des de qualsevol lloc d’un camp d’esports, i sense cap problema. D’aquesta curiosa manera, podríem dir que, de fet, nasqué el Carrusel Deportivo de la cadena SER, que esdevindria escoltadíssim. I cal destacar que Ràdio Barcelona, pertanyent a la mateixa cadena, ja assajà de fer-lo pel seu compte una mica abans, mercès a una colla de periodistes -Manuel Espín, Enrique Fernández, etc.-, que, a part d’enginyar-se-les per procurar saber al moment el que passava als terrenys on jugaven el Barça i l’Espanyol, solien efectuar algunes connexions amb emissores «germanes», com Ràdio Valencià, per exemple, que solia retransmetre els partits del quadre «ché» a Mestalla.

Tot això que acabo d’explicar, benvolguts lectors, m’ha vingut a la memòria arran de l’actual conflicte que enfronta el futbol i la ràdio, en pretendre la Liga de Fútbol Profesional fer pagar un cànon a les emissores per la retransmissió -parcial o total- dels partits. Sospito, però, que, al final, hi haurà una bona entesa entre les dues parts. I és que el futbol, malgrat comptar amb la «tele» al seu costat, no pot viure sense un mitjà, encara bastant poderós -i que li deu molts favors-, com és la ràdio…

Emili Casademont i Comas