Helena Deluvina Diakonoff, més coneguda com la Gala, morí el 10 de juny del
1982, fregant la norantena. I l’endemà, l’esposa i musa de Salvador Dalí, russa
blanca, nascuda a Kazan i catòlica ortodoxa, rebé sepultura a l’antic castell-palau
de Púbol, situat a la Pera,
petita localitat del Baix Empordà, que el seu marit li havia regalat i on ella
passà els darrers temps de la seva existència.
A la tarda del dia 11, molts periodistes (jo formava part de
l’equip d’enviats especials de l’agència Efe) ens trobàvem davant la porta
principal del castell. Però els guàrdies de seguretat no deixaven que ningú,
tret d’algun cas excepcional, entrés a la «casa mortuòria», en un racó de la
qual s’havia construït el cementiri particular dels Dalí. O sigui, un fossar
que s’«inauguraria», per dir-ho així, amb el fèretre que guardaria la despulla embalsamada
de Gala. Poc abans de les sis, es produí un gran enrenou, ja que aparegué un
cotxe, amb una senyora d’aspecte distingit al seu interior. Els fotògrafs s’hi
aproparen ràpidament, puix que algú assegurava que es tractava de Cecile, la filla que Gala repudià, fruit del
seu primer matrimoni amb el poeta Paul Eluard. Però, no, No ho era pas. Era
Montserrat Dalí -la vaig reconèixer a l’instant-, cosina del pintor. L’acompanyaven
Josep Gudiol, director de l’Institut d’Art Hispànic; Ramon Guardiola, el gran
impulsor del Teatre-Museu Dalí, i Miette, l’escultora i exmodel de Salvador
Dalí. Montserrat, elegant i simpàtica, es deixà retratar i respongué algunes
preguntes que li formulàrem. Gudiol, per la seva part, cantava, amb un to
apassionat, les excel·lències de l’obra daliniana, mentre que Guardiola era
«empaitat» per tots els representants dels mitjans de comunicació. «M’han
autoritzat a entrar al castell. Però, per respecte a la voluntat d’en Dalí, que
vol que l’enterrament de la Gala
es faci en la més estricta intimitat, he decidit quedar-me aquí, a fora», deia el
meu recordat amic Ramon. I també tots els que arribaren amb ell, inclosa
Montserrat Dalí, romangueren al carrer. Tot seguit, es presentà un sacerdot,
que no era pas el rector de la
Pera, atès que aquest ja es trobava dins el castell, i parlà
una estona amb els guàrdies. Però, enèrgicament, li barraren el pas. Es
tractava del capellà del Santuari de la
Mare de Déu dels Àngels, on Dalí i Gala es casaren el 1958,
que tocà el dos ben enutjat. Anys després, per cert, em concediria una
entrevista en exclusiva, en què desvetllaria tots els detalls d’aquell «secretíssim»
casament.
Eren les sis i set minuts, quan, de sobte, s’obrí la porta
del castell i en sortí mossèn Joaquim Goy, el rector de la
Pera. Tots intuïrem que Gala ja havia estat
enterrada. «Sí -ens confirmà-. La cerimònia, sense missa, ha estat breu,
senzilla i emotiva. S’ha fet pel ritus catòlic i en català». Segons ell, només hi
assistiren una dotzena de persones: Robert Descharmes, secretari de Dalí;
Antoni Pitxot, amic íntim de l’artista; Miguel Domenéch, advocat madrileny;
Gonçal Serraclara, cosí de Dalí; l’alcalde de la Pera, etc. «En Dalí…? No; no
hi era pas. Jo no l’he pas vist. Han dit, això sí, que més tard visitarà el
panteó», comentà. Guardiola, a cau d’orella, em digué: «Pregunta-li si, en el
fèretre, hi han posat algun objecte». I el mossèn em respongué: «Jo, la
veritat, no n’he pas vist cap».
Immediatament després, s’obrí de nou la porta del castell i
aparegué l’advocat Doménech, portaveu oficial de la família Dalí, acompanyat de
Descharmes. Digué que Dalí ens agraïa -als periodistes- totes les atencions que
li havíem dispensat i, sobretot, «el hecho que hayan sabido ustedes respetar su
deseo de celebrar la ceremonia del entierro de Gala en la intimidad». I
afegí que el pintor ens estimava moltíssim. Cosa comprensible, vaig pensar jo, car
era evident que, sense el «bufet» dels periodistes, la «cometa daliniana» mai
no hauria arribat a enlairar-se tant i tant… «Dalí no ha asistido a la primera parte de la ceremonia, pero sí a la
segunda, o sea, la más importante», manifestà. No hi vaig entendre res. El
rector de la Pera
ens acabava de dir que no havia vist el pintor en cap moment de la cerimònia.
Doménech, en canvi, afirmava que Dalí, almenys en algun moment, hi havia estat
present. Tot eren contradiccions. Coses rares. El mateix òbit de la Gala (lloc i hora de
produir-se) constituïa tot un misteri. Molts suposàvem, com així després descobrírem,
que havia exhalat el darrer sospir a Portlligat, a les dues de la matinada del
dia abans. Per contra, oficialment es feia constar que el traspàs de l’esposa i
musa de Salvador Dalí s’esdevevingué al castell de Púbol hores després, a un
quart de tres de la tarda. «No li estranyi res. No s’hi trenqui el cas -em recomanà Gudiol-. Tant
la mort com l’enterrament de Gala entren dins el més pur estil dalinià». En
efecte, tot fou molt dalinià, molt surrealista…
Trenta anys després, la Gala continua sepultada tota sola al castell de
Púbol, malgrat que, al costat de la seva tomba, n’hi ha una altra destinada al
seu marit, feta de manera que els dos, a través d’un forat, es puguin donar la
mà eternament. Però Salvador Dalí preferí ser enterrat sota la cúpula geodèsica
del seu Teatre-Museu. Una llegenda diu que, d’aquesta forma, el genial artista
empordanès volgué venjar-se, poc abans de morir el 1989 a l’Hospital de
Figueres, de les malifetes que li havia fet la «dimoníaca» Gala. Aneu-ho a
saber…
Emili Casademont i
Comas
("Diari de Girona")
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada