La meva Maria Àngels Anglada

Isabel-Clara Simó fou qui fa temps em presentà Marta Pessarrodona. La Marta, il·lustre escriptora, poetessa i traductora, natural de Terrassa, publicaria anys més tard, el 2006, el llibre Donasses, on fa un retrat de 22 dones de la cultura, ja traspassades, algunes de tant pes històric com l’actriu Margarida Xirgu o Frederica Montseny, aquesta última, encara que pugui semblar sorprenent -era anarquista-, ministra de Sanitat durant la Segona República Espanyola. Una ministra que, després de la mort d’en Franco, abandonà provisionalment el seu llarg exili de Tolosa de Llenguadoc i visità, el 1978, la seva Catalunya natal, en la qual pronuncià algunes conferències (en recordo una a Figueres), al cap de pocs mesos d’haver escrit i publicat la seva biografia el periodista barceloní -i bon amic meu- Agustí Pons.

A les pàgines de Donasses, Marta Pessarrodona -traductora, per cert, de Virgínia Wolff-, hi retrata, per començar, Dolors Monserdà, considerada la primera escriptora en català, i, per acabar, la també escriptora Montserrat Roig, filla de Tomàs Roig i Llop, amiga íntima seva, morta molt prematurament el 1991. I hi ha, entre d’altres dones que han jugat un paper importantíssim dins la societat de casa nostra, Carme Kurr, Remedios Varo, Caterina Albert, Aurora Bertrana, Mercè Rodoreda, Irene Polo, Maria Aurèlia Campmany…i Maria Àngels Anglada. Aquesta darrere traspassada el 23 d’abril del 1999 a Figueres, ara fa una dècada, per Sant Jordi, en plena celebració del Dia del Llibre, festa instituïda en memòria de William Shakespeare i Miguel de Cervantes Saavedra, que volaren al Més Enllà en la data citada. Almenys, això és el que es diu oficialment, perquè sembla que no fou pas així.

No té res d’estrany que Pessarrodona pensés en l’Anglada i la inclogués en el seu llibre, ja que Maria Àngels fou tota una gran donassa, en el millor sentit de la paraula, de Catalunya. I d’això, qualsevol, fent un petit cop d’ull a les seves dades biogràfiques, pot adonar-se’n. O bé, fent una visita a l’exposició que, sobre la seva vida i obra, s’inaugurà la setmana passada al figuerenc Museu de l’Empordà i que romandrà oberta fins al 8 de novembre. «Els escenaris de les obres de Maria Àngels Anglada -s’assenyala amb encert a la tarjeta de presentació de la mostra-, els hem de buscar a la plana de Vic de la seva infantesa, als racons empordanesos que va aprendre a estimar, així com als paisatges d’Itàlia i Grècia que sovint foren destinació dels seus viatges». I és que l’Anglada, per exemple, mai no oblidà la ciutat de Vic, lloc de la seva naixença i de la seva primera joventut, abans d’anar a viure a l’Alt Empordà, després de contraure matrimoni amb Jordi Geli -antic company seu d’estudis universitaris a Barcelona-, que tenia una propietat a Vilamacolum, i on, un cop instal·lada a Figueres, féu de professora en un centre d’ensenyament privat.

Personalment, vaig conèixer Maria Àngels Anglada a la redacció de Canigó, revista on feia crítica literària, igual que el seu marit (que fou, durant un curt període de temps, conservador del Museu de l’Empordà), a mitjan anys 60. El 1979 guanyà el Premi Josep Pla de narrativa amb Les Closes i, el 1994, li arribà la consagració entre el gran públic amb El violí d’Auschwitz. En «emigrar» Canigó a Barcelona i fundar-se a la capital altempordanesa -el 1977- el bisetmanari 9 País, vaig tenir l’alt honor de poder comptar amb Maria Àngels. Com a director del nou periòdic, de seguida li vaig oferir que formés part del nostre equip de redacció en qualitat de col·laboradora, cosa que ella acceptà encantada. A partir de llavors, per tant, molt directament vaig poder copsar les seves excelses virtuts. Era una dona intel·ligentíssima, molt culta i una magnífica escriptora i poetessa. I sovint, ja que dominava com ningú la llengua catalana, li consultava quina era la forma més correcta d’escriure determinades paraules que provocaven discussió, i encara avui dia en continuen provocant.

Recordo molt especialment quan Maria Àngels Anglada fou guardonada, a Barcelona, amb el Premi Josep Pla. L’endemà, vaig anar a felicitar-la al seu domicili del carrer de la Muralla, on encara estava acabant de «pair» l’èxit literari obtingut, tot lluitant, alhora, contra un refredat de mil dimonis escuats, que motivà que la seva veu, en les entrevistes que la nit anterior li havien fet per ràdio i televisió, sortís un xic «distorsionada». L’Anglada agraí la meva felicitació, que endevinà a l’instant que em sortia del fons de l’ànima, i estiguérem una bona estona fent petar la xerrada.

I també recordo molt especialment que, temps més tard, la guanyadora del Premi Josep Pla tingué la gentilesa de lliurar-me un exemplar del llibre El canonge Jaume Collell, que porta com a subtítols «El Periodista i «El Catalanista», obra en què Joan Anglada i Vilardebó, el seu pare -que també fou un destacat periodista vigatà-, rememora la important figura del citat eclesiàstic, amb el qual col·laborà estretament i entusiàsticament. Es tracta d’un exemplar (el llibre s’edità el 1983, gràcies al Patronat d’Estudis Ausonencs i els fills i les filles de l’autor), que m’omple d’orgull i satisfacció, atès que la meva Maria Àngels Anglada, amb el pensament posat en el canonge Collell (que parlà de nació catalana, abans que ho fessin Valentí Almirall, Josep Torras i Bages i Enric Prat de la Riba), hi escrigué aquesta senzilla però molt emotiva dedicatòria: «A Emili Casademont, també un periodista i catalanista de soca-rel, en memòria del meu pare».

Emili Casademont i Comas

Troia o Júlia i Sant Julià de Ramis

Segons la llegenda, els grecs, al segle XII abans de Crist, declararen la guerra a Troia, per tal de venjar-se d’un ultratge; però els troians, forts i ferms, no permeteren que posessin els peus a la seva ciutat, sotmesa a un cruel assetjament per mar. Així, els de Grècia decidiren abandonar la lluita. Més ben dit, ho feren veure, car deixaren, molt a prop de la costa, un enorme cavall de fusta, a l’interior del qual s’ocultaren els seus millors guerrers. Els troians anaren a buscar l’«animal» i, confiats, l'introduïren a casa seva, pensant que es tractava d’un regal dels déus. Aleshores, els grecs, en sortiren per sorpresa i, sense compassió, procediren a «liquidar-los», provocant, al mateix temps, un paorós incendi que arrasà la la ciutat. Això no obstant, alguns veïns de Troia pogueren fugir i es refugiaren a diversos països.

Tothom, a la Grècia antiga, estava convençut que la Guerra de Troia, inspirada en aquesta llegenda i narrada en els poemes èpics d’Homer, La I·liada i L’Odissea, era certa. Més tard, però, se li donà el caràcter de relat mitològic, que no deixa de ser també llegendari, i ningú no s'atreví a discutir-ho. I això durà fins al 1870, any en què l’arqueòleg alemany Heinrich Schtlemann descobrí, en el decurs d’unes excavacions, que Troia havia arribat realment a existir, fet confirmat per d’altres col·legues seus.

I hi ha, en tot això, una història curiosa, recollida per Joan Amades a les pàgines del Costumari Català, a la qual l’il·lustre folklorista català dóna força credibilitat. Resulta, segons la dita història, que uns troians fugitius de la destrucció de la seva ciutat, ubicada a l’Àsia Menor, les ruïnes de la qual es troben a la província turca de Canakkale, en una planúria existent entre els Dardanels i el mar Egeu, embarcaren en un vaixell que navegà a la deriva, fins que les ones el menà cap al lloc on hi ha, actualment, el poble de Sant Julià de Ramis, en una època molt llunyana en què el Gironès era mar, poble (pertanyent, com és sabut, a aquesta comarca) que gaudia d’una platja immensa. «Sant Julià de Ramis -diu Amades- és la continuació d’una ciutat molt populosa, situada al peu d’un turonet immediat, anomenada Troia o Júlia, que li va donar nom, construïda pels fugitius». I el folklorista continua explicant: «Segons la veu popular, aquesta gran ciutat era igual que la de Troia, la qual els seus fugitius volgueren imitar. Era de planta circular, amb una gran plaça al mig. Estava voltada de muralles, amb un sol portal que donava a l’únic carrer de la població, que s’estenia en cercles i més cercles, ara avançant, ara reculant, però sempre en forma de rodona, i que acabava a la plaça, sense cap travessia ni altre carrer o carreró en tot el curs ni en tota la ciutat. Aquesta topografia sembla laberíntica, però no en té res; ben al contrari, com que només hi ha una via, res no té pèrdua perquè en el seu curs es troba tot».

Per altra banda, Amades (enguany, precisament, commemorem el cinquantenari de la seva mort), després de comentar que, fins a començament del segle XIX, el jovent dels pobles de la rodalia de Sant Julià de Ramis solia acudir el dia dels Sants Metges -sant Cosme i sant Damià-, que és el 27 de setembre, a la festa major de la localitat (aquest any, per cert, els metges gironins han recuperat una vella tradició, com és la de celebrar, a Sant Julià, la diada dels seus celestials patrons), indica -o indicava el 1956- que «de la ciutat de Júlia o Troia, ja no en resta res». No obstant això, jo recordo que, en haver-se acabat la Guerra Civil, encara alguns veïns de Sarrià de Ter, del Pont Major, de Celrà, de Medinyà, etc., quan s’apropava la diada dels Sants Metges, deien: «Anirem a Sant Julià, per sant Cosme i sant Damià, a veure els juliencs i les julienques (o els ramiencs i les ramienques) i tot allò que hi queda de Troia». De vegades, per cert, trobaven algunes pedres que creien que n’havia format part -sobretot, al lloc on s'aixeca l'ermita dels Sants Metges-, i, més contents que unes pasqües, no dubtaven a «rampinyar-les».

El bon amic i company Daniel Bonaventura deia l’altre dia, en un reportatge publicat en aquestes pàgines del Diari de Girona, que «derrotades muralles, escales amb els seus corresponents portals, paviments de còdols que havien estat transitats pels indiquetes, abans de perdre la guerra contra els romans, i moltes restes ceràmiques i metàl·liques han aflorat aquest estiu en les excavacions arqueològiques que, sota la direcció de la Universitat de Girona, s’han fet al poblat ibèric de la muntanya de Sant Julià de Ramis». I l’arqueòleg Jordi Sagrera, després d’assenyalar, en el mateix reportatge, que s’havia recuperat una espassa de ferro d’uns 50 cms. de llargada del segle V abans de Crist, afirmava que, plens d’il·lusió, «prosseguirem la tasca d’excavacions a Sant Julià», mentre l’alcalde de la població, Narcís Casasa, es mostrava molt satisfet dels resultats de les excavacions fetes fins ara, tot esperant que, en el futur, les troballes arribin d’allò més lluny i, en conseqüència, siguin importantíssimes.

A Sant Julià de Ramis, en matèria d’excavacions arqueòlogiques, hi ha moltíssima feina a fer. I, si es porta a terme -cosa que cal desitjar-, bé podria ser que, al final, tinguessin raó tots aquells que, en temps reculats, afirmaven que allà hi havia hagut la Troia gironina. De moment, es pot assegurar que Troia és sinònim de Júlia, segons el vell parlar de la nostra terra, i que de Júlia prové Sant Julià -Sant Julià de Ramis-, atès que el cristianisme propicià que molts pobles i ciutats, tal com ressalta Joan Amades al Costumari Català, adoptessin noms del seu santoral.

Ermita dels Sants Metges

Emili Casademont i Comas

Els palauencs-gironins

Amb l’annexió a Girona del municipi de Palau-sacosta, fet ocorregut el 1963, hi hagué un petit sector, integrat per alguns immobles situats a l’esquerre de la carretera N-II, anant cap a Barcelona, just allà on acabaven les casernes de l’exèrcit, i pels actuals carrers de la Universitat de Montpeller -el de l’antiga bòvila d’en Montseny-, de Saragossa, de Sant Ignasi i d’algun altre, els veïns del qual perdérem la doble «nacionalitat» de què gaudíem. I és que es donava el cas curiós que, per qüestions d’Església, pertanyíem a Palau, mentre que, per qüestions d’Ajuntament, a Girona. És a dir, que els que hi vivíem érem palauencs-gironins. Jo, a més, vaig néixer al carrer de Sant Ignasi i vaig ser batejat, per mossèn «Francisco», a l‘església de Palau-sacosta. D’altra banda, els meus avis materns, acompanyats més tard pels meus pares, dormen el son etern al cementiri que hi ha a tocar de la citada església, on els encarregats de portar-me al món pronunciaren, l’any 1935, el «sí, pare».

El carrer de Sant Ignasi deu el seu nom a uns catòlics empedreïts, com el meu propi avi matern, afeccionats als exercicis espirituals, al principi de la dècada dels trenta del segle passat. Ocupaven aquell loc quatre cases, algunes de planta baixa, amb la seva corresponent eixida o pati, rodejades de camps de conreu. I, en un d’aquells camps, s’hi alçava majestuosa la imatge d’una gran masia, Can Montiel, de la qual enguany no queda ni el més mínim rastre. Can Montiel, denominació que no sé pas de què li venia, car els seus propietaris es deien Noguer, era com una mena de «casa pairal» dels palauencs-gironins. Allà anàvem a proveir-nos de llet (llet de vaca, de la bona, que la velleta senyora Maria, l’àvia de la masia, encara, en la meva infantesa, m’havia arribat a servir), de verdura, d’ous, etc. I molts veïns, pel segar i el batre, col·laboraven, amb entusiasme, en aquestes feines. Feien realment goig les terres de Can Montiel del carrer de Sant Ignasi, en les quals creixia ufanós el blat, la userda, etcètera. I força més, sens dubte, el tros de regadiu, ple d’arbres fruiters, on tantes suors havia vessat el matrimoni de la casa, en Lluís i la Dolors. I, fins i tot, dos sacerdots, membres de la família Noguer: el vell mossèn Josep, capellà de l’església gironina de Sant Feliu (encara sembla que el veig, lligant amb devoció unes tomateres), i mossèn Josep Maria, com senzillament li dèiem, «oblidant» que ja era canonge de la Catedral de Girona i tenia el títol de doctor.

De Can Montiel, una vegada, quan se’m «donà» de jovenet per pintar, vaig fer-ne una aquarel·la. Recordo que, des del carrer Saragossa (encara innominat, conegut popularment com el dels Xiprers, per haver-n’hi una llarga filera, i situat darrere les casernes militars), els meus pinzells plasmaren damunt la tela una àmplia panoràmica de la masia, amb els seus pins, els seus pallers, el seu gran viver, etc. I també amb el seu eucaliptus i la seva figuera, que s’aixecaven al bell mig de l’immens galliner. El meu quadre respirava moltíssima poesia. Tota la que m’inspirava Can Montiel, que donava caràcter i personalitat al sector, avui tan diferent del d’abans, «cruspit» per la gran i moderna Girona, igual que tot l’antic municipi, eminentment agrícola, de Palau.

Els palauencs-gironins, per cert, en molts moments, malgrat que pertanyíem a l’Ajuntament de la ciutat dels quatre rius, ens havíem sentit més a prop del de Palau-sacosta, on podíem obtenir amb certa facilitat determitats documents, com aquell salconduït de fronteres per poder viatjar. Un salconduït que, després de bastants anys d’haver-se acabat la guerra, encara les autoritats gironines exigien, fins que el mateix Franco, assabentat per casualitat -i amb sorpresa- d’allò, en una visita que féu al castell de Peralada, propietat de Miquel Mateu, ordenà anul·lar-lo. D’altra banda, recordo que la caseta dels burots (que venia a ser com una mena de duana entre municipis) estava col·locada, a la dècada dels quaranta, al costat mateix de la torre d’en Montseny, just a l’entrada de l’avui carrer de la Universitat de Montpeller i al peu de la carretera de Barcelona, caseta que semblava indicar -i, de fet, així ho indicava- que aquella era la «frontera» gironina-palauenca. I una altra cosa que em ve ara a la memòria és que, un parell d’anys (en els inicis dels seixanta), els palauencs-gironins germans Rabell tingueren cura d’organitzar la Festa Major de Palau-sacosta. Els Rabell, propietaris d’una coneguda agència de publicitat al carrer Nou de Girona, vivien a l’anomenada «escala de la font», a menys de mig pas d’on, cap al nord, hi havia l’«oficina» dels burots, que seria traslladada després més avall, o sigui, al territori pertanyent, a tots els efectes, a Palau. I, en aquella època, es tocaren sardanes, al vespre, davant l’hostal també palauenc-gironí de Ca la Rita o de Can Quimet, per un costat, i dels tallers de la Renfe, per l’altre, que era només gironí, ballades al bell mig de la carretera de Barcelona, llavors, a hora fosca, la mar de tranquil·la.

Aquells dos anys de la Festa Major de Palau-sacosta, celebrada el 29 de setembre, foren els darrers que visqué el municipi (que sempre, en tal data, sabé honorar molt bé el seu patró, l’arcàngel sant Miquel), abans de quedar convertit en un barri de la ciutat de Girona. Del llibre-programa del primer, on hi ha un article meu, escrit en castellà a Tetuan (ciutat en què jo, aleshores, exercia la professió periodística al Diario de África), en guardo un exemplar. De l’altre, per contra, on també hi ha un article meu -aquest, miraculosament, publicat en català!-, redactat al domicili palauenc-gironí que vaig tenir durant força temps), cap. De forma incomprensible, he perdut l’únic que conservava al meu arxiu, cosa que, com cal imaginar, em sap molt de greu…

Emili Casademont i Comas

Ferrer i Guàrdia, l’«instigador» de la Setmana Tràgica

Per Emili Casademont i Comas

Fou Francesc Ferrer i Guàrdia qui pagà de debò la «festa» de la Setmana Tràgica a Barcelona, on es registraren gravíssims i mortals incidents, ja que el culparen d’haver-ne estat l’instigador. Per aquesta raó, l’afusellaren a Montjuïc, ara farà 100 anys (el proper 13 d’octubre, a trenc d’alba), després d’un judici ple d’irregularitats, tal com recorda Capçalera, la revista del Col·legi de Periodistes de Catalunya, en el seu número corresponent a l’actual mes de setembre, que, en un reportatge signat per Francisco Bergassa, denuncia, amb pèls i senyals, que tota la premsa -la no suspesa per la censura dels governants- contribuí poderosament a condemnar Ferrer i Guàrdia. És més, el setmanari La Actualidad, molt abans de ser l’home jutjat, publicà un gravat, en el qual hom podia veure uns soldats que pijaven un taüt cap al citat castell de Montjuïc…

L’Escola Moderna
Francesc Ferrer i Guàrdia, que estudià a fons l’ideari de Pi i Margall i que pertanyia a la lògia maçònica Veritat, donà suport al pronunciament militar que pretenia proclamar la República l’any 1886. Però, en fracassar aquella acció, s’hagué d’exiliar a París, on, a més d’ensenyar castellà, concebé els conceptes educatius anarquistes que, més tard, aplicaria a l’Estat espanyol, gràcies a una herència que rebé d’una antiga alumna seva, Ernestina Meunier. Així pogué crear l’Escola Moderna a Barcelona, fins que, el 1906, Mateo Morral, traductor i bibliotecari del seu centre educatiu, perpetrà l’atemptat frustrat contra Alfons XIII, fet que motivà que Ferrer i Guàrdia, per complicitat, fos tancat un any a la presó Model de Madrid, si bé després fou absolt. I, tot seguit, aquest pedagog català es traslladà a Bèlgica, país on fundà la Lliga Internacional per a l’Educació Racional de la Infància. A Brussel·les, precisament, sempre hi ha tingut, després del seu afusellament, un monument dedicat.

Francesc Ferrer i Guàrdia era un personatge molt incòmode per a la monarquia, el Govern de Maura i l’Església. I, d’haver viscut durant l’època de l’última i llarga dictadura espanyola, n’hauria també estat per a Franco. Un Franco, per cert, que, volent «imitar-lo», intentà fer-se igualment maçó, però que, en no aconseguir-ho, mai, a partir de llavors, no pogué veure la maçoneria ni en pintura...

Protestes airades
Totes les institucions de l’Estat del temps de Ferrer i Guàrdia decidiren condemnar amb el màxim rigor una revolució, la de la Setmana Tràgica, que havia amenaçat seriosament els pilars que sostenien l’oligàrquic, autoritari i corrupte règim que encarnaven. I l’Església, per la seva part, veié la possibilitat, en aquella brutal repressió governamental, d’acabar amb un sistema educatiu que desemmascarava el sectarisme dogmàtic de les seves escoles.

L’execució de Francesc Ferrer i Guàrdia aixecà a l’estranger enormes onades de protesta i Alfons XIII, alarmat, decidí destituir Antoni Maura. Però, poc temps després de la mort d’aquest lliurepensador, s’obriren arreu del món diverses Escoles Modernes, inspirades en la seva pedagogia, algunes, fins i tot, d’allò més importants, com la Modern School, a Nova York, el 1911.

Monòlit a Barcelona
Abans m’he referit al monument que Ferrer i Guàrdia posseeix a Brussel·les, que, per a molts catalans i espanyols que visitaven la capital belga durant els anys del franquisme, constituïa una veritable sorpresa, ja que no sospitaven que aquell «individu», satanitzat i maleït al nostre Estat, gaudís allà de tan bona consideració.

Una bona consideració que, des del 13 d’octubre del 1990 (ja recuperada, diguem-ho així, la democràcia), també, en certa manera, té a Barcelona, ja que l’Ajuntament de la ciutat inaugurà un monòlit, a la muntanya de Montjuïc, el qual recorda que Francesc Ferrer i Guàrdia fou un destacat pedagog anticlerical que fomentà la solidaritat i l’educació lliure d’autoritat coercitiva, tot comptant amb els anarquistes com a grans adeptes, fins al punt que els sindicats i les associacions obreres en què aquells tenien influència contribuïren a crear moltes Escoles Modernes.

Cap prova
Ja he indicat que tota la premsa de l’època, tant la barcelonina com la de la resta de l’Estat espanyol (suprimida, per ordre governamental, la d’esquerres), se sumà a l’acarnissada campanya contra Ferrer i Guàrdia. L’òrgan de la Lliga, La Veu de Catalunya, per cert, es negà a publicar un article del poeta Joan Maragall, titulat La ciutat del perdó, en un darrer intent per salvar-li la vida, mentre que La Vanguardia exigí que no s’atorgués cap perdó als culpables de la Setmana Tràgica, cosa que compliren els membres del Consell de Guerra que els jutjaren, llecs en matèria jurídica. A més, gairebé l’únic que coneixien del sumari, el dia de la vista pública, era allò que els periòdics conservadors i ultraconservadors, amb molta «mala bava», havien explicat.

I així, Francesc Ferrer i Guàrdia fou afusellat, acusat de ser l’instigador d’aquella revolta, sense cap mena de prova, fet que féu dir al diari anglès The Times: «Per negligència o estupidesa, el Govern espanyol ha confós la llibertat d’instrucció i consciència, el dret innat de raonar i expressar el seu pensament, amb el dret d’oposició, assimilant-lo a una agitació criminal», mentre que Anatole France, el cèlebre escriptor francès, premi Nobel de Literatura, per la seva part, afirmà, en una carta oberta, el següent: «El crim de Ferrer i Guàrdia és el de ser republicà, socialista lliurepensador; el seu crim és haver creat l’ensenyament laic a Barcelona, instruït milers de nens en la moral independent; el seu crim és haver fundat escoles».

Mala imatge
Amb l’afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia, no hi ha dubte que el Regne d’Espanya oferí al món civilitzat, ara es complirà un segle, una mala imatge, una imatge tristíssima...

Monument a Brussel·les

Tot allò que s’ha ocultat sobre Pep Ventura

Emili Casademont i Comas
Periodista I escriptor

Fou gràcies a un destacat escriptor i polític de Figueres, Josep Puig i Pujades, que es pogué saber amb exactitud la data del naixement de Pep Ventura, a Alcalá la Real (Jaén), al cap de mig segle de la seva mort, esdevinguda a la capital de l’Alt Empordà. Puig i Pujades, en comprovar que tothom hi deia la seva, en aquest assumpte, i que acabava d’aparèixer una novel·la escrita per Pere Corominas sobre l’”avi” Pep, que embolicava encara més la troca, s’interessà pel tema, tot aconseguint que, des d’aquella ciutat andalusa, li enviessin una còpia de la partida de baptisme del músic, on es “revelava” que aquest havia nascut el 2 de febrer del 1817.

Gran sorpresa
Josep Puig i Pujades, la vida del qual s’extingí, després de la Guerra (in)Civil, al seu exili de Perpinyà, però que avui reposa al panteó d’homes il·lustres del cementiri de Figueres, descobrí, per altra banda, amb gran sorpresa, que Pep Ventura no es deia pas Josep Maria Ventura com tothom creia aleshores, sinó Josep Maria Vuenaventura, ja que així ho certificava la còpia del citat document: “Yo, don Juan Agustín Pariente, presbítero (…), bauticé solemnemente a un niño que me informaron nació ayer, exactamente el 2 de febrero de 1817, como a las siete de la tarde, y le puse el nombre de José María de la Purificación, hijo legítimo de Benito Vuenaventura, sargento segundo de la primera compañía del Batallón primero, segundo ligero, y Antonia Casas; abuelos paternos, Miguel Vuenaventura, sargento de la compañía fija en Rosas, y Margarita Fontico; maternos, José Casas y Ángela Casas (…)”.

El primer cognom d’en Pep Ventura, per tant, era el de Vuenaventura (amb b baixa, la lletra inicial), fet que Josep Puig i Pujades, en un article publicat a la revista figuerenca “La Dansa Més Bella”, il·lustrat amb una foto del retrat que un joveníssim Salvador Dalí havia dibuixat del personatge que creà la sardana llarga i reformà la cobla, no trigà gaire a “esbombar”…

Cal advertir que, a la primera meitat del segle XIX, els castellans solien escriure “vuenaventura” en lloc de “buenaventura”, atès que acostumaven a substituir la be alta per la be baixa de moltes paraules, costum del qual encara resten, en l’actualitat, alguns vestigis. En aquest sentit, recordo que no fa gaire hi hagué un porter de l’equip de futbol de la Unió Esportiva Figueras, procedent del sud de l’Estat espanyol, que, en el seu DNI, hi figurava, en lloc de Caballero, “Cavallero”…

Catalanització
L’”avi” Pep, indicava també Puig Pujades en el mateix article, mai no usà el seu primer cognom real. Sempre el procurà amagar, catalanitzat-lo almenys tres cops. Així, en casar-se el 16 d’abril del 1837 amb Maria Llandric, se’l canvià pel de Bentura (Bentura, sí, amb be alta, perquè els catalans, llavors, ben al contrari de com obraven els castellans, solien reemplaçar la be baixa per la be alta). Més endavant, quan exercí com a professor de música a l’Institut de Figueres, pel de Bonaventura. I el 17 de novembre del 1864, en “Pep de la tenora”, en enviduar i contraure matrimoni en segones núpcies amb Margarida Ripoll, convertí, de forma ja definitiva, el seu primer cognom en Ventura.

“Sortosament per a nosaltres, empordanesos, que hem sentit percudir en la nostra ànima amb el calfred de les grans emocions el refilar de la música d’aquest personatge tan insigne, música pastada amb la nostra terra i el nostre cel, pura com la neu del Canigó i apassionada com el Mediterrani proper, per a nosaltres, repeteixo, aquest personatge tan insigne sempre serà en Pep, a seques (familiarment , amb tot carinyo i amb tot respecte), l’home que salvà de la mort aquesta dansa de reis, que és la sardana”, cloïa Josep Puig i Pujades el seu article, ja que abrigava el temor que la divulgació de la notícia que Pep Ventura s’anomenava, en realitat, Josep Maria Vuenaventura (o Josep Maria Buenaventura, si volem escriure aquest cognom de manera correcta en la llengua de Cervantes) no cauria gens bé entre els catalans i, sobretot, entre els amants de la sardana, com, efecte, així succeí. Pero hom procurà ràpidament ocultar allò que havia descobert Puig Pujades, tot restant ben aviat oblidat aquell disgust o aquella decepció…

Aspectes inèdits
Actualment, s’investiga molt. I les investigacions, malgrat no poder disposar d’alguns documents importants -perduts o destruïts, durant o després de la Guerra (in)Civil-, solen donar bons resultats. Així, pel que fa a Pep Ventura, la gironina Anna Costal, llicenciada en Història i Ciències de la Música per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), ha declarat que, últimament, ha presentat una tesina erncaminada a obtenir el doctorat, titulada “Pep Ventura: moda, sàtira i revolució”, fruit de dos anys d’estudi i anàlisi de les sardanes de l’”avi” Pep, feina que mai no s’havia fet i que li ha permès descobrir aspectes inèdits del músic. “Es tracta -ha afirmat- d’un repertori sardanístic que ha restat amagat i proscrit durant molts anys, ocultant una part molt interessant de la història contemporània de Catalunya: la part més social, vital i quotidiana de l’Empordà federal de l’època del Sexenni Revolucionari”.

Segons Costal, fou entre el 1864 i el 1875 que Ventura escrigué sardanes llargues inspirant-se en temes d’òpera i sarsuela, o sigui, en la seva època de maduresa i no pas, contràriament al que expliquen els llibres d’història, en la seva joventut. Aquestes sardanes foren les grans rivals del contrapàs, la dansa que, a partir de la revolució del 1868, passà a ser del bàndol carlí i que era controlada per les famílies benestants de cada poble. “Un fet -ha remarcat- que permetia a aquestes demostrar el seu poder a la plaça, amb la col·laboració de l’Església”. I fou, precisament, gràcies a moltes sardanes llargues de l’”avi” Pep -sobretot, les de caire revolucionari i antimonàrquic-, ajudades per la defensa que hom feia de l’estat laic i republicà, quan aquest començava a aixecar el cap, que s’anul·laren els privilegis de l’aristocràcia, cosa que significà un canvi en la societat d’aquell temps.

Per acabar, ressalta l’Anna -detall igualment amagat- que Pep Ventura compongué sardanes sobre temes bèl·lics, com “Catalina”, i algunes, com “Fray José”, que no deixaven gaire ben parada l’Església…

Conclusió
En resum, tot allò que s’ha ocultat sobre l’”avi” Pep, descobert per Josep Puig i Pujades i Anna Costal, pot molt bé servir de base per escriure, per fi, la biografia autèntica del cèlebre i genialíssim músic…

(Publicat al llibre-programa de l’Aplec de l’Alt Camp, editat per la colla sardanista Rosa de Reus)

El meu primer mestre de català

Vaig començar a aprendre a llegir i escriure en català (a les escoles, després de la Guerra Civil, era rigorosament prohibit ensenyar la nostra llengua, com és prou sabut), amb el volum I de Les diades populars catalanes, editat l’any 1932, obra de Joan Amades. Després completaria la col·lecció, publicada tota per l’Editorial Barcino, fins al volum IV, datat el 1949. Conservo tots aquests quatre volums que, amb el pas del temps, ofereixen avui un aspecte envellit, ja que les seves pàgines han esdevingut de color groc. Però, a voltes, els consulto, car les coses que s’hi expliquen -costums, tradicions, històries, llegendes, etcètera-, fruit de la intensa i feixuga tasca de recerca per les terres catalanes feta pel més gran folklorista que hem tingut (tasca realitzada al llarg d’unes llunyanes dècades a cavall d’una mula), encara enguany em són útils. És clar que, molt sovint, deixo de banda Les diades populars catalanes i me’n vaig directament al Costumari català, que és l’obra cabdal del mateix autor, dividida en cinc toms gruixuts, publicats entre els anys 1953 i 1956. I és que, a les seves pàgines (en haver adquirit el Costumari fa mig segle, aquestes ja comencen a tornar-se grogues), hi trobo força més ampliat i il·lustrat tot allò que m’interessa saber, així com velles cançons recopilades pel mestre Joan Tomàs, que solia acompanyar l’Amades. Joan Amades i Gelats -i ho dic ben alt i amb autèntic orgull-, ha estat el primer mestre de català que he tingut. De català i, naturalment, de moltíssimes altres matèries relacionades amb la història dels Països catalans.

En Juanito, que li deien de petit al barri barceloní del Raval, només pogué anar a col·legi fins als 9 anys, ja que era de família obrera, molt necessitada, i havia d’ajudar el seu pare, que feia de drapaire. D’aprenent de drapaire, Joan Amades passà a tenir una parada de llibres vells als populars Encants, llibres que eren llegits tots amb avidesa per ell abans de vendre’ls, malgrat no veure-hi gaire bé. Així fou com aconseguí atresorar pel seu compte -era un autodidacte perfecte- una cultura realment extraordinària, entre la qual figurava el domini de l’esperanto, llengua en què publicà algunes obretes, com La Kataluna popolkanto (La cançó popular catalana) i Kataluna Antologia (Antologia catalana), també sobre el cançoner popular català, ambdues el 1925, tot fundant, a més, la Federació Esperantista Catalana. D’altra banda, del 1933 al 1939 es féu conegudíssim, gràcies a unes xerrades setmanals que feia davant els micròfons de Ràdio Associació de Catalunya, publicades més tard sota el títol Històries i Llegendes de Barcelona i el subtítol «Passejada llegendària pels carrers de la ciutat vella».

Casat amb Enriqueta Mallofré l’any 1931, Amades no abandonà mai les seves recerques folklòriques, ajudat per la seva cunyada Consol, sobretot pel que respecta a la correcció de proves d’impremta, a causa dels greus problemes de visió que patia. La Consol Mallofré, per cert, recordo que un dia, després del traspàs d’en Joan, explicava que «tothom copia textos dels seus llibres» (un total de 133 n’arribà a publicar), alhora que lamentava que alguns «copistes» no citessin mai el nom del seu autor, cosa que jo, com cal suposar, sempre, perquè és de justícia, he procurat ressaltar.

Joan Amades i Gelats, que havia treballat a l’Arxiu Municipal d’Història de Barcelona, així com al Museu d’Indústries i Arts Populars de la mateixa ciutat, i que col·laborà, a partir del 1956, amb la Unesco, rebé la visita de la Parca el 1959, a l’edat de 69 anys. Per aquesta raó, l’actual 2009 ha estat declarat l’Any Amades, commemoració o celebració a la qual s’han sumat molts municipis catalans, i nombroses entitats culturals i recreatives del país estan dedicant a Joan Amades actes i exposicions interessantísimes, com el Museu del Joguet de Figueres, que n’ofereix una, d'exposició, molt admirada per una gran quantitat de persones que la visiten, sobretot de mainada, atès que s’adreça especialment al públic infantil. I un altre exemple del que dic me l’acaba de proporcionar la colla sardanista Rosa de Reus, que, en el llibre programa de l’Aplec de l’Alt Camp que m’ha enviat (important aplec que, sota la seva organització, se celebrarà diumenge de la setmana que ve, dia 20), hi figura la frase següent de l’Amades, extreta de l’abans esmentat volum I de Les diades populars catalanes: «La cobla toca la melodia del ball rossellonès, mentre els traginers fan avançar o recular les mules, procurant que marquin un pas, acordat al ritme de la melodia». D’altra banda, convé remarcar que l’insigne folklorista serà recordat i homenatjat a Barcelona, on nasqué i morí, en ocasió de les properes Festes de la Mercè, juntament amb Ildelfons Cerdà, l’arquitecte de l’Eixample, i Narcís Monturiol, el figuerenc inventor del submarí Ictineo, el pregó de les quals serà pronunciat per les actrius Montserrat Carulla i Vicky Peña, la seva filla.

No obstant això, hi ha una cosa que cal lamentar. I aquesta es concreta en el fet que cap ajuntament, amb motiu de l’Any Amades 2009 (n’hi hagué un altre el 1990, en ocasió del centenari de seva naixença), no ha pres l’acord -almenys, fins al moment, que se sàpiga- de dedicar un carrer (que també pot ser una plaça) a aquest gran savi barceloní de reconegut prestigi internacional, que fou, durant l’època més tenebrosa del franquisme, el meu primer mestre de català. Algunes ciutats i poblacions -poques, en realitat-, ja fa temps que el tenen; però, crec jo (i, pel que pogut comprovar, també força gent), que seria de desitjar que n’hi haguessin moltes, moltíssimes més...

Emili Casademont i Comas

L’efímera República Catalana d’en Macià

Llegeixo que el Parlament de Catalunya ha suprimit la recepció oficial que cada any feia la vigília de l’Onze de Setembre, als jardins del Parc de la Ciutadella, i que la substituirà per un homenatge a Francesc Macià, nascut, a Vilanova i la Geltrú, el 21 d’octubre del 1859. I també llegeixo que l’estalvi serà de 35.000 euros, que era el cost del càtering per a 2.500 convidats. Un estalvi, causat per la crisi económica, que, ben mirat -i dit sigui de passada-, és d’allò més insignificant, comparat amb el que el govern de la Generalitat –el del «tristpartit»-, com l’anomena, amb raó, força gent- podria arribar a estalviar si obrés amb seny, cosa que, malauradament, no fa.

En efecte, ara farà 150 anys que nasqué Macià. I, tal com deixà escrit en les seves Memòries Claudi Ametlla, destacat polític republicà dels anys 30 (fou governador civil de Girona i Barcelona, abans d’abolir-se aquest càrrec) i il·lustre periodista, Francesc Macià i Llussà morí als 73 anys, al cap d’una vida atzarosa que, després de la seva entrada a la política amb la Solidaritat, dedicà totalment a Catalunya. «L’ex tinent coronel d’Enginyers -recalca Ametlla- en passà bona part a l’exili, quan ací li impediren de predicar el seu catalanisme extrem. Durant aquell llarg període, propagà l’ideal patriòtic per Europa i per Amèrica, galvanitzà les colònies catalanes escampades pel món, intentà la invasió armada d’Espanya per Prats de Molló, feta sens dubte desproporcionada i cridada al fracàs, però que serví, amb el sensacional procés que li féu la justícia francesa, a fer conèixer arreu el nostre plet i a fer admirar, en ple segle vint, un patriota romàntic en estat pur».

Macià no pogué tornar a Catalunya fins a finals de febrer del 1931, malgrat l’amnistia general decretada l’any 1930, després de la mort de Primo de Rivera. O sigui, abans de celebrar-se, aquell mes d’abril, les eleccions municipals a l’Estat espanyol, que provocaren, en donar el triomf a les candidatures d’esquerra, l’esfondrament del règim monàrquic. I Francesc Macià tornà amb l’esperit més jove que mai i ple d’l·lusions de cara al futur immediat del poble català, que l’esperava molt entusiasmat i esperançat, sobretot la classe obrera, raó per la qual el diari barceloní La Rambla digué: «Ha arribat un home jove». L’Avi, com tothom li deia amb respecte, fou protagonista d’un fet singular, que quasi mai no se sol explicar i que, en vigílies d’un nou Onze de Setembre, crec que paga la pena evocar. Es tracta del de la proclamació de la República Catalana feta per ell, govern que també ell presidí. La llavors nounada Esquerra Republicana de Catalunya, partit que no té res a veure amb l’actual ERC, llevat del nom i les sigles, que Macià havia cofundat, tot incorporant-hi el seu, és a dir, el d’Estat Català, guanyà per àmplia majoria les citades eleccions, celebrades el 12 d’abril, que era diumenge. I, al cap d’un parell de dies, un grup de flamants regidors que acabaven de ser elegits, amb Lluís Companys al capdavant, s’adreçaren a l’Ajuntament barceloní, on Amadeu Aragay agafà la vara de l’alcalde Martínez Domingo, tot dient-li: «Té, Lluís! Ja ets alcalde!» (de fet, l’alcalde seria el doctor Jaume Aiguader, atès que Companys es faria càrrec del Govern Civil, després de foragitar-ne Emiliano Iglesias, lloctinent de l’inefable Alejandro Lerroux), i, tot seguit, foren hissades les banderes catalana i republicana a l’edifici. Instants més tard, Francesc Macià, des de la Diputació (a la mateixa plaça de Sant Jaume), ratificà la proclamació que havia fet a la Casa de la Vila, cosa que la gent, tot i saber que era veritat, no s’ho acabava de creure. I a la nit, Pau Casals dirigí l‘Himne de l’Alegria, de Beethoven.

L’alegria, però, només durà tres dies, ja que el 17 d’abril, la República Catalana d’en Macià, que no feia cap gràcia a Madrid, malgrat haver estat proclamada «dins l’Estat espanyol», s’«evaporà». Macià es veié obligat a convertir-la en Generalitat de Catalunya. El dia abans, per cert, havia fet pública la constitució del govern provisional de la República Catalana, sota la seva presidència: Política, Ventura Gassol; Instrucció Pública, Rafael Campalans; Defensa, Joan Casanoves; Economia i Treball, Manuel Serra i Moret; Obres Públiques, Salvador Vidal; Hisenda, Casimir Giralt, i Comunicacions, Manuel Carrasco i Formiguera.

I si efímera fou aquella República Catalana, també efímer fou el temps que Macià presidí el govern de la Generalitat, car l’Avi morí el dia de Nadal del 1933, víctima d’un greu atac d’apendicitis. La seva filla Maria se n’assabentà, de l’atac, en tornar d’una sessió d’òpera celebrada al Liceu. S’ignora què hauria passat si la Parca hagués trigat uns anys més a visitar Francesc Macià, persona que sabia capejar bé tots els temporals. Alguns historiadors, però, han arribat a dir que hauria pogut evitar l’enorme tragèdia que després patí Catalunya. I és possible que no vagin errats.

Lògicament, jo no vaig tenir el goig de conèixer el primer president de la Generalitat de l’era moderna, ja que vaig néixer el febrer del 36. Però sí, temps més tard, vaig tenir la joia de fer amistat amb la maquíssima Maria Macià. La senyoreta Maria fou una gran col·laboradora de l’Avi. Sempre romangué al seu costat, tant en els bons moments com en els dolents. Això no obstant, mai no volgué parlar de política, ni de res que s’hi assemblés. Només recordo que, una vegada, vaig aconseguir que m’aclarís quelcom sobre els Fets de Prats de Molló, car els enemics de Catalunya asseguraven que el seu progenitor intentà suïcidar-se en ser detingut, cosa, tal com jo creia, més falsa que un cèlebre «duro sevillano» d’abans. I és que l’Avi era un home molt responsable i gens covard; en definitiva, era tot un cavaller.

Emili Casademont i Comas