La mig palauenca Margarida Xirgu

El pare de la Xirgu

A la diada de Sant Miquel arcàngel, el 29 de setembre, l’Església hi adjuntà, no fa pas gaires anys, les dels altres dos arcàngels, sant Rafael i sant Gabriel, que cadascú tenia una data pròpia al calendari. Sant Rafael i sant Gabriel, per tant, anaren a fer companyia a l’important sant Miquel, el cabdill de les forces celestials i de les corts d’àngels que lluiten contra el dimoni. Per aquesta raó, la iconografia presenta l’arcàngel sant Miquel vestit de soldat ben cuirassat i brandant una espasa. I cal remarcar que els exèrcits carolingis tenien sant Miquel per patró, juntament amb sant Martí, i que les tropes franques, que ajudaren els catalans a la reconquesta, procediren a aixecar-los una enorme quantitat de capelles i ermites a les muntanyes. D’altra banda, l’arcàngel sant Miquel és, des de temps molt llunyans, patró de nombrosos pobles de Catalunya (Setcases, Castellar de N’Hug, etcètera), com també de lles Illes Balears, del País Valencià, de la Catalunya Nord i del Principat d’’Andorra, els quals, en ocasió de la seva diada, celebren la festa major.

I entre els pobles de Catalunya que tenen sant Miquel per patró hi ha el de Palau-sacosta, convertit, fa cap a mig segle, en un barri més de Girona, igual que succeí amb diversos municipis veïns d’aquesta ciutat, com els de Santa Eugènia de Ter i Sant Daniel, per exemple, sense oblidar el de Salt, que aconseguí, però, recuperar després la seva independència. Però parlem del cas curiós de Palau-sacosta. En certa manera, aquest era el meu poble. I dic això, perquè es donava la circumstància que un petit sector del seu terme (el constituït, al nord, per un tram de la carretera de Barcelona i una colla de carrers, com el de la Universitat de Montpeller, el de Sant Ignasi, al final del qual hi havia la masia anomenada Can Montiel, rodejada de camps de conreu, etc.) era mig gironí i mig palauenc. Dit d’una altra manera, per qüestions d’ajuntament depenia de Girona, mentre que, per qüestions d’església, de Palau-sacosta. Així, jo que hi vaig néixer, vaig ser batejat al temple parroquial palauenc dedicat a sant Miquel arcàngel, al costat del qual encara existeix avui el cementiri de l’antic poble, on dormen el son etern els meus avis materns i els meus pares. Un indret abans envoltat de magnífics boscos i, actualment, ple d’instal·lacions esportives, com l’estadi de Montilivi, que ha fet desaparèixer la popular i concorreguda font de l’Abella, diversos centres docents i alguns moderns habitatges que s’han «cruspit» moltes velles cases de pagès.

Un fet força desconegut, però digne de ser destacat, és que a Palau-sacosta (possiblement, en aquell sector on els que hi habitàvem gaudíem d’una doble «nacionalitat»), hi residí, de petita, Margarida Xirgu, la futura i cèlebre actriu teatral. El seu pare, Pere Xirgu, muntador de màquines, poc després que ella obrís els ulls a la vida a Molins de Rei el 1888, s’hi traslladà, juntament amb la seva dona -Pepita Subirà, natural de Breda- i la seva filla, en ser contractat per una empresa de Girona. I no fou pas una casualitat que s’instal·lés a Palau, ja que, talment com l’autor dels seus dies -l’avi patern de Margarida-, hi havia nascut. Segons l’escriptor Tomàs Roig i Llop, la Xirgu sempre recordà aquells sis anys que passà a Palau-sacosta, tot fent-ne grans elogis. El 1892, la família tornà a traslladar-se, aquest cop a Barcelona, on nasqué el germà de Margarida, i visqué en una modesta casa del barri antic. Cinc anys més tard, per cert, començaren les primeres reivindicacions polítiques que demanaven llibertat i que la llengua catalana s’utilitzés igual que el castellà, reivindicacions en les quals l’obrer i republicà Pere Xirgu prengué part molt activa.

Margarida Xirgu no trigà a debutar en un teatre d’aficionats. I, demostrant unes aptituds realment extraordinàries per l’Art de Talia, ben aviat començà a brillar-hi com a professional, representant les millors obres del moment, escrites pels més prestigiosos autors, com Federico García Lorca, de qui estrenà, a Barcelona, Mariana Pineda, amb decorats de Salvador Dalí, l’any 1927. Val a dir que la Xirgu fou l’actriu predilecta del poeta granadí, l’assassinat del qual pels franquistes, en els inicis de la Guerra Civil, la sorprengué a Amèrica, on es trobava de gira, i l’afectà profundament. Mai més Margarida Xirgu no volgué tornar d’allà, atès que era demòcrata, republicana i catalana de soca-rel, a part que el govern de Franco tampoc no li hauria permès, tot i tractar-se d’una figura de l’escena de renom universal. Morí el 25 d’abril de l’any 1969 a Montevideo (Urugai), on rebé sepultura, embolcallat el seu taüt amb la senyera i enmig de grans honors.

La repatrició de les despulles de la Xirgu, per tal que reposessin al cementiri de Molins de Rei, no fou possible fins al 1988, gràcies a les gestions dutes a terme pel Govern de la Generalitat, presidit per Jordi Pujol. El conseller de Benestar Social, el meu cosí germà Antoni Comas i Baldellou (part de la família del qual, com em passa a mi, és enterrada a Palau-sacosta), tingué cura de materialitzar el trasllat a Catalunya de les cendres de la mig palauenca Margarida Xirgu…

Margarida Xirgu

Emili Casademont i Comas
(“Diari de Girona”)

Santa Eulàlia i les seves llàgrimes

Santa Eulàlia, la "roja-separatista"

El dia 3 d’agost de l’any 1218, segons la llegenda, la Mare de Déu visità, de forma simultània, el rei Jaume I, el seu conseller i confessor sant Pere Nolasc, i un canonge de la catedral barcelonina, sant Ramon de Penyafort, i els manifestà que desitjava que fundessin un orde de monjos cavallers, per tal que tingués cura de redimir els cristians, fets presoners pels sarraïns, que eren cruelment tractats.

Els tres personatges, que se sentiren molt honorats amb la gran «mercè» d’aquella visita, no dubtaren a fer-ho. I fou d’aquesta manera, segons la mateixa llegenda, com nasqué l’Orde de la Mercè. Segles més tard, el Sant Pare declarà la Mare de Déu de la Mercè patrona de Barcelona, per haver-la protegit d’una mortífera plaga de llagostes, tot començant llavors, l’any 1688, encara que tímidament, la devoció a aquesta Verge, anomenada popularment la Mare de Déu llagostera. I, a partir d’aquell moment, la capital catalana començà també a celebrar la seva festa major per la Mare de Déu de la Mercè, enlloc de per Santa Eulàlia, el 12 de febrer, santa a la qual, per mirar d’evitar que els seus nombrosos «fans» protestessin fort, les autoritats barcelonines donaren el títol de copatrona de la ciutat.

Les commocions polítiques, però, propiciaren que la diada de la Mercè restés «adormida» fins al 1871, any en què, sota l’impuls de l’alcalde Rius i Taulet, l’home de l’Exposició Universal del 1888, es «despertés» i arribés a assolir certa importància, ja que abans el dia sempre havia estat aprofitat pels barcelonins per reposar, com si es tractés d’una jornada festiva més del calendari. D’altra banda, cal indicar que, tot primer, la diada de la Verge de la Mercè se celebrà el 3 d’agost, data que, posteriorment, es traslladà al 24 de setembre. Un aspecte curiós d’aquelles festes mercedàries fou el concurs d’auques narratives i descriptives dels actes que s’hi feien, cosa que motivà que se’n publiquessin diverses, d’auques, les quals permeten seguir, actualment, els diferents programes anuals. La imatgeria barcelonina, per cert, en féu una que cada any s’exposava, pels voltants de la diada, per les parades de fil i canya i per les botiguetes que venien imatgeria, auca que la gent adquiria per curiositat. Això coincidia amb el dia en què el de la Mercè era l’últim que les persones es passejaven al vespre per la Rambla, passeig que, l’endemà, començava a tenir lloc al carrer d’En Ferran i sota els porxos de la plaça Reial. En aquella època, la climatologia era d’allò més seriosa i, en conseqüència, els primers freds tardorals es deixaven ja sentir molt i tothom, tret de les hores de sol del migdia, solia portar roba força gruixuda.

La gran perjudicada pel canvi de patronatge de Barcelona fou, insisteixo, santa Eulàlia, coneguda també per Laia. Una santa nascuda, en els llunyans temps de l’emperador romà Dioclecià, al poble veí de Sarrià (pàtria de l’eximi poeta Josep Vicenç Foix, que hi tenia una pastisseria), annexionat, des de fa un segle, a la Ciutat Comtal. A santa Eulàlia se li atribueixen molts miracles. Entre ells, el de convertir un terreny on hi havia, en un racó, quatre escarransits plataners, anomenat popularment «el desert de Sarrià», en un immens bosc de majestuoses palmeres, que han estat les primeres que, segons la tradició, hi ha hagut a casa nostra. El meu enyorat amic, el músic Josep Maria Tarridas, el compositor d’Islas Canarias i de Nits d’Andorra, dedicà a aquest desert, per cert, una bella peça sardanística.

Altrament, convé esmentar que Barcelona guarda moltíssims records de l’estada a la ciutat de santa Eulàlia, que, als tretze anys d’edat, lliurà la seva ànima al Pare, després de patir un total també de tretze martiris, en negar-se a abandonar el cristianisme i a adorar déus falsos. Així, per exemple, en un d’ells fou tancada en una bóta plena de vidres i llançada des de dalt de tot d’un carrer que feia baixada -sense, però, que allò li causés cap dany-, motiu pel qual aquell carrer barceloní prengué el nom, que encara avui conserva, de Baixada de Santa Eulàlia.

I hi ha quelcom que contribuí al fet que santa Eulàlia arribés a ser del tot arraconada i oblidada oficialment. I és que «intervingué» en la defensa del Cap i Casal, l’11 de setembre del 1714, en enarborar Rafael Casanova la seva senyera per combatre les forces borbòniques que, al cap d’una colla de mesos de setge, aconseguiren entrar a la Ciutat Comtal. Per això, alguns polítics de Barcelona, al servei del govern de l’Estat espanyol, han arribat, en determinats moments de la història, a titllar santa Eulàlia de «roja-separatista». I fins a una època bastant recent, l’Ajuntament barceloní no procedí a organitzar diversos actes en honor d’ella, com a copatrona de la ciutat, pel febrer.

Alguns diuen que les gotes de pluja, caigudes sovint damunt Barcelona el dia de la Mercè, són unes llàgrimes que hi vessa santa Eulàlia per haver estat tan oblidada, mentre que d’altres diuen, per la seva banda, que són unes llàgrimes de venjança de santa Eulàlia, la qual, adolorida perquè se la desposeí injustament del títol de patrona de la Ciutat Comtal, pretén fer la guitza a les festes de la Mercè. Ambdues coses -per què no?- podrien ser certes.

La Mare de Déu de la Merçè

Emili Casademont i Comas

El cas Rafael Casanova

Rafael Casanova (i no Rafael de Casanova, com sovint veiem escrit), conseller en cap de la ciutat de Barcelona, que esdevingué la màxima autoritat militar i política de casa nostra, durant el setge borbònic a què fou sotmesa la capital catalana, iniciat a finals del 1713 i acabat l’11 de setembre del 1714, nasqué a Moià el 1660 i morí, a Sant Boi de Llobregat, el 1743. Fill d’una família pagesa benestant, estudià al Cap i Casal, on es doctorà en Dret.

Casanova, partidari de l’arxiduc Carles d’Àustria, ha originat opinions molt contradictòries entre els historiadors. Així, mentre uns l’eleven a la categoria d’heroi, d’altres fan tot el contrari, a part d’assegurar que fou elegit conseller en cap de forma irregular. Convertit, però, en un referent catalanista, els barcelonins, el 1863, dedicaren un carrer a Rafael Casanova i, un quart de segle després, li erigiren un monument, davant el qual se li reteren homenatges florals cada 11 de setembre, igual que avui dia, homenatges que les dictadures de Primo de Rivera i de Franco prohibiren, a més de fer retirar, aquest últim, l’estàtua que hi havia, que restà amagada, fins que, el 1977, aparegué de nou, un cop traspassat el Generalísimo, i es col·locà a la Ronda de Sant Pere, lloc on Casanova resultà ferit de bala en una cuixa, enarborant la bandera de Santa Eulàlia.

El conseller en cap de Barcelona, malgrat el que alguns creuen, no morí pas com a conseqüència d’aquella ferida. Fou traslladat a un hospital de la ciutat perquè li practiquessin una primera cura, hospital del qual fugí (hi ha qui afirma que disfressat de frare) i anà a refugiar-se a casa del seu fill, resident a Sant Boi de Llobregat, després d’haver ordenat que fossin cremats tots els seus papers. I els familiars de Rafael Casanova pogueren aconseguir, no se sap ben bé com, que els lliuressin un certificat de defunció a nom d’ell. Els béns del conseller en cap foren embargats pels borbons, guanyadors de la comtesa bèl·lica. Però Casanova, el 1719, obtingué el perdó i, amb tota tranquil·litat, retornà a la capital catalana, on continuà exercint com a advocat fins al 1737, any en què es retirà, tot exhalant, repeteixo, el darrer sospir a Sant Boi. Ernest Lluch, per cert, quan fou covardament assassinat per la banda terrorista ETA, estava investigant alguns aspectes de la vida de Rafael Casanova (entre ells, el de la seva «connexió» amb els «austricians»), tasca que, lamentablement, restà inconclusa. Potser, d’haver-la pogut continuar, hi hagués trobat alguna cosa important relativa al sorprenent i ràpid perdó, per part dels borbons, del cèlebre personatge.

Casanova mantingué greus disputes amb els seus subordinats més directes sobre la forma de combatre les forces de Felip V, que assetjaren al llarg d’una colla de mesos Barcelona, asfixiant la ciutat i ocasionant la mort de molta gent a causa de la fam. I el duc de Pòpoli, el 30 de novembre del 1713, que comandava les citades forces borbòniques, exigí als defensors barcelonins que es rendissin, exigència que ells rebutjaren, tot i que els enemics havien obert alguns forats a les muralles. Un dels fets més criticats per determinats historiadors fou que Rafael Casanova, en el seu últim i desesperat ban, ordenés que els vailets de 14 anys, sense excusa ni excepció, se sumessin a la lluita. O sigui, quelcom molt pitjor del que passaria posteriorment, al final de la Guerra Civil del 1936 al 1939, atès que l’anomenada «lleva del biberó» estava integrada per joves de 17 o 18 anys.

Un il·lustre català, Enric Prat de la Riba, president de la Mancomunitat de Catalunya, mai no es mostrà partidari que es retessin homenatges pòstums a Rafael Casanova. I el mateix succeirïa més tard amb Jordi Pujol, president de la Generalitat. Però, molt abans, Francesc Macià, en retornar de l’exili i proclamar la República Catalana, que durà tres dies, havia lloat l’antic conseller en cap de Barcelona, tot ressaltant l’heroica defensa que féu de les llibertats de Catalunya, un exemple que recomanà que fos imitat per tots els catalans. I també el seu successor en la presidència de la Generalitat, Lluís Companys, s’afegí a aquella recomanació.

Sempre hi ha hagut, malgrat que s’ha mirat d’ocultar, molta discussió a l’entorn de Rafael Casanova i de la seva forma d’«actuar» durant el setge de la ciutat de Barcelona duta a terme pels borbons, setge que finalitzà amb una dolorosa derrota dels catalans, a més de deixar-hi moltíssims la pell. Una derrota que es traduí després en el decret de Nova Planta, en virtut del qual es prohibí l’ús de la llengua catalana. O sigui, un intent d’eliminar-la totalment, com el que ara protagonitzen, ben units, el Partit Popular (PP) i el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), ja que per a ells només, com en els temps «gloriosos» d’en Franco, tan sols hauria d’existir una España grande y libre i, òbviament, un idioma únic, el castellà.

Quan es declarà l’11 de setembre com la Diada Nacional de Catalunya (i no per Sant Jordi), molts ja digueren que, celebrant derrotes, no aniríem enlloc. I els fets, en tots els sentits, estan demostrant que, per desgràcia, tenien raó…

Emili Casademont i Comas

El futbol i la ràdio

Sempre, d’ençà del llunyà 1924, el futbol ha estat molt unit a la ràdio. I dic d’ençà del llunyà 1924, perquè aquell fou l’any en què es retransmeté per Ràdio Barcelona, emissora acabada d’inaugurar, el primer partit de futbol, aleshores dit, en anglès, de «foot-ball», que estava cridat a convertir-se en l’esport rei. La retransmissió d’aquell encontre, entre la Real Unión d’Irun i el Barça, disputat a l’Estadi Gal irunès, que finalitzà amb la victòria de l’equip blaugrana, anà a càrrec del periodista Joaquim Ventalló, traspassat, ara fa un lustre, ja gairebé centenari. I cal remarcar que la seva narració fou seguida molt atentament per tots els aficionats barcelonins, gràcies, en bona part, als aparells de galena llavors existents. En Ventalló, que en aquell moment tenia 25 anys, encara en radiaria un parell més, de partits: un Barcelona-Oviedo i un Real Sociedad-Barça, des de Santander, corresponent a la final del Campionat d’Espanya, en el qual el conjunt barcelonista s’adjudicà el títol.

Com a anècdota curiosa, convé esmentar que, després d’aquell triomf, el Barça se n’anà a fer una gira per Amèrica del Sud, sense, però, que l’èxit l’acompanyés mínimament, motiu pel qual Joaquim Ventalló escrigué els rodolins d’una auca titulada Auca del Club Campeón, que se marchó al Nuevo Mundo para tocar el violón. Allò indignà un directiu blaugrana, que es veu que no tenia sentit de l’humor, i s’adreçà al general Losada, que ocupava el càrrec de governador civil de Barcelona (era el temps de la dictadura de Miguel Primo de Rivera), pregant-li que fes recollir aquella auca, petició atesa de forma immediata pel citat general. Potser, perquè no podia tolerar que es parlés, encara que fos en broma i en castellà, d’un club que, pel seu catalanisme, el règim «primoriverista» mirava de molt mal ull.

Un cop acabada la Guerra Civil, les emissores grans i petites començaren, els diumenges a la tarda, a retransmetre partits de futbol. Aquest fou el cas de Ràdio Girona i de Ràdio Barcelona, per exemple. No tot, però, els anà prou bé, ja que, pel que fa als encontres del Barça, sovint les seves retransmissions des del camp de Les Corts foren «tallades» en sec, bruscament, per la directiva del club, tot fent gala d’una educació realment deplorable, en considerar -consideració ben equivocada- que li restaven espectadors a les grades. A més, no tenia en compte que la ràdio feia un favor immens a moltes persones -malaltes i invidents-, que no podien assistir al camp. I tampoc no tenia en compte que, gràcies a la ràdio, es fomentava l’afició pel futbol. Sobretot, en uns moments -mitjan anys 40-, en què aquesta fluixejava força. Repassant la col·lecció d’El Mundo Deportivo, diari que era l’únic de caire esportiu que s’editava a la Ciutat Comtal, podem comprovar que les seves pàgines s’omplien d’informacions que res no tenien a veure amb el «peu-pilota», com el ciclisme, l’atletisme, la natació, la boxa, la lluita lliure, etc., «esport», aquest últim, on brillava bastant un gironí, carnisser d’ofici, anomenat «Mariano» Sansalvador.

I a Madrid també les retransmissions dels partits del Real Madrid i de l’Atlético de Madrid, per part de les emissores privades (Radio Nacional de España constituía un cas diferent, com ho demostra el fet que el gironí Joan Viñas, sotsdirector de la seva «sucursal» a Barcelona, relatés, des de Les Corts, molts encontres sense cap entrebanc), es toparen amb una incomprensible prohibició. Per això, davant la imposibilitat de poder retransmetre en directe partits de lliga, els radiofonistes madrilenys idearen diversos sistemes per fer arribar a les seves emissores les notícies que s’hi anaven produint, com la d’entrar als dos estadis, passant prèviament per taquilla, i, cada vegada que el marcador es movia, en sortia un al carrer i, per mitjà del telèfon d’algun bar proper, procedia a donar-ne informació als oients. Fins i tot, i per guanyar temps, hi hagué radiofonistes que, col·locats a dalt de tot de l’Estadio de Chamartín -avui, Bernabeu-, llançaven una pedra, embolicada amb un paper que contenia la informació pertinent escrita a mà, a fi que la recollís un company, situat a la via pública, encarregat de traslladar-la (la informació, s’entén) telefònicament a l’emissora. Cosa que, avui dia, amb un simple telèfon mòbil es faria a l’instant, des de qualsevol lloc d’un camp d’esports, i sense cap problema. D’aquesta curiosa manera, podríem dir que, de fet, nasqué el Carrusel Deportivo de la cadena SER, que esdevindria escoltadíssim. I cal destacar que Ràdio Barcelona, pertanyent a la mateixa cadena, ja assajà de fer-lo pel seu compte una mica abans, mercès a una colla de periodistes -Manuel Espín, Enrique Fernández, etc.-, que, a part d’enginyar-se-les per procurar saber al moment el que passava als terrenys on jugaven el Barça i l’Espanyol, solien efectuar algunes connexions amb emissores «germanes», com Ràdio Valencià, per exemple, que solia retransmetre els partits del quadre «ché» a Mestalla.

Tot això que acabo d’explicar, benvolguts lectors, m’ha vingut a la memòria arran de l’actual conflicte que enfronta el futbol i la ràdio, en pretendre la Liga de Fútbol Profesional fer pagar un cànon a les emissores per la retransmissió -parcial o total- dels partits. Sospito, però, que, al final, hi haurà una bona entesa entre les dues parts. I és que el futbol, malgrat comptar amb la «tele» al seu costat, no pot viure sense un mitjà, encara bastant poderós -i que li deu molts favors-, com és la ràdio…

Emili Casademont i Comas

El Tarlà de la meva infantesa

Hi ha un popular carrer de la meva ciutat de Girona, el de l’Argenteria, ubicat al barri vell, que, quan jo era petit, celebrava la seva festa per Sant Agustí, diada que s’escau el 28 d’agost. Una festa que, a part de ser molt animada, amb les seves audicions de sardanes i lluïts balls de nit, ens oferia, a la mainada, un simpàtic atractiu. Un atractiu constituït per un ninot de palla, anomenat Tarlà, vestit segons la moda de finals del segle XVIII, que era penjat, agafat de mans, en una barra entravessada de part a part del carrer i a l’alçada del primer pis d’una casa, pis, per cert, situat molt a prop dels Quatre Cantons i al costat mateix del que ocupaven els meus oncles, la Justeta i en Jaume. Aquell ninot feia voltes de campana, mentre, al so d’un tabal, tots cridàvem: «Visca el Xato!», nom amb què també se’l coneixia. I cal dir que moltíssima gent gran, a més de nosaltres -els infants, que el contemplàvem embadalits-, acudia a veure el Tarlà, «personatge» que, actualment, presideix les Festes de Primavera de l’Argenteria-Rambla, celebrades el mes d’abril.

Segons se’ns explicava als menuts, el carrer de l’Argenteria havia estat el més perjudicat per una pesta molt terrible. Així, i per tal d’aïllar-lo i deixar-lo en quarantena, d’acord amb les normes oficials d’aleshores, es procedí a tancar-lo per cada cap amb un encanyissat. Inesperadament, aparegué llavors un veí molt alegre que, a fi d’elevar l’esperit del veïnat al llarg d’aquells dies tristos, es lliurà a fer beneiteries, amb la sana intenció d’alegrar la gent. En record del cas, els anys següents, per la festa del carrer, es repetí la broma, substituint, però, l’autor de la gresca per un ninot. I, finalment, ens contaven que, en memòria de la tanca de canyes que tapava el carrer pels dos extrems, es repartiren canyes verdes als veïns, perquè poguessin enramar les façanes i les entrades de les cases, cosa que jo vaig poder arribar a veure, atès que, durant els anys de la meva infantesa, el costum encara era molt practicat.

Però, abans que el ninot de palla substituís la persona que feia la gresca, es veu que transcorregué algun temps, ja que el folklorista Joan Amades diu, en el Costumari Català, el següent: «Cada any era nomenat un clavari que guardava la imatge del sant patró (sant Agustí) a casa seva i curava de l’organització de la festa. La vigília es feia una mena de processó que anava de casa del clavari fins a l’església de Sant Feliu, on era dipositada la imatge, portada processionalment. El seguici estava format per un gran nombre de veïns, presidits per una cobla. A la tarda, enmig del carrer, davant del veïnat i dalt d’un cadafal, era elegit un rei de la festa que rebia el nom curiós de Tarlà, o sia, el de boig. Es feia l’elecció per concurs. Era elegit el que demostrava ésser més beneit o sabia interpretar millor aquest paper. Tenia per missió fer tantes bajanades com podia i comunicar l’alegria al veïnat durant tota la festa». Això era el que, d’infant, em contava també el meu pare, que havia nascut i viscut al carrer de Besadó (seria més correcte dir-ne del Vessador), a tocar de l’Argenteria.

I, després d’assenyalar Amades que el Tarlà era passejat per tot el barri (a més del carrer de l’Argenteria, per tots els carrerons del seu entorn, que en formaven part) dalt d’un carro i tractat com si fos una mena de rei o autoritat, afegeix; «El matí del dia del sant, se celebrava una solemne festa religiosa, en sortint de la qual els pavordes i pavordeses del sant visitaven les cases dels veïns fent el llevant de taula, o sia captant per cobrir les despeses de la festa. A la tarda es feia una fontada que rebia el nom de “feixina”, nom aplicat també a les fontades fetes per altres barris de la mateixa ciutat. De retorn del lloc on s’anava a berenar, es feia una ballada de sardanes. El Tarlà assistia a totes les gresques i procurava realitzar el màxim nombre possible d’excentricitats i estranyeses per fer riure el veïnat».

Fent un parèntesi, he de dir que, en els primers temps de la postguerra, recordo que es posà molt de moda això d’anar la gent a fer la «feixina». I no sols la dels diferents barris de Girona, sinó també la d’algunes poblacions properes, a tall de cloenda de les seves festes majors. Així, jo anava sempre, en encetar-se el mes de setembre, a la «feixina» que s’organitzava a Sarrià de Ter (hi tenia família), on, després d’una bona berenada, «regada» amb xampany, els sarrianencs es lliuraven, al compàs frenètic d’una orquestra, a la dansa com si s’haguessin tornat «leros».

Tornant al Tarlà del carrer de l’Argenteria, cal indicar que, en aquells anys de la meva infantesa, vestia d’una manera graciosa -grotesca, més aviat-, amb barret bicorne, del qual penjaven borles i flocs, i amb robes llampants, en què destacaven galons lluents, cintes i bandes que tractaven d’imprimir-li caràcter de dignitat. I, per altra banda, aquell Tarlà que, penjat, feia tombarelles, ens era presentat, a vegades -si no feiem bondat-, com l’home del sac. D’aquesta forma, la gent gran ens amenaçava de «fer-nos agafar pel Tarlà de casa la vila», amenaça infantil força corrent a molts pobles de l’Empordà.

El Tarlà, l’any 1902, fou cedit pels veïns del citat carrer gironí a Barcelona, en ocasíó de les Festes de la Mercè, on romangué penjat entre dos balcons del carrer també dit de l’Argenteria. I allò féu que, com a mostra d’agraïment, els barcelonins imposessin al ninot una bonica medalla, condecoració que el Tarlà lluïa al pit al llarg d’aquells anys 40, joiosament i orgullosament, i que suposo (i dic suposo, perquè, a causa del pas del temps, tot ha anat canviant molt) que és la mateixa que, avui dia, encara exhibeix.

Emili Casademont i Comas

La curiosa història de les figues

Aquest moment de l’any, és a dir, de cap a finals del mes d’agost, era qualificat pels nostres avantpassats de «temps de figues», potser -aneu-ho a saber- perquè s’havia representat l’agost, en la llunyana figuració dels mesos de Cartago, per unes espigues, acompanyades d’un bon nombre de figues. Sigui com sigui, el cas és que abans hom afirmava (pel Ripollès i la plana de Vic, especialment) que l’any del pagès acabava per les figues, després del batre, que és quan aquestes comencen d’arribar, i que no s’iniciava fins a l’octubre, per la sembra. Per això, i per tal d’indicar un any, els pagesos utilitzaven la forma proverbial de «figues a figues», any que, lògicament, resultava més curt, atès que durava deu o onze mesos, amb la qual cosa gairebé no comptaven l’agost i el setembre, en què la terra dorm, sobretot a les contrades on no es collia vi.

Tot això passava, per cert, quan circulava una llegenda, que era compartida per tots els pobles llatins, segons la qual la Lluna volgué, en una ocasió, competir amb el Sol. Així, durant el mes d’agost -el de la canícula-, ella s’esforçà per fer el màxim de claror possible i per netejar el cel de núvols, tot induint els estels que estan sota el seu comandament a lluir de forma intensa, principalment les nits que no sortia, a fi i efecte que fessin una bona celístia. Però l’intent de la Lluna, que era que la gent fes a l’estiu vida nocturna, no reixí, ja que tothom s’estimà més treballar amb la llum solar. I també això passava quan molta gent creia que, durant l’agost, es desencadenà el Diluvi Universal, motiu pel qual els pobles antics havien dedicat cultes a les víctimes del fenomenal aiguat. Els balls de les almorratxes, practicats encara avui a Catalunya, com el de Lloret de Mar, per exemple, podrien tenir-hi quelcom a veure.

Però tornem a les figues. Abans, el seu conreu era eminentment femení, car no se li concedia cap importància. Val a dir que les figues constituïen la menja de pobres i de bestiar, especialment la dels animals porquins. Així, hom engegava les porcades per les plantacions de figueres, per tal que s’atipessin de les figues escampades per terra, caigudes de l’arbre. I també se’n collien de l’arbre mateix, ben madures, les quals, col·locades damunt de canyes, es posaven al sol perquè s’assequessin, procurant que no els toqués l’ombra, atès que els era dolenta, i, sobretot, que no es mullessin. Per aquesta raó, quan amenaçava pluja, aquelles figues, que eren destinades al consum humà, calia dur-les a sopluig. Hi havia, però, qui les feia assecar en un petit forn.

Altrament, convé ressaltar que la collita de les figues anava a mitges entre l’amo de la plantació de figueres i les dones que feien aquesta feina, les quals treballaven pel seu compte sense percebre cap jornal, tot esperant poder treure algun benefici de la venda de la fruita que els pertocava. Cosa, per cert, un xic difícil, ja que, tal com he dit, menjar figues feia pobre i cridava misèria. Tan sols, en èpoques de fam espantosa, com la que actualment pateixen milions d’éssers humans d’arreu del món, s’elaborava l’anomenat pa de figues, pa que la gent en menjava, sempre a contracor, en substitució del de cereals. I és que les figues, les riquíssimes figues, evocaven el record paorós de la fam. És més, hom creia que, consumint-ne, l’atreia.

La collita de les figues havia revestit molta importància a les Illes Balears, tanta que arribava a aplegar, a les pagesies, una nombrosa jovenalla d’ambdós sexes, la qual, després de la feina, es lliurava a les expansions pròpies de l’edat, com la de la dansa. Hi era típica una jota anomenada «Des figueral», molt alegre i animada, que no es ballava en cap més circumstància. Aquelles ballades eren qualificades de «balls des sequers», perquè es feien als assecadors de figues.

El fruit de la figuera, la figa, ha donat un dels noms més populars que té l’òrgan genital femení (el de la seva part externa, la vulva), cosa que podria estar relacionada amb un vell joc de Carnestoltes, que consistia a penjar a l’extrem d’una canya, que aguantava una dona, un fil amb una figa seca i els homes provaven de menjar-se-la, després, naturalment, d’haver-la atrapat amb la boca. Com a premi, aquell que ho aconseguia rebia els favors de la dama que menava la canya, així com un bon traguinyol del millor vi, per tal que es pogués ben «entonar». Ah!, i cal advertir que la dama sempre procurava que se li mengés la figa el galant que li feia més peça, raó per la qual, la molt múrria, no dubtava a moure la canya de la forma que més li convenia. D’això ve que, en referir-se al vulgarment anomenat «cony», molts parlin de la «figa». Un nom, que, si ho mirem bé, no és pas gens desencertat, atès que la figa (el fruit de la figuera, és clar), per raó del gran nombre de llavors que porta, des de la més remota antiguitat ha estat considerada, per totes les races i religions, com el símbol de la fecunditat i la fertilitat.

El joc carnavalesc que acabo de citar era, sobretot, propi de determinades poblacions tarragonines i barcelonines. I encara, en algunes, avui dia se sol fer un denominat «ball de la figueta», que és una recordança del vell joc de la figa, que sembla que nasqué al País Valencià. Almenys, el nom de figa aplicat al «cony», que a l’Argentina, curiosament, en diuen «concha», gaudeix entre els valencians de moltíssima popularitat. Aquest «ball de la figueta», però, no ofereix cap premi. I els atrevits que hi intervenen fan de simples pallassos, movent-se sota els capricis d’una dona, provocant un bon fart de riure a tots aquells que -la mar de divertits- els contemplen…

Emili Casademont i Comas

«Hernandianos de primera hora»

Un magnífic treball sobre la vida i l’obra del poeta Miguel Hernández (Oriola, 1910-Alacant, 1942), que acabo de veure per La 2 de TVE (i en el qual participa el meu vell amic, l’escriptor i periodista Enrique Cerdán Tato, fundador del Centre d’Estudis Hernandians i cronista oficial de la ciutat d’Alacant), m’ha fet evocar la figura, entre d’altres, del també alacantí Jacinto López Gorgé, traspassat a Madrid, on residia des del 1970, el dia 9 de desembre del 1998, a l’edat de 83 anys.

López Gorgé visqué molt de temps a Melilla, on es relacionà amb poetes marroquins i espanyols, com Pío Gómez Nisa, Juan Guerrero Zamora i Miguel Fernández, per exemple. El 1949, ell i Gómez Nisa fundaren, a la mateixa ciutat de l’África del Nord, la revista de poesia Manantial, que després passaria a denominar-se Alcándara, dirigida per Fernández, fins que el director general de Prensa, Juan Aparicio, per considerar-la de tendència esquerrana, ordenà que fos clausurada. I el 1963, López Gorgé fundà i dirigí, residint a Tetuan, la també revista poètica Ketama. A banda d’això, exercí la crítica literària al diari España, rotatiu que s’editava a la veïna Tànger, i fou director, més endavant, de l’Aula de Literatura de l’Ateneo de Madrid. Jacinto López Gorgé, que publicà diversos llibres, rebé importants guardons.

Al principi dels anys 50, López Gorgé, Guerrero Zamora i Gómez Nisa, quan no es podia parlar del «rojo» Miguel Hernández -el franquisme ho havia prohibit terminantment-, foren els primers que, desafiant el perill que corrien, procediren a fer-ho, tant a l’aleshores encara Protectorat d’Espanya al Marroc com al mateix territori espanyol (arribaren a publicar articles sobre l’eximi i dissortat poeta oriolà (morí al penal d’Alacant, víctima d’un procés de tuberculosi) en determinats periòdics -el diari ABC, madrileny i monàrquic, en fou un-, raó per la qual aquells tres homes de lletres són anomenats els «henandianos de primera hora». Personalment, no vaig tenir gaire tracte amb Jacinto López Gorgé -i cap amb el melillenc Juan Guerrero Zamora, traspassat fa deu anys, que fou realitzador de TVE-, però sí moltíssim, en canvi, amb Pío Gómez Nisa, atès que, a més de poeta, era periodista i es donà la feliç circumstància que fou el meu director (un director molt culte i afable) al rotatiu tetuaní Diario de África.

Pio Gómez Nisa, Miguel Frenández i Jacinto López Gorgé, avui tots tres traspassats.

Gómez Nisa, que havia nascut a la localitat d’El Arenal (Sevilla) l’any 1925, de petit es traslladà amb la seva família a Melilla. I, de ben jove, ingressà en qualitat de redactor al diari de Tetuan acabat d’esmentar, que cada dilluns editava l’África Deportiva, un gran setmanari dedicat a la informació d’aquest gènere, que comptava amb els serveis de l`agència britànica Reuters i que es posava a la venda arreu de l’Estat espanyol, així com a tota la zona nord del continent africà. En plegar veles el Diario de África, a conseqüència de la independència obtinguda pel Marroc el 1956 i d’haver-se convertit, d’aquesta forma, en Regne del Marroc, Pío Gómez Nisa passà a dirigir, successivament, El Telegrama de Melilla, on guanyà el premi Jaime Balmes de periodisme, El Eco de Canarias i el Diario Español, aquest últim de Tarragona. De Catalunya, per cert, en guardava un gratíssim record, ja que el 1954 fou premiat, a Barcelona, amb el Juan Boscán de poesia, per la seva obra Elegía por uno. Massa aviat, però, la Parca el visità, a l’edat de 64 anys, truncant-se així una carrera periodística i poètica molt prometedora, plena ja d’èxits destacadíssims.

Molts han estat, per cert, els poetes i les poetesses il·lustres de l’Estat espanyol que nasqueren o visqueren a l’Àfrica del Nord. Aquest és el cas, per exemple, de Carmen Conde (Cartagena, 1907-Madrid, 1996), la primera dona que ingressà a la Real Academia de la Lengua Española, l’any 1979, i que residí a Melilla. La Conde és l’autora de moltíssimes obres, entre les quals figura l’Antología de la Poesia Femenina Española, en què inclogué una colla de petits poemes escrits en castellà, durant els tenebrosos anys 40, per la meva enyorada amiga Montserrat Vayreda i Trullol, prologuista d’alguns dels llibres que he publicat, convertida després en una de les més insignes poetesses en llengua catalana. I cal que, així mateix, esmenti Trina Mercader (Alacant, 1919-Granada, 1984) que, als seus 17 anys, se n’anà al Marroc per treballar a la municipalitat de Larache, fins que es traslladà a Tetuan, on fundà la revista de poesia bilingüe, en castellà i àrab, Al-Motamid, abans de retirar-se a Granada, ciutat que li recordava la blanca «Tetauen», de la qual s’havia enamorat. Pío Gómez Nisa també col·laborà, amb la seva inspiradíssima ploma, en la seva revista i, al llarg dels anys 50, en moltes altres de la mateixa temàtica.

Però fou a les pàgines de Manantial, en el seu número 6, on l’inoblidable amic i director que vaig tenir a Diario de África i África Deportiva publicà per primera vegada, en encetar-se aquella dècada, uns fragments del seu poema Elegía por Miguel Hernández, on descriu els efectes de la mort del poeta d’Oriola (un dels que més admirava Maria dels Àngels Anglada), així com el sentiment que l’obit produí, tant a ell com a la gent que el conegué. «Tú has muerto y yo te canto / sin haberte siquiera conocido. / Tú por morir continuarás viviendo / por más que yo pasee las riberas del llanto / y por llorar te muestre mi corazón herido». Uns versos aquests, ben emotius, escrits per Gómez Nisa, que pertanyen, com s’endevina fàcilment, a la seva citada Elegía por Miguel Hernández.

Emili Casademont i Comas
(«Diari de Girona»)