L’autor de «Les flors de maig»

     Part superior del monument barceloní dedicat a Clavé

Josep Anselm Clavé fou, sens dubte, un dels grans músics populars de la Renaixença. Creador de la Federació de Cors l’Euterpe, els quals assolirien la fama com a Cors d’en Clavé, arrencà els obrers de l’ambient miserable de les tavernes i, amb músiques senzilles i cançons amoroses, els donà una ocasió de ser feliços. Clavé nasqué pobre i desventurat. Però, gairebé cec i condemnat a la caritat pública, lluità sempre coratjosament. I així, després de patir penes de presó i d’exili per les seves activitats de tipus polític, rebé tots els honors que un home pot desitjar, fins al punt de ser festejat per una reina d’Espanya, ell que fou, en tot moment, un republicà convençut i fidel als seus ideals. A tall d’anècdota, cal assenyalar que un governador regalà a J. A. Anselm Clavé, al final d’un concert memorable, un rellotge d’or, el qual s’aturà just al mateix instant que el cor de l’il·lustre músic deixava de bategar el 24 de febrer del 1874 a Barcelona, ciutat on havia vingut al món el 21 d’abril del 1824.

De formació completament autodidacta, Clavé, obligat a abandonar als 17 anys l’ofici de torner a causa de la seva malaltia ocular, començà a cantar, acompanyat-se d’una guitarra (havia aprés, així mateix, a tocar el violí i algun altre instrument musical,) pels cafès barcelonins. I fou després de passar un període de temps pres a la fortalesa militar de Ciutadella (Illes Balears), com a conseqüència d’haver participat en un moviment revolucionari, que emprengué la seva tasca a favor de la classe obrera, tot creant la primera coral, que tants imitadors i seguidors hauria de tenir arreu de casa nostra i de més lluny encara, sota el lema de «Progrés, Virtut i Amor», que s’adiu amb l’apostolat maçònic, per bé que no se sap del cert si ell, fundador d’un important moviment associatiu, era maçó, malgrat que hi ha constància que la seva filla Anna Maria, notable pianista, pertanyia a una lògia. Josep Anselm Clavé, en el terreny de la política, i sempre al servei del republicanisme d’esquerres, hi exercí càrrecs destacats, com el de president de la Diputació de Barcelona i el de governador de diferents ciutats, com la de Castelló de la Plana, a part de col·laborar en diverses publicacions de signe republicà.

Programa de l’antic homenatge dels Cors de Clavé a Salvador Dali

L’obra musical de Clavé, al contrari de la seva curta vida, és molt dilatada. Compongué, posant-hi també la lletra, car era un inspirat poeta, moltes cançons -per a coral, sobretot-, algunes de les quals encara avui dia interpreten les nombroses formacions corals de Catalunya, on té una infinitat de carrers i places de ciutats i pobles dedicats, així com monuments que, a la seva memòria, se li han aixecat. Unes cançons, plenes de genialitat, com La Maquinista, Les flors de maig, Els néts dels almogàvers» o Els Xiquets de Valls.

Referent a aquesta última, cal dir que part dels seus compassos fou utilitzada per Amadeu Vives, per tal de fer un himne (El cant del poble, amb lletra del poeta Josep Maria de Sagarra) que Ventura Gassol (quan l’autor de Les tombes flamejants tornà del seu primer exili, l’any 1930, un cop caiguda la dictadura del general Miguel Primo de Rivera) volia que substituís Els Segadors com a l’oficial de Catalunya, perquè al·legava que aquest era massa bel·licós. Però els catalans es negaren al canvi, tot i comptar amb el vistiplau de Francesc Macià, qui, al cap de pocs mesos, esdevindria president de la Generalitat. No obstant això, molta gent aprengué i entonà El cant del poble, a part de ser enregistrat en disc diverses vegades (cosa que, a partir de la mort d’en Franco, es repetí) i arribà a assolir força popularitat.

  

Parlem, però, de Les flors de maig. Aquesta composició coral de Clavé, que data del 1858, és, en opinió d’alguns prestigiosos musicòlegcs, la millor del seu repertori. I pot ser molt bé que sigui així, malgrat que en té d’altres que posseeixen igualment un altíssim grau de qualitat. Les flors de maig comença dient: «Prop del riu hi ha una verneda,/ i un saló enmig sa espesura/ amb catifes de verdures i/ amb sofàs de troncs de faig». I, a continuació (reproduiré només aquest fragment, per tal de no allargar-me massa), diu: «Lloc agrest a on van les nines/ i on besant sa cara hermosa/ les confon l’aura amorosa/ amb les flors del gentil maig./ I els ocells busquen son niu/ entremig del bosc joliu,/ entremig de la verneda,/ entremig del bosc joliu». Cal advertir que Les flors de maig té una altra lletra, totalment diferent de la de Josep Anselm Clavé, obra d’algun graciós, mancat de la més mínima gràcia. Una lletra de tan pèssim mal gust que, com és lògic, no goso transcriure’n ni una petita mostra. Només diré que figura, penjada a Internet, en una mena d’antologia de «cançons porques».

             «Temps de flors», en un vell carrer gironí

El maig és l’època de les flors. I per això -aprofitant que a Girona ara se celebra el tradicional «Temps de flors»-, he considerat oportú evocar l’autor de Les flors de maig. O sigui, d’aquesta formosa cançó de caire popular que, al cap de més d’un segle i mig de la seva estrena, es manté encara ben fresca i ufana, fet que hom pot comprovar, sense esforçar-s’hi gaire, quan la canten les nostres corals. Sobretot, quan, en el decurs del cinquè i primaveral mes de l’any, ho fan joiosament.

         Disc antic, amb «Les flors de maig», enregistrat per l’Orfeó Català

Emili Casademont i Comas