dissabte, 25 d’octubre del 2008

Els amics malgratencs dels templers


A les terres de Girona, els templers -els antics i mítics templers- no hi tenen amics, però sí, per contra, en una població de les terres de Barcelona, situades al nord del litoral mediterrani del Maresme, pertanyents al Bisbat de Girona. M'estic referint a Malgrat de Mar, on hi ha l'Associació Cultural Amics dels Templers, germana de les existents a les ciutats de Barcelona i Lleida, totes legalitzades per la Generalitat, que, durant el proper cap de setmana -els dies 1 i 2 de novembre-, celebrarà, a la capella de l'antic hospital de la vila, unes jornades templàries, amb la col·laboració de l'Ajuntament. Seran les cinquenes que organitzarà i, en aquesta ocasió, estaran dedicades a «Els templers i el Camí de Sant Jaume». Hi haurà conferències, així com d'altres actes, i hi participirà la coral barcelonina del Centre Càtar de Catalunya, la qual interpretarà l'obra «Els misteris del Sant Grial», tot i que els càtars, anomenats els «bons homes», res no tenen a veure amb els templers, tret del fet que també foren aniquilats per l'Església de Roma.

Els amics malgratencs dels templers aprofiten les festes majors, els aplecs de sardanes, etcètera, tant de casa com dels pobles veïns, per mirar de captar nous socis i, actualment, per recollir signatures encaminades a intentar que l'Orde dels Templers sigui rehabilitat, després d'haver estat esborrat del mapa fa 700 anys pel papa Climent IV, cosa molt difífil -per no dir impossible-, d'aconseguir. Cal recordar que, últimament, l'associació Orden Soberana del Templo de Cristo (amb seu a Madrid i inscrita en el Registre d'Associacions del Ministeri de l'Interior) presentà una demanda judicial contra Benet XVI, que no fou admesa a tràmit, perquè fos reconegut que als templers se'ls incautà tots els seus béns, de forma totalment injusta, i que ara, si se'ls retornessin, provocarien la fallida del Vaticà, atès que els valoren en cent mil milions d'euros, quantitat que la citada entitat d'àmbit estatal, que assegura que és l'hereva dels vells templers -cosa molt discutible-, ha renunciat, de bon principi, a reclamar.

Cal ressaltar que els amics malgratencs del templers coneixen bé la història del Temple. O la seva suposada història. I, en conseqüència, expliquen que Jacques de Molay, l'últim gran mestre de l'orde, i 140 templers més foren detinguts i empresonats al territori francès i sotmesos a bàrbares tortures, sota l'acusació d'heretgia, sodomia i adoració d'ídols pagans, fets que mai no es pogueren provar, i que Molay, posteriorment (el 18 de març del 1314), fou cremat a la foguera, a París. «Tot va ser un muntatge, un robatori i una venjança. Els templers havien arribat a assolir un poder immens, feien de prestamistes, o de banquers, i el rei de França Felip IV, que els devia un dineral, utilizant el papa Climent IV, que obrava com ell volia, a més de no pagar-los, es va apropiar dels seus béns», diuen, tot afegint que, després de ser eliminats, «els templers supervivents es van integrar en d'altres ordes» i que «les propietats que posseïen a la península Ibèrica van passar a la Corona d'Aragó». Entre aquestes propietats, hi havia les gironines d'Aiguaviva i de Castelló d'Empúries.

L'Orde del Temple -recordem-ho-, fundat a Jerusalem el 1119 per nou cavallers, amb el català Hug de Pinós al capdavant, fou una institució medieval de caràcter religiós i militar, que obtingué el 1128, al concili de Troyes, l'aprovació papal. Durant la seva estada inicial a la ciutat jerusalemitana, els seus membres es dedicaren únicament a escortar els pelegrins que acudien als Sants Llocs (pelegrins que, sovint, eren víctimes d'assalts i robatoris), fins aconseguir una considerable importància. Així, i molt abans que Colom, s'afirma que les seva flota de vaixells arribà a Amèrica -a Mèxic, principalment-, tot retornant dels seus viatges carregats de pedres precioses i, sobretot, de plata, tresors que desembarcaven a diversos ports europeus, com el de Cotlliure, a la Catalunya Nord. D'altra banda, també s'afirma que Jacques de Molay pronuncià, en morir cremat, les frases següents: «Papa Climent, rei Felip; abans d'un any, jo us emplaço a comparèixer davant el tribunal de Déu. Sigueu maleïts vosaltres i la vostra descendència», frases que resultaren profètiques.

Per acabar, convé consignar que, gràcies a la venda de roses de Jericó (que creixen als deserts d'Aràbia), els amics malgratencs dels templers obtenen uns ingressos que els ajuden a sufragar les seves despeses. La rosa de Jericó, que és la planta que els pelegrins que anaven a Terra Santa recollien i s'emportaven a Europa, hom creu que té grans poders curatius, a més de convertir les energies negatives de les llars en positives. Segons aquesta creença, qui té a casa seva la rosa de Jericó gaudeix de moltíssima sort. Potser és per això que, en una època de forta crisi econòmica com la que ara comencem a patir, molta gent no dubta a adquirir aquesta planta relacionada amb els templers, que hom qualifica de màgica...

Emili Casademont i Comas

dissabte, 18 d’octubre del 2008

Els «jeroglífics»

Fa una colla de segles, segons conta la veu de la tradició, que la gent del petit poble gironí de Verges, pàtria del polític Francesc Cambó i del cantautor Lluís Llach (a la comarca del Baix Empordà), era molt descreguda i que, durant els dies de Setmana Santa -particularment, quan Jesús s'exposava al monument-, només feia que ballar i divertir-se. Per aquest motiu, els vergelitans foren castigats amb una terrible plaga que arrasà les seves collites, així com amb una pesta mortífera, que afectà moltíssimes persones. La Parca, armada amb la seva dalla, segava, sense pietat, vides a dojo, raó per la qual ben pocs habitants de Verges se salvaren del càstig diví. I aquests, aleshores, prometeren solemnement que, en el futur, la vila celebraria una gran processó i que, en record dels balls a què s'havien lliurat en lloc d'encomanar-se a Déu, l'encapçalaria la Dansa de la Mort, dansa macabre que feien en molts llocs de la geografia del Vell Continent.

Això, insisteixo, és el que diu la tradició i que cal situar-ho a l'Edat Mitjana. I afegeix que, en la Dansa de la Mort de Verges, hi intervenien uns personatges que duien la testa coberta per un casc de cartró i una careta, on se simulava l'ossamenta del crani, com també un vestit negre molt ajustat al cos, damunt el qual es veien pintats en blanc els ossos de l'esquelet, personatges que, al so d'un gran tabal, saltaven i ballaven d'una manera graciosa. A més, hi havia un minyó que portava una dalla i un penó negre, amb una inscripció al·lusiva a la mort, i un infant que duia una esfera de rellotge que, contínuament, assenyalava amb el dit. I entre els dos, passejaven un platet amb cendra que, també contínuament, assenyalaven, mentre el minyó, de tant en tant, feia un ràpid salt i giravol, i els altres «dansaires», al so del tabal, giraven i es tombaven d'ara d'ací, ara d'allà. O sigui, tal com, actualment, es ve fent. «Avui que la nostra població està enllumenada amb electricitat, el conjunt produeix poc efecte, ja que es veu perfectament el contorn del cos dels ballaires; però anys enrere, en què la processó lliscava gairebé a les fosques pels carrers, produïa una gran sensació de realitat i en feia molt, d'efecte», explica gent ja un xic vella d'aquest petit poble baixempordanès, que no dubta a proclamar -cosa que convé reconèixer que és del tot certa- que la seva Dansa de la Mort, celebrada el Dijous Sant, és l´única que resta avui viva (i ben viva, cal destacar-ho) arreu del planeta Terra.

La Dansa de la Mort de Verges, per primera vegada al llarg de la seva dilatadíssima història, acaba ara de viatjar a l'estranger, concretament a Mèxic, on ha obtingut un gran èxit a Guanajuato, ciutat declarada Patrimoni Històric de la Humanitat per la UNESCO, dins el festival Cervantino allà organitzat, amb la participació de Catalunya, que hi fou convidada. El director de l'Institut Ramon Llull, Josep Bargalló, ha afirmat que l'element de cultura tradicional catalana que més es podia entendre a Mèxic era la Dansa de la Mort, ja que té una gran relació amb una de les festes més populars que celebra el poble asteca, el Dia dels Morts -el 2 de novembre-, i que, malgrat que són dues formes distintes de veure la mort, la catalana i la mexicana, bona part dels símbols les uneix. I cal afegir a tot això que, presidida per un silenci sepulcral (mai millor emprada aquesta expressió), aquesta representació de la Dansa de la Mort a Mèxic recorregué durant una hora els carrers de Guanajuato, fent tremolar de por els seus espectadors, carrers que recordaven l'ambient que es respira a la vila de Verges la nit del Dijous Sant.

No sempre, però, la Dansa de la Mort vergelitana s'ha distingit per la seva seriositat, atès que, segons afirma el folklorista Joan Amades al Costumari Català, hi hagué una època força llunyana, en què, un cop acabada aquesta, fou costum que els seus figurants s'apleguessin, juntament amb tots els altres que havien pres part a la processó, per tal de fer un bon àpat, en amigable companyonia, «enmig de gran bullícia i gatzara, àpat que alguns anys s'acabava el matí del Divendres Sant. Es bevia bon vi i, malgrat ésser dia de precepte, es menjava pollastre a dojo».

Per altra banda, també explica Amades que els de Verges recitaven els parlaments sense ordre ni concert i, bastant sovint, ple d'autèntiques bajanades. I és que no entenien moltes paraules, especialment les que sortien una mica del lèxic popular. Així, i a tall d'exemple, el folklorista consigna que, en dirigir Pilats la veu al poble de Jerusalem, en lloc de dir «Jerusalemins ciutadans», deia «Jeroglífics ciutadans». Aquest fet, per cert, propicià que els vergelitans rebessin el nom de «jeroglífics». Sobretot, per part dels habitants de les localitats veïnes, però en un to més aviat simpàtic i no pas burlesc. I d'aquí ve que, encara en temps relativament moderns, s'hi pogués trobar algú que, en referir-se als vergelitans, els anomenés «jeroglífics»...

Emili Casademont i Comas

dimecres, 15 d’octubre del 2008

LA NIMFA TOOSA VA DONAR NOM A TOSSA DE MAR

Per primer cop, la versió original en castellà d'aquesta llegenda, inspirada en la Mitologia clàssica i escrita pel periodista gironí EMILI CASADEMONT I COMAS ara fa mig segle, penjada a Internet


Declaracions de BONAVENTURA ANSON,
autor de l'escultura dedicada a Posidó i Toosa a Tossa de Mar:

«Aquesta formosa llegenda la vaig recuperar d'un escrit que es va publicar fa més de vint anys al número 15 de la revista 'Turissa', que és el nom antic de Tossa (...)."

«El déu Posidó va prometre a Toosa, de la qual estava perdudament enamorat, que, si accedia a les seves peticions, ell li regalaria un palau de marbre en el lloc més bonic de la Mediterrània (...)."

«La nimfa va quedar captivada d'un indret situat a la costa, l'actual Tossa, i accedí a les peticions de Posidó. Així, d'aquesta llegenda sortiren tots els tossencs. Crec que és una història fascinant. Perquè, tot i que actualment la matèria predomina sobre l'ànima, encara hi ha coses molt boniques que persisteixen. Aquesta història entronca directament amb les arrels mediterrànies. Crec que és molt important saber somiar (...)."


("Diari de Girona-Los Sitios", 28 de juny del 1987)

A TALL DE PRÒLEG
Escrita fa una cinquantena d'anys pel periodista Emili Casademont i Comas, aquesta narració va ser publicada, entre els anys 1964 i 1966, a diverses revistes gironines, avui desaparegudes, com per exemple "Usted", "Costa Brava Información" i "Turissa", i llegida pel seu propi autor en un espai que, diàriament, realitzava a Ràdio Girona, titulat "Glosario gerundense", sempre en el seu idioma original, el castellà.

Traduïda pel mateix Emili Casademont al català, aquest la va oferir als oients de Ràdio Popular de Figueres (escampats per totes les comarques gironines i part de les barcelonines, així com pel sud de França i de les illes Balears) dins l'emissió "L'Hora de Catalunya" -al principi, "Figueres, tres de la tarda"-, encetada per ell a finals del 1965. Aquesta emissió va ser la primera feta cada dia (diumenges i festes inclosos) en la llengua de Pompeu Fabra a la Radiodifusió espanyola, després de la Guerra Civi, i va durar una colla d'anys, esdeveniment històric recollit a les obres "La nova premsa catalana" (Jaume Guillamet) i "Periodisme en temps difícils" (Anna Balletbò), editades a Barcelona, entre d'altres. Cal dir, també, que aquesta llegenda -naturalment, en català- figura a les pàgines del llibre "L'Hora de Catalunya, Recull d'una emissió radiofònica" (Girona, 1968).

Temps més tard, el prestigiós i internacionalment famós escultor tossenc Bonaventura Anson, consultant premsa un xic antiga, va descobrir aquesta narració a la revista "Turissa", que dirigia el periodista Xavier Dalfó (marit de la coneguda escriptora Isabel-Clara Simó), i va considerar que la nimfa Toosa era mereixedora de tenir un monument "a la vila a la qual ella va donar nom". Així, ho va comunicar a l'Ajuntament tossenc, el qual no va dubtar a encarregar-li la peça, per tal d'ubicar-la en un dels llocs més cèntrics de la població, l'avinguda Costa Brava. I al cap de més de mig any d'un treball dur i apassionat, Anson va deixar enllestit un magnífic grup escultòric, on hi ha representada una escena d'aquesta llegenda, en la qual apareixen Posidó i Toosa, grup escultòric inaugurat solemnement el 1984, amb motiu de la Festa Major de Tossa de Mar (Sant Pere), inauguració de la qual es va fer un ampli ressò la premsa de la ciutat de Girona, particularment el "Diari de Girona-Los Sitios", igual que el setmanari figuerenc "Hora Nova", que, a més, va reproduir del tot completa, en castellà, aquesta narració.

En la fabricació de la peça, Anson hi va emprar el mateix sistema que feien servir els escultors del Renaixement. "Hi vaig utilitzar el mateix tall i la tècnica del 'non finito', que és el màxim que hi ha en escultura", precisa, alhora que diu que "hi vaig treballar amb un bloc de marbre d'11 tones de pes" i que "l'escultura fa 2,35 metres d'alçada, 1,20 metres d'amplada i 1,10 metres de fons, amb un pes total, un cop tallada, de 6 tones".

Tothom es preguntava què representava aquest grup escultòric, situat en un jardinet, després de la seva inauguració, ja que no hi figurava cap inscripció, com tampoc no en feien la més mínima referència cap dels molts fulletons propagandístics de Tossa de Mar, situació incomprensible que, enguany, encarà es manté. Recentment, però, la Diputació de Girona ha editat l'obra, dividida en dos volums, "Les terres gironines. Escultures a la via pública", original de Miquel Borrell i Sabater, on apareix fotografiada, juntament amb les altres escultures, la que Bonaventura Anson va dedicar a Posidó i Toosa, amb el peu següent: "Basada en una llegenda escrita pel tossenc Emili Casademont l'any 1966". I, a tall d'explicació d'aquesta llegenda, s'hi afegeix el següent: "Posidó, enamorat de la nimfa Tossa, li ofereix els paisatges de la Mediterrània en els indrets ocupats ara per la vila, a canvi de la seva virtut". Aquí, dissortadament, hi ha tres errors importants que cal esmenar: el 1966 va ser l'any que la llegenda es va publicar a la revista "Turissa", on la va descobrir l'Ason; la nimfa es deia Toosa, en comptes de Tossa; i l'Emili Casademont és fill de Girona, en lloc de Tossa de Mar, tot i que, això de fer-lo tossenc, ha confessat que "constitueix per a mi un gran honor, atès que aquesta meravellosa vila de la Costa Brava, la bellesa natural de la qual no voldria veure mai marcida, em té el cor robat".

Convé esmentar, d'altra banda, que el popular músic i compositor gironí Lluís Duran i Massaguer, que ha dedicat moltes sardanes a diferents poblacions de la Costa Brava, en va a començar a compondre una, l'any 1999, inspirada en aquesta llegenda que coneixia prou bé, però, malauradament, la visita de la Parca va impedir que l'acabés.

Per últim, cal indicar que, atenent diverses peticions rebudes, es penja a Internet, per primera vegada, la versió original completa d'aquesta narració llegendària, escrita en castellà.
- J.C. P.


TOSSA DE MAR, ANTIGUO PALACIO
QUE POSIDÓN (NEPTUNO) REGALÓ A TOOSA


Zeus, el padre de todos los dioses y de todos los hombres, quiso proteger a Posidón. En realidad, su hermano. Porque ambos eran hijos de Crono y Rea. Y, una vez más, acudió a Metis (la Sabiduría), hija de Océano...

-!Oh, mi querida y admirada Metis! -díjole-. Tú un día me hiciste un favor inmenso. Con tu ayuda valiosa, el hilo de mi existencia no se rompió. Crono, mi padre, de no haber sido por tí, me hubiera engullido vivo al nacer. Sé cómo le odias. Y no ignoras cómo le odio yo. Te suplico me aconsejes. Me ilumines. Quiero aniquilar para siempre a ese malvado. Pero antes quisiera salvar la vida de un hermano mío, que Rea acaba de alumbrar...

Metis no desoyó el angustioso S.O.S. que Zeus le lanzaba. Y, muy complacida, dictóle sabios consejos:

-Aquí tienes este brebaje Yo misma lo he preparado. Procura que Crono lo beba. ¡Hasta la última gota...!

Rea fue la encargada de hacer llegar a los labios de su salvaje marido la desagradable bebida. Nadie sabe qué fábula le contaría ni qué argucias emplearía para que se lo tragara sin rechistar. Crono, apenas hubo tomado el último sorbo, sintió un vahído. Un extraño mareo. Perdió el mundo de vista... y durmióse plácidamente. Y, entonces, ocurrió lo previsto por Metis. Posidón, que segundos después de haber salido del seno de su madre había sido devorado por Crono, volvió a la vida. Abandonó sano y salvo el estómago de su insensato progenitor...

Dijo luego la Sabiduría a Rea:

-Entrégame a tu hijo y no te preocupes. Mi hermana Cafira cuidará de él. Y lejos, muy lejos de aquí. En una tierra ubérrima y hermosa; en los dominios de Eolo, donde el dios de los vientos hace soplar la tramontana... A orillas de un mar bellísímo y lleno de ensueño, morada de encantadoras sirenas, a la que un día denominarán Mediterráneo, en recuerdo de las aventuras que en él vivirá Medea, la hechicera...

Rea preguntó, entonces, el nombre de aquella tierra que Metis calificaba de hermosa. Era el único favor que, en calidad de madre, pedía a la protectora de su hijo, a quien iba a llevárselo de su lado...

-Carece de todo nombre -repuso Metis-. Pero lo tendrá. Los griegos la bautizarán llamándola Rodas. Porque les hará evocar la magnificencia de la isla de Rodas. Pero, posteriormente, la Humanidad la conocerá por Rosas...

***
Dios del mar y de los ríos, Posidón (Nepturno) entregóse al juego del amor y del placer de una manera desenfrenada. Loca y insensata. En sus redes amorosas, apresaba a las más bellas deidades. A veces, incluso, atrevíase a usurpar las propias amantes de Zeus. Lo cual le proporcionaba serios disgustos. Porque, cuando el Señor del Olimpo desataba su ira, la Tierra temblaba de espanto...

Posidón echó mano de las mil y una artimañas, a fin de lograr siempre sus propósitos. La divinidad Deméter, para escapar a las asechanzas del dios, tomó la forma de una yegua. Mas Posidón, a su vez, metarmofoseóse en caballo. Y Deméter, al final, engañada, cayó en la trampa...

Y lo mismo sucedió con la hija de Fórcine, el anciano que gobernaba las olas. Habiéndose enamorado de ella Posidón, quiso seducirla a base de muchos mimos y halagos. Pero la ninfa Toosa, que así se llamaba, resistíase...

Desesperado, el dios no dudó en acudir a Metis...

-Debes ser más "galante" con ella -aconsejóle la Sabiduría-. Toosa sabe que la amas. Sin embargo, la ninfa quiere una prueba concluyente...

-¿Y qué clase de "prueba concluyente" puedo yo brindarle...?

Metis musitó unas palabras al oído de Posidón. Éste sonrió satisfecho, mientras asentía con la cabeza...

-Acéptame, mi adorada ninfa Toosa -gimió suplicante Posidón-. Y yo, a cambio, te ofreceré un maravilloso y espléndido regalo. Será la prueba de mi amor verdadero hacia tí...

-Muéstramelo antes -exigió ella.

Posidón no se hizo rogar. Cogió a Toosa de la mano... y, en una décima de segundo, la condujo a un lugar paradisíaco...

-Este es mi regalo -dijo el dios del mar, señalando con el dedo índice de su mano derecha un suntuoso palacio de mármol, intensamente lindo y majestuoso, que se alzaba sobre las rocas de una hermosa bahía del Mediterráneo...

Toosa quedóse anonada. Asombrada. Perpleja. Como si estuviera viendo visiones. Y Posidón continuó:

-Aquí vivirás feliz y dichosa. Y tu nombre pasará a la posteridad. Las futuras generacions hablarán de tí. De tus beldades exquisitas y soberbias. Porque este rincón se llamará... ¡ Tossa! Igual que tú.

La ninfa, fascinada ante tanta maravilla y conquistada por las prometedores frases de Posidón, no opuso resistencia alguna a los brazos del dios, que atenazaron su figura. Al contrario. Ella alzó su cabeza. Las miradas de ambos chocaron. Había un extraño brillo en las mismas. Y un ósculo fogoso, apasionado, selló un pacto...

***
Y allí nació, poco tiempo más tarde, el cíclope Polifemo. El que ayudó a su madre, Toosa, en la lucha que ésta sostuvo con Medea y Jason -cuando los dos amantes regresaban de las islas Medas-, para arrebatarles el vellocino de oro. Y el que, al final, mordió el polvo de una cruel derrota, merced al valor y la astucia de Ulises, que lo dejó en la penumbra de la ceguera...

Esto último ocurrió muy cerca de donde había un gran bosque, poblado de altivos árboles de laurel ("llorer") -lugar que, con el correr de los años, tomaría el nombre de Lloret-, con cuyas escogidas ramas la ninfa Toosa coronaba a los triunfadores de unos extraños juegos que, para su no menos extraño deleite, solía asiduamente organizar en los alrededores de su fabuloso palacio de mármol...

Emilio Casademont Comas

dissabte, 11 d’octubre del 2008

Lluís Companys, el meu parent llunyà

De l'inici de la Guerra (in)Civil espanyola, no en recordo absolutament res, ja que quan esclatà jo era molt petit. Però sí, en canvi, del seu final, a part del posterior i ràpid retorn a casa del meu pare, després d'haver estat alliberat d'un camp de concentració de soldats republicans fets presoners, gràcies a una sèrie d'avals, com el del meu avi matern, el seu sogre, que pertanyia a Acció Catòlica i anava cada diumenge a missa, a confessar i a combregar. Així, puc recordar, tot i que no pas amb una nitidesa total, que, uns dies abans d'entrar les tropes franquistes a la ciutat de Girona, la meva mare em dugué a una casa de pagès dels afores, per por dels bombardejos, i que tots els allà refugiats escoltàvem d'amagatotis una veu que, per ràdio, deia: «Catalunya és nostra. No ens la deixem prendre...!».

Durant alguns anys, vaig arribar a creure, com un il·lús, que aquell crit desesperat havia estat llançat per algú que, a part de tenir la pell salvada, volia quedar bé. Però no era pas així. Perquè, ja adolescent, vaig descobrir l'autèntica veritat. Aquell crit havia estat llançat per Lluís Companys des de la Ciutat Comtal, a punt de ser ocupada pels rebels, els «nacionales», i que Lluís Companys no era pas el Lluís Companys que ens «pintaven» els enemics de Catalunya. Lluís Companys era, en realitat, un home seriós, valent i honrat. Fins i tot, em vaig assabentar que costà molt de convèncer-lo perquè abandonés la capital catalana i fugís a França, creuant la frontera pel Coll de Manrella (Alt Empordà), on diumenge de la setmana vinent, dia 19, en memòria seva i de tots els que estimen la llibertat, se celebraran una colla d'actes en una trobada, que sumarà ja la trentena. I és que ell volia «rebre» les tropes de Franco tot sol, assegut a la seva cadira presidencial de la Generalitat republicana, i assumir tota la responsabilitat d'uns fets. Només el féu desistir d'aquesta actitud tan noble un detall: el deure que tenia de protegir, dins les seves escasses possibilitats, aquells que emprenien el dolorós camí de l'exili...

Per altra banda, també vaig descobrir, gràcies al meu oncle Remigi de Barcelona, el modestíssim nínxol on havien anat a raure les restes de Lluís Companys, després del seu assassinat. Aquell nínxol es trobava al cementiri de Montjuïc, davant la immensitat lluminosa del Mare Nostrum. Allò m'emocionà de debò. A la làpida, hi figurava una creu, acompanyada d'una senzilla inscripció que deia «Familia Companys» (la paraula «Familia», com cal suposar, escrita en la llengua obligada de l'Imperio, o sigui, amb la primera i sense accentuar) i unes flors... «Sempre n'hi ha, de flors. Com a la tomba de Francesc Macià, que és més avall. Ah!, i encara que no ho sembli, també sempre aquests dos llocs tenen una vigilància especial», m'advertí el meu oncle, que havia estat molt «macianista», mentre, una mica neguitós, mirava pertot arreu. No fos cas que algú ens veiés per allà fent massa el «tafaner»...

La vida té coses curioses. Perquè, qui havia de dir-me que, amb el temps, arribaria a emparentar-me amb Lluís Companys? Fou, concretament, l'any 1968, quan, per raó del meu matrimoni, això succeí. La meva dona és neboda dels Companys d'Olot, la qual cosa significa que jo en sóc un nebot. Els Companys d'Olot, que són una branca dels Companys del Tarròs, un dia em parlaren de la desgràcia que els suposà portar aquest cognom. I és que, després de la Guerra (in)Civil, foren molt mal guipats per determinada classe de gent i, àdhuc, arribaren a perdre injustament un important plet, tal com algú ja els havia avisat: «Vale más que lo dejen correr. No tienen nada que hacer. Porque ustedes son parientes del Pajarito». Aquest era el motiu o el malnom que hom donava a Lluís Companys.

Per tant, encara que, de lluny, sóc parent del president màrtir. I sempre me n'he sentit la mar d'orgullós, car en Companys (que, al llarg del seu mandat, hagué d'enfrontar-se a múltiples, complicades i greus situacions) fou un home que volgué morir trepitjant terra catalana, atès que, juntament amb la resta dels seus familiars més propers, era el que més estimava No oblidem el cas del seu fill, en Lluïset, deficient mental, que, en sortir de l'hospital parisenc on es trobava internat per ser traslladat a un lloc segur, després d'un bombardeig de l'aviació hitleriana es perdé i fou engolit per una immensa riuada de persones que fugien terriblement espantades, i que Lluís Companys, com a bon pare, s'entestà de forma inútil a buscar-lo, desoint els consells que alguns li donaren, fet que facilità que els nazis el detinguessin.

L'amor a Catalunya, en definitiva, fou l'únic gran «delicte» que cometé Lluís Companys. I per aquesta raó, un cop lliurat a la policia franquista, aquesta el torturà i, al final, el condemnà a la pena capital, que s'acomplí amb el seu afusellament a Barcelona, al castell de Montjuic, dimecres que ve, diada de Santa Teresa, farà 68 anys, després d'un procés judicial ple d'espantoses irregularitats, i que ara hom intenta que es revisi i es declari nul, cosa que, incomprensiblement, sembla que, per dissort, no serà gens fàcil...

Monument a Lluís Companys, erigit al Coll de Manrella

Emili Casademont i Comas

dissabte, 4 d’octubre del 2008

L'oblidat músic Jaume Pahissa


A una colla d'il·lustres músics catalans, com Lluís Millet, Amadeu Vives, Antoni Nicolau, Enric Morera, Francesc Alió, Jaume Pahissa, etcètera, se'ls ha inclòs en l'anomenada Generació del 1908, ja que nasqueren i compongueren gran part de la seva important obra immediatament abans o després de l'any esmentat, que fou quan, ara fa un segle, s'inaugurà el barceloní Palau de la Música, seu de l'Orfeó Català.

Entre aquells destacats músics, el més oblidat de tots és el mestre Pahissa, que obrí els ulls a la vida a Barcelona, el 8 d'octubre del 1880, i a qui, amb motiu del centenari de la seva naixença, el també músic Xavier Montsalvatge, que aleshores era crític de La Vanguardia, li dedicà un article, on deia, després d'indicar que segurament passaria desapercebuda aquella commemoració, que Jaume Pahissa fou una de les últimes figures de la Renaixença i un avançat del noucentisme musical, al qual aportà un nombre considerable de significatives creacions en el camp de la música simfònica i, sobretot, en el del teatre líric, «donde parece que encontró su lenguaje expresivo más personal y, en todo caso, el que le permitiría crearse un nombre y un prestigio que las últimas generaciones de músicos ignoran». El gironí Montsalvatge (que, com a periodista, fou director del prestigiós i recordat setmanari barceloní Destino, al llarg d'una època difícil, en temps del franquisme), tenia raó. I, en conseqüència, tot feia preveure que, en efecte, ningú no faria el més mínim esment de Pahissa en complir-se un segle de la seva arribada al món. Però, a les dues de la tarda del mateix dia 8 d'octubre del 1980, Ràdio-4, motivada per la publicació del citat article de Xavier Montsalvatge, n'oferí una informació, que fou difosa per tota una sèrie d'emissores del Principat.

I així fou com moltíssima gent pogué assabentar-se que Jaume Pahissa estrenà exitosament a Barcelona, l'any 1906, la seva obra La presó de Lleida, que il·lustrava un poema d'Adrià Gual, de la qual donà cap a cent cinquanta representacions; que, quatre anys més tard, tornà a triomfar, amb una versió extraordinària del poema simfònic Canigó, el cèlebre poema de mossèn Cinto Verdaguer, versió estrenada a la Plaça de braus de Figueres, i que, el 1913, féu el mateix amb la seva primera òpera, Gala Placídia, basada en la tragèdia d'Àngel Guimerà, al Gran Teatre del Liceu.

Aquest era en Jaume Pahissa, del qual, a partir del 1937, es perdé quasi el rastre, atès que emigrà a l'Argentina (era un republicà de soca-rel i intuïa clarament que la Guerra Civil s'acabaria amb la victòria del dictador Francisco Franco), després d'haver estat director del Conservatori Superior de Música de Barcelona. I a Buenos Aires continuà la seva tasca de compositor, fins que, l'any 1969, el sorprengué la mort, tot deixant, a l'altre costat de l'Atlàntic, noves obres que li donaren grans èxits (el ressò dels quals, per cert, no arrribà a Catalunya), obres com Cantata en la tumba de Federico García Lorca, que compongué per iniciativa de Margarida Xirgu, l'exímia actriu també exiliada a Amèrica. Per altra banda, cal ressaltar que Pahissa féu conèixer al públic argentí diversos ballets de caràcter català. «Es lamentable que sólo podamos dar una información nuy vaga sobre la actividad creadora de Jaume Pahissa durante el período de su madurez artística a partir de su exilio americano, al que tuvo que resignarse cuando tenía 57 años», deia Montsalvatge en el seu article de La Vanguardia, que cloïa amb aquestes encertadíssimes paraules: «La música de Jaume Pahissa es un testimonio vivo de un período importante y fecundo en la historia de la música catalana moderna».

Sobre l'estrena del poema simfònic Canigó, cal remarcar que qui en dóna una àmplia i exacta informació és Josep Maria Bernils i Mach, l'actual cronista oficial de la capital de l'Alt Empordà i col·laborador del Diari de Girona, en el seu llibre Figueres, cien años de ciudad, editat l'any 1974 i guardonat amb un dels premis literaris que organitzava la Societat Coral Erato. Així, gràcies a ell, podem saber, entre moltes altres coses, que la iniciativa partí d'un grup de figuerencs, els quals elegiren Josep Carner (perquè adaptés el poema verdaguerià), Jaume Pahissa (perquè en fes la música), Adrià Gual (perquè dirigís l'obra) i la Plaça de braus figuerenca (perquè fos l'escenari de la representació a l'aire lliure). I després d'assenyalar que aquella representació, prevista per al 3 de maig del 1910, fou preparada a consciència, amb la participació de l'Orquestra del Gran Teatre del Liceu i el seu cos de ball, etcètera, i que, per als decorats, s'anà a Sant Martí del Canigó, per tal de copiar fidelment el seu monestir i el seu paisatge, Josep Maria Bernils explica el següent: «En la noche anterior al estreno, se levantó un temporal de tramontana destrozando el decorado y causando grandes desperfectos, que impidieron la representación señalada. Fue un desastre económico para los organizadores. Ante esta situación, Barcelona quiso hacerse con el honor de representar en la Ciudad Condal este poema, pero los figuerenses reaccionaron con gran espíritu y volvieron a organizarlo todo para el 12 de junio. Fueron unos días de tiempo inseguro, con cielo plomizo, pero se mantuvo sin llover y pudo llevarse a cabo la representación con un clamoroso éxito».

Pel que he pogut constatar, però, gairebé tothom ignora, actualment, que Jaume Pahissa escrigué les belles particel·les del poema simfònic Canigó, estrenat a la desapareguda Plaça de braus figuerenca, i que aquella històrica representació, constituí, tal com indica l'amic Bernils, un èxit d'allò més clamorós. El mestre Pahissa, en definitiva, fou un gran músic, un músic extraordinari, condemnat avui, pràcticament i lamentablement, a romandre en l'oblit...


Emili Casademont i Comas