Emili Casademont i Comas: El «Sant de Vallvidrera»

Jacint Verdaguer, en un retrat al carbó fet per Ramon Casas

Fou el dia 10 de juny del 1902, quan mossèn Cinto Verdaguer retornà la seva ànima a Déu, a Vallvidrera, i entrà en la immortalitat, després d’haver nascut, a Folgueroles -ben a prop de Vic-, el 17 de maig del 1845. Amb l’òbit de l’autor de L’Atlàntida i Canigó, víctima de la tuberculosi i del drama que patí, es perdia la trilogia dels creadors d’un dels moviments poètics més extraordinaris de la història de Catalunya. Els altres dos que restaven vius, Àngel Guimerà i Joan Maragall, els autors de La Santa Espina i el Cant Espiritual, respectivament, se n’anaren d’immediat a Vallvidrera i deixaren, als peus de Jacint Verdaguer, un ram de ginesta florida, collida als boscos vallvidrerencs, vora la Vil·la Joana, on el capellà acabava d’exhalar el darrer sospir, boscos que tantíssim l’havien arribat a inspirar.

A Barcelona, durant molt de temps, hi hagué allò que en deien «El cas de mossèn Cinto», cas, per cert, tal com em deia Isabel-Clara Simó, autora d’un llibre titulat El mossèn, basat en la vida de Verdaguer i ofert radiofònicament per capítols, que encara no s’ha tancat, car la meva estimada i admirada amiga rebé moltes pressions perquè no aprofundís gaire en el tema. Es veu que els descendents dels enemics del capellà tracten d’impedir que es parli dels motius que impulsaren els seus avantpassats, membres de la classe alta barcelonina, a procedir d’aquella estranya manera.

Isabel-Clara Simó i Emili Casademont

A Jacint Verdaguer, l’acusaren de totes les malifetes imaginables i inimaginables. I quan les acusacions es fonien com la neu de les muntanyes davant l’evidència i la veritat, els seus enemics trobaven nous sistemes per continuar difamant-lo, com el de dir que el sacerdot era un dement, al qual calia asilar. La gent senzilla es demanava el perquè d’aquelles calúmnies i qui les orquestrava I és que li constava que mossèn Cinto era inofensiu. A més, no ambicionava ser canonge, bisbe o cardenal, perquè sabia que tenia el seu lloc al cel, a la dreta de «Déu lo pare».

Verdaguer, quan, sense cap explicació, fou destituït com a almoiner del Marqués de Comillas, ja era el poeta místic de Catalunya per excel·lència. I immediatament després d’aquella destitució, se l’acusà de practicar l’exorcisme i de malbaratar els diners que li havien estat confiats. Així, l’exiliaren al Santuari de la Gleva i, posteriorment, intentaren internar-lo al manicomi de la capital d’Osona. Però ell fugí i es refugià a casa d’una família castellana humil, a la qual abans havia ajudat, establerta a la Ciutat Comtal. Llavors, tot anà molt de pressa. La policia hi intervingué, amb el propòsit de detenir el sacerdot, i li prohibiren dir missa. Mossèn Cinto escrigué articles, així com un famós llibre, el titulat En defensa pròpia, que revelaren al públic el drama que patia. A Barcelona i tot Catalunya, a més de les terres espanyoles i franceses, l’opinió es dividí en dos bàndols. Per a uns, era un boig o un estafador, mentre que, per a d’altres -els més nombrosos-, un sant i un màrtir, i els veritables catalans veien en ell el geni que un dia els representaria en el món de l’art, de la cultura i de la fe. Al final, gràcies als Agustins de l’Escorial, li tornaren la llicència per oficiar la missa, cosa que féu a l’església barcelonina de Betlem.

La Vil·la Joana, avui convertida en Museu Verdaguer

Jacint Verdaguer deixà d’existir a dos quarts de sis de la tarda d’aquell 10 de juny del 1902, repeteixo, a la vista de les muntanyes de Montserrat i del Montseny, que perdien el seu poeta, però que, per contra, guanyaven un sant. L’alcalde de Barcelona, acompanyat de gent armada, arribà just a temps a la Vil·la Joana per anul·lar un testament infamant que havien obligat que mossèn Cinto redactés, tot pregant-li que en redactés un de nou, el de debò, prec que, amb tots els coneixements, ell atengué.

La premsa madrilenya de l’època -la tinc, en bona part, davant meu, quan escric aquest article- no s’arribava a explicar el «cas Verdaguer». Més tard, s’ha dit que es tractà d’una venjança del Marqués de Comillas i els seus «aliats», perquè mossèn Cinto, com a bon cristià que era, li recriminà l’inhumà negoci que feia amb el tràfic d’esclaus, ja que els vaixells de la seva propietat realitzaven constants viatges a Amèrica. No es pot descartar, en absolut, aquesta possibilitat. El que sí que es pot ben assegurar, en canvi, és que tots els periòdics, tant d’aquí com de fora, quan Verdaguer morí, lamentaren la pèrdua d’una extraordinària figura literària i poètica, tot ressaltant després l’enterrament de les seves despulles, el més multitudinari registrat fins aleshores a Barcelona, presidit per les primeres autoritats de la ciutat i el ministre d’Instrucció Pública de l’Estat espanyol, en representació del rei Alfons XII, monarca que havia atorgat a mossèn Cinto, quan encara respirava, una important condecoració, la qual obligava a tractar-lo d’excel·lentíssim senyor.

Aquesta és, en síntesi, la història del drama d’un modest capellà, anomenat per alguns el «Sant de Vallvidrera», glòria de les lletres catalanes, nat un mes de maig i traspassat un mes de juny, donada com a certa pel poble normal de l’època. Igual que, actualment, per Isabel-Clara Simó i diversos estudiosos, com jo, de l’assumpte.