Figueres retrà un «apassionat homenatge» a Sade

·L'Ajuntament finança una iniciativa artística inspirada en el sadisme més pur i dur

·Cartells pornogràfics penjats a la ciutat, alguns ja arrencats, promocionen l'espectacle

·«El cuerpo de Sade», el 21 d'agost, recuperarà textos escrits pel diabòlic personatge

·Salvador Dalí, utilitzant el cognom Casademont, va homenatjar el marquès l'any 1974


«Vestits de làtex, pits i culs a l'aire, fal·lus en plena erecció, vulves al descobert, escenes de zoofília i jovenetes de dibuixos animats practicant fel·lacions. Els cartells promocionals que han penjat aquests dies els organitzadors de l'espectacle previ a la mostra Maçart, que per primera vegada en onze edicions surt de Maçanet de Cabrenys i aterra a Figueres, van plens de pornografia. Anuncien que, el proper 21 d'agost, la plaça de l'Ajuntament acollirà la «perfomance» El cuerpo de Sade, a càrrec dels artistes Cristina Casanova i Pelayo Arizabalaga, que anirà precedida per una conferència de Raquel Paricio. Serà la introducció a Maçart, que del 22 al 24 d'agost tornarà a Maçanet de Cabrenys.

»L'Ajuntament de Figueres ha subvencionat els promotors d'El cuerpo de Sade (...). El regidor de Cultura, Ciro Llueca, assenyala que "el Festival Maçart és un esdeveniment que podria estar ubicat a Londres, Berlín o Barcelona" (...). Tot i que se'n van enganxar desenes, trobar els provocadors cartells no era ahir feina fàcil al centre, perquè molts van acabar arrencats. Els promotors admeten que fàcilment els pòsters poden molestar els vianants, una hipòtesi que explicaria la ràpida desaparició (....).

»El cuerpo de Sade, expliquen els organitzadors, és un "apassionat homenatge" al marquès Donathien Alphose François (França, 1740-1814) i a la seva "desmesurada obra". Recupera textos que va escriure fa dos segles i mig que "toquen opinions relatives a la sexualitat, la religió, els costums socials i les lleis". Textos que el dia 21 seran recitats a la plaça de l'Ajuntament, amb l'acompanyament d'instruments acústics i electrònics i de projeccions multimèdia (...).

»Maçart aterra a Figueres polvoritzant tabús i provocant tot el que es pot provocar (...)».

(DIARI DE GIRONA, 15-8-08)


DALÍ, SADE I EL MEU PRIMER COGNOM
Per Emili Casademont i Comas

Cal recordar, per cert, el fet que, pocs dies abans d'inaugurar-se el Teatre-Museu Dalí a Figueres (octubre del 1974), el cèlebre artista ja va retre homenatge, servint-se del meu primer cognom, al marquès de Sade, tal com he explicat en tres reportatges diferents, publicats, al llarg de la darrere dècada, al Diari de Girona, al setmanari figuerenc Hora Nova i a la revista gironina Bonart. Reprodueixo, tot seguit, el primer, datat el 19 d'abril del 1998:

Novel·lista i pensador francès, el marquès de Sade (en realitat, era comte; però, com que signà totes les seves obres usant el títol de marquès, sempre ha estat conegut i ha passat a la història com el marquès de Sade) nasqué a París l'any 1740, fill d'una família noble d'Avinyó. Després d'haver participat en la guerra dels Set Anys, formant part del cos de Cavalleria, es casà amb la filla del president de Montreuil, a la qual abandonà poc temps més tard. I, a partir d'aquell moment, la seva vida estigué profundament marcada per la disbauxa, l'escàndol i la presó.

Com a conseqüència d'un incident que protagonitzà a Marsella, Donatien Alphose François Sade, que era així com es deia el marquès de Sade, fou condemnat a mort «per enverinament i sodomia». Però aconseguí burlar la justícia i fugir amb la seva cunyada, a qui havia seduït, cap a Itàlia. I en retornar a París, al cap d'un parell d'anys, fou tancat a diversos presons de l'Estat francès: Vicennes, Saumur, Miolans, La Bastilla, etc. I ja cap a les acaballes de la seva existència, acusat d'autor altament pornogràfic, fou internat al manicomi de Charenton, on morí el 1814, després d'haver-hi «escenificat» tota una sèrie de grans escàndols...

El marquès de Sade, que escriví els seus llibres durant els vint-i-set anys que passà empresonat, fou considerat, al principi, com un escriptor llibertí. Però, més tard, Badelaire, Saint Beuveu, etc. començaren a rehabilitar-lo com a pensador, i influí enormement en molts escriptors de prestigi, com ara Dostojevskij, el cèlebre autor rus de la novel·la Crim i càstig. D'altra banda, hom l'ha considerat, també, com el precursor del surrealisme. I els Palhan, Maurice Nadeu, Simone de Beavoir i Jean-Paul Sartre han afirmat que la seva obra, publicada majoritàriament en els primers anys d'aquest segle que ens trobem a punt d'acomiadar, és d'una «infernal grandesa». Entre aquesta obra, cal remarcar-ho, hi ha títols tan suggeridors com els següents: Justine ou les malheurs de la vertu, Les cent vingt journées de Sodome, La nouvelle Justine, suive de l'histoire de Julienne, sa souer i Dialogue entre una prétre et un moribond. Altrament, cal assenyalar que la crítica moderna ha vist en el marquès de Sade, que s'autodefinia com a ateu, republicà i progressista, l'expressió de la revolta de l'individu contra la societat i la religió.

Salvador Dalí, que arribà a admirar moltíssim aquest estrany personatge, després de llegir els seus escrits, l'estiu de l'any 1974 -pocs dies abans d'inaugurar el seu Teatre-Museu de Figueres- tingué l'amabilitat de dedicar-me, a Portlligat, un exemplar de la seva novel·la Rostros ocultos, l'únic llibre d'aquest gènere que escrigué, que acabava de sortir publicada en castellà. I la dedicatòria que posà en aquell volum no fou pas una dedicatòria qualsevol, ja que l'artista, que sempre m'honorà amb la seva amistat, hi dibuixà una casa i un mont, és a dir, els dos elements que formen el meu primer cognom, tot enllaçant-los amb la paraula «Sade».

De moment -ho confesso-, el detall del Sade (escrit, precisament, en majúscula) em passà desapercebut. Val a dir que no vaig caure que, amb el de, Dalí ja en tenia més que suficient per unir les dues parts del seu dibuix, o sigui, la casa i el mont. Posteriorment, però, em vaig adonar que el genial artista figuerenc havia utilitzat el meu primer cognom, per tal de recordar i homenatjar el marquès de Sade.

I ara, al cap de gairebé un quart de segle, en haver jo inclòs a tall d'il·lustració l'esmentada dedicatòria en el meu llibre Cristòfor Colom, gironí? (La pista daliniana), alguns estudiosos, experts i «controladors» de l'obra de Dalí m'han assegurat que posseeixo una peça única del pintor, ja que no es coneix l'existència de cap més dibuix o pintura seva on aparegui el diabòlic marquès. Un marquès en «honor» del qual, per cert, hom batejà amb el nom de sadisme el comportament sexual en què l'excitació és provocada pel sofriment físic infligit a altri, car això és el que Sade obliga a fer a molts personatges de les seves novel·les.

Pel que m'han assegurat, repeteixo, tinc una peça única de Dalí, cosa que ignorava. El que no ignorava és que el marquès de Sade, la gran «estrella» d'aquesta peça, formà part del bigarrat i complicadíssim univers de Salvador Dalí, fet que revelà l'escriptor Lluís Romero en un article publicat a La Vanguardia fa una colla d'anys, on explicà que la culpa que Dalí es mostrés, a voltes, cruel, irreverent, sacríleg, immoral, etc., la tenia la influència rebuda de la lectura de les obres de Sade. I, naturalment, el que tampoc ignorava és que Salvador Dalí aprofità una magnífica ocasió que jo li vaig brindar, per tal de recordar i homenatjar el diabòlic personatge.

De qualsevol manera, vull fer constar que, tot i que, de sàdic, jo no en tinc absolutament res, gràcies a Déu, mai no m'ha sabut gens de greu que, al bell mig del meu primer cognom, Dalí hi «plantifiqués» el marquès de Sade. Sempre ho he considerat com una «gracieta» més de les moltes que l'artista m'arribà a fer, una «gracieta» que, possiblement, ara té un gran valor...


NOTES
En el reportatge publicat a Bonart (octubre del 2003), hi vaig fer notar, entre d'altres coses, que la signatura de Salvador Dalí, com molt bé pot apreciar-se, és un cargol, Els cargols, cal recordar-ho, constituïen una de les seves obessions. Així, en el decurs de la malaltia que el va dur a la mort, sovint afirmava: «Sóc un cargol!».

Dalí feia els 4 igual que els 9. De manera que l'any que figura a la dedicatòria sembla que sigui el 1979, quan, en realitat, és el 1974.