dissabte, 28 de gener del 2012

Petit record de la gran Carmelita



Tret de les persones d’edat molt avançada, avui dia ningú, pràcticamente, no sap qui era Carmelita Aubert. Nascuda a Barcelona el 6 de gener del 1912 -ara, per tant, s’acaba de complir un segle-, la Carmelita fou una extraordinària artista del món de l’espectacle, que enregistrà en disc (d’aquells tan fràgils de 78 r.p.m, fets amb cera) les cançons més famoses de la dècada dels anys 30, com La casita, Devuélveme mis besos, Danza maligna, Ay, Carmela!, Mi caballo murió, Clemencia, etcètera, i l’única que, a l’Estat espanyol, rivalitzà amb la mítica Imperio Argentina, a part que també es distingí en el camp del cinema, interpretant un parell de pel·lícules importants: Mercedes (1933), al costat de Josep Santpere, i Abajo los hombres (1935), rodada, en bona part, a Sant Feliu de Guíxols.

La seva mare, ballarina i actriu de varietats, inscrigué la petita Carmelita Aubert (en realitat, es deia Carme Recasens i Aubert) en una acadèmia d’artistes, on fou descoberta de molt joveneta per Carlos Saldaña, el popular actor còmic a qui Santiago Rusiñol batejà amb el pseudònim d’Alady, i debutà, el 1930, a Arenys de Mar, abans que la fitxés l’internacionalment cèlebre ballarí americà Harry Flemming per a la seva revista Follies de 1931, que es representava al Teatre Nou de Barcelona. En aquells temps, que era quan el tango feia furor, la Carmelita s’uní a Mario Visconti, tot formant ambdós una formidable parella «tanguista». Visconti, quan jo el vaig conèixer personalment, ell ja retirat i ella ja traspassada, m’assegurà que se sentia molt orgullós d’haver actuat amb Carmelita Aubert. «Els dos -em digué- vam gravar junts  Desayuno de amor, el mes de febrer de l’any 1933, a Ràdio Barcelona, peça que va tenir un èxit destacat». En efecte, així succeí, confome es pot comprovar -i escoltar encara força bé- a les pàgines d’Internet, corresponents a aquestes dues excepcionals figures de la cançó d’antany  Per cert que, arran d’un article sobre Mario Visconti que vaig publicar al Diari de Girona fa un parell d’anys, vaig rebre diversos e-mails d’agraïment, un dels quals era d’un nebot seu. D’altra banda, cal remarcar que Carmelita Aubert fou una de les primeres artistes que s’apuntaren a la moda de la publicitat. I així, el 1935, protagonitzà una cunya radiofònica molt seductora per al perfum Cocaína en flor, que també es pot escoltar a Internet, perfum que ara hauria de canviar de nom. A més, Ràdio Associació de Catalunya contractà l’Aubert i, en multitud d’ocasions, cantà davant els seus micròfons.

          
Els èxits de Carmelita Aubert, durant les gires que efectuà arreu del territori espanyol, acompanyada per les més prestigioses orquestres, foren apoteòsics. Un dels tangos que interpretà a la pel·lícula Abajo los hombres, el titulat Clemencia, tingué, però, problemes amb la censura, ja que, arran dels fets del 6 d’octubre del 1934, que portaren a la presó tots els membres del govern de la Generalitat, presidit per Lluís Companys, semblava que en demanava l’ammistia. I, en iniciar-se l’any 1936,  la Carmelita es traslladà a Lisboa per participar en les Festes de Carnaval, tot sorprenent-la l’esclat de la Guerra Civil a Portugal, on romangué i triomfà clamorosament com a «vedette» de revista.

El 6 d’octubre del 1944, Carmelita Aubert decidí tornar a Espanya, en companyia de la seva amiga i actriu portuguesa María Luisa Vicente, ja que hi tenia un contracte per filmar una pel·lícula (una coproducció lusitana-espanyola en color) en qualitat de protagonista, així com un altre per enregistrar alguns discos a Barcelona, circumstància que pensava aprofitar per visitar la seva família. Però, la republicana Aubert, que havia tingut connexions amb l’anarquisme i el comunisme (havia gravat un disc titulat Comunista, que també avui pot escoltar-se gràcies a Internet), estava ben «fitxada» pel govern franquista. I així, segons explica la Fundació d’El Molino, «en arribar a Madrid, és detinguda i passa a disposició de la Dirección General de Seguridad. A Lisboa, en saber-se la notícia, els artistes i músics protesten davant la representació del govern de Franco, protesta que es generalitza per tot Portugal, exigint la seva llibertat, cosa que s’aconsegueix poc temps després, el dia 26. I els lisboetes, quan ella -expulsada d’Espanya- posa de nou els peus a la capital lusitana, la reben apoteòsicament».
                
Carmelita Aubert, convertida en la primera «vedette» de revista a Portugal, obtingué, en aquell país, ressonants èxits als principals teatres fins al 1949, moment en què es retirà. Després, al cap de molts anys, casada, tornà discretament com a turista a l’Estat espanyol diverses vegades, per tal de visitar els seus familiars barcelonins. El seu òbit, esdevingut a Portugal el 1979, fou allà molt lamentat, mentre que aquí, malgrat que Franco ja era mort i enterrat, se silencià. Per això, amb motiu del centenari de la naixença de la gran Carmelita, he cregut oportú dedicar-li aquest petit record i, alhora, convidar el lector a escoltar a Internet algunes de les seves antigues i cèlebres cançons que, per sort, encara enguany es conserven.

  
Emili Casademont i Comas
(“Diari de Girona”)

dissabte, 21 de gener del 2012

El porquet era una truja

Sant Maure, sant Pau ermità i sant Antoni abat, les festes dels quals s’escauen a mitjan gener, porten llargues barbes. Ells són els autèntics protagonistes de l’anomenada «setmana dels barbuts», considerada la més freda de l’any. Així, almenys, ho dóna a entendre el vell refrany: «Per la setmana dels barbuts/ governen els tres germans/ tos, moquins i amagamans». Hi ha gent, però, que inclou d’altres sants dins aquest període de temps, com sant Vicenç, per exemple, el protector de la vinya i el vi -el dia 22-, malgrat que alguns no hagin estat mai representats amb barba.

El més popular dels tres sants barbuts que acabo d’esmentar és, sens dubte de cap mena, sant Antoni abat, conegut com a «Sant Antoni del porquet» i «San Antoni dels ases», patró de tots els animals domèstics (al principi, ho era tan sols dels de peu rodó), en honor del qual es fa arreu de les terres catalanes la cavalcada dita dels Tres Tombs, i a qui el genial Salvador Dalí dedicà un quadre surrealista bellíssim, el titulat Les temptacions de sant Antoni, pintat a l’oli l’any 1946, que s’exhibeix a Brussel·les, al Museu Reial de Belles Arts. En aquesta obra, Dalí (el dia 23 és el 23 aniversari del seu decès, esdevingut a l’Hospital de Figueres, ciutat on també veié la primera llum de la vida i on té un cèlebre i visitadíssim museu) hi plasmà les temptacions en què l’home, per regla general, sol caure. O sigui, la del triomf, la del sexe i la de l’or i les riqueses. Es tracta, en definitiva, de les temptacions que sant Antoni, representat pel famós artista empordanès al quadre de referència per un mendicant, agenollat i aguantant una creu feta amb dues varetes per protegir-se, rebé per part del diable al desert.

La festa de Sant Antoni abat, que se celebra el 17 de gener, sembla recordar les festes «consuàlies» romanes, dedicades a la divinitat Cònsua, que vetllava per la salut del bestiar, així com la gran festa de la coronació dels ases davant l’altar de Júpiter, on els forners i flequers, amb els ases lluint corones de murtra i de llorer, feien una espectacular cavalcada que voltava pels carrrers de la vella Roma. Potser és per això que els del ram del pa de l’illa de Mallorca tenen per patró i advocat aquest sant Antoni, que no s’ha de confondre amb sant Antoni de Pàdua.

D’altra banda, cal assenyalar que per Sant Antoni abat, ara fa més o menys un segle i mig, s’havia escenificat a Barcelona, als teatres d’ombres xineses, una comèdia còmica i religiosa que figurava les citades temptacions, on sortien uns dimonis de cua cargolada que, exhibint un aspecte femení molt atractiu, volien fer pecar el sant, mentre que als teatres de titelles, també barcelonins, posaven en escena unes temptacions de sant Antoni molt infantils.

Segons sant Atanasi, bisbe d’Alexandria, sant Antoni, que era molt amic seu, nasqué a Coma (Egipte) l’any 251 i hi morí el 356, a una edat, com pot comprovar-se, força avançada. I, segons una tradició barcelonina, sant Antoni abat, quan encara feia vida d’eremità al desert de Tebaida, visità la capital catalana, cridat pel governador, perquè obrés el miracle d’expulsar el dimoni del cos de la seva filla. Aquell viatge el realitzà a bord d’una barqueta, que tenia forma de nuvolet, barqueta que, un 17 de gener, «ancorà» en una platgeta, just on avui s’aixecà l’edifici del Parlament de Catalunya, i, en el precís moment de posar el sant els peus a la sorra, se li apropà una truja que duia un pobre garrinet, esguerrat i cec, que ell guarí a l’instant, truja que, immensament agraïda, sempre més acompanyà sant Antoni, fins al punt que, quan morí el seu «amo», l’arribà a enterrar i tot. O sigui que, per als barcelonins, el porquet que hi ha a les imatges i estampes de sant Antoni abat, hauria de ser una truja i no pas un garrinet, el qual, tan bon punt restà guarit, arrencà a córrer la mar de feliç i es féu fonedís. A més, al principi, es parlava sempre pertot arreu de «la truja de sant Antoni», però es veu que després es posà de moda parlar d’«el porquet de sant Antoni». Potser, aneu-ho a saber, perquè feia més gràcia. O bé, perquè es considerava més fi...

I referent a sant Antoni i el bestiar porcí, convé indicar, per acabar, que, antigament, s’havia fet a Barcelona una anomenada «rifa dels porcs de sant Antoni». Aquella rifa, a benefici dels hospitals on s’acollia els llebrosos, se celebrà fins l’any 1882, en què foren suprimides totes les rifes locals, per tal que prengués increment l’oficial de l’Estat, i era imitada per moltes poblacions dels Països Catalans, entre les quals figurava la ciutat de Girona. Malgrat la prohibició, però, se’n continuaren organitzant, encara que mig d’amagatotis. I a Ciutat de Mallorca -avui, dita Palma de Mallorca-, segons he trobat escrit, escollien per al sorteig el porc (sovint, igual que a Barcelona, era una truja) més gras de tota l’illa. I qui el tenia, solia vendre’l satisfet perquè fos sortejat, ben convençut que així obtindria una colla d’especials gràcies i favors de sant Antoni abat.



Emili Casademont i Comas

dissabte, 14 de gener del 2012

El gran Unamuno

Fou Miguel de Unamuno, rector de la Universitat de Salamanca, el primer que qualificà de “guerra incivil” la Guerra Civil del 1936 al 1939, pocs mesos després que el general Francisco Franco encapçalés la sublevació militar contra el legítim govern de la Segona República. Unamuno, en un acte celebrat al Paraninf de la citada universitat el dia 12 d’octubre del 36, anomenat llavors Día de la Raza, hi digué el següent: “Se ha hablado aquí de guerra internacional en defensa de la civilización cristiana. Pero no, la nuestra es sólo una guerra incivil. Vencer no es convencer, sobre todo, y no puede convencer el odio que no deja lugar para la compasión”.

Posteriorment, molts -intel·lectuals o no- també qualificaren de “guerra incivil” aquella guerra espanyola, que ocasionà una carnisseria fraticida enorme, amb milers d’enterrats a qualsevol lloc i que obligà moltíssimes persones a exiliar-se, a part de les que, víctimes de l’odi dels vencedors (odi que no deixava, en efecte, lloc per a la compassió), foren afusellades, condemnades a penes de presó o, en última instància, a treballs forçats. Cal ressaltar que Miguel de Unamuno, que al principi havia donat suport als franquistes, car creia que eren homes de bé, i que després, en comprovar que empresonaven, torturaven i assassinaven gent honrada, entre la qual hi havia alguns dels seus millors amics, procedí a retirar-lo.

Al Paraninf de la Universitat de Salamanca, Unamuno, el més important exponent de l’anomenada Generación del 98, hi sostingué, aquell 12 d’octubre, una dura confrontació dialèctica amb el general José Millán Astray, el fundador de la Legió espanyola, en el decurs de la qual s’escoltaren diversos crits, per part d’aquest i dels seus seguidors -falangistes, en la seva majoria-, com el de “¡Viva la muerte!” i el de “¡Muera la inteligencia!”, després que Miguel de Unamuno pronunciés una frase, “Venceréis, pero no convenceréis”, que esdevindria fatalment profètica. I, al final, el filòsof, que presidia l’acte, protegit per l’escolta personal de Carmen Polo de Franco, per tal d’evitar “mals majors”, se n’anà cap a casa seva, trist i desenganyat, on quedà reclòs, sota arrest domiciliari, fins que, de forma sobtada, morí el 31 de desembre del mateix any 1936. Abans, el 22 d’octubre, Francisco Franco ja havia signat el decret de destitució d’Unamuno com a rector de la Universitat. Aquest darrer 31 de desembre, per tant, es complí el 75 aniversari del traspàs de Miguel de Unamuno. I la ciutat de Salamanca li dedicà alguns actes d’homenatge i de record, actes que continuaran celebrant-se durant tot el 2012, ja que ha estat declarat “Año Unamuno”, any que, ben mirat, lògicament corresponia al passat 2011.

Miguel de Unamuno i Jugo, assagista, dramaturg, novel·lista, poeta i pensador, havia nascut a Bilbao el 1864, però bona part de la seva vida la passà a Salamanca, tret de l’època que residí a Madrid, per motius d’estudis, i tret, així mateix, d’un període de temps, durant la dictadura de Miguel Primo de Rivera, que s’exilià a l’estranger -a París, concretament-, puix que no era partidari del sistema de govern, mancat de llibertats, d’aquell general d’ingrata memòria, sota el vistiplau del rei Alfons XIII. I fins l’any 1931, amb la proclamació de la República, que comportà la caiguda de la monarquia (no feia gaire que “en Primo”, com li deien a Catalunya, havia deixat de pertànyer al món dels vius), no tornà a ocupar el càrrec de rector de la famosa Universitat castellana.

Unamuno, posseïdor d’una cultura realment excepcional, era un gran coneixedor de les llengües modernes i antigues. Un il·lustre escriptor català, Carles Soldevila, a qui la “guerra incivil” li féu molt de mal, atès que perjudicà seriosament la seva ja brillantíssima carrera literària i periodística, hi tingué una bona relació i amistat. I així, gràcies a ell (que, per cert, dirigí, al llarg d’una colla d’anys, la mítica revista D’Ací i D’Allà, fins que desaparegué el 1936), sabem que Miguel de Unamuno recitava de memòria els poemes de mossèn Cinto Verdaguer i que passà alguns estius a Barcelona, on solia participar activament en les tertúlies de l’Ateneu Barcelonès.

I també sabem, en aquest cas mercès a un article que el mateix Soldevila publicà a La Vanguardia, molts detalls sobre el pensament i l’existència de qui, desafiant el cavaller mutilat Millán Astray i els seus sequaços, gosà dir allò de “Venceréis, pero no convenceréis”, com així, per desgràcia, ocorregué, tot posant en perill la seva pròpia vida. Per altra banda, i acabo, no podem oblidar que Miguel de Unamuno sempre afirmava que “las dos ciudades más bonitas de España son Toledo i Gerona”, tal com em confirmaren diverses personalitats intel·lectuals i polítiques republicanes, tant de Catalunya com de la resta de l’Estat, que, durant els anys 50 i 60 del segle passat, vaig conèixer al seu exili francès. Un elogi que, atès que prové del gran Unamuno, té per als toledans i gironins un valor realment immens.


Emili Casademont i Comas

(“Diari de Girona”)

divendres, 6 de gener del 2012

La Lluna, els llunaris i el gener

No sempre l’any ha començat l’1 de gener. Antigament, ho havia fet el 25 de març, per l’Encarnació, en considerar-se que, en tal data, germinen i fecunden les llavors. Però, amb la finalitat d’honorar més la festa de Nadal, el rei Pere I, el Cerimoniós, manà que, als seus dominis, l’any s’hi iniciés el 25 de desembre. Així, procedí a dictar una pragmàtica (a Perpinyà, el 16 de desembre del 1350), per la qual instituïa que els documents de la cancelleria reial, així com els de tots els tribunals que depenien de la Corona d’Aragó, fossin calculats des de la Nativitat de Jesús. I aquella norma -o llei, com se’n vulgui dir- estigué en vigor durant una època.

I molt més antigament, l’any havia començat cap a mitjan setembre, al principi de l’any agrícola, amb les tasques de la sembra. Llavors, els mesos eren de 28 dies, raó per la qual, quan s’arribava al 31 de desembre, en sobraven una colla, que constituïen un tretzè mes, dedicat a festes i diversions. Un tretzè mes en què s’esdevenien greus calamitats i plagues, cosa que originà -se suposa- l’aversió universal vers el número 13. Aquest calendari, inspirat en el cicle lunar i adaptat a la vida agrícola, perdurà molt de temps, tot i que els romans implantaren ben aviat el seu (copiat, en bona part, de l’hebreu, que ja tenia setmanes), i encara, en alguns nuclis rurals, avui hi ha pagesos que continuen comptant l’any de conformitat amb les feines de la terra.

La representació del curs de l’any, servint-se de la figuració dels treballs agrícoles -o del calendari lunar-, fou un dels temes decoratius preferits pels artistes d’antany. Així, les estacions eren figurades, a les grans catedrals i temples romànics i gòtics, per les collites principals que les caracteritzen. És a dir, la primavera, per les flors; l’estiu, per les messes; la tardor, per les veremes, i l’hivern, per les olives. A la demarcació de Girona, precisament, en tenim un bell exemple al vell calendari de pedra esculpit a la portalada del Monestir de Santa Maria de Ripoll, conegut com La Bíblia de pedra (calendari completíssim, a més, car hi ha «retratats» tots els dotze mesos), portalada que ara aspira a ser declarada Patrimoni de la Humanitat per part de la UNESCO, després que l’Ajuntament de la capital de la comarca de Ripollès hagi acordat trametre a l’organisme esmentat la corresponent petició. El mes de gener, per cert, hi és representat, en aquest cèlebre calendari de pedra de l’històric monestir gironí, per una caldera que penja enmig del foc, al voltant de la qual hi ha uns pernils que l’acompanyen, a fi que es curin i es fumin.

Portalada, amb la representació dels mesos de l’any, del Monestir
de Santa Maria de Ripoll

Fins a una època relativament propera a nosaltres, els calendaris eren anomenats llunaris, terme encara avui ben viu a diversos indrets de les Illes Balears. I en basc, la llengua més primitiva d’Europa, hom dóna a cada mes un nom format pel mot lluna i per la feina més pròpia i adient del moment de l’any que el determina. I és que el llunari, basat en l’observació i l’estudi dels moviments de la Lluna, fou el primer calendari inventat per l’home. D’altra banda, cal remarcar que hi ha molts refranys, provinents dels llunaris, que canten les excel·lències de la lluna de gener, com aquest, per exemple: «La lluna de gener/ la reina del cel és». I no oblidem els que aconsellen a les parelles que es casin durant el mes de gener, sobretot quan la Lluna exhibeix la seva total i esplendorosa plenitud.

I aquells llunaris, com el d’en Bernat Granollachs, també solien oferir pronòstics sobre les persones nascudes en qualsevol mes de l’any. Així, en aquest que acabo de citar, n’hi ha un, el del gener, que adquirí una gran popularitat, fins al punt que, no fa pas gaire temps, encara el vaig sentir recitar en un programa de Ràdio Olot: «Tot home que naixerà/ en aquest mes serà honrat,/ en el treball aplicat/ i la gent l’estimarà./ Mai vençut no es trobarà/ si algun dia té un combat,/ puix per ell serà guanyat/ tot enemic que tindrà». I quant a l’element femení, s’expressava d’aquesta forma: «La dona que naixerà/ en aquest mes serà prudenta,/ molt amable i diligenta/ i gran fortuna tindrà./ Amb un vidu es casarà/ molt ric, de tracte senzill,/ del qual vindrà a tenir un fill/ que molt la divertirà».

La gent hi havia cregut força, en aquestes profecies, al·legant que les «deia» la Lluna, qualificada d’«infal·lible». I encara avui dia n’hi ha molta que, per haver-ho pogut ben comprovar, creu que la lluna de gener té una influència enorme sobre les persones i les coses del nostre planeta. El que la gent ja no creu tant, en canvi, és que la superfície del satèl·lit de la Terra arribés, el llunyà 20 de juliol del 1969 i amb una tecnologia poc avançada o perfeccionada, a ser trepitjada realment pels astronautes nord-americans, tot inclinant-se a pensar que aquelles escenes, ofertes en directe per TV, foren filmades en uns estudis cinematogràfics dels Estats Units. I és que alguns dels seus detalls (una bandera que voleiava, quan a la Lluna no hi ha atmosfera, unes ombres del tot incorrectes, etcètera) eren la mar de sospitosos...


Emili Casademont i Comas