Emili Casademont i Comas: El cas sant Jordi

S’escau parlar avui del cas sant Jordi, ja que dilluns vinent serà la diada d’aquest popularíssim sant, patró de nombrosos països -entre els quals, Catalunya-, eliminat pel Vaticà, ara fa més o menys mig segle, tot al·legant que es tractava d’un personatge que mai no havia existiit, al·legació que topava frontalment amb l’afirmació feta per l’antic i prestigiós cronista oriental Faust Buzand. O sigui, que hi hagué un bisbe, sant Grígoris (sant Gregori), introductor de les idees del cristianisme a les terres russes del Daghestan, que era, en realitat, sant George (sant Jordi), mort l’any 303, de forma violenta i en plena joventut, per decisió del rei persa Dadià. Aquesta versió sobre sant Grígoris, corroborada pels historiadors romans contemporanis, s’acceptà, durant força temps, tant a Orient com a Europa, sense la més mínima discussió.

Altrament, segons diverses fonts històriques, els antics temples coneguts avui com a temples de Sant Jordi -el que féu construir Constantí el Gran, per exemple-, eren anomenats de Sant Grígoris, car els noms Grígoris i George quasi no es diferenciaven en res, tant pel que fa a la pronunciació com a l’escriptura. Més endavant, però, asseguren, aquests mateixes fonts, que s’utilitzà el de George, de manera generalitzada, atès que la pronunciació s’associava més amb l’idioma grec que no pas amb el llatí, i l’adoració a sant George anà creixent arreu del món cristià, alhora que sorgiren moltes llegendes «santgeorgianes», la més famosa de les quals és la del drac i la princesa. Una llegenda que, al principi, era força diferent de com, actualment, la coneixem (i que representen a la vila tarragonina de Montblanc cada 23 d’abril), puix que sant George, sempre d’acord amb el que afirmen les citades fonts històriques, no matà pas cap drac, sinó una serp enorme, en un «fet d’armes», on no hi hagué cap princesa per defensar, ni tampoc cap rosa vermella per fer bonic.

Aquelles llegendes, procedents d’Orient, no trigaren a preocupar seriosament l’Església romana, ja que, gràcies a sant George, molta gent oriental conegué la imatge d’un Déu Celestial i el simbolisme de la creu. I per això, indiquen alguns llibres d’història, se celebrà el I Concili de Roma, on s’ordenà que es parlés poc de sant George, al mateix temps que es prengué l’acord de fer-ne una biografia, en la qual s’incorporaria el fals martiri que patí George per ordre de Dioclecià, fals martiri confirmat per diversos biògrafs d’aquell emperador romà, com Eusebi i Lactanci, que assenyalen que «l’experimentat guerrer», a part de no figurar en els Annals de Roma entre la gent executada, tindria llavors uns 9 o 10 anys. D’altra banda, determinats investigadors moderns, asseguren que el Vaticà sempre ha intentat fer desaparèixer, sense èxit, els documents que parlen de sant George i del seu origen rus, conservats en països que aconseguiren eludir la seva influència. A més, resulta molt sospitós, afegeixo jo, el fet que no hi hagi hagut cap Papa portador del nom George.

Fent un incís, cal dir que a Catalunya, contràriament al que ha succeït i succeix a d’altres països, per Sant Jordi mai no ha estat festa, ja que, si bé les Corts Catalanes, reunides al cor de la catedral de Barcelona l’any 1459, manaren que, el 23 d’abril, ningú no treballés, la gent en «passà» olímpicament. I fins més tard, molt més tard, no començà a celebrar-se, per la diada de Sant Jordi, una fira de roses, qualificada de «fira dels enamorats», perquè, tal com relata Joan Amades al Costumari Català, «hi anaven .les parelles de promesos, els nuvis i els qui feia pocs anys que eren casats, i era costum que ells firessin llurs companyes amb un ram de roses», costum que, a poc a poc, s’anà estenent, tot arribant a ser practicat avui arreu de casa nostra, on el «cavaller» sant Jordi ha esdevingut el patró dels enamorats.

Tornant a Faust Buzand, convé remarcar que aquest menciona, en les seves cèlebres cròniques, el lloc on morí sant George, citat igualment en algunes obres sèrbies, croates, búlgares i anglosaxones, lloc que no és altre que un que hi ha ben a prop de la ciutat de Derbert (al Daghestan), en què el sant, lligat a la cua d’un cavall salvatge que corria com un mal esperit, fou arrossegat per un terreny ple de pedres punxegudes, terreny on se l’enterrà i on s’edificà i se li dedicà, posteriorment, un temple. La suposada sepultura de sant George (localitzada fa tres lustres per un grup d’investigadors, encapçalat pel catedràtic i director de la Fundació Benèfica Sant Jordi, M. Adjev, segons publicà la revista Más Allà de la Ciencia, en el seu moment), es troba situada en un llogarret antigament denominat Yalgan, nom que prové de la vella paraula turca «yargan», que significa George, i els musulmans de Yalgan estan convençuts que allà hi ha les despulles (que encara s’estan cercant, suposo) d’un sant que consideren també seu. Un sant que, per pertànyer a l’Església ortodoxa, sempre fou menyspreat pel Vaticà, fins al punt de treure’l del calendari catòlic, malgrat les protestes que el fet aixecà, protestes que, al final, obligaren les autoritats eclesiàstiques romanes a tornar-li a posar de nou, però sense «pintar-hi» gaire res.