La pista es perd a la Jonquera

Ho vaig llegir dilluns passat, en una crònica de l'agència Efe tramesa des de Buenos Aires, al Diari de Girona: «Un periodista, que investiga l'estada de criminals de guerra nazis a l'Argentina, demanarà a Rússia que autoritzi una anàlisi genètica de les restes d'Adolf Hitler, que Moscou diu conservar, amb la finalitat de demostrar que no és certa la versió oficial que al·ludeix al suïcidi del Führer». Aquest periodista és argentí, es diu Abel Basti i, des de fa alguns anys, intenta completar un trencaclosques sobre el destí que, en finalitzar la Segona Guerra Mundial, visqueren els nazis. A més, ha publicat diversos llibres sobre el tema, l'últim dels quals, Hitler en Argentina, fa referència a les aventures que Hitler i Eva Braun protagonitzaren en aquell país sud-americà, segons documents oficials argentins i nord-americans, país on hi ha gent que assegura haver vist, i àdhuc atès, la parella. «Hitler i Eva Braun es van escapar el 1945, van passar per Espanya i van desembarcar, finalment, a la Patagònia». Això és el que Basti, segons ha anunciat, revelarà, en un nou llibre, ja que ha pogut fer-se amb els arxius de l'FBI del mes d'agost d'aquell any, els quals indiquen, entre d'altres coses, que, a la província argentina de Córdoba, s'hi havien fet tots els preparatius per rebre el Führer.

Cal recordar que la agència de notícies britànica Reuters difongué, el 5 d'abril del 1945, aquesta notícia: «El cos carbonitzat trobat pels oficials de l'Exèrcit roig, i que ha estat examinat pels experts, no era pas el de Hitler. Un oficial d'Estat Major de l'Exèrcit nord-americà ha afirmat que es tracta d'un doble del Führer». I també cal recordar que més endavant, el 12 d'octubre del mateix any, el tinent general Bedell Smith, cap de personal del general Eisenhower -i després director de la CIA-, digué públicament: «Cap ésser humà no pot dir de forma concloent que Hitler estigui mort», cosa que el mateix Eisenhower, l'any 1952, ratificà amb aquestes paraules: «Nosaltres no tenim ni la més petita prova que Hitler hagi mort. Molta gent creu que el Führer s'escapà de Berlín». I això darrer és el que moltes persones creuen o han cregut, figurant entre aquestes últimes el cartellista Carles Fontserè, ja traspassat -que, en tornar de l'exili, s'instal·là a la comarca gironina del Pla de l'Estany-, i ho ha deixat escrit a les seves Memòries. Per altra banda, segons l'escriptor argentí Ladislao Szabó, autor del llibre Hitler està vivo, publicat el mes de març del 1947, Hitler i Eva Braun fugiren al final de la Segona Guerra Mundial, també passant per l'Estat espanyol, i s'adreçaren, en una mena de «barco fantasma», cap al sud del Nou Continent, on el Führer s'havia fet construir una fortalesa inexpugnable, cosa que corroborava allò que, quatre anys abans, havia declarat l'almirall alemany Doenitz: «La flota submarina se sent orgullosa d'haver construït un paradís terrenal, una fortalesa inexpugnable per al Führer en alguna part del món».

I en tota aquesta història, s'hi barregen els suposats fills (això de suposats, com veurem a continuació, caldria treure-ho) de Hitler i Eva Braun. A finals de novembre del 1945, les autoritats nord-americanes lliuraren a la premsa diverses fotografies de l'amant del Führer, convertida després en la seva esposa, que havien estat trobades per casualitat. En algunes d'elles apareixia tota sola o acompanyada per ell, però n'hi havia una en què Eva estava amb dos infants: un nen i una nena. «La actitud de Eva en la foto era netamente maternal y las facciones del niño sentado en su regazo, acusaban una notable semejanza con las de Hitler», deia textualment Szabó, convençut que la Braun havia donat al Führer un parell de fills. I més n'estava, de convençut, després d'haver llegit una notícia de la Reuters que en feia al·lusió. Tot això, per cert, és el que confirma Bernad Lescrinier, corresponsal a la capital d'Alemanya de diaris britànics i nord-americans al llarg de la Segona Guerra Mundial, a les pàgines del seu llibre Entretelones del Tercer Reich, en la versió en castellà de l'obra: «Hitler fue padre la víspera de Año Nuevo de 1938. Eva Braun le dio un hijo en una maternidad de San Remo, Italia, y no se la vio en sus habituales paseos automovilísticos en Berlín, por un mes o más», tot afegint que «en la víspera de Año Nuevo de 1939, un consejero de la Cancillería alemana fue arrestado por haber hecho inopinadamente esta observación en una reunión: Hoy, el hijo del Führer celebra su pimer cumpleaños. Brindemos por él».

Aquests fills d'Adolf Hitler, quan la guerra començava a anar de capa caiguda per als nazis, hom assegura que foren traslladats, travessant de nord a sud el territori francès en cotxe, a l'Estat espanyol. Recordo haver llegit, repassant diaris d'aquella època, una informació de la dita agència Reuters, datada a la Jonquera, la qual es feia ressò d'aquest fet. I pel que es comentà posteriorment, en arribar al pas fronterer gironí el xofer de l'al·ludit vehicle, que anava acompanyat per algú més (una metgessa o infermera de tota confiança, per tal de tenir cura dels nens), procedí a lliurar les criatures a una persona que allà l'esperava, la qual se'n féu càrrec, i que, tot seguit, en un altre cotxe els portà a Barcelona, ciutat on, al principi, els amagà (després diuen que ho féu en un lloc de la Costa Brava), complint així ordres superiors.

Més tard, Hitler i Eva Braun -sense saber-se com- arribaren a l'Estat espanyol, on gaudiren de la protecció de la policia franquista, es reuniren amb els seus fills i tots plegats, al cap de poc temps, emprengueren el camí de l'exili cap a Amèrica, la primera etapa del qual fou la capital de l'Argentina, país el president del qual era el general pro-nazi Juan Domingo Perón. Això és el que, en el seu moment, s'explicà, que bé podria ser que fos realment cert. No oblidem que tots els investigadors d'aquesta estranya i curiosa història de la fugida de Hitler de Berlín, absolutament tots, coincideixen a afirmar que el Führer i la seva dona passaren per Espanya. Oficialment, Hitler i Eva Bran se suïcidaren al búnquer berlinès el 30 d'abril de l'any 1945. Però el Führer sembla que morí una vintena d'anys després, tot i que és de suposar que força «tocat» físicament, atès que jo l'he pogut veure, en els darrers documentals filmats abans de la caiguda de Berlín, que patia Alzheimer. O, potser, qui en patia era el seu doble, aquell del qual parlava un oficial d'Estat Major de l'Exèrcit nord-americà...

D'acord, doncs, amb les informacions de la Reuters, agència que sempre ha gaudit d'un gran crèdit, la pista de la família Hitler-Braun es perd a la Jonquera. Ara, caldrà veure què diuen els resultats de l'anàlisi genètica de les restes d'Adolf Hitler, tot suposant -que ja és molt suposar- que les autoritats de Rússia les conservin i accedeixin a la petició que els farà Abel Basti...


Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (30-3-08)

El mig gironí Santiago Rusiñol

Santiago Rusiñol visqué les darreres dècades de la seva vida en aquella Barcelona, per alguns qualificada de romàntica, de començament del segle passat, amb els seus anomenats «feliços anys 20», després d'haver nascut a la Ciutat Comtal el 25 de febrer del 1861. Dit d'una altra manera, Rusiñol visqué aquella època en què a la capital catalana hi havia, a més dels llegendaris bars-restaurants Lion d'Or i la Punyalada, les penyes artístiques i literàries dels quals ell animava, els primers mitjans de transport i de locomoció, les «tartesals», que en deien. Uns mitjans de transport i de locomoció que anaven de Gràcia al parc de la Ciutadella, passant per les Rambles, carrer d'en Ferran, plaça de Sant Jaume... i cap al carrer de l'Argenteria, i als quals, de retorn, enganxaven una mula més, perquè les altres dues no es cansessin tant, en arribar a la Rambla de Catalunya, que llavors era plena til·lers, fet que motivà que l'escriptor i polític Pere Corominas, l'inspirat autor de Les gràcies de l'Empordà, en digués el «Saló de Ball de Barcelona».

«Don» Santiago era un artista complet (pintor i poeta, novel·lista i dramaturg), però, sobretot, era un home que vivia intensament i feliçment, com no n'hi ha hagut gaires. Fou el pintor dels Jardins d'Aranjuez, on morí gairebé amb els pinzells als dits el 13 de juny del 1931, de la Devesa de Girona -que ara, per desgràcia, veu perillar la seva «fesomia»- i de l'aleshores paradisíaca vall gironina de Sant Daniel, llocs, aquests últims, on anava en companyia d'en Pepet Gitano, que li deien, el criat que Rusiñol tenia a la ciutat dels quatre rius. Tots dos eren bon amics, per cert, del meu avi patern, Francesc, propietari d'una carnisseria, anomenada Ca la Justa, situada al carrer de Besadó o del Vessador, al costat de les Voltes d'en Rosés, que fa anys tancà les portes.

Santiago Rusiñol fou, a més, el fundador del museu del Cau Ferrat, a Sitges, i l'autor d'obres literàries, la majoria convertides en peces teatrals, com L'alegria que passa, El místic, La mare, Gente bien, L'illa de la Calma, Del Born al Plata, Els savis de Vilatrista, etc. La llista, que és realment impressionant, la clogué amb L'auca del senyor Esteve, una mena d'autobiografia, publicada el 1907, que s'estrenà exitosament deu anys més tard al teatre, adaptada per ell mateix a l'Art de Talia, i que encara avui dia, quan es representa -cosa que, llastimosament, només sol ocórrer de tard en tard-, és aplaudida amb veritable entusiasme per part del públic.

Per altra banda, «don» Santiago sempre trobava la manera d'escriure una sàtira de les coses d'actualitat. Val a dir que era el símbol més viu de la independència. Es posava en tot. Tant en l'art com en la política. Deia allò que volia i, en tot moment, ho feia amb una traça i un humor que ningú no es podia enfadar o ofendre. Tret d'aquells, és clar, que no tenien la consciència tranquila...

Una enorme quantitat d'actors i actrius del Teatre Català, tots ells avui dia ja lamentablement desapareguts, li degueren gran part de la popularitat que havien arribat a assolir. O sigui, Enric i Jaume Borràs, que feien El místic, on la gent creia veure la vida torturada i difícil de mossèn Cinto Verdaguer; Maria Morera, que, interpretant La mare, feia vessar rius de llàgrimes al públic; L'auca del senyor Esteve, que consagrà un dels actors catalans més eminents, Josep Santpere, pare de la Mary, també desapareguda... I Enric Morera, el nostre músic nacional, l'autor de La Santa Espina, il·lustrà, amb la seva música, L'alegria que passa, La sala d'espera i La nit de l'amor, a part de compondre una sardana, que durant anys es féu d'allò més popular, titulada El senyor Esteve, per tal de retre homenatge a l'amo de La Puntual, aquella botiga de vetes i fils de la citada Auca del senyor Esteve.

Santiago Rusiñol, que fou conseller municipal de la ciutat de Barcelona (ara en diríem regidor) el darrer any del segle XIX, ha estat objecte de tots els honors. I recentment, amb motiu del 75è aniversari del seu traspàs, a Sitges li dedicaren molts actes. D'altra banda, cal no oblidar que, durant el règim del general Franco, posaren el retrat d'en Rusiñol en un bitllet del Banc d'Espanya. M'imagino el tip de riure que s'hauria fet -i, potser, la comèdia que hauria escrit-, si algú li hagués dit que un dia representaria la quantitat de cinquanta pessetes en un bitllet de banc. Ell, en Rusiñol, l'inconformista, l'anarquista de l'aristocràcia, que no tenia cap idea del valor del diner. I encara s'hauria divertit més, sens dubte, si li haguessin dit que el seu gran amic Isaac Albéniz, l'insigne músic gironí, fill de Camprodon, tan sols tindria dret a representar, en una altra sèrie de bitllets, vint-i-cinc pessetes. Quines paradoxes té la vida...! Els dos artistes catalans, més desinteressats i bohemis, retratats al costat de les signatures d'uns funcionaris, les quals donaven fe de la legalitat d'uns papers que simbolitzaven el capital de l'Estat espanyol...

Maria Rusiñol de Planàs, en el seu llibre Santiago Rusiñol vist per la seva filla, hi explica detalladament què féu el seu pare, després de tornar amb ell a Barcelona, procedents ambdós d'una estada a París: «L'endemà, les boires grises de la nostra ciutat ens sortiren a rebre. (...) Ja tornàvem a ser a casa. El meu pare reprenia la seva vida de sempre. Es llevava tard i se n'anava a can López. Abans de dinar, a prendre el "pernod" al Lion d'Or. A la tarda, a can Parés, a preparar la seva exposició de cada any amb en Casas i en Clarassó. Al vespre, al Teatre Romea. Allí es trobaven en el salonet d'en Borràs, amb en Vilomara, en Junyent, l'Alarma i d'altres amics, i també els veterans del Teatre Català, en Goula, en Soler, en Fuentes, la característica Moner, una de les millors actrius que ha tingut el nostre teatre, i també la Morera, la magnífica comedianta de sempre, en Vinyes, les germanes Baró, en Capdevila... Mai no s'han vist al Teatre Català, ni s'hi tornaran a veure, uns actors tan formidables com aquells. Eren un plec d'artistes que podien anar allà on volien segurs que els seria reconegut el mèrit i que promourien l'entusiasme».

En aquestes dates del mes de març, en què Santiago Rusiñol, com a pintor, rebé a Madrid, just ara fa un segle, la medalla de l'Exposición Nacional de Bellas Artes, m'ha semblat oportú recordar aquest mític personatge barceloní. Un personatge que fou un enamorat de Girona, tant que assegurava que se sentia mig gironí, i que, per culpa -diuen- de les autoritats municipals gironines de l'època, que es negaren a donar-li allò que ell els demanava (res de l'altre món, també diuen), no instal·là un museu colossal a la ciutat banyada pel Ter, l'Onyar, el Güell i el Galligants, museu que, finalment, anà a parar a la població sitgetana, coneguda com la Blanca Subur...

Emili Casademont i Comas

Publicat a "Diari de Girona" (23-3-08)

Juli Garreta i el seu fabulós «Juny»

Féu 133 anys, el proppassat dimecres 12 de març, que Juli Garreta nasqué a Sant Feliu de Guíxols. O sigui, dotze dies abans que Pep Ventura morís a Figueres, ja que el creador de la sardana llarga volà al Més Enllà el 24 del mateix mes, que aleshores era Dijous Sant, raó per la qual els components de la seva cobla, en plena Setmana Santa, hagueren d'acompanyar-lo al cementiri amb els instruments sota el braç, en complet silenci, i el desig d'en Pep de la tenora, que volia que ho fessin tocant les sardanes del seus amors, com Toc d'Oració i Per tu ploro, malauradament no pogué acomplir-se.

REVOLUCIONARI DE LA SARDANA
Garreta escrigué música de gran volada, com la Suite empordanesa. I entre aquesta música, un bon nombre de sardanes que, com les de Pep Ventura, Josep Serra i Enric Morera, han passat totes les èpoques de mal gust, que han estat moltes, i han quedat com a obres mestres, com a models d'inspiració i de tècnica musical, difícils de superar. Val a dir que, si en Serra i en Morera foren -en certa manera- els hereus i continuadors del genial Avi Pep, Juli Garreta fou el revolucionari de la sardana, ja que li donà un caràcter, diem-ne simfònic, i féu d'ella una música de caire universal.
Pau Casals, que amb la seva orquestra estrenà moltes obres de Garreta, ja afirmà que «en les sardanes de Juli Garreta, hi ha música de primer ordre», i que «l'aparició d'aquesta flor salvatge, que no ha rebut consells de ningú, és realment un miracle». D'altra banda, en ocasió del decès del gran músic ganxó, el mestre del Vendrell declarà tot adolorit: «He perdut un amic, un cor noble. Catalunya ha perdut un geni».

FILL DE VILANOVA I LA GELTRÚ?
Garreta, que morí prematurament -just a l'edat de 50 anys-, era rellotger, ofici que havia anat a aprendre, de petit, a Vilanova i la Geltrú, d'on procedia la seva branca familiar paterna, ciutat en què sempre molta de la seva gent, per cert, l'ha fet vilanoví de naixença, cosa que no s'ha pogut provar mai, tal com ressalta el recordat periodista gironí Jaume Pol Girbal en la seva obra El món de la Costa Brava, editada el 1986 i bellament il·lustrada, amb dibuixos i pintures, per Lluís Roura. Per la seva part, els ganxons, en tot moment, han afirmat -i així ha quedat establert «oficialment»- que Garreta obrí els ulls a la vida a Sant Feliu de Guíxols. Concretament, en una casa del vell i cèntric carrer de Sant Ramon que, l'any 1875, portava el número 32.
Ben mirat, però, aquest detall no té gaire importància, puix que, com bé diu també Pol Girbal, «la fronda inspiradora de Garreta sempre va ésser tan asprament i perfumadament empordanesa com les seves millors sardanes de concert, per a mi Nydia i Juny, i com la Suite empordanesa, que és la millor i la més ambiciosa de les seves tretze obres orquestrals».

COMPOSITOR AUTODIDACTE
Juli Garreta fou un compositor autodidacte, cosa que no li sabia pas gens de greu de reconèixer, ja que mai no havia estudiat harmonia ni composició. Era, com algú ha assenyalat, un intuïtiu, que tenia el cor ple de música.
«La meva mare, amb les seves companyes -explica, així mateix, qui fou durant anys corresponsal a París d'El Correo Catalán- havia conegut les dues vessants del personatge: la de l'home petit i grassonet, amic de la platxèria i de les noies, que arreglava rellotges i que feia de pianista al cinema Vidal de Sant Feliu, durant els anys del cel·luloide mut; i la del director d'un quintet musical que amenitzava les festes del balneari de Sant Elm».

GARRETA I JOSEP PLA
Qui conegué perfectament Juli Garreta, que tocà a la cobla La Vella, que dirigia el seu pare, fou Josep Pla. L'escriptor de Llofriu diu a Homenots (tercera sèrie de les seves Obres Completes, publicada per l'Editorial Selecta a Barcelona l'any 1972), després de consignar que Garreta no realitzà cap estudi musical coherent i seriós, i que tot s'ho hagué d'«inventar» amb gran esforç, el següent:
«Jo l'havia vist sobre els empotissats de les poblacions rurals en festes, abans que els músics portessin uniforme, en cos de camisa, amb el petit triangle del mocador al clatell, les galtes inflades de vent, com un àngel barroc. En les sardanes tocava el fiscorn, i el violí en els balls i oficis de l'església (...). A Sant Feliu s'havia format, mentrestant, per raons que seria molt llarg d'explicar, un ambient musical correcte, perfectament distingit. Garreta en formà part (...). Quan les cobles començaren a tocar les sardanes de Garreta, el popularisme empordanès s'indignà. Les protestes foren generals. Els uns deien que eren sardanes de concert, que no podien ésser ballades; altres, que eren wagnerianes. La gent tenia l'oïda espessa. La majoria de sardanes que llavors s'elaboraven utilitzaven els motius de les sarsueles, dels cuplets. Música tronadíssima. El sentimentalisme una mica empiocat de Pep Ventura s'havia anat perdent en la llunyania del temps. La decadència era acusada. El primer gest de redreçament vingué del mestre Cotó (...). Garreta, que considerava Cotó com el seu mestre, aparegué, finalment, amb la seva força joiosa, com un lleonet somrient i assolellat (...). Amb les seves sardanes, Garreta es posà davant del país, i el seguiren tots: homes, dones i criatures. Fou un moment de meravella, un crit enlluernador d'alegria».

ANDORRA, «LA PUBILLA» I EL «JUNY»
Juli Garreta batejà la seva primera sardana amb el nom de La pubilla, fet que els andorrans sempre li han agraït, car consideren que fou a les seves cèlebres pubilles a qui el músic-rellotger la dedicà, que bé (per què no?) podria ser...
Més tard, vingué Somni gris, que anunciava segurament un Debussy que, aleshores, ell ignorava. I la seguiren una setantena de sardanes més, algunes exclusivament de concert, els títols de les quals són a la memòria de tots els sardanistes: Pastoral, Dalt les Gavarres, Llicorella, A Pau Casals, La Rosada, Maria... i la més famosa de totes, o sigui, la sardana Juny, on Garreta volgué posar tota la llum de l'estiu i que, al llarg d'una pila d'anys, fou la sintonia o l'indicatiu de l'escoltadíssim programa radiofònic Glossari andorrà, emès des del país de la Verge de Meritxell, que realitzà diàriament en llengua catalana, durant el règim franquista, Josep Fontbernat, és a dir, l'il·lustre músic, escriptor i polític gironí que hi vivia exiliat.

«MÉS GARRETA, SI US PLAU...»
Moltíssims han estat els elogis que eminents historiadors del món de la música, tant de casa nostra com de l'estranger, han fet de les obres de Juli Garreta en general i, en particular, de la sardana Juny. El més gran elogi d'aquesta última fou, sens dubte, el del famós compositor Igor Stravinski, d'origen rus, que l'any 1924, en escoltar-la a Barcelona i restar-ne ben meravellat, no pogué estar-se de demanar: «Més Garreta, si us plau, més Garreta...».
Una petició que, tot seguit, la cobla no dubtà a atendre, oferint (no disposava, en aquell moment, de cap més particel·la «garretiana») la repetició d'aquest fabulós Juny...


Emili Casademont i Comas

Les cariàtides de l'Empordà, censurades

Fages de Climent, poc abans de morir, amb les quatre cariàtides de l'Empordà. D'esquerra a dreta: Carme Guasch, Maria dels Àngels i Montserrat Vayreda i Pilar Nierga.

Ben aviat es compliran quaranta anys de la mort de Carles Fages de Climent, ja que l'inspiradíssim autor de Les bruixes de Llers i Balada del sabater d'Ordis, entre d'altres poemes importants, abandonà aquesta Vall de Llàgrimes el dia primer d'octubre del 1968, víctima d'una greu malaltia. Pocs mesos després, i amb ocasió de les figuerenques Fires i Festes de la Santa Creu, un vell diari barceloní, fa temps desaparegut, encarregà a un lletraferit, resident a la capital altempordanesa, que escrigués un extens treball literari sobre la figura d'en Fages. I ell, molt complagut per l'encàrrec rebut, de seguida pensà en quatre il·lustres poetesses, avui traspassades: les germanes Vayreda i Trullol (Maria dels Àngels i Montserrat), Pilar Nierga i Carme Guasch, la mare, aquesta última, de Toni Soler, el popular creador, a TV3, de l'exitós programa Polònia. Elles (les «quatre cariàtides de l'Empordà», com les anomenava Fages de Climent), millor que ningú, l'ajudarien a «retratar» bé, mitjançant les seves declaracions, el llorejat poeta, que volà al Més Enllà a l'edat -ara, segurament, en diríem prematura- de 66 anys, atesa l'estreta relació i la gran amistat que hi havien tingut. I, en efecte, així fou. Però, malauradament, el bon «retrat» quedà convertit, en sortir publicat, en una immensa «taca negra». El rotatiu barceloní (diré el pecat, però no pas el pecador), com que es veu que no li acabà d'agradar prou (s'hi denunciaven moltes coses lletges que, directament o indirectament, l'afectaven), el retocà al seu gust. I tots plegats, les quatre cariàtides i el lletraferit, adreçaren una carta de protesta al director del periòdic, que s'ofegà, pel que s'endevinà fàcilment, en el mar d'una simple paperera...

Heus ací tot allò (escrit en castellà i en cursiva) que el llapis de la censura eliminà d'aquell treball, segons es desprèn llegint una còpia de l'original que circulà pels cercles culturals figuerencs: «Fages de Climent es un poeta extraordinario. Casi desconocido por las nuevas generaciones y al que no se le hecho justicia.Y ello, tal vez, sea debido a que Carles no vivía en Barcelona. Porque sabido es que, generalmente, los de provincias suelen ser ignorados olímpicamente. En este aspecto, el centralismo barcelonés es proverbial. Si tuviésemos que juzgar por lo que le han concedido hasta ahora las antologías, Fages de Climent no ocupa ningún lugar en la poesía catalana. Ahora bien, según criterio de Manuel de Montoliu y Eugeni d'Ors, ocupa uno de los primeros puestos de su generación», deia Montserrat Vayreda.

Per la seva banda, Maria dels Àngels, la seva germana, que, a més de poetessa, era novel·lista -guardonada, per cert, amb el premi Fastenrath, a Barcelona, per la seva obra Encara no sé com sóc-, comentava: «El Fages que me gusta es el del "Sabater d'Ordis". Y también el de algunos sonetos, donde las palabras fluyen exactas y maravillosas, nada vulgares y llenas de belleza. Asimismo, considero magnífica por su sencillez la "Oració al Crist de la Tramuntana", que se ha hecho popularísima en todo l'Empordà. Con la muerte de Fages, la poesía catalana ha perdido a uno de los poetas más importantes y representativos del país. Difícil, por no decir imposible, de sustituir...».

Quant a Pilar Nierga, que opinava sobre la qüestió de si se li havia fet justícia a Carles Fages de Climent, indicava el següent: «Ante todo, me parece indispensable decir que, si de tribunal se habla, se requiere que los jueces sean superiores al acusado. Y como esto no ha ocurrido con Fages, creo inútil añadir que todavía no se le juzgado. Por consiguiente, no podemos hablar de justicias o injusticias...».

I Carme Guasch, finalment, assenyalava que «Figueres, quizás, se encuentra muy lejos de Barcelona y de las corrientes subterràneas, que hacen avanzar figuras y arrinconar otras, como en una partida de ajedrez. El caso es que ni Joan Triadú ni Antoni Comas le tienen presente en sus respectivas antologías. Tampoco le incluye en la suya José Agustín Goytisolo. Esto es del todo inadmisible, teniendo en consideración que una gran parte de la obra de Fages es importantísima y cuenta en el panorama de nuestra poesía».

Tot això era el que hom opinava -i no només les quatre exímies poetesses esmentades-, poc després de produir-se l'òbit de Carles Fages de Climent (a l'hospital de la capital de l'Alt Empordà, ciutat on havia nascut) i del seu posterior enterrament al cementiri de Castelló d'Empúries, vila en la qual la família tenia la casa pairal, en una trista tarda tardoral. Centenars de persones assistiren a l'acte del sepeli, menys el gran amic del difunt, Salvador Dalí, que, rar com era, es limità a enviar-li, des de Portlligat, un ram de flors. I tothom, mentre el poeta rebia cristiana sepultura, resava, amb fervor i mentalment, una senzilla però bella i encertada oració que ell havia creat: «Braços en creu/ damunt la pia fusta./ Senyor, empareu la closa i el sembrat./ Doneu el verd exacte al nostre prat/ i mesureu la tramuntana justa/ que eixugui l'herba/ i no ens espolsi el blat». Una oració que ja divulgava cada dia, a l'hora de l'Àngelus, l'avui també desapareguda Ràdio Popular de Figueres.

A gairebé quaranta anys de distància del traspàs de Carles Fages de Climent, els punts de vista expressats per les quatre cariàtides de l'Empordà -bàrbarament censurats per un diari barceloní-, encara es mantenen força vigents, si bé cal reconèixer que, gràcies a la commemoració del centenari de la naixença de Fages l'any 2002, alguna cosa es guanyà. O la feren guanyar, per dir-ho millor, els figuerencs amb el seu esforç, ja que, a part dels actes que dedicaren a la memòria del poeta que dóna nom a la biblioteca pública de la seva ciutat, es reeditaren moltes obres «fagesianes», alhora que se'n publicà una, per part de l'editorial barcelonina Quaderns Crema, que feia temps que romania «segrestada», o sigui, la titulada Somni de cap de Creus, poema que el seu autor acabà d'enllestir, ajudat per Montserrat Vayreda, poc abans de rebre la visita de la Parca. I per si això fos poc, la Balada del sabater d'Ordis, convertida en un poema musical, fou estrenada al barceloní Palau de la Música Catalana, a finals del 2003, davant una nodrida presència de figuerencs, que s'hi traslladaren en autocars posats gratuïtament a la seva disposició per l'Ajuntament.

Tot això ha fet que la gent de pertot arreu, a partir de llavors, hagi parlat bastant de Fages de Climent. I, amb la gent de pertot arreu, també la premsa de Barcelona, tot rescatant-lo de l'oblit a què, després del seu decès i al llarg d'una colla d'anys, l'havia sotmès. Per això, cal esperar que, en les futures antologies de la poesia catalana, el seu nom no hi manqui i que, a més a més, hi ocupi el lloc d'honor que, merescudament, li pertoca...

Emili Casademont i Comas

Gent àrab de cognom Dalí

Crec que vaig ser jo, fa ja algun temps, el primer a afirnar que el cognom Dalí és català, en contra de l'opinió de Josep Pla, l'escriptor de Llofriu, per exemple, que deia que era originari de les Illes Britàniques (d'Irlanda, concretament) i que fou introduït a casa nostra per un capità de l'exèrcit anglès, anomenat O'Daly, mentre que alguns, per la seva banda, han assegurat -i continuen assegurant- que aquest cognom, procedent d'un país situat al cor de la vella Europa, fou portat a Llers, la vila de la comarca gironina de l'Alt Empordà cèlebre per les seves llegendàries bruixes. Unes bruixes, que tocaren el dos de la població (després de veure amb horror, cap al final de la Guerra Civil, com aquesta era destruïda del tot), immortalitzades en un meravellós poema original de Carles Fages de Climent, prologat per Ventura Gassol i il·lustrat per Salvador Dalí, qualificat molt justament d'«autèntica joia de la poesia catalana», que aparegué publicat, per primera vegada (després se n'han fet diverses edicions), l'any 1924. Avui, tenint en consideració que el cognom Dalí és raríssim de trobar i que, per sorpresa, acaba d'aparèixer gent àrab que el porta, penso que bo serà que torni a parlar d'aquest interessant tema.

Antigament, els llaguters del Baix Ebre, que com tots els petits navegants tenien com a patró sant Pere, conduïen riu amunt les seves embarcacions, els llaguts (on transportaven tota classe d'animals, com cavalls, xais, cabres, conills, gallines, etcètera, però, sobretot, queviures i passatgers), a «sirga i a dalí», és a dir, estirant els llaguts, des de la riba, amb una corda, que era la sirga, i amb l'ajuda d'un bastó anomenat dalí, que, tal com explica l'il·lustre folklorista Joan Amades a les pàgines del Costumari Català, es tractava d'un bastó «curt i revingut, per a recolzar el cos i poder fer així més força». Aquella feina, segons el mateix Amades, «requeria l'esforç unificat dels tres o quatre llaguters que sirgaven i, a fi que tots es moguessin a ritme, ho feien al so de cançons que mesuraven els moments d'avançar els peus, de moure el dalí i d'estirar la corda tots a la una».

Aquelles cançons que els llaguters solien entonar per realitzar el dit treball (el més pesat de tots els treballs que es feien en temps passats) eren, pel que he pogut saber, llarguíssimes, de tonada monòtona, que no exigissim atenció ni energia, coses que, com és lògic, havien de reservar per a la seva tasca professional. A més, es tractava de melodies molt estranyes. N'hi havia una, anomenada Els estudiants de Tolosa, que parlava que a la capital llenguadociana, l'encisadora Ciutat de les violetes, hi residien tres «pintes» d'estudiants de capellà, molt amics de cometre malvestats a dojo («en feien de seques i de verdes», resava la lletra de la cançó), malvestats que trobaren la seva trista fi a Tortosa, on els estudiants anaren a passar uns dies, ja que, per haver protagonitzat una acció massa «verda» contra unes tendres donzelles, caigueren en mans de la justícia i foren penjats «pels testicles». I n'hi havia una altra, de cançó, titulada La porquerola, que Déu n'hi do com deixava una pobra dona que tenia cura d'un gran nombre de porcs, ja que la lletra de la melodia assegurava, entre d'altres coses més o menys greus, que, quan la porquerola s'hi trobava pel mig, era una «gran trujassa»...

Però la que s'enduia la «palma» de totes aquelles cançons tan estranyotes, segons una vegada m'explicaren alguns habitants de la capital de la comarca tarragonina del Baix Ebre, o sigui, la ciutat de Tortosa, que ho sentiren contar, era la que els llaguters improvisaven, constituïda per una colla de frases molt bèsties, al·lusives al seu treball feixuc, que els impedia de poder «complir» amb la parenta, frases que culminaven amb un crit ben fort: «Visca lo dalí!». El navegants fluvials de l'Ebre entonaven aquesta cançó així que albiraven el «port» on havien de fer parada, acompanyada per uns tocs de corn que destrossaven els tímpans. D'aquesta manera, la gent que volia anar a una de les poblacions riberenques del curs del riu, o enviar-hi quelcom, en oir tot aquell fenomenal xivarri s'encaminava de presa cap a l'indret on atracava el llagut, per tal d'embarcar-s'hi o bé d'embarcar-hi allò que desitjava.

Com cal suposar, la sirga i el dalí donaren nom a un parell d'oficis: el de sirgador i el de daliner. I també, segons s'assegura pel Baix Ebre, propiciaren el naixement de dos cognoms: el de Sirgo, més tard convertit en Xirgo o Xirgu, i el de Dalí. És clar que no tots dos gaudiren de la mateixa acceptació per part dels homes d'aquella zona catalana que havien de posar-se un cognom. En aquest sentit, pot deduir-se amb facilitat que guanyà (i de llarg) el primer dels citats cognoms, ja que, avui dia, encara trobem moltes persones que es diuen Xirgo o Xirgu i, en canvi, poquíssimes que es diguin Dalí. Una d'elles, tal com informava dilluns passat Diari de Girona, fent referència a un reportatge televisiu entorn de la ciutat de Vic (emès per Barcelona TV, Canal Blau TV, Canal Nord, Canal Terrassa, Televisió de Girona, etc.), és un tal Mohamed Dalí, que té una parada, des de fa tres dècades, a la plaça Major de la capital d'Osona. Aquest Mohamed Dalí, per cert, ha explicat que coneix dos Dalí més, àrabs com ell. Un viu a la ciutat de Melilla i l'altre, a la vora de casa seva. I ha afegit que, entre ells, sempre han discutit sobre si Dalí és un cognom català o àrab, sense poder arribar a aclarir-ho mai.

D'acord, però, amb el que he exposat, no hi ha dubte que Dalí és un cognom genuïnament català. Dalí -en minúscula- era el nom que rebia un bastó que empraven els vells llaguters de l'Ebre. Qualsevol diccionari de la llengua catalana el recull, tret d'aquells que han estat editats recentment, o bé d'aquells altres que són resumits, els primers dels quals han eliminat aquest mot de les seves pàgines, atès que, des de fa anys i panys, el citat bastó ha caigut del tot en desús. I un bastó, precisament (que, en alguns casos i en certa manera, recordava el dalí), era el que sempre solia portar a les mans i exhibir amb autèntic orgull Salvador Dalí, com si l'anomenat geni de Portlligat volgués confirmar així l'origen del seu cognom.

Ah!, i cal remarcar, per últim, que els tres Dalí àrabs, descoberts ara per mitjà d'un programa televisiu, són segurament descendents d'aquells antics àrabs que anaren a treballar al tram final del riu Ebre, ja que hom diu que l'empresa llagutera n'acollí uns quants i que, posteriorment, alguns d'ells decidiren emprendre el camí de retorn cap als seus països de procedència, abandonant una feina duríssima i força mal pagada, però «batejats» amb un cognom que, en el futur, esdevindria d'allò més famós...


Emili Casademont i Comas

Publicat a "Diari de Girona" (2-3-08)

Denúncia contra Tarradellas

Ha estat el Diari d'Andorra qui ha tingut accés als documents de l'Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià, custodiats al monestir de Poblet (Tarragona). I gràcies a això, l'esmentat rotatiu ha pogut obtenir una interessant informació sobre les actuacions desenvolupades, durant les dècades dels anys 60 i 70, pels republicans catalans exiliats al país de la Mare de Déu de Meritxell. «El fons del mestre Josep Fontbernat, que conté més de 700 documents -diu-, inclou un conjunt d'informes que el delegat d'ERC a Andorra havia elaborat per mantenir puntualment informat Josep Tarradellas, president de la Generalitat catalana, refugiat a Saint Martin-le Beau».

Aquests informes del pare del Glossari andorrà posen en evidència, segons remarca el diari de referència, la voluntat dels republicans d'incidir en la vida cultural d'Andorra, posant-la sempre en relació amb Catalunya. Però els resultats, en ocasions, no foren del seu gust. I així es veu, per exemple, en un informe del 15 de desembre del 1960, on Fontbernat feia balanç de les festes en honor a Jacint Verdaguer celebrades aquell mateix any al Principat d'Andorra, per tal de commemorar el pas, l'any 1883, de l'autor de L'Atlàntida i de Canigó per aquelles terres. «(...) Les Festes Verdaguerianes han tingut lloc, però han quedat reduïdes a la mínima expressió», informava el mestre Fontbernat a Tarradellas, després de congratular-se, però, que es dediquessin plaques i carrers andorrans al poeta, alhora que afegia: «Les festes no han tingut el relleu que nosaltres hauríem volgut, però val més poc que no pas res, perquè el fet és haver posat fil a l'agulla (...). Aquí tot s'ha de fer per etapes, perquè les coses que tenen un sentit català fan por a les autoritats andorranes».

Pel que fa al síndic Josep Cairat, Josep Fontbernat deia a Tarradellas, el 7 de gener del 1961, que hi havia hagut un fet polític d'«importància», ja que s'acabava d'instituir Julià Reig com a nou síndic, per decisió del Consell General, i ressaltava que Cairat era el síndic de la mitra, l'home de Burgos, amb el suport «sempre i en tot moment, del govern franquista». De qualsevol manera, recalcava que «en honor a la veritat, malgrat la seva diem-ne filiació franquista, Cairat s'ha comportat amb nosaltres, els exiliats catalans republicans, de la manera més correcta», tot afegint que «Julià Reig ha despertat esperances» i «creiem que serà un síndic més andorrà, en el sentit que serà més independent vis-a-vis dels coprínceps».

D'altres informes adreçats per Fontbernat a Josep Tarradellas aporten dades sobre els interessos al voltant de la radiodifusió andorrana.

El gironí Josep Fontbernat -cal recordar-ho-, fill del poblet gironí d'Estanyol (municipi de Bescanó) i enterrat a Anglès, sortí elegit diputat al Parlament de Catalunya l'any 1932 i, entre d'altres càrrecs, fou, durant la Guerra Civil, alcalde accidental de Barcelona, director general de Sanitat i primer director general de Radiodifusió de la Generalitat. I també cal recordar que, a més d'escriptor i polític, Fontbernat fou un músic realment brillant, col·laborador de Pau Casals, i un dels deixebles predilectes que tingué Enric Morera. A Barcelona, hi creà l'any 1930, en tornar del seu primer exili, on participà en els fets de Prats de Molló al costat de Francesc Macià, la popular coral Els Cent Homes d'en Fontbernat, que enregistrà diversos discos, amb el mític tenor Emili Vendrell com a solista i la cobla Barcelona. El seu aterratge al Principat d'Andorra, procedent de París, es produí el 1952, comissionat per la societat Sofirad, per tal de posar en marxa la Ràdio de les Valls, cosa que, amb molts esforços i temps, finalment aconseguí, tot trencant així el monopoli que tenia Ràdio Andorra. I en aquella nova emissora de titularitat francesa (primer dita Ando-ràdio i, en la seva darrere època, Sud Ràdio), el mestre Fontbernat hi realitzà diàriament el Glossari andorrà, del 1959 al 1976, o sigui, fins pocs mesos abans de morir a Andorra la Vella. Aquell programa (una petita part dels seus textos foren publicats en forma de llibre l'any 1966) féu un immens favor, tant als andorrans com als catalans que vivien sota la dictadura d'en Franco. De la mateixa manera que, tal com queda consignat, també Fontbernat féu un immens favor, amb els seus informes sobre la vida cultural i política d'Andorra, a Josep Tarradellas.

Però el sempre modest Josep Fontbernat, que hauria pogut substituir Josep Irla al capdavant del govern de la Generalitat a l'exili (fou proposat per ocupar aquest càrrec), i que hi renuncià en benefici de Tarradellas, amb unes belles paraules («No s'escau que un pobre, un pelat com, ostenti un honor i una responsabilitat tan grans en terres de l'exili»), no comptà després amb la simpatia d'aquest últim, sinó tot el contrari. Això és el que es desprèn fàcilment de les declaracions fetes per la filla del mestre, Marylou, al periodista Josep Víctor Gay, que apareixen publicades al llibre Josep Fontbernat i Verdaguer (1896-1977). Imatges i documents (Diputació de Girona, 2006. Col·lecció Josep Pla): «A mesura que la possibilitat del retorn de Tarradellas a Catalunya com a president de la Generalitat es va refermar, igualment es va anar allunyant del pare. Les relacions es van refredar de la part Tarradellas. Les cartes es van anar espaiant, i ja no eren les d'un amic i company polític, eren del president de la Generalitat, i moltes ja escrites per terceres persones. El pare ho va acusar. Per a ell suposà una gran decepció. Però no ens ho va dir mai. No va badar boca sobre aquest tema. Van ser els anys en els quals la salut del pare va minvar progressivament, entre 1970 i 1977. El seu estat d'ànim va baixar sensiblement. Es desmoralitzà. El seu concepte d'amistat volia dir lleialtat absoluta, però no tothom pensa igual».

I la Marylou carrega les tintes de la seva denúncia, en la mateixa entrevista feta al seu domicili de Perpinyà, dient: «Tarradellas es va aprofitar del pare, que era incapaç, per la seva bona fe, de veure les veritables intencions del que considerava el seu amic. Quan ja havia tornat a Catalunya com a president de la Generalitat, em vaig decidir a escriure-li una carta plena de desesperació. La meva mare es moria. La Josette, la meva germana, s'agreujava en la seva llarguíssima malaltia, que la paralitzava totalment. No vaig tenir cap resposta. Finalment, a contracor, cal dir-ho, vaig anar a trobar Tarradellas, a Barcelona. Em va dir en dos mots que ell no podia fer res per nosaltres. Tarradellas es considerava el padrí del meu fill, l'Enric Fontbernat... Això demostra qui era i com era autènticament Tarradellas».

Aquesta denúncia contra Josep Tarradellas és realment greu. Però no ha pas de sorprendre ningú, atès que, fa temps, l'historiador Josep Benet ja digué quelcom sobre el peculiar sistema d'obrar del quart president de la Generalitat de l'era moderna...


Les germanes Fontbernat (Josette, ja traspassada, a l'esquerra, i Marylou) escolten amb atenció la lectura d'un document, acabat de localitzar, que parla del seu pare. Foto feta l'any 1994, a casa d'uns amics de la família Fontbernat, residents a la comtal vila altempordanesa de Peralada. Emili Casademont és qui llegeix el citat document.

Emili Casademont i Comas

Publicat a "Diari de Girona" (24-2-08)

El primer pelegrinatge espanyol a Lourdes

El 1858, Bernadette (Bernadeta) Soubirous, una pobra nena analfabeta de 12 anys, assegurà que, de l'11 de febrer al 16 de juliol d'aquell mateix any, havia vist divuit vegades la Verge Maria en una gruta de la població francesa de Massabièle, a l'occident de Lourdes o, en català, de Lorda. I aquella nena assegurà, també, que, en la tercera aparició, havia parlat amb la Senyora, en el dialecte que s'utilitzava a la zona, i que aquesta, tractant-la amb molta educació de vostè («voi»), li preguntà: «Em faria vostè el favor de venir aquí durant quinze dies?». Bernadette li prometé que sí, que ho faria. I la Senyora, que tenia un aspecte jove, que vestia de blanc i que duia un rosari penjat al braç i una rosa daurada a cada peu, li anuncià que no la faria feliç en vida, sinó després de morta. Per altra banda, revelà a la noieta qui era ella: «Qué soy era Immaculado Councepcion», o sigui, «Jo sóc la Immaculada Concepció», dogma catòlic que, poc temps abans, havia estat solemnement proclamat. I el missatge que li donà, per tal que el fes arribar a la humanitat, es concretà en la invitació a la penitència i l'oració pels pecadors, així com en la també invitació a viure una pobresa més evangèlica, alhora que sol·licità que, en aquell lloc, s'hi construís una església. I fou el 25 de febrer del citat 1858 que Bernadette descobrí, excavant a la roca, la font d'aigua que ha constituït -i continua constituint- un important punt de pelegrinatge per a moltíssims catòlics i que, al llarg del temps, ha estat testimoni de diversos miracles. La canonització de Bernadette, després que Pius XI aprovés les aparicions de la Senyora, tingué lloc el 8 de desembre del 1933, moment en què s'establí, d'altra banda, que la data de la festa de Nostra Senyora de Lourdes fos l'11 de febrer, dia de la primera aparició, just ara fa un segle i mig.

Cal ressaltar que la ciutat de Figueres ha estat capdavantera, pel que fa a l'Estat espanyol, de les pelegrinacions a Lourdes. Això és el que demostra mossèn Pere Font en el seu llibre Amics dels Malalts, 50 anys, que publicà fa un parell d'anys, amb la col·laboració d'una colla de gent, entre la qual hi ha una destacada representació d'articulistes del Diari de Girona, obra en què aquest capellà es refereix a un treball literari publicat per Joan Domingo i Gispert, membre de l'Orfeó Cassanenc, de Cassà de la Selva, que viatjà a Lourdes ara fa un segle. «Indiscutiblement, el primer tren espanyol que va anar a Lourdes amb malalts -diu mossèn Font- nasqué a Girona, concretament a Figueres. Per tant, els empordanesos tenim l'orgull i la satisfacció d'afirmar, amb proves a la mà, que fórem els primers a organitzar un tren hospitalari amb destí a Lourdes», esdeveniment del qual encara es conserva una foto del grup, sortint de l'estació del ferrocarril de Figueres, reproduïda a les pàgines del citat volum. En aquell històric pelegrinatge, que tingué lloc del 6 de juliol a l'11 del mateix mes, hi participaren 2.000 persones i 200 capellans, i comptà amb una sèrie d'actes que començaren a la capital de l'Alt Empordà, amb la presència de l'aleshores bisbe de la diòcesi, Francesc Pol i Barall, on els pelegrins, després que els fos oferta una recepció a l'Ajuntament, pogueren gaudir d'una actuació de l'Orfeó Cassanenc. Els artífexs de l'organització foren uns ciutadans figuerencs, o sigui, els Fortunet, Burgas, Dalfó, etc., i, segons es relata en un article de l'època aparegut al setmanari local Vida Parroquial, es construí a Figueres una capella -«la primera d'Espanya», s'hi afirma- dedicada a la Mare de Déu de Lourdes.

Els figuerencs sempre s'han distingit per la devoció que professen a aquesta Mare de Déu, incrementada des de la creació, fa 52 anys, de l'Associació Amics dels Malalts, el consiliari de la qual és el propi mossèn Pere Font, associació que supera actualment els 200 afiliats i celebra la seva festa un diumenge proper a l'11 de febrer. Una festa que enguany serà el dia 17, o sigui, avui, i que revestirà molta més solemnitat que de costum, per tal de recordar el centenari del primer pelegrinatge a Lourdes i les persones de la capital altempordanesa que el feren possible. Així, al col·legi La Salle s'oficiarà, a les 12, una missa, seguida d'una audició de sardanes, a càrrec de la cobla Vila de la Jonquera, i d'un dinar de germanor. I a la tarda, a partir de les 4, hi haurà un festival, amb l'actuació de diferents grups de la ciutat.

Jo, la veritat sigui dita, no hi he anat mai, a Lourdes. La meva devoció sempre s'ha centrat en el santuari pirinenc i gironí de la Verge de Núria (la Verge que, voltada de soledats -com digué Joan Maragall-, oeix l'eterna cantúria del vent i les tempestats), lloc on es redactà, l'any 1932, el primer Estatut de Catalunya, on periòdicament pujo amb el cremallera (abans, de jove, havia fet el camí, escalant aquelles bellíssimes muntanyes, a peu, des de Ribes de Freser) i on, just ara farà quatre dècades, vaig contraure matrimoni. De tota manera, hi ha un fet inoblidable que em lliga amb Lourdes. I aquest fet, tal com explico en la col·laboració literària que vaig escriure per al llibre de mossèn Pere, és que fa més d'una quinzena d'anys vaig passar un parell de mesos ingressat a l'enguany desapareguda clínica barcelonina de Nostra Senyora de Lourdes, situada al popular carrer del Torrent de l'Olla, a l'exvila de Gràcia, on, en qüestió de pocs dies, vaig visitar tres vegades el quiròfan. Allà, en aquell centre hospitalari, hi havia unes monges la mar de bondadoses, especialment la que estigué al meu costat en l´última intervenció quirúrgica, portada a terme a la desesperada, religiosa a la qual li vaig demanar, instants abans que l'anestesista em fes perdre el món de vista, que pregués per mi, petició que ella no dubtà a complir, mentre jo «vivia» una plàcida experiència propera a la mort. Gràcies a la Mare de Déu de Lourdes, i gràcies també a la Mare de Déu de Núria (en realitat, gràcies a la Mare de Déu, perquè, de Mare de Déu, només n'hi ha una, encara que sota moltes advocacions), tot anà miraculosament bé. I dies després, en abandonar la clínica i acomiadar-me d'aquella santa monja, els dos ens abraçàrem, alhora que jo li feia saber que m'hauria sentit immensament feliç si, abans de ser sotmès a la citada tercera operació, hagués pogut confessar-me amb ella i rebre, també d'ella i en nom de Déu, l'absolució dels meus pecats. Un acte, llavors i ara, impossible de poder realitzar. Potser, algun dia, penso jo (malgrat que «pensar fa ser burro», diuen), la situació canviarà...

Els primers malats de l'Estat espanyol, tots ells gironins, que anaren a Lourdes sortiren de la ciutat de Figueres, en una pelegrinació organitzada pels figuerencs, ara fa un segle, repeteixo. I aquells malalts hi anaren, igual que els que hi han anat posteriorment, amb la fe dipositada en aquesta Verge que té fama de miraclera, tant pel que respecta al cos com -detall importantíssim- a l'esperit...


Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (17-2-08)