diumenge, 27 de maig del 2007

La Costa Brava d'en Gaziel


Diu l'il·lustre historiador Josep Benet, en el pròleg de l'Obra Catalana Completa d'Agustí Calvet i Pascual, Gaziel, editada pòstumament per l'Editorial Selecta l'any 1970, que, «probablement, (Gaziel) ha estat l'escriptor polític més intel·ligent que ha donat la dreta catalana en aquest segle». I cal reconèixer que Benet té tota la raó del món, si bé jo, igual que molta gent, m'atreviria a donar això com a ben segur.
Agustí Calvet, que és actualment recordat i homenatjat a la ciutat de Sant Feliu de Guíxols, en complir-se el 120è aniversari d'haver-hi nascut, amb una sèrie de nombrosos actes emmarcats dins un anomenat Any Gaziel, inicià la seva carrera periodística en llengua catalana a La Veu de Catalunya, revista de la Lliga Regionalista, i l'any 1911 començà a treballar a l'Institut d'Estudis Catalans. A París, on s'havia traslladat per ampliar els seus coneixements, visqué l'esclat de la Primera Guerra Mundial. Però les cròniques que escrigué per a La Veu no agradaren a Enric Prat de la Riba, fundador del citat institut i director de l'esmentada revista, que esdevindria, en el futur, de publicació diària. Això motivà que Gaziel se n'anés a La Vanguardia, on els seus treballs sobre la Gran Guerra foren molt llegits arreu de l'Estat. A partir d'aleshores, utilitzà quasi exclusivament el castellà, fet que li valgué moltes crítiques per part dels sectors més catalanistes. De La Vanguardia, per cert, que durant la Segona República esdevingué un rotatiu d'enorme tiratge, en fou director entre el 1920 i el 1936, o sigui, setze anys.
En esclatar la nostra malaurada Guerra (in)Civil, Gaziel s'exilià i no tornà a trepitjar el territori espanyol fins al 1940, fugint de l'avenç nazi a Europa, on les autoritats franquistes el processaren i l'absolgueren. Llavors s'establí a Madrid (ciutat on havia col·laborat en els importants diaris El Sol i Ahora, a part de doctorar-se en Lletres a la seva Universitat) i hi dirigí l'editorial Plus Ultra. I ja septuagenari, ho féu -de nou i de manera definitiva- a Barcelona, tractant de reconciliar-se amb el catalanisme de la seva joventut. Gaziel, qualificat de republicà íntegre i de tarannà moderat, laic i demòcrata, amant de la seva terra i de la seva llengua (mai no oblidà que era de Sant Feliu, la pàtria de Juli Garreta i Josep Irla), més federalista que no pas nacionalista, morí el 1964, a l'edat de 77 anys (recordo que vaig dedicar-li un puntual article necrològic en un programa diari que feia a Ràdio Girona, el titulat «Buenos días, Gerona», glossant la seva excelsa figura), i deixà un llegat literari format per vuit llibres en castellà i catorze en català.
El decès de l'antic i gran director de La Vanguardia es produí pocs mesos després que hom col·loqués una placa en un monòlit situat al promontori guixolenc de Sant Elm, que diu el següent: «Des d'aquesta trona de Sant Elm, Ferran Agulló intuí la idea de batejar la Costa Brava. La ciutat de Sant Feliu de Guíxols li ofrena avui, 29 de setembre de 1963, aquesta recordança». Com pot constatar-se, la placa tan sols parla d'una recordança a l'Agulló, feta en temps de l'alcalde ganxó Joan Puig i Admetller. «He sentit campanes sobre l'esforç del senyor Puig i Admetller i de les persones que, amb l'entusiasta Margarida Wirsing, van menar la campanya. Sembla que desitjaven commemorar els cinquanta anys del bateig costabravenc i que amb molta constància, amb molta fe, lluitant contra un moment polític gens propici a incensar un home que s'havia distingit pel seu catalanisme, van aconseguir fer la commemoració amb un retard d'un any i escaig. Suposo que es van veure obligats a rebaixar la dosi quan va arribar el moment de redactar un text que sembla controlat per una mena de censura -o, potser, d'autocensura-», explica l'inoblidable periodista Jaume Pol Girbal en el seu llibre El món de la Costa Brava, editat el 1985 i il·lustrat bellament pel pintor Lluís Roura. Per altra banda, cal tenir ben present que sempre ha estat molt discutit si el gironí Ferran Agulló, destacat articulista de La Veu de Catalunya, tingué la dita intuïció a Sant Feliu, ja que hi ha qui sosté que fou a Blanes o a Begur. O, potser, «en el seu despatxet de periodista, o fent un son durant una de les llarguíssimes tertúlies del cafè Colon barceloní -que eren molt soporíferes i que donaven temps per a una infinitat de fantasies i badalls-, però sembla segur que ho va realitzar una mica a Begur i un poquet a Blanes, però des de Barcelona», afegeix Pol Girbal.
Gaziel, en el seu assaig Sant Feliu de la Costa Brava (any 1963), un gran llibre la primera edició del qual (una dècada abans) porta per títol Una vila del vuitcents, hi diu el següent: «Hi ha, sobre la invenció del nom de Costa Brava, una pila de versions apòcrifes. La més digna de crèdit és que un dia, trobant-se Agulló encimbellat a l'ermita de Sant Elm, a Sant Feliu, amb una colla d'amics que hi contemplaven l'admirable panorama de la costa, fins al cap de Tossa, se li acudí de batejar-la amb aquest apel·latiu: Costa Brava. I el cert és -això ja es pot comprovar- que pels voltants de 1910 va dedicar, a La Veu de Catalunya, un seguit d'articles parlant de coses del mar, on sempre que anomenava el nostre litoral el designava amb el nom pintoresc que ell mateix li havia tret». Gaziel, però, no estava d'acord amb la denominació Costa Brava. I així, després d'indicar que la lluminositat i la dolçor essencialment mediterrànies d'aquesta ribera són molt superiors a la bravesa que designa aquell mot tan ampulós, afirma: «L'únic tros realment brau, i encara en to menor, és el que va de Tossa a Sant Feliu, el que justament Agulló tenia al davant quan va llençar, com qui llença una rima floralesca, aquell qualificatiu sonor. Es veu de sobres que aquesta costa és, en realitat, el contrari d'una veritable costa brava (...). Però a aquell sant cristià de l'Agulló li degué semblar que un nom tan mascle feia tropa -com semblaven fer-ne aquells altres "slogans" del temps: el "tot o res", o el "si no ens ho donen ens ho prendrem"-, que llençaven tan sovint la premsa i l'oratòria electoral catalanistes. I com que el motiu va caure en gràcia (que és millor que ser graciós), aquí s'ha quedat, i aquí el tenim i el tindrem, cada dia més viu, probablement per sempre».
Convé recordar que, per a l'historiador Josep Pella i Forgas, el litoral gironí era la Costa Grega; que, per a l'escriptor Josep Pla, la Costa del Corall, i que, per a Joaquim Ruyra, la Costa Serena, sobretot pel que fa al sector sud, amb Blanes, localitat on residia l'il·lustre literat fill de Girona, inclosa. O sigui, que a cap d'aquestes tres personalitats no li agradava el nom Costa Brava. El trobaven d'allò més desencertat. Igual que Gaziel, malgrat que l'exdirector de La Vanguardia deia que, en tot cas, només podia rebre aquest apel·latiu la part de la Mediterrània compresa entre Tossa i Sant Feliu, o viceversa. Aquesta era, en definitiva, la seva Costa Brava, avui, per desgràcia, força malmesa per la mà de l'home...

Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (27-5-07)

diumenge, 20 de maig del 2007

L'enigmàtica Gala


Serà exactament d'aquí a tres setmanes -el proper dia 10 de juny- que es complirà el 25è aniversari de la mort d'Helena Diakonova, més coneguda per Gala, esposa de Salvador Dalí, les despulles de la qual reposen al castell de Púbol (municipi de la Pera, al Baix Empordà), lluny de les del seu marit, que es troben, des de l'òbit del genial pintor, produït el 23 de gener del 1989, al figuerenc Teatre-Museu Dalí, perquè, segons Marià Lorca, l'alcalde que aleshores tenia la capital de l'Alt Empordà, això és el que li demanà l'artista, instants abans d'exhalar el darrer sospir.
Tal com relatava Ramon Guardiola, en un dels interessants articles que escrigué i que publicà arran del decès del pintor empordanès, els orígens de Gala mai no s'han pogut aclarir. Segons Guardiola, amic íntim de la família Dalí i impulsor durant la seva època d'alcalde de Figueres del cèlebre i visitadíssim Teatre-Museu Dalí (s'ha dit que, sense la seva preocupació i els seus esforços, aquest no hauria esdevingut una bella realitat, cosa que jo ben crec), els aristòcrates que visitaven el matrimoni Dalí-Gala arribaven a la conclusió que Helena Diakonova estava relacionada amb la noblesa. «Ella deia -explicava l'al·ludit Ramon Guardiola- que el seu pare administrava les grans possessions d'un príncep rus, convertides en luxós redós per a artistes lliure-pensadors i filòsofs. Presumia que, de petiteta, havia estat asseguda sobre els genolls del comte de Tolstoi. Sembla, doncs, que el pare no era el marit de la seva mare Antonina, a la qual hauria abandonat després de prenyar-la del seu primer fill Vadim, germà gran de Gala. S'apunta, per tant, com a pare, l'home molt ric, molt culte i de bona presència, que viu amb la mare i fa que tots visquin amb confort i sense cap problema. Els nens l'anomenaven "padrí", Gala li deia "el meu pare". Es deia Ivan.»
Guardiola, després de consignar que Gala estigué malalta de petita i que, a la tardor del 1912, fou enviada a un sanatori suís, on conegué el seu primer marit, el poeta Paul Grindel (Paul Éluard), deia que Helena Diakonova, en aquell moment, semblava que tenia 19 anys, però que això tampoc no s'havia pogut aclarir mai, ja que les dades amb què es comptava no lligaven, llegint les que figuraven en el seu passaport, en la seva documentació per casar-se civilment al Consolat espanyol de París amb el pintor o en d'altres papers. Així, Salvador Dalí, quan contragué matrimoni per segona vegada l'any 1958 -aquesta per l'Església catòlica- al santuari gironí de la Mare de Déu dels Àngels, manifestà a Ramon Guardiola que la diferència d'edat entre ella i ell era de dotze anys (dotze anys més gran Gala que Dalí, s'entén), o sigui, que Helena Diakonova hauria nascut, d'acord amb uns càlculs un xic curiosos fets llavors, el 1892. A part d'això, cal indicar que, quan algú es queixava que Gala es mostrava molt dura en els tractes mercantils, l'esposa de Salvador Dalí insinuava que era jueva o armènia. «Era -concloïa Guardiola-, una figura confusa des del seu origen», en el qual, afegeixo jo pel meu compte, no falta qui assegura que Gala havia nascut -o s'havia criat- en una tribu de gitanos. Per a molts, però, Helena Diakonova nasqué l'any 1895, a la ciutat russa de Kazan, filla d'un aventurer sense sort. I sempre s'ha dubtat de l'autenticitat del seu nom i cognom...
La vida de Salvador Dalí tingué tres èpoques: la del 1904 al 1929, sense Gala; la del 1929 al 1982, en què la mort d'ella féu que el pintor se'n separés, després d'haver influït poderosament en la seva manera de ser, i, per últim, la de Dalí vidu, acusant de manera preocupant la seva soledat i el seu enyorament, des del 1982 fins al gener del 1989, moment que l'artista volà al Més Enllà. Els últims seixanta anys de la vida de Salvador Dalí justifiquen que se l'anomeni Dalí de Gala, ja que aquesta el marcà fins als seus darrers dies, transcorreguts a la figuerenca Torre Galatea, més tranquil que en el temps convuls i nerviós dels dos primers anys de viudetat passats a Púbol. La influència de Gala era tan gran que Dalí sense Gala seria una altra personalitat, com ell mateix reconeixia: «Gala ha posat ordre a la meva vida». La intimitat de la parella era la de les hores tranquil·les. A Helena Diakonova no li agradava la popularitat, preferia la discreció... i s'amagava. Així, deixava per a Dalí la presència i les fotografies que aquest utilitzava genialment i augmentava la seva cotització. Gala no es promocionava i se sentia satisfeta amb les constants al·lusions que Dalí li feia, així com amb el seu propi protagonisme en l'obra pictòrica daliniana. D'aquesta manera, la meravellosa imatge seva en el Crist hipercúbic, recollida en La Madona de Portlligat, i en El descobriment d'Amèrica, per exemple, són un testimoni i un cant a Gala, que fou esposa, musa, administradora, companya, vigilant i tutora d'un dels pintors mundials més importants del segle XX.
Salvador Dalí -recordem-ho- dedicà el seu llibre Vida secreta a Gala, com també una enorme quantitat de diminutius amorosos -Galuixka, Dullita, Olivareta, Galarina, etcètera-, fins donar el seu nom a la Torre Galatea. En el citat volum, que ha aconseguit per a Dalí un reconeixement com a escriptor, el pintor posa a l'abast de tothom la seva trobada amb Helena Diakonova, la dona que cregué fanàticament en el geni Dalí. Foren molts anys de convivència que marcaren l'artista, fins a tal extrem que, a la mort de Gala, un psiquiatre dictaminà que Salvador Dalí morí en el moment que morí físicament Gala, atès que Helena Diakonova era l'autèntic motor de Dalí, a qui sempre obeïa. Ramon Guardiola, per altra banda, explicava, en un dels seus articles, que «és ben sabut que l'amor dels Dalí era el d'una parella superior. La sexualitat no era la base del seu matrimoni. Aquest aspecte ha estat prou comentat i no donà lloc a les seves desavinences. Gala omplia la vida de Dalí i aquest se sentia comprès, i en ella trobava la companyia, la seguretat i tots els recursos».
Per acabar, cal ressaltar que Salvador Dalí s'acomiadà de Gala a Portlligat, amb una patètica escena, en què ella no podia reaccionar ni amb el boca a boca, i que el pintor, impressionat, no pogué assistir al seu enterrament efectuat al castell de Púbol. Això no obstant, disposà que la tomba fos tota ben coberta de belles i aromàtiques flors i, pocs dies després, anà a retre homenatge a la seva difunta esposa. I també cal ressaltar que, just al costat mateix de la tomba de Gala (una dona que, en complir-se el 25è aniversari de la seva desaparició terrena, continua essent d'allò més enigmàtica), n'hi ha una altra, de tomba. Una tomba buida (destinada a acollir el cos embalsamat de l'artista figuerenc, sepultat al Teatre-Museu Dalí), que la gent de la població de la Pera desitjaria veure -no sé si amb raó o sense- algun dia ocupada...

Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (20-5-07)

dimarts, 15 de maig del 2007

La recuperació del vell "Diari de Girona"

Fou el 29 d'octubre del 1956, diada de Sant Narcís, patró de la ciutat de Girona, que, per primera vegada, un article meu, signat amb nom i cognoms, aparegué publicat a les pàgines del diari gironí Los Sitios, on, des de feia alguns anys, ja escrivia petites ressenyes, encara que signades tan sols amb una «C». Per tant, puc dir que la meva vinculació al dit rotatiu, així com al seu continuador, l'actual Diari de Girona, supera de llarg el mig segle, raó per la qual sóc, avui dia, el col·laborador en actiu més antic d'aquests dos diaris junts, si bé hi ha hagut èpoques en què, per motius diversos (el d'haver-me dut l'exercici de la professió a residir a l'estranger, per exemple), n'he estat apartat.

I hi ha quelcom que també vull ressaltar: el 3 de juliol del 1984, vaig publicar, en qualitat de president de l'antiga Unió de Periodistes de les Comarques Gironines, l'article de presentació del primer número del que, en el futur (i escrit per complet en català), seria el Diari de Girona, ja que, en tal data, Los Sitios sortí, per primer cop, amb l'afegitó d'aquesta històrica capçalera (Los Sitios-Diari de Girona), feliçment recuperada després d'haver-se perdut a causa de la Guerra Civil. El títol del citat article, «Totalment gironí», precedia un text, on jo expressava la meva profunda satisfacció perquè Los Sitios, deixant enrere la seva dilatadíssima dependència de Madrid, acabava d'esdevenir un diari del tot gironí, editat i fet per gent de casa, amb l'inoblidable i prestigiós periodista Jaume Sureda i Prat, fill de la població de Santa Coloma de Farners, com a director, càrrec que ja havia ocupat al setmanari Girona Deportiva, a la revista gironina Usted i a l'emissora de ràdio La Voz de la Costa Brava, instal·lada a Palamós.

(15-5-07)




«Amb la liquidació de l'antiga cadena de diaris del Movimiento (o de Medios de Comunicación Social del Estado, com se'n deia últimament) Los Sitios ha esdevingut un diari totalment gironí. I això ha estat posssible, gràcies a l'esforç d'un grup de persones de casa (...).

(...) Fou gràcies a un recordat director (criticat per molts, però admirat pels qui presumíem de conèixer-lo un xic a fons) que Los Sitios, a mitjan dècada dels seixanta, encetà els diumenges una secció en llengua catalana. M'estic referint al murcià Fulgenio Miñano Ros. En aquella època, Miñano em parlava dels mil-i-un projectes que li «bullien» al cap, per tal de fer, amb els moderns mitjans tècnics de què disposava, un diari digne, en tots els sentits, de Girona i la seva província. Igualment, i ficat ja en el terreny de les confidències, puc explicar que un dia vaig trobar l'home desesperat, enfilant-se per les parets, com se sol dir vulgarment, perquè tots els diaris menys Los Sitios acabaven de publicar determinada informació de gran interès per a Girona. Aquella informació, que va fer una mica de rebombori, era meva, per cert. I abans de «passar-la» a l'agència Europa Press, mitjà per al qual jo aleshores treballava, l'havia dipositada a les seves mans. «Pese a mis intentos, no la he podido colocar en el periódico», se'm lamentava. I és que Fulgencio Miñano, a voltes, amb la seva excel·lent mà esquerra, sabia torejar magníficament les limitacions que li imposaven des de les «altes esferes»; però, a voltes també, com en aquest cas concret, es veia obligat, si us plau per força, a baixar el cap i dir: «A sus órdenes», cosa que el posava frenètic... (...).

(...) Avui, Los Sitios estrena una nova etapa. El diari, com he dit més amunt, ha esdevingut totalment gironí. S'han trencat els lligams que, en ocasions -massa, sens dubte-, el feien dependre i estar més al servei dels interessos de Madrid que no pas dels de Girona i Catalunya (...). I, per primera vegada a la història, Los Sitios té un director gironí, que sempre ha destacat per la seva lluita a favor de la liberalització de la premsa (...). Jaume Sureda i Prat, a més, s'ha convertit en el primer director d'un diari d'informació general de Catalunya, amb carnet de la Federación de Uniones de Periodistas de España (FUPE), l'organització professional nascuda amb la democràcia -part difícil, però extraordinàriament joiós, a fi de comptes-, en la qual es troba integrada la UP gironina.(...)».

(Fragments de l'article «Totalment gironí», signat per Emili Casademont i Comas, president de la Unió de Periodistes de les Comarques Gironines, i publicat el 3 de juliol del 1984 a «Los Sitios-Diari de Girona»)

diumenge, 13 de maig del 2007

Sant Ponç, Dalí i el poliol


Abans-d'ahir, divendres dia 11 de maig, fou la diada de Sant Ponç. I cada any, per Sant Ponç, en moltes poblacions catalanes se celebren fires d'herbes aromàtiques, com la camamilla, la farigola, el romaní, el llorer i el poliol, que, al costat de confitures, mel, melmelades, formatges, etcètera, constitueixen uns grans aparadors de remeis per guarir diversos mals. El primers coneixements que hom té d'aquesta tradició es remunten al segle XVI, quan la «festa de les herbes» -així era anomenada- es feia davant l'església de Sant Miquel, a Barcelona. Alguns historiadors, però, situen el seu origen en temps molt més reculats. Concretament, en l'època dels romans (ara molt de moda a causa de la sèrie que emet TV3), durant les festes dedicades a Flora, la deessa de la vegetació.

Les fires de Sant Ponç es realitzen en homenatge a aquest sant, patró dels herbolaris (i també dels apicultors, és a dir, d'aquells que es dediquen a recollir i comercialitzar la mel que fan les abelles), sant que, segons la llegenda, quan arribà a la Ciutat Comtal i veié l'enorme quantitat de malalties -algunes de signe mortal- que afectaven la població, enmig de la misèria i de la pobresa que aquesta patia, immediatament es posà a preparar pocions d'herbes medicinals, per tal de desterrar-les, cosa que, en bona part, aconseguí. Per això, i en prova d'agraïment, diuen que els barcelonins decidiren retre culte a sant Ponç i celebrar al carrer de l'Hospital, cada 11 de maig, una gran fira d'herbes remeieres, que, en l'actualitat, s'omple de parades i més parades, fenomen que es repeteix a les fires germanes organitzades a d'altres barris de la ciutat Cap i Casal de Catalunya, com el de Nou Barris o el del Poble Sec. I cal destacar que totes les fires de Sant Ponç (particularment, la de l'esmentat carrer barceloní de l'Hospital) assoleixen un èxit realment extraordinari, ja que s'hi donen cita moltíssimes persones, àvides d'adquirir determinades espècies d'herbes, amb l'objectiu i l'esperança de combatre les seves malalties.

Hom diu que les herbes fan miracles. I jo ho ben crec. Perquè, deixant de banda un gran miracle que obraren en mi ara fa justament setze anys (amb l'ajut de l'homeopatia, que també és una medicina natural, m'eliminaren un càncer en estat embrionari), he conegut molta gent que, gràcies al suc de les herbes, ha recuperat la salut perduda. O, almenys, ha pogut anul·lar alguna xacra que li feia la guitza. El meu pare, per exemple, no sé pas què tenia a l'estómac. Els metges no acabaven de desxifrar-ho i les «potingues» que li receptaven no li feien cap efecte. Així les coses, aconsellat per algú, es decantà per les herbes. I, al cap de poc temps, el seu estómac, que tant l'havia fet recargolar de dolor, ja li tornava a funcionar com una seda...

La fe de la gent en les herbes medicinals és immensa. Recordo que, l'any 1965, vaig fer una entrevista a una herbolària de Girona, publicada al diari Los Sitios, i vaig descobrir, ja aleshores, que alguns dels seus principals clients eren metges. «La gent, cada cop més desenganyada dels remeis moderns, basats molt en la química, està tornant a les herbes», em manifestà aquella herbolària del carrer de les Ballesteries, la qual m'assegurà que les herbes mai no fan cap mal, ni perjudiquen el cos humà. D'altra banda, m'explicà que les herbes medicinals cal collir-les en plena primavera, que és quan gaudeixen de més virtut. I em recomanà que no desaprofités l'ocasió de proveir-me'n sempre que pugés, en aquesta època de l'any, al santuari de la Mare Déu de Núria. «A les muntanyes pirinenques de Núria hi ha herbes que fan veritables miracles», afirmà.

I parlant d'herbes, he de remarcar que, pel que estic observant, hi ha molta gent que, avui dia, ha arribat a substituir el cafè, després de dinar o sopar, per una bona tassa d'herbes aromàtiques. Així, l'altre dia, vaig veure, en un restaurant, set persones que hi feien un àpat. I de les set, només tres, al final del menjar, demanaren un cafè. Les altres quatre persones, un «tallat», una camamilla, una menta i un poliol. Aquesta darrere, per cert, em féu evocar Salvador Dalí. I és que el genial pintor figuerenc (que, precisament, nasqué el dia de Sant Ponç i ara hauria complert 103 anys), tan bon punt havia acabat de dinar o sopar, bevia sempre aigua de poliol -també dit de poniol-, després, naturalment -i com ja és prou sabut-, de fer certa despesa d'aigua de Vilajuïga, que també bevia Josep Pla (l'il·lustre escriptor de Llofriu mai no estalvià elogis per a aquesta aigua de sabor agradabilíssim i de propietats curatives reconegudes internacionalment), i que, pel que m'han informat, ara beu, a Madrid, María Teresa Fernández de la Vega, l'elegantíssima vicepresidenta del Govern central. Ah!, i convé afegir a tot això que Salvador Dalí, durant els mesos de l'any que passava a la seva casa de Portlligat, a Cadaqués (normalment, de maig o juny fins a setembre o octubre), es feia dur cada setmana, en un carro, una gran quantitat d'ampolles d'aigua de Vilajuïga, des d'aquesta última població.

Una de les vegades que Dalí i jo dinàrem plegats a Figueres, l'artista empordanès m'aconsellà que begués aigua de Vilajuïga, consell que sempre he seguit, i aigua de poliol, que ajuda a pair i manté la ment ben desperta. I cal reconèixer que, pel que respecta a aquest darrer consell -que, per dissort, no sempre he seguit-, tenia tota la raó del món. Perquè vaig poder comprovar que Salvador Dalí, moments després d'haver begut una tassa de poliol, a tall de postres, pintava com els àngels a l'antic Teatre Municipal de la capital de l'Alt Empordà (el sostre de la sala anomenada Palau del Vent, en concret), pocs mesos abans que aquest edifici, en estat ruïnós des del final de la Guerra Civil, quedés convertit en l'actual, sumptuós i visitadíssim Teatre-Museu Dalí, mentre que jo, pobre de mi!, que m'havia «engolit» un cafetó, a part de sentir-me pesat d'estómac (el meu estómac sempre m'ha fet patir molt, fins al punt d'obligar-me a visitar el quiròfan en multitud d'ocasions), no estava, aquella tarda, en les millors condicions de fer moure bé la meva ploma...

Es pot ben afirmar, per tant, que el poliol ajudà moltíssim Salvador Dalí en la seva fabulosa feina artística. L'estimulava d'allò més. Per això era un gran afeccionat a beure'n el suc. Com també ho havia estat (m'ho assegurà ell mateix) la Mare de Déu. «Gràcies al poliol, la Verge va tenir prou forces per suportar la passió i mort del seu Fill», em digué. Cosa, aquesta, del tot certa. Almenys, així ho explica una antiga tradició catalana, la qual afegeix que la Mare de Déu, quan no es trobava bé, o notava que no tenia el ventre gaire fi, bebia aigua de poliol, motiu pel qual el poliol és una planta que floreix, en honor seu, coincidint amb totes les festes marianes de l'any...


Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (13-5-07)

diumenge, 6 de maig del 2007

Sant Maurici i l'hereu Riera


Antigament, hom deia que a la tardor, que és quan les nits s'allarguen i s'enfosqueixen, sortien dels seus cataus, tot emparant-se en les ombres nocturnes, els éssers més diversos, quimèrics i fantàstics, que durant les nits lluminoses del bon temps perdien poder i restaven mig amagats i esmorteïts. Éssers com, per exemple, en Mollet -o en Millet-, del qual parlaven moltíssim les àvies de la comarca gironina de la Garrotxa; com la Marota, un curiós personatge femení, molt popular a la també comarca gironina del Ripollès, i com la Pesanta, un animaló negre i pelut, que caminava sense moure gens ni mica de fressa, malgrat que, segons s'afirmava, tenia els peus pesants com el plom, puix que les seves potes eren de ferro...
Aquest darrer ésser fantàstic, que havia estat molt temut i respectat per la gent d'Olot i de Caldes de Malavella, solia aparèixer, explicaven, el 22 de setembre, diada de Sant Maurici. Un sant que, aquests últims dies, ha estat notícia -i encara ho és-, ja que els regidors de l'oposició de l'Ajuntament de Caldes han aprovat una moció (qüestionadíssima pels d'ERC, partit que hi governa i que pretén actuar d'una altra manera), per tal de procedir a l'expropiació de la part de la finca on hi ha l'ermita de Sant Maurici, lloc on, en la indicada data, la vila celebra, des de fa més d'un segle i mig, un aplec molt important i concorregut, si bé, en l'edició de l'any passat, ja no pogué oficiar-se la missa a l'interior de la capella, perquè aquesta es troba en un deplorable estat de conservació, fins al punt d'amenaçar ruïna, i el seu propietari no vol -o no pot- posar-hi remei.
Sant Maurici és aquell general de la legió Tebea que es negà rotundament a adorar les divinitats gentíliques i es confessà cristià, igual que els seus soldats, raó per la qual tots foren sacrificats, atès que allò fou considerat com una sublevació. Aquest fet s'esdevingué allà on, segons la tradició, avui hi ha l'ermita caldenca dedicada al militar romà, situada a uns tres quilòmetres de la població. I és curiós el que refereix la llegenda, atès que aquesta explica que el famós -i força tarambana- hereu Riera, fill d'una de les pagesies més riques de l'Empordà, la qual s'aixecava al terme municipal de Llançà, anà a les grans balles que es feien a Caldes de Malavella per Sant Maurici i que, mentre dansava alegrement amb dues donzelles llançanenques que l'acompanyaven, rebé la notícia que la seva promesa patia una greu malaltia. Aleshores, ell, abandonant-ho tot, marxà a corre-cuita cap a Llançà per visitar-la i, davant la imatge del Sant Crist existent a la cambra de la malalta, orà tan fervorosament que Déu l'escoltà i guarí la noia. I la llegenda acaba assenyalant que l'hereu Riera, emocionat i agraït, despenjà la imatge i féu, damunt la creu, una gran dansa d'alegria.
Aquella dansa, precisament, és la que diuen que, encara avui dia, es balla, tot portant el nom de l'hereu Riera. De la mateixa manera que també porta el nom de l'hereu Riera una cançó, inclosa al Cançoner Popular de Catalunya, recopilat per Higini Anglès, amb la col·laboració del poeta Ventura Gassol, melodia que, fa alguns anys, recordo que cantaren els Cors de Clavé, amb gran èxit, a la barcelonina plaça de Catalunya, durant les Festes de la Mare de Déu de la Mercè, i que, més o menys, relata allò que, suposadament, arribà a succeir a Caldes de Malavella:
«Per a Sant Antoni grans balles hi ha./ Per a Sant Maurici tot el poble hi va./ Tralarala, tralarala, tralalarala./ Tralarala, tralarala, tralalarala.// N'hi van unes donzelles, són de l'Empordà./ L'una diu a l'altra: -I a tu qui et traurà?/ Tralarala...// Anem, donzelletes, anem a ballar,/ que l'hereu Riera ens hi farà entrar.// La primera dansa la'n treu a ballar./ La segona dansa la nova arribà.// A fe, hereu Riera, bé pots ben dansar,/ que la teva aimada a la mort n'està.// Davant d'un Sant Cristo se'n va agenollar:/ Torneu-me l'aimada que a la mort n'està.// Al cap dels nou dies Maria es llevà./ A les set setmanes es varen casar.»
O sigui que, gràcies a aquesta lletra, podem «saber» que la noia a qui l'hereu Riera havia fet el «salt» es deia Maria, que estigué malalta nou dies i que, al cap d'un parell de mesos, la parella contragué matrimoni.
A més de Caldes de Malavella, són diverses les poblacions que veneren sant Maurici, i n'hi ha algunes, fins i tot, que asseguren que conserven relíquies dels sants soldats que havien pertangut a la legió Tebea. Així, per exemple, les de sant Candi, que era el tercer oficial, es troben a Sant Cugat; les de sant Ceferí, que era el quart oficial, a Sant Pere de Torelló, i les de sant Víctor, un altre oficial, a Camprodon.
Per altra banda, a Porqueres, al costat de l'estany de Banyoles, s'havien celebrat, cada 22 de setembre, unes balles semblants a les de Caldes, on s'executava el ball de Sant Maurici, la transcripció musical del qual fou feta pel mestre banyolí Cassià Casademont. Aquest ball de Sant Maurici de Porqueres es mantingué fins a temps relativament moderns, encara que, en els seus últims temps, la festa quedà reduïda a una passada i cercavila, on ells duien vergues guarnides de flors i de cintes, i elles lluïen caputxa. En aquest cas (no sigueu malpensats, benvolguts lectors), verga no és pas sinònim de penis, sinó una vara prima neta de fulles i llises...
En realitat, s'ignora on s'iniciaren les ballades de Sant Antoni i de Sant Maurici, de què parla la cançó, així com l'anomenat ball de Sant Maurici. Alguns sostenen que fou a Porqueres, on també la gent temia i respectava la Pesanta, i d'altres creuen que a Caldes de Malavella. El més probable és que la cançó de l'hereu Riera sigui netament literària i no es refereixi a cap fet històric. Això no obstant, aquest notable document melòdic és autòcton, ja que no és conegut en cap altre cançoner, i a Catalunya hom el troba pertot arreu, amb una gran profusió de variants que no alteren la línia essencial de l'argument. D'altra banda, convé destacar que les balles de Sant Maurici, de Caldes de Malavella, a la comarca de la Selva, o de Porqueres, al Pla de l'Estany, en les quals diuen que participà l'hereu Riera, figuren en sengles dibuixos fets per Llorenç Brunet i publicats al llibre Cançons populars catalanes, de Joan Guasch, editat ara fa un segle, sense que s'hi esmenti qui tingué l'honor d'encetar-les.
El que sí sabem, però, és que a Caldes de Malavella continua celebrant-se un gran aplec el dia 22 de setembre en honor de sant Maurici. Un gran aplec que, segons els rumors que circulen, corre el perill de perdre's, atès que el propietari de la finca, fart de les discussions i picabaralles que aquesta genera, podria arribar a prendre la lamentable decisió de tancar-la...

Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona"(6-5-07)

dimarts, 1 de maig del 2007

El Figueres i el Miapuesta


Era la temporada 1986-87, ara fa vint anys, que la Unió Esportiva Figueres començà a militar a Segona Divisió A, l'autèntica categoria d'argent del futbol estatal, després d'ascendir-hi gràcies a una extraordinària campanya a Segona B, sota la batuta del tècnic basc José Manuel Esnal, Mané, i d'haver inaugurat, amb un amistós contra el Barcelona -a les acaballes del mes d'agost del 86-, l'Estadi de Vilatenim. Un estadi magnífic, un dels millors de Catalunya, que pot acollir 10.000 espectadors.
En inaugurar-se aquesta instal·lació esportiva, vaig escriure un article, publicat en una revista editada pel club, on deia que Figueres devia molt al Figueres. I així era, en efecte, ja que, en ocasió d'aquella sensacional campanya desenvolupada per la "mainada" d'en Mané a Segona B, el nom de la ciutat havia sonat d'allò més arreu de l'Estat. Moltes notícies, cròniques i reportatges sobre l'equip figuerenc (treballs periodístics fets i distribuïts, en bona part, per les agències Efe, Logos i Mencheta) havien emplenat una gran quanitat de columnes dels diaris esportius i no esportius, tant catalans com espanyols. I, per la seva banda, les emissores de ràdio i televisió -igualment catalanes i espanyoles- també havien ofert moltes informacions relatives al conjunt representatiu de la capital de l'Alt Empordà. El nom del Figueres (i, en conseqüència, el de la ciutat de Figueres) es pogué trobar -i no exagero ni un pèl- fins a la sopa...
I no parlem del que passà després...! O sigui, del que passà quan l'equip figuerenc milità a Segona A i s'enfrontà a una sèrie de conjunts realment prestigiosos, com ara el València, entrenat per Alfredo Di Stéfano; el Celta, el Ràcing de Santander, el Deportivo de la Corunya, el Las Palmas, el Mallorca, l'Espanyol, el Rayo Vallecano, etc. Val a dir que ambdós noms -el del Figueres i el de Figueres, repeteixo-, estretament lligats, àdhuc arribaren a "assaltar" les pàgines d'alguns rotatius estrangers, atès que, a les files del quadre altempordanès, hi figuraven jugadors de diversos països d'Europa, Amèrica i Àfrica, així com un tècnic sud-americà, Jorge D'Alessandro, que els argentins (concretament, els directius i aficionats del River Plate) volien que tornés al seu país d'origen, cosa que motivà que l'agència Efe rebés l'encàrrec del diari Crònica, de Buenos Aires (encàrrec que em traspassà a mi), d'entrevistar-lo. Però D'Alessandro, resident des de feia temps al nostre Estat, on havia defensat, amb èxit, la porteria del Salamanca a la Divisió d'Honor, manifestà, en aquella entrevista, el seu desig de no deixar el futbol espanyol, on esperava triomfar com a entrenador. Un triomf que no arribà a aconseguir del tot, malgrat haver salvat l'Atlètic de Madrid, propietat de Jesús Gil y Gil, del descens a Segona Divisió, però sí que ho féu, durant alguns anys, com a comentarista radiofònic, al costat del popularíssim periodista José María García.
Tornant a l'any 1986, cal assenyalar que l'equip figuerenc debutà a Segona A, en aixecar-se el teló de la temporada 1986-87, al Santiago Bernabeu, on arrencà un positiu davant el Castella, el filial "merengue", gràcies a un gol d'Albert Valentín. Mané continuà dirigint tècnicament el conjunt blanc-i-blau, amb novetats destacades a la seva plantilla, com Ferrer (el porter), Mentxaca, Cañizares, Valdo, l'esmentat Valentín..., a més dels primers estrangers fitxats pel club (el brasiler Gallo, l'argentí Néstor Alfonso, etc.), als quals seguirien després nombrosos jugadors arribats de més enllà de la península Ibèrica: els davanters mundialistes nord-americans Tab Ramos i Peter Vermes, el defensa internacional uruguaià Herrera, etc.
En el inicis d'aquella primera temporada a Segona Divisió A, o sigui, durant els mesos de setembre, octubre, novembre i desembre del 1986, tot anà força bé. Però, després d'encetar-se l'any 1987, les coses es complicaren. I, com sempre sol passar en aquests casos, qui pagà la "festa" fou l'entrenador. Així, Mané fou cessat de forma injusta, quan feia poc temps que, curiosament, s'havia parlat de nomenar-lo fill adoptiu de la ciutat de Figueres, i substituït pel gallec Luis Cid, Carriega, a les acaballes ja de la seva vida professional, en el decurs de la qual havia dirigit com a tècnic una bona colla d'equips de "campanetes" (Saragossa, València, Betis, At. de Madrid, etc.), a part d'haver estat proclamat, un any, el millor entrenador del futbol espanyol. Amb ell a la banqueta, a qui jo coneixia personalment d'antic (de quan preparava el Terrassa a Tercera Divisió i els egarencs anaven al camp de Vista Alegre per jugar contra el Girona) i l'havia fet "aparèixer" algunes vegades a les pàgines dels setmanaris Rumor..., de Lleida-Barcelona, i Gerona Deportiva, l'"onze" altempordanès pogué acabar l'exercici lliguer 1986-87 amb la categoria salvada.
Un total de set temporades estigué el Figueres a Segona A, en la penúltima de les quals, i sota la direcció tècnica de Jorge D'Alessandro, arribà a posar un peu i mig a Primera Divisió, car el Cadis, que gaudia de més simpaties a les altes esferes del futbol estatal, impedí que hi posés l'altre mig.
El club altempordanès visqué, entre els anys 1986 i 1992, l'època més gloriosa de la seva història, que motivà que Figueres -el nom de la ciutat- fos més citat pels mitjans de comunicació que el Museu Dalí, que ja es dir. Fou una època en què el Figueres, presidit llavors per Emili Bach, abans que els clubs de futbol esdevinguessin societats anònimes esportives, era el Figueres -o la UE Figueres-, cosa que, ara, no és pas així. Ara, el Figueres és el Miapuesta -o la UE Miapuesta Figueres-, després que els aficionats l'anessin abandonant de mica en mica i se'n fes càrrec o el patrocinés una casa d'apostes esportives, que li ha arribat a canviar el nom pel que ella té en castellà. De fet, es tracta d'un club nou, creat sobre la base del Figueres (base que, en "perdre" fa poc alguns dels seus pilars més importants, com el president Pitu Duran, el secretari Xavier Xinxó i el segon entrenador Quim Ferrer, ha quedat pràcticament destruïda), l'equip del qual, en aquests moments, està lluitant, a la desesperada, per evitar caure al pou negre de la Tercera Divisió...

EMILI CASADEMONT
Excorresponsal d'"El Mundo Deportivo", "Marca" i agència Efe, entre d'altres mitjans de comunicació.(Resum de l'article aparegut al número extraordinari de la publicació MARCADOR, de Figueres, editat amb motiu de les Fires i Festes de la Santa Creu, 1-5-07)