diumenge, 31 d’agost del 2008

Ruyra, un dels meus grans mestres

Joaquim Ruyra i Oms obrí els ulls a la vida en una casa del gironí carrer de Sant Josep, al barri Vell, molt a prop de l'antic edifici d'Hisenda. I així ho certifica una placa que hi ha a la seva façana: «En aquesta casa nasqué Joaquim Ruyra, el 27 de setembre del 1858». Aquesta placa, escrita en català, no hi ha estat pas col·locada últimament, sinó, malgrat que sembli un fet estrany, ara fa mig segle, en ple franquisme, amb ocasió de commemorar-se el centenari de la naixença de l'il·lustre escriptor, traductor i poeta. Ruyra, per tant, no és pas fill de Blanes, com molta gent creu, tot i que sí que és cert que, en aquesta localitat de la Selva marítima, hi visqué durant una bona colla d'anys (als estius, sobretot), «essent Blanes -com bé diu un dels seus biògràfs- la vila que l'escriptor havia fet seva i que, ben sovint, fou l'escenari encantat de les seves marines».

Un xic abans de posar-se la referida placa-recordatori, vaig descobrir Joaquim Ruyra. No recordo l'any exacte, però sí puc dir que fou cap a finals d'un mes d'agost, ja que tothom llavors comentava que l'agost es volia acomiadar amb molta calor, i també puc dir que jo era força jovenet. La meva descoberta de Ruyra tingué lloc en una parada dels populars Encants barcelonins, on hi havia tot un reguitzell de llibres seus (Marines i boscatges, Pinya de rosa, La fi del món a Girona, etcètera), que es venien a preu de parracs i que jo no vaig dubtar a adquirir-los. En arribar a casa meva, els vaig llegir tots, sense pèrdua de temps i amb veritable delectança, cosa que ja havia començat a fer al tren, durant el trajecte entre la Ciutat Comtal i Girona. I és que de Joaquim Ruyra, ja en tenia unes riquíssimes referències literàries, que m'havien proporcionat persones grans, algunes de les quals àdhuc presumien d'haver mantingut amb ell certa relació o amistat. Ruyra, cal consignar-ho, morí a Barcelona l'any 1939, immediatament després de finalitzar la Guerra (in) Civil, amb la victòria dels franquistes, dolorós fet que, en opinió de l'historiador Antoni Rovira i Virgili, accelerà el seu camí cap a la tomba. I cal consignar, també, que l'òbit de Joaquim Ruyra passà completament desapercebut. Cap dels diaris que aleshores s'editaven, tots ells controlats pels vencedors, no li dedicà ni una trista línea. I el mateix podria dir de la ràdio, ja que aquesta (a Girona, Radio España de Gerona) no el mencionà en les seves necrològiques. Ruyra, en aquells instants, era un destacat home de lletres català i, en conseqüència, un individu molt mal «guipat» pel nou règim...

Joaquim Ruyra, que cursà la carrera de Dret a Barcelona, començà a escriure en castellà. I no fou fins als 30 anys que ho féu en la seva llengua materna, tot arribant a ser membre de l'Institut d'Estudis Catalans. El 1903, i després d'haver estat guardonat com a poeta als Jocs Florals barcelonins per la seva obra La mellor de la Terra, publicà el seu primer llibre, Marines i boscatges, que convertí, el 1920, ampliat, en Pinya de rosa. Dos volums més de proses, La parada i Entre flames, completen la seva tasca narrativa. I a part de la novel·la inacabada La gent del Mas Aulet, només escrigué narracions breus. Els seus temes van del drama vibrant (Jacobé i El rem de trenta-quatre) a la barreja d'humor i fantasia (La fi del món a Girona, etc.), tot passant per la meravella de la cosa sentimental (En Garet a l'enremada, D'una olor, etc.) i per la delícia de les il·lusions infantils (La parada). Tal com algú afirmà en el seu moment, «Joaquim Ruyra ho aprofita tot per a treure'n la mateixa, insistida, dolça lliçó de bellesa, d'on exhala la flaire de la mà de Déu».

Per altra banda, Ruyrà bolcà en el seu estil la pulcritud idiomàtica. I, d'aquesta manera, s'uní, amb la seva obra, a la tasca redrecedora del català. Així, gairebé tot el pròleg de Pinya de rosa està dedicat a justificar les reformes i les correccions de tipus gramatical, que l'autor introdueix en el text primitiu de Marines i boscatges. Res d'això, per cert, no trobem, sinó de forma esporàdica, en els altres prosistes catalans que, talment com ell, sorgiren a les acaballes del segle XIX. Ni Narcís Oller, ni Víctor Català, per exemple, no tingueren mai aquesta inquietud per la puresa lingüística dels seus originals. Es limitaren a emprar-hi una barreja de llengua col·loquial i de «koiné renaixentista», on abunden molts barbarismes sintàtics i lexicogràfics. Ruyra, que tenia molt clar el model de la llengua literària que hom propugnava, no vacil·là a incorporar-hi paraules procedents del parlar viu del Gironès, de la Selva i de l'Empordà. «Va ser un dels primers escriptors catalans que van comprendre els problemes plantejats per la liquidació de la Renaixença, i que es decidiren a resoldre'ls amb franquesa i responsabilitat», indicà una vegada el crític Domènec Guansé, que destacà, alhora, la inestimable col·laboració que Joaquim Ruyra prestà a Pompeu Fabra.

En Quimet de can Creus, que era així com li deien a la vila blanenca, fou l'home que, amb arguments de gran pes que deixà escrits, batejà el litoral mediterrani gironí amb el nom de Costa Serena. Un bateig, però, que estigué renyit amb la sort, com també ho estigueren tots aquells que s'inclinaren per d'altres apel·latius (Costa Grega, Costa del Coral...), ja que, al final, s'imposà el de Costa Brava. Joaquim Ruyra considerava que, sobretot la part compresa entre Sant Feliu de Guíxols i Blanes, constituïa una costa que no tenia res de brava -també ho deia el gran escriptor i periodista ganxó Agustí Calvet, Gaziel- i sí moltíssim de serena, amb un mar, un paisatge i uns jardins realment encisadors a l'estiu. Però la idea d'un altre gironí, Ferran Agulló, secretari general de la Lliga d'en Cambó i periodista de La Veu de Catalunya, de crear a casa nostra, ara fa un segle, una costa brava semblant a la que havia contemplat a Mallorca, cantada pel poeta de Pollença Miquel Costa i Llobera, acabà triomfant, tot fent-se, amb el temps, internacionalment famosa...

Per últim, he de confessar que són molts els mots -per a mi, correctíssims- que he «plagiat» de Joaquim Ruyra, com carnestolenc i els seus derivats, paraules que s'usaven a la seva Girona d'infantesa, que figuren a La parada, que han estat utilitzades pel folklorista Joan Amades i que jo he fet servir moltes vegades, especialment en el meu llibre Carnaval, carnavalades i carnavalaires.

Ara farà 150 anys que Ruyra nasqué a Girona. Un Joaquim Ruyra que és un dels meus grans mestres del llenguatge. I ho és, com cal suposar, a partir d'aquell moment que vaig tenir la joia de descobrir-lo (de ben jovenet i cap a finals d'un mes d'agost, repeteixo) als Encants de la capital catalana...



Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (31-8-08)

dimecres, 27 d’agost del 2008

Els Cent Homes d'en Fontbernat a Tolosa

Sota aquest títol, el diari barceloní «La Publicitat» va publicar, el 3 de setembre del 1931, una crònica, datada a Tolosa de Llenguadoc, que, pel seu indubtable interès, transcriuré.

Aquesta crònica ha estat localitzada per Jaume Bosch, president de Tradicions i Costums, de Mollet del Vallès (Barcelona), entitat que, des de fa temps, està buscant la partitura -perduda després de la Guerra Civil- d'«El bosc de can Pantiquet», sardana que Josep Fontbernat va dedicar a un bell paratge d'aquesta població vallesana, estrenada per la cobla Montgrins a l'Aplec molletenc de l'any 1931.

L'anada a Tolosa de Llenguadoc de la coral Els Cent Homes d'en Fontbernat, que l'ASPE (Associació per a la Salvaguarda del Patrimoni Enregistrat, amb seu a la Ciutat Comtal) ha col·locat entre les millors que hi ha hagut a casa nostra, es va produir pocs mesos després que Els Cent Homes enregistrés sis himnes de Catalunya, als estudis barcelonins de la discogràfica Odeon, i quan el mestre Fontbernat feia poc que havia estat elegit regidor de l'Ajuntament de Barcelona. Més endavant, aquest destacat músic, escriptor i polític del segle passat, nascut al poble d'Estanyol (municipi gironí de Bescanó), i home de confiança dels presidents Macià i Companys, seria també elegit diputat al Parlament de Catalunya, sempre per ERC, i arribaria a ocupar diversos càrrecs importants en el Govern de la Generalitat republicana, com el de director general de Radiodifusió, abans d'emprendre, el 1939, el camí cap al seu segon exili, que duraria prop de 40 anys i que s'acabaria al Principat d'Andorra, país on va realitzar una gran tasca musical i radiofònica.

E.C. i C.

LA CRÒNICA DE «LA PUBLICITAT»

Durant uns dies, ha estat la nota dominant en totes les converses, la vinguda a Tolosa d'"Els Cent Homes d'en Fontbernat".

Realment els grans festivals catalans que sota el patronat de la Generalitat de Catalunya i de les municipalitats de Barcelona i Tolosa, varen celebrar-.se el passat diumenge, tarda i nit al Teatre de la Naturalesa, del parc tolosí i al "Gran Rond", no han desmerescut en res el gran interès que havien desvetllat.

Tant l'"Orfeó de Llevant" com l'Esbart Català de Dansaires i la cobla "La Principal", de Barcelona, rivalitzaren a deixar ben assentat el prestigi de l'art i del folklore catalans, motiu prinicipal de l'exhibició artística portada a cap d'una manera tan brillant, sota els auspicis i la protecció cabdals de Catalunya.

No es pot negar que la popularitat i les simpaties guanyades per Fontbernat a Tolosa, durant el seu exili, varen contribuir molt a desvetllar l'interès dels tolosans pels festivals anunciats; però l'actualitat que tenen arreu del món les qüestions candents de Catalunya, foren també un motiu determinant.

En resum: els festivals catalans a Tolosa, varen constituir un bell espectacle que produí l'admiració de tothom i fou motiu de joia immensa per la nombrosa colònia catalana resident ací, la qual pogué constatar en l'homenatge retut per la ciutat de Tolosa als artistes catalans, un homenatge sincer i entusiasta a Catalunya.

Els aplaudiments foren nombrosos i ben merescuts, i els visques a Catalunya chorejats amb entusiasme.

A la tarda, després del festival celebrat davant molta concurrència al Teatre de la Naturalesa, tots els executants, amb banderes desplegades i amb els estandarts de les respectives entitats, es dirigiren al "Capitole" on la municipalitat de Tolosa els obsequià amb un xampany d'honor i es canviaren discursos de salutació entre els representants de les Corporacions catalanes i les autoritats locals.

Acompanyaven l'expedició artística catalana el senyor Viladomat, en representació de la Generalitat, i els senyors Oller i Escofet en representació de l'Ajuntament de Barcelona.

A la nit, al "Gran Rond", en acabar la seva exhibició l'Esbart Català de Dansaires, el senyor Alcalde de Tolosa, en nom de la ciutat, obsequià les senyoretes de l'Esbart amb formoses toies de flors.

El comentaris que se sentien arreu, eren força falaguers i durant les audicions de la cobla "La Principal", de Barcelona, es formaren alguns rotllos de sardanes, nodrits per elements de la colònia catalana, que retien així culte fervent a la Pàtria enyorada.

L'enhorabona als organitzadors, patrocinadors i executants, i d'una manera especial al mestre Fontbernat, el qual ha tingut la joia de poder demostrar a l'hospitalària ciutat de Tolosa, protectora del seu exili, que dintre el seu cor d'artista, hi havia també un lloc reservat a l'agraïment.

J. ALAY HERETER
Tolosa, agost 1931

diumenge, 24 d’agost del 2008

Un «¡olé!» de Dalí a l'assassinat de Lorca

Salvador Dalí, Federico García Lorca i Pepín Bello, a la Residencia de Estudiantes (Madrid, 1923)

Federico García Lorca, l'any 1936, era un dels poetes de més prestigi internacional. La sensibilitat dels seus escrits i la manera de transmetre el folklore andalús sense caure en tòpics, així com el seu posicionament a favor de les classes desafavorides, el feien mereixedor dels aplaudiments del gran públic. El mes d'agost d'aquell any, Lorca havia decidit anar a Mèxic, país on Margarida Xirgu estava representant, amb un èxit realment apoteòsic, la seva obra Bodas de Sangre. Però la tarda del dia 16, quasi un mes després de produir-se l'alçament militar contra el govern legítim de la República, un grup de sublevats procedí a la detenció del poeta granadí i, des d'aleshores, el seu destí es fa incert, ja que s'ignora quan fou assassinat, tot i que alguns donen com a segura la data del 19 del mateix mes, i on es troben enterrades les seves despulles.

Abans d'emprendre aquell viatge a Amèrica, García Lorca, que residia a Madrid, anà a Granada. Però, com que sabia que la seva vida perillava, no s'hostatjà pas a casa seva, sinó que ho féu a la casa d'un amic seu, el també poeta Luis Rosales, tot pensant que allò seria un bon amagatall, atès que la família Rosales era coneguda per la militància dels seus membres a Falange. Un error, ja que, malgrat la protecció que li donaren els Rosales, finalment fou apresat per elements de la CEDA (Confederación Española de Derechas Autónomas), encapçalats per Ramón Ruiz Alonso, el seu delator, segons les últimes investigacions practicades per l'historiador Ian Gibson.

El cèlebre músic Manuel de Falla intentà intercedir per Federico García Lorca. Però, quan aconseguí arribar a l'edifici del Govern Civil, ja era tard. El poeta, juntament amb altres presos, havia estat afusellat al barranc de Víznar. I un cop mort, els seus botxins feren arribar una nota, escrita per ell mateix, al pare de Lorca, que deia així: «Te ruego, papà, que a este señor le entregues 1.000 pesetas como donativo a las fuierzas armadas». I el pare, naturalment, les pagà, creient que, d'aquesta manera, salvaria la vida del seu fill. Tres mesos després d'haver-se acabat la Guerra Civil, la família aconseguí inscriure el traspàs del poeta en el Registre Civil, que, segons el document oficial que rebé, «murió a consecuencia de las heridas producidas por hechos de guerra». O sigui que, per a la història immediata, García Lorca no morí pas assassinat, sinó lluitant en el front republicà...

Federico García Lorca i Salvador Dalí, «el millor amic de la meva adolescència agitada», diria el pintor, s'havien vist per última vegada el mes de setembre del 1935. I els dos, que passaren plegats el juliol del 1928 a Cadaqués, elaboraren alguns projectes de cara al futur. Però, per desgràcia, la mort arribaria ben aviat per al jove poeta andalús. Una mort que Lorca hauria pogut evitar si hagués acceptat la invitació d'Edward James, un riquíssim mecenes, d'anar a passar una temporada a Itàlia, juntament amb Dalí, invitació que refusà perquè el seu pare es trobava greument malalt del cor. «No vaig insistir prou per arrencar-lo d'Espanya. D'haver-ho volgut de debò, me l'hauria pogut emportar a Itàlia. Però llavors jo estava escrivint un gran poema líric, Em menjo la Gala, i en el fons, més o menys conscientment, em sentia gelós de Lorca. Volia romandre sol a Itàlia, davant les terrasses de xipresos i tarongers dels temples solemnes de Pasteum, que, per tal de saciar la meva ventura de melògam i la meva ànsia de soledat, havia de tenir la sort i l'alegria que no m'agradessin. Sí, en aquell instant del descobriment dalinià d'Itàlia, les meves relacions amb Lorca i la nostra correspondència violenta s'assemblaren, per rara coincidència, a la famosa picabaralla entre Nietsche i Wagner», escriuria Dalí alguns anys més tard.

El genial artista empordanès sempre lamentà no haver fet prou per salvar García Lorca, és a dir, per no haver insistit prou perquè anés a reunir-se amb ell a Itàlia, on hauria pogut fer una llarga estada, contràriament a la seva, que fou més aviat curta, com ho palesa el fet que, el 27 de març del 1936, envià al poeta granadí, que aleshores residia al madrileny carrer d'Alcalá número 102, una postal des de Cadaqués, on li deia el següent (ho transcric respectant com sempre els curiosos textos d'en Dalí, sense modificar-hi res): «Querido Federiquito: Qué lástima me ha dado que no nos hayas venido a ver en París. tan bien como lo hubiéramos pasado. Y tenemos que hacer cosas juntos otra vez. "Yerma" es una cosa llena de ideas "oscurísimas" y surrealitas. Estamos pasando dos mesos en Port-Lligat para hacer una cura de análisis y objetividad, y comer todas estas cosas extravagantes que nadie conoce y que son las habas estofadas de primera calidad, superfinas, y lisas, que dan gusto de verlas y son los mismísemos misterios de Eleusis, por lo que al condimento se refiere. Dime que haces y lo que piensas hacer. Estaremos siempre contentos de verte adelantar hacia nuestra casa (...).Gala te manda su afección y yo te abrazo».

Federico García Lorca, repeteixo, seria afusellat el 19 d'agost del 1936, segons uns, i, segons altres, entre els quals figura l'historiador Ian Gibson, el gran investigador de la vida i la mort del poeta, no se sap exactament quan.

«Van intentar i intenten encara avui dia, convertir Federico en un heroi polític. Però jo, que vaig ser el seu millor amic, puc donar fe davant Déu i la Història que Lorca era consubstancialment l'ésser més apolític que mai hagi conegut», deia Salvador Dalí l'any 1952, que fou quan redactà aquest text per al seu Diari d'un geni.

I així, ara fa justament 72 estius, mentre a la ciutat de Mèxic triomfava l'obra Bodas de sangre, interpretada de forma magistral per l'exímia actriu catalana Margarida Xirgu, a Granada era assassinat Federico García Lorca, el seu autor. I diuen que la tràgica notícia, tan bon punt arribà a ser coneguda per en Dalí, féu que aquest deixés anar un «¡olé!». Un «¡olé!» que, evidentment, no tenia en absolut res a veure amb un crit d'entusiasme i admiració, com aquells que els espectadors d'una cursa de braus dediquen als toreros, quan, amb el drap vermell, fan passades d'autèntica antologia...

García Lorca, amb Margarida Xirgu i Cipriano Rivas,a la presentació de «Yerma» (1934)

Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (24-8-08)

diumenge, 17 d’agost del 2008

Els templers

Fa pocs dies saltava la notícia: «L'Associació Orde Sobirana del Temple de Crist, que assegura que és l'hereva dels mítics templers, ha presentat una demanda contra el papa Benet XVI, a qui exigeix la rehabilitació de l'orde, que va suspendre Climent V l'any 1307, així com el reconeixement dels seus béns incautats, valorats en 100.000 milions d'euros del 2008». Aquesta associació, legalment inscrita en el Registre d'Associacions del Ministeri de l'Interior espanyol, afirma que no desitja la restitució patrimonial de tot allò que, al segle XIV, s'espolià als templers, ja que produiria la fallida econòmica de l'Església romana. L'únic que realment pretén és que «el tribunal pugui fer-se una idea de la magnitud de l'operació tramada contra el nostre Orde», recalca. Convé remarcar que els templers, que comptaven amb més de 15.000 cavallers a tot Europa, tenien moltíssimes propietats a Espanya, França, Anglaterra, Portugal, Alemanya, Itàlia, Bèlgica, Luxemburg i Polònia. Naturalment, serà molt difícil, per no dir del tot impossible, que la demanda prosperi, atès que, en primera instància, ja no ha estat admesa a tràmit per l'Audiència Provincial de Madrid, al·legant que no pot pronunciar-se sobre uns fets ocorreguts fa 700 anys «en ser matèria pròpia d'historiadors».

Sospito -i no pas sense fonament- que aquesta associació templera deu ser la mateixa que, ara fa un parell d'anys, vaig descobrir al Maresme, on alguns dels seus membres catalans solien muntar una paradeta a les festes majors, al costat d'aquelles altres, més o menys plenes de productes ben diversos, que acostumaven -i encara acostumen- a instal·lar-se pertot arreu, en ocasió de la celebració d'actes de caire tradicional o popular. Els seus cavallers anaven vestits com els antics i llegendaris templers, de blanc i amb una enorme creu vermella, vestimenta que molta gent pensava que els qui la duien eren del Ku kus klan. Els vaig trobar a Malgrat de Mar, on m'obsequiaren amb unes bossetes d'encens, i m'asseguraren que estaven degudament legalitzats i que les autoritats toleraven les seves activitats, mentre restaven sorpresos dels meus coneixements -força modestos, he de fer constar- sobre l'antic món templer. I en acomiadar-me d'ells, els vaig lliurar la meva targeta de visita, amb l'adreça del meu correu electrònic, per tal de poder-hi estar en contacte, però mai no n'he rebut cap comunicació. Potser, temerosos que un article periodístic meu (escrit, és clar, amb la millor intenció) els pogués perjudicar...

La història de l'Orde del Temple, que és tan complicada i misteriosa que un s'hi perd, tal com ressalten els seus més destacats estudiosos, indica que aquest orde, fundat a Jerusalem el 1119 per nou cavallers, amb el català Hug de Pinós al capdavant, fou una institució medieval de caràcter religiós i militar, nascuda a la primera Croada, que obtingué el 1128, al concili de Troyes, l'aprovació papal. Durant la seva estada inicial a la ciutat jerusalemitana, els seus membres es dedicaren únicament a escortar els pelegrins que acudien als Sants Llocs (pelegrins que solien ser víctimes d'assalts i robatoris), fins que, aprovada la seva regla, assoliren una importància realment immensa. Així, a part del poder militar, es convertiren en els banquers d'Europa i, sobretot, dels seus reis. Però Felip IV de França, el Formós, davant els astronòmics deutes que havia contret amb els templers, a més de l'enveja que en tots els aspectes li produïen, convencé el papa Climent V, aleshores resident a Avinyó, perquè iniciés un procés contra ells, acusant-los de sacrilegi a la creu, heretgia, sodomia i adoració d'ídols pagans.

El 13 d'octubre de l'any 1307, Jacques de Molay, l'últim gran mestre de l'orde, i 140 templers més foren empresonats al territori francès i sotmesos a bàrbares tortures, per tal de fer-los confessar els seus suposats pecats. I Climent V, que no condemnà l'Orde dels Templers, ja que no s'havia pogut provar absolutament res del que s'acusava als seus cavallers, adoptà, al final, una decisió salomònica: decretà la dissolució de l'orde, amb la qual cosa Felip IV s'estalvià de pagar-li el deute i es féu, a més, amb moltes de les seves riqueses. A tot això, cal afegir-hi la dolorosa circumstància que Jacques de Molay, per ordre d'aquell monarca, fou cremat a la foguera, el 18 de març del 1314, a París, moment en què pronuncià unes paraules que acabaren essent estranyament profètiques: «Papa Climent, rei Felip: abans d'un any, jo us emplaço a comparèixer davant el tribunal de Déu. Sigueu maleïts vosaltres i la vostra descendència». Encara no un mes després, el papa Climent V, que havia estat una marioneta del rei gal en l'extermini del Temple, morí, i, poques setmanes més tard, feia el mateix Felip IV, que no pogué veure les terribles desgràcies que afectaren la seva família (l'òbit, en condicions gens normals, dels tres fills que tenia) i França, desgràcies que desembocaren en la cruenta Guerra dels Cent Anys.

A grans trets, això és el que se sap dels templers. Després de ser eliminat el seu orde, els supervivents s'integraren en d'altres (els béns que posseïen a la península Ibèrica passaren a la Corona d'Aragó), deixant molts enigmes per desxifrar. Així, mai no s'ha sabut què succeí amb els seus principals tresors, ni tampoc amb la seva extraordinària flota, que hom diu que molt abans que Colom anava ja a Amèrica, tot desembarcant, en retornar al Vell Continent, enormes quantitats d'or i de plata a diversos ports, com el de Cotlliure, a la Catalunya Nord.

Tal com he dit més amunt, l'Orde del Temple tenia moltíssimes propietats, algunes d'elles, per cert, a les comarques gironines. La més important, sens dubte, a l'actual municipi d'Aiguaviva, on encara es conserven restes d'un castell, com també a Castelló d'Empúries i a d'altres indrets, en què la seva presència adquirí força notorietat.

Ara, els templers volen exigir que el papa Benet XVI, després de revisar el procés que acabà amb la suspensió del seu orde fa 700 anys, els rehabiliti. Una rehabilitació que, segurament, mereixen, però que, també segurament, mai no arribaran a aconseguir...


Emili Casademont i Comas
Publicat a "Diari de Girona" (17-8-08)

dissabte, 16 d’agost del 2008

Figueres retrà un «apassionat homenatge» a Sade

·L'Ajuntament finança una iniciativa artística inspirada en el sadisme més pur i dur
·Cartells pornogràfics penjats a la ciutat, alguns ja arrencats, promocionen l'espectacle
·«El cuerpo de Sade», el 21 d'agost, recuperarà textos escrits pel diabòlic personatge
·Salvador Dalí, utilitzant el cognom Casademont, va homenatjar el marquès l'any 1974


«Vestits de làtex, pits i culs a l'aire, fal·lus en plena erecció, vulves al descobert, escenes de zoofília i jovenetes de dibuixos animats practicant fel·lacions. Els cartells promocionals que han penjat aquests dies els organitzadors de l'espectacle previ a la mostra Maçart, que per primera vegada en onze edicions surt de Maçanet de Cabrenys i aterra a Figueres, van plens de pornografia. Anuncien que, el proper 21 d'agost, la plaça de l'Ajuntament acollirà la «perfomance» El cuerpo de Sade, a càrrec dels artistes Cristina Casanova i Pelayo Arizabalaga, que anirà precedida per una conferència de Raquel Paricio. Serà la introducció a Maçart, que del 22 al 24 d'agost tornarà a Maçanet de Cabrenys.

»L'Ajuntament de Figueres ha subvencionat els promotors d'El cuerpo de Sade (...). El regidor de Cultura, Ciro Llueca, assenyala que "el Festival Maçart és un esdeveniment que podria estar ubicat a Londres, Berlín o Barcelona" (...). Tot i que se'n van enganxar desenes, trobar els provocadors cartells no era ahir feina fàcil al centre, perquè molts van acabar arrencats. Els promotors admeten que fàcilment els pòsters poden molestar els vianants, una hipòtesi que explicaria la ràpida desaparició (....).

»El cuerpo de Sade, expliquen els organitzadors, és un "apassionat homenatge" al marquès Donathien Alphose François (França, 1740-1814) i a la seva "desmesurada obra". Recupera textos que va escriure fa dos segles i mig que "toquen opinions relatives a la sexualitat, la religió, els costums socials i les lleis". Textos que el dia 21 seran recitats a la plaça de l'Ajuntament, amb l'acompanyament d'instruments acústics i electrònics i de projeccions multimèdia (...).

»Maçart aterra a Figueres polvoritzant tabús i provocant tot el que es pot provocar (...)».


(DIARI DE GIRONA, 15-8-08)


DALÍ, SADE I EL MEU PRIMER COGNOM
Per Emili Casademont i Comas

Cal recordar, per cert, el fet que, pocs dies abans d'inaugurar-se el Teatre-Museu Dalí a Figueres (octubre del 1974), el cèlebre artista ja va retre homenatge, servint-se del meu primer cognom, al marquès de Sade, tal com he explicat en tres reportatges diferents, publicats, al llarg de la darrere dècada, al Diari de Girona, al setmanari figuerenc Hora Nova i a la revista gironina Bonart. Reprodueixo, tot seguit, el primer, datat el 19 d'abril del 1998:

Novel·lista i pensador francès, el marquès de Sade (en realitat, era comte; però, com que signà totes les seves obres usant el títol de marquès, sempre ha estat conegut i ha passat a la història com el marquès de Sade) nasqué a París l'any 1740, fill d'una família noble d'Avinyó. Després d'haver participat en la guerra dels Set Anys, formant part del cos de Cavalleria, es casà amb la filla del president de Montreuil, a la qual abandonà poc temps més tard. I, a partir d'aquell moment, la seva vida estigué profundament marcada per la disbauxa, l'escàndol i la presó.

Com a conseqüència d'un incident que protagonitzà a Marsella, Donatien Alphose François Sade, que era així com es deia el marquès de Sade, fou condemnat a mort «per enverinament i sodomia». Però aconseguí burlar la justícia i fugir amb la seva cunyada, a qui havia seduït, cap a Itàlia. I en retornar a París, al cap d'un parell d'anys, fou tancat a diversos presons de l'Estat francès: Vicennes, Saumur, Miolans, La Bastilla, etc. I ja cap a les acaballes de la seva existència, acusat d'autor altament pornogràfic, fou internat al manicomi de Charenton, on morí el 1814, després d'haver-hi «escenificat» tota una sèrie de grans escàndols...

El marquès de Sade, que escriví els seus llibres durant els vint-i-set anys que passà empresonat, fou considerat, al principi, com un escriptor llibertí. Però, més tard, Badelaire, Saint Beuveu, etc. començaren a rehabilitar-lo com a pensador, i influí enormement en molts escriptors de prestigi, com ara Dostojevskij, el cèlebre autor rus de la novel·la Crim i càstig. D'altra banda, hom l'ha considerat, també, com el precursor del surrealisme. I els Palhan, Maurice Nadeu, Simone de Beavoir i Jean-Paul Sartre han afirmat que la seva obra, publicada majoritàriament en els primers anys d'aquest segle que ens trobem a punt d'acomiadar, és d'una «infernal grandesa». Entre aquesta obra, cal remarcar-ho, hi ha títols tan suggeridors com els següents: Justine ou les malheurs de la vertu, Les cent vingt journées de Sodome, La nouvelle Justine, suive de l'histoire de Julienne, sa souer i Dialogue entre una prétre et un moribond. Altrament, cal assenyalar que la crítica moderna ha vist en el marquès de Sade, que s'autodefinia com a ateu, republicà i progressista, l'expressió de la revolta de l'individu contra la societat i la religió.

Salvador Dalí, que arribà a admirar moltíssim aquest estrany personatge, després de llegir els seus escrits, l'estiu de l'any 1974 -pocs dies abans d'inaugurar el seu Teatre-Museu de Figueres- tingué l'amabilitat de dedicar-me, a Portlligat, un exemplar de la seva novel·la Rostros ocultos, l'únic llibre d'aquest gènere que escrigué, que acabava de sortir publicada en castellà. I la dedicatòria que posà en aquell volum no fou pas una dedicatòria qualsevol, ja que l'artista, que sempre m'honorà amb la seva amistat, hi dibuixà una casa i un mont, és a dir, els dos elements que formen el meu primer cognom, tot enllaçant-los amb la paraula «Sade».

De moment -ho confesso-, el detall del Sade (escrit, precisament, en majúscula) em passà desapercebut. Val a dir que no vaig caure que, amb el de, Dalí ja en tenia més que suficient per unir les dues parts del seu dibuix, o sigui, la casa i el mont. Posteriorment, però, em vaig adonar que el genial artista figuerenc havia utilitzat el meu primer cognom, per tal de recordar i homenatjar el marquès de Sade.

I ara, al cap de gairebé un quart de segle, en haver jo inclòs a tall d'il·lustració l'esmentada dedicatòria en el meu llibre Cristòfor Colom, gironí? (La pista daliniana), alguns estudiosos, experts i «controladors» de l'obra de Dalí m'han assegurat que posseeixo una peça única del pintor, ja que no es coneix l'existència de cap més dibuix o pintura seva on aparegui el diabòlic marquès. Un marquès en «honor» del qual, per cert, hom batejà amb el nom de sadisme el comportament sexual en què l'excitació és provocada pel sofriment físic infligit a altri, car això és el que Sade obliga a fer a molts personatges de les seves novel·les.

Pel que m'han assegurat, repeteixo, tinc una peça única de Dalí, cosa que ignorava. El que no ignorava és que el marquès de Sade, la gran «estrella» d'aquesta peça, formà part del bigarrat i complicadíssim univers de Salvador Dalí, fet que revelà l'escriptor Lluís Romero en un article publicat a La Vanguardia fa una colla d'anys, on explicà que la culpa que Dalí es mostrés, a voltes, cruel, irreverent, sacríleg, immoral, etc., la tenia la influència rebuda de la lectura de les obres de Sade. I, naturalment, el que tampoc ignorava és que Salvador Dalí aprofità una magnífica ocasió que jo li vaig brindar, per tal de recordar i homenatjar el diabòlic personatge.

De qualsevol manera, vull fer constar que, tot i que, de sàdic, jo no en tinc absolutament res, gràcies a Déu, mai no m'ha sabut gens de greu que, al bell mig del meu primer cognom, Dalí hi «plantifiqués» el marquès de Sade. Sempre ho he considerat com una «gracieta» més de les moltes que l'artista m'arribà a fer, una «gracieta» que, possiblement, ara té un gran valor...


NOTES
En el reportatge publicat a Bonart (octubre del 2003), hi vaig fer notar, entre d'altres coses, que la signatura de Salvador Dalí, com molt bé pot apreciar-se, és un cargol, Els cargols, cal recordar-ho, constituïen una de les seves obessions. Així, en el decurs de la malaltia que el va dur a la mort, sovint afirmava: «Sóc un cargol!».

Dalí feia els 4 igual que els 9. De manera que l'any que figura a la dedicatòria sembla que sigui el 1979, quan, en realitat, és el 1974.

dissabte, 9 d’agost del 2008

L'Arc de Sant Martí i el Noguer de Segueró

Típic d'aquesta època de l'any és l'Arc de Sant Martí, el més magnífic dels meteors que llueixen al nostre cel, ocasionat per les tamborinades estivals, de ruixats i xàfecs fugissers, que ha donat origen a un nombre considerable de fantasies. Curiosament, però, l'Arc de Sant Martí, que a Catalunya gaudeix de molta simpatia, essent saludat fins i tot amb cançoms, a la resta d'Europa la gent no el pot veure ni en pintura, ja que creu que és un signe de mal averany. D'altra banda, cal remarcar que tampoc els pobles clàssics no veien amb bon ull l'aparició d'aquest meteor. Així, Pericles, per exemple, parla de la freqüència amb què es produïa llavors de la guerra de Troia.

La creença més estesa, encara que avui dia mig oblidada, és que l'Arc de Sant Martí és l'arc del sant patró de la soldadesca i de la cavalleria medieval, el gloriós sant Martí. Però no pertot arreu ha rebut o rep el mateix nom. Ja diuen allò que «cada terra fa sa guerra». D'aquesta manera, per les contrades tarragonines l'han anomenat o l'anomenen l'Arc de Barà; pel Maresme, la Corona de Santa Eulàlia; per la Terra Alta, la Culebra de Sant Martí, etcètera. Altrament, hom diu que l'Arc de Sant Martí baixa del cel per beure aigua al riu o al mar i que, més tard, la sol vomitar barrejada, a voltes, amb granotes o peixos. A Cadaqués, per cert, sempre han cregut que un dels caps del meteor és més brillant que la resta, perquè és l'extrem que correspon a la boca o xuclador per on absorbeix l'aigua que després deixar anar. Per aquesta raó, els cadaquesencs asseguren que l'Arc de Sant Martí té cap i cua. D'altra banda, a molts pobles europeus creuen que, sota el punt on l'Arc de Sant Martí toca a terra, hi ha un tresor amagat. D'aquí ve que, pel que respecta a casa nostra, hom afirmi que l'antiquíssima i senyorial masia del Noguer de Segueró, situada al peu de la muntanya garrotxina de la Mare de Déu del Mont, casa pairal de les famílies Vayreda i Trullol que han donat il·lustres personatges, tant en el camp de la ciència, com en el de l'art i en el de la literatura, deu la seva riquesa a l'Arc de Sant Martí.

I relacionat amb el Noguer de Segueró, les terres del qual en altres temps abraçaven bona part de la Garrotxa, de l'Alt Empordà i del sud de França, hi ha una curiosa llegenda que, actualment, encara molta gent d'edat avançada sol contar. Jo, per cert, l'he sentida explicar, donant-la com a real, a la meva sogra, filla de Figueres, traspassada fa alguns anys. Segons aquesta llegenda, recollida per l'insigne folklorista Joan Amades a les pàgines del seu llibre Les cent millors llegendes populars, l'hereu del Noguer de Segueró volia casar-se, però preferia fer-ho amb una noia humil i pobra. Així, el noi es vestí de pastor, amb robes velles i atrotinades, i se n'anà a la Casa de Caritat de Girona, on manifestà que desitjava contraure matrimoni amb una asilada.

«Els de la Casa de Caritat -relata Amades- feren sortir totes les noies casadores que hi havia a l'asil i les feren passar en llarga renglera, perquè el pobre pastor triés la que li fos més simpàtica. L'hereu les mirà totes, una per una, i quan hagué trobat la que als seus ulls tenia més atractius li tirà un mocador de seda als peus, senyal d'elecció de promesa, segons un vell costum de la terra. L'escollida, a qui no agradà el pastoret, brut i mal vestit, en lloc de collir el mocador, com havia de fer per a donar senyal de conformitat a l'elecció, li ventà un cop de peu i el féu passar al davant d'una altra de les noies que formaven el rengle, i a aquella li mancà temps per a collir-lo. El ric hereu la féu sortir del rengle, indicant que amb ella es casaria, ja que ella havia esborrat el menyspreu que li havia fet la seva companya, i en prendre-la per la mà digué: "Tu seràs la pubilla del Noguer de Segueró, i tu sabràs quantes unces caben en un mesuró"». Cal afegir, detall que el folklorista també esmenta, que la noieta, a més, era coixeta.

Aquesta llegenda, tal com deia la meva mare política, sempre ha estat considerada com un fet que realment ha passat, tot el contrari del que ha ocorregut amb la de l'Arc de Sant Martí i el tresor que aquest regalà al Noguer de Segueró, que tot indueix a pensar que és producte de la més pura ficció.

No fa pas gaires anys que can Noguer de Segueró serví d'escenari per rodar la pel·lícula Laura a la ciutat dels sants, basada en la novel·la del mateix títol i publicada per Miquel Llor el 1930, cinta protagonitzada per Àngela Molina i en la qual intervenia, entre d'altres actors i actrius, Terele Pávez. Les diverses i luxoses estances de la senyorial mansió, amb la seva magnífica capelleta, així com els paratges que l'envolten, feien moltíssim goig, quan es projectà la cinta per al públic. És clar que, en aquest cas, s'hi barrejà de forma descarada la ficció, atès que la Laura, ben al revés del que pregonava la publicitat del film, no tenia res a veure amb cap avantpassat de can Noguer de Segueró, segons em confessà Montserrat Vayreda, la meva recordadíssima amiga i exímia poetessa.

El que, segurament, no pot ser titllat de fictici és el fet que Joan Amades, en recollir la llegenda del Noguer de Segueró, col·loqués aquest indret a la comarca del Gironès. És probable que, quan el ric hereu de la casa anà a Girona a buscar esposa, tot aquell tros de territori hi pertangués. No hem d'oblidar que el municipi de Crespià, situat un xic més avall, al llarg del temps ha estat de l'Empordà, de la Garrotxa, del Gironès i ara ho és del Pla de l'Estany, comarca de nova creació. I en el futur, amb això de les vegueries que ens volen implantar, no em sorprendria gens ni mica que tot el que forma part de la muntanya de Mare de Déu del Mont i el seu entorn -amb la masia del Noguer, com cal suposar, pel mig-, per la seva bellesa natural i per la seva importància històrica (mossèn Cinto escrigué al citat santuari marià alguns capítols del poema Canigó), fos inclòs en una vegueria de Barcelona. De molt més verdes, per dissort, els nostres inefables polítics (la gent del tripartit que governa, malgrat haver perdut les eleccions), n'han fet madurar...

Emili Casademont i Comas

dissabte, 2 d’agost del 2008

Raquel Meller, Albert Martí i Els Vienesos

Just ara fa un segle que Francisca Marqués López, amb el pseudònim de La Bella Raquel, debutà en el món de l'espectacle. I ho féu en un saló barceloní, anomenat La Gran Peña, sota la protecció de la vedette Marta Oliver, aleshores molt cèlebre al Paral·lel, que la veié i l'escoltà en un taller de confecció femenina, situat al carrer de la Tapineria, on la noia treballava. Abans, havia tingut cura de Francisca Marqués López, nascuda a Tarazona (Aragó) el 1888, una monja de clausura, germana de la seva mare, primer al convent de Santa Clara, a Montpeller, i, més tard, en un de Girona. Però la futura gran cupletista, en comprovar que la vida monacal contemplativa no li agradava, es tornà a reunir amb la seva família, emigrada al barri del Poble-sec de Barcelona, i no trigà a conèixer l'èxit a diverses ciutats de l'Estat, moment en què es canvià el pseudònim, adoptant ja definitivament el de Raquel Meller, en record, segons sembla, d'un fugaç amor alemany.

El 1911, i com una indiscutible estrella de l'espectacle, la Meller debutà al barceloní Teatre Arnau i incorporà al seu repertori dues famoses composicions, El relicario i La violetera, tot convertint-se en musa dels intel·lectuals noucentistes, com Manuel Machado, Benito Pérez Galdós, Jacinto Benavente, Eduardo Marquina, Àngel Guimerà... Quatre anys més tard, treballant a Madrid, conegué el diplomàtic i escriptor guatemaltenc Enrique Gómez Carrillo, amb qui es casà a Biarritz. Poc temps abans d'enviduar, Raquel Meller actuà a l'Olympia de París, però no volgué que el seu nom figurés als cartells, car temia que es digués que havia utilitzat la influència del seu marit, molt famós a la capital de França a causa de la seva anterior relació amb la Mata Hari. Aquells anys coincidiren amb els dels seus primers i apoteòsics èxits internacionals, tant a Europa com a Amèrica, i arribà a assolir una popularitat tant o més elevada, si cal, que Sarah Bernat, Mistinguette i Josephine Baker. Per altra banda, la Meller esdevingué, també, una cotitzada actriu del cinema mut.

La Guerra Civil espanyola sorprengué Raquel Meller a França, des d'on marxà cap a l'Argentina, i no tornà a Barcelona fins al 1939, any en què contragué matrimoni amb l'empresari francès Demon Sayac, quan s'imposava l'imperi del cinema parlat, les orquestres de ball i la gran comèdia americana. No obstant això, ella reaparegué a la Ciutat Comtal, amb la companyia de revistes Els Vienesos (Arthur Kaps, Franz Joham, Herta Frankel, etc.), que havia fugit dels horrors del nazisme. I el 26 de juliol del 1962 moria, però no pas arruïnada com alguns han assegurat, a l'Hospital de la Santa Creu, i fou enterrada al cementiri de Montjuïc.

Recordo molt bé tot això últim. I, a més, l'article que vaig dedicar a Raquel Meller, en produir-se el seu traspàs, al diari Los Sitios, on evocava el fet que havia aconseguit veure-la actuar al Teatro Español del Paral·lel, l'any 1946, a Melodías del Danubio, car els meus pares m'hi portaren. Allò mai no se m'esborraria de la memòria. Com tampoc no se m'esborraria mai de la memòria que la gent d'Els Vienesos (vista amb escassa simpatia pel règim franquista, ja que deia que el seu castellà tenia accent català) també acollia, en el mateix espectacle, el perseguit músic Albert Martí, fill de l'Escala, a qui Pau Casals havia coronat com a rei de la tenora, raó per la qual a Ricard Viladesau, posteriorment, només el pogué momenar príncep d'aquest instrument. Raquel Meller (que tenia prohibit cantar en català) era ja una ombra del seu passat gloriós, malgrat que encara conservava força viva i clara la seva magnífica veu. En unes breus sortides a l'escenari, hi interpretava melodies com El relicario, La violetera, Flor de té, etc., que, temps a venir, farien igualment famoses Sara Montiel o Lilián de Celis, a qui, l'any 1959, vaig entrevistar, a Tetuan, per al Diario de África. I pel que respecta a l'Albert Martí, oblidat del tot per la seva vila natal fins que l'any passat li dedicà l'Aplec de la Sardana, cal dir que, vestit de pagès, tocava la tenora a Melodías del Danubio, tot fent un xic de pena (igual que Raquel Meller), i que, si no es morí de fam i de misèria, fou gràcies a Els Vienesos, que l'auxiliaren durant l'escàs temps que li restava de vida, després d'haver intentat ressuscitar la seva cobla. Una cobla, l'Albert Martí, que, durant la Guerra Civil, al front de Madrid arribà a entusiasmar de debò Rafael Alberti, un dels més destacats representants de la Generació del 27, Premi Nacional de Literatura 1924 per la seva obra Marinero en tierra, que residí exiliat a França, l'Argentina i Itàlia i que no tornà a Espanya fins al 1977, en què fou elegit diputat per Cadis, a més de rebre, el 1983, el Premi Cervantes, com abans havia rebut, a Moscou, el Premi Lenin de la Pau.

Rafael Alberti, en aquella tràgica època de la Guerra Civil, es trobava a Madrid, resistint el dur assetjament a què era sotmesa la capital de l'Estat per part de les tropes contràries a la República, ciutat on, a finals del 1937, anà una expedició artística catalana encapçalada per Jaume Miravitlles, comissari de Propaganda de la Generalitat, per tal de donar ànims als madrilenys, expedició en la qual figurava la cobla Albert Martí, que oferí una actuació davant els intel·lectuals antifeixistes. «Mai Rafael Alberti no havia sentit sardanes i confessava, amb la seva emoció lírica, que mai no havia sentit res de més bell i íntegrament poètic», explicava Met Miravitlles, en un article publicat al diari barceloní La Publicitat a començament del 1938, on també ressaltava que l'Albert feia «brotar» de la seva tenora veus humanes...

Tant Raquel Meller com Albert Martí, en aquella meravellosa revista titulada Melodías del Danubio, m'impressionaren profundament, ja que demostraven o intentaven demostrar el que havien estat en el passat. Avui dia, però, ben poca gent recorda la més cèlebre artista internacional de l'espectacle que ha tingut l'Estat espanyol, tal com acabo de llegir en un diari digital, el monument a la qual, erigit davant el Teatre Arnau, aparegué últimament fet miques per obra i «desgràcia» d'uns trinxeraires. En canvi, la vila empordanesa de l'Escala l'any passat recordà, per fi i per primer cop, el seu fill il·lustre, un gran músic i un no menys gran patriota, cosa que m'alegrà i que, sens dubte, mereix que gaudeixi de continuïtat...

Emili Casademont i Comas