El 14 de maig del 1987 (just ara s’acompleix un quart de
segle), la famosa estrella cinematogràfica Rita Hayworth exhalà, a Nova York,
el darrer sospir, a l’edat de 68 anys. Rita Hayworth era el nom artístic de
Nargarita Cansino, filla de pare español i mare anglesa, si bé, a partir de la
pel·lícula Gilda, que filmà el 1946, per
a tothom fou la Gilda (la ge, com cal
suposar, pronunciada en castellà), una dona d’una bellesa realment extraordinària,
que es constituí en el símbol sexual d’aquella època, fins que n’aparegueren
d’altres, com els de Marilyn Monroe i Brigitte Bardot, famoses estrelles també del
Setè Art.
Campanya catòlica
en contra
En alguns països, la pel·lícula Gilda causà un gran escàndol i a Espanya fou qualificada de «greument
perillosa» per l’Església catòlica. I tot perquè Rita Hayworth hi feia, en una
escena musical, un petit «streep tease», consistent a treutre’s un guant. El
règim franquista no prohibí l’exhibició pública d’aquesta destacada cinta
nord-americana de cinema negre, però sí acceptà molt complagut que les
autoritats eclesiàstiques de l’Estat hi engeguessin una sensacional campanya en
contra, tot advertint que el fet d’anar a veure Gilda era pecat mortal. I allò motivà que moltíssimes persones,
atretes per aquella «propaganda» tan ben orquestrada, omplissin les sales on es
projectava el film, però que, en sortir-ne, expressessin la seva decepció, després
d’haver comprovat que, tret del gairebé innocent «streep tease», no hi havia,
de fet, res més d’anormal a la pel·lícula. Fins i tot, algunes d’aquelles
persones, pertanyents al sexe masculí, es queixaven perquè la Gilda
no havia mostrat ni un trist centímetre de les seves cuixes, que s’endevinaven fabuloses.
D’altra banda, si bé Gilda posava en
relleu que Rita Hayworth era una magnífica ballarina, cosa lògica tenint en
compte els seus estudis de dansa ben aprofitats, en canvi no podia pas ser igual
referent al cant, raó per la qual els productors de la pel·lícula optaren per
canviar-li la veu de les melodies que hi interpretava, com la de la popular cançó
Amado mío (he traduït el títol al
castellà, perquè tothom entengui de quina es tracta), per la d’una acreditada cantatriu
de parla anglesa.
Res de
l’altre món
No vaig poder assistir a l’estrena de Gilda a Girona. Però, posteriorment -després de la mort d’en
Franco-, sí que he tingut ocasió de veure el film repetides vegades per TV i,
fins i tot, algun cop dins un horari quasi infantil. L’última ha estat ara, fa ben
pocs dies, ja que una cadena, per tal de commemorar el 25è aniversari del
traspàs de Rita Hayworth, oferí la polèmica pel·lícula. I, malgrat que aquesta ja
feia una estona que s’havia iniciat, no vaig dubtar a quedar-me davant el
televisor per recordar-la. Així, vaig tornar a presenciar el cèlebre «streep
tease» de Rita Hayworth i la no menys cèlebre bufetada que li «clavà» Glenn
Ford, responent d’aquesta forma a les que ella li acabava de ventar. És clar
que, per altra banda, vaig fixar-me molt en certs detalls de la cinta que,
durant l’època franquista, podien molestar les nostres autoritats civils. O
sigui, els de parlar de la derrota de l’Alemanya nazi, dels casinos de joc, etc.
Tot plegat, i tornant a les escenes d’alt contingut eròtic, res de l’altre món.
Escenes infinitament més dures i atrevides de sexe s’han pogut veure després -i
encara se’n poden veure actualment- a les nostres sales de cinema.
A les acaballes de la decàda dels anys 50, per cert, i quan
el Marroc ja era independent (a partir del 1956, es convertí en el Regne del
Marroc), vaig enviar, des d’allà, un extens reportatge literari a la revista
gironina Usted (llavors, jo exercia
la professió periodística al Diario de
África» i a l’África Deportiva),
centrat primordialment en els films de la Bardot (Et
Dieu…créa la femme n’era un) que es proyectaven a les pantalles marroquines, amb
total i absoluta llibertat. Però la censura franquista que imperava a l’Estat
espanyol -durà del 1939 al 1977- obligà a retocar algunes fotos que
acompanyaven el meu reportatge literari, ja que, al seu entendre, ensenyaven determinades
parts del cos de la BB,
que atemptaven la moral, malgrat que jo havia tingut prou cura a l’hora de seleccionar-les.
Així funcionaven aquí les coses, fet que explica el perquè fou molt modificada,
l’any 1946, la publicitat gràfica favorable a l’estrena de Gilda.
Còpia fílmica
enterrada als Andes
Rita Hayworth, que havia estat casada cinc vegades (una d’elles
amb el príncep Alí Khan), cap al 1970 començà a notar els símptomes de la
malaltia de l’Alzheimer. I ja escassa activitat cinematogràfica pogué continuar
realitzant la gran estrella, atès que, de mica en mica, anà perdent facultats i
li costava memoritzar els textos. Pel febrer del 1987, la Gilda
caigué en un estat de «semicoma», del qual ja no es recuperà, i el 19 de maig d’aquell
mateix any rebé sepultura, després d’haver assolit, quatre dècades abans, una
popularitat realment immensa, gràcies -o per culpa- de Gilda.
Una popularitat que féu que el nom de l’artista fos escrit en
una bomba atòmica, fet que a ella li desagradà moltíssim, tenint en compte el
seu tarannà pacifista, i que una còpia de la pel·lícula Gilda s’enterrés a la serralada dels Andes, on fou portada en una
«histèrica expedició», a fi que, en cas d’un desastre nuclear, pogués ser
conservada...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada