Caterina Albert era una enamorada de Girona

Ricard Guanter, corresponsal a l’Escala de l’antic diari gironí «Los Sitios», així ho destaca en un llibre, on ofereix uns bellíssims poemes que «Víctor Català» va dedicar a la ciutat del bisbe Sant Narcís


Per Emili Casademont i Comas (*)

En el seu llibre Caterina Albert, Víctor Català, vista per un escalenc, Ricard Guanter i Flaqué hi explica molts detalls ignorats sobre l’autora de la mundialment cèlebre novel·la Solitud (i dic mundialment cèlebre novel·la, perquè ha estat traduïda als principals idiomes del planeta Terra i, fins i tot, a l’«idioma» dels invidents, el Braille), raó per la qual cal qualificar d’encertadíssim el subtítol que llueix el llibre esmentat: «Allò que les biografies no diuen». I és que una obra així només podia ser elaborada per en Guanter (o bé per en Lluís Albert, que sempre estigué a prop de la seva tia), ja que, arran d’haver anat a entrevistar la il·lustre escriptora del seu poble, per encàrrec de la mítica revista figuerenca i barcelonina Canigó el 1955, s’encetà entre els dos una gran amistat, que féu que Caterina Albert no dubtés a destapar-li la capsa dels seus secrets…

«Si m’impressionaren moltes coses del seu aspecte físic, molt més ho feren els seus valors morals, que jo ja li vaig endevinar, tot i la meva joventut», diu Ricard Guanter en la introducció del volum, tot afegint que «sobretot em va impactar que ella, ja famosa en aquells moments, es molestés a atendre un “simple aficionat de periodista” amb la bonhomia i el respecte amb què ho va fer». Cal assenyalar que Víctor Català, aleshores, tenia 85 anys i que, com que continuava gaudint de bona salut, encara no s’havia convertit en una «esclava» del llit…

Tracte exquisit
del senyor Miñano
Ricard Guanter, en efecte, era llavors un simple aficionat de periodista. Però, convé dir-ho, un simple aficionat de periodista que començava a destacar, motiu pel qual Xavier Dalfó, director de Canigó, li confià la realització d’aquella entrevista. Una entrevista que, com a resultat de les seves sovintejades converses posteriors amb Víctor Català, n’originarien d’altres, que veurien la llum a les pàgines de Los Sitios, l’antecessor de l’actual Diari de Girona. Guanter mai no tingué el més mínim problema per publicar-les íntegres, tot i que aquell diari, l’únic que s’editava aleshores a Girona, pertanyia a la Cadena de Prensa del Movimiento. «Vull dir ben alt que rebia, alliberat de tota ideologia política, un tracte exquisit i molt gratificant del seu director, senyor Miñano», recalca, cosa que els que coneguérem bé Fulgencio Miñano, traspassat en els inicis del 1968, no ens estranya gens, malgrat que, a vegades, hom li critiqués algunes decisions que havia de prendre, si us plau per força, per ordre de Madrid…

En la vella col·lecció de Los Sitios, hi podem trobar totes aquelles entrevistes, citades per Guanter en el seu magnífic llibre, i que jo, tot i el temps transcorregut des de llavors, encara puc recordar en bona part. Així, per exemple, retinc a la memòria que, en una d’elles, Caterina Albert declarava que era una enamorada de la ciutat de Girona: «Girona és una ciutat que m’ha simpatitzat sempre i per a la qual sento un atractiu i preferència especials», confessava a Ricard Guanter. Òbviament, tal com aquest remarca en Caterina Albert i Paradís, Víctor Català, vista per un escalenc, l’autora de Solitud es referia a la Girona del seu temps. O sigui, a la Girona antiga, a la de les velles pedres i a la dels monuments antics, a la dels carrers de la Cort Reial, del Ciutadans, de la Força, de les Ballesteries, de l’Argenteria, etc., uns carrers, carrerons i places, presidits per la majestuosa catedral de Santa Maria i l’església de Sant Feliu, la del curiós campanar punxegut i escapçat, que li feien evocar les ciutats d’Àvila, Segòvia, Salamanca…

Poemes dedicats
a Girona
Afirma Guanter que Víctor Català portava Girona dins el cor. I així ho posa de manifest el fet que Caterina Albert dediqués a la ciutat dels quatre rius una colla de bellíssims i inspirats poemes, alguns d’ells escrits durant les estades que hi féu, on tenia molt bons amics -Joaquim Pla i Cargol, Josep Grahit i Grau, etc.-, amics als quals, una vegada, per mitjà de Los Sitios, agraí les moltes consideracions que, en diversos moments de la vida, havien tingut envers la seva persona.

Un d’aquells poemes és aquest:

«Jo t’aimo Girona, la de mils encisos/ que en tu es condensen en un sol encís;/ Jo t’aimo Girona, d’amors indivisos;/ Jo t’aimo Girona, la de Sant Narcís.»

I un altre -formosíssim, sens dubte-, escollit a l’atzar, diu així:

«Girona antiga és noble com una posta d’or./ Té flaires de museu i quietuds d’arxiu…/ És un passat present, un quelcom mort que viu…/ Sarcòfag cisellat que a dins sent batre un cor./ Pels alts carrers estrets davalla la claror/ com un ruixat de cendra òrfena de caliu./ Tot frec de peus retruny amb so profanador./ Com aus misterioses voleien els manteus/ a vols silenciosos, entorn dels nius sagrats./ I van passant devotes, com grans desenfilats/ d’un perennal rosari, en busca de llurs creus,/ mentre en l’ambient, on suren vetustes pietats/ s’esborra fins la idea que hi ha al món ateus.»

Per altra banda, no pot oblidar-se que Víctor Català situà l’acció de la seva novel·la Un film, inclosa a les seves Obres Completes, editades el 1972, primer a Girona i, després, a Barcelona. El seu protagonista, en Nonat, volia saber qui eren els seus veritables pares i visqué tot un seguit de peripècies, un cop sortit de l’Hospici de Girona, on transcorregueren els primers anys de la seva agitada existència.

Notícia de l’òbit a
«Figueres, tres de la tarda»
Caterina Albert i Paradís morí el 27 de gener del 1966. I poques hores més tard, jo, a través de l’avui desapareguda Ràdio Popular de Figueres (emissora que depenia del Bisbat de Girona i, en conseqüència, la censura del règim franquista quasi no l’afectava), vaig parlar d’ella. Concretament, ho vaig fer en el meu programa Figueres, tres de la tarda (després convertit en L’Hora de Catalunya), el primer realitzat diàriament en català a la Radiodifusió espanyola després del 1939.

Conservo aquell escrit, on, d’entrada, deia el següent: «Ha mort Víctor Català. Glòria autèntica de les lletres catalanes. Aquestes lletres que, amb l’òbit de la molt il·lustre escriptora i poetessa de l’Escala, s’han vestit totes de dol. Aquestes lletres, estimats oients, que ploren amb gran desconsol, perquè han perdut una ploma realment brillant. Una ploma inspiradíssima. Una ploma extraordinària. Víctor Català ens ha deixat. Als seus 96 anys. La Parca, que des de feia uns dies es passejava tota amenaçadora entorn del llit de la venerable velleta de cabells argentats, ha segat amb un cop de dalla el fil d’una existència gairebé centenària. Poca estona després, les campanes de l’església parroquial de l’Escala han fet escoltar el seu melanconiós so. Caterina Albert, ben a prop d’aquesta última mitjanit, ha lliurat la seva ànima al Pare. I la notícia, en escampar-se ràpidament, ha sembrat de tristor tota la terra catalana…».

L’esquela a «Los Sitios»,
en català pels pèls
L’enterrament de Víctor Català, efectuat el 29 de gener, diada, aleshores, de Sant Francesc de Sales, patró dels periodistes, constituí, conforme consigna Guanter, una gran manifestació de dol. I cal remarcar un detall important. Un detall que em permeto afegir a l’esplèndid llibre escrit per Guanter: l’esquela mortuòria de Caterina Albert (a qui, per cert, el règim franquista titllava d’«eminentemente catalanista», encara que no de «separatista») aconseguí aparèixer publicada en català a Los Sitios pels pèls, ja que, quasi immediatament després, una ordre de Madrid manava que «todas las esquelas deberán ser publicadas única y exclusivamente en español». O, potser, en lloc de «en español», deia «en la Lengua del Imperio» o «en cristiano», no ho recordo bé…

(*) Emili Casademont i Comas, membre del Col·legi
de Periodistes de Catalunya, és articulista
del DIARI DE GIRONA

(Llibre-programa de la Festa Major
de l’Escala 2009)