Irene Polo i Margarida Xirgu, recordades

Enguany es compleix el centenari de la naixença d’Irene Polo, la gran periodista catalana de l’època de la Segona República Espanyola. I és per aquesta raó que vull recordar-la, després d’haver «aparegut», ara fa un any i mig, en els capítols de la minisèrie Els diaris de Pascual, emesa per TV3, on despertà moltíssima curiositat. Com també vull recordar Margarida Xirgu, l’exímia actriu, que tant estigué lligada a la vida de la Irene -en els últims temps de la periodista-, amb el desig i l’esperança de poder aportar algun detall nou a les seves respectives biografies.

Irene Polo, nascuda a Barcelona en el si d’una família de condició força humil, des de molt joveneta es veié obligada a posar-se a treballar, per tal de mantenir la seva mare, que havia enviudat, i les seves dues germanes petites. Això, però, no fou cap obstacle perquè, en les hores lliures, es formés intel·lectualment com a autodidacta. Així, la Irene, quan encara no tenia 20 anys, ja escrivia a la premsa, feina que compaginava amb d’altres treballs, com el de portar la publicitat de la productora cinematogràfica Gaumont.

«Era una dona cosmopolita, moderna i progressista, la Polo». Aquesta és la definició que en fa -i molt encertadament, per cert- el llibre Irene Polo, la fascinació del periodisme (Quaderns Crema, Barcelona 2003), volum que recull tota la seva producció periodística en català. La Irene fou redactora dels més importants diaris barcelonins dels anys 30 (La Humanitat, fundat per Lluís Companys; La Rambla, L’Opinió, L’Instant, Última Hora, etc.), així com, per exemple, dels setmanaris Imatges i Mundo Gráfico, aquest darrer editat, en castellà, a Madrid. Lluitadora incansable a favor dels drets laborals, impulsà la creació, a la Ciutat Comtal, de l’Agrupació Professional de Periodistes, de caire sindical, de la qual ella fou vicesecretària del 1933 al 1935. I, per altra banda, convé destacar que Irene Polo conreà tots els gèneres periodístics, tot arribant a innovar el de l’entrevista, «amb tècniques que presagiaven la immediatesa de la ràdio i la televisió», tal com bé diu Josep Maria Casasús a les pàgines de la seva obra Periodisme que ha fet història (Diputació de Barcelona-Col·legi de Periodistes de Catalunya - Barcelona 1991).

El meu recordat amic Andreu Avel·lí Artís i Tomàs (més conegut per Sempronio, el pseudònim periodístic que utilitzà quasi sempre), cronista oficial de Barcelona, m’explicà una vegada que Irene Polo, que posseïa unes excepcionals qualitats periodístiques, «assistia a les assemblees del sindicat de la CNT-FAI, desafiant les seves amenaces, a fi de denunciar la manipulació que aquell sindicat feia de les reclamacions dels obrers i de les obreres». I també Sempronio em confessà que la Irene estigué uns mesos sense adreçar-li la paraula, ja que, en una conversa que mantingué amb ella, a la sala de redacció del rotatiu en què aleshores els dos treballaven plegats, li «engaltà» que ja sabia que era lesbiana, cosa que ningú no ignorava…

En efecte, Irene Polo era lesbiana. I a la població del Port de la Selva (Costa Brava), on solia anar de tant en tant durant els mesos d’estiu, tothom ho sabia. És més: diuen que solia banyar-se tota nua a la platja, procurant exhibir-se més davant les dones que no pas davant els homes. La que no es podia qualificar de lesbiana, tot i relacionar-s’hi molt (com també es relacionava molt amb els homosexuals, entre els quals figurava Federico García Lorca), era Margarida Xirgu. Això, almenys, és el que afirmen els seus familiars o descendents més directes. I també ho afirmà el seu segon marit, Miquel Ortín, quan, ja vidu, tornà a l’Estat espanyol. La Generalitat de Catalunya, l’any 1988, repatrià les despulles de la gloriosa actriu, morta i enterrada al seu exili de Montevideo (Urugai) el 1969, per tal que rebessin definitiva sepultura a Molins de Rei, localitat on ella havia obert els ulls a la vida. Una repatriació, per cert, de la qual tingué cura el meu cosí germà Antoni Comas i Baldellou, conseller de Benestar Social, en temps del Govern de CiU, presidit per Jordi Pujol.

Irene Polo s’havia enamorat bojament de la Xirgu. I féu mans i mànigues per poder-la acompanyar, com a secretària, en una gira per Amèrica del Sud, que no tindria retorn per a cap de les dues, ja que coincidí amb l’esclat de la Guerra Civil espanyola. La Polo, poc abans d’embarcar, el 29 de gener del 1936, substituí Federico García Lorca (que renuncià a fer el viatge, cosa que, al final, li costaria la vida), i, aprofitant l’escala que el vaixell, l’Orinoco, féu a La Corunya, entrevistà el polític Santiago Casares per al rotatiu Última Hora, entrevista que sortí publicada, a la portada del diari, el 5 de febrer.

Tres anys treballà Irene Polo per a la companyia de teatre de Margarida Xirgu. I, un cop dissolta aquesta, es domicilià a Buenos Aires (inicialment, l’actriu ho féu a Xile, pel seu compte), on es dedicà a fer de traductora de francès per a un parell d’editorials, vivint amb la seva mare i les seves germanes, que havien aconseguit fugir de l’Espanya franquista. A partir de l’any 1941, la Polo entrà en una etapa de gran desànim i depressió que «la va portar a posar fi a la seva vida, el 3 d’abril del 1942, quan tan sols tenia 33 anys», conta Elvira Altés a Les periodistes dels temps de la República, obra editada pel Col·legi de Periodistes de Catalunya l’any 2007. Irene Polo, segons tot sembla indicar, no pogué superar el dolor que li causà el fet que el seu amor per la Xirgu no fos correspost.

S’ignora com rebé Margarida Xirgu (que, per cert, dels dos als sis anys residí a Girona, abans d’instal·lar-se amb la seva família a Barcelona) la tràgica notícia del suïcidi de la Polo. Tot fa suposar, però, que ho lamentà profundament. És clar que el que de debò lamentà profundament la Xirgu fou l’assassinat, per part dels franquistes, del seu gran i admirat amic Federico García Lorca. I no era per a menys, atès que li havia estrenat una bona colla d’obres importants, com Mariana Pineda, per exemple, amb decorats de Salvador Dalí, l’any 1927, a la Ciutat Comtal. Per acabar, cal consignar que Margarida Xirgu, com a homenatge pòstum a Lorca, intervingué en la pel·lícula Bodas de sangre, filmada a l’Argentina, a finals del 1938, i basada en el text escrit pel cèlebre i tan dissortat poeta granadí...

Emili Casademont i Comas