diumenge, 26 d’agost del 2007

El meu recordat i simpàtic Tarlà


Demà-passat, dimarts 28 d'agost, és Sant Agustí. I aquesta diada em porta un record molt bonic de quan jo era infant. Perquè a Girona, la meva ciutat natal, on he viscut una bona colla d'anys, hi celebrava la seva festa el popular carrer de l'Argenteria. Una festa que, a part de ser molt animada -amb les seves grans audicions de sardanes i sessions de ball-, ens oferia, als petits, un atractiu d'allò més simpàtic. L'atractiu es deia Tarlà, o sigui, un ninot de palla, vestit segons la moda de les acaballes del segle XVIII, que era penjat, agafat de mans, en una barra entravessada de part a part del carrer, just a l'alçada del primer pis d'una casa. Aquell ninot donava voltes i més voltes de campana, mentre, al so d'un sorollós tabal, cridàvem: «Visca el Xato!», nom amb què també se'l coneixia. Tot això era la mar de divertit. I cal dir que moltíssima gent, ultra nosaltres -els infants-, acudia a veure el curiós personatge, que presidia la festa de l'Argenteria. Ara, i des de fa cap a una seixantena d'anys, aquella popular festa ha desaparegut. Això no obstant, el Tarlà encara sol ser penjat a la citada via pública, especialment per les Festes de Primavera que organitzen els veïns de l'Argenteria i la Rambla, així com per les Fires de Sant Narcís.

La tradició refereix que, durant una pesta molt terrible, de les moltes que al llarg de la història ha patit Girona, el vell carrer de l'Argenteria fou un dels més perjudicats i que, per tal d'aïllar-lo i deixar-lo en quarantena (segons costum de l'època), fou tancat per cada cap amb un encanyissat. Aleshores, un veí molt alegre, a fi d'elevar l'esperit del veïnat durant aquells dies tristos i d'angoixa, es lliurà a fer beneiteries que alegraren i feren riure la gent. I, en record del cas, els anys següents, per la festa del carrer, fou repetida la broma, substituint, però, l'actor de la gresca per un ninot. D'altra banda, cal dir que, en memòria de la tanca de canyes que tapava el carrer pels dos extrems, els pavordes repartien canyes verdes als veïns, perquè aquests poguessin enramar les façanes i les entrades de les seves cases, cosa que jo he viscut.

Però, abans que el ninot de palla reemplacés la persona que feia la gresca, la festa de l'Argenteria se celebrava d'una forma ben diferent, que la gent d'edat una mica avançada, en la meva infantesa, situava en un passat un xic llunyà. Així ho explica, a les pàgines del Costumari Català, Joan Amades: «Cada any era nomenat un clavari que guardava la imatge del sant patró (sant Agustí) a casa seva i curava de l'organització de la festa. La vigília es feia una mena de processó que anava de casa del clavari fins a l'església de Sant Feliu, on era dipositada la imatge, portada processionalment. El seguici estava format per gran nombre de veïns, presidits per una cobla. A la tarda, enmig del carrer, davant del veïnat i dalt d'un cadafal, era elegit un rei de la festa que rebia el nom curiós de Tarlà, o sia, el de boig. Es feia l'elecció per concurs. Era elegit el que demostrava ésser més beneit o saber-ne fer millor el paper. Tenia per missió fer tantes bajanades com podia i comunicar l'alegria al veïnat durant tota la festa.» I, després d'assenyalar l'il·lustre folklorista que el Tarlà-home era passejat per tot el carrer o barri dalt d'un carro i tractat com si fos una mena de rei o autoritat, afegeix: «El matí del dia del sant se celebrava una solemne festa religiosa, en sortint de la qual els pavordes i pavordeses del sant visitaven les cases dels veïns fent el llevant de taula, o sia, captant per cobrir les despeses de la festa. A la tarda es feia una fontada, que rebia el nom de "feixina", nom aplicat també a les fontades fetes per altres barris de la mateixa ciutat. De retorn del lloc on s'anava a berenar, es feia una ballada de sardanes. El Tarlà de carn i ossos assistia a totes les gresques i procurava, com hem dit adès, fer el màxim nombre possible d'excentricitats i estranyeses per fer riure el veïnat.» Ah!, i també indica que el personatge vestia d'una manera graciosa, o més ben dit, grotesca, amb barret bicorne, del qual penjaven borles i flocs, i amb robes llampants, de què es destacaven galons lluents, cintes i bandes, que tractaven d'imprimir-li caràcter de dignitat, segons la visió popular.

Tornant al Tarlà-ninot de palla, cal dir que aquest, quan jo era infant, solia ser presentat als més menuts com un personatge de la por. O com una espècie d'home del sac. I així, si no feien gaire bondat, els seus pares els amenaçaven de fer-los agafar pel «Tarlà de la Casa de la Vila», amenaça que, en èpoques anteriors, era molt corrent a tot l'Alt Empordà. I convé afegir que, sobre l'origen del Tarlà-home, sempre s'han contat moltes històries i historietes. Hi ha qui assegura, per exemple, que el Tarlà de carn i ossos era de Figueres i que uns figuerencs l'«exportaren» a Girona, ciutat on caigué en gràcia i se'l féu seu. Es tractaria, en aquest cas, d'un pobre individu força tocat per la tramuntana. Molt més que no pas, en el futur, ho seria el genial artista també figuerenc Salvador Dalí. Podria -per què no?- molt ben ser...

Jo, personalment, recordo, amb moltíssima simpatia, aquell Tarlà d'ara fa unes sis dècades, que era penjat, agafat de mans, en una barra de ferrro (o, potser, era de fusta) entre dos balcons del carrer de l'Argenteria, vora dels Quatre cantons. Un Tarlà, el meu Tarlà, a qui jo, acompanyat dels meus pares, anava a veure com, amb una maneta, algunes persones el feien giravoltar, tot cantant, entusiasmats, allò de «Visca el Xato...! Ram pataplam, pam pam!». I l'anava a veure de ben a prop, en un lloc privilegiat. O sigui, al balcó del primer pis on vivien els meus oncles (la tieta Justeta, germana del meu pare, i l'oncle Jaume, que ocuparia més endavant un alt càrrec dins el Cos de Correus), situat en aquell carrer, l'entrada del qual es troba pujant els esglaons que, des dels esmentats Quatre cantons, pugen fins al pont que creua el riu Onyar i va a parar a la plaça de la Independència -després dita de Sant Agustí-, popularment anomenada, llavors, la plaça dels Cinemes, atès que hi havia les principals sales de la ciutat destinades a la projecció de pel·lícules: l'Albèniz, el Coliseu i el Gran Via.

I, per acabar, bo serà remarcar que el Tarlà, que ha donat nom a algunes publicacions infantils gironines (en recordo una dels anys 50 i 60, de la qual tenia cura el meu inoblidable amic, el doctor Cochs, canonge de la Catedral), era un ninot condecorat. Portava una medalla al pit, que ignoro si encara la porta, ja que fa temps que no el veig. I és que, l'any 1902, el Tarlà anà, a petició dels barcelonins, al Cap i Casal per tal d'alegrar les Festes de la Mercè. I a la Ciutat Comtal (al vell, històric i estret carrer dit també de l'Argenteria; no podia pas ser un altre), hi restà penjat, igualment entre dos balcons, al llarg de totes les festes, favor que li fou agraït i pagat amb la imposició d'una medalla -molt bonica, per cert-, que lluïa (i és possible que encara avui la continuï lluint) amb autèntic orgull...


Emili Casademont i Comas

Publicat a "Diari de Girona" (26-8-07)

dimarts, 21 d’agost del 2007

L'Hora Taurina de l'Hora Nova



«(...) A mí, lo único que me emociona de los toros son las críticas taurinas. (...), y aún recuerdo las de Antoni González, o las que Antonio Santainés publicaba en el Avui o Emili Casademont en Hora Nova. Siempre he pensado que no haría falta que se celebrasen corridas para publicar críticas taurinas. Son una lectura tan edificante que merecen una vida literaria propia...»

Màrius Serra. (La Vanguardia, 21-6-07)


«(...) Val la pena visitar el blog d'aquest home (Emili Casademont i Comas)..., els articles són interessantíssims. I aprofito aquest post per copiar un dels seus articles: "La crítica taurina en català".»

Mingu Fraginals. (Barrank.cat, 2007)


«(...) Emili Casademont, qui féu, a Ràdio Figueres, el primer programa diari en català de postguerra, ha fet un gran esforç per fixar un llenguatge taurí en la llengua del país al llarg de la seva trajectòria com a crític de toros.»

Joan Ferrerós, catedràtic de Llengua i Literatura catalanes. (Setmanari de l'Alt Empordà i Benvolguts absents -III-, llibre publicat per Editorial l'Empordà. Figueres, 2006)


«(...) Uns anys després que l'Avui, el 1982, va ser el periòdic Hora Nova, de Figueres (...), que acollí crítiques redactades en català. Les escrivia el periodista Emili Casademont i Comas, i ho feia, segons que ha confessat després, guiant-se "per la intuïció, la lògica i el sentit comú" a l'hora de buscar un vocabulari adient. La tercera publicació catalana a normalitzar la crítica taurina fou el renovat Diari de Barcelona, que començà a editar-se el 1987 i que tingué una vida bastant efímera.(...).»

Antoni González. (Bous, toros i braus. Una tauromàquia catalana, llibre publicat per Edicions El Mèdol, Tarragona 1996)


«(...) Emili Casademont ha sido el primer cronista en lengua vernácula de los toros que se dan en Figueres, y lo hace en Hora Nova. Si el director de TVE en Barcelona se lo pide, seguro que Emili le dará una mano, mejor dicho su voz. Y con la particularidad que Casademont utiliza una jerga taurina que haría las delicias de los más exigentes.»

Jaume Sureda Prat. (Director del Diari de Girona, 21-4-89)





Transcric, a continuació, una de les crítiques que, dins la secció HORA TAURINA del peròdic HORA NOVA, vaig publicar, en català, a partir del 1982 i fins que la històrica Plaça de Braus figuerenca, escenari d'una no menys històrica «cursa daliniana» celebrada l'any 1961, tancà les portes el 1989, quan tan sols li mancaven cinc anys per arribar a centenària.

Cal recordar que, després de la celebració d'aquella «cursa daliniana», amb la participació de tres grans figures del toreig de l'època (Paco Camino, Curro Girón i Fermín Murillo), Salvador Dalí, emocionat per l'homenatge que li acabaven de retre els seus conciutadans, parlà, per primera vegada, de crear el Teatre-Museu Dalí de Figueres, que s'inauguraria l'any 1974.

El cartell de la cursa, que incloc aquí, fou il·lustrat pel mateix pintor empordanès.


ESPECTACULAR AGAFADA
I BON TRIOMF DE MARIBEL ATIENZAR
L'única «torera» de «a peu» que hi ha actualment


Vam estar a punt de quedar-nos amb un pam de nas. Vam estar a punt, cars lectors, de quedar-nos sense veure la gran atracció de la jonegada de diumenge. Perquè, en el darrer terç de la lídia del seu primer enemic -que era el que obria el festeig-, Maribel Atienzar resultà agafada espectacularment per l'animal -tot un senyor «toràs»-, que deixà la jove i petitona «torera» (jove i petitona, encara que altament intrèpida) completament K.O. Gràcies a Déu, però, això -commoció cerebral- fou l'únic que li succeí, a part d'unes lleus ferides en un braç i al rostre. L'accident havia fet témer el pitjor. Traslladada a la infermeria de la plaça i atesa ràpidament i eficaçment pels seus serveis mèdics, comandats pel doctor Benages, Maribel Atienzar va poder enfrontar-se més tard al seu segon jònec. I, per cert, amb gran èxit.

En efecte, l'albacetenya, que ja en el primer del seu lot havia posat en relleu unes excel·lents qualitats (diguem, abans de continuar, que José Salazar, el sobresalient, acabà amb la vida de la bèstia, ensorrant-li mitja estocada), en l'altre jònec s'hi lluí. Demostrà valor, finesa artística... Efectuà passades que arrencaren molts «olés!». I, fins i tot, patentitzà que sap manejar encertadament l'espasa. Així, tombà la fera, la mort de la qual brindà a Pere Masquef, president de la Penya Taurina Figueres, a base d'una mitja estocada magníficament col·locada. La presidència li atorgà una orella. I si el públic l'hagués «apretada» un xic més -ens referim, és clar, a la presidència-, Maribel s'hauria pogut passejar pel ròdol exhibint els dos apèndixs auriculars del jònec. El seu toreig, seriós com el que més, agradà. I davant d'uns animals, detall important, que causaven vertader respecte...

César Pérez
No convencé aquest joveníssim jonegaire. Tingué una tarda realment fatal. Hom esperava quelcom més d'ell. Sobretot, tenint en compte el magnífic paper realitzat recentment a diferents places, com la de Sant Feliu de Guíxols. Va elaborar algunes passades una mica acceptables amb la capa i el drap vermell. Però la «pifià» del tot amb l'acer. En el primer, escoltà un avís, després de «carregar-se» la fera en el cinquè intent de descabell. I en l'altre, el darrer de la festa, hi hagué silenci.

César de la Fuente
Tingué una bona actuació el cavallista. Tallà una orella al seu únic enemic, després d'haver-lo tombat amb una llança de mort. Abans, li havia clavat magistralment llancetes, banderilles llargues i una rosa. César de la Fuente, gràcies a la seva exhibició eqüestre, es féu aplaudir també moltíssim.

Punt i final
Més de mitja entrada a la Plaça de Braus figuerenca, amb forta calor. El bestià donà un joc bastant bo. Els quatre jònecs eren de Los Bayones, de Salamanca, i el brau, que es destinà al cavallista, de José Ortigal Costas, de Portugal.

-----------------


«M'HAN TOCAT DOS ANIMALS MOLT GROSSOS
I DIFÍCILS» (Maribel)

Finalitzada la jonegada, Maribel Atienzar signava autògrafs a tort i a dret. I també repartia algun petó...

--He torejat molt a gust aquí... Que si he tingut por quan el primer jònec m'ha agafat...? No, no. A més, quasi no me n'he adonat. En caure a terra, he perdut el coneixement. Però crec que, amb el segon, me n'he sortit bastant bé...

Maribel continuava «dibuixant» la seva signatura als papers que hom li presentava, mentre conversava amb nosaltres:

--Fa deu anys que em trobo ficada en el món dels braus... Sí, vaig començar de molt joveneta. Tenia només catorze anys... No, les lesions que he patit avui no m'obligaran pas a reposar... Sí, sóc l'única «torera» de «a peu» que hi ha actualment. En començaren unes quantes; però, de mica en mica, s'ho han anat deixant...

Simpàtica, bufona i encantadora Maribel. Una «matadora» valenta de debò...


Emili Casademont i Comas
(Hora Nova, 14-20 de juliol del 1987)

diumenge, 19 d’agost del 2007

Mercè Rodoreda i el seu Any


L'any 1972, l'escriptora Mercè Rodoreda, en retornar de l'exili, s'instal·là en un dels nous xalets construïts a Romanyà de la Selva, nucli de la població del municipi costabravenc de Santa Cristina d'Aro, situat al cor de la serralada de les Gavarres, nucli que, de forma oficial, pertany, talment com Santa Cristina, a la comarca del Baix Empordà. I fou allà, en aquell xalet que era de Carme Manrubia, la seva amiga i antiga companya de treball al Comissariat de Propaganda de la Generalitat republicana (més endavant, al costat mateix, ja en tindria un de propi), que la Rodoreda acabà d'escriure la seva novel·la més ambiciosa, Mirall trencat, i donà a llum Viatges i flors i Quanta, quanta guerra, aquesta última obra el 1980, any en què fou guardonada amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

L'autora de La plaça del Diamant, la novel·la en català més aclamada de tots els temps i que pot llegir-se en una vintena de llengües, morí a Girona el 13 d'abril del 1983, víctima d'un càncer (hi ha qui sosté, seguint la moda tan actual, que es degué a l'abús que feia del tabac), i fou enterrada, complint-se així el seu desig, al vell cementiri de Romanyà, acte al qual -aneu a saber per quina raó- recordo que assistiren molt pocs col·legues seus. La tomba de Mercè Rodoreda, per cert, presentava, no gaires anys enrere, un trist i deplorable aspecte (ignoro com està ara, ja que he deixat d'anar a la cèlebre Font Picant de Santa Cristina per proveir-me de la seva exquisida aigua ferruginosa i, en conseqüència, fa algun temps que no visito el citat cementiri de Romanyà), fet que fou denunciat per determinats mitjans de comunicació, els quals remarcaren que allò era francament vergonyós i incomprensible. Una denúncia lògica i justificada, sens dubte, atès que, aleshores, se celebrava amb gran pompa l'Any Pla i, en canvi, hom tenia del tot abandonat el darrer estatge terrenal de l'escriptora més universal de la narrativa contemporània catalana, car la seva obra ja s'havia traduït als principals idiomes del planeta Terra. Espero que la tomba de la Mercè ofereixi, en aquests moments, un aspecte ben diferent al d'una pobra ruïna. I, en cas que, per dissort, no sigui així, que ara, amb motiu de la pròxima celebració de l'Any Rodoreda, la situació canviï...

Mercè Rodoreda havia nascut al barri barceloní de Sant Gervasi de Cassoles feia 75 anys. Era filla única d'un matrimoni amant de les lletres i la seva infantesa estigué influenciada per la figura de Pere Gurguí, el seu avi matern, que inculcaria en ella un profund catalanisme que l'hauria d'acompanyar tota la vida. El 1928, Rodoreda, tot just complerts els 20 anys, contragué matrimoni amb un oncle seu (amb qui tingué un fill, en Jordi), que era cap a tres lustres més gran, matrimoni que desembocà en un fracàs rotund. I fou llavors que, per tal de fugir d'una vida massa monòtona, començà a col·laborar en diversos diaris i revistes, com ara La Veu de Catalunya, La Publicitat, Mirador, etcètera, on publicà nombrosos contes curts, i escrigué, alhora, quatre novel·les que, posterioment, rebutjaria, ja que considerava que eren el fruit d'una «escriptora inexperta». D'aquelles quatre novel·les, tan sols creia que n'hi havia una que podia mig salvar-se del «desastre» -la titulada Aloma (1937), guanyadora el Premi Crexells-, per bé que el 1969 la reescrigué tota, de dalt a baix.

Un cop acabada la Guerra Civil, Mercè Rodoreda s'exilià a França i deixà el fill a càrrec de la seva mare. I posteriorment, allunyant-se del perill nazi en esclatar la Segona Guerra Mundial, es refugià a Suïssa, juntament amb el seu company sentimental Armand Obiols (pseudònim del crític literari Joan Prat, que moriria a Viena), on, l'any 1960, escriuria, a la ciutat de Ginebra, La plaça del Diamant, la novel·la on surt retratada l'exvila barcelonina de Gràcia, portada amb èxit al cinema i la televisió, que narra la història de Natàlia, la Colometa, una dona a qui la Guerra Civil li destrossa la vida i les esperances. D'aquella època que la Rodoreda visqué a la Confederació Helvètica és també la novel·la El carrer de les Camèlies, protagonitzada per Cecília, una altra dona fràgil, però que també demostra que té una enorme força interior. Val a dir que, en les seves obres novel·lístiques, la Rodoreda hi sabé descriure a la perfecció la societat catalana del segle XX, així com la sèrie de grans canvis que s'hi produïren.

Els llibres de Mercè Rodoreda, molts guardonats amb els més importants premis literaris catalans, s'han arribat a comparar amb els de la famosa escriptora i assagista britànica Virgínia Woolf, pel seu estil i la seva capacitat descriptiva, i estan ambientats en els llocs on visqué. És a dir, en els barris barcelonins de Sant Gervasi i de Gràcia, en el poblet de Romanyà de la Selva, etcètera. Així, tant Mariàngela Vilallonga com Carme Arnau, dues destacades estudioses de la producció literària de la Rodoreda, coincideixen a assenyalar la presència constant del meravellós paissatge de Romanyà, ple de pins i d'alzines sureres, com també la presència constant del jardí del seu xalet, en les novel·les que l'escriptora creà en l'última etapa de la seva vida.

L'any que ve es commemoraran el centenari de la naixença i el primer quart de segle de l'òbit Mercè Rodoreda. I, a fi de celebrar-ho ben dignament, la Fundació Mercè Rodoreda, la conselleria de Cultura de la Generalitat i l'Institut Ramon Lull organitzaran l'Any Rodoreda, amb un seguit d'exposicions dins i fora de Catalunya, un congrés internacional, unes rutes literàries, l'edició de les obres completes de l'escriptora, una trobada de traductors, etcètera. El tret de l'inici de l'Any Rodoreda es donarà aquest octubre (ella nasqué el dia 10 d'octubre del 1908), amb l'estrena, al Teatre Nacional de Catalunya, d'una nova adaptació de La plaça del Diamant, que asseguren que és realment esplèndida.

Per la seva banda, Santa Cristina d'Aro -segons explica Glòria Jara i Albertí a les pàgines d'Àncora, el setmanari de la Costa Brava editat a Sant Feliu de Guíxols- també participarà en aquest Any Rodoreda. El proppassat 22 d'abril, per cert, ja s'hi avançà amb una lectura popular del llibre Viatges i flors de la Mercè, que tingué lloc al pati de l'històrica església de Sant Martí de Romanyà, que data del segle X i que es troba situada ben a prop de la Cova d'en Daina (un importantíssim monument funerari -dòlmen- del Megalític, que era molt admirat per ella), així com de la Font Picant i el cementiri on la il·lustre novel·lista dorm el son etern. I el mes que ve, el proper setembre, es crearà, igualment a Romanyà, l'Espai Mercè Rodoreda, on, al llarg de l'Any Rodoreda, s'efectuaran unes rutes literàries per diferents indrets d'aquest nucli de la localitat de Santa Cristina, que foren font d'inspiració d'una internacionalment coneguda i estimada escriptora barcelonina i, en bona part -no ho oblidem-, també romanyenca i, per extensió, gironina i costabravenca...


Emili Casademont i Comas

Publicat a "Diari de Girona" (19-8-07)

diumenge, 12 d’agost del 2007

Els geògrafs Pau i Marc-Aureli Vila


Sabadellenc i català il·lustre, Pau Vila i Dinarès, el creador de la geografia moderna a Catalunya, morí a Barcelona dimecres que ve farà 27 anys, o sigui, el dia de la Mare de Déu d'agost del 1980. L'insigne pedagog, escriptor i geògraf emprengué el camí de l'eternitat a dos quarts de dotze del matí. I ho féu des de l'Hospital de Sant Pau, centre assistencial on el seu fill (el també il·lustre geògraf Marc-Aureli Vila) l'havia portat feia una setmana en adonar-se que la llum de la vida del seu pare s'anava apagant lentament. Pau Vila, a qui jo havia tingut el goig de conèixer personalment ara fa 30 anys, no pogué arribar a centenari. La dalla de la Parca tallà el fil de la seva dilata existència uns mesos abans.

«Just complerts els nouranta-nou anys el passat 29 de juny -escrivia Josep Iglésies, en un bell i emotiu article publicat a l'Avui, intitulat «Pau Vila ens deixa»- no li ha estat dat de poder arribar a la centena, la qual tots els seus amics i deixebles anhelàvem i esperàvem. Tot eren projectes per a quan aquesta data arribés. Això li ha estat negat, però ha pogut sobreviure a la pròpia glòria. Ens deixa havent-se vist entranyablement estimat per tots els catalans en la seva persona i en la seva obra, havent rebut els significatius honors i les distincions que sobrerament es mereixia. És una satisfacció poder-ho constatar. Catalunya ha sabut ésser agraïda.»

En efecte, Pau Vila -vaig recordar jo en un article que li vaig dedicar a través de Ràdio Olot l'endemà mateix del seu decès i dins un programa diari que llavors feia a l'emissora de la capital de la Garrotxa, titulat «Del Pirineu estant»- rebé el màxim guardó cultural de casa nostra, el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, l'any 1976. A aquest important premi a tota una labor gairebé centenària, cal afegir-hi la més alta condecoració que atorga Colòmbia, la Creu de Bocayà, pels serveis que havia prestat a aquell país; el nomenament de doctor honoris causa per la Universitat Central de Veneçuela, on, a partir del 1946, desenvolupà una extraordinària tasca educativa, així com per la Universitat de Barcelona; la medalla d'or concedida per l'Ajuntament de la Ciutat Comtal, etcètera. «La tasca pedagògica i científica de Pau Vila -vaig remarcar en el meu article radiofònic- és reconeguda arreu del món. Autor màxim en els treballs de divisió territorial que portà a terme la Generalitat republicana i autor d'estudis geogràfics bàsics per a Catalunya i d'obres geogràfiques de Colòmbia i Veneçuela, fundà a casa nostra la geografia moderna. Quan el 1931 es restaurà la Generalitat de Catalunya, el govern català, presidit per Francesc Macià, constituí una comissió perquè Pau Vila estudiés una nova divisió territorial basada en les comarques, atès que les quatre províncies en què Catalunya fou dividida pels governs centralistes durant el primer terç del segle XIX, havien estat eliminades. I els seus resultats foren la base de la divisió territorial per comarques, instaurada oficialment el 1936, que Franco ràpidament "esborrà del mapa", tot reimplantant les províncies, divisió territorial que, actualment, encara és vigent, per bé que, en alguns aspectes, potser caldria modificar-la un xic.»

Pau Vila, nat el 1881, de ben petit, als 12 anys, es posà a treballar d'aprenent de teixidor. I, tot i que només havia estudiat un curs de batxillerat, la seva vocació se centrava en la pedagogia, cosa que el dugué a exercir l'ensenyament en una època en què eren negligits els títols. Així, el 1901 abandonà l'ofici de teixidor i passà a fer de mestre a l'Ateneu de Badalona. Deu anys més tard, guanyà una pensió per anar a Ginebra, on féu un curs a l'Institut Rousseau. Traslladat a Amèrica del Sud, del 1915 al 1918 fou director d'un col·legi de Bogotà i la seva actuació al capdavant d'aquell centre causà una gratíssima impressió als cercles pedagògics colombians. De nou a Barcelona, entrà als quadres docents de la Mancomunitat de Catalunya. I l'any 1922 féu un curs intensiu a l'Institut de Geografia Alpina de Grenoble, on completà la seva admirable formació autodidacta en el camp de la geografia.

Pau Vila i Dinarès, que en temps de la Generalitat republicana reprengué amb gran intensitat les seves tasques docents a casa nostra (interrompudes durant la dictadura de Primo de Rivera), hagué d'exiliar-se el 1939, després d'haver estat l'autor de la primera Geografia de Catalunya, escrita entre el 1928 i el 1935, que tenia com a únic antecedent l'antiga obra de Carreras Candi i que era bàsicament descriptiva. S'instal·là, altra vegada, a Colòmbia, on féu ben aviat grans estudis que li permeteren publicar, l'any 1945, la Nueva Geografía de Colombia, país en el qual formà un excepcional equip de geògrafs experts. Després del seu retorn de l'exili l'any 1964 (primer colombià i després veneçolà), Pau Vila alternà la seva vida entre Veneçuela -havia obtingut la nacionalitat veneçolana- i Catalunya. Aquest ritme de vida el mantingué fins al 1978, o sigui, fins a l'edat de 97 anys. Així passava els sis mesos de fred a Veneçuela (on era primavera i estiu), a la «Quinta Tramontana» (residència que batejà amb aquest nom, recordant la terra natal), i els sis de bon temps a Barcelona.

Finalment, i tal com ja he dit abans, l'il·lustre científic català morí al barceloní Hospital de Sant Pau, el dia de la Mare de Déu d'agost d'ara fa 27 anys, i les seves despulles reberen sepultura al cementiri de Montjuïc. Les darreres paraules que la infermera que l'atenia escoltà de la seva boca foren aquestes: «Llibertat, llibertat...». «Però, si ja en tenim, de llibertat», li replicava ella. No obstant això, Pau Vila continuà pronunciant aquelles mateixes paraules, fins que exhalà l'últim sospir. I és que, potser, volia donar a entendre que, en el fons, Catalunya només gaudia d'una mena de llibertat condicional en aquell delicat moment polític de la transició, moment que desembocaria, al cap de pocs mesos, en l'intent del cop d'estat d'en Tejero, per tal d'anul·lar-la i tornar, d'aquesta manera, a un altre règim dictatorial, com els que ell havia hagut de patir: els dels generals Primo de Rivera i Franco. Un fet, per cert, que viuria el seu fill Marc-Aureli, exiliat bona part de la seva existència també a Veneçuela, amb la particularitat, però, que en Marc-Aureli havia participat, des de territori català i militant en el partit d'en Macià (Estat Català), en el fracassat complot de Prats de Molló, que havia estat un dels fundadors d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), que el president Tarradellas l'havia nomenat, l'any 1959, delegat de la Generalitat a l'indicat país sud-americà, i que, posteriorment -ja de retorn a la pàtria-, seria diputat al Parlament de Catalunya (1984-88), tot deixant d'existir a Barcelona -a una edat igualment avançada-, després de desenvolupar una excel·lent tasca com a geògraf, seguint les passes del seu progenitor.

Tant en Pau Vila com el seu fill Marc-Aureli foren uns ferms defensors de la libertat. Això que, com més va, més veiem, dissortadament, com se'ns està retallant...


Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (12-8-07)

diumenge, 5 d’agost del 2007

Dalí era un gran amant de la calor


L'agost és el mes de l'any considerat com el de més calor, ja que en el seu curs s'escau el moment culminant de la canícula. Hi entràrem dimecres passat, diada d'un sant africà, anomenat Feliu, martiritzat a Catalunya i enterrat a Girona, damunt del sepulcre del qual, segons diuen, s'aixecà més tard un temple que li fou dedicat -l'actual excol·legiata de Sant Feliu-, temple que, per la seva grandiositat i magnificència, pot molt bé comparar-se a una catedral. És aquell que té el campanar punxegut i escapçat, que ha hagut de ser objecte d'importants obres de reparació últimament, atès que corria el perill que les seves velles pedres caiguessin. Es tracta d'un autèntic símbol de la ciutat del Ter i de l'Onyar, que Salvador Dalí, que n'estava enamorat, plasmà, a Portlligat (Cadaqués), en el quadre El somni de Cristòfor Colom, volent indicar, d'aquesta manera, que el descobridor oficial d'Amèrica era gironí de naixença. I cal afegir que aquest quadre (un oli espectacular, de grans dimensions, pintat entre els estius dels anys 1958 i 1959), avui s'exhibeix als Estats Units, concretament al museu que el genial artista empordanès té a St. Petersburg (Florida).

L'agost, mes clàssic de festes majors arreu de casa nostra (se'n celebren a dojo per l'Assumpció de Maria, el dia 15), és l'època de les tempestes i tamborinades. Ja diu el refrany que «Pel mes d'agost, els temporals a entrada de fosc», puix que, cap a les seves darreries, solen sovintejar les tempestes de llamps i trons, així com les pedregades. El poble explica l'origen dels llamps i els trons de diferents maneres. La més coneguda, però, diu que el diable, envejós de la creació de l'home, tan perfecta i reixida, volgué destruir-lo i que, per fer-ho, posà en joc totes les seves males arts. En veure que no se'n sortia, féu el tro per espantar-lo i esborronar-lo. Però Nostre Senyor, davant la malifeta del dimoni, creà el llamp, a fi de prevenir l'home del terrabastall que s'acostava i perquè no s'espantés.

I relacionat amb els llamps i els trons, les tempestes i les pedregades, hi ha una curiosa i abundant sèrie de faules i llegendes, que tenen com a protagonistes principals les bruixes, éssers molt afavorits abans per la creença popular, tal com reflecteixen els llibres publicats sobre bruixeria, entre ells, per exemple, els del meu amic Joan Guillamet. Així, podríem dir que, segons es conta, antigament les bruixes i bruixots del Cadí s'aplegaven al cim del Canigó, vora l'estany de Calandrà, i amb una vareta donaven tres cops damunt l'aigua plàcida del llac, del qual s'alçava, tot seguit, una fumera negra i espessa que els servia d'escala per enfilar-se al cel, on ben aviat es feia una nuvolada grossa que conduïen allà on volien. També convé dir que la gent vella d'Olot estava convençuda que les bruixes prenien forma de guilla i es lliuraven a un ball desenfrenat, a l'ardor del qual s'aixecava una polseguera que es convertia en una fumerola, la qual pujava cel amunt fins arribar a «fabricar» un núvol que descarregava grans pedregades. D'altra banda, hom explica que les bruixes de Sant Feliu de Pallerols, a la també comarca gironina de la Garrotxa, abans es despullaven completament i es posaven a dansar, ben a prop d'un riu, i que no trigava gaire a sortir com un núvol que en xuclava l'aigua, la qual, immediatament després, deixava anar transformada en pluja barrejada amb pedra.

Però deixem-nos de bruixes i bruixots (d'orgues, com alguns, sens dubte, dirien ben encertadament), i parlem d'una altra qüestió del mes d'agost. Diuen que l'agost és també el mes de l'aigua. I això es basa en una tradició clàssica, que assegura que, en aquesta època de l'any, es desencadenà el Diluvi Universal. A Grècia s'havien celebrat, precisament, unes festes solemnes dedicades a l'aigua, que rebien el nom d'«hidrofòries». La gent acudia amb gerros d'aigua al temple d'Iu, on existia un forat en què els sacerdots llançaven el líquid. Aquesta cerimònia tenia el caràcter d'un sacrifici i d'un record a les víctimes del citat Diluvi Universal, ja que, segons la tradició grega, per aquell forat s'escolaren les seves darreres aigües. Altrament, convé remarcar que, per tot el món antic, havia gaudit de molta fama un temple erigit a Hieràpolis, a Síria, on, al seu costat, s'obria, així mateix, un forat. Hi acudien fidels d'Àsia, d'Àfrica i de molts pobles mediterranis, gent que creia que per allà també s'escolaren les últimes aigües del gran cataclisme universal. D'igual manera que molta estava convençuda que hi havia hagut un forat a la Península ibèrica -concretament, al lloc on avui hi ha la ciutat gironina de Banyoles-, per on s'havien escolat, en part, les dites aigües, i afegia que, com que unes «petites engrunes» no ho pogueren fer, amb elles es formà un llac. Això, per cert, és el que, segons diuen alguns, motivà l'origen de l'estany banyolí. Un origen ben diferent del que narra la coneguda llegenda d'en Morgat...

El mes d'agost, per tant, és bàsicament el mes de l'aigua i de la calor. I hi ha hagut a les nostres terres un famós personatge, nascut a Figueres, enamorat de l'astre rei. Parlo de Salvador Dalí, al qual m'he referit al principi d'aquest article. El genial pintor empordanès sempre passava els estius a Portlligat. Quan arribava el bon temps, hi solia «aterrar». Recordo que una tarda d'agost, poques setmanes abans que s'inaugurés el Teatre-Museu Dalí de Figueres, vaig anar a veure'l, en companyia del meu enyorat amic Ramon Guardiola, l'home que, durant la seva època d'alcalde de la capital de l'Alt Empordà, tantíssim treballà perquè esdevingués una bella realitat l'esmentat museu. Guardiola, com a advocat, portava diversos assumptes d'en Dalí. I això féu que ambdós, davant meu (el pintor em pregà que em quedés, car no s'anava pas a tractar res de l'altre món), parlessin amb tota naturalitat. Salvador Dalí, la mar de feliç perquè el Sol ens «picava» de valent (a ell, sobretot, que sempre procurava «buscar-lo»), era una persona ben normal. S'expressava tan bé com ho féiem Ramon Guardiola i jo. Fins i tot, quan li vaig dir que, aprofitant l'avinentesa, m'agradaria fer-li unes preguntes per a un reportatge que volia escriure, em digué, com aquell que s'adreça a un membre de la família o a un amic íntim: «Em penso que, de mi, ja ho saps tot. De manera que tu mateix...». Una estona després, però, aparegué una minyona de la casa i anuncià que els enviats especials de la Televisió de Bèlgica ja havien arribat i que esperaven en Dalí al jardí. Aleshores, ell se'ns excusà, es posà unes flors al cap, arreplegà el seu clàssic bastó, adoptà una actitud d'allò més còmica i adreçà les seves passes cap al surrealista jardí del seu refugi de Portlligat. I així, el Dalí normal es transformà en el «Dalí-pallasso». Fou realment ràpid i impressionant el canvi. Com si l'artista, de cop i volta, acusés els efectes d'una fenomenal insolació. Cosa gens descartable, tenint en compte que Salvador Dalí era un gran amant de la calor -un pèl massa, potser-, una de les fonts, per cert, de la seva elevada inspiració...


Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (5-7-07)