Festes carnestolenques

El carnaval dels pobles cristians té el seu origen en les saturnals romanes. Aquelles festes commemoraven el regnat de Saturn, en què no hi havia discòrdia, distincions socials, prohibicions, etc. Un regnat, en definitiva, d'allò més feliç. Per això, durant els set dies que duraven les citades saturnals, els esclaus es convertien en amos: es feien servir per ells, es posaven les seves robes i joies... I, a més, els robaven tranquil·lament tot el que volien, ja que, en aquell curt període de temps, els tribunals no actuaven. Com tampoc no «actuaven» els senadors i els guerrers, car les reunions del Senat quedaven suspeses i les guerres es deturaven. Les saturnals romanes, que es caracterizaven per l'enorme gatzara que omplia els carrers de l'avui capital d'Itàlia, acabaven amb la destrucció d'un ninot grotesc, que era la representació de Saturn, el regnat del qual, segons els romans, fou una enyorada edat d'or, en la qual les bèsties parlaven i mantenien converses entenidores amb les persones...

Cal ressaltar, passant a casa nostra, que no s'ha trobat cap document antic català, relatiu a les festes que se celebren en els dies immediats a la Quarema, on aparegui la paraula «carnaval». En canvi, sí que ho fa la paraula «carnestoltes». I és per aquest motiu que molts rebutgen la primera, tot al·legant que és d'origen modern i forà, fet que no es pot negar que és ben cert.

L'encarregat d'encetar oficialment el Carnaval o el Carnestoltes és el dijous gras, que aquest any serà dijous que ve, dia 31 de gener, molt aviat. A les escoles és costum (abans, però, força més que ara) que la mainada, a la tarda, faci un bon berenar, en el qual es menja truita o botifarra d'ou, berenar que sol tenir lloc a l'aire lliure, és a dir, al camp -al costat d'alguna font d'aigua dolça o picant, sovint-, si el temps ho permet. I seguint la tradició, entre el dijous gras i el dilluns de Carnaval, se celebren quasi tots els actes carnestolencs de gran relleu, com el de la desfilada de la rua. És clar que, en algunes poblacions, això no passa. Són aquelles que, «sacrilègicament», solen allargar el Carnaval fins gairebé al mateix Divendres Sant. Ah!, he escrit carnestolencs -i no pas carnestoltencs-, ja que l'insigne escriptor gironí Joaquim Ruyra, a La parada, així ho fa: «(...) i, per damunt del barri carnestolenc, la Girona solemnial...». A més, també el folklorista Joan Amades sol usar, a les seves obres, carnestolenc, carnestolenca, etc., cosa que trobo bonica i encertada.

L'esbojarrament que caracteriza les festes de Carnestoltes (esbojarrament que abans era d'allò més «sonat», tant que el d'avui, al seu costat, és un autèntic zero a l'esquerra) ha conegut, en determinades èpoques, les més rigoroses censures de l'Església i les prohibicions dels governants. Així, per exemple, l'any 1658, el rei Felip IV adreçà una carta al seu lloctinent duc de Montalvo, capità general de València, manant-li que suprimís els balls de Carnaval, amb les seves corresponents disfresses (que s'encetaven, per regla general, al vespre del dijous gras), a causa dels greus desordres que originaven. I més endavant, el bisbe de Tortosa denuncià a la Cort els excessos a què donava lloc la tolerància de l'ús de les disfresses en la celebració dels balls de nit carnestolencs a les terres catalanes (a la ciutat de Barcelona, principalment), tot demanant-ne la prohibició. Avui, amb l'evolució dels costums, les festes de Carnaval tenen un caire molt diferent del d'abans. I així, pertot arreu s'han convertit en uns simples espectacles humorístics i grotescos.

A finals del segle XIX, el programa dels dimarts de Carnaval a la Ciutat Comtal (carnaval que, aleshores, vivia la seva època daurada) estava integrat per una colla d'actes la mar de «pintorescos». Al matí, en Carnestoltes -representat per un ninot o, a voltes, per algú que sabia fer molt bé el ximplet- es posava malalt, després d'haver estat tocat per un mal aire un xic fresquet, quan sortia de veure un espectacle de senyoretes «despitregades» i «desbragades», que li havien escalfat massa les orelles. Els metges el visitaven, el ben «lavativaven» i li receptaven els remeis més extravagants. Al migdia, el pacient empitjorava i, per tal que testés, hom cridava el notari. Més tard, el testament d'en Carnestoltes es feia públic davant una gran gentada, que el celebrava joiosament, atès que sempre deixava alguna cosa per a tothom: joves, vells, marits, mullers, fills i filles, sogres, gendres, nores, minyones... I, alhora, algun llegat col·lectiu, com aquest: «I també deixa per a tothom/ molta ronya que gratar./ Que si no pica avui,/ pot ser que piqui demà». A mitja tarda, en Carnestoltes, enmig d'uns fenomenals recargolaments, moria. El seu cos era exposat en públic i s'organitzava l'enterrament. Aquest acte, realitzat ja a hora fosca, constituïa una manifestació semblant a la de l'arribada del «rei de la tabola», que un any, procedent d'una estranya terra dita d'Escudella, s'aturà, després de creuar la frontera en tren per Portbou, a la capital de l'Alt Empordà, on romangué algunes hores nocturnes i presidí un ball d'allò més bèstia, tal com conto en el meu llibre, editat l'any 1997 i enguany exhaurit, titulat Carnaval, carnavalades i carnavalaires, escrit en el més pur llenguatge carnestolenc de l'època, i subtitulat «La històrica parada i fonda feta a Figueres pel rei Carnestoltes, l'any 1878, camí de Barcelona, explicada per primera vegada», llibre uns capítols del qual poden visualitzar-se a la meva pàgina d'Internet. Un enorme seguici de gent disfressada acompanyava el cotxe del difunt, que solia ser tirat per una colla d'ases escanyolits. També hi anaven, a l'enterrament, moltes dones caricaturitzades de ploraneres a mig vestir, car se suposava que la notícia de la mort d'en Carnestoltes els havia arribat trobant-se ja al llit. I, entre brams, crits i gemecs, li cantaven absoltes, tot traguejant vi del bo i del dolent: «Ja és mort en Carnestoltes,/ ja és mort l'amic millor./ Camtem-li unes absoltes,/ cantem-li una cançó». Hom procurava que l'acte de l'enterrament d'en Carnestoltes finalitzés abans de la mitjanit, ja que després començava el dimecres de Cendra, el primer dia de la Quaresma, llavors molt respectat.

Molts barcelonins, però, consideraven que el dimecres de Cendra era el darrer dia de Carnaval. I per això, a la tarda, anaven a acomiadar les festes carnestolenques al camp. Allà berenaven, tot atipant-se com a rènecs de carn de porc, i bevien vi a desdir. I, després de divertir-se com uns beneits, enterraven una sardina, que tenia un sentit eròtic, en lloc d'en Carnestoltes. Aquest costum, anomenat l'«enterrament de la sardina», s'escampà per totes les terres del Principat. I amb tanta força que, en alguns llocs, encara avui dia hi ha individus i indivídues que el solen practicar. Ah!, i, en ocasions, amb un sentit eròtic moltíssim més pujat de to que el d'abans...

Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (27-1-08)

El «coito» de Paco Candel

Arran de la mort de Francesc Candel, el meu inoblidable amic Paco Candel (mort que no m'agafà pas de sorpresa, ja que sabia que patia un mal que no tenia cura), s'han publicat molts articles a la premsa sobre la seva figura. «Poques persones han estat tan sincerament plorades com Candel, que va ser popularíssim no sols com a escriptor, sinó com a polític -no oblidem que va ser senador amb un nombre de vots espaterrant-, i sobretot per la seva honestedad personal», ha dit, per exemple, Isabel-Clara Simó, en un article que acaba de publicar a l'Avui, la qual, després d'exalçar les virtuts de l'autor d'Els altres catalans (que és un estudi periodístic i sociològic sobre els immigrants que influïren en les decisions finals de l'Asemblea de Catalunya del 1971), ha proposat que seria de justícia -i està segura que tothom ho aplaudiria- que es donés el nom de Francesc Candel al passeig de la barcelonina Zona Franca. Cosa que trobo encertadíssima, ja que, tal com ha ressaltat la Simó, gràcies a Paco Candel, molts d'aquells immigrants, com ell mateix (que ens arribaren a mitjan segle passat) s'integraren a Catalunya i, per altra banda, actualment hi ha un bon nombre d'independentistes que són fills i néts seus. Francesc Candel i Tortajada, recordem-ho, nasqué a Casas Altas, municipi de parla castellana del País Valencià, i visqué, de petit, en una de les barraques que hi havia a la muntanya de Montjuïc.

Allò que no ha dit la Simó, però -i crec que ningú-, és que Candel fou un destacat col·laborador de la revista Canigó. Sobretot, durant la seva llarga etapa de periodicitat mensual a Figueres, etapa que va del 1954 (any en què fou fundada per Xavier Dalfó, que també la dirigí, i que, al cap d'uns anys, esdevindria el marit de la prestigiosa escriptora i periodista valenciana), al 1971, moment en el qual la publicació passà a editar-se setmanalment i, en bona part, en català. Dos anys més tard, Canigó «emigrà» a Barcelona, amb la Isabel-Clara com a directora, on esperava convertir-se en el gran setmanari dels Països Catalans, i a la Ciutat Comtal un mal dia desaparegué. Ho féu, concretament, el 26 de març del 1983 (ara, per tant, farà tres quarts de segle), després d'haver tret al carrer el número 300. Així, Canigó, quan es parlava de la seva transformació en diari de tarda, s'acomiadava del món de la premsa, ofegat per una sèrie de circumstàncies, la principal de les quals era, sens dubte, que feia nosa a la dreta catalana. O sigui, que, allò que no aconseguí el franquisme en molts anys, ho aconseguí, en poc temps, el govern de la Generalitat, que tantíssim Canigó havia contribuït a restablir. «(...) Se'ns negà, obstinadament, la publicitat oficial, fins i tot no se'ns convocava a les rodes de premsa, les persones del partit del govern no contestaven les nostres enquestes ni acceptaven entrevistes espontànies... (...) A més, quan el govern va ser interpel·lat al Parlament per la desaparició d'un setmanari de 30 anys d'antiguitat, malgrat la política pública de protegir la premsa en català, el responsable de Cultura, senyor Max Cahner, digué que Canigó desapareixia per una enrabiada dels dirigents! Encara avui, quan ja han passat tants anys, espanten els procediments, irrita l'excusa i escandalitza la prepotència...», denunciaven Xavier Dalfó i Isabel-Clara Simó, en un llibre editat conjuntament pel Col·legi de Periodistes i la Diputació de Barcelona, dedicat a les aleshores ja inexistents revistes Tele/estel, Arreu, Oriflama, l'antiga Presència i Canigó.

Paco Candel -i torno a ell- fou, repeteixo, un destacat col·laborador de Canigó, com així ho testimonien les pàgines d'aquell Canigó mensual fet a la capital de l'Alt Empordà, en les quals trobem les signatures d'alguns dels més il·lustres escriptors i periodistes catalans del moment, com Manuel Brunet, Maria dels Àngels Anglada, Carles Fages de Climent, Víctor Català, Josep Pla, Àngel Marsà, Rafael Santos Torroella, Octavi Saltor, Cesáreo Rodríguez-Aguilera, etcètera. I fou, també, Paco Candel qui, l'any 1970, inaugurà la llarga i horripilant llista d'expedients -com també la d'un segrest, recordo- que patí la revista. Aquell primer expedient es produí l'abril del 1970, al número 194, per un article seu, titulat «Teórica», escrit en castellà, en què s'utilitzava la paraula coito -un sinònim d'allò més inofensiu-, que resultà lesiva als ulls del censor, el qual s'agafà al fet d'ultrapassar la definició amb què fou inscrita la publicació l'any 1954. La notificació del delegat provincial, segons el matrimoni Dalfó-Simó, deia així: «Que en el número 194 de la revista Canigó cabe apreciar un cambio sustancial con respecto al fin y objeto de su inscripción en el Registro. (...) Que en el caso que se contempla, no solamente por lo consignado en los considerandos anteriores, sino de una simple lectura del trabajo titulado "Teórica" se deduce que la revista ha llevado a cabo un acto que significa y representa un cambio en el objeto que fue motivo de la inscripción y cuya mutación no se ha hecho dentro del plazo de un mes...». Després de tanta floritura, que arribà a omplir mitja dotzena de lletra atapeïda, es multà Canigó amb 2.000 pessetes. I en Dalfó i la Isabel comentaven en el llibre esmentat que «Candel podia estar content d'haver escrit un article que forçava l'Administració a posar-se les ulleres més fines...».

Posteriorment, vingué l'any 1972, que fou fatídic per a la revista, tot i que es procurava no cometre cap «pecat mortal» en els seus textos, exercint la humiliant autocensura. Així, només en el número 243, del 17 de maig, la censura hi trobà cinc articles delictius, «que, por su contenido y temática no se ajustan al objeto libremente elegido (això de "libremente elegido", ho deien els censors) inscrito en el Registro de Empresas Periodísticas, consistente en resaltar el interés cultural, artístico y turístico de Figueras». Fou aquella una època dolorosa per a la gent de Canigó (setmanari, encara editat a la capital de la comarca de l'Alt Empordà, que ja era d'informació general, i gent entre la qual jo figurava com a redactor), atès que, en realitat, allò que molestava el règim franquista era la llengua catalana, en què ja sortien publicats molts escrits, i el contingut de determinats temes que s'hi tractaven...

Mirant tot això avui, després de molt de temps d'haver succeït, fa certa gràcia. Sobretot, en fa aquell coito de Paco Candel. Encara, pocs anys abans que aquest extraordinari escriptor, polític i home de bé rebés la visita de la Parca, ell i jo, en un sopar on coincidírem, celebrat al poble altempordanès de la Vajol (un sopar organitzat pel recordat marxant d'art figuerenc Ismael Planells, al qual també assistiren Xavier Dalfó i Isabel-Clara Simó) ho comentàvem rient, però fent vots perquè un fet antidemocràtic tan escandalosament ridícul com aquell no torni a passar mai més...


Emili Casademont i Comas

Publicat a "Diari de Girona" (20-1-08)

Jaume I, entre la història i la llegenda

Només cal fer una simple ullada a Les cent millors llegendes populars, obra de Joan Amades, per adonar-nos que el rei Jaume I és un personatge envoltat de moltíssima llegenda, començant per la seva naixença, esdevinguda a la ciutat de Montpeller el 12 de febrer d'ara farà 800 anys (després d'haver estat engendrat nou mesos abans pels seus pares, Pere el Catòlic i Maria de Montpeller, de forma curiosíssima), i acabant per la seva mort, ocorreguda a València el 27 de juliol del 1276, camí del monestir de Poblet, on és enterrat. En aquest interessant llibre de l'il·lustre folklorista, editat per la Biblioteca Selecta (Barcelona, 1953), hi ha un munt de llegendes, totes amb fonament històric, sobre el gran monarca, com «El naixement del rei Jaume», «El bateig del rei Jaume», «La vinguda del rei Jaume a Catalunya», «L'adolescència del rei», «El cavaller sant Jordi i l'ajut a la conquesta de València» i un llarg etcètera, narracions que finalitzen amb «La mort del rei Jaume».

Pel que fa a la concepció i el naixement del rei Jaume I, la llegenda explica que els seus pares, que vivien a Montpeller, estaven separats, ja que Pere el Catòlic sentia simpatia per totes les dones menys per la seva. «Per aquesta manera tan especial de viure -relata Joan Amades-, el rei Pere no tenia fills i el poble es dolia d'aquest fet, atès que temia que, a la seva mort, es quedaria el regne sense successió i que el cas donaria lloc a un gran conflicte». Així les coses, alguns ciutadans l'anaren a veure i, amb cert misteri, li contaren que una gran dama, casada, tindria un goig immens de poder passar una estona amb ell, però amb la condició que l'«entrevista» havia de tenir lloc a les fosques, car l'al·ludida dama (que, en realitat, era la pròpia dona del monarca, que es prestà al joc) volia que s'ignorés la seva identitat, i Pere el Catòlic, molt amic d'aventures amoroses, acceptà la proposta. I, quan apenes el fet s'acabà de consumar, aparegué a la cambra del «pecat» un grup de gent, amb torxes enceses, el més vell del qual digué al rei: «Senyor, perdoneu si us hem vingut a interrompre en un moment tan íntim. Nosaltres som el vostre poble, que es dol que vós i la vostra esposa no tingueu un fill que pugui heretar el vostre regne després de la vostra mort. (...) Sapigueu que si teniu un fill serà vostre i que nosaltres, persones de tots els estaments, hem vingut ací per donar fe que el fill que pugui néixer de la vostra esposa és fill vostre i hereu de la corona de Catalunya. Si us hem ofès, perdoneu-nos, que ho hem fet pel bé del vostre regne», diu Amades, tot afegint que el rei Pere ho donà tot per ben fet i perdonà els seus súbdits, els quals, «animats de bon intent», li havien preparat aquella aventura. I així nasqué, ple de misteriosos signes i enmig d'una intensa claror -diuen-, el rei Jaume I, que seria anomenat, en el futur, el Conqueridor.

Fins fa pocs anys, per cert, de la ciutat de Montpeller sortia encara, la nit que feia temps de la facècia, una cavalcada que figurava la comitiva que anà a sorprendre el rei Pere el Catòlic. Aquesta història consta en el Llibre dels feits, escrit o dictat en català, segons diuen, pel seu mateix fill.

I de la «fabricació» i de la naixença del monarca Jaume I, passem a la llegenda de la seva mort, deixant de banda totes les altres -que també són molt «sucoses»-, explicada igualment per Joan Amades, que la recollí: «Quan va morir el rei En Jaume, el diable es volia emportar la seva ànima, puix que deia que en vida havia pecat molt. Tot seguit va baixar del cel l'arcàngel sant Miquel, proveït de les seves balances, amb què pesa les ànimes, i seguit d'un gran estol d'àngels. L'arcàngel va sostenir, ell en persona, les balances. Els diables no paraven de posar, damunt d'un dels plats, pecats i més pecats, que, segons deien, havia comès el gran rei. Els àngels van portar només una pedra i una fusta de cada una de les moltes esglésies que el rei havia fet aixecar en les moltes ciutats, viles i pobles reconquerits als moros, i el plat dels àngels va pesar mil vegades més que el dels diables, els quals se'n van haver de tornar a l'infern amb la cua entre cames, mentre que l'ànima del gran rei, acompanyada per milers i milers d'àngels, que havien vetllat per ell, pujava triomfant al cel, semblantment a com s'havia passejat el seu exèrcit triomfant per la Terra».

Sobre això, cal remarcar que consta que Jaume I el Conqueridor fou un gran imitador del seu pare, Pere el Catòlic, pel que respecta a les dones. Totes li agradaven, llevat de les moltes que arribà a tenir legalment, raó per la qual gaudí del favor de nombroses amants. No és d'estranyar, doncs, que el poble «engiponés» una llegenda, on es «pinta» el rei Jaume com un autèntic calavera...

Joan Amades, però, per diverses raons (entre les quals, cal citar el fet que el seu llibre fos editat en una època fortament marcada per la censura), no recull a Les cent millors llegendes populars aquella famosa llegenda que relaciona Jaume I el Conqueridor amb el rei moro de Mallorca, que lluitava aferrissadament perquè l'exèrcit del fill de Pere el Catòlic i de Maria de Montpeller, conquerís l'illa, llegenda que donà a conèixer l'eximi poeta i dramaturg Frederic Soler, conegut també com a Serafí Pitarra. Es tracta d'«un drama històric», segons el seu autor, desenvolupat al palau reial de Barcelona, que comença així: «Com us deia, Fontanelles,/ lo rei està molt fotut;/ lo qui guia ens ha sigut/ és ja manso sense esquelles./ Ja no podrà dur més/ lo casco ni la cuirassa;/ la sort, amb això que ens passa,/ ens ha fotut un bon revés.» Pel seu caràcter d'un excessiu mal gust, mai aquesta obra (que narra com el rei Jaume sodomitzà el rei moro, un cop l'hagué derrotat, i que allò tingué conseqüències funestes per a la seva salut i la de les dones amb les quals després féu l'amor), no es pogué representar en cap teatre (ni en temps de la permissiva Segona República), fins l'any 1978, amb la recuperació de la democràcia, gràcies a un grup d'actors i actrius afeccionats de Palafrugell. I, poc temps més tard, un quadre d'actors i actrius professionals l'escenificà a Barcelona, amb més pena que glòria, atès que, al costat d'allò ja força pujat de to -d'un to verdós i àdhuc pornogràfic- que començava a veure's en espectacles teatrals, periòdics, etc., la peça bruta Don Jaume el Conqueridor no escandalitzava a ningú. És més, tothom la trobava ridícula. I a partir de llavors, la censuradíssima obra pitarriana, que molta gent havia recitat de memòria, posant-hi sempre més pa que formatge, ja no s'ha representat mai més en públic.

En resum, és indubtable que, tal com molts estudiosos han assenyalat, la vida del gran rei Jaume I, el 800 aniversari de la naixença del qual ara, d'aquí a un mes, commemorarem, cal situar-la entre la història i la llegenda...


Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (13-1-08)

Els evangelis apòcrifs

Etimològicament, la paraula «apòcrif», que procedeix del grec, significa «cosa amagada o oculta». Entre els cristians primitius, amb aquest nom es designaven uns escrits presentats com a sagrats, fets, en la seva majoria, entre els segles II i IV. Aquests evangelis apòcrifs mai no han estat condemnats per l'Església catòlica, malgrat que n'hi ha algun que exhibeix un accentuadíssim caràcter herètic, i diversos grans sants, com sant Agustí, han dit que s'hi pot trobar quelcom de veritat. D'altres, en canvi, han opinat que no tenen res d'aprofitable. De qualsevol manera, cal destacar que els evangelis apòcrifs han inspirat moltes manifestacions de l'art cristià, tot i haver merescut el menyspreu per part de nombrosos teòlegs, sense tenir aquests en consideració que, gràcies als al·ludits llibres, podem saber com creien en Jesús els cristians d'unes èpoques força llunyanes.

Des del primer moment, els evangèlics apòcrifs (el Protoevangeli de Santiago, l'Evangeli del Pseudo Mateu, el de la Nativitat de Maria, el de la Infantesa de Jesús i un llarguíssim etcètera) tingueren més difusió a Orient que no pas a Occident, tot perdent, després del Concili de Trento (acabat l'any 1563), la seva vigència i vigor. Això no obstant, convé remarcar que l'Església, tant l'oriental com l'occidental, ha acollit, en la seva litúrgia, diferents festivitats, com les de Joaquim i Anna, pares de la Verge, i la de la Presentació de la Verge Nena, que provenen d'ells, a part que innombrables obres d'art de la iconografia catòlica, inclosos alguns frescos i quadres de Santa Maria la Major de Roma, reflecteixen escenes extretes dels textos apòcrifs. Per aquesta via, per cert, ha arribat a nosaltres la naixença de Jesús en una cova, juntament amb el bou i la mula, cosa que Benet XVI, gran estudiós de la figura de Jesucrist, ara, davant la sorpresa general, no admet, basant-se en una reinterpretació que ha fet d'un passatge de l'Evangeli de Sant Lluc -evangeli canònic-, segons la qual Jesús no nasqué pas en cap cova (i menys en una de Betlem), sinó al taller de fusteria que sant Josep tenia a Natzaret. Per això, en el pessebre que s'inaugurà la vigília del proppassat 25 de desembre al Vaticà -i per decisió del Papa alemany-, hi mancaven els pastors i el bou i la mula. I també ha arribat a nosaltres per la via dels evangèlics apòcrifs d'altres històries (aquestes no qüestionades, almenys de moment), com la dels lladres Dimas, el bo, i Gestes, el dolent, per exemple, així com el nom del soldat romà -Longinos-, que travessà amb una llança el costat de Jesucrist a la creu, etcètera, etcètera.

D'altra banda, no deixa de ser curiós el fet que, en els evangelis canònics (els de Sant Mateu, Sant Marc, Sant Lluc i Sant Joan, els únics reconeguts per l'Església), no hi hagi res en absolut dels antecedents familiars de Maria i de Josep. En canvi, sí que això es troba a la literatura apòcrifa i, a més, de forma molt àmplia i detallada. Així, segons aquesta, els pares de la Verge Maria, Joaquim i Anna, gaudien d'una bona posició social, però eren vells i tothom se'ls mirava de mal ull perquè no tenien descendència, malgrat haver-ho demanat amb insistència a Déu, fins que, un bon dia, un àngel del Senyor es presentà a Anna i li digué: «Anna, Anna, el Senyor ha escoltat el teu prec; concebràs, donaràs a llum i arreu del món es parlarà de la teva filla». Això és el que es diu, concretament, al Protoevangeli de Santiago, que data del segle II, protoevangeli que afegeix que els pares de Maria, per tal d'agrair el favor rebut de Déu, portaren la nena al temple de Jerusalem perquè visqués com les «verges del temple». I allà fou, segons el mateix text apòcrif, on transcorregué la infantesa de Maria, des dels tres anys fins als dotze. Un cop complerta aquesta edat, els sacerdots acordaren que era el moment de buscar-li un home per tal que la guardés, atès que ella mateixa, obrant amb total llibertat, havia decidit ser verge i consagrar la seva vida al Senyor. Així les coses, conta el Pseudo Mateu que els sacerdots convocaren els joves i vidus de Judea al temple, proveïts individualment d'una vara, i que, entre els que es presentaren a la cita, no hi faltà l'ancià Josep, que «deixà la seva destral», assenyala el Protoevangeli de Santiago (volent dir amb això que era fuster d'ofici, encara que no gaire destre, pel que explica l'Evangeli àrab de la Infantesa), com així ha passat a la tradició, i no pas com un simple artesà, que és el que consignen els evangèlics canònics. I continuant amb la narració dels evangelis apòcrifs, aquests narren que, un cop es trobaren tots aquells homes reunits, el summe sacerdot els demanà que li lliuressin les vares que duien, retirant-se amb elles a l'interior del temple, i que, quan en sortí i les tornà als seus propietaris, de la vara del vell Josep sortí un colom, cosa que serví per indicar, segons el Protoevangeli de Santiago, qui havia de ser l'espòs de la Verge. Cal advertir, però, que d'altres textos apòcrifs parlen que aquest prodigi no residí pas en el fet que sortís un colom de l'extrem d'aquella vara, sinó en el fet que aquella vara florís, incorporant-se la figura de sant Josep, d'aquesta última manera, a la iconografia cristiana.

Per altra banda, convé remarcar que alguns evangelis apòcrifs assenyalen que, durant el part, Maria fou assistida per un parell de llevadores i que una d'elles posà en dubte la seva virginitat, dubte que es dissipà en examinar-la, car la seva mà dreta quedà completament paralitzada i seca. Salomé, que aquest era el nom de la llevadora incrèdula, demanà, aleshores, que Déu la perdonés per haver pecat. I, tot seguit, baixà del cel un àngel, que li digué: «Salomé, Salomé, el Senyor t'ha escoltat. Acosta la teva mà al Nen, agafa'l, i hi haurà per a tu alegria i goig». I així ho féu ella, sempre d'acord amb el que narren diferents textos apòcrifs, els quals relaten que aquest fou el primer miracle obrat per Jesús.

Ah!, m'oblidava dels famosos i, alhora, misteriosos Tres Reis Mags. Els monarques orientals, Melcior, Gaspar i Baltasar, foren acceptats molt tardanament per l'Església catòlica, procedents també dels evangèlics apòcrifs. Aquesta és una història tota estranyota, ja que, si els Tres Reis són tan rics i poderosos com diuen, costa de comprendre que, per a uns nens, siguin la mar d'esplèndids, mentre que, per a d'altres, tan rancis. Crec que el meu recordat amic i eximi poeta Carles Fages de Climent estigué desencertat en dir, en el seu magnífic Poema dels Tres Reis, allò d'«aquesta nit han passat i els somnis dels infants han granat». Fages, lògicament, havia d'haver dit, per ser fidel a la realitat, que «els somnis d'alguns infants han granat», tal com, per dissort, corroboren, amb llàgrimes als ulls -el matí del dia 6 de gener-, molts pobres infants. O molts infants pobres...


Emili Casademont i Comas

Publicat a "Diari de Girona" (6-1-08)

El pessebre, en camí d'un gran canvi

De pessebres nadalencs, se'n solen fer de dos tipus: un de pretensions artístiques i arqueològiques, amb paisatges, construccions i gent de la Judea de fa dos mil·lennis, i un altre, força més senzill, que representa un Nadal ambientat a Catalunya, on es fa viure el Diví Infant en el nostre temps, d'acord amb el criteri, comú entre el poble, que Jesús neix cada any i pertot arreu.

En aquests últims pessebres, que són els més nombrosos, hi ha algunes escenes indispensables. La principal és la coveta, dins la qual es troba l'Infant en un bressolet; a la seva vora, la Mare de Déu, gairebé sempre asseguda; i a l'altre costat, sant Josep, amb la vara florida i dret, sense oblidar el bou i la mula, ajaguts, un a cada banda del bressolet, en actitud de voler escalfar el Diví Nadó. I fora de la cova, i fent camí cap a aquesta, hi ha tot un estol de pastors que van a adorar el Nen Jesús, carregats amb ofrenes, igual que els Tres Reis d'Orient, aquests ricament vestis, com els reis del joc de naips, dels quals segurament han estat copiats. Tots s'adrecen, guiats per l'estel, vers l'establia. I en un racó, hi trobem l'àngel, penjat dalt d'un arbre, que anuncia la fausta nova del naixement de Jesús, com també, en un altre racó, el caganer, car l'home que caga no pot estar absent del clàssic pessebre català.

I, a part de les citades escenes indispensables, formen el conjunt d'aquests pessebres molts altres elements i personatges. És a dir, el pont, que travessa un riu fet amb vidre, amb paper argentat o, fins i tot, amb aigua; al peu del riu, un pescador que pesca un peixet i, al seu costat, una dona que renta la roba... Més enllà, hi ha un molí de tipus llatí; ací i allà, casones ben semblants a les nostres masies de tradició romana, davant les quals s'aixequen pallers, etc. I tot aquest panorama està poblat per una munió de gent que feineja ardidament: l'home que llaura, el que porta un feix de llenya al coll, la doneta que tira gra a les gallines, la vella que fila asseguda al peu de la masia, el caçador amb una escopeta ben lluent, l'ase carregat a desdir de llenya, un pagès que cava la terra; la dona que ve de la font amb els càntirs plens d'aigua, el que dalla i el que sega (tot i que, per Nadal, el blat a penes si es nat...!), etcètera.

Recordo que jo, quan era petit, una de les coses que més m'enocionaven del Nadal era, precisament, el pessebre. Pocs dies abans d'arribar la data del 25 de desembre, quan ja havien començat les vacances escolars, agafava el cistell i anava als boscos de Palau-sacosta (avui la majoria lamentablement desapareguts a causa de l'annexió d'aquest municipi, als anys 60 del segle passat, a la ciutat de Girona) a cercar molsa, esparreguera, branquetes de pi, de bruc... i també uns bons rams de gallerans florits (aleshores, pel que fa a respectar determinades plantes boscanes, no hi havia les prohibicions d'ara), que feien autèntic goig. I no era pas jo l'únic vailet que ho feia, ja que també obraven de la mateixa manera molts dels meus companys d'escola, acompanyats tots quasi sempre pels nostres pares, els quals gaudien, com nosaltres, de la joia de fer el pessebre. I quin enrenou hi havia a l'hora de construir-lo...! Quin remenament de taules, de cadires, de suro...! L'estable, tot primer, el posàvem a la dreta, al fons; però a la dreta després veiem que no hi quedava prou bé i el canviàvem de lloc. De la cuina, la mare ens portava una mica de farina, per tal de simular la neu de les muntanyes; el pare feia d'electricista i col·locava una petita bombeta dintre l'establia... Quina alegria i quina emoció, valgan's Déu...! I quan faltava poc perquè el «cu-cut» de casa toqués les dotze campanades del dia 25 de desembre (calia fer-ho en aquell moment i no pas al punt de la mitjanit, a fi de no arribar tard a la Missa del Gall), tots anàvem a situar-nos a l'entorn del nostre pessebre i entonàvem unes belles cançonetes nadalenques catalanes, entre les quals mai no mancava la popular Cançó del rabadà, que comença dient: «A Betlem me'n vull anar...».

Fins aquí, tot correcte. Però resulta que El Periódico de Catalunya oferia una informació, el proppassat dia 22 d'aquest mes de desembre, segons la qual Benet XVI volia que el pessebre de Nadal, que s'instal·la cada any a l'entrada de la basílica de Sant Pere, al Vaticà, s'ambientés a Natzaret i no pas a Betlem. Fonts vaticanes, consultades per l'esmentat diari barceloní, indicaven que això no era pas cap caprici del Papa alemany, sinó una interpretació que ell, un gran estudiós de la figura de Jesús, feia d'un dels quatre evangelis canònics. Concretament, el de sant Mateu, que diu (ho copio textualment de l'edició catalana del rotatiu): «Quan Josep es va despertar, va fer el que l'àngel del Senyor li havia ordenat i es va emportar Maria amb ell. I sense que la conegués, ella va donar a llum un fill, al qual va posar per nom Jesús». De manera que, com que Josep vivia a Natzaret, «es pot col·legir que l'infantament es va produir en aquesta població», remarcava El Periódico de Catalunya, alhora que es demanava: «Significa això que Natzaret reemplaçarà Betlem i li prendrà el lloc en l'imaginari catòlic?».

Doncs, jo diria que sí, si he de ser sincer, i que quedaran esborrats del pessebre nadalenc els pastors i el bou i la mula (de fet, segons vaig llegir abans-d'ahir a l'edició digital del diari gratuït 20 minutos, ja han desaparegut del pessebre que s'exhibeix enguany al Vaticà, inaugurat la vigília de Nadal), atès que la naixença de Jesús, d'acord amb l'explicació que en dóna l'Evangeli de Sant Mateu (i del que, per la seva part, opina sobre el tema el Sant Pare), es produí a la fusteria -i no pas en un establia de Betlem- que sant Josep tenia a Natzaret. D'altra banda, hi ha moltíssims evangelis apòcrifs -evangelis no reconeguts per l'Església catòlica- que ofereixen diverses versions relatives a aquesta qüestió, així com a la vida de Jesucrist, alguns detalls de les quals ja han estat acceptats pel Vaticà, sense que això vulgui dir que aquesta «aixeta» estigui tancada del tot. A més, s'han fet troballes arqueològiques, que són objecte de profunds estudis, i la dels manuscrits a la Mar Morta, als anys 40 del segle passat, que poden contribuir a acabar de capgirar encara més la truita...

En un futur no gaire llunyà, doncs, tot fa ben preveure que el clàssic pessebre nadalenc, tant el de grans pretensions com l'altre, aquell que els meus companys d'escola i jo fèiem de petits -i que avui encara es construeix arreu de casa nostra-, arribarà a entonar l'adéu, per tal de deixar pas, de forma totalment oberta, a un altre classe de pessebre ben diferent. O sigui, a un pessebre ambientat a Natzaret, on la popular Cançó del rabadà, en què els pastors parlen d'anar a Betlem a adorar el Nen Jesús, no tindrà el més mínim sentit...

Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (30-12-07)

La nit més estelada de l'any

Diu la parèmia o proverbi (que és una màxima o sentència moral i didàctica, de caire erudit o popular) el següent: «La nit de Nadal,/ la festa dels estels/ i la festa major del cel». I també diu la parèmia o proverbi això altre: «La nit de Nadal,/ la més estelada de l'any». I és que hom creu que, durant la nit nadalenca, tots els estels surten i brillen tant com poden, per tal de veure i adorar el Nen Jesús. Aquesta creença feia que abans la gent de muntanya, en anar cap a l'església per assistir a la Missa del Gall, contemplés tota embadalida l'estelada i expliqués a la mainada, posant-hi més pa que formatge, com diríem usant la clàssica expressió popular, els noms i les tradicions de cada estel. De qualsevol manera, hi ha una cosa ben certa. I aquesta és que ara, en aquest moment de l'any, les nits són molt llargues i fan visibles un elevadíssim i espectacular nombre d'estels.

La celebració del Nadal no començà fins al segle XV, atès que els primers cristians se sentien redimits per la Passió i la Resurrecció de Jesucrist i dedicaven tota la seva atenció i tot el seu culte a aquest misteri. Pel que respecta a Catalunya, les celebracions del Nadal s'iniciaren al segle XIII, és a dir, força abans que a la resta del món cristià. I era llavors que, la vigília del 25 de desembre, es feia la matança del porc, ja que, antigament (i no tan antigament, com ja vaig explicar en un article anterior), havia estat costum menjar carn d'aquest animal en l'àpat nadalenc. El 1350, el rei Pere I, El Cerimoniós, per tal de donar més relleu i importància a la festa de Nadal, disposà que als seus dominis l'any comencés el dia 25 de desembre. D'altra banda, cal ressaltar que, en temps medievals, la gent organitzava per Nadal grans festes als palaus i castells, on es cantaven cançons de to trobadoresc, sempre davant retaules i imatges relacionades amb el Naixement, i es feien, també, grans àpats, els quals, dins un ambient de moltíssima alegria, acabaven amb dansa.

I tornant a la nit de Nadal, cal que em refereixi al tió. Demà serà la diada de fer-lo cagar (alguns «finolis», per cert, en lloc de cagar, en solen dir rajar). Una cerimònia, aquesta, molt arrelada arreu de Catalunya (malgrat la intromissió, d'uns anys ençà, d'un estrany Papa Noel estranger) i que a mi em porta bells records de la infantesa. Normalment, a casa solíem fer cagar el tió abans de la inauguració del pessebre i abans, així mateix, d'anar a la Missa del Gall. El tió cagava amb comptagotes, o sigui, de mica en mica, en diverses vegades (mai de cop), i, entre cagarada i cagarada, als petits ens feien resar alguns parenostres, tancats en una habitació, per tal de no causar cap molèstia al «personatge» (representat per un tronc, ben tapat amb un sac o una manta, a fi que no «pesqués» un refredat o, en el pitjor dels casos, una pulmonia), mentre anava de ventre i descarregava regals i més regals, producte del menjar i del beure que, des d'uns dies abans, li havíem donat. I per «animar-lo» a fer-ho, el bastonejàvem de valent, alhora que cantàvem allò de «Tió, tió, caga torró/ d'ametlla i de pinyó/ pel Naixement de Nostre Senyor». O bé, entonàvem aquella altra cançoneta: «Caga tió/; si no, et dono/ un cop de bastó», que no era -ni és- ben bé pròpia de Girona, ciutat on vaig nèixer i residir una colla d'anys. I la caguera del tió s'acabava quan aquest, el pobre, que ja no podia més amb la seva ànima, ens obsequiava amb un feix de llenya...

Antigament, els habitants de la Costa Brava deien que, durant la nit de Nadal, la mar era plana com la mà. I contaven que les sirenes d'aquest sector de la Mediterrània sortien dels seus cataus, cantant belles melodies, i podien arribar a encisar els homes. Així, un any, els veïns de Roses, Palau-saverdera i Castelló d'Empúries, que anaven a la Missa del Gall al monestir de Sant Pere de Roda en comitiva resant el rosari, foren «assaltats» per elles i, enmig d'esbojarrades rialles, s'endugueren dos fadrins de Palau, seduïts per aquells éssers preciosos, meitat dones i meitat peixos, mentre la resta dels veïns dels tres pobles altempordanesos esmentats corria, cames ajudeu-me!, a refugiar-se al temple de Sant Pere, refugi que l'endemà abandonaren, a trenc d'alba, i trobaren els cossos dels dos desapareguts convertits en dues immenses roques al cim del cap Norfeu. Es pot creure o no es pot creure aquesta història. Però la veritat és que, en l'actualitat, encara es veuen allà, vora el mar, un parell de roques que tenen figura humana, roques conegudes popularment com les dels «fadrins encantants»...

I s'explica, per altra banda, que, al fons de la vall de la pirinenca i històrica muntanya del Canigó, hi ha una campana immensa que és del diable, perquè ell és l'amo i senyor de tot el metall i de totes les altres riqueses que hi ha sota terra. Alguns anys, segons diuen, al bell punt de la mitjanit del 25 de desembre, hom sent que toca a festa, fet que asseguren que és de molt mal averany i pronòstic de calamitats públiques -pestes, fams i guerres-, atès que, quan el dimoni està content i de festa, és mal signe per als homes. Aquesta campana sembla que és germana de la Campana dels difunts, que resta amagada sota les Valls andorranes. Gent vella que vaig conèixer als anys cinquanta del segle passat al Principat d'Andorra, i que ara ja no forma part del món dels vius, estava ben convençuda de l'existència de la dita campana a les profunditats del seu territori, d'acord amb una llegenda recollida per mossèn Cinto Verdaguer (que jo no he trobat referenciada enlloc), i així ho contava, tot afirmant, amb contundència, que la Campana dels difunts, que la nit de Nadal també alguns anys diuen que deixa sentir el seu so, tocarà el dia del judici universal, per tal de cridar els morts per ser jutjats...

Són nombroses les històries que s'expliquen relatives a la nit més estelada de l'any. Una nit que, en temps passats, moltes persones qualificaven de màgica i moltíssimes més, pel que se sap, de meravellosa, car asseguraven que es produïen fets miraculosos que beneficiaven extraordinàriament la humanitat. No hem d'oblidar -i els cristians no ho obliden- que la nit de Nadal, segons els evangelis, nasqué Jesús, fill de la Verge Maria, un transcendental esdeveniment que també celebren, per cert, molts musulmans -els xiïtes, sobretot-, ja que és quan, fa anys, vingué al món el seu profeta Jesús, l'antecessor de Mahoma, l'últim i el més gran de tots els quatre profetes de la religió islàmica (religió que no reconeix Jesucrist com a Déu o fill de Déu) i el veneren. Com també veneren, i de forma especialíssima, Maria, la seva mare, la virginitat de la qual defensen a capa i espasa...


Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (23-12-07)

El meu estimat «avi» Francesc

Les eleccions municipals celebrades a l'Estat espanyol l'abril del 1931, en donar el triomf a les candidatures d'esquerres, provocaren l'esfondrament del règim monàrquic i la proclamació de la Segona República. A Barcelona, aquest canvi fou efectuat per Francesc Macià i Llusà, que anuncià la República Catalana dins la Federació de Repúbliques Ibèriques.

Tres dies després, però, pressionat per Madrid, l'Avi Macià (tothom, amb respecte, li deia l'Avi) hagué d'accedir a un règim provisional en el marc del nom històric de la Generalitat de Catalunya. Durant aquest període, l'objectiu fonamental fou la redacció d'un projecte d'Estatut d'autonomia, fet al santuari gironí i pirinenc de la Verge de Núria, que refrendà majoritàriament el poble, i el debat a les Corts de Madrid, que resultà llarg i penós, acabà amb la seva aprovació, el 9 de setembre del 1932, després d'haver sofert moltíssimes retallades...

Amb tot, cal ressaltar que l'Estatut significà la recuperació més important de poder polític per part dels catalans des del 1714. I, en inaugurar-se les sessions del Parlament de Catalunya, Francesc Macià pronuncià, entre d'altres, aquestes paraules: «Tots els catalans -els de sang, els de llengua, els de naixença, els de residència- participaran en els avantatges de l'organització autonòmica. Considerem també catalans tots aquells que, residint a la nostra terra, conviuen amb nosaltres i se senten compenetrats amb els nostres anhels i ideals».

La consolidació de la Generalitat. però, no fou gens fàcil. Grans problemes, com la reforma agrària i la separació de l'Església i l'Estat, feren difícil el camí de la República i pertorbaren també l'aplicació de l'Estatut. I el 25 de desembre del 1933 morí Francesc Macià, el primer president de la Catalunya renascuda. Després, lamentablement, vindria la Guerra Civil i, durant un període que tingué una durada de quasi quatre dèdades, les seves tràgiques conseqüències per a les llibertats del poble català...

«Francesc Macià -explica a les seves «Memòries» Claudi Ametlla, l'antic governador civil de Barcelona i de Girona, a més de director de la històrica agència de notícies Fabra- moria a 73 anys, al cap d'una vida atzarosa que, després de la seva entrada a la política amb la Solidaritat, dedicà totalment a Catalunya. En passà bona part a l'exili, quan ací li impediren de predicar el seu catalanisme extrem. Durant aquell llarg període, propagà l'ideal patriòtic per Europa i per Amèrica, galvanitzà les colònies catalanes escampades pel món, intentà la invasió armada d'Espanya per Prats de Molló, feta sens dubte desproporcionada i cridada al fracàs, però que serví, amb el sensacional procès que li féu la justícia francesa, a fer conèixer arreu el nostre plet i a fer admirar, en ple segle vint, un patriota romàntic en estat pur».

L'enterrament de l'Avi Macià és un dels actes més impressionants de tots els temps esdevinguts a Barcelona. Les seves despulles foren acompanyades per milers i milers de persones. O sigui, per catalans de totes les comarques del Principat que, massivament, es traslladaren a la Ciutat Comtal, a fi de donar l'últim adéu al gran president, que rebé sepultura al cementiri de Montjuïc.

«(...) Les ales del meu pensament, en una fantàstica volada, em porten, aquest Nadal, al Cementiri Nou de Barcelona (Monjuïc). I allà, davant una freda tomba de marbre, tota rodejada i coberta de les boniques i aromàtiques flors, m'agenollo amb gran respecte i veneració. Aixeco els ulls, miro aquell cel blau i serè, on la Mediterrània s'emmiralla, i reso una fervorosa pregària. Francesc Macià, des de l'Eternitat, de ben segur que em contempla satisfet...». Això era el que jo deia ara fa trenta anys, en un article publicat a l'avui desaparegut bisetmanari 9 País, el Periòdic Independent de l'Empordà, editat després de l'òbit del dictador Francisco Franco a la ciutat de Figueres i dirigit per mi, article on, a més, ressaltava el següent: «En una data tan assenyalada com la de Nadal, trist aniversari de la vostra mort, Avi Macià, us vinc a retre el meu petit homenatge de bon català. D'un català que no us va arribar a conèixer, però que sempre s'ha sentit guiat per l'estel del vostre ideal, del vostre encès amor a la pàtria...».

En efecte, no vaig arribar a conèixer Francesc Macià. L'Avi abandonava aquesta Vall de Llàgrimes, després d'haver-hi fet una estada modèlica com a home de bé i com a extraordinari català, el 25 de desembre del 1933, amb la qual cosa l'alegria del Nadal d'aquell any es convertí en la més accentuada tristor, i jo obria els ulls a la vida poc temps més tard, en l'època del seu successor Lluís Companys, el president màrtir (que, en casar-me, m'hi emparentaria), i mig any abans d'esclatar la cruenta Guerra Civil. Però el cognom Macià, tot un símbol de les nostres llibertats nacionals, em quedà gratament gravat, de petit, a la memòria.

Durant els primers i difícils anys de la postguerra, és a dir, quan començava a tenir allò que se'n diu «ús de raó», se'm féu gairebé impossible, però, de saber tot el que constituïa la vida i miracles del meu ídol. Posteriorment, la situació anà canviant. Sobretot ho féu quan, als 15 o 16 anys, em caigué a les mans un exemplar del diari parisenc France Soir, que publicava un reportatge retrospectiu de Francesc Macià, relatiu als fets de Prats de Molló. En aquell treball periodístic (cal dir que, aleshores, jo era ja tot un enamorat de la llengua de Molière) es parlava del judici a què l'alt tribunal de París havia sotmès a l'extinent coronel Macià, per la seva «malifeta», judici on el Quixot català -així l'anomenaven- marcà una petjada realment extraordinària i superba, esdevinguda inesborrable.

Més endavant, i com a fruit de les meves converses amb gent que havia tractat personalment Francesc Macià (i que, fins i tot, sota les seves ordres havia participat en la temptativa de la invasió armada d'Espanya per Prats de Molló, en temps de la dictadura de Miguel Primo de Rivera), vaig arribar a conèixer-lo ben a fons, amb l'inestimable ajut -cal ressaltar-ho- que em proporcionà gentilment la senyoreta Maria, la meva recordada amiga Maria, la seva filla, que dorm el son etern, des de no fa pas gaires anys, al costat del seu pare.

Ben pocs homes com el meu estimat avi Francesc, el primer president de la Generalitat de Catalunya de l'era moderna, han escrit una autèntica pàgina d'or en el llibre de la història del nostre sempre tan injustament maltractat i odiat país, per part d'alguns que són ben coneguts de tothom, tant pel que fa als d'abans com als d'ara...


Emili Casademont i Comas

Publicat a "Diari de Girona" (16-12-07)