Emili Casademont i Comas: La destitució de la «Laia»

Santa Eulàlia

Parla ben poc el folklorista Joan Amades, en els seus llibres -entre els quals, cal esmentar en primeríssim terme el Costumari Català-, de les festes barcelonines de la Mare Déu de la Mercè, tret de la llegenda que explica que la Verge s’aparegué al rei Jaume i als sants Ramon de Penyafort i Pere Nolasc, reunits a la sala del Tinell de Barcelona, i els féu veure la necessitat de crear un organisme especialment encarregat de la redempció dels cristians captius dels musulmans, que aquests solien vendre a bon preu, organisme que no trigà a esdevenir una bella realitat, amb el naixement d’un orde religiós, que fou anomenat de la Mercè, atès que hom considerava una gran mercè el fet que aquells captius poguessin obtenir la llibertat. L’aparició de la Mare de Déu, conclou la llegenda, tingué lloc en els inicis de la tardor, raó per la qual la Verge anava vestida amb roba d’hivern, acompanyada d’un estol d’angelets, tot expressant-se en el mateix idioma que ho feien els tres personatges citats, o sigui, el català.

Cal indicar que si l’Amades parla ben poc, en els seus ja una mica antics llibres, de les festes barcelonines de la Mare de Déu de la Mercè, és perquè la gent del Cap i Casal, «mai no ha aconseguit -llegeixo- convertir-les en una cosa popular, malgrat els diversos intents portats a terme en aquest sentit. Els barcelonins sempre han considerat el 24 de setembre, diada de la patrona de la ciutat, com una mena de ‘festa oficial’. Així, han fet festa i se n’han anat cap al camp, o bé cap a la platja, si la temperatura ha convidat encara a prendre algun bany». Per aquest motiu, acaba assenyalant l’il•lustre folklorista, «les festes de la Mercè no han arribat a assentar tradició i no se’n pot escriure res, perquè no tenen tipisme».

Aquesta situació, descrita per Joan Amades i referida a un passat relativament recent, avui dia no ha pas variat gaire, ja que, per la Mercè, són molts els habitants de Barcelona que, sense importar-los els actes religiosos, culturals i recreatives que se celebren a casa seva, se’n van d’excursió, tot declarant així el «boicot» al «dia fort» de la festes barcelonines de Nostra Senyora de la Mercè, com si vulguessin recordar que la veritable patrona de Barcelona no és pas ella, conforme assenyala una vella dita, «L’Eulàlia és la bona i no la borbona» (dita que la meva mare, barcelonina de naixença, de vegades solia recitar), relativa a santa Eulàlia, coneguda popularment com la Laia, i la Mercè, respectivament.

Segons una llegenda, quan els sants es repartiren les ciutats a protegir, a santa Eulàlia li pertocà Barcelona. Però, com que la Laia no assistí a l’acte que organitzaren els barcelonins en honor seu, aquests, molt enutjats, procediren a destituir-la, nomenant per al càrrec de patrona la Mare de Déu de la Mercè. Això li sabé molt de greu a la Laia, ja que no havia estat avisada del dia d’aquella celebració, i plorà, amb gran desconsol, durant una colla de mesos, jurant que faria el possible perquè la gent del Cap i Casal se’n penedís. D’aquí ve, per cert, que hom digui, amb encert, que el 24 de setembre, festa de la Mercè, plou pràcticament sempre a la capital de Catalunya.

Aquest relat llegendari, però, convé deixar-lo del tot arraconat, benvolguts lectors, puix que la veritat sobre el canvi de la Laia per la Mercè és una altra, que té moltíssim a veure amb els borbons. Històricament, aquest canvi es produí arran de la Guerra de Successió. En aquell conflicte armat, les tropes que defensaren la ciutat de Barcelona, encapçalades per Rafael Casanova, lluitaren sota la invocació de santa Eulàlia, enarborant la seva bandera. I com a càstig, poc temps després de la derrota que patiren els barcelonins enfront de les tropes borbòniques, el rei Felip V ordenà que la patrona de la ciutat passés a ser la Mare de Déu de la Mercè, atorgant-li el Sant Pare, l’any 1868, l’oficialitat catòlica. D’aleshores ençà, alguns han reclamat que es restituís a santa Eulàlia el càrrec que havia ocupat al llarg d’una colla de segles, però mai no han aconseguit que se’ls escoltés. Es veu que el «pecat» comès per la Laia, el 1714, fou massa gros...

Aquesta és la història autèntica del perquè de la citada destitució de santa Eulàlia. Una santa que obrí els ulls a la vida a Sarrià, molt de temps abans que aquest poble fos annexionat a la capital catalana. I una santa que morí màrtir per no voler renegar del cristianisme, quan els romans eren els amos i senyors del nostre territori, i de la qual el Cap i Casal guarda nombrosos i emotius records. Ah!, i també una santa a qui un dia se li aparegué un àngel, segons explica la tradició, i li anuncià que arribaria a ser proclamada patrona de Barcelona. Aquell ésser celestial, però, s’oblidà de dir-li que, per culpa dels borbons, perdria aquest honor en benefici de la Mercè, tot quedant així relegada a un segon pla força discret…