Emili Casademont i Comas
diumenge, 27 de maig del 2007
La Costa Brava d'en Gaziel
Emili Casademont i Comas
diumenge, 20 de maig del 2007
L'enigmàtica Gala
Emili Casademont i Comas
dimarts, 15 de maig del 2007
La recuperació del vell "Diari de Girona"
I hi ha quelcom que també vull ressaltar: el 3 de juliol del 1984, vaig publicar, en qualitat de president de l'antiga Unió de Periodistes de les Comarques Gironines, l'article de presentació del primer número del que, en el futur (i escrit per complet en català), seria el Diari de Girona, ja que, en tal data, Los Sitios sortí, per primer cop, amb l'afegitó d'aquesta històrica capçalera (Los Sitios-Diari de Girona), feliçment recuperada després d'haver-se perdut a causa de la Guerra Civil. El títol del citat article, «Totalment gironí», precedia un text, on jo expressava la meva profunda satisfacció perquè Los Sitios, deixant enrere la seva dilatadíssima dependència de Madrid, acabava d'esdevenir un diari del tot gironí, editat i fet per gent de casa, amb l'inoblidable i prestigiós periodista Jaume Sureda i Prat, fill de la població de Santa Coloma de Farners, com a director, càrrec que ja havia ocupat al setmanari Girona Deportiva, a la revista gironina Usted i a l'emissora de ràdio La Voz de la Costa Brava, instal·lada a Palamós.
(15-5-07)
«Amb la liquidació de l'antiga cadena de diaris del Movimiento (o de Medios de Comunicación Social del Estado, com se'n deia últimament) Los Sitios ha esdevingut un diari totalment gironí. I això ha estat posssible, gràcies a l'esforç d'un grup de persones de casa (...).
(...) Fou gràcies a un recordat director (criticat per molts, però admirat pels qui presumíem de conèixer-lo un xic a fons) que Los Sitios, a mitjan dècada dels seixanta, encetà els diumenges una secció en llengua catalana. M'estic referint al murcià Fulgenio Miñano Ros. En aquella època, Miñano em parlava dels mil-i-un projectes que li «bullien» al cap, per tal de fer, amb els moderns mitjans tècnics de què disposava, un diari digne, en tots els sentits, de Girona i la seva província. Igualment, i ficat ja en el terreny de les confidències, puc explicar que un dia vaig trobar l'home desesperat, enfilant-se per les parets, com se sol dir vulgarment, perquè tots els diaris menys Los Sitios acabaven de publicar determinada informació de gran interès per a Girona. Aquella informació, que va fer una mica de rebombori, era meva, per cert. I abans de «passar-la» a l'agència Europa Press, mitjà per al qual jo aleshores treballava, l'havia dipositada a les seves mans. «Pese a mis intentos, no la he podido colocar en el periódico», se'm lamentava. I és que Fulgencio Miñano, a voltes, amb la seva excel·lent mà esquerra, sabia torejar magníficament les limitacions que li imposaven des de les «altes esferes»; però, a voltes també, com en aquest cas concret, es veia obligat, si us plau per força, a baixar el cap i dir: «A sus órdenes», cosa que el posava frenètic... (...).
(...) Avui, Los Sitios estrena una nova etapa. El diari, com he dit més amunt, ha esdevingut totalment gironí. S'han trencat els lligams que, en ocasions -massa, sens dubte-, el feien dependre i estar més al servei dels interessos de Madrid que no pas dels de Girona i Catalunya (...). I, per primera vegada a la història, Los Sitios té un director gironí, que sempre ha destacat per la seva lluita a favor de la liberalització de la premsa (...). Jaume Sureda i Prat, a més, s'ha convertit en el primer director d'un diari d'informació general de Catalunya, amb carnet de la Federación de Uniones de Periodistas de España (FUPE), l'organització professional nascuda amb la democràcia -part difícil, però extraordinàriament joiós, a fi de comptes-, en la qual es troba integrada la UP gironina.(...)».
(Fragments de l'article «Totalment gironí», signat per Emili Casademont i Comas, president de la Unió de Periodistes de les Comarques Gironines, i publicat el 3 de juliol del 1984 a «Los Sitios-Diari de Girona»)
diumenge, 13 de maig del 2007
Sant Ponç, Dalí i el poliol
Les fires de Sant Ponç es realitzen en homenatge a aquest sant, patró dels herbolaris (i també dels apicultors, és a dir, d'aquells que es dediquen a recollir i comercialitzar la mel que fan les abelles), sant que, segons la llegenda, quan arribà a la Ciutat Comtal i veié l'enorme quantitat de malalties -algunes de signe mortal- que afectaven la població, enmig de la misèria i de la pobresa que aquesta patia, immediatament es posà a preparar pocions d'herbes medicinals, per tal de desterrar-les, cosa que, en bona part, aconseguí. Per això, i en prova d'agraïment, diuen que els barcelonins decidiren retre culte a sant Ponç i celebrar al carrer de l'Hospital, cada 11 de maig, una gran fira d'herbes remeieres, que, en l'actualitat, s'omple de parades i més parades, fenomen que es repeteix a les fires germanes organitzades a d'altres barris de la ciutat Cap i Casal de Catalunya, com el de Nou Barris o el del Poble Sec. I cal destacar que totes les fires de Sant Ponç (particularment, la de l'esmentat carrer barceloní de l'Hospital) assoleixen un èxit realment extraordinari, ja que s'hi donen cita moltíssimes persones, àvides d'adquirir determinades espècies d'herbes, amb l'objectiu i l'esperança de combatre les seves malalties.
Hom diu que les herbes fan miracles. I jo ho ben crec. Perquè, deixant de banda un gran miracle que obraren en mi ara fa justament setze anys (amb l'ajut de l'homeopatia, que també és una medicina natural, m'eliminaren un càncer en estat embrionari), he conegut molta gent que, gràcies al suc de les herbes, ha recuperat la salut perduda. O, almenys, ha pogut anul·lar alguna xacra que li feia la guitza. El meu pare, per exemple, no sé pas què tenia a l'estómac. Els metges no acabaven de desxifrar-ho i les «potingues» que li receptaven no li feien cap efecte. Així les coses, aconsellat per algú, es decantà per les herbes. I, al cap de poc temps, el seu estómac, que tant l'havia fet recargolar de dolor, ja li tornava a funcionar com una seda...
La fe de la gent en les herbes medicinals és immensa. Recordo que, l'any 1965, vaig fer una entrevista a una herbolària de Girona, publicada al diari Los Sitios, i vaig descobrir, ja aleshores, que alguns dels seus principals clients eren metges. «La gent, cada cop més desenganyada dels remeis moderns, basats molt en la química, està tornant a les herbes», em manifestà aquella herbolària del carrer de les Ballesteries, la qual m'assegurà que les herbes mai no fan cap mal, ni perjudiquen el cos humà. D'altra banda, m'explicà que les herbes medicinals cal collir-les en plena primavera, que és quan gaudeixen de més virtut. I em recomanà que no desaprofités l'ocasió de proveir-me'n sempre que pugés, en aquesta època de l'any, al santuari de la Mare Déu de Núria. «A les muntanyes pirinenques de Núria hi ha herbes que fan veritables miracles», afirmà.
I parlant d'herbes, he de remarcar que, pel que estic observant, hi ha molta gent que, avui dia, ha arribat a substituir el cafè, després de dinar o sopar, per una bona tassa d'herbes aromàtiques. Així, l'altre dia, vaig veure, en un restaurant, set persones que hi feien un àpat. I de les set, només tres, al final del menjar, demanaren un cafè. Les altres quatre persones, un «tallat», una camamilla, una menta i un poliol. Aquesta darrere, per cert, em féu evocar Salvador Dalí. I és que el genial pintor figuerenc (que, precisament, nasqué el dia de Sant Ponç i ara hauria complert 103 anys), tan bon punt havia acabat de dinar o sopar, bevia sempre aigua de poliol -també dit de poniol-, després, naturalment -i com ja és prou sabut-, de fer certa despesa d'aigua de Vilajuïga, que també bevia Josep Pla (l'il·lustre escriptor de Llofriu mai no estalvià elogis per a aquesta aigua de sabor agradabilíssim i de propietats curatives reconegudes internacionalment), i que, pel que m'han informat, ara beu, a Madrid, María Teresa Fernández de la Vega, l'elegantíssima vicepresidenta del Govern central. Ah!, i convé afegir a tot això que Salvador Dalí, durant els mesos de l'any que passava a la seva casa de Portlligat, a Cadaqués (normalment, de maig o juny fins a setembre o octubre), es feia dur cada setmana, en un carro, una gran quantitat d'ampolles d'aigua de Vilajuïga, des d'aquesta última població.
Una de les vegades que Dalí i jo dinàrem plegats a Figueres, l'artista empordanès m'aconsellà que begués aigua de Vilajuïga, consell que sempre he seguit, i aigua de poliol, que ajuda a pair i manté la ment ben desperta. I cal reconèixer que, pel que respecta a aquest darrer consell -que, per dissort, no sempre he seguit-, tenia tota la raó del món. Perquè vaig poder comprovar que Salvador Dalí, moments després d'haver begut una tassa de poliol, a tall de postres, pintava com els àngels a l'antic Teatre Municipal de la capital de l'Alt Empordà (el sostre de la sala anomenada Palau del Vent, en concret), pocs mesos abans que aquest edifici, en estat ruïnós des del final de la Guerra Civil, quedés convertit en l'actual, sumptuós i visitadíssim Teatre-Museu Dalí, mentre que jo, pobre de mi!, que m'havia «engolit» un cafetó, a part de sentir-me pesat d'estómac (el meu estómac sempre m'ha fet patir molt, fins al punt d'obligar-me a visitar el quiròfan en multitud d'ocasions), no estava, aquella tarda, en les millors condicions de fer moure bé la meva ploma...
Es pot ben afirmar, per tant, que el poliol ajudà moltíssim Salvador Dalí en la seva fabulosa feina artística. L'estimulava d'allò més. Per això era un gran afeccionat a beure'n el suc. Com també ho havia estat (m'ho assegurà ell mateix) la Mare de Déu. «Gràcies al poliol, la Verge va tenir prou forces per suportar la passió i mort del seu Fill», em digué. Cosa, aquesta, del tot certa. Almenys, així ho explica una antiga tradició catalana, la qual afegeix que la Mare de Déu, quan no es trobava bé, o notava que no tenia el ventre gaire fi, bebia aigua de poliol, motiu pel qual el poliol és una planta que floreix, en honor seu, coincidint amb totes les festes marianes de l'any...
Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (13-5-07)
diumenge, 6 de maig del 2007
Sant Maurici i l'hereu Riera
Aquest darrer ésser fantàstic, que havia estat molt temut i respectat per la gent d'Olot i de Caldes de Malavella, solia aparèixer, explicaven, el 22 de setembre, diada de Sant Maurici. Un sant que, aquests últims dies, ha estat notícia -i encara ho és-, ja que els regidors de l'oposició de l'Ajuntament de Caldes han aprovat una moció (qüestionadíssima pels d'ERC, partit que hi governa i que pretén actuar d'una altra manera), per tal de procedir a l'expropiació de la part de la finca on hi ha l'ermita de Sant Maurici, lloc on, en la indicada data, la vila celebra, des de fa més d'un segle i mig, un aplec molt important i concorregut, si bé, en l'edició de l'any passat, ja no pogué oficiar-se la missa a l'interior de la capella, perquè aquesta es troba en un deplorable estat de conservació, fins al punt d'amenaçar ruïna, i el seu propietari no vol -o no pot- posar-hi remei.
Sant Maurici és aquell general de la legió Tebea que es negà rotundament a adorar les divinitats gentíliques i es confessà cristià, igual que els seus soldats, raó per la qual tots foren sacrificats, atès que allò fou considerat com una sublevació. Aquest fet s'esdevingué allà on, segons la tradició, avui hi ha l'ermita caldenca dedicada al militar romà, situada a uns tres quilòmetres de la població. I és curiós el que refereix la llegenda, atès que aquesta explica que el famós -i força tarambana- hereu Riera, fill d'una de les pagesies més riques de l'Empordà, la qual s'aixecava al terme municipal de Llançà, anà a les grans balles que es feien a Caldes de Malavella per Sant Maurici i que, mentre dansava alegrement amb dues donzelles llançanenques que l'acompanyaven, rebé la notícia que la seva promesa patia una greu malaltia. Aleshores, ell, abandonant-ho tot, marxà a corre-cuita cap a Llançà per visitar-la i, davant la imatge del Sant Crist existent a la cambra de la malalta, orà tan fervorosament que Déu l'escoltà i guarí la noia. I la llegenda acaba assenyalant que l'hereu Riera, emocionat i agraït, despenjà la imatge i féu, damunt la creu, una gran dansa d'alegria.
Aquella dansa, precisament, és la que diuen que, encara avui dia, es balla, tot portant el nom de l'hereu Riera. De la mateixa manera que també porta el nom de l'hereu Riera una cançó, inclosa al Cançoner Popular de Catalunya, recopilat per Higini Anglès, amb la col·laboració del poeta Ventura Gassol, melodia que, fa alguns anys, recordo que cantaren els Cors de Clavé, amb gran èxit, a la barcelonina plaça de Catalunya, durant les Festes de la Mare de Déu de la Mercè, i que, més o menys, relata allò que, suposadament, arribà a succeir a Caldes de Malavella:
«Per a Sant Antoni grans balles hi ha./ Per a Sant Maurici tot el poble hi va./ Tralarala, tralarala, tralalarala./ Tralarala, tralarala, tralalarala.// N'hi van unes donzelles, són de l'Empordà./ L'una diu a l'altra: -I a tu qui et traurà?/ Tralarala...// Anem, donzelletes, anem a ballar,/ que l'hereu Riera ens hi farà entrar.// La primera dansa la'n treu a ballar./ La segona dansa la nova arribà.// A fe, hereu Riera, bé pots ben dansar,/ que la teva aimada a la mort n'està.// Davant d'un Sant Cristo se'n va agenollar:/ Torneu-me l'aimada que a la mort n'està.// Al cap dels nou dies Maria es llevà./ A les set setmanes es varen casar.»
O sigui que, gràcies a aquesta lletra, podem «saber» que la noia a qui l'hereu Riera havia fet el «salt» es deia Maria, que estigué malalta nou dies i que, al cap d'un parell de mesos, la parella contragué matrimoni.
A més de Caldes de Malavella, són diverses les poblacions que veneren sant Maurici, i n'hi ha algunes, fins i tot, que asseguren que conserven relíquies dels sants soldats que havien pertangut a la legió Tebea. Així, per exemple, les de sant Candi, que era el tercer oficial, es troben a Sant Cugat; les de sant Ceferí, que era el quart oficial, a Sant Pere de Torelló, i les de sant Víctor, un altre oficial, a Camprodon.
Per altra banda, a Porqueres, al costat de l'estany de Banyoles, s'havien celebrat, cada 22 de setembre, unes balles semblants a les de Caldes, on s'executava el ball de Sant Maurici, la transcripció musical del qual fou feta pel mestre banyolí Cassià Casademont. Aquest ball de Sant Maurici de Porqueres es mantingué fins a temps relativament moderns, encara que, en els seus últims temps, la festa quedà reduïda a una passada i cercavila, on ells duien vergues guarnides de flors i de cintes, i elles lluïen caputxa. En aquest cas (no sigueu malpensats, benvolguts lectors), verga no és pas sinònim de penis, sinó una vara prima neta de fulles i llises...
En realitat, s'ignora on s'iniciaren les ballades de Sant Antoni i de Sant Maurici, de què parla la cançó, així com l'anomenat ball de Sant Maurici. Alguns sostenen que fou a Porqueres, on també la gent temia i respectava la Pesanta, i d'altres creuen que a Caldes de Malavella. El més probable és que la cançó de l'hereu Riera sigui netament literària i no es refereixi a cap fet històric. Això no obstant, aquest notable document melòdic és autòcton, ja que no és conegut en cap altre cançoner, i a Catalunya hom el troba pertot arreu, amb una gran profusió de variants que no alteren la línia essencial de l'argument. D'altra banda, convé destacar que les balles de Sant Maurici, de Caldes de Malavella, a la comarca de la Selva, o de Porqueres, al Pla de l'Estany, en les quals diuen que participà l'hereu Riera, figuren en sengles dibuixos fets per Llorenç Brunet i publicats al llibre Cançons populars catalanes, de Joan Guasch, editat ara fa un segle, sense que s'hi esmenti qui tingué l'honor d'encetar-les.
El que sí sabem, però, és que a Caldes de Malavella continua celebrant-se un gran aplec el dia 22 de setembre en honor de sant Maurici. Un gran aplec que, segons els rumors que circulen, corre el perill de perdre's, atès que el propietari de la finca, fart de les discussions i picabaralles que aquesta genera, podria arribar a prendre la lamentable decisió de tancar-la...
Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona"(6-5-07)
dimarts, 1 de maig del 2007
El Figueres i el Miapuesta
En inaugurar-se aquesta instal·lació esportiva, vaig escriure un article, publicat en una revista editada pel club, on deia que Figueres devia molt al Figueres. I així era, en efecte, ja que, en ocasió d'aquella sensacional campanya desenvolupada per la "mainada" d'en Mané a Segona B, el nom de la ciutat havia sonat d'allò més arreu de l'Estat. Moltes notícies, cròniques i reportatges sobre l'equip figuerenc (treballs periodístics fets i distribuïts, en bona part, per les agències Efe, Logos i Mencheta) havien emplenat una gran quanitat de columnes dels diaris esportius i no esportius, tant catalans com espanyols. I, per la seva banda, les emissores de ràdio i televisió -igualment catalanes i espanyoles- també havien ofert moltes informacions relatives al conjunt representatiu de la capital de l'Alt Empordà. El nom del Figueres (i, en conseqüència, el de la ciutat de Figueres) es pogué trobar -i no exagero ni un pèl- fins a la sopa...
I no parlem del que passà després...! O sigui, del que passà quan l'equip figuerenc milità a Segona A i s'enfrontà a una sèrie de conjunts realment prestigiosos, com ara el València, entrenat per Alfredo Di Stéfano; el Celta, el Ràcing de Santander, el Deportivo de la Corunya, el Las Palmas, el Mallorca, l'Espanyol, el Rayo Vallecano, etc. Val a dir que ambdós noms -el del Figueres i el de Figueres, repeteixo-, estretament lligats, àdhuc arribaren a "assaltar" les pàgines d'alguns rotatius estrangers, atès que, a les files del quadre altempordanès, hi figuraven jugadors de diversos països d'Europa, Amèrica i Àfrica, així com un tècnic sud-americà, Jorge D'Alessandro, que els argentins (concretament, els directius i aficionats del River Plate) volien que tornés al seu país d'origen, cosa que motivà que l'agència Efe rebés l'encàrrec del diari Crònica, de Buenos Aires (encàrrec que em traspassà a mi), d'entrevistar-lo. Però D'Alessandro, resident des de feia temps al nostre Estat, on havia defensat, amb èxit, la porteria del Salamanca a la Divisió d'Honor, manifestà, en aquella entrevista, el seu desig de no deixar el futbol espanyol, on esperava triomfar com a entrenador. Un triomf que no arribà a aconseguir del tot, malgrat haver salvat l'Atlètic de Madrid, propietat de Jesús Gil y Gil, del descens a Segona Divisió, però sí que ho féu, durant alguns anys, com a comentarista radiofònic, al costat del popularíssim periodista José María García.
Tornant a l'any 1986, cal assenyalar que l'equip figuerenc debutà a Segona A, en aixecar-se el teló de la temporada 1986-87, al Santiago Bernabeu, on arrencà un positiu davant el Castella, el filial "merengue", gràcies a un gol d'Albert Valentín. Mané continuà dirigint tècnicament el conjunt blanc-i-blau, amb novetats destacades a la seva plantilla, com Ferrer (el porter), Mentxaca, Cañizares, Valdo, l'esmentat Valentín..., a més dels primers estrangers fitxats pel club (el brasiler Gallo, l'argentí Néstor Alfonso, etc.), als quals seguirien després nombrosos jugadors arribats de més enllà de la península Ibèrica: els davanters mundialistes nord-americans Tab Ramos i Peter Vermes, el defensa internacional uruguaià Herrera, etc.
En el inicis d'aquella primera temporada a Segona Divisió A, o sigui, durant els mesos de setembre, octubre, novembre i desembre del 1986, tot anà força bé. Però, després d'encetar-se l'any 1987, les coses es complicaren. I, com sempre sol passar en aquests casos, qui pagà la "festa" fou l'entrenador. Així, Mané fou cessat de forma injusta, quan feia poc temps que, curiosament, s'havia parlat de nomenar-lo fill adoptiu de la ciutat de Figueres, i substituït pel gallec Luis Cid, Carriega, a les acaballes ja de la seva vida professional, en el decurs de la qual havia dirigit com a tècnic una bona colla d'equips de "campanetes" (Saragossa, València, Betis, At. de Madrid, etc.), a part d'haver estat proclamat, un any, el millor entrenador del futbol espanyol. Amb ell a la banqueta, a qui jo coneixia personalment d'antic (de quan preparava el Terrassa a Tercera Divisió i els egarencs anaven al camp de Vista Alegre per jugar contra el Girona) i l'havia fet "aparèixer" algunes vegades a les pàgines dels setmanaris Rumor..., de Lleida-Barcelona, i Gerona Deportiva, l'"onze" altempordanès pogué acabar l'exercici lliguer 1986-87 amb la categoria salvada.
Un total de set temporades estigué el Figueres a Segona A, en la penúltima de les quals, i sota la direcció tècnica de Jorge D'Alessandro, arribà a posar un peu i mig a Primera Divisió, car el Cadis, que gaudia de més simpaties a les altes esferes del futbol estatal, impedí que hi posés l'altre mig.
El club altempordanès visqué, entre els anys 1986 i 1992, l'època més gloriosa de la seva història, que motivà que Figueres -el nom de la ciutat- fos més citat pels mitjans de comunicació que el Museu Dalí, que ja es dir. Fou una època en què el Figueres, presidit llavors per Emili Bach, abans que els clubs de futbol esdevinguessin societats anònimes esportives, era el Figueres -o la UE Figueres-, cosa que, ara, no és pas així. Ara, el Figueres és el Miapuesta -o la UE Miapuesta Figueres-, després que els aficionats l'anessin abandonant de mica en mica i se'n fes càrrec o el patrocinés una casa d'apostes esportives, que li ha arribat a canviar el nom pel que ella té en castellà. De fet, es tracta d'un club nou, creat sobre la base del Figueres (base que, en "perdre" fa poc alguns dels seus pilars més importants, com el president Pitu Duran, el secretari Xavier Xinxó i el segon entrenador Quim Ferrer, ha quedat pràcticament destruïda), l'equip del qual, en aquests moments, està lluitant, a la desesperada, per evitar caure al pou negre de la Tercera Divisió...
EMILI CASADEMONT
Excorresponsal d'"El Mundo Deportivo", "Marca" i agència Efe, entre d'altres mitjans de comunicació.(Resum de l'article aparegut al número extraordinari de la publicació MARCADOR, de Figueres, editat amb motiu de les Fires i Festes de la Santa Creu, 1-5-07)