dissabte, 27 de març del 2010

LA PROCESSÓ VERGELITANA

Antigament, els habitants de Verges, població gironina de la comarca del Baix Empordà, es distingien per ser molt descreguts. Tant que, durant la Setmana Santa -sobretot, el dijous, en què Jesús era al monument (i quan aquests dies sants gaudien del màxim respecte, cosa que, en l’actualitat, ha passat ben bé a la història), es lliuraven a manifestacions de gran alegria i no feien més que ballar i divertir-se. Per això, Déu els envià, com a càstig, una plaga terrible que arrasà les seves collites, condemnant-los així a la fam, i una mortífera pesta, que no deixà gairebé cap vergelità viu. Aleshores, les poques persones que sobrevisqueren d’aquella fenomenal catàstrofe prometeren que, en senyal de desgreuge pel seu heretisme, farien cada any, la nit de Dijous Sant, una solemne processó, on inclourien una dansa, amb la Mort com a protagonista principal. D’aquesta manera, nasqué, segons la tradició recollida pel folklorista Joan Amades al Costumari Català, la Processó de Verges i la seva macabra Dansa de la Mort, espectacle que representaran els vergelitans dijous vinent, 1 d’abril -data en la qual enguany s’escau el Dijous Sant-, pels seus carrers, plens a vessar de forasters. Aquesta processó vergelitana -convé recordar-ho-, fou declarada festa d’interès nacional per la Generalitat de Catalunya, el 1983, i, des de l’any passat, té com a director el cantautor Lluís Llach, fill de la vila, que hi ha introduït alguns canvis, sense que aquests destrueixin la seva essència.

Hom assegura, però, d’altra banda, que la Processó de Verges, dividida en dues parts (la de la processó, amb l’escenes pròpies de la passió i mort de Jesucrist, i la de la Dansa de la Mort, escenificada per uns personatges vestits de negre, en la roba dels quals hi ha dibuixada en blanc els ossos de l’esquelet), té les seves arrels en l’origen del teatre català, durant l’Edat Mitjana, i que el seu text es basa en el d’una obra en vers original de fra Antoni de Sant Jeroni, autor del segle XVII, en plena època moderna de la literatura catalana. Sigui com sigui, no hi ha dubte que es tracta d’una processó de l’any de la picor, com algú diria, i que la seva famosa Dansa de la Mort és l’única, d’aquesta mena de danses, que es conserva a Europa i, molt possiblement, a tot el món.

Joan Amades, que assistí a la Processó de Verges ja una mica avançat el segle passat, després d’explicar al Costumari Català que un dels personatges de la seva Dansa de la Mort duu una esfera de rellotge que contínuament assenyala amb el dit, que n’hi ha dos més que porten un platet amb cendra, que fan el mateix, i que, al so d’un tabal, un altre fa un ràpid salt i giravolt, comenta ei següent: «Avui (es refereix al principi dels anys 50), que la població està enllumenada amb electricitat, el conjunt produeix poc efecte, car es veu perfectament el contorn del cos dels ballaires, però anys enrera, en què la processó lliscava gairebé a les fosques absolutes, donava una gran sensació de realitat i feia molt efecte», alhora que afegeix que tots els figurants de la processó «rebien en pagament 35 cèntims, fos el que fos llur paper, llevat dels qui feien de Jesús, que cobraven 1 pesseta». Per altra banda, remarca Amades (també referit a la citada època), que «moltes de les paraules de la Processó de Verges, sobretot les que surten un xic del lèxic popular, el poble no les entén i les altera», tot esmentant, a tall d’exemple, el fet que, «en dirigir Pilats la veu al poble de Jerusalem, en lloc de dir “Jerusalemins ciutadans!”, diu “Jeroglífics ciutadans!”». D’aquí ve que, en temps llunyans, la gent de les localitats veïnes donés el nom de «ciutadans jeroglífics» als vergelitans. Sortosament, però, el llenguatge de la Processó de Verges fou revisat després per Maria Perpinyà (avançant-se així al que, en d’altres aspectes, ara hi realitza Lluís Llach, per tal de posar una mica al dia l’espectacle) i l’adaptà a un de més comprensible, sense que perdés gens de rigor ni originalitat.

Maria Perpinyà i Sais, nascuda a Verges el 1901 i traspassada a Banyoles el 1994, que l’any 1977 tingué la satisfacció de poder veure com es musicava la seva poesia Dansa de la Mort a Verges (l’acte de la seva estrena, per cert, fou retransmès per la segona cadena de TVE), es donà a conèixer en el món de la premsa a partir del 1925, amb diverses col·laboracions a D’Ací i D’Allà, La Nau, La Veu de Catalunya, etc., de Barcelona, a El Dia, de Terrassa, i a L’avi Munné, de Sant Feliu de Guíxols. Poc més tard, entrà de redactora al diari catòlic El Matí, que sortia a la Ciutat Comtal, dirigit per un senyoràs del periodisme, com han catalogat Josep Maria Capdevila els companys de professió que tingué en la seva època. La Guerra Civil, però, truncà la carrera periodística de la Perpinyà, que començava a ser brillantíssima. I sols publicà, posteriorment, uns magnífics poemaris, ja que era una exímia i guardonada poetessa, tot honorant-la la Diputació de Girona, a títol pòstum -a finals de l’any passat-, amb l’edició del volum titulat Antologia de Poemes-Maria Perpinyà, dins la col·lecció de llibres Josep Pla.

Gràcies a Maria Perpinyà, per tant, el llenguatge actual emprat a la Processó de Verges (en concret, a les escenes de la passió i mort de Jesucrist, car els personatges que representen la famosa Dansa de la Mort són «muts»), és ben entenidor i escrit en un català perfecte, raó per la qual ja ningú no pot afirmar que els vergelitans, en lloc de dir «Jerusalemins ciutadans!», diuen «Jeroglífics ciutadans!». Ni tampoc ningú, lògicament, ja no els pot qualificar, com havien fet els habitants dels pobles veïns en temps reculats, de «ciutadans jeroglífics».


Emili Casademont i Comas

divendres, 19 de març del 2010

Les ràdios gironines de la REM

Àngel Rodríguez i Vilagran
Diumenge passat, un treball literari sobre la història de la ràdio a Blanes fou guardonat, en aquesta vila de la Costa Brava, amb un dels premis Recull 2010, el de periodisme. Tan bon punt m’arribà la notícia, vaig felicitar cordialment el seu autor, Àngel Rodríguez i Vilagran, excel·lent periodista gironí i amic, qui, el 1989, treballà a l’emissora blanenca Ràdio Marina. La història que explica l’Àngel, que encara no he pogut llegir (es publicarà en el número de la revista Recull del mes de juliol, dedicat a la Festa Major de Blanes), però que estic segur que deu ser interessantíssima, em farà evocar, sens dubte, la de les ràdios que, en temps força reculats, tingué la desapareguda cadena REM a les nostres comarques, una història, aquesta última, avui quasi oblidada, de la qual vaig ser, per cert, un xic protagonista.

Fou a mitjan anys 50 -quan començava jo a «fer» ràdio- que la «província» de Girona (i amb ella, en major o menor grau, totes les altres de l’Estat espanyol) resultà afectada per una «febre» radiofònica. En un moment donat, hi hagué emissores a Girona, Palamós, Blanes, Puigcerdà, Olot, Ripoll, etcètera, i àdhuc en funcionava una, a l’estiu, a Sant Hilari Sacalm per als turistes. Més ben dit, per a les persones, la majoria d’edat un xic avançada, que anaven a l’esmentada localitat a «prendre les aigües». I, segons crec recordar, el mateix arribà a succeir a Ribes de Freser. Totes aquelles emissores, que al prinicipi «actuaren» sota la batuta d’un patronat local, eren de la REM (Red de Emisoras del Movimiento), llevat de la de Girona, filial de Radio España de Barcelona. I, com que encara no s’havia «inventat» l’FM (freqüència modulada), utilitzaven l’ona mitjana, anomenada també ona normal, per bé que l’emissora de Palamós (La Voz de la Costa Brava) havia començat a emetre en ona curta, la qual cosa féu que rebés molts controls de terres llunyanes, sobretot d’Itàlia.

L’eufòria era impressionant. Amb més bona voluntat que no pas encert, aquelles emissores en feien moltes, de coses. La gent de cada poble se sentia plenament identificada amb la «seva» ràdio. Val a dir que hi col·laborava amb gran entusiasme. Ràdio Blanes n’era tot un bell exemple. Durant els seus primers temps, quan encara no se n’havia apoderat la REM, tenia els estudis a les golfes del Primer Casino de Blanes. I els clients d’aquella entitat (de fet, un bar-cafeteria) sempre estaven disposats a donar un cop de mà -un cop de veu, hauria de dir- als locutors. «M’agradaria dir alguna cosa per la ràdio. Que ho podria fer?», preguntava un d’aquells clients a l’encarregat -en realitat, l’amo- del negoci. «Ja ho crec que sí! Només faltaria.Tu mateix, Mira, puja a dalt i llegeix algunes dedicatòries dels discos sol·licitats, ara que els estan fent», li responia. I el client, més content que unes pasqües, pujava il·lusionat a les golfes de l’edifici, es «plantava» als estudis de l’Emisora Villa de Blanes (aquest era l’indicatiu que, al principi, utilitzava Ràdio Blanes, emissora que, amb molta potència, en hores diürnes arribava a Girona i a Barcelona) i, situat davant el micròfon, apa!, es posava a llegir dedicatòries, tot improvisant-ne alguna pel mig per a la seva família, amic, amiga o promesa, naturalment en un castellà mig catalanitzat. A voltes, fins i tot, el mateix encarregat o amo del negoci feia una escapada ràpida a les golfes, per tal d’anunciar coses tan pintoresques com aquesta: «Nois…! Ai!, ja m’he equivocat. Quiero decir, perdón, señores radioyentes: repasando las quinielas que he recogido de esta semana, he encontrado dos que no llevan firma, por lo que, en caso de salir premiadas, a lo mejor habrá lío para cobrarlas. Ruego, por tanto, a todos aquellos que han ‘tirado’ sus quinielas en el buzón del Primer Casino, que me vengan a ver urgentemente. Que yo no quiero tener responsabilidades ni ‘males de cabeza’. Ya lo saben. Gracias!».

Jaume Sureda i Prat

Després, quan totes aquelles emissores ja depenien de la REM, s’imposà la seriositat, per bé que l’eufòria continuà. Però aquesta durà poc. Perquè, tot just encetada la dècada dels seixanta, el Govern començà a tancar estacions. La raó oficial -i, a més, ben certa- era que produïen greus interferències a la radiodifusió europea. Però, al marge d’això, hi havia un problema que la REM contemplava tota esverada: les emissores que tenia arreu de l’Estat (qualificades de «pirates» per part dels alts organismes radiofònics internacionals) pecaven de ser deficitàries, tret d’unes poques. I una d’aquestes últimes era gironina. Es tractava de La Voz de la Costa Brava, que feia programes de gran qualitat, ja que comptava amb una plantilla de bons professionals, encapçalats pel meu recordat amic, el periodista Jaume Sureda i Prat, que arribaria a dirigir més tard el Diari de Girona. Això no obstant, fou també condemnada a emetre en la nova FM, quan era escasíssima la gent que disposava d’aparells receptors adients per poder-la captar, quatre «gats», i després que l’exministre Joaquín Ruiz Giménez, que estiuejava a Calonge, hagués fet múltiples gestions per evitar que l’emissora palamosina fos bandejada de l’ona mitjana, car prestava un servei molt eficaç, en diversos idiomes, al turisme del litoral gironí. La Voz de la Costa Brava, de la qual jo vaig ser col·laborador periodístic, igual que de «remista» Ràdio Blanes, no pogué resistir gaire temps aquella asfixiant situació, traduïda en una important pèrdua de publicitat i d’oients. I així es posà fi a la història de les ràdios de la REM a les comarques de Girona, atès que l’estació de Palamós era l’única que, aleshores -em sembla que era ahir i aviat farà mig segle!-, hi quedava.

Emili Casademont i Comas

diumenge, 14 de març del 2010

«Juny», himne oficial

Immediatament després d’haver estat proclamada (el 14 d’abril del 1931, a causa del triomf electoral de les esquerres assolit arreu de l’Estat espanyol), la República catalana, convertida pocs dies més tard, per pressions o exigències del govern de Madrid, en Generalitat de Catalunya, Ventura Gassol, el seu conseller de Cultura, encapçalant un grup de persones, presentà públicament, a Barcelona, un himne, que no era -i utilitzo les seves pròpies paraules, «tan bel·licós com Els Segadors», amb l’esperança que fos acceptat com a himne oficial català. Es tractava d’El cant del poble, obra del poeta Josep Maria de Sagarra -llavors ja molt de moda-, musicada per Amadeu Vives. La seva estrena per l’Orfeó Català, però, no tingué la virtut de convèncer els assistents, ja que, per a ells, els històrics i vells Segadors eren intocables.

D’altra banda, cal dir que també fracassaren els intents fets per diversos patriotes, que desitjaven que l’himne oficial de Catalunya fos la sardana La Santa Espina, d’Ángel Guimerà i Enric Morera, amb el seu contundent «Som i serem gent catalana, tant si es vol com si no es vol». O bé -cosa que, avui dia, quasi ningú no sap o no recorda-, la també sardana Juny, original de Juli Garreta, l’il·lustre músic i rellotger de Sant Feliu de Guíxols, tal com assenyalava no fa gaire el setmanari Àncora, publicació que, al mateix temps, donava la notícia que l’Ajuntament guixolenc havia pres l’acord d’elevar la citada composició a la categoria d’himne oficial de la ciutat. Un himne que a aquesta li mancava, després de tenir bandera i escut. La decisió del consistori municipal de Sant Feliu -no caldria ressaltar-ho- fou acollida i celebrada amb veritable satisfacció per part dels ganxons i les ganxones.

La sardana Juny, estrenada l’any 1921, és una de les millors composicions per a cobla -per no dir la millor- de la història. I té lletra del poeta Ambrosi Carrion. És aquella que comença dient: «Oh sol brunzent/ oh mar blava remorejant/ que dansa amb el vent;/ harmonia del juny cremant/ que la terra i el cel/ fon en un anhel./ Com un bressol/ la barca es gronxa/ sospira el ventijol./ Boca encesa/ plena de sol.» Convé advertir que Juny, si Garreta no hagués mort tan jove, acabava de complir 50 anys, potser en tindria una altra, de lletra, tan formosa o més si cal que aquesta, ja que s’ha pogut localitzar la que el músic guixolenc havia encarregat que se li posés, abans de la de Carrion. Una lletra original d’un poeta, lamentablement desconegut, que s’enceta d’aquesta manera: «Amunt segadors/ que l’espiga és daurada,/ tot n’és cobert d’or/ allà enllà de la plana./ La falç empunyem/ que la terra ja ens crida/ seguem-ne lo blat/ que és lo pa de la vida.»

El 1875, just el mateix any i el mateix mes -el de març- que morí Pep Ventura, el creador de la sardana llarga, nasqué Juli Garreta i Arboix. I aquesta coincidència, com bé algú ha dit, era com una mena de profecia. Josep Serra i Enric Morera foren, en certa manera, els hereus i continuadors del genial autor de Per tu ploro i de Toc d’oració, els romàntics que el gran clàssic engendrà. I Garreta, per la seva part, fou, en tots els aspectes, el revolucionari de la sardana, atès que li donà un caràcter -podríem dir-ne simfònic-, que feia de la sardana una música de caire universal. En definitiva, l’autodidacte Juli Garreta dotà la música de la dansa més bella d’una nova veu, d’un llenguatge nou.

Pau Casals (una de les personalitats que, el 1932, assistiren a l’acte d’inauguració del monument a Garreta a Sant Feliu de Guíxols, al costat de Francesc Macià, president de la Generalitat, de Ventura Gassol, etc.) afirmà el següent: «En les sardanes i en les obres simfòniques de Garreta (en aquest cas, es referia, sobretot, a la Simfonia Pastoral i a la Suite Empordanesa, melodies dolces i apassionades), s’hi troba música de primer ordre. L’aparició d’aquesta flor salvatge, que no ha rebut consells de ningú, és realment un miracle». I el cèlebre compositor rus Igor Stravinsky, quan anà a Barcelona l’any 1924, restà meravellat de la sardana Juny, en escoltar-la, i reclamà als músics, en finalitzar un concert: «Més Garreta, si us plau, més Garreta!». Per altra banda, cal destacar que les sardanes de Pep Ventura, de Josep Serra, d’Enric Morera i de Juli Garreta han superat amb èxit totes les tempestes hagudes i per haver, totes les èpoques de mal gust, i han quedat com a obres mestres, com a models d’autèntica inspiració i de tècnica musical.

En el meu record, sempre hi romandran ben vives les notes vibrants de Juny, que foren la sintonia, durant més de tres lustres, del diari Glossari andorrà, realitzat pel músic, polític i escriptor gironí Josep Fontbernat (íntim col·laborador del guixolenc Josep Irla a l’exili, a qui hauria pogut arribar a substituir en el càrrec de president de la Generalitat, en lloc de Tarradellas), que escamparen arreu del món les potents antenes de l’enguany desapareguda Ràdio de les Valls, instal·lades al Port d’Envalira. I una sintonia que, al llarg d’una colla d’anys, també fou del programa setmanal Aires del Canigó, escrit per Rita Casals a Perpinyà i emès per la radiodifusió francesa.

Juny no pogué ser, el 1931, l’himne oficial de Catalunya. Però, amb tots els honors i mereixements, ho ha pogut ser ara de Sant Feliu de Guíxols, la senyorial vila que veié néixer Juli Garreta, l’autor d’aquesta fabulosa peça musical, inspirada en el mar, el cel i el sol d’una, en aquell temps ja un xic llunyà, meravellosa i incomparable Costa Brava.

Emili Casademont i Comas
(“Diari de Girona”, 14-3-2010)

dissabte, 6 de març del 2010

Chopin, Losada i «El vals del adiós»

Frederic Chopin

Mai no s’ha pogut determinar la data exacta del naixement de Fryderik Chopin, ja que, segons consta en la seva partida de baptisme, fou la del 22 de febrer del 1810, mentre que els seus familiars sempre afirmaven que era la de l’1 de març del mateix any. I, potser, la família Chopin tenia raó, atès que, en el referit segle XIX, no es mirava gaire prim a l’hora de redactar papers oficials (i a aquests, cal incloure-hi els de l’Església, que eren, en molts casos, els únics que es feien), raó per la qual, sotmesos a seriosos estudis i investigacions, s’hi han pogut detectar múltiples errors. De qualsevol manera, no hi ha dubte que l’extraordinari compositor musical i gran pianista polonès -tocant el piano, ja d’infant se’l considerava un autèntic «nen prodigi»- nasqué ara fa 200 anys.

Era jo força petit, poc després del final de la Guera Civil, quan vaig «descobrir» Chopin, a qui, d’ara endavant, anomenaré, en aquest article, Frederic i no pas, com fan els castellans, Federico. I el vaig «descobrir», gràcies a uns programes d’aquella Ràdio Barcelona controlada pel franquisme, on s’oferia, per capítols, una biografia seva un xic falsejada, però no exempta de cert interès, tenint en compte que parlava d’un territori dels Països Catalans, el de les Illes Balears, en què, durant un curt període de temps, residí Chopin, acompanyat de la cèlebre escriptora francesa George Sand, pseudònim d’Aurore Dudevant, quan ell tenia 26 anys i ella, un xic més granadeta i amb fills petits, 32.

George Sand

Frederic Chopin, que mai no estigué gaire fi (vull dir, és clar, que sempre patí alguna malaltia), anà a Mallorca, seguint els conselles de la ciència mèdica, per tal d’intentar millorar el seu delicat estat de salut, i s’instal·là el 1838, amb el piano que tenia a París, en una cel·la -habitació- de la Cartoixa de Valldemosa, convertida avui en museu, on es guarda el referit i venerat instrument. El clima de Ses Illes, però, a causa d’un hivern plujós i humit, agreujà els mals de Chopin, que eren molts, i l’home esdevingué, al final, tuberculós. Amb tot, encara visqué algun temps, ja que deixà d’existir a París, el 17 d’octubre del 1849, pocs mesos abans d’arribar a la quarantena, a l’edat de 39 anys. Anteriorment, cal consignar-ho, Frederic Chopin havia partit peres amb George Sand i els fills d’aquesta. I a tot això, cal afegir-hi el fet que, el 1835, el músic, ben convençut que estava a punt de morir, procedí a redactar el seu testament, que modificaria més tard.

Frederic Chopin fou tot un geni de la música. Famós arreu del món -d’una manera en particular, però, a la vella Europa-, oferí concerts realment excepcionals, gairebé sempre amb obres simfòniques de la seva creació, com les cèlebres «poloneses». I també compongué d’altres peces, com El vals de l’adéu, conegut sempre en castellà per El vals del adiós, en una època en què, gràcies sobretot al vienès Johann Straus, els valsos s’havien posat de moda al continent europeu. El vals del adiós, per cert, propicià que s’escrivissin algunes obres literàries inspirades en la biografia de Chopin, com la d’Antoni Losada, el guionista de Ràdio Barcelona, que esdevindria un personatge d’allò més popular, i l’inventor, a l’Estat espanyol, dels serials radiofònics, amb Cuentos de los bosques de Viena, sis anys abans, el 1941, que Guillermo Sautier-Casasecas posés en antena, a Madrid, la seva primera ràdionovel·la. Avui dia, però, tots dos, els «reis» d’aquest gènere radiofònic, que tantíssimes llàgrimes provocà als seus nombrosos seguidors (seguidores, millor diria), han caigut al fons del pou de l’oblit.

La Parca visità el meu amic Losada a Miami (el proper 24 de juny farà un parell de dècades), on es retirà, després d’haver escrit articles en una enorme quantitat de revistes americanes, així com d’haver triomfat a la TV de l’Havana i a d’altres televisions de l’Amèrica de parla castellana, en les quals, de tant en tant, «deixava anar» paraules i expressions clàssiques catalanes (paraules i expressions que considerava que podien ser «captades» perfectament per tothom), cosa que ja havia posat en pràctica a Ràdio Barcelona, malgrat que el règim franquista ho prohibia.

D’altra banda, Antoni Losada, autor de set obres de teatre, totes estrenades, i el mateix nombre de guions cinematogràfics, tots també estrenats, fou, al llarg dels anys 40 i 50, una figura destacadíssima de l’emissora degana de l’Estat espanyol, mercès a uns espais, com el titulat Recortes de Prensa, que cada diumenge a la tarda hom podia escoltar, abans del celebradíssim programa d’en Pau Pi, fet pel locutor, ventríloc i actor Enric Casademont i Aymerich, format a Ràdio Girona i parent meu -mort força jove, el mes d’octubre de l’any 1975-, i la locutora Pilar Montero. Aquell Pau Pi, realitzador de moltes campanyes benèfiques, després passaria, amb el nom de Paulinet, a Radio España de Barcelona, juntament amb la simpàtica «senyoreta Pilar», posseïdora d’una de les veus més maques que ha tingut la radiodifusió catalana.

Per acabar, ressaltaré que El vals del adiós d’en Losada fou exitosament estrenat el 23 d’octubre del 1949 al Teatre Calderón, de la Ciutat Comtal, amb l’Enric Casademont, tot just incorporat a la ràdio barcelonina, i la Graciela Crespo, que interpretaren els seus papers principals, mentre poc temps abans, convertida l’obra en serial radiofònic, havia triomfat rotundament al Cap i Casal, així com a la resta de Catalunya, ja que, aleshores, Ràdio Barcelona podia sintonitzar-se molt bé des de qualsevol indret de la nostra geografia -en hores diürnes, sobretot- per Ona Mitjana.

Portada de la versió escènica d' "El Vals del Adiós", editada amb motiu de la estrena al Teatre Calderón de Barcelona el 23 d'octubre del 1949, protagoniztada per Enric Casademont i Graciela Crespo.

Emili Casademont i Comas

dimecres, 3 de març del 2010

La foto «escandalosa» de Sílvia Morgan

<> La va dedicar als periodistes del «Diario de África» l’any 1959, mentre rodava a Tetuan, ciutat on s’editava l’històric rotatiu en llengua castellana, la pel·lícula «Misión en Marruecos»

Aquesta és la foto que l’actriu de cinema català Sílvia -i escric Sílvia, amb accent a la primera «i», tal com mana la llengua de Pompeu Fabra- Morgan (Barcelona, 1923-Arizona, Estats Units, 2009) dedicà als periodistes del Diario de África, quan, l’any 1959, filmà a Tetuan, ciutat on aleshores jo residia i treballava de redactor al citat rotatiu, la pel·lícula Misión en Marruecos, al costat d’Alfredo Mayo.

D’aquesta foto, titllada d’«escandalosa» per la censura de l’Espanya franquista, vaig parlar-ne en un article, publicat al Diari de Girona el dia 15 del mes de novembre de l’any passat, on recordava que havia tingut el goig de conèixer personalment i fer amistat amb la bella i simpàtica Sílvia Morgan (que, en realitat, es deia Maria dels Àngels Borràs i Comas), en ocasió de l’esmentada filmació, realitzada a la ja antiga capital del Protectorat espanyol al Marroc (aleshores, tant aquest protectorat com el francès havien desaparegut, igual que la zona internacional de Tànger, i tot era el Regne del Marroc, governat pel monarca Mohamed V), article que vaig fer immediatament després d’haver-me assabentat de la trista notícia de l’òbit de l’estrella barcelonina, donada a conèixer pel mateix rotatiu gironí.

Segons el nebot de la Sílvia, el poeta, escriptor i economista Josep C. Vergés, fill de Josep Vergés, fundador del setmanari Destino i de l’editorial del mateix nom, que publicà l’obra completa de Josep Pla, Diari de Girona fou l’únic mitjà de comunicació de l’Estat espanyol que parlà del decès, a l’edat de 85 anys, de la seva tia, germana de la seva mare. Sílvia (al principi, Sylvia) Morgan debutà al cinema el 1943 i participà, al llarg de la seva carrera -finalitzada a començament dels anys 60-, en una trentena de pel·lícules, com ¿Crimen imposible?, el 1955, amb la qual guanyà, a Madrid, un importantíssim premi d’nterpretació, .

Josep C. Vergés agraí, en una carta oberta al Diari de Girona, l’emocionat record africà que jo vaig dedicar a Sílvia Morgan i que, un cop «jubilada» com a actriu -als seus 40 anys i escaig-, es casà amb el productor cinematogràfic S. Newman i se n’anà a viure a Roma, tot primer, i, més tard, al desert d’Arizona, on trobà la mort i rebé sepultura.

De forma totalment inesperada, remenant papers i documents antics que conservo dels meus vells temps de periodisme a l’Àfrica del Nord, he retrobat l’«escandalosa» foto dels anys 50 de Sílvia Morgan, que ja donava per perduda, cosa que em sabia molt de greu, i que, amb gran complaença, avui ofereixo als lectors del meu blog. La llavors popularíssima Sílvia -enguany, lamentablement, del tot oblidada- hi escrigué, tal com es pot comprovar, el següent: «Para los redactores de “Diario de África” con toda mi simpatía, Sílvia Morgan», després d’una entrevista que li féu Carlos de Yrissari, parlant els dos en català, i publicada parcialment, en honor d’ella, també en català.

I és que Carlos de Yrissari, igual que d’altres redactors de l’històric Diario de África (desaparegut cap a la meitat de la dècada dels 60), així com del seu gran suplement del dilluns, África Deportiva (aquest deixà de sortir el 1959), coneixia la llengua materna de Sílvia Morgan. Una llengua que, contràriament a allò que succeïa a l’Estat espanyol, els periodistes que treballàvem llavors als dos únics diaris hispano-marroquins que quedaven (un a Tànger, que era l’España, i l’altre a Tetuan), i que no trigarien gaire a veure’s forçats a plegar veles, podíem utilitzar, amb tota llibertat, al nou Regne del Marroc.


Emili Casademont i Comas