«Víctor Català» i la Girona que li tenia el cor robat

L’any 1955, Ricard Guanter i Flaqué, per encàrrec de Xavier Dalfó, director-editor aleshores de la recordada revista figuerenca-barcelonina Canigó (més tard, fou Isabel-Clara Simó, la seva esposa, qui la dirigí), anà a entrevistar Caterina Albert i Paradís, Víctor Català, l’autora de la célebre i traduïdíssima novel·la Solitud, guardonada ara fa exactament un segle amb l’important premi Fastenrath. Caterina Albert, nascuda i traspassada a l’Escala, encetà la llista d’escriptors i poetes de l’Estat espanyol que se n’han fet mereixedors. El segon, un any després, és a dir, el 1910, fou Joan Maragall, gràcies a la seva obra Enllà.

«Si m’impressionaren moltes coses del seu aspecte físic, molt més ho feren els seus valors morals, que jo li vaig endevinar, tot i la meva joventut», explica Guanter, en el seu llibre Caterina Albert, Víctor Català, vista per un escalenc, subtitulat «Allò que les biografies no diuen», publicat per l’Ajuntament de l’Escala i CCG Edicions el 2006. I afegeix que «sobretot, em va impactar que ella, ja famosa en aquells moments, es molestés a atendre un simple aficionat de periodista amb la bonhomia i el respecte amb què ho va fer». Víctor Català tenia llavors 85 anys, continuava gaudint de bona salut i, en conseqüència, encara no s’havia convertit en una «esclava» del llit…

Efectivament, Ricard Guanter era aleshores un simple aficionat de periodista. Però, convé dir-ho, un simple aficionat de periodista que començava a destacar, motiu pel qual en Dalfó li confià la realització d’aquella entrevista. Una entrevista que, com a resultat de les seves sovintejades converses posteriors amb la seva veïna Víctor Català, n’originarien d’altres, que veurien la llum a les pàgines de Los Sitios, l’antecessor de l’actual Diari de Girona. L’amic Guanter mai no tingué el més mínim problema per publicar-les íntegres, tot i que aquell diari, l’únic que s’editava llavors a la ciutat de Girona, pertanyia a la Cadena de Prensa del Movimiento. «Vull dir ben alt que rebia, alliberat de tota ideologia política, un tracte exquisit i molt gratificant del seu director, senyor Miñano», recalca, cosa que els que coneguérem bé Fulgencio Miñano Ros (com ara jo, per exemple, que vaig ser-ne amic, a part de col·laborar al seu mitjà), traspassat prematurament en iniciar-se el 1968, no ens estranya gens ni mica, malgrat que, a vegades, hom li critiqués algunes decisions que havia de prendre, si us plau per força, per ordre de Madrid.

En la vella col·lecció de Los Sitios, hi poden trobar totes aquelles entrevistes, citades per Guanter en el seu magnífic llibre, i que jo, tot i el temps transcorregut des de llavors, encara puc recordar en bona part. Així, per exemple, retinc a la memòria que, en una d’elles, Caterina Albert declarava que era una enamorada de la ciutat de Girona: «Girona és una ciutat que m’ha simpatitzat sempre i per a la qual sento un atractiu i preferència especials», confessava a Ricard Guanter. Òbviament, tal com aquest remarca en Caterina Albert i Paradís, Víctor Català, vista per un escalenc, l’autora de Solitud es referia a la Girona del seu temps. O sigui, a la Girona antiga, a la de les velles pedres i a la dels monuments antics, a la dels carrers de la Cort Reial, del Ciutadans, de la Força, de les Ballesteries, de l’Argenteria, etcètera, uns carrers, com també carrerons i places, presidits per la majestuosa i imponent Catedral de Santa Maria i l’església excol·legiata de Sant Feliu, la del curiós campanar punxegut i escapçat, que li feien evocar les ciutats d’Àvila, Segòvia o Salamanca.

Ricard Guanter afirma que Víctor Català portava Girona dins el cor. I així ho posa en relleu el fet que Caterina Albert dediqués a la ciutat dels quatre rius una colla de bellíssims i inspirats poemes, alguns d’ells escrits durant les estades que hi féu, on tenia molt bons amics (Joaquim Pla i Cargol, Josep Grahit i Grau, etc.), amics als quals, una vegada, per mitjà de Los Sitios, agraí les moltes consideracions que, en diversos moments de la vida, havien tingut envers la seva persona. Un d’aquells poemes és aquest: «Jo t’aimo Girona, la de mils encisos/ que en tu es condensen en un sol encís;/ Jo t’aimo Girona, d’amors indivisos;/ Jo t’aimo Girona, la de Sant Narcís».

I un altre poema, escollit a l’atzar per en Guanter, diu així: «Girona antiga és noble com una posta d’or./ Té flaires de museu i quietuds d’arxiu…/ És un passat present, un quelcom mort que viu…/ Sarcòfeg cisellat que a dins sent batre un cor./ Pels alts carrers estrets davalla la claror/ com un ruixat de cendra òrfena de caliu./ Tot frec de peus retruny amb so profanador./ Com aus misterioses voleien els manteus/ a vols silenciosos, entorn dels rius sagrats./ I van passant devotes, com grans desenfilats/ d’un perennal rosari, en busca de llurs creus,/ mentre en l’ambient, on suren vetustes pietats/ s’esborra fins la idea que hi ha al món ateus».

D’altra banda, no es pot oblidar que Víctor Català situà l’acció de la seva novel·la Un film, inclosa a les seves Obres Completes, primer a Girona i, després, a Barcelona. El seu protagonista, en Nonat, volia saber qui eren els seus autèntics pares i visqué tot un seguit de «peripècies», un cop hagué sortit de l’Hospici de Girona, lloc on transcorregué l’època inicial de la seva agitada existència.

Caterina Albert i Paradís rebé la visita de la Parca el 27 de gener del 1966, a l’avançadíssima edat de 96 anys. El seu enterrament, efectuat el 29, que era aleshores la diada de Sant Francesc de Sales, el nostre patró -el patró dels periodistes, diada molt celebrada en aquell moment-, constituí, confome bé consigna Guanter, una gran manifestació de dol. I cal remarcar un detall important. Un detall que em permeto afegir al seu interessantíssim llibre: l’esquela mortuòria de Caterina Albert (a qui, per cert, el règim franquista titllava d’«eminentemente catalanista», encara que no de «separatista») aconseguí aparèixer publicada en català a Los Sitios pels pèls, ja que, quasi immediatament després, una ordre de Madrid manava que «todas las esquelas deberán ser publicadas única y exclusivamente en español». O, potser, en lloc de «en español», deia «en la Lengua del Imperio» o «en cristiano». Sincerament, no ho recordo. El que sí recordo -i, a més, a la perfecció- és que Víctor Català sempre afirmava que la ciutat de Girona (la Girona del seu temps, s’entén) li tenia el cor robat…

Emili Casademont i Comas