divendres, 14 d’agost de 2009

LA UNIÓ DE PERIODISTES DE LES COMARQUES GIRONINES

<>Fundada ara fa 30 anys, va destacar per la seva lluita a favor de la llibertat d’expressió, abans de crear-se el Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC), al qual els seus membres es van integrar, i de cancel·lar-se el Registro Oficial de Periodistas (ROP) d’iniciació feixista, controlat per la Federación de las Asociaciones de Prensa de España (FAPE)

<>Va ser l’única Unió de Periodistes, reconeguda oficialment, que hi va haver al territori català i va comptar amb el suport de l’inoblidable Manuel Bonmatí, president de l’Associació de la Premsa de Girona

<>Va cofundar la Federación de Uniones de Periodistas de España (FUPE), adherida a la IOJ, que van presidir Eduardo Sotillos, fins que va ser nomenat portaveu del Govern del PSOE, i Iñaki Gabilondo

LA UNIÓ DE PERIODISTES de les Comarques Gironines nasqué l’any 1979 i fou l’única associació democràtica de periodistes, fet reconegut oficialment, que, després del règim dictatorial del general Franco, existí a Catalunya. Tenia la seva seu al carrer Mercaders, 12, de Girona. Els seus fundadors foren Emili Casademont, director del bisetmanari 9 País; Jaume Sureda i Prat, redactor del diari Los Sitios i director més tard del Diari de Girona; Jaume Teixidor, redactor d’El Correo Catalán; i l’advocat Josep Maria Ametlla i Peris, fill de l’il·lustre periodista i polític Claudi Ametlla i col·laborador de l’antiga agència de notícies Fabra.

En iniciar-se l’any 1980 se celebrà, a Figueres, la constitució oficial de la Unió de Periodistes de les Comarques Gironines, en el decurs d’un acte al qual assistí Manuel Bonmatí i Romaguera, president de l’Associació de la Premsa de Girona.

La Unió de Periodistes de les Comarques Gironines fou una de les fundadores de la Federación de Uniones de Periodistas de España (FUPE), adherida a la International Organization of Journalist (IOJ), i els seus presidents foren Eduardo Sotillos, que dimití en ser nomenat portaveu del Govern del PSOE, i Iñaki Gabilondo.

A finals de l’any 1985 es creà el Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC), al qual s’integraren els membres de la Unió de Periodistes de les Comarques Gironines. I amb la cancel·lació del Registro Oficial de Periodistas (ROP) d’iniciació feixista, feta en aquella mateixa època, s’acabà una situació vergonyosa i discriminatòria que havia durat més de quatre dècades, en el decurs de la qual moltíssims professionals del periodisme d’arreu de l’Estat espanyol (en bona part, per motius polítics) no estaven reconeguts com a periodistes pel règim franquista. D’aquesta manera, la Federación de las Asociaciones de la Prensa de España (FAPE), perdé el ROP, que controlava, i deixà de concedir carnets oficials de periodista.

J. C. i P.

Manuel Bonmatí, un home liberal

MANUEL BONMATÍ, periodista, banquer i polític (Girona 1903-1981), nasqué en una casa avui enderrocada a la cantonada del pont de Pedra. Visqué sempre a l’antiga plaça del Gra, avui carrer de Sant Francesc, i tingué el despatx de banquer i corredor de comerç a la casa de la plaça del Vi que fa cantonada amb el carrer de Ciutadans. Redactor i més tard director del Diari de Girona, fou després cronista d’economia -Tácito- i d’esports -Gol- del diari Los Sitios. Regidor de l’Ajuntament per la Lliga Regionalista, fou primer tinent d’alcalde i després alcalde durant la República. En ple franquisme fundà i dirigí el setmanari Presència, plataforma de resistència democràtica i catalanista. Fou reelegit reiteradament pels periodistes com a president de l’Associació de la Premsa de Girona.

(Apunts biogràfics de Narcís-Jordi Aragó, darrer
president de l’Associació de la Premsa de Girona
i primer president del Col·legi de Periodistes de
Catalunya, demarcació de Girona)


<<0>>

Article publicat al programa de la III Trobada de la Unió de Periodistes de les Comarques Gironines, celebrada a Girona el 30 de gener del 1982:


ERA EL NOSTRE PRESIDENT

CONEIXIA Manuel Bonmatí de tota la vida. De petit, el seu nom ja m’era familiar. I és que el meu oncle Antoni, germà de la meva mare, havia treballat amb el senyor Manel (així, amb respecte, l’anomenà sempre tothom) a la Banca de don Carlos Martínez, situada a la gironina plaça del Vi, tan vinculada a la biografia del mestre de periodistes que acabem de perdre. Parlo, és clar, de fa una colla d’anys.

--Sí -em deia encara no fa gaire Bonmatí-; el teu oncle i jo vam ser companys de treball. Érem molt jovenets. Dos marrecs. En Comas i jo vam entrar de meritoris gairebé plegats al Banc. I ens repartíem la feina assignada als aprenents… Per cert, què fa? No l’he vist més. Dóna-li records.

La vida aviat els separà. El meu oncle, pare de l’actual i conegut tinent d’alcalde de Barcelona -l’Antoni Comas, de Convergència-, se’n va anar a la Ciutat Comtal i va seguir la “carrera” ferroviària. Vull dir amb això que ingressà, mitjançant unes oposicions, al servei d’intervenció de la companyia o empresa que avui s’anomena Renfe, d’on es jubilà fa alguns anys. El senyor Manel, en canvi, es quedà a Girona (preparava unes oposicions per al Banc d’Espanya, segons creu recordar el meu oncle), i ja tots sabem la carrera que hi va fer com a banquer, corredor de comerç, periodista…

Manuel Bonmatí (i me’n vaig directament al tema que vull tractar) era un home que “comprenia” la professió periodística. L’havia viscuda ja intensament abans de la guerra. I estava molt per damunt dels “capricis” que la dictadura franquista, per tal de controlar la informació, imposà en el món de la premsa de l’Estat espanyol, prenent com a model el sistema mussolinià. Val a dir que el senyor Manel era molt liberal.

Quan, tot seguint l’exemple d’altres “províncies”, encapçalades per la de Madrid, vam crear a Girona la Unió de Periodistes (cal recordar que les Unions sorgiren bàsicament davant la marginació i el menyspreu a què es veien sotmesos moltíssims professionals, perquè no figuraven inscrits en un registre oficial d’iniciació feixista), Manuel Bonmatí no tingué cap inconvenient d’assistir a l’acte de constitució de la nostra associació, malgrat que era el president de l’altra. Fou el nostre convidat d’honor i la persona que, per la seva experiència, sabé donar-nos savis consells. Per això, puc afirmar que, gràcies una mica a la seva col·laboració -la col·laboració de qui en teoria era el nostre rival o enemic-, la Unió de Periodistes de les Comarques Gironines nasqué amb gran força i entusiasme. I és que el el senyor Manel, ja ho he dit abans, era un home que, amb el seu extraordinari sentit liberal i democràtic de les coses, entenia perfectament, tal com s’ha d’entendre, la professió periodística. Una professió sacrificada i dura que, deixant de banda títols i carnets oficials, només pot ser avalada pel treball de qui l’exerceix.

Sempre, després de la creació de la nostra UP, vaig estar en contacte amb ell. Algun cop, fins i tot, coincidírem convidats en actes o festes. El senyor Manel com a president de l’Associació de la Premsa i jo com a president de la Unió de Periodistes. Manuel Bonmatí, en tot moment, s’interessava per la nostra marxa, per la nostra problemàtica… L’última vegada que ens vam veure fou el dia 29 de juny, en ocasió de la inauguració de les noves instal·lacions de Punt Diari. I, un cop més, em preguntà per l’assumpte del pacte que fa gairebé un any signàrem les Unions de Periodistes, CC.OO i UGT amb les Associacions de la Premsa, pacte que pretén agrupar-nos a tots en una sola associació, però que està topant amb moltes dificultats (la FAPE vol continuar monopolitzant el mot “periodista”) i que sembla que costarà un xic de tirar endavant…

--Hem de mirar -em deia- que tots anem units; que hi hagi bona avinença entre tots els periodistes. Tots som companys i hem de ser amics…

Mentre parlàvem, algú se’ns apropà i va demanar-nos: “Què diuen els dos presidents dels periodistes gironins?”, a la qual cosa jo vaig respondre, referint-me al senyor Manel, que a Girona només n’hi havia un, de president dels periodistes… I crec que ho vaig encertar plenament. Perquè, tant Juli Molons com Jaume Teixidor, tresorer i secretari, respectivament, de la nostra UP, ara, en produir-se l’òbit d’en Bonmatí, han lamentat la seva pèrdua, amb unes paraules molt significatives:

--Era el nostre president. El president de tots els periodistes gironins…!

Unes paraules que, en sentir-les, em van fer pensar -i encara hi continuo pensant- en Luis María Ansón, president de la Federación de Asociaciones de la Prensa de España. El senyor Ansón, el mes d’octubre proppassat, i en el transcurs de l’acte de la signatura a Madrid del pacte que ja he esmentat, després d’interessar-se per les relacions existents a Girona entre la Unió i l’Associació, problema gravíssim en moltes altres “províncies”, em digué:

--!Ojalá pudiéramos contar con muchos Bonmatíes…!

I és que, només amb homes com el recordat Manuel Bonmatí i Romaguera, la professió periodística a l’Estat espanyol podria arribar a assolir el nivell de democratització de què gaudeixen tots els països lliures del món…


Emili CASADEMONT i COMAS
(President de la Unió de Periodistes
de les Comarques Gironines)

“Punt Diari”, de Girona
(27-VIII-81)