dilluns, 31 d’agost del 2009

Tres quarts de segle del pasdoble «Islas Canarias»

Tres quarts de segle compleix el pasdoble Islas Canarias. Cap a finals del 1934, el músic Josep Maria Tarridas i Barri compongué la cançó que més ha popularitzat arreu del planeta aquest arxipèlag de l’Atlàntic, si bé no s’estrenà fins a començament del 1935, cosa que féu el saxofonista Casanovas. I fou el cantant Ramon Tusquets qui la gravà en disc, per primera vegada, poc temps després.

El mestre Tarridas, en escriure Islas Canarias, no havia posat mai els peus a les anomenades illes Afortunades (no ho faria fins al 1950), raó per la qual s’inspirà en uns enregistraments del folklore canari. Per altra banda, i com a fets també curiosos, cal assenyalar que Tarridas conegué la que seria la seva esposa en una sala de ball, mentre una orquestra interpretava el seu pasdoble, i que la filla del matrimoni, la Blanca, arribà al món al so d’Islas Canarias, atès que, en aquell precís moment, l’estaven escoltant, a la clínica, els ocupants de l’habitació del costat.

Josep Maria Tarridas, nascut a Sant Pol de Mar (Alt Maresme) el 19 de novembre del 1903 (ara fa sis anys, aquesta població commemorà el centenari de l’esdeveniment, amb una sèrie importants d’actes, impulsats, en part, per la seva cèlebre cuinera Carme Ruscalleda), i traspassat a Madrid el 6 de gener del 1992, diada de Reis, fundà a Calella de la Costa, el 1922, la cobla Llevantina, que dirigí durant molts anys, i, posteriorment, a Malgrat de Mar, l’Orfeó La Barretina.

Sant Pol de Mar.- Commemoració del centenari
de la naixença del mestre Tarridas: entre les personalitats
assistents, la seva filla Blanca, al centre, i Carme Ruscalleda


El mestre Tarridas féu contínues incursions en el camp dels ballables, entre els quals figura el vals per a orquestra i tenora de festa major Nits d’Andorra; en el del cinema, amb peces com Mi barco velero, A la luz de la Luna, etcètera. Mai, però no deixà les sardanes -en compongué més d’un centenar-, tot i residir llargues temporades a la capital de l’Estat, des d’on enviava les seves partitures a Catalunya. A més, cal consignar que Josep Maria Tarridas també escrigué obres simfòniques i una sarsuela, Clavelina, basada en una novel·la de Benito Pérez Galdós, sense oblidar les seves composicions Canarias bendita i Suspiros canarios, per exemple. I sense oblidar tampoc que, del 1940 al 1968, dirigí, a Barcelona, la Banda i Orquestra Simfònica de la Creu Roja. A la Ciutat Comtal, per cert, fou on jo vaig tenir l’oportunitat i el goig de conèixer-lo personalment.

Ja he dit que Islas Canarias ha estat la cançó que més ha popularitzat les Canàries arreu del món, motiu pel qual el mestre Tarridas fou objecte, en vida, de grans homenatges a l’arxipèlag canari, tot nomenant-lo l’Ajuntament de Las Palmas fill adoptiu de la ciutat. Però no he dit encara -i ara ho diré- que, fins al 2003, Islas Canàrias era l’himne d’aquelles illes, utilitzat en tots els seus actes oficials i no oficials. A partir d’aleshores, però, el Govern de la Comunitat Autònoma de Canàries decretà que l’himne oficial canari fos una variant de l’Arroró, amb el consegüent disgust i desaprovació per part de la majoria d’illencs. I d’aquesta manera, el pasdoble Islas Canarias quedà un xic arraconat. Només un xic, insisteixo. Perquè, segons la Sociedad General de Autores y Editores de España (SGAE), es tracta, en l’actualitat, d’una peça musical que continua arrasant a totes les revetlles que se celebren a l’Estat. Altrament, continua també essent l’himne preferit dels canaris, tant els de casa com els que viuen fora de l’arxipèlag, car consideren que exalta a la perfecció, com cap altre, les virtuts i meravelles de la seva terra.

Deu fer cosa d’uns deu anys, vaig tenir el plaer de parlar, a Ripoll, amb Blanca Tarridas, després d’haver-me-la presentat la meva amiga i col·lega Montserrat Juvanteny. I sabedora, la Blanca, de l’amistat que m’havia unit al seu pare, s’interessà perquè li expliqués coses que, segurament, ella ignorava de l’autor dels seus dies. Així, em preguntà si era veritat que Nits d’Andorra cloïa la programació diària de l’espanyola Radio Andorra, fundada el 1939. Li vaig respondre que sí. Sobretot, durant la seva època inicial, però sempre amb el títol en castellà. I també li vaig dir que, al llarg dels anys 40 i 50, constantment hom podia escoltar com una veu femenina (aquella que deia, fent una cantarella, «!Aquí Radio Andorra, emisora del Principado de Andorra!») anunciava que «a continuación, podrán ustedes escuchar “Noches de Andorra”». Això succeí abans que s’inaugurés al país de la Verge de Meritxell l’emissora de titularitat francesa, que feia alguns programes en català i castellà, anomenada tot primer Ando-radio, després Ràdio de les Valls i, finalment, Sud-radio, estació que, de tant en tant, també oferí als seus oients, escampats igual que la seva rival (des de fa temps, ambdues desaparegudes) per tot el món, Noches de Andorra. O més ben dit, Nits d’Andorra, tal com Tarridas havia titulat el vals. És a dir, anunciant-lo en català, que és la llengua que sempre ha gaudit d’oficialitat al petit país pirinenc, membre avui de ple dret de l’ONU. D’altra banda, Nits d’Andorra fou, l’any 1964, la sintonia d’un programa de caire literari que jo vaig realitzar a Ràdio Girona, quan l’EAJ 38 tenia els seus estudis al vell carrer de la Força.

A la filla del mestre Tarridas també li vaig explicar que, en determinats moments, la gent havia fet el seu pare fill de Canàries, d’Andorra i, fins i tot, de Banyoles: «Una vegada, per cert, vaig parlar amb el teu pare del cas de Banyoles, que ell desconeixia, i quedà molt sorprès, però de seguida em va assegurar que allò no li desagradava». La Blanca m’agraí que l’assabentés d’aquest fet curiós, que li féu força gràcia. Exprement una mica la memòria, crec recordar que això s’esdevingué cap a les acaballes de la dècada dels tenebrosos anys 40, quan Josep Maria Tarridas s’atreví a compondre una sardana, la titulada La mel al llavis, on, desafiant la prohibició del règim franquista, inclogué un compàs i mig de La Santa Espina, peça que assolí molta popularitat. Sembla que els gironins se’l volgueren «fer seu», al mestre Tarridas, que, ben mirat, ja ho era una mica, atès que l’Alt Maresme pertany al Bisbat de Girona.

Tornant a Islas Canarias, i ja per finalitzar, afegiré que Josep Maria Tarridas i Barri comptà amb un col·laborador, el valencià Joan Picot, que escrigué la lletra del seu famosíssim pasdoble. Al cap d’un temps, però, el grup folklòric canari Los Sabandeños procedí a modificar-la, tot propagant aquest himne popular, que és el que emociona de debò els canaris, tant per les illes Afortunades com per tots els molts països on, amb gran èxit, ha arribat a actuar.


Emili Casademont i Comas

dissabte, 22 d’agost del 2009

«Ressorgiment», Hipòlit Nadal i la família Seras

La revista Ressorgiment, editada a Buenos Aires, ha estat el periòdic més important fet, en llengua catalana, a l’estranger. I el que ha gaudit, per altra banda, d’una vida més llarga, ja que durà del 1916 al 1972, o sigui, un total de 56 anys. N’aparegueren cap a 700 números i les portades eren dibuixades per artistes de gran renom, com Francesc Domingo i Pompeu Audivert. Un dels fundadors de Ressorgiment fou l’empordanès Hipòlit Nadal i Mallol, fill del Port de la Selva, que emigrà a l’Argentina. «En el calorós Nadal porteny de 1912, un home jove, culte, ben plantat, amb ideals literaris i esperances de llibertat per a la seva pàtria, va baixar d’un vaixell en el puixant port de Buenos Aires», explica la prestigiosa historiadora argentina Marcela Lucci. D’aquesta manera, s’encetava l’etern exili d’en Nadal, amb documentos falsos, tot «deixant enrere -en paraules de la mateixa Lucci- la seva estimada Catalunya, empès pel seu activisme independentista i la seva negativa a participar en la sagnant guerra que Espanya duia a terme al nord d’Àfrica». I cal afegir a tot això que en Pol, que era com li deien, sempre dirigí Ressorgiment i que, en algunes etapes, ell en fou l’únic redactor, signant els articles amb diversos pseudònims, com Fidel Català o Justí Ferm, a part de publicar dos llibres seus: Algues i Articles de contraban.

Abans de marxar cap a la República Argentina, Hipòlit Nadal havia col·laborat en molts mitjans del Principat, com La Nació, Empordà Federal (en aquest setmanari figuerenc publicà articles qualificats de «molt polèmics»), L’Esquella de la Torratxa i La Campana de Gràcia, ambdós de Barcelona, etc., mentre feia de sastre, ofici que li permeté de guanyar-se força bé la vida a Buenos Aires. Nadal, que es posicionà obertament a favor de Francesc Macià, després de la fracassada temptativa armada de l’Avi d’envair Catalunya per Prats de Molló el 1926 (en temps de la dictadura de Primo de Rivera), aconseguí que el govern argentí acceptés la petició d’asil polític del futur primer president català de l’era moderna i de Ventura Gassol. D’aquells moments, per cert, hi ha, a les pàgines de Ressorgiment, nombrosos escrits signats pel mateix Gassol, Manuel Serra i Moret, Antoni Rovira i Virgili, Pere Pagès i Elias (Víctor Alba), Jaume Pahissa, etc., quan, com també passaria després amb el règim de Franco, Els Segadors i La Santa Espina estaven prohibits a Catalunya. Un fet que no succeïa a Amèrica, on, a més, els orfeons catalans d’allà havien adoptat, a tall d’himne propi, Catalunya, pàtria nostra, de Ventura Gassol (lletra) i de Josep Fontbernat (música). D’altra banda, convé ressaltar les trameses de diners i queviures que, durant la Guerra Civil espanyola, arribaren a casa nostra, gràcies a les campanyes realitzades per en Nadal arreu d’Amèrica, tal com queda ben reflectit a Ressorgiment.

Un col·laborador d’aquella mítica revista fou el figuerenc Pere Seras i Isern, militant de la Unió Federal Nacionalista Republicana, que l’’any 1913, per tal de no anar a fer el servei militar, imità Hipòlit Nadal i emigrà també a Buenos Aires, on arribà a ser president del seu Casal de Catalunya, des del qual recollí diners per erigir, a la capital altempordanesa, monuments a Narcís Monturiol i Pep Ventura. Pere Seras, a qui la seva ciutat natal li dedicà no fa gaires anys un carrer, després que la Generalitat de Catalunya li concedís, l’any 1984, la Creu de Sant Jordi, esdevingué un dels màxims exponents del nacionalisme radical català a l’emigració, motivada per les dictadures primoriverista i franquista. El 1928, per cert, Seras, que creà una gran indústria de joguines a Buenos Aires, fou el responsable de l’entrada clandestina de l’Urugai a l’Argentina de Macià i Gassol. La seva esposa Concepció Lleonart, que sempre col·laborà amb ell, li donà quatre fills: Núria, Fivaller, Manelic i Guifré, tots nats a la ciutat bonaerenca. I és d’un d’ells que em toca parlar avui, ja que el meu bon amic Jaume Garriga, un figuerenc establert a Buenos Aires, m’acaba de comunicar la trista notícia del traspàs d’en Fivaller, als 78 anys, cofundador de l’Obra Cultural Catalana de la capital argentina, tot fent-me arribar, alhora, un opuscle editat per la citada institució, on es recullen els textos llegits en l’acte d’homenatge pòstum que se li ha dedicat. N’ofereixo tres fragments de persones diferents, membres de l’OCC:

«(…) Nosaltres hem perdut un company i un amic. I Catalunya ha perdut un insoburnable lluitador en la seva defensa i un inclaudicable treballador en la seva construcció. A la vegada que plantava cara als qui atacaven Catalunya, també seguia fent país. (…). Va començar creant l’Esbart Infantil Ramon Mas. Després va saber entusiasmar altres joves i varen formar el Grup Joventut Catalana i, finalment, l’Obra Cultural Catalana. Totes aquestes iniciatives, si bé eren diferents, tenien un mateix fil conductor: la concepció d’una Catalunya independent, ni sotmesa ni mesella. I també tenien un funcionament similar, una mica com en la proposta d’en Joan Ballester: “Entre tots ho farem tot”. Un treball col·lectiu, sense jerarquies ni competències, en un clima de cooperació que estimulava la pròpia superació i amb objectius clars, tot dintre d’un marc realista que les convertia en eines molt eficients i actives, ben lluny de burocràtics segells de goma». (Garriga)

«En Fivaller no va anar mai a Catalunya fins que va ser ben gran, i és que potser no li calia. Per a ell, Catalunya era la pàtria de la seva nissaga, allà on tenia les arrels, allà on es parlava la llengua de casa seva. Una pàtria que, per damunt de tot, era una nació segrestada, presonera, ocupada per l’enemic; que no era, que no la deixaven ser mestressa del seu govern ni del seu destí. I això el sublevava i això ocupava tot el seu ésser. Li donava el foc i la força per lluitar amb les armes de la raó contra aquesta situació d’extrema injustícia. Talment com un cavaller medieval, com un Sant Jordi que ha d’anar a deslliurar la donzella de les urpes enverinades del drac». (Eudald Vidal i Castellví)

«En Fivaller portà a l’OCC de Buenos Aires en Raimon, el 1971, i no el portà perquè era un cantant jove i de moda. És que coincidia plenament amb el nostre ideari i esdevingué el nostre amic i company per sempre més». (Blanca Lorenzo del Río)

Fivaller Seras, igual que la seva família i l’Hipòlit Nadal, fou, sens dubte, un gran català. No és d’estranyar que el seu òbit hagi estat tan lamentat pels de l’Obra Cultural Catalana de la capital argentina, ja que n’era un ferm puntal. Un ferm puntal que -n’estan ben convençuts, els de l’OCC-, continuarà essent-ho des del Més Enllà...

Emili Casademont i Comas

dilluns, 17 d’agost del 2009

Caterina Albert era una enamorada de Girona

Ricard Guanter, corresponsal a l’Escala de l’antic diari gironí «Los Sitios», així ho destaca en un llibre, on ofereix uns bellíssims poemes que «Víctor Català» va dedicar a la ciutat del bisbe Sant Narcís


Per Emili Casademont i Comas (*)

En el seu llibre Caterina Albert, Víctor Català, vista per un escalenc, Ricard Guanter i Flaqué hi explica molts detalls ignorats sobre l’autora de la mundialment cèlebre novel·la Solitud (i dic mundialment cèlebre novel·la, perquè ha estat traduïda als principals idiomes del planeta Terra i, fins i tot, a l’«idioma» dels invidents, el Braille), raó per la qual cal qualificar d’encertadíssim el subtítol que llueix el llibre esmentat: «Allò que les biografies no diuen». I és que una obra així només podia ser elaborada per en Guanter (o bé per en Lluís Albert, que sempre estigué a prop de la seva tia), ja que, arran d’haver anat a entrevistar la il·lustre escriptora del seu poble, per encàrrec de la mítica revista figuerenca i barcelonina Canigó el 1955, s’encetà entre els dos una gran amistat, que féu que Caterina Albert no dubtés a destapar-li la capsa dels seus secrets…

«Si m’impressionaren moltes coses del seu aspecte físic, molt més ho feren els seus valors morals, que jo ja li vaig endevinar, tot i la meva joventut», diu Ricard Guanter en la introducció del volum, tot afegint que «sobretot em va impactar que ella, ja famosa en aquells moments, es molestés a atendre un “simple aficionat de periodista” amb la bonhomia i el respecte amb què ho va fer». Cal assenyalar que Víctor Català, aleshores, tenia 85 anys i que, com que continuava gaudint de bona salut, encara no s’havia convertit en una «esclava» del llit…

Tracte exquisit
del senyor Miñano
Ricard Guanter, en efecte, era llavors un simple aficionat de periodista. Però, convé dir-ho, un simple aficionat de periodista que començava a destacar, motiu pel qual Xavier Dalfó, director de Canigó, li confià la realització d’aquella entrevista. Una entrevista que, com a resultat de les seves sovintejades converses posteriors amb Víctor Català, n’originarien d’altres, que veurien la llum a les pàgines de Los Sitios, l’antecessor de l’actual Diari de Girona. Guanter mai no tingué el més mínim problema per publicar-les íntegres, tot i que aquell diari, l’únic que s’editava aleshores a Girona, pertanyia a la Cadena de Prensa del Movimiento. «Vull dir ben alt que rebia, alliberat de tota ideologia política, un tracte exquisit i molt gratificant del seu director, senyor Miñano», recalca, cosa que els que coneguérem bé Fulgencio Miñano, traspassat en els inicis del 1968, no ens estranya gens, malgrat que, a vegades, hom li critiqués algunes decisions que havia de prendre, si us plau per força, per ordre de Madrid…

En la vella col·lecció de Los Sitios, hi podem trobar totes aquelles entrevistes, citades per Guanter en el seu magnífic llibre, i que jo, tot i el temps transcorregut des de llavors, encara puc recordar en bona part. Així, per exemple, retinc a la memòria que, en una d’elles, Caterina Albert declarava que era una enamorada de la ciutat de Girona: «Girona és una ciutat que m’ha simpatitzat sempre i per a la qual sento un atractiu i preferència especials», confessava a Ricard Guanter. Òbviament, tal com aquest remarca en Caterina Albert i Paradís, Víctor Català, vista per un escalenc, l’autora de Solitud es referia a la Girona del seu temps. O sigui, a la Girona antiga, a la de les velles pedres i a la dels monuments antics, a la dels carrers de la Cort Reial, del Ciutadans, de la Força, de les Ballesteries, de l’Argenteria, etc., uns carrers, carrerons i places, presidits per la majestuosa catedral de Santa Maria i l’església de Sant Feliu, la del curiós campanar punxegut i escapçat, que li feien evocar les ciutats d’Àvila, Segòvia, Salamanca…

Poemes dedicats
a Girona
Afirma Guanter que Víctor Català portava Girona dins el cor. I així ho posa de manifest el fet que Caterina Albert dediqués a la ciutat dels quatre rius una colla de bellíssims i inspirats poemes, alguns d’ells escrits durant les estades que hi féu, on tenia molt bons amics -Joaquim Pla i Cargol, Josep Grahit i Grau, etc.-, amics als quals, una vegada, per mitjà de Los Sitios, agraí les moltes consideracions que, en diversos moments de la vida, havien tingut envers la seva persona.

Un d’aquells poemes és aquest:

«Jo t’aimo Girona, la de mils encisos/ que en tu es condensen en un sol encís;/ Jo t’aimo Girona, d’amors indivisos;/ Jo t’aimo Girona, la de Sant Narcís.»

I un altre -formosíssim, sens dubte-, escollit a l’atzar, diu així:

«Girona antiga és noble com una posta d’or./ Té flaires de museu i quietuds d’arxiu…/ És un passat present, un quelcom mort que viu…/ Sarcòfag cisellat que a dins sent batre un cor./ Pels alts carrers estrets davalla la claror/ com un ruixat de cendra òrfena de caliu./ Tot frec de peus retruny amb so profanador./ Com aus misterioses voleien els manteus/ a vols silenciosos, entorn dels nius sagrats./ I van passant devotes, com grans desenfilats/ d’un perennal rosari, en busca de llurs creus,/ mentre en l’ambient, on suren vetustes pietats/ s’esborra fins la idea que hi ha al món ateus.»

Per altra banda, no pot oblidar-se que Víctor Català situà l’acció de la seva novel·la Un film, inclosa a les seves Obres Completes, editades el 1972, primer a Girona i, després, a Barcelona. El seu protagonista, en Nonat, volia saber qui eren els seus veritables pares i visqué tot un seguit de peripècies, un cop sortit de l’Hospici de Girona, on transcorregueren els primers anys de la seva agitada existència.

Notícia de l’òbit a
«Figueres, tres de la tarda»

Caterina Albert i Paradís morí el 27 de gener del 1966. I poques hores més tard, jo, a través de l’avui desapareguda Ràdio Popular de Figueres (emissora que depenia del Bisbat de Girona i, en conseqüència, la censura del règim franquista quasi no l’afectava), vaig parlar d’ella. Concretament, ho vaig fer en el meu programa Figueres, tres de la tarda (després convertit en L’Hora de Catalunya), el primer realitzat diàriament en català a la Radiodifusió espanyola després del 1939.

Conservo aquell escrit, on, d’entrada, deia el següent: «Ha mort Víctor Català. Glòria autèntica de les lletres catalanes. Aquestes lletres que, amb l’òbit de la molt il·lustre escriptora i poetessa de l’Escala, s’han vestit totes de dol. Aquestes lletres, estimats oients, que ploren amb gran desconsol, perquè han perdut una ploma realment brillant. Una ploma inspiradíssima. Una ploma extraordinària. Víctor Català ens ha deixat. Als seus 96 anys. La Parca, que des de feia uns dies es passejava tota amenaçadora entorn del llit de la venerable velleta de cabells argentats, ha segat amb un cop de dalla el fil d’una existència gairebé centenària. Poca estona després, les campanes de l’església parroquial de l’Escala han fet escoltar el seu melanconiós so. Caterina Albert, ben a prop d’aquesta última mitjanit, ha lliurat la seva ànima al Pare. I la notícia, en escampar-se ràpidament, ha sembrat de tristor tota la terra catalana…».

L’esquela a «Los Sitios»,
en català pels pèls
L’enterrament de Víctor Català, efectuat el 29 de gener, diada, aleshores, de Sant Francesc de Sales, patró dels periodistes, constituí, conforme consigna Guanter, una gran manifestació de dol. I cal remarcar un detall important. Un detall que em permeto afegir a l’esplèndid llibre escrit per Guanter: l’esquela mortuòria de Caterina Albert (a qui, per cert, el règim franquista titllava d’«eminentemente catalanista», encara que no de «separatista») aconseguí aparèixer publicada en català a Los Sitios pels pèls, ja que, quasi immediatament després, una ordre de Madrid manava que «todas las esquelas deberán ser publicadas única y exclusivamente en español». O, potser, en lloc de «en español», deia «en la Lengua del Imperio» o «en cristiano», no ho recordo bé…


(*) Emili Casademont i Comas, membre del Col·legi
de Periodistes de Catalunya, és articulista
del DIARI DE GIRONA

(Llibre-programa de la Festa Major
de l’Escala 2009)

divendres, 14 d’agost del 2009

Irene Polo i Margarida Xirgu, recordades

Enguany es compleix el centenari de la naixença d’Irene Polo, la gran periodista catalana de l’època de la Segona República Espanyola. I és per aquesta raó que vull recordar-la, després d’haver «aparegut», ara fa un any i mig, en els capítols de la minisèrie Els diaris de Pascual, emesa per TV3, on despertà moltíssima curiositat. Com també vull recordar Margarida Xirgu, l’exímia actriu, que tant estigué lligada a la vida de la Irene -en els últims temps de la periodista-, amb el desig i l’esperança de poder aportar algun detall nou a les seves respectives biografies.

Irene Polo, nascuda a Barcelona en el si d’una família de condició força humil, des de molt joveneta es veié obligada a posar-se a treballar, per tal de mantenir la seva mare, que havia enviudat, i les seves dues germanes petites. Això, però, no fou cap obstacle perquè, en les hores lliures, es formés intel·lectualment com a autodidacta. Així, la Irene, quan encara no tenia 20 anys, ja escrivia a la premsa, feina que compaginava amb d’altres treballs, com el de portar la publicitat de la productora cinematogràfica Gaumont.

«Era una dona cosmopolita, moderna i progressista, la Polo». Aquesta és la definició que en fa -i molt encertadament, per cert- el llibre Irene Polo, la fascinació del periodisme (Quaderns Crema, Barcelona 2003), volum que recull tota la seva producció periodística en català. La Irene fou redactora dels més importants diaris barcelonins dels anys 30 (La Humanitat, fundat per Lluís Companys; La Rambla, L’Opinió, L’Instant, Última Hora, etc.), així com, per exemple, dels setmanaris Imatges i Mundo Gráfico, aquest darrer editat, en castellà, a Madrid. Lluitadora incansable a favor dels drets laborals, impulsà la creació, a la Ciutat Comtal, de l’Agrupació Professional de Periodistes, de caire sindical, de la qual ella fou vicesecretària del 1933 al 1935. I, per altra banda, convé destacar que Irene Polo conreà tots els gèneres periodístics, tot arribant a innovar el de l’entrevista, «amb tècniques que presagiaven la immediatesa de la ràdio i la televisió», tal com bé diu Josep Maria Casasús a les pàgines de la seva obra Periodisme que ha fet història (Diputació de Barcelona-Col·legi de Periodistes de Catalunya - Barcelona 1991).

El meu recordat amic Andreu Avel·lí Artís i Tomàs (més conegut per Sempronio, el pseudònim periodístic que utilitzà quasi sempre), cronista oficial de Barcelona, m’explicà una vegada que Irene Polo, que posseïa unes excepcionals qualitats periodístiques, «assistia a les assemblees del sindicat de la CNT-FAI, desafiant les seves amenaces, a fi de denunciar la manipulació que aquell sindicat feia de les reclamacions dels obrers i de les obreres». I també Sempronio em confessà que la Irene estigué uns mesos sense adreçar-li la paraula, ja que, en una conversa que mantingué amb ella, a la sala de redacció del rotatiu en què aleshores els dos treballaven plegats, li «engaltà» que ja sabia que era lesbiana, cosa que ningú no ignorava…

En efecte, Irene Polo era lesbiana. I a la població del Port de la Selva (Costa Brava), on solia anar de tant en tant durant els mesos d’estiu, tothom ho sabia. És més: diuen que solia banyar-se tota nua a la platja, procurant exhibir-se més davant les dones que no pas davant els homes. La que no es podia qualificar de lesbiana, tot i relacionar-s’hi molt (com també es relacionava molt amb els homosexuals, entre els quals figurava Federico García Lorca), era Margarida Xirgu. Això, almenys, és el que afirmen els seus familiars o descendents més directes. I també ho afirmà el seu segon marit, Miquel Ortín, quan, ja vidu, tornà a l’Estat espanyol. La Generalitat de Catalunya, l’any 1988, repatrià les despulles de la gloriosa actriu, morta i enterrada al seu exili de Montevideo (Urugai) el 1969, per tal que rebessin definitiva sepultura a Molins de Rei, localitat on ella havia obert els ulls a la vida. Una repatriació, per cert, de la qual tingué cura el meu cosí germà Antoni Comas i Baldellou, conseller de Benestar Social, en temps del Govern de CiU, presidit per Jordi Pujol.

Irene Polo s’havia enamorat bojament de la Xirgu. I féu mans i mànigues per poder-la acompanyar, com a secretària, en una gira per Amèrica del Sud, que no tindria retorn per a cap de les dues, ja que coincidí amb l’esclat de la Guerra Civil espanyola. La Polo, poc abans d’embarcar, el 29 de gener del 1936, substituí Federico García Lorca (que renuncià a fer el viatge, cosa que, al final, li costaria la vida), i, aprofitant l’escala que el vaixell, l’Orinoco, féu a La Corunya, entrevistà el polític Santiago Casares per al rotatiu Última Hora, entrevista que sortí publicada, a la portada del diari, el 5 de febrer.

Tres anys treballà Irene Polo per a la companyia de teatre de Margarida Xirgu. I, un cop dissolta aquesta, es domicilià a Buenos Aires (inicialment, l’actriu ho féu a Xile, pel seu compte), on es dedicà a fer de traductora de francès per a un parell d’editorials, vivint amb la seva mare i les seves germanes, que havien aconseguit fugir de l’Espanya franquista. A partir de l’any 1941, la Polo entrà en una etapa de gran desànim i depressió que «la va portar a posar fi a la seva vida, el 3 d’abril del 1942, quan tan sols tenia 33 anys», conta Elvira Altés a Les periodistes dels temps de la República, obra editada pel Col·legi de Periodistes de Catalunya l’any 2007. Irene Polo, segons tot sembla indicar, no pogué superar el dolor que li causà el fet que el seu amor per la Xirgu no fos correspost.

S’ignora com rebé Margarida Xirgu (que, per cert, dels dos als sis anys residí a Girona, abans d’instal·lar-se amb la seva família a Barcelona) la tràgica notícia del suïcidi de la Polo. Tot fa suposar, però, que ho lamentà profundament. És clar que el que de debò lamentà profundament la Xirgu fou l’assassinat, per part dels franquistes, del seu gran i admirat amic Federico García Lorca. I no era per a menys, atès que li havia estrenat una bona colla d’obres importants, com Mariana Pineda, per exemple, amb decorats de Salvador Dalí, l’any 1927, a la Ciutat Comtal. Per acabar, cal consignar que Margarida Xirgu, com a homenatge pòstum a Lorca, intervingué en la pel·lícula Bodas de sangre, filmada a l’Argentina, a finals del 1938, i basada en el text escrit pel cèlebre i tan dissortat poeta granadí...


Emili Casademont i Comas

LA UNIÓ DE PERIODISTES DE LES COMARQUES GIRONINES

<>Fundada ara fa 30 anys, va destacar per la seva lluita a favor de la llibertat d’expressió, abans de crear-se el Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC), al qual els seus membres es van integrar, i de cancel·lar-se el Registro Oficial de Periodistas (ROP) d’iniciació feixista, controlat per la Federación de las Asociaciones de Prensa de España (FAPE)

<>Va ser l’única Unió de Periodistes, reconeguda oficialment, que hi va haver al territori català i va comptar amb el suport de l’inoblidable Manuel Bonmatí, president de l’Associació de la Premsa de Girona

<>Va cofundar la Federación de Uniones de Periodistas de España (FUPE), adherida a la IOJ, que van presidir Eduardo Sotillos, fins que va ser nomenat portaveu del Govern del PSOE, i Iñaki Gabilondo

LA UNIÓ DE PERIODISTES de les Comarques Gironines nasqué l’any 1979 i fou l’única associació democràtica de periodistes, fet reconegut oficialment, que, després del règim dictatorial del general Franco, existí a Catalunya. Tenia la seva seu al carrer Mercaders, 12, de Girona. Els seus fundadors foren Emili Casademont, director del bisetmanari 9 País; Jaume Sureda i Prat, redactor del diari Los Sitios i director més tard del Diari de Girona; Jaume Teixidor, redactor d’El Correo Catalán; i l’advocat Josep Maria Ametlla i Peris, fill de l’il·lustre periodista i polític Claudi Ametlla i col·laborador de l’antiga agència de notícies Fabra.

En iniciar-se l’any 1980 se celebrà, a Figueres, la constitució oficial de la Unió de Periodistes de les Comarques Gironines, en el decurs d’un acte al qual assistí Manuel Bonmatí i Romaguera, president de l’Associació de la Premsa de Girona.

La Unió de Periodistes de les Comarques Gironines fou una de les fundadores de la Federación de Uniones de Periodistas de España (FUPE), adherida a la International Organization of Journalist (IOJ), i els seus presidents foren Eduardo Sotillos, que dimití en ser nomenat portaveu del Govern del PSOE, i Iñaki Gabilondo.

A finals de l’any 1985 es creà el Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC), al qual s’integraren els membres de la Unió de Periodistes de les Comarques Gironines. I amb la cancel·lació del Registro Oficial de Periodistas (ROP) d’iniciació feixista, feta en aquella mateixa època, s’acabà una situació vergonyosa i discriminatòria que havia durat més de quatre dècades, en el decurs de la qual moltíssims professionals del periodisme d’arreu de l’Estat espanyol (en bona part, per motius polítics) no estaven reconeguts com a periodistes pel règim franquista. D’aquesta manera, la Federación de las Asociaciones de la Prensa de España (FAPE), perdé el ROP, que controlava, i deixà de concedir carnets oficials de periodista.

J. C. i P.

Manuel Bonmatí, un home liberal

MANUEL BONMATÍ, periodista, banquer i polític (Girona 1903-1981), nasqué en una casa avui enderrocada a la cantonada del pont de Pedra. Visqué sempre a l’antiga plaça del Gra, avui carrer de Sant Francesc, i tingué el despatx de banquer i corredor de comerç a la casa de la plaça del Vi que fa cantonada amb el carrer de Ciutadans. Redactor i més tard director del Diari de Girona, fou després cronista d’economia -Tácito- i d’esports -Gol- del diari Los Sitios. Regidor de l’Ajuntament per la Lliga Regionalista, fou primer tinent d’alcalde i després alcalde durant la República. En ple franquisme fundà i dirigí el setmanari Presència, plataforma de resistència democràtica i catalanista. Fou reelegit reiteradament pels periodistes com a president de l’Associació de la Premsa de Girona.

(Apunts biogràfics de Narcís-Jordi Aragó, darrer
president de l’Associació de la Premsa de Girona
i primer president del Col·legi de Periodistes de
Catalunya, demarcació de Girona)


<<0>>

Article publicat al programa de la III Trobada de la Unió de Periodistes de les Comarques Gironines, celebrada a Girona el 30 de gener del 1982:


ERA EL NOSTRE PRESIDENT

CONEIXIA Manuel Bonmatí de tota la vida. De petit, el seu nom ja m’era familiar. I és que el meu oncle Antoni, germà de la meva mare, havia treballat amb el senyor Manel (així, amb respecte, l’anomenà sempre tothom) a la Banca de don Carlos Martínez, situada a la gironina plaça del Vi, tan vinculada a la biografia del mestre de periodistes que acabem de perdre. Parlo, és clar, de fa una colla d’anys.

--Sí -em deia encara no fa gaire Bonmatí-; el teu oncle i jo vam ser companys de treball. Érem molt jovenets. Dos marrecs. En Comas i jo vam entrar de meritoris gairebé plegats al Banc. I ens repartíem la feina assignada als aprenents… Per cert, què fa? No l’he vist més. Dóna-li records.

La vida aviat els separà. El meu oncle, pare de l’actual i conegut tinent d’alcalde de Barcelona -l’Antoni Comas, de Convergència-, se’n va anar a la Ciutat Comtal i va seguir la “carrera” ferroviària. Vull dir amb això que ingressà, mitjançant unes oposicions, al servei d’intervenció de la companyia o empresa que avui s’anomena Renfe, d’on es jubilà fa alguns anys. El senyor Manel, en canvi, es quedà a Girona (preparava unes oposicions per al Banc d’Espanya, segons creu recordar el meu oncle), i ja tots sabem la carrera que hi va fer com a banquer, corredor de comerç, periodista…

Manuel Bonmatí (i me’n vaig directament al tema que vull tractar) era un home que “comprenia” la professió periodística. L’havia viscuda ja intensament abans de la guerra. I estava molt per damunt dels “capricis” que la dictadura franquista, per tal de controlar la informació, imposà en el món de la premsa de l’Estat espanyol, prenent com a model el sistema mussolinià. Val a dir que el senyor Manel era molt liberal.

Quan, tot seguint l’exemple d’altres “províncies”, encapçalades per la de Madrid, vam crear a Girona la Unió de Periodistes (cal recordar que les Unions sorgiren bàsicament davant la marginació i el menyspreu a què es veien sotmesos moltíssims professionals, perquè no figuraven inscrits en un registre oficial d’iniciació feixista), Manuel Bonmatí no tingué cap inconvenient d’assistir a l’acte de constitució de la nostra associació, malgrat que era el president de l’altra. Fou el nostre convidat d’honor i la persona que, per la seva experiència, sabé donar-nos savis consells. Per això, puc afirmar que, gràcies una mica a la seva col·laboració -la col·laboració de qui en teoria era el nostre rival o enemic-, la Unió de Periodistes de les Comarques Gironines nasqué amb gran força i entusiasme. I és que el el senyor Manel, ja ho he dit abans, era un home que, amb el seu extraordinari sentit liberal i democràtic de les coses, entenia perfectament, tal com s’ha d’entendre, la professió periodística. Una professió sacrificada i dura que, deixant de banda títols i carnets oficials, només pot ser avalada pel treball de qui l’exerceix.

Sempre, després de la creació de la nostra UP, vaig estar en contacte amb ell. Algun cop, fins i tot, coincidírem convidats en actes o festes. El senyor Manel com a president de l’Associació de la Premsa i jo com a president de la Unió de Periodistes. Manuel Bonmatí, en tot moment, s’interessava per la nostra marxa, per la nostra problemàtica… L’última vegada que ens vam veure fou el dia 29 de juny, en ocasió de la inauguració de les noves instal·lacions de Punt Diari. I, un cop més, em preguntà per l’assumpte del pacte que fa gairebé un any signàrem les Unions de Periodistes, CC.OO i UGT amb les Associacions de la Premsa, pacte que pretén agrupar-nos a tots en una sola associació, però que està topant amb moltes dificultats (la FAPE vol continuar monopolitzant el mot “periodista”) i que sembla que costarà un xic de tirar endavant…

--Hem de mirar -em deia- que tots anem units; que hi hagi bona avinença entre tots els periodistes. Tots som companys i hem de ser amics…

Mentre parlàvem, algú se’ns apropà i va demanar-nos: “Què diuen els dos presidents dels periodistes gironins?”, a la qual cosa jo vaig respondre, referint-me al senyor Manel, que a Girona només n’hi havia un, de president dels periodistes… I crec que ho vaig encertar plenament. Perquè, tant Juli Molons com Jaume Teixidor, tresorer i secretari, respectivament, de la nostra UP, ara, en produir-se l’òbit d’en Bonmatí, han lamentat la seva pèrdua, amb unes paraules molt significatives:

--Era el nostre president. El president de tots els periodistes gironins…!

Unes paraules que, en sentir-les, em van fer pensar -i encara hi continuo pensant- en Luis María Ansón, president de la Federación de Asociaciones de la Prensa de España. El senyor Ansón, el mes d’octubre proppassat, i en el transcurs de l’acte de la signatura a Madrid del pacte que ja he esmentat, després d’interessar-se per les relacions existents a Girona entre la Unió i l’Associació, problema gravíssim en moltes altres “províncies”, em digué:

--!Ojalá pudiéramos contar con muchos Bonmatíes…!

I és que, només amb homes com el recordat Manuel Bonmatí i Romaguera, la professió periodística a l’Estat espanyol podria arribar a assolir el nivell de democratització de què gaudeixen tots els països lliures del món…


Emili CASADEMONT i COMAS
(President de la Unió de Periodistes
de les Comarques Gironines)

“Punt Diari”, de Girona
(27-VIII-81)

divendres, 7 d’agost del 2009

«Víctor Català» i la Girona que li tenia el cor robat

L’any 1955, Ricard Guanter i Flaqué, per encàrrec de Xavier Dalfó, director-editor aleshores de la recordada revista figuerenca-barcelonina Canigó (més tard, fou Isabel-Clara Simó, la seva esposa, qui la dirigí), anà a entrevistar Caterina Albert i Paradís, Víctor Català, l’autora de la célebre i traduïdíssima novel·la Solitud, guardonada ara fa exactament un segle amb l’important premi Fastenrath. Caterina Albert, nascuda i traspassada a l’Escala, encetà la llista d’escriptors i poetes de l’Estat espanyol que se n’han fet mereixedors. El segon, un any després, és a dir, el 1910, fou Joan Maragall, gràcies a la seva obra Enllà.

«Si m’impressionaren moltes coses del seu aspecte físic, molt més ho feren els seus valors morals, que jo li vaig endevinar, tot i la meva joventut», explica Guanter, en el seu llibre Caterina Albert, Víctor Català, vista per un escalenc, subtitulat «Allò que les biografies no diuen», publicat per l’Ajuntament de l’Escala i CCG Edicions el 2006. I afegeix que «sobretot, em va impactar que ella, ja famosa en aquells moments, es molestés a atendre un simple aficionat de periodista amb la bonhomia i el respecte amb què ho va fer». Víctor Català tenia llavors 85 anys, continuava gaudint de bona salut i, en conseqüència, encara no s’havia convertit en una «esclava» del llit…

Efectivament, Ricard Guanter era aleshores un simple aficionat de periodista. Però, convé dir-ho, un simple aficionat de periodista que començava a destacar, motiu pel qual en Dalfó li confià la realització d’aquella entrevista. Una entrevista que, com a resultat de les seves sovintejades converses posteriors amb la seva veïna Víctor Català, n’originarien d’altres, que veurien la llum a les pàgines de Los Sitios, l’antecessor de l’actual Diari de Girona. L’amic Guanter mai no tingué el més mínim problema per publicar-les íntegres, tot i que aquell diari, l’únic que s’editava llavors a la ciutat de Girona, pertanyia a la Cadena de Prensa del Movimiento. «Vull dir ben alt que rebia, alliberat de tota ideologia política, un tracte exquisit i molt gratificant del seu director, senyor Miñano», recalca, cosa que els que coneguérem bé Fulgencio Miñano Ros (com ara jo, per exemple, que vaig ser-ne amic, a part de col·laborar al seu mitjà), traspassat prematurament en iniciar-se el 1968, no ens estranya gens ni mica, malgrat que, a vegades, hom li critiqués algunes decisions que havia de prendre, si us plau per força, per ordre de Madrid.

En la vella col·lecció de Los Sitios, hi poden trobar totes aquelles entrevistes, citades per Guanter en el seu magnífic llibre, i que jo, tot i el temps transcorregut des de llavors, encara puc recordar en bona part. Així, per exemple, retinc a la memòria que, en una d’elles, Caterina Albert declarava que era una enamorada de la ciutat de Girona: «Girona és una ciutat que m’ha simpatitzat sempre i per a la qual sento un atractiu i preferència especials», confessava a Ricard Guanter. Òbviament, tal com aquest remarca en Caterina Albert i Paradís, Víctor Català, vista per un escalenc, l’autora de Solitud es referia a la Girona del seu temps. O sigui, a la Girona antiga, a la de les velles pedres i a la dels monuments antics, a la dels carrers de la Cort Reial, del Ciutadans, de la Força, de les Ballesteries, de l’Argenteria, etcètera, uns carrers, com també carrerons i places, presidits per la majestuosa i imponent Catedral de Santa Maria i l’església excol·legiata de Sant Feliu, la del curiós campanar punxegut i escapçat, que li feien evocar les ciutats d’Àvila, Segòvia o Salamanca.

Ricard Guanter afirma que Víctor Català portava Girona dins el cor. I així ho posa en relleu el fet que Caterina Albert dediqués a la ciutat dels quatre rius una colla de bellíssims i inspirats poemes, alguns d’ells escrits durant les estades que hi féu, on tenia molt bons amics (Joaquim Pla i Cargol, Josep Grahit i Grau, etc.), amics als quals, una vegada, per mitjà de Los Sitios, agraí les moltes consideracions que, en diversos moments de la vida, havien tingut envers la seva persona. Un d’aquells poemes és aquest: «Jo t’aimo Girona, la de mils encisos/ que en tu es condensen en un sol encís;/ Jo t’aimo Girona, d’amors indivisos;/ Jo t’aimo Girona, la de Sant Narcís».

I un altre poema, escollit a l’atzar per en Guanter, diu així: «Girona antiga és noble com una posta d’or./ Té flaires de museu i quietuds d’arxiu…/ És un passat present, un quelcom mort que viu…/ Sarcòfeg cisellat que a dins sent batre un cor./ Pels alts carrers estrets davalla la claror/ com un ruixat de cendra òrfena de caliu./ Tot frec de peus retruny amb so profanador./ Com aus misterioses voleien els manteus/ a vols silenciosos, entorn dels rius sagrats./ I van passant devotes, com grans desenfilats/ d’un perennal rosari, en busca de llurs creus,/ mentre en l’ambient, on suren vetustes pietats/ s’esborra fins la idea que hi ha al món ateus».

D’altra banda, no es pot oblidar que Víctor Català situà l’acció de la seva novel·la Un film, inclosa a les seves Obres Completes, primer a Girona i, després, a Barcelona. El seu protagonista, en Nonat, volia saber qui eren els seus autèntics pares i visqué tot un seguit de «peripècies», un cop hagué sortit de l’Hospici de Girona, lloc on transcorregué l’època inicial de la seva agitada existència.

Caterina Albert i Paradís rebé la visita de la Parca el 27 de gener del 1966, a l’avançadíssima edat de 96 anys. El seu enterrament, efectuat el 29, que era aleshores la diada de Sant Francesc de Sales, el nostre patró -el patró dels periodistes, diada molt celebrada en aquell moment-, constituí, confome bé consigna Guanter, una gran manifestació de dol. I cal remarcar un detall important. Un detall que em permeto afegir al seu interessantíssim llibre: l’esquela mortuòria de Caterina Albert (a qui, per cert, el règim franquista titllava d’«eminentemente catalanista», encara que no de «separatista») aconseguí aparèixer publicada en català a Los Sitios pels pèls, ja que, quasi immediatament després, una ordre de Madrid manava que «todas las esquelas deberán ser publicadas única y exclusivamente en español». O, potser, en lloc de «en español», deia «en la Lengua del Imperio» o «en cristiano». Sincerament, no ho recordo. El que sí recordo -i, a més, a la perfecció- és que Víctor Català sempre afirmava que la ciutat de Girona (la Girona del seu temps, s’entén) li tenia el cor robat…


Emili Casademont i Comas

dissabte, 1 d’agost del 2009

L’antic port de Pals i el gironí Colom

Fou la matinada del 3 d’agost del 1492, quan Cristòfor Colom salpà de l’antic port empordanès de Pals, després que, el dia abans, els mariners que l’almirall havia reclutat embarquessin a la Pinta, la Niña i la Santa María. Per aquest motiu, i per segon any consecutiu, la regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Pals, el Cercle Català d’Història i l’empresa Xecna, aquest cap de setmana, que coincideix amb la Festa Major de la vila palsenca, homenatgen Colom i la Marina Catalana, alhora que recreen, al carrer i a la platja, la històrica sortida del famós navegant cap al Nou Món.

I és que ja es pot donar com a segur que Cristòfor Colom no inicià pas l’aventura del descobriment d’Amèrica des del port andalús de Palos de Moguer (Huelva), malgrat el que diu la versió oficial espanyola. Així, per exemple, un insigne investigador veneçolà, Rafael Marrón González, a l’important diari Correo del Caroní, de Ciudad Guayana, fa un parell d’anys afirmava el següent: «En el año 1492, Palos de Moguer no existía. Existía Palos y existía Moguer. Palos jamás ha sido un pueblo amurallado. Si traducimos el nombre de Palos al catalán, nos encontramos con Pals, que, en 1492, no sólo tenía puerto, sinó también astilleros y, en aquel entonces, era la mayor potencia marítima de Occidente, que imponía sus leyes en todo el Mediterráneo a través de sus consulados.» I són moltíssims els investigadors de prestigi que opinen igual que Marrón. A més, hi ha una obra pictòrica molt clara de Dalí sobre el tema.

Per la seva banda, el francès Jacme A. Cornet assenyala, en el seu llibre Cristòfor Colom, el corsari (Pagès editors), que dues de les tres caravel·les duien altres noms: la Niña, el de Santa Clara, i la Santa Maria, que més que una caravel·la era una nau (la nau on viatjava Colom), el de Marigalante. En un document antic, per cert, la Niña, caravel·la propietat dels germans Eanes Pinson, uns portuguesos establerts des de feia temps a l’Empordà, hi apareix això: «(…) a bordo de la Niña, que ha por nombre Santa Clara…», cosa que evidencia que, aquest últim, era el seu nom autèntic. I pel que respecta a la Marigalante, Luis Higuera Soldevilla, indica, en un article publicat el 28 d’octubre del 2004 a la Revista Naval, editada a El Ferrol, que «La nao Santa María, llamada antes Marigalante o María Galante, era propiedad de Juan de la Cosa, natural de Santoña (Santander), que se dedicaba con ella al comercio marítimo. La Marigalante fue construída en algún puerto del Cantábrico. O, según determinadas versiones, en alguno de Galicia, razón por la que muchos la llamaban la Gallega. De la Cosa, tras ceder esta embarcación a Colón, junto con la Pinta, la denominó simplemente la Nao». En canvi, segons consta en diversos documents de l’època, els mariners que participaren en la primera anada al Nou Món sempre donaren a l’embarcació el nom de Marigalant (cosa d’allò més lògica, atès que, en la seva majoria, eren catalans), malgrat que Cristòfor Colom, abans d’emprendre aquella aventura, la volgué rebatejar, sense èxit, anomenant-la Santa María.

La Marigalant, el 25 de desembre del 1492, es perdé. La nau capitana embarrancà en els sorrals de la costa d’Haití -i d’això, encara encara en parlen molts haitians-, on naufragà i s’abandonà. Les seves fustes, però, s’utilitzaren per construir un fortí que s’anomenà Natividad, lloc on Colom, que hagué de retornar a Espanya a bord de la Pinta, deixà una quarantena d’homes, els quals foren vilment assassinats. I, en record i homenatge a la difunta embarcació, l’almirall, en el segon viatge que realitzà a Amèrica, donà el nom de Marigalante (i no pas el de Santa María) a una de les petites illes de les Antilles, nom que, posteriorment, seria substituït per un altre, cosa que també passaria amb els noms i cognoms -catalans i portuguesos- que figuraven a les llistes dels mariners de les tres caravel·les.

Aquesta és la història real de la nau Marigalante o Marigalant, que la història oficial anomena Santa María. Una història oficial que converteix una gesta catalana en una gesta castellana, tot afirmant, a més, que l’almirall es deia Cristóbal Colón i que era originari de Gènova (Itàlia), quan el citat Cornet i d’altres investigadors han arribat a establir que Colom nasqué a Girona, el 24 de juny del 1438, i que era fill il·legítim del canonge Francesc Colom i Bertran -futur president de la Generalitat de Catalunya- i de la seva serventa Caterina de la Cavalleria. D’altra banda, també asseguren que el referit canonge el donà en adopció al esposos Dídac Colom, cosí seu, i Maria de la Concepció Sacosta (hi ha un document a l’Arxiu Diocesà de Girona que ho prova), els quals s’emportaren el nen a l’illa de Gènova, on vivien, illa situada a l’aleshores cabalós riu Ebre, davant de Tortosa, avui unida a aquesta ciutat, formant el barri de Ferreries. Així mateix, els investigadors diuen que, durant un temps, el petit Colom residí a casa dels seus parents de Tarroja de Sagarra, circumstància que ha motivat que alguns el facin fill d’allà.

Sobre la descoberta del Nou Món protagonitzada pel gironí Cristòfor Colom (en realitat, es deia Joan Baptista, però, per motius de tipus polític i de pirateria, es canvià aquest nom pel de Cristòfor), Salvador Dalí pintà, com he dit, un quadre bellíssim -un olí realment espectacular-, entre el 1958 i el 1959, que es troba actualment al Museu Dalí de St. Petersburg (Florida, USA). En aquesta obra, titulada El somni de Cristòfor Colom, hi ha tot de banderes catalanes (senyeres) i de pals (pals que volen indicar que la pobra Marigalant, la Pinta i la Santa Clara salparen del port de Pals), així com la figura d’un eclesiàstic d’alta categoria, inspirada en el bisbe sant Narcís, patró de Girona (eclesiàstic que vol significar que el pare biològic del navegant era un clergue molt important), i el campanar punxegut i escapçat de l’església gironina de Sant Feliu, un dels gran símbols de la ciutat natal de Joan Baptista Colom. Tot això és el que propi pintor, atenent la meva petició, un dia tingué la gentilesa d’explicar-me a Portlligat, tot fent-se’n ressò, en diverses ocasions, La Vanguardia. D’altra banda, convé recordar que una de les empleades del citat Museu Dalí de St. Petersbug declarà al Diari de Girona, deu fer cosa d’un parell d’anys, que «nosaltres tenim diverses proves de la identitat girona d’en Colom». I cal creure-ho. Com també cal creure que les denominades Caravel·les del Descobriment salparen el 3 d’agost del 1492 de l’important, i des de fa temps desaparegut, port de Pals d’Empordà.

Aquesta nau, la “Santa María”, era, en realitat, la “Marigalante” o “María Galant”, a la qual els mariners -la majoria catalans- sempre li donaren el nom de “Marigalant”


Emili Casademont i Comas