L’ermita de la novel•la «Solitud»

Segons Andreu Sàbat, antic notari i historiador de Torroella de Montgrí, les obres de construcció de l’ermita de Santa Caterina (situada al Baix Empordà, fregant l’Alt) finalitzaren l’any 1405, després d’haver-se iniciat el 1392. Aquestes obres foren efectuades per tres ermitans, Bartomeu Cabotas, Pere Tarascó i Berenguer Desgüell, un cop hagueren abandonat la muntanya de Montserrat, on no es trobaven prou bé, ja que desitjaven servir Déu en un lloc que, al contrari d’aquell en què s’havien instal·lat tot primer, fos completament solitari. Un lloc que cercaren pertot arreu, fins que el localitzaren a la vall del Montgrí, propietat del rei d’Aragó, que n’era l’amo i senyor, qui els donà el seu suport i, a més, li agradà moltíssim que volguessin dedicar la capella de l’ermita que es disposaven a construir, a còpia de molts esforços, a santa Caterina, a la qual el monarca professava una devoció especial.

Santa Caterina, que sempre ha estat molt celebrada a Mallorca, on la vigília de la seva festa fan la «gran brunyolada», tot proclamant que «Demà és Santa Caterina/ i brunyols hem de menjar;/ comenceu a dergar,/ mestressa, mel i farina», també, des de temps reculats, ho és a Catalunya, sobretot, com és sabut, a la vila de Torroella de Montgrí. Així, els torroellencs, a més dels habitants dels pobles veïns (pobles com ara Verges, Bellcaire d’Empordà, l’Escala, etcètera), aplegats en gran nombre a l’ermita de Santa Caterina (a vegades, han arribat a assolir l’elevada quantitat de 4.000), hi celebren un aplec, les notes més sobresortints del qual són un ofici religiós, una ballada de sardanes i un dinar a l’aire lliure. Aquesta és una vella tradició del diumenge anterior a la festivitat de la santa, que s’escau el 25 de novembre, quan el fred rigorós de l’hivern  ja comença, sovint, a deixar-se sentir.

De santa Caterina, permeteu-me, benvolguts lectors, que, fent un incís, en digui algunes coses interessants. En primer lloc, per exemple, que aquesta santa és la patrona de les noies. Antigament, fins i tot, les fadrines havien fet festa per la seva diada, a part que, pel Ripollès, la Garrotxa i la Cerdanya, deien a les nenes petites -i elles, pobres innocents!-, s’ho ben «empassaven»- que santa Caterina, igual que els Tres Reis d’Orient, les obsequiava, si feien bondat, amb joguines i llaminadures, mentre passava pel cel volant, la nit del dia 25 del penúltim mes de l’any, cavalcant damunt una roda. Una roda que els mariners asseguren (i escric això en present, perquè encara n’hi ha que ho fan) que és un núvol de forma circular, al qual anomenen «roda de Santa Caterina», en record de la roda que fou utilitzada per al martiri de l’esmentada santa, filla d’Alexandria.

En ocasions -no sempre, però, per fortuna-, aquesta «roda», pel que s’ha contat i encara es conta, desencadena violentes tempestes, acompanyades de llamps i trons i vents huracanats. O bé -o malament, més ben dit-, furioses i devastadores tramuntanades al litoral gironí de la Mediterrània, així com a l’arxipèlag balear, on a Mallorca, precisament, hi ha la Serra de Tramuntana, el paisatge cultural de la qual fou declarat per la UNESCO, el mes de juny de l’any passat, Patrimoni de la Humanitat. El refranyer, referint-se als greus perills que comporta l’aparició de la citada «roda», recomana que «Per la roda de Santa Caterina,/ el bon mariner/ en terra ha de ser», alhora que adverteix que «La roda de Santa Caterina,/ de les barques en fa xixina», refranys, per cert, que alguns pescadors del Cap de Creus solen encara recitar sovint. Per altra banda, abans hom deia que els homes i les dones -particularment, aquestes últimes- nats el 25 de novembre tenien gravada sota el paladar la «roda de Santa Caterina», raó per la qual gaudien del do de poder guarir malalts. I també abans, hom deia que, al llarg de la diada de Santa Caterina -les seves vint-i-quatre hores-, la gent de la ciutat de Figueres dominava el foc i apagava els incendis, per més paorosos que fossin, simplement bufant. Ningú, però, que se sàpiga, no ho pogué arribar a demostrar mai…

Tornant a l’ermita de Santa Caterina, qualificada de «joiell del Montgrí», cal assenyalar que, en realitat, s’ignora si primer fou construïda la imatge de la santa o el temple que li és dedicat. Andreu Sàbat explicava en un llibret, editat l’any 1672, que «he sentir dir que la imatge fou trobada en una cova, sobre la qual s’aixecà després la capella» (…) i que «allí, al fons de tot de la mateixa cova, l’haurien ben amagada alguns devots, en temps que els moros s’apoderaren d’Espanya». L’antic notari i historiador de la pàtria de Vicenç Bou, l’inspirat compositor de les sardanes més populars, indicava, tot acceptant aquesta «teoria», que «Déu inspirà els ermitans perquè vinguessin a construir la casa en aquest lloc, on hi havia la imatge amagada». Altrament, ressaltava Sàbat que «molts són els privilegis que reis i papes concediren al nostre santuari; entre ells, el que donà l’emperador Carles Quint (sic), que, atenent al lloc estèril on era construït i la pobresa d’ell, i perquè fossin més ben rebudes les persones que allí acudien, concedí, per fer-hi obres, llicència per demanar almoina per tot el Principat de Catalunya i comtats del Rosselló i la Cerdanya».

L’ermita de Santa Caterina, segons afirmà Eduard Viñas, en un article aparegut a les pàgines del llibre de la Festa Major de Torroella de Montgrí del 1928 (article en què recollia el més essencial de tot allò que Andreu Sàbat havia deixat escrit feia un xic més de dos segles i mig), és l’ermita que l’escalenca Caterina Albert i Paradís, Víctor Català, immortalitzà en la seva cèlebre novel·la Solitud, publicada l’any 1904, per primer cop, i traduïda, més tard, als més importants idiomes del món, així com traslladada al cinema. «Víctor Català, que possiblement era molt devota de la santa, amb el nom de la qual fou batejada -afegia Viñas-, descriu admirablement, en aquest drama rural, la festa de l’ermita de Santa Caterina».

Fins a temps recents, o relativament recents, es discutí moltíssim sobre si l’ermita de Santa Caterina era o no la que «retrata» Caterina Albert i Paradís a Solitud. Però avui, pel que m’ha fet saber una assídua i admirada lectora que tinc a Barcelona, la Júlia -persona que coneix força a fons la vida i l’obra de Víctor Català, glòria de les nostres lletres-, l’opinió més generalitzada, que coincideix plenament amb la seva, és que sí. I això, penso jo, ve a corroborar allò que, ara fa 84 anys, Eduard Viñas afirmà, de forma contundent -o de forma que no admet cap mena de discussió-, al llibre de la Festa Major de Torroella de Montgrí, vila al terme municipal de la qual s’aixeca  aquesta vella ermita carregada d’història, famosa, sobretot, entre la gent dels pobles situats ben a prop de la línia que separa les comarques germanes del Baix i de l’Alt Empordà.

 Emili Casademont i Comas

 Periodista

 Articulista del «Diaride Girona»    

Treball històric i literari publicat al

llibre de la Festa Major de l’Escala.

(Agost, 2012)