dissabte, 9 d’agost de 2008

L'Arc de Sant Martí i el Noguer de Segueró

Típic d'aquesta època de l'any és l'Arc de Sant Martí, el més magnífic dels meteors que llueixen al nostre cel, ocasionat per les tamborinades estivals, de ruixats i xàfecs fugissers, que ha donat origen a un nombre considerable de fantasies. Curiosament, però, l'Arc de Sant Martí, que a Catalunya gaudeix de molta simpatia, essent saludat fins i tot amb cançoms, a la resta d'Europa la gent no el pot veure ni en pintura, ja que creu que és un signe de mal averany. D'altra banda, cal remarcar que tampoc els pobles clàssics no veien amb bon ull l'aparició d'aquest meteor. Així, Pericles, per exemple, parla de la freqüència amb què es produïa llavors de la guerra de Troia.

La creença més estesa, encara que avui dia mig oblidada, és que l'Arc de Sant Martí és l'arc del sant patró de la soldadesca i de la cavalleria medieval, el gloriós sant Martí. Però no pertot arreu ha rebut o rep el mateix nom. Ja diuen allò que «cada terra fa sa guerra». D'aquesta manera, per les contrades tarragonines l'han anomenat o l'anomenen l'Arc de Barà; pel Maresme, la Corona de Santa Eulàlia; per la Terra Alta, la Culebra de Sant Martí, etcètera. Altrament, hom diu que l'Arc de Sant Martí baixa del cel per beure aigua al riu o al mar i que, més tard, la sol vomitar barrejada, a voltes, amb granotes o peixos. A Cadaqués, per cert, sempre han cregut que un dels caps del meteor és més brillant que la resta, perquè és l'extrem que correspon a la boca o xuclador per on absorbeix l'aigua que després deixar anar. Per aquesta raó, els cadaquesencs asseguren que l'Arc de Sant Martí té cap i cua. D'altra banda, a molts pobles europeus creuen que, sota el punt on l'Arc de Sant Martí toca a terra, hi ha un tresor amagat. D'aquí ve que, pel que respecta a casa nostra, hom afirmi que l'antiquíssima i senyorial masia del Noguer de Segueró, situada al peu de la muntanya garrotxina de la Mare de Déu del Mont, casa pairal de les famílies Vayreda i Trullol que han donat il·lustres personatges, tant en el camp de la ciència, com en el de l'art i en el de la literatura, deu la seva riquesa a l'Arc de Sant Martí.

I relacionat amb el Noguer de Segueró, les terres del qual en altres temps abraçaven bona part de la Garrotxa, de l'Alt Empordà i del sud de França, hi ha una curiosa llegenda que, actualment, encara molta gent d'edat avançada sol contar. Jo, per cert, l'he sentida explicar, donant-la com a real, a la meva sogra, filla de Figueres, traspassada fa alguns anys. Segons aquesta llegenda, recollida per l'insigne folklorista Joan Amades a les pàgines del seu llibre Les cent millors llegendes populars, l'hereu del Noguer de Segueró volia casar-se, però preferia fer-ho amb una noia humil i pobra. Així, el noi es vestí de pastor, amb robes velles i atrotinades, i se n'anà a la Casa de Caritat de Girona, on manifestà que desitjava contraure matrimoni amb una asilada.

«Els de la Casa de Caritat -relata Amades- feren sortir totes les noies casadores que hi havia a l'asil i les feren passar en llarga renglera, perquè el pobre pastor triés la que li fos més simpàtica. L'hereu les mirà totes, una per una, i quan hagué trobat la que als seus ulls tenia més atractius li tirà un mocador de seda als peus, senyal d'elecció de promesa, segons un vell costum de la terra. L'escollida, a qui no agradà el pastoret, brut i mal vestit, en lloc de collir el mocador, com havia de fer per a donar senyal de conformitat a l'elecció, li ventà un cop de peu i el féu passar al davant d'una altra de les noies que formaven el rengle, i a aquella li mancà temps per a collir-lo. El ric hereu la féu sortir del rengle, indicant que amb ella es casaria, ja que ella havia esborrat el menyspreu que li havia fet la seva companya, i en prendre-la per la mà digué: "Tu seràs la pubilla del Noguer de Segueró, i tu sabràs quantes unces caben en un mesuró"». Cal afegir, detall que el folklorista també esmenta, que la noieta, a més, era coixeta.

Aquesta llegenda, tal com deia la meva mare política, sempre ha estat considerada com un fet que realment ha passat, tot el contrari del que ha ocorregut amb la de l'Arc de Sant Martí i el tresor que aquest regalà al Noguer de Segueró, que tot indueix a pensar que és producte de la més pura ficció.

No fa pas gaires anys que can Noguer de Segueró serví d'escenari per rodar la pel·lícula Laura a la ciutat dels sants, basada en la novel·la del mateix títol i publicada per Miquel Llor el 1930, cinta protagonitzada per Àngela Molina i en la qual intervenia, entre d'altres actors i actrius, Terele Pávez. Les diverses i luxoses estances de la senyorial mansió, amb la seva magnífica capelleta, així com els paratges que l'envolten, feien moltíssim goig, quan es projectà la cinta per al públic. És clar que, en aquest cas, s'hi barrejà de forma descarada la ficció, atès que la Laura, ben al revés del que pregonava la publicitat del film, no tenia res a veure amb cap avantpassat de can Noguer de Segueró, segons em confessà Montserrat Vayreda, la meva recordadíssima amiga i exímia poetessa.

El que, segurament, no pot ser titllat de fictici és el fet que Joan Amades, en recollir la llegenda del Noguer de Segueró, col·loqués aquest indret a la comarca del Gironès. És probable que, quan el ric hereu de la casa anà a Girona a buscar esposa, tot aquell tros de territori hi pertangués. No hem d'oblidar que el municipi de Crespià, situat un xic més avall, al llarg del temps ha estat de l'Empordà, de la Garrotxa, del Gironès i ara ho és del Pla de l'Estany, comarca de nova creació. I en el futur, amb això de les vegueries que ens volen implantar, no em sorprendria gens ni mica que tot el que forma part de la muntanya de Mare de Déu del Mont i el seu entorn -amb la masia del Noguer, com cal suposar, pel mig-, per la seva bellesa natural i per la seva importància històrica (mossèn Cinto escrigué al citat santuari marià alguns capítols del poema Canigó), fos inclòs en una vegueria de Barcelona. De molt més verdes, per dissort, els nostres inefables polítics (la gent del tripartit que governa, malgrat haver perdut les eleccions), n'han fet madurar...

Emili Casademont i Comas

2 comentaris:

Júlia ha dit...

Com deia la cançó: si voleu saber qui són, els més rics d'aquesta terra, el Noguer de Segueró i l'Espona de Saderra.

La versió de 'Laura' va ser molt dolenta i no s'assemblava en res a l'original, per cert, encara que l'ambientació estava bé.

Anònim ha dit...

La història que més m'ha agradat sobre:

L’origen de l’arc de Sant Martí

"No és menos ingenuament pintoresca la esplicació que donava lo sinyo Ramón Contel, antic campanê de la Seu, de com se produix i perqué’s diu ratlla de sant martí, l’esplendit meteor que coneixem per l’arc iris. Diia així, poc més o menos, lo bon sinyò Ramón.

«Quan los homens fan bondat a la terra, al cel estan de festa, i’ls que xalen més son los angelets. Dàncen, cànten, jùguen, fan corres, i de vegades fan pedréga de flôs; tirant-se, en fones fetes de fil d’or, clavells i roses i violes i lliris blaus i cunillets i bailarins i flôs d’atres moltes lleis; posant-se, uns a una banda del Sol, i atres a l’atra.

Bamà que un dia, demés de flôs, van apedregàr-se, en tarònjes, trencant dos o tres estèls.

Empipat Nostre Sinyó, per a qué no tornés a passâ, và i crida a Sant Martí; lo fà puijâ a caball, i’l va enviâ a que senyalés, dasta aon, los angelets tenien permís pera fê acollâ les flôs, quan fessen pedréga. Sant Martí que erríba al puesto. ja’s trau l’espasa i cridant a tots los angelets, en la punta, va fê una gran redola, mes gran, molt més que la que’s fà en lo cordell de la baralluga quan los xiquets jùguen al «ascla», i ensenyant-los la ratlla que en la espasa habia fet, va dir-los —D’aqui no’s passa.—

Lo camí que fan les flôs, quan bruínt, íxen de les fones dels angels quan fan pedréga, es la ratlla de sant martí.

Si la pedréga es dematí, com les flôs estan mullades per l’aigualera, plou; i si la fan de tarde, com lesflôs estan aixutes, no."

Ja ho diu la dita:

«Quan la Ratlla de Sant Martí, surt dematí,
l’aigua es aquí.
Si de vesprada
l’aigua es passàda... »