dimarts, 29 de maig del 2012

El gran Morera


Enric Morera i Viura, nat a Barcelona el maig del 1865 i traspassat a la mateixa ciutat el març del 1942, se n’ànà de molt jove a l’Argentina, on hauria pogut fer una extraordinària carrera musical. Però no trigà a tornar a la pàtria, ja que Catalunya el necessitava. La nostra música (llegeixi’s sardanes, cançons, etc.) corria el greu perill de perdre’s o de caure en la vulgaritat, en el mal gust. I és que la vinguda de fora s’havia apoderat dels teatres i «embaucava» la gent. Aleshores, arribà Morera, talmente com una força de la naturalesa, i la música catalana envaí, en poc temps, tot el país. Cap racó no en quedà exclòs.

Enric Morera harmonitzà les primeres cançons populars, cada una de les quals és una veritable obra mestra. Tots els més eximis poetes de l’època, sense excepció, treballaren per a ell. Àngel Guimerà, Joan Maragall, Jacint Verdaguer, Santiago Rusiñol, Ignasi Iglesias, Josep Carné, Apel·les Mestres, Joan Llongueras, Emili Guanyabens, Josep Maria de Sagarra (aquest més tard), etcètera, portaren els seus versos a «en Morera», com així tothom l’anomenava familiarmente, perquè els musiqués. Ah!, i també fo feren els destacats poetes rossellonesos Josep Sebastià Pons i Carles Grandó. I d’aquesta manera, com per art d’encantament, nasqueren L’alegria que passa, La nit de l’amor, La Baldirona…, fins que tot esclatà amb La Santa Espina, que havia de donar una raó de ser als catalans. Aquesta sardana, extreta de la rondalla del mateix títol, original de Guimerà (rondalla estrenada el 1907 al Teatre Principal de Barcelona i musicada, igualmente, per Morera), seria prohibida per les dictadures de Miguel Primo de Rivera i de Francisco Franco, ja que la consideraven «independentista».

Enric Morera compongué música de cambra, música simfònica, música religiosa, etc., a més de la que acabo d’esmentar. Fins i tot, el temptà la sarsuela, amb l’obra Canción del nàufrago. I també compongué -ara que ho recordo- una Missa de Rèquiem dedicada a la memòria del Gran Rei En Jaume, que sempre era cantada, durant els anys 20, a l’església barcelonina de Sant Felip Neri, en ocasió de celebrar-s’hi la missa pels difunts del Col·legi d’Advocats de la capital catalana.

D’altra banda, cal ressaltar que la sardana recobrà una dignitat que Pep Ventura, Josep Serra o Juli Garreta, per exemple, li havien donat, gràcies a les excepcionals peces de Morera: L’Empordà, Les fulles seques, La sardana de les monges, Davant la Verge… La llista és realment impressionant. Llàstima que ara, amb l’excusa que la joventut vol sardanes noves, les cobles toquin moltes vulgaritats, tret de les composicions d’alguns músics que segueixen les petjades «moreranianes».

I no puc deixar de consignar, abans d’acabar aquest article, que Enric Morera fundà, quasi alhora que es creava l’Orfeó Català, el cor Catalunya Nova, format únicamente i exclusivamente per homes, que ell anà a cercar pels barris obrers barcelonins. Era un temps en què els Cors de Clavé es desviaven un xic massa de la doctrina claveriana i el mestre Morera volia portar-los al lloc que Josep Anselm Clavé havia somiat.

Del Catalunya Nova, nascut el 1900 i desaparegut ara fa just un segle, que popularitzà d’allò més L’Empordà i que fou dirigit, en la seva etapa final, pel músic i compositor banyolí Cassià Casademont i Busquets, actualmente només en resta una bandera gloriosa. Una bandera tan alta, com bé algú ha dit, que ningú no la gosa escometre, com aquella pàtria de Ventura Gassol, l’autor de Les tombes flamejants, que ningú no la gosà enterrar…

Enric Morerra i Viura nasqué un 22 de maig, igual que Richard Wagner, el músic alemany del Rin. Tots dos tenien el mateix ideal, que no era altre que crear una música nacional, ben representativa dels pobles als quals pertanyien, cosa que, sens dubte, arribaren a aconseguir…



Emili Casademont i Comas
(“Diari de Girona”)

dissabte, 19 de maig del 2012

Rita Hayworth, la «Gilda»


El 14 de maig del 1987 (just ara s’acompleix un quart de segle), la famosa estrella cinematogràfica Rita Hayworth exhalà, a Nova York, el darrer sospir, a l’edat de 68 anys. Rita Hayworth era el nom artístic de Nargarita Cansino, filla de pare español i mare anglesa, si bé, a partir de la pel·lícula Gilda, que filmà el 1946, per a tothom fou la Gilda (la ge, com cal suposar, pronunciada en castellà), una dona d’una bellesa realment extraordinària, que es constituí en el símbol sexual d’aquella època, fins que n’aparegueren d’altres, com els de Marilyn Monroe i Brigitte Bardot, famoses estrelles també del Setè Art.

Campanya catòlica
en contra
En alguns països, la pel·lícula Gilda causà un gran escàndol i a Espanya fou qualificada de «greument perillosa» per l’Església catòlica. I tot perquè Rita Hayworth hi feia, en una escena musical, un petit «streep tease», consistent a treutre’s un guant. El règim franquista no prohibí l’exhibició pública d’aquesta destacada cinta nord-americana de cinema negre, però sí acceptà molt complagut que les autoritats eclesiàstiques de l’Estat hi engeguessin una sensacional campanya en contra, tot advertint que el fet d’anar a veure Gilda era pecat mortal. I allò motivà que moltíssimes persones, atretes per aquella «propaganda» tan ben orquestrada, omplissin les sales on es projectava el film, però que, en sortir-ne, expressessin la seva decepció, després d’haver comprovat que, tret del gairebé innocent «streep tease», no hi havia, de fet, res més d’anormal a la pel·lícula. Fins i tot, algunes d’aquelles persones, pertanyents al sexe masculí, es queixaven perquè la Gilda no havia mostrat ni un trist centímetre de les seves cuixes, que s’endevinaven fabuloses. D’altra banda, si bé Gilda posava en relleu que Rita Hayworth era una magnífica ballarina, cosa lògica tenint en compte els seus estudis de dansa ben aprofitats, en canvi no podia pas ser igual referent al cant, raó per la qual els productors de la pel·lícula optaren per canviar-li la veu de les melodies que hi interpretava, com la de la popular cançó Amado mío (he traduït el títol al castellà, perquè tothom entengui de quina es tracta), per la d’una acreditada cantatriu de parla anglesa.


Res de
l’altre món
No vaig poder assistir a l’estrena de Gilda a Girona. Però, posteriorment -després de la mort d’en Franco-, sí que he tingut ocasió de veure el film repetides vegades per TV i, fins i tot, algun cop dins un horari quasi infantil. L’última ha estat ara, fa ben pocs dies, ja que una cadena, per tal de commemorar el 25è aniversari del traspàs de Rita Hayworth, oferí la polèmica pel·lícula. I, malgrat que aquesta ja feia una estona que s’havia iniciat, no vaig dubtar a quedar-me davant el televisor per recordar-la. Així, vaig tornar a presenciar el cèlebre «streep tease» de Rita Hayworth i la no menys cèlebre bufetada que li «clavà» Glenn Ford, responent d’aquesta forma a les que ella li acabava de ventar. És clar que, per altra banda, vaig fixar-me molt en certs detalls de la cinta que, durant l’època franquista, podien molestar les nostres autoritats civils. O sigui, els de parlar de la derrota de l’Alemanya nazi, dels casinos de joc, etc. Tot plegat, i tornant a les escenes d’alt contingut eròtic, res de l’altre món. Escenes infinitament més dures i atrevides de sexe s’han pogut veure després -i encara se’n poden veure actualment- a les nostres sales de cinema.

A les acaballes de la decàda dels anys 50, per cert, i quan el Marroc ja era independent (a partir del 1956, es convertí en el Regne del Marroc), vaig enviar, des d’allà, un extens reportatge literari a la revista gironina Usted (llavors, jo exercia la professió periodística al Diario de África» i a l’África Deportiva), centrat primordialment en els films de la Bardot (Et Dieu…créa la femme  n’era un) que es  proyectaven a les pantalles marroquines, amb total i absoluta llibertat. Però la censura franquista que imperava a l’Estat espanyol -durà del 1939 al 1977- obligà a retocar algunes fotos que acompanyaven el meu reportatge literari, ja que, al seu entendre, ensenyaven determinades parts del cos de la BB, que atemptaven la moral, malgrat que jo havia tingut prou cura a l’hora de seleccionar-les. Així funcionaven aquí les coses, fet que explica el perquè fou molt modificada, l’any 1946, la publicitat gràfica favorable a l’estrena de Gilda.

Còpia fílmica
enterrada als Andes
Rita Hayworth, que havia estat casada cinc vegades (una d’elles amb el príncep Alí Khan), cap al 1970 començà a notar els símptomes de la malaltia de l’Alzheimer. I ja escassa activitat cinematogràfica pogué continuar realitzant la gran estrella, atès que, de mica en mica, anà perdent facultats i li costava memoritzar els textos. Pel febrer del 1987, la Gilda caigué en un estat de «semicoma», del qual ja no es recuperà, i el 19 de maig d’aquell mateix any rebé sepultura, després d’haver assolit, quatre dècades abans, una popularitat realment immensa, gràcies -o per culpa- de Gilda.

Una popularitat que féu que el nom de l’artista fos escrit en una bomba atòmica, fet que a ella li desagradà moltíssim, tenint en compte el seu tarannà pacifista, i que una còpia de la pel·lícula Gilda s’enterrés a la serralada dels Andes, on fou portada en una «histèrica expedició», a fi que, en cas d’un desastre nuclear, pogués ser conservada...

                                              
               
Emili Casademont i Comas

divendres, 11 de maig del 2012

L’autor de «Les flors de maig»


     Part superior del monument barceloní dedicat a Clavé
Josep Anselm Clavé fou, sens dubte, un dels grans músics populars de la Renaixença. Creador de la Federació de Cors l’Euterpe, els quals assolirien la fama com a Cors d’en Clavé, arrencà els obrers de l’ambient miserable de les tavernes i, amb músiques senzilles i cançons amoroses, els donà una ocasió de ser feliços. Clavé nasqué pobre i desventurat. Però, gairebé cec i condemnat a la caritat pública, lluità sempre coratjosament. I així, després de patir penes de presó i d’exili per les seves activitats de tipus polític, rebé tots els honors que un home pot desitjar, fins al punt de ser festejat per una reina d’Espanya, ell que fou, en tot moment, un republicà convençut i fidel als seus ideals. A tall d’anècdota, cal assenyalar que un governador regalà a J. A. Anselm Clavé, al final d’un concert memorable, un rellotge d’or, el qual s’aturà just al mateix instant que el cor de l’il·lustre músic deixava de bategar el 24 de febrer del 1874 a Barcelona, ciutat on havia vingut al món el 21 d’abril del 1824.

De formació completament autodidacta, Clavé, obligat a abandonar als 17 anys l’ofici de torner a causa de la seva malaltia ocular, començà a cantar, acompanyat-se d’una guitarra (havia aprés, així mateix, a tocar el violí i algun altre instrument musical,) pels cafès barcelonins. I fou després de passar un període de temps pres a la fortalesa militar de Ciutadella (Illes Balears), com a conseqüència d’haver participat en un moviment revolucionari, que emprengué la seva tasca a favor de la classe obrera, tot creant la primera coral, que tants imitadors i seguidors hauria de tenir arreu de casa nostra i de més lluny encara, sota el lema de «Progrés, Virtut i Amor», que s’adiu amb l’apostolat maçònic, per bé que no se sap del cert si ell, fundador d’un important moviment associatiu, era maçó, malgrat que hi ha constància que la seva filla Anna Maria, notable pianista, pertanyia a una lògia. Josep Anselm Clavé, en el terreny de la política, i sempre al servei del republicanisme d’esquerres, hi exercí càrrecs destacats, com el de president de la Diputació de Barcelona i el de governador de diferents ciutats, com la de Castelló de la Plana, a part de col·laborar en diverses publicacions de signe republicà.

Programa de l’antic homenatge dels Cors de Clavé a Salvador Dali
L’obra musical de Clavé, al contrari de la seva curta vida, és molt dilatada. Compongué, posant-hi també la lletra, car era un inspirat poeta, moltes cançons -per a coral, sobretot-, algunes de les quals encara avui dia interpreten les nombroses formacions corals de Catalunya, on té una infinitat de carrers i places de ciutats i pobles dedicats, així com monuments que, a la seva memòria, se li han aixecat. Unes cançons, plenes de genialitat, com La Maquinista, Les flors de maig, Els néts dels almogàvers» o Els Xiquets de Valls.

Referent a aquesta última, cal dir que part dels seus compassos fou utilitzada per Amadeu Vives, per tal de fer un himne (El cant del poble, amb lletra del poeta Josep Maria de Sagarra) que Ventura Gassol (quan l’autor de Les tombes flamejants tornà del seu primer exili, l’any 1930, un cop caiguda la dictadura del general Miguel Primo de Rivera) volia que substituís Els Segadors com a l’oficial de Catalunya, perquè al·legava que aquest era massa bel·licós. Però els catalans es negaren al canvi, tot i comptar amb el vistiplau de Francesc Macià, qui, al cap de pocs mesos, esdevindria president de la Generalitat. No obstant això, molta gent aprengué i entonà El cant del poble, a part de ser enregistrat en disc diverses vegades (cosa que, a partir de la mort d’en Franco, es repetí) i arribà a assolir força popularitat.
  
Parlem, però, de Les flors de maig. Aquesta composició coral de Clavé, que data del 1858, és, en opinió d’alguns prestigiosos musicòlegcs, la millor del seu repertori. I pot ser molt bé que sigui així, malgrat que en té d’altres que posseeixen igualment un altíssim grau de qualitat. Les flors de maig comença dient: «Prop del riu hi ha una verneda,/ i un saló enmig sa espesura/ amb catifes de verdures i/ amb sofàs de troncs de faig». I, a continuació (reproduiré només aquest fragment, per tal de no allargar-me massa), diu: «Lloc agrest a on van les nines/ i on besant sa cara hermosa/ les confon l’aura amorosa/ amb les flors del gentil maig./ I els ocells busquen son niu/ entremig del bosc joliu,/ entremig de la verneda,/ entremig del bosc joliu». Cal advertir que Les flors de maig té una altra lletra, totalment diferent de la de Josep Anselm Clavé, obra d’algun graciós, mancat de la més mínima gràcia. Una lletra de tan pèssim mal gust que, com és lògic, no goso transcriure’n ni una petita mostra. Només diré que figura, penjada a Internet, en una mena d’antologia de «cançons porques».

             «Temps de flors», en un vell carrer gironí
El maig és l’època de les flors. I per això -aprofitant que a Girona ara se celebra el tradicional «Temps de flors»-, he considerat oportú evocar l’autor de Les flors de maig. O sigui, d’aquesta formosa cançó de caire popular que, al cap de més d’un segle i mig de la seva estrena, es manté encara ben fresca i ufana, fet que hom pot comprovar, sense esforçar-s’hi gaire, quan la canten les nostres corals. Sobretot, quan, en el decurs del cinquè i primaveral mes de l’any, ho fan joiosament.

         Disc antic, amb «Les flors de maig», enregistrat per l’Orfeó Català

Emili Casademont i Comas

divendres, 4 de maig del 2012

El «Sant de Vallvidrera»


    Jacint Verdaguer, en un retrat al carbó fet per Ramon Casas
Fou el dia 10 de juny del 1902, quan mossèn Cinto Verdaguer retornà la seva ànima a Déu, a Vallvidrera, i entrà en la immortalitat, després d’haver nascut, a Folgueroles -ben a prop de Vic-, el 17 de maig del 1845. Amb l’òbit de l’autor de L’Atlàntida i Canigó, víctima de la tuberculosi i del drama que patí, es perdia la trilogia dels creadors d’un dels moviments poètics més extraordinaris de la història de Catalunya. Els altres dos que restaven vius, Àngel Guimerà i Joan Maragall, els autors de La Santa Espina i el Cant Espiritual, respectivament, se n’anaren d’immediat a Vallvidrera i deixaren, als peus de Jacint Verdaguer, un ram de ginesta florida, collida als boscos vallvidrerencs, vora la Vil·la Joana, on el capellà acabava d’exhalar el darrer sospir, boscos que tantíssim l’havien arribat a inspirar.
  
A Barcelona, durant molt de temps, hi hagué allò que en deien «El cas de mossèn Cinto», cas, per cert, tal com em deia Isabel-Clara Simó, autora d’un llibre titulat El mossèn, basat en la vida de Verdaguer i ofert radiofònicament per capítols, que encara no s’ha tancat, car la meva estimada i admirada amiga rebé moltes pressions perquè no aprofundís gaire en el tema. Es veu que els descendents dels enemics del capellà tracten d’impedir que es parli dels motius que impulsaren els seus avantpassats, membres de la classe alta barcelonina, a procedir d’aquella estranya manera.

Isabel-Clara Simó i Emili Casademont
A Jacint Verdaguer, l’acusaren de totes les malifetes imaginables i inimaginables. I quan les acusacions es fonien com la neu de les muntanyes davant l’evidència i la veritat, els seus enemics trobaven nous sistemes per continuar difamant-lo, com el de dir que el sacerdot era un dement, al qual calia asilar. La gent senzilla es demanava el perquè d’aquelles calúmnies i qui les orquestrava I és que li constava que mossèn Cinto era inofensiu. A més, no ambicionava ser canonge, bisbe o cardenal, perquè sabia que tenia el seu lloc al cel, a la dreta de «Déu lo pare».

Verdaguer, quan, sense cap explicació, fou destituït com a almoiner del Marqués de Comillas, ja era el poeta místic de Catalunya per excel·lència. I immediatament després d’aquella destitució, se l’acusà de practicar l’exorcisme i de malbaratar els diners que li havien estat confiats. Així, l’exiliaren al Santuari de la Gleva i, posteriorment, intentaren internar-lo al manicomi de la capital d’Osona. Però ell fugí i es refugià a casa d’una família castellana humil, a la qual abans havia ajudat, establerta a la Ciutat Comtal. Llavors, tot anà molt de pressa. La policia hi intervingué, amb el propòsit de detenir el sacerdot, i li prohibiren dir missa. Mossèn Cinto escrigué articles, així com un famós llibre, el titulat En defensa pròpia, que revelaren al públic el drama que patia. A Barcelona i tot Catalunya, a més de les terres espanyoles i franceses, l’opinió es dividí en dos bàndols. Per a uns, era un boig o un estafador, mentre que, per a d’altres -els més nombrosos-, un sant i un màrtir, i els veritables catalans veien en ell el geni que un dia els representaria en el món de l’art, de la cultura i de la fe. Al final, gràcies als Agustins de l’Escorial, li tornaren la llicència per oficiar la missa, cosa que féu a l’església barcelonina de Betlem.

                  La Vil·la Joana, avui convertida en Museu Verdaguer
Jacint Verdaguer deixà d’existir a dos quarts de sis de la tarda d’aquell 10 de juny del 1902, repeteixo, a la vista de les muntanyes de Montserrat i del Montseny, que perdien el seu poeta, però que, per contra, guanyaven un sant. L’alcalde de Barcelona, acompanyat de gent armada, arribà just a temps a la Vil·la Joana per anul·lar un testament infamant que havien obligat que mossèn Cinto redactés, tot pregant-li que en redactés un de nou, el de debò, prec que, amb tots els coneixements, ell atengué.

La premsa madrilenya de l’època -la tinc, en bona part, davant meu, quan escric aquest article- no s’arribava a explicar el «cas Verdaguer». Més tard, s’ha dit que es tractà d’una venjança del Marqués de Comillas i els seus «aliats», perquè mossèn Cinto, com a bon cristià que era, li recriminà l’inhumà negoci que feia amb el tràfic d’esclaus, ja que els vaixells de la seva propietat realitzaven constants viatges a Amèrica. No es pot descartar, en absolut, aquesta possibilitat. El que sí que es pot ben assegurar, en canvi, és que tots els periòdics, tant d’aquí com de fora, quan Verdaguer morí, lamentaren la pèrdua d’una extraordinària figura literària i poètica, tot ressaltant després l’enterrament de les seves despulles, el més multitudinari registrat fins aleshores a Barcelona, presidit per les primeres autoritats de la ciutat i el ministre d’Instrucció Pública de l’Estat espanyol, en representació del rei Alfons XII, monarca que havia atorgat a mossèn Cinto, quan encara respirava, una important condecoració, la qual obligava a tractar-lo d’excel·lentíssim senyor.

Aquesta és, en síntesi, la història del drama d’un modest capellà, anomenat per alguns el «Sant de Vallvidrera», glòria de les lletres catalanes, nat un mes de maig i traspassat un mes de juny, donada com a certa pel poble normal de l’època. Igual que, actualment, per Isabel-Clara Simó i diversos estudiosos, com jo, de l’assumpte.

Mossèn Cinto, instants després de morir


Emili Casademont i Comas