Emili Casademont i Comas: Hipòlit Nadal, un gran català d’Amèrica

En un opuscle titulat Cultura, consciència, independència. La tasca d’Hipòlit Nadal i Mallol a Buenos Aires, editat per l’Obra Cultural Catalana de Buenos Aires el 2008 i escrit per Marcela Lucci, llicenciada en Història per la Universitat de la capital de la República Argentina, s’hi explica que «en el calorós Nadal “porteño” de 1912, un home jove, culte, ben plantat, amb ideals literaris i esperances de llibertat per a la seva pàtria, va baixar d’un vaixell en el puixant port de Buenos Aires», i que, d’aquesta manera, s’encetà l’exili d’en Pol, que duraria més de 60 anys, amb documents falsos, tot deixant enrere «la seva estimada Catalunya, empès pel seu activisme independentista i la seva negativa a participar en la sagnant guerra que Espanya duia a terme al nord d’Àfrica».

Hipòlit Nadal i Mallol -o en Pol, que li deien- havia col·laborat, abans de tocar el dos cap a Amèrica, en moltes publicacions de casa nostra, com les barcelonines La Nació i L’Esquella de la Torratxa, sense oblidar la figuerenca Empordà Federal, publicació editada ben a prop del seu poble natal, el Port de la Selva. I, un cop a Buenos Aires, reintegrat a la seva professió de sastre, cosa que li assegurà el pa, fundà, juntament amb altres compatriotes exiliats, la revista mensual Ressorgiment, que dirigí al llarg dels seus 56 anys de vida (del 1916 al 1972) i que ha estat, tal com assenyala Marcela Lucci en el referit opuscle (un exemplar del qual, per cert, me’l féu arribat Jaume Garriga, un bon amic de Figueres que, des de fa temps, resideix allà), el periòdic en català de més durada que hi ha hagut al món. La revista, que fins al número 19 portà el títol de Ressurgiment, contenia articles d’actualitat catalana, textos literaris, crítica de llibres, etcètera. I, a propòsit de llibres, convé remarcar que Hipòlit Nadal n’escrigué tres: Algues, Proses salobres i Articles de contraban, els dos primers editats l’any 1918 i l’altre, el 1928.

Ressorgiment, durant l’època de la dictadura de Miguel Primo de Rivera (1923-1930), publicà un elevat nombre d’articles sobre les activitats independentistes, redactats per catalans de l’interior i de l’exili, on es feia especial referència a Francesc Macià. Després dels fets de Prats de Molló, que acabaren amb el fracàs del moviment, Hipòlit Nadal fou el gran protagonista, encapçalant els membres del Casal Català de Buenos Aires i del Comitè Llibertat, dels successos que aconseguiren la permanència legal de Macià i Ventura Gassol a l’Argentina. I cal ressaltar, a més, que Ressorgiment, tant pel que respecta al règim dictatorial de Primo de Rivera com al de Francisco Franco, dedicà una especial atenció a les colònies catalanes establertes al Nou Continent que, un cop finalitzada la nostra malaurada Guerra Civil, foren moltes. D’altra banda, també cal destacar que, gràcies a en Pol, es recaptaren diners, queviures i roba per a les víctimes catalanes d’aquella confrontació bèl·lica, ajudes que meresqueren el reconeixement més sincer per part de la Generalitat republicana. Després, amb la victòria de Franco i el fet que governés a l’Argentina el seu amic Perón, les coses es complicaren força. Però, malgrat tot, la flama del catalanisme no s’extingí pas a Buenos Aires, ja que Ressorgiment prosseguí difonent la cultura catalana, els ideals catalanistes i el dret de Catalunya a exercir el seu destí com a nació, amb una identitat pròpìa. I quan la vida d’Hipòlit Nadal i Mallol s’apagà l’any 1978, vaig publicar un parell d’articles al bisetmanari 9País de la capital de l’Alt Empordà, que jo dirigia, relatant l’excepcional història d’en Pol.

Últimament, les cendres d’aquest gran català d’Amèrica han estat traslladades des de la capital argentina fins al Port de la Selva, al sector nord de la Costa Brava, i els portselvatans han celebrat el retorn del fill predilecte de la seva vila amb una sèrie d’actes importants, fet gens estrany, atès que l’obra duta a terme per Nadal i Mallol a l’altre costat de l’Atlàntic fou realment extraordinària, conforme m’explicava una vegada Andreu Artís Tísner, que també hi visqué exiliat -a Mèxic, en concret- i que col·laborà a les pàgines de la mítica revista Ressorgiment. «En un un article que vaig enviar a en Nadal el 1956, titulat “El canó d’Hipòlit Nadal i Mallol”, perquè el publiqués, cosa que ell, vencent la modèstia que el dominava, va fer, així ho vaig ressaltar. Homes com en “Pol”, autèntics defensors i amants de la pàtria, són els que Catalunya necessita», em deia el popular Tísner, el de l’ull tapat, en una conversa que vaig tenir-hi, poc abans que morís, i durant un acte organitzat per la demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes de Catalunya, en presència del meu també recordat amic i col·lega Carles Sentís.