Les dones i la seva patrona

La diada de Santa Àgata, anomenada també Àgueda o Agda, s’escau el 5 de febrer. Un mes aquest que, tot i que les hores de sol s’hagin allargat una mica i els ametllers i les mimoses ofereixin una esplèndida florida, sol ser, com diríem vulgarment, força «punyetero», amb onades de fred, acompanyades de nevades, molt perjudicials, sobretot, per a les persones grans o delicades de salut. Ja diu el refrany que «El febrer en mata més que un carnisser». Cal, doncs, estar alerta…

Segons el martirologi, a santa Àgata li arrencaren els pits amb unes tenalles. I és per això que, arreu del món cristià, hom té aquesta santa, nascuda a Itàlia l’any 302 (s’ignora, però, si fou a Roma o a Palerm), per advocada de les dones i molt especialment de les que crien. D’aquí que se la invoqui contra el mal de pits, per l’escassetat de llet, per afavorir la lactació dels infants i per tot allò relacionat amb la nutrició de la làctia de la mainada. A Barcelona, i en ple barri gòtic, hi ha la capella de Santa Àgata, on antigament existia una confraria, integrada de manera exclusiva per homes pertanyents a la noblesa catalana, els quals cada 5 de febrer celebraven una festa d’allò més solemne, durant la qual es repartien uns panellets en forma de pit femení, panellets que les dones dels confrares se’ls menjaven sucats amb llet, convençudes que això els faria augmentar l’efluvi lacti a l’hora de criar, tot guardant-les, al mateix temps, de  mal de pits. O de l’avui anomenat càncer de pit.

D’altra banda, convé indicar que, des d’èpoques bastant reculades, santa Àgata és tinguda per patrona de les dones en general. I així, encara actualment la festiven en molts indrets dels Països Catalans, si bé la seva diada ha perdut gran part del seu antic «encant». I és que les fèmines d’abans, el 5 de febrer s’«autoerigien» en les autèntiques mestresses dels pobles, desbancant-ne totalment els homes, als quals solien àdhuc imitar en el vestir, i els obligaven a cuinar, rentar plats, etcètera, a part d’«apoderar-se» de la vara dels alcaldes. Això, pel que he trobat escrit, passava molt a les terres de Lleida, així com a les comarques del sud del Principat (del Baix Ebre, particularment) i, en certa mesura -o de forma atenuada-, a la del Gironès. I també he trobat escrit que, en algunes poblacions, el 5 de febrer era l’únic dia que les dones anaven al cafè i convidaven a beure els homes, obligats a acceptar sense excuses la invitació, i que moltes, per efecte de la gran quantitat de «mam» que engolien, acabaven ben «trompes» i representaven allà mateix, al cafè, escenes extravagants, com la simulació d’un part. Aquelles festes de les fèmines eren com un anticip de les festes de Carnestoltes, o de Carnaval, que sempre s’escauen pel febrer.

I parlant de les dones i la seva patrona, crec interessant consignar que, antigament, la gent de mar, entre la qual figurava la del litoral gironí, creia que el 5 de febrer era arriscat atracar un vaixell en una costa desconeguda, atès que hom corria el perill d’anar a raure a «l’illa de les dones». Aquesta creença venia del fet que, segons contava una tradició (la recull, per cert, Joan Amades al Costumari Català), una vegada que tot el món estava en guerra, les dones, per tal d’evitar tantes llàgrimes i tant de dolor, es penjaren del coll dels seus marits i pares per demanar-los seny i clemència. «Irritats aquests per la impertinència de les dones -diu el gran folklorista-, les van arreplegar totes i les van conduir a una illa perduda enmig de la mar, puix que, quan se la cercava per a redimir-les, no hi havia manera de trobar-la, i en canvi, a voltes, hom hi topava sense saber com». Aquesta misteriosa illa, segons afirmaven els mariners de la Costa Brava, era a la Mediterrània, en un lloc que no podien precisar amb exactitud, però que acostumaven a situar-lo ben a prop de les Balears. I aquesta  tradició explicava, finalment, que les dones, així que algun individu queia a la seva illa, se’l menjaven a moixaines, no deixant-lo ni de nit ni de dia, fins que, al cap d’una setmana, «fet pols», estirava la pota...

        

Per últim, diré que, abans, les bugaderes i rentadores de riu, feina que exercien com a ofici les dones més lletges i les fadrines entrades en anys o quasi velles, celebraven d’una manera peculiaríssima la diada de Santa Àgata. I així, el 5 de febrer rentaven més agenollades que mai, amb la roba del tot aixecada, ensenyant allò que tenien. Per als homes resultava perillós passar per la vora dels rentadors, car els empaitaven i se’ls feien seus. Si el que arreplegaven els era simpàtic, el forçaven a passar una estona amb elles, i, si el trobaven antipàtic, li arribaven a treure les calces, després de desposeir-lo de les altres peces de roba que cobrien el seu cos, i el deixaven ben despullat, de «pèl a pèl», que algú diria.

Tot això, que constituïa una gran ximpleria, subsistí, tant a la ciutat de Girona com a diverses localitats del seu entorn, fins a temps relativament recents. I hi ha qui opina que estava inspirat en les antigues i «sonadíssimes» festes de les dones del poble de Roma, cosa, penso jo, gens ni mica descartable.

                          

Emili Casademont i Comas
("Diari de Girona")

Petit record de la gran Carmelita

Tret de les persones d’edat molt avançada, avui dia ningú, pràcticamente, no sap qui era Carmelita Aubert. Nascuda a Barcelona el 6 de gener del 1912 -ara, per tant, s’acaba de complir un segle-, la Carmelita fou una extraordinària artista del món de l’espectacle, que enregistrà en disc (d’aquells tan fràgils de 78 r.p.m, fets amb cera) les cançons més famoses de la dècada dels anys 30, com La casita, Devuélveme mis besos, Danza maligna, Ay, Carmela!, Mi caballo murió, Clemencia, etcètera, i l’única que, a l’Estat espanyol, rivalitzà amb la mítica Imperio Argentina, a part que també es distingí en el camp del cinema, interpretant un parell de pel·lícules importants: Mercedes (1933), al costat de Josep Santpere, i Abajo los hombres (1935), rodada, en bona part, a Sant Feliu de Guíxols.

La seva mare, ballarina i actriu de varietats, inscrigué la petita Carmelita Aubert (en realitat, es deia Carme Recasens i Aubert) en una acadèmia d’artistes, on fou descoberta de molt joveneta per Carlos Saldaña, el popular actor còmic a qui Santiago Rusiñol batejà amb el pseudònim d’Alady, i debutà, el 1930, a Arenys de Mar, abans que la fitxés l’internacionalment cèlebre ballarí americà Harry Flemming per a la seva revista Follies de 1931, que es representava al Teatre Nou de Barcelona. En aquells temps, que era quan el tango feia furor, la Carmelita s’uní a Mario Visconti, tot formant ambdós una formidable parella «tanguista». Visconti, quan jo el vaig conèixer personalment, ell ja retirat i ella ja traspassada, m’assegurà que se sentia molt orgullós d’haver actuat amb Carmelita Aubert. «Els dos -em digué- vam gravar junts  Desayuno de amor, el mes de febrer de l’any 1933, a Ràdio Barcelona, peça que va tenir un èxit destacat». En efecte, així succeí, confome es pot comprovar -i escoltar encara força bé- a les pàgines d’Internet, corresponents a aquestes dues excepcionals figures de la cançó d’antany  Per cert que, arran d’un article sobre Mario Visconti que vaig publicar al Diari de Girona fa un parell d’anys, vaig rebre diversos e-mails d’agraïment, un dels quals era d’un nebot seu. D’altra banda, cal remarcar que Carmelita Aubert fou una de les primeres artistes que s’apuntaren a la moda de la publicitat. I així, el 1935, protagonitzà una cunya radiofònica molt seductora per al perfum Cocaína en flor, que també es pot escoltar a Internet, perfum que ara hauria de canviar de nom. A més, Ràdio Associació de Catalunya contractà l’Aubert i, en multitud d’ocasions, cantà davant els seus micròfons.

          

Els èxits de Carmelita Aubert, durant les gires que efectuà arreu del territori espanyol, acompanyada per les més prestigioses orquestres, foren apoteòsics. Un dels tangos que interpretà a la pel·lícula Abajo los hombres, el titulat Clemencia, tingué, però, problemes amb la censura, ja que, arran dels fets del 6 d’octubre del 1934, que portaren a la presó tots els membres del govern de la Generalitat, presidit per Lluís Companys, semblava que en demanava l’ammistia. I, en iniciar-se l’any 1936,  la Carmelita es traslladà a Lisboa per participar en les Festes de Carnaval, tot sorprenent-la l’esclat de la Guerra Civil a Portugal, on romangué i triomfà clamorosament com a «vedette» de revista.

El 6 d’octubre del 1944, Carmelita Aubert decidí tornar a Espanya, en companyia de la seva amiga i actriu portuguesa María Luisa Vicente, ja que hi tenia un contracte per filmar una pel·lícula (una coproducció lusitana-espanyola en color) en qualitat de protagonista, així com un altre per enregistrar alguns discos a Barcelona, circumstància que pensava aprofitar per visitar la seva família. Però, la republicana Aubert, que havia tingut connexions amb l’anarquisme i el comunisme (havia gravat un disc titulat Comunista, que també avui pot escoltar-se gràcies a Internet), estava ben «fitxada» pel govern franquista. I així, segons explica la Fundació d’El Molino, «en arribar a Madrid, és detinguda i passa a disposició de la Dirección General de Seguridad. A Lisboa, en saber-se la notícia, els artistes i músics protesten davant la representació del govern de Franco, protesta que es generalitza per tot Portugal, exigint la seva llibertat, cosa que s’aconsegueix poc temps després, el dia 26. I els lisboetes, quan ella -expulsada d’Espanya- posa de nou els peus a la capital lusitana, la reben apoteòsicament».

                

Carmelita Aubert, convertida en la primera «vedette» de revista a Portugal, obtingué, en aquell país, ressonants èxits als principals teatres fins al 1949, moment en què es retirà. Després, al cap de molts anys, casada, tornà discretament com a turista a l’Estat espanyol diverses vegades, per tal de visitar els seus familiars barcelonins. El seu òbit, esdevingut a Portugal el 1979, fou allà molt lamentat, mentre que aquí, malgrat que Franco ja era mort i enterrat, se silencià. Per això, amb motiu del centenari de la naixença de la gran Carmelita, he cregut oportú dedicar-li aquest petit record i, alhora, convidar el lector a escoltar a Internet algunes de les seves antigues i cèlebres cançons que, per sort, encara enguany es conserven.

  

Emili Casademont i Comas

(“Diari de Girona”)

El porquet era una truja

Sant Maure, sant Pau ermità i sant Antoni abat, les festes dels quals s’escauen a mitjan gener, porten llargues barbes. Ells són els autèntics protagonistes de l’anomenada «setmana dels barbuts», considerada la més freda de l’any. Així, almenys, ho dóna a entendre el vell refrany: «Per la setmana dels barbuts/ governen els tres germans/ tos, moquins i amagamans». Hi ha gent, però, que inclou d’altres sants dins aquest període de temps, com sant Vicenç, per exemple, el protector de la vinya i el vi -el dia 22-, malgrat que alguns no hagin estat mai representats amb barba.

El més popular dels tres sants barbuts que acabo d’esmentar és, sens dubte de cap mena, sant Antoni abat, conegut com a «Sant Antoni del porquet» i «San Antoni dels ases», patró de tots els animals domèstics (al principi, ho era tan sols dels de peu rodó), en honor del qual es fa arreu de les terres catalanes la cavalcada dita dels Tres Tombs, i a qui el genial Salvador Dalí dedicà un quadre surrealista bellíssim, el titulat Les temptacions de sant Antoni, pintat a l’oli l’any 1946, que s’exhibeix a Brussel·les, al Museu Reial de Belles Arts. En aquesta obra, Dalí (el dia 23 és el 23 aniversari del seu decès, esdevingut a l’Hospital de Figueres, ciutat on també veié la primera llum de la vida i on té un cèlebre i visitadíssim museu) hi plasmà les temptacions en què l’home, per regla general, sol caure. O sigui, la del triomf, la del sexe i la de l’or i les riqueses. Es tracta, en definitiva, de les temptacions que sant Antoni, representat pel famós artista empordanès al quadre de referència per un mendicant, agenollat i aguantant una creu feta amb dues varetes per protegir-se, rebé per part del diable al desert.

La festa de Sant Antoni abat, que se celebra el 17 de gener, sembla recordar les festes «consuàlies» romanes, dedicades a la divinitat Cònsua, que vetllava per la salut del bestiar, així com la gran festa de la coronació dels ases davant l’altar de Júpiter, on els forners i flequers, amb els ases lluint corones de murtra i de llorer, feien una espectacular cavalcada que voltava pels carrrers de la vella Roma. Potser és per això que els del ram del pa de l’illa de Mallorca tenen per patró i advocat aquest sant Antoni, que no s’ha de confondre amb sant Antoni de Pàdua.

D’altra banda, cal assenyalar que per Sant Antoni abat, ara fa més o menys un segle i mig, s’havia escenificat a Barcelona, als teatres d’ombres xineses, una comèdia còmica i religiosa que figurava les citades temptacions, on sortien uns dimonis de cua cargolada que, exhibint un aspecte femení molt atractiu, volien fer pecar el sant, mentre que als teatres de titelles, també barcelonins, posaven en escena unes temptacions de sant Antoni molt infantils.

Segons sant Atanasi, bisbe d’Alexandria, sant Antoni, que era molt amic seu, nasqué a Coma (Egipte) l’any 251 i hi morí el 356, a una edat, com pot comprovar-se, força avançada. I, segons una tradició barcelonina, sant Antoni abat, quan encara feia vida d’eremità al desert de Tebaida, visità la capital catalana, cridat pel governador, perquè obrés el miracle d’expulsar el dimoni del cos de la seva filla. Aquell viatge el realitzà a bord d’una barqueta, que tenia forma de nuvolet, barqueta que, un 17 de gener, «ancorà» en una platgeta, just on avui s’aixecà l’edifici del Parlament de Catalunya, i, en el precís moment de posar el sant els peus a la sorra, se li apropà una truja que duia un pobre garrinet, esguerrat i cec, que ell guarí a l’instant, truja que, immensament agraïda, sempre més acompanyà sant Antoni, fins al punt que, quan morí el seu «amo», l’arribà a enterrar i tot. O sigui que, per als barcelonins, el porquet que hi ha a les imatges i estampes de sant Antoni abat, hauria de ser una truja i no pas un garrinet, el qual, tan bon punt restà guarit, arrencà a córrer la mar de feliç i es féu fonedís. A més, al principi, es parlava sempre pertot arreu de «la truja de sant Antoni», però es veu que després es posà de moda parlar d’«el porquet de sant Antoni». Potser, aneu-ho a saber, perquè feia més gràcia. O bé, perquè es considerava més fi...

I referent a sant Antoni i el bestiar porcí, convé indicar, per acabar, que, antigament, s’havia fet a Barcelona una anomenada «rifa dels porcs de sant Antoni». Aquella rifa, a benefici dels hospitals on s’acollia els llebrosos, se celebrà fins l’any 1882, en què foren suprimides totes les rifes locals, per tal que prengués increment l’oficial de l’Estat, i era imitada per moltes poblacions dels Països Catalans, entre les quals figurava la ciutat de Girona. Malgrat la prohibició, però, se’n continuaren organitzant, encara que mig d’amagatotis. I a Ciutat de Mallorca -avui, dita Palma de Mallorca-, segons he trobat escrit, escollien per al sorteig el porc (sovint, igual que a Barcelona, era una truja) més gras de tota l’illa. I qui el tenia, solia vendre’l satisfet perquè fos sortejat, ben convençut que així obtindria una colla d’especials gràcies i favors de sant Antoni abat.

Emili Casademont i Comas

El gran Unamuno

Fou Miguel de Unamuno, rector de la Universitat de Salamanca, el primer que qualificà de “guerra incivil” la Guerra Civil del 1936 al 1939, pocs mesos després que el general Francisco Franco encapçalés la sublevació militar contra el legítim govern de la Segona República. Unamuno, en un acte celebrat al Paraninf de la citada universitat el dia 12 d’octubre del 36, anomenat llavors Día de la Raza, hi digué el següent: “Se ha hablado aquí de guerra internacional en defensa de la civilización cristiana. Pero no, la nuestra es sólo una guerra incivil. Vencer no es convencer, sobre todo, y no puede convencer el odio que no deja lugar para la compasión”.

Posteriorment, molts -intel·lectuals o no- també qualificaren de “guerra incivil” aquella guerra espanyola, que ocasionà una carnisseria fraticida enorme, amb milers d’enterrats a qualsevol lloc i que obligà moltíssimes persones a exiliar-se, a part de les que, víctimes de l’odi dels vencedors (odi que no deixava, en efecte, lloc per a la compassió), foren afusellades, condemnades a penes de presó o, en última instància, a treballs forçats. Cal ressaltar que Miguel de Unamuno, que al principi havia donat suport als franquistes, car creia que eren homes de bé, i que després, en comprovar que empresonaven, torturaven i assassinaven gent honrada, entre la qual hi havia alguns dels seus millors amics, procedí a retirar-lo.

Al Paraninf de la Universitat de Salamanca, Unamuno, el més important exponent de l’anomenada Generación del 98, hi sostingué, aquell 12 d’octubre, una dura confrontació dialèctica amb el general José Millán Astray, el fundador de la Legió espanyola, en el decurs de la qual s’escoltaren diversos crits, per part d’aquest i dels seus seguidors -falangistes, en la seva majoria-, com el de “¡Viva la muerte!” i el de “¡Muera la inteligencia!”, després que Miguel de Unamuno pronunciés una frase, “Venceréis, pero no convenceréis”, que esdevindria fatalment profètica. I, al final, el filòsof, que presidia l’acte, protegit per l’escolta personal de Carmen Polo de Franco, per tal d’evitar “mals majors”, se n’anà cap a casa seva, trist i desenganyat, on quedà reclòs, sota arrest domiciliari, fins que, de forma sobtada, morí el 31 de desembre del mateix any 1936. Abans, el 22 d’octubre, Francisco Franco ja havia signat el decret de destitució d’Unamuno com a rector de la Universitat. Aquest darrer 31 de desembre, per tant, es complí el 75 aniversari del traspàs de Miguel de Unamuno. I la ciutat de Salamanca li dedicà alguns actes d’homenatge i de record, actes que continuaran celebrant-se durant tot el 2012, ja que ha estat declarat “Año Unamuno”, any que, ben mirat, lògicament corresponia al passat 2011.

Miguel de Unamuno i Jugo, assagista, dramaturg, novel·lista, poeta i pensador, havia nascut a Bilbao el 1864, però bona part de la seva vida la passà a Salamanca, tret de l’època que residí a Madrid, per motius d’estudis, i tret, així mateix, d’un període de temps, durant la dictadura de Miguel Primo de Rivera, que s’exilià a l’estranger -a París, concretament-, puix que no era partidari del sistema de govern, mancat de llibertats, d’aquell general d’ingrata memòria, sota el vistiplau del rei Alfons XIII. I fins l’any 1931, amb la proclamació de la República, que comportà la caiguda de la monarquia (no feia gaire que “en Primo”, com li deien a Catalunya, havia deixat de pertànyer al món dels vius), no tornà a ocupar el càrrec de rector de la famosa Universitat castellana.

Unamuno, posseïdor d’una cultura realment excepcional, era un gran coneixedor de les llengües modernes i antigues. Un il·lustre escriptor català, Carles Soldevila, a qui la “guerra incivil” li féu molt de mal, atès que perjudicà seriosament la seva ja brillantíssima carrera literària i periodística, hi tingué una bona relació i amistat. I així, gràcies a ell (que, per cert, dirigí, al llarg d’una colla d’anys, la mítica revista D’Ací i D’Allà, fins que desaparegué el 1936), sabem que Miguel de Unamuno recitava de memòria els poemes de mossèn Cinto Verdaguer i que passà alguns estius a Barcelona, on solia participar activament en les tertúlies de l’Ateneu Barcelonès.

I també sabem, en aquest cas mercès a un article que el mateix Soldevila publicà a La Vanguardia, molts detalls sobre el pensament i l’existència de qui, desafiant el cavaller mutilat Millán Astray i els seus sequaços, gosà dir allò de “Venceréis, pero no convenceréis”, com així, per desgràcia, ocorregué, tot posant en perill la seva pròpia vida. Per altra banda, i acabo, no podem oblidar que Miguel de Unamuno sempre afirmava que “las dos ciudades más bonitas de España son Toledo i Gerona”, tal com em confirmaren diverses personalitats intel·lectuals i polítiques republicanes, tant de Catalunya com de la resta de l’Estat, que, durant els anys 50 i 60 del segle passat, vaig conèixer al seu exili francès. Un elogi que, atès que prové del gran Unamuno, té per als toledans i gironins un valor realment immens.


Emili Casademont i Comas

(“Diari de Girona”)

La Lluna, els llunaris i el gener

No sempre l’any ha començat l’1 de gener. Antigament, ho havia fet el 25 de març, per l’Encarnació, en considerar-se que, en tal data, germinen i fecunden les llavors. Però, amb la finalitat d’honorar més la festa de Nadal, el rei Pere I, el Cerimoniós, manà que, als seus dominis, l’any s’hi iniciés el 25 de desembre. Així, procedí a dictar una pragmàtica (a Perpinyà, el 16 de desembre del 1350), per la qual instituïa que els documents de la cancelleria reial, així com els de tots els tribunals que depenien de la Corona d’Aragó, fossin calculats des de la Nativitat de Jesús. I aquella norma -o llei, com se’n vulgui dir- estigué en vigor durant una època.

I molt més antigament, l’any havia començat cap a mitjan setembre, al principi de l’any agrícola, amb les tasques de la sembra. Llavors, els mesos eren de 28 dies, raó per la qual, quan s’arribava al 31 de desembre, en sobraven una colla, que constituïen un tretzè mes, dedicat a festes i diversions. Un tretzè mes en què s’esdevenien greus calamitats i plagues, cosa que originà -se suposa- l’aversió universal vers el número 13. Aquest calendari, inspirat en el cicle lunar i adaptat a la vida agrícola, perdurà molt de temps, tot i que els romans implantaren ben aviat el seu (copiat, en bona part, de l’hebreu, que ja tenia setmanes), i encara, en alguns nuclis rurals, avui hi ha pagesos que continuen comptant l’any de conformitat amb les feines de la terra.

La representació del curs de l’any, servint-se de la figuració dels treballs agrícoles -o del calendari lunar-, fou un dels temes decoratius preferits pels artistes d’antany. Així, les estacions eren figurades, a les grans catedrals i temples romànics i gòtics, per les collites principals que les caracteritzen. És a dir, la primavera, per les flors; l’estiu, per les messes; la tardor, per les veremes, i l’hivern, per les olives. A la demarcació de Girona, precisament, en tenim un bell exemple al vell calendari de pedra esculpit a la portalada del Monestir de Santa Maria de Ripoll, conegut com La Bíblia de pedra (calendari completíssim, a més, car hi ha «retratats» tots els dotze mesos), portalada que ara aspira a ser declarada Patrimoni de la Humanitat per part de la UNESCO, després que l’Ajuntament de la capital de la comarca de Ripollès hagi acordat trametre a l’organisme esmentat la corresponent petició. El mes de gener, per cert, hi és representat, en aquest cèlebre calendari de pedra de l’històric monestir gironí, per una caldera que penja enmig del foc, al voltant de la qual hi ha uns pernils que l’acompanyen, a fi que es curin i es fumin.

Portalada, amb la representació dels mesos de l’any, del Monestir
de Santa Maria de Ripoll

Fins a una època relativament propera a nosaltres, els calendaris eren anomenats llunaris, terme encara avui ben viu a diversos indrets de les Illes Balears. I en basc, la llengua més primitiva d’Europa, hom dóna a cada mes un nom format pel mot lluna i per la feina més pròpia i adient del moment de l’any que el determina. I és que el llunari, basat en l’observació i l’estudi dels moviments de la Lluna, fou el primer calendari inventat per l’home. D’altra banda, cal remarcar que hi ha molts refranys, provinents dels llunaris, que canten les excel·lències de la lluna de gener, com aquest, per exemple: «La lluna de gener/ la reina del cel és». I no oblidem els que aconsellen a les parelles que es casin durant el mes de gener, sobretot quan la Lluna exhibeix la seva total i esplendorosa plenitud.

I aquells llunaris, com el d’en Bernat Granollachs, també solien oferir pronòstics sobre les persones nascudes en qualsevol mes de l’any. Així, en aquest que acabo de citar, n’hi ha un, el del gener, que adquirí una gran popularitat, fins al punt que, no fa pas gaire temps, encara el vaig sentir recitar en un programa de Ràdio Olot: «Tot home que naixerà/ en aquest mes serà honrat,/ en el treball aplicat/ i la gent l’estimarà./ Mai vençut no es trobarà/ si algun dia té un combat,/ puix per ell serà guanyat/ tot enemic que tindrà». I quant a l’element femení, s’expressava d’aquesta forma: «La dona que naixerà/ en aquest mes serà prudenta,/ molt amable i diligenta/ i gran fortuna tindrà./ Amb un vidu es casarà/ molt ric, de tracte senzill,/ del qual vindrà a tenir un fill/ que molt la divertirà».

La gent hi havia cregut força, en aquestes profecies, al·legant que les «deia» la Lluna, qualificada d’«infal·lible». I encara avui dia n’hi ha molta que, per haver-ho pogut ben comprovar, creu que la lluna de gener té una influència enorme sobre les persones i les coses del nostre planeta. El que la gent ja no creu tant, en canvi, és que la superfície del satèl·lit de la Terra arribés, el llunyà 20 de juliol del 1969 i amb una tecnologia poc avançada o perfeccionada, a ser trepitjada realment pels astronautes nord-americans, tot inclinant-se a pensar que aquelles escenes, ofertes en directe per TV, foren filmades en uns estudis cinematogràfics dels Estats Units. I és que alguns dels seus detalls (una bandera que voleiava, quan a la Lluna no hi ha atmosfera, unes ombres del tot incorrectes, etcètera) eren la mar de sospitosos...

Emili Casademont i Comas

També Jesús i Maria són musulmans

Fins al segle IV, era creença general que Jesús havia nascut entre el 28 de març i el 18 d’abril. Però, l’any 330 i sota el mandat de l’emperador romà Constantí, es fixà, com a data de la seva arribada al nostre planeta, la del 25 de desembre, per tal que coincidís amb la festa del Sol Invicte, una important celebració pagana de l’imperi de Roma, tot dotant-la així de significat cristià.

En realitat, s’ignora quan Jesús -Jesucrist o Crist- nasqué, tot i que se sap que, per culpa d’un error de càlcul de Dionís l’Exigu, fou uns 7 anys abans de la nostra era. Com també s’ignora on tingué lloc l’esdeveniment, que podria ser a Natzaret, ja que sempre s’ha parlat de Jesús de Natzaret i mai de Jesús de Betlem. Per la seva part, l’Alcorà, el llibre sagrat dels musulmans, es limita a indicar que la Verge Maria parí el seu fill «en un lloc apartat, a la frontera amb Egipte». Cal recordar que aquesta religió monoteista, en no reconèixer Jesús com a fill de Déu o Déu mateix, nega que Maria sigui la Mare de Déu, malgrat venerar-la moltíssim i defensar, «a capa i espasa», la seva virginitat. Per als islàmics, Jesucrist fou un gran profeta, enviat per Déu a la Terra, on tornarà al final dels temps, abans del Judici Universal, i farà que tothom conegui l’autèntica veritat.

I convé remarcar que la tradició islàmica afirma que la Verge Maria ocupa al cel un lloc destacadíssim, superior al de Fàtima, la filla predilecta de Mahoma, i que, dels 6.236 versicles que contenen les sures de l’Alcorà, uns 200, se centren en l’elogi de Jesús i Maria, les dues figures principals del cristianisme. És clar que hi ha d’altres aspectes importants, a més de l’assenyalat, que separen els cristians i els musulmans, atès que, per exemple, aquests últims no admeten que Jesucrist morís a la creu i rebutgen, en considerar que només existeix un sol Déu, la teologia de la Trinitat.

Segons l’Alcorà, Josep, fuster i monjo, fou el primer que notà la gravidesa miraculosa de la seva aparent esposa. Sant Gabriel havia anunciat a Maria la concepció que tindria efecte de part de Déu (Al·là): «Se li apareix sota la forma d’un jove bellíssim, quan la delicada i santa Verge es troba completament nua. L’arcàngel no la toca. N’hi ha prou amb la bufada de l’hàlit de Déu que l’empara i la penetra». El llibre sagrat dels musulmans (dictat, asseguren, per Al·là a Mahoma a través de sant Gabriel) defensa fins a l’infinit la reputació de Maria davant les calúmnies jueves. Unes calúmnies que els islàmics no perdonaran mai, car, en opinió del savi Al·lalusí, constitueixen el pecat més horrorós comès pels jueus al llarg de la seva història.

Tots els santuaris cristians consagrats a Maria que hi ha arreu del món islàmic són molt respectats i, fins i tot, massivament visitats per la fidelitat musulmana, sobretot el 25 de desembre, cosa que jo vaig poder constatar personalment, durant aquella ja llunyana època en què vaig exercir la professió periodística al Marroc i a Algèria. Cal recordar, en aquest sentit, que monsenyor Descuffi, bisbe catòlic d’Esmirna, explicà, en el decurs de les sessions del Concili Vaticà II, el següent: «Jo he vist, amb els meus propis ulls, com a la ciutat d’Éfes, a la Casa de Nostra Senyora Maria, la Verge era invocada devotament i sincerament per milers i milers de musulmans, i com n’obtenien favors meravellosos: curacions… i àdhuc m’atreviria a afirmar que miracles extraordinaris».

D’altra banda, he de dir que, en àrab clàssic, la complicada llengüa de l’Alcorà, jo he llegit les més belles llegendes marianes. Una d’elles, per exemple, és la relativa al naixement de Jesús, en la menjadora de l’estable d’un ase, on es conta d’una manera exquisidament poètica que, quan la Verge Maria acabà de parir el seu fill, una gentil palmera que hi havia a l’entrada s’inclinà i, per mandat diví, li oferí dolços i refrescants dàtils. D’aquí ve, per cert, el costum d’oferir dàtils a les parteres musulmanes.

La vida de la «nostra» Mare de Déu i, alhora, Verge Maria, segons s’explica en un treball d’investigació, basat, en part, en les creences islàmiques i publicat a la revista Muy Historia, no degué ser fàcil. «Con toda seguridad -diu-, no sabría leer ni escribir, y difícilmente podría haberse vestido con las sedas con las que la han imaginado miles de artistas, unas ropas sólo al alcance del 2 por ciento de la población». I després d’indicar que, encara que no se’n coneixen retrats reals, és dubtós que els ulls de Maria fossin blaus i el seu cabell ros, afegeix que «por contra, debió ser morena, de ojos oscuros y rasgos semitas».

De qualsevol manera, jo estic ben convençut que la «nostra» -insisteixo- Mare de Déu i, alhora, Verge Maria (el citat treball apunta que s’hauria casat a Natzaret als 13 anys d’edat) era una dona realment bellíssima. I és que, d’això, en tinc una prova del tot fiable. Una prova que, de forma miraculosa, la Mare de Déu de Núria em proporcionà, contemplant una vegada la imatge que té al seu santuari del Pirineu gironí, fet que em produí una joia inenarrable.

Imatge de la Mare de Déu de Núria

Emili Casademont i Comas
(“Diari de Girona”)

La REM

En iniciar-se la dècada dels anys 1950, les comarques gironines (i amb elles, en major o menor grau, totes les altres de l’Estat espanyol) resultaren afectades per una terrible «febre radiofònica». En un moment donat, hi hagué emissores a Girona, Palamós, Blanes, Puigcerdà., Olot, Ripoll… i àdhuc en funcionava una a Sant Hilari Sacalm, durant els mesos d’estiu, per als turistes. O millor dit, per a les persones, la majoria d’edat una mica avançada, que anaven a la citada localitat de la Selva a «prendre les aigües». Totes aquelles emissores, que al principi «actuaven» sota la batuta d’un patronat local, passaren després a dependre de la REM (Red de Emisoras del Movimiento), tret de Ràdio Girona, creada el 1933 i filial de Radio España de Barcelona, l’antiga Ràdio Associació de Catalunya. I, com que encara no s’havia «inventat» la freqüència modulada (FM), utilitzaven l’ona mitjana, anomenada també ona normal, per bé que l’emissora de Palamós (La Voz de la Costa Brava) havia començat a emetre en ona curta, motiu pel qual rebia molts controls de terres llunyanes, sobretot d’Itàlia.

L’eufòria era impressionant. Amb més bona voluntat que no pas encert, aquelles emissores (Ràdio Girona constituïa un cas ben diferent) en feien moltes, de coses. La gent de cada poble se sentia plenament identificada amb la «seva» ràdio. Val a dir que hi col·laborava amb gran entusiasme. Ràdio Blanes n’era tot un bell exemple. Durant els seus primers temps, quan encara la REM no se n’havia apoderat i tenia els estudis a les golfes del Primer Casino, els clients d’aquella entitat (de fet, una cafeteria) sempre estaven a punt de donar un cop de mà (o «de veu») als locutors de l’Emisora Villa de Blanes, indicatiu que llavors utilitzava l’estació, la veu de la qual, en hores diürnes, arribava amb força potència fins a Barcelona i Girona.

Aquella eufòria, però, no durà gaire. Perquè, tot just encetada la dècada dels anys 1960, el Govern començà a tancar emissores. La raó era que produïen greus interferències a la radiodifusió europea. Però, al marge d’això (que no deixava de ser cert), hi havia un problema que la REM contemplava tota esverada: aquelles emissores espanyoles seves (qualificades de «pirates» per part dels alts organismes radiofònics internacionals) eren d’allò més deficitàries, llevat d’unes poques, com La Voz de la Costa Brava, que guanyava diners i feia programes de gran qualitat -alguns, al llarg dels mesos turístics, en diferents idiomes-, ja que comptava amb una plantilla de bons professionals, encapçalats pel periodista Jaume Sureda i Prat, que arribaria a dirigir posteriorment el Diari de Girona. Això no obstant, l’emissora fou obligada a abandonar l’ona mitjana i passar a l’FM, quan pràcticament ningú no tenia aparells receptors d’aquesta mena. Foren moltes les gestions dutes a terme perquè La voz de la Costa Brava pogués continuar emetent en ona mitjana, però tot resultà inútil.

El que sí que hi hagué llavors fou la possibilitat que a la ciutat de Girona s’instal·lés una emissora de la REM. En efecte, a Jaume Sureda (nomenat, l’any 1962, delegat a les comarques gironines d’aquella cadena estatal condemnada a desaparèixer) li ordenaren que agafés l’emissora d’ona mitjana de Palamós, que la traslladés a Girona i que comencés a funcionar amb l’indicatiu de La Voz de Gerona. Ell, però, al·legà, amb molt bon criteri, que allò seria perdre el temps, ja que La Voz de la Costa Brava disposava d’uns equips bastant obsolets i no podria competir, quant a cobertura i qualitat de so, amb Ràdio Girona. Llavors, els de la REM li digueren que, entre els de La Voz de la Cerdaña (Puigcerdà) i els de La Voz de la Costa Brava, els tècnics miressin de fer una emissora nova. Lamentablement, però, de l’estació ceretana, que havia gaudit de molta escolta a les terres veïnes de França, no se’n pogué aprofitar res, puix que duia alguns mesos fora de servei i l’aigua de la pluja havia malmès els seus aparells. Comunicat tot allò a Madrid, la resposta que en Sureda rebé fou la següent: «No te preocupes. Te mandaremos una emisora nueva». Una emissora nova de trinca que mai no arribà al seu destí. Això passava poc abans que La Voz de Gerona, de la cadena Sidical, s’instal·lés a la ciutat del Ter i de l’Onyar.

Ara, tota aquesta història m’ha vingut a la memòria, després de llegir que l’Ajuntament de Puigcerdà prepara un homenatge als fundadors, l’abril del 1952, de La Voz de la Cerdaña (nom que, oficialment, dugué l’emissora ceretana), com Josep Vinyet i Estebanell, per exemple, que n’esdevingué el primer director. I és que jo, per haver estat col·laborador informatiu de La Voz de la Costa Brava i de Ràdio Blanes en ona mitjana, vaig viure l’etapa final de les estacions gironines de la REM. A part que Jaume Sureda i Prat, inoblidable amic i company, ja m’havia dit que comptava amb mi per a la «seva» emissora La Voz de Gerona, els estudis de la qual pensava ubicar-los al local on editava i dirigia les revistes Usted i Gerona Deportiva.

La Voz de Madrid, que fou l’emissora central de la REM, tingué grans figures de la ràdio, com els avui traspassats Boby Deglané i (a la foto) Joaquín Soler Serrano.

Emili Casademont i Comas

(Diari de Girona)