diumenge, 29 d’abril del 2012

El miracle anunciat pels maies


Hi ha una quarteta de les profecies de Michel de Nostradamus, el cèlebre i antic metge, astròleg i vident francès, originari de la Provença, que, segons la interpretació que alguns n’han fet, diu que arribarà un moment (Nostradamus no hi posa, com de costum, cap data), en què els éssers humans patiran una fam mai vista, seguida d’una guerra realment terrible, ja que s’ajuntaran la Xina, Rússia, l’Índia i els països àrabs, principalment, per tal d’imposar a Occident el seu total domini. Alguns estudiosos de l’obra de Michel de Nostradamus van força més enllà i, d’aquesta manera, arriben a assegurar que la ciutat de Nova York, pels efectes del citat i terrorífic conflicte bèl·lic, acabarà essent destruïda per complet.

No em negareu, benvolguts lectors, que la interpretació d’aquesta quarteta indueix a fer pensar seriosament en l’època actual, ja que la situació en la qual es troba «embolicada» la humanitat corre el risc de desembocar en un desastre de magnituds enormes. No oblidem que Nostradamus encertà plenament el desenllaç de la Segona Guerra Mundial, amb la cruenta derrota de l’Alemanya nazi, fet que provocà que Hitler, abans del seu fracàs i coneixedor de la profecia del doctor Michel, ordenés cremar tots els seus llibres. Per això, el metge i astròleg francès, que preveia el que passaria en aquest i en d’altres casos similars, els redactà d’una forma una mica estranya, a fi que tan sols els poguessin entendre, esmerçant-hi considerables esforços, unes escasses persones, entre les quals, per casualitat, figurà un espaviladíssim fanàtic del nazisme, que s’afanyà a comunicar-ho al Fhürer. I per això, també, quan s’ha produït quelcom de transcendent, hom sol dir que «Nostradamus ja ho havia deixat escrit», després de repassar les prediccions fetes per aquest.
  
Per altra banda, cal consignar que, en les profecies de Michel de Nostradamus, hi ha una quarteta que esmenta bastant directament -al contrari de les restants- els culpables del seu anunciat desastre mundial, cosa que, sens dubte, lliga a la perfecció, pel que estem veient i vivim, amb la delicada situació econòmica i política present. És aquella que, d’acord amb la interpretació que alguns n’han fet, diu que «arribarà el dia en què ningú ja no creurà en els polítics ni en els economistes, ja que la gent, farta dels seus discursos autointeressats i mentides, els girarà l’esquena i es negarà a seguir-los». Una interpretació de la citada quarteta, quasi idèntica a la de l’original. Tan idèntica que sembla, pràcticament, calcada.

No fa gaire, durant els dies de Setmana Santa, poguérem veure com moltes cadenes de televisió (potser, per omplir les seves programacions, afectades per les  vacances del personal) s’ocuparen no de les profecies de Nostradamus, sinó de les dels maies, atès que una d’aquestes últimes té data fixada i, per cert, ben propera, puix que s’escau cap a finals de l’any 2012 en curs. Així, segons els maies, que eren uns grans savis, el món que coneixem -un món ple d’injustícia i governat per una colla de «pillets»- s’acabarà el 21 de desembre. Però no pas com a conseqüència de cap guerra terrorífica, sinó a causa d’un espectacular i pacífic canvi de mentalitat de la humanitat. Cal advertir que Nostradamus també assenyala que el món, després de la colossal desfeta, continuarà existint, sota una mentalitat ben distinta, fins al dia del Judici Final, dia que només el Totpoderós, com és lògic, sap quin serà.
 
Però tornem als maies. Els maies, un grup ètnic originari de la regió que actualment abraça el sud de Mèxic, Guatemala, Belitza, El Salvador i Hondures, molt abans que els espanyols arribessin a aquelles terres americanes havien ja aconseguit assolir un enorme desenvolupament social, polític i econòmic. L’època que podríem qualificar de «gran esplendor maia», segons els historiadors, cal situar-la entre els anys 200 i 900 després de Crist. Els maies, que eren molt avançats en tot, foren els primers a usar la paraula «segle» per indicar un període de temps de cent anys. Bons coneixedors de les matemàtiques i de les altres ciències, els seus estudis sobre l’Univers (i sobretot, sobre el Sol) es traduïren en la confecció d’un calendari perfecte. Tan perfecte que mai, com aquell qui diu, no ha conegut cap error. Així, mitjançant aquest calendari, els maies sempre han pogut saber, amb antelació i exactitud, què havia d’ocórrer al planeta Terra (inundacions, terratrémols, etc.), com també els importantíssims danys causats per la irresponsabilitat humana -i que encara continua causant, per desgràcia- en el mediambient, en la capa d’ozó, etcètera.

El nostre món d’odi i materialisme, segons els maies, finalitzarà el 21 de desembre d’aquest any. I, a continuació, la bona harmonia entre tota la gent, presidida pel seny, començarà a regnar damunt la faç terrenal. Aquest és el miracle, el gran miracle!, anunciat per ells. Un miracle que, sincerament, costa un xic de creure que pugui arribar a obrar-se, a convertir-se en una desitjada i bella realitat. Però cal, amb molt d’optimisme, no perdre l’esperança que la meravellosa profecia maia s’acompleixi.



Emili Casademont i Comas
(“Diari de Girona”)

divendres, 20 d’abril del 2012

El cas sant Jordi


S’escau parlar avui del cas sant Jordi, ja que dilluns vinent serà la diada d’aquest popularíssim sant, patró de nombrosos països -entre els quals, Catalunya-, eliminat pel Vaticà, ara fa més o menys mig segle, tot al·legant que es tractava d’un personatge que mai no havia existiit, al·legació que topava frontalment amb l’afirmació feta per l’antic i prestigiós cronista oriental Faust Buzand. O sigui, que hi hagué un bisbe, sant Grígoris (sant Gregori), introductor de les idees del cristianisme a les terres russes del Daghestan, que era, en realitat, sant George (sant Jordi), mort l’any 303, de forma violenta i en plena joventut, per decisió del rei persa Dadià. Aquesta versió sobre sant Grígoris, corroborada pels historiadors romans contemporanis, s’acceptà, durant força temps, tant a Orient com a Europa, sense la més mínima discussió.

Altrament, segons diverses fonts històriques, els antics temples coneguts avui com a temples de Sant Jordi -el que féu construir Constantí el Gran, per exemple-, eren anomenats de Sant Grígoris, car els noms Grígoris i George quasi no es diferenciaven en res, tant pel que fa a la pronunciació com a l’escriptura. Més endavant, però, asseguren, aquests mateixes fonts, que s’utilitzà el de George, de manera generalitzada, atès que la pronunciació s’associava més amb l’idioma grec que no pas amb el llatí, i l’adoració a sant George anà creixent arreu del món cristià, alhora que sorgiren moltes llegendes «santgeorgianes», la més famosa de les quals és la del drac i la princesa. Una llegenda que, al principi, era força diferent de com, actualment, la coneixem (i que representen a la vila tarragonina de Montblanc cada 23 d’abril), puix que sant George, sempre d’acord amb el que afirmen les citades fonts històriques, no matà pas cap drac, sinó una serp enorme, en un «fet d’armes», on no hi hagué cap princesa per defensar, ni tampoc cap rosa vermella per fer bonic.

Aquelles llegendes, procedents d’Orient, no trigaren a preocupar seriosament l’Església romana, ja que, gràcies a sant George, molta gent oriental conegué la imatge d’un Déu Celestial i el simbolisme de la creu. I per això, indiquen alguns llibres d’història, se celebrà el I Concili de Roma, on s’ordenà que es parlés poc de sant George, al mateix temps que es prengué l’acord de fer-ne una biografia, en la qual s’incorporaria el fals martiri que patí George per ordre de Dioclecià, fals martiri confirmat per diversos biògrafs d’aquell emperador romà, com Eusebi i Lactanci, que assenyalen que «l’experimentat guerrer», a part de no figurar en els Annals de Roma entre la gent executada, tindria llavors uns 9 o 10 anys. D’altra banda, determinats investigadors moderns, asseguren que el Vaticà sempre ha intentat fer desaparèixer, sense èxit, els documents que parlen de sant George i del seu origen rus, conservats en països que aconseguiren eludir la seva influència. A més, resulta molt sospitós, afegeixo jo, el fet que no hi hagi hagut cap Papa portador del nom George.

Fent un incís, cal dir que a Catalunya, contràriament al que ha succeït i succeix a d’altres països, per Sant Jordi mai no ha estat festa, ja que, si bé les Corts Catalanes, reunides al cor de la catedral de Barcelona l’any 1459, manaren que, el 23 d’abril, ningú no treballés, la gent en «passà» olímpicament. I fins més tard, molt més tard, no començà a celebrar-se, per la diada de Sant Jordi, una fira de roses, qualificada de «fira dels enamorats», perquè, tal com relata Joan Amades al Costumari Català, «hi anaven .les parelles de promesos, els nuvis i els qui feia pocs anys que eren casats, i era costum que ells firessin llurs companyes amb un ram de roses», costum que, a poc a poc, s’anà estenent, tot arribant a ser practicat avui arreu de casa nostra, on el «cavaller» sant Jordi ha esdevingut el patró dels enamorats.

Tornant a Faust Buzand, convé remarcar que aquest menciona, en les seves cèlebres cròniques, el lloc on morí sant George, citat igualment en algunes obres sèrbies, croates, búlgares i anglosaxones, lloc que no és altre que un que hi ha ben a prop de la ciutat de Derbert (al Daghestan), en què el sant, lligat a la cua d’un cavall salvatge que corria com un mal esperit, fou arrossegat per un terreny ple de pedres punxegudes, terreny on se l’enterrà i on s’edificà i se li dedicà, posteriorment, un temple. La suposada sepultura de sant George (localitzada fa tres lustres per un grup d’investigadors, encapçalat pel catedràtic i director de la Fundació Benèfica Sant Jordi, M. Adjev, segons publicà la revista Más Allà de la Ciencia, en el seu moment), es troba situada en un llogarret antigament denominat Yalgan, nom que prové de la vella paraula turca «yargan», que significa George, i els musulmans de Yalgan estan convençuts que allà hi ha les despulles (que encara s’estan cercant, suposo) d’un sant que consideren també seu. Un sant que, per pertànyer a l’Església ortodoxa, sempre fou menyspreat pel Vaticà, fins al punt de treure’l del calendari catòlic, malgrat les protestes que el fet aixecà, protestes que, al final, obligaren les autoritats eclesiàstiques romanes a tornar-li a posar de nou, però sense «pintar-hi» gaire res.
  
                             

Emili Casademont i Comas

dissabte, 14 d’abril del 2012

Carrasco i Formiguera volia una Catalunya lliure


Manuel Carrasco i Formiguera
No fou fins després del decès del general Francisco Franco que vaig poder publicar un article a la premsa (a l’avui desaparegut bisetmanari 9País, concretament, cofundat i dirigit per mi), recordant  i exalçant alhora la figura de Manuel Carrasco i Formiguera, l‘advocat i polític barceloní, dirigent d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC), fet presoner l’any 1937 pels franquistes -ara fa, per tant, tres quarts de segle-, quan es traslladava, en companyia de la seva família, a bord d’un vaixell mercant, des del port francès de Baiona fins al de Bilbao, ciutat que encara era republicana, vaixell atacat, enmig d’una gran batalla naval, pel Canarias.

De Carrasco i Formiguera, me n’havia parlat bastant un personatge gironí de la seva època, el músic, escriptor i també polític Josep Fontbernat, amics i companys ambdós en la lluita contra dues dictadures, malgrat militar en partits diferents. En la primera, la del general Miguel Primo de Rivera, el mestre Fontbernat féu molt de «rebombori», atès que, trobant-se ja exiliat a França, s’uní a Francesc Macià i participà, de forma molt activa, en els històrics fets de Prats de Molló, mentre que en Carrasco s’hi distingí, en aquella lluita contra un règim que odiava Catalunya i que comptava amb el beneplàcit del borbó Alfons XIII, sense moure’s de casa nostra, com ho posa en relleu, per exemple, el fet que fos engarjolat una temporada per haver-se publicat unes caricatures crítiques amb el «primoriverisme» al setmanari L’Estevet, fundat i dirigit per ell mateix l’any 1922, revista que gaudí moltíssim del favor del públic, especialment  del juvenil.


El 14 d’abril del 1931, Carrasco i Formiguera, segons explicaria més tard  l’historiador Hilari Raquer, arribà exultant al domicili familiar, tot dient a la seva esposa i els seus fills que l’esperaven: «Ja em puc morir! He vist Catalunya lliure». L’home venia de la plaça Sant Jaume, on Macià havia proclamat l’estat català dintre d’una federació de repúbliques ibèriques. I com a conseqüència d’aquella proclamació feta per l’«Avi», tombada al cap de poquíssimes dates a Madrid pels dirigents de la nova República espanyola, Manuel Carrasco i Formiguera fou nomenat conseller del primer i efímer govern de Francesc Macià, on es féu càrrec de la conselleria de Sanitat i Beneficència, conselleria a la qual, per cert, Fontbernat s’incorporaria breument, durant la difícil època del president Lluís Companys, després que aquest el fes alcalde de Barcelona (era regidor de l’Ajuntament), funció que exercí de forma accidental al llarg d’uns dies, i abans de posar-lo definitivament al capdavant de la Direcció General de Radiodifusió de la Generalitat.

Carrasco i Formiguera, elegit diputat a les Corts Espanyoles per la circumscripció de Girona el 1932, es destacà a Madrid defensant la integritat de l’Estatut de Núria i la llibertat religiosa. Aquell any, però, fou expulsat del partit en què militava, el d’Acció Catalana, juntament amb altres membres del seu sector catòlic, tot ingressant a Unió Democràtica de Catalunya, formació política de dretes acabada de crear. I iniciada la Guerra Civil, el 1936, es mantingué lleial a la República, sense abandonar la seva ideologia democristiana, fet que li comportà ser perseguit pels anarquistes i comunistes, raó per la qual se n’anà al País Basc, on col·laborà amb el govern del president Aguirre. Aquell exili voluntari de Carrasco i Formiguera tingué una curta durada, ja que, ocupada Guipúscoa pels franquistes, ell tornà a Barcelona el febrer del 37, on fou de nou perseguit, cosa que l’obligà a marxar cap a Bilbao, en companyia de la seva família, com a ambaixador oficiós de la Generalitat. Però, tal com he descrit més amunt, Carrasco tingué la dissort de ser detingut pels sublevats contra el legítim govern de la Segona República espanyola, jutjat (¿) i condemnat a morir afusellat, sentència que no s’acomplí fins el 9 d’abril de l’any següent, atès que moltes personalitats mundials, començant pel papa Pius XII, sol·licitaren a Franco clemència per a Manuel Carrasco i Formiguera, petició a la qual el dictador -que odiava els catalans tant o més que Primo de Rivera, el seu antecessor-, es negà a escoltar, tot signant, amb la seva pròpia mà, l’ordre d’execució.
                       
L’historiador, advocat i polític Josep Benet deixà, en el moment del seu òbit, una biografia força enllestida sobre Carrasco i Formiguera. Assegut al seu costat, en un sopar d’amics celebrat alguns anys abans, li vaig preguntar quan veuria la llum pública, i ell em respongué que desitjava que tots els detalls relatius a la vida d’aquell gran polític català, honrat fins al moll de l’os, catòlic convençut i que morí màrtir, fossin ben contrastats. «Va ser, el seu judici -afegí-, un judici ple d’irregularitats contra un home de bé que volia el millor per al seu poble, per a la seva estimada Catalunya». Posteriorment, algú m’assegurà que les últimes paraules que pronuncià Manuel Carrasco i Formiguera, en l’instant de ser passat per les armes -assassinat, més ben dit- foren les següents: «Jesús, Jesús. Visca Catalunya lliure!». Unes paraules ben definitòries, sens dubte, de la seva extraordinària i exemplar personalitat.
                     
Josep Benet
                                             
               
Emili Casademont i Comas

dissabte, 7 d’abril del 2012

Les caramelles i els caramellaires

Creia mossèn Cinto Verdaguer que les caramelles, que es canten per Pasqua de Ressurrecció (abans, ja al vespre del Dissabte de Glòria, quan aquest encara no s’havia transformat en Dissabte Sant), nasqueren pels voltants del vell santuari de la Mare de Déu  del Mont, situat al cim de la muntanya que s’aixeca entre l’Alt Empordà i la Garrotxa, santuari o ermita on ell féu estada i escrigué alguns passatges del seu immortal poema Canigó. I creia també el nostre poeta místic, i així ho exposà d’una manera tan càlida com florida, que, des d’allà dalt, aquelles cançons, dedicades a la Verge Maria i interpretades per uns humils pastors i bosquerols, «saltaren» després a la plana i que, de mica en mica, s’hi anaren escampant, fins arribar, a més del veí Rosselló, a les Illes Balears i tot.

Bé podria molt ben ser, sens dubte, que les caramelles haguessin pres quelcom de la seva fesomia a l’ombra de la muntanya del Mont. I és que un dels cultes gentilicis més estesos pels pobles camperols, vassalls de l’antiga Roma, era el de la deessa Ceres, divinitat de les gramínies -i, especialment, del blat-, a la qual hom dedicava santuaris en indrets fèrtils, enmig de camps i, amb preferència, en punts alterosos. Les ofrenes de fruits de la terra, particularment de pa, posades dins de cistelles ben tapades i anomenades «mundus cereci», és a dir, cistelles d’ofrenes a Ceres, constituïen, pel que se sap amb certesa, una nota destacada del seu culte. Per tant, és més que probable que, al cim del Mont, hi hagués hagut un temple de l’esmentada deessa, santificat i consagrat després pel cristianisme a la Mare de Déu, que el «mundus» o cistella es convertís en «món» i que la traducció cristiana i catalana del «mundus cereci» sigui la de la Mare de Déu del Món.

I és que cal tenir moltíssim en compte que la Mare de Déu del Mont és anomenada, en vells documents, «del Món» i no pas «del Mont», denominació aquesta última que els catalans degueren posar-li, motivats pel fet de trobar-se la seva ermita ubicada en una muntanya. Per això, si veiem que algú escriu Mare de Déu del Món -cosa que sol sovintejar-, no ens hem pas d’escandalitzar, ja que el més segur és que, voluntàriament o involuntàriament, ho fa de forma correcta. I pel que respecta al nom caramella, convé consignar que hi ha qui suposa -i sembla que no va pas gens errat- que és una deformació del mot «camarella», donat a un antic instrument de música que acompanyava els cantaires, mentre aquests anaven de casa en casa, de pagesia en pagesia, entonant caramelles i demanant almoina, consistent, sobretot, en ous. D’aquí podria venir, per cert, allò dels populars ous de Pasqua.

A Barcelona, les caramelles no es generalitzaren fins cap allà l’any 1900. Però, per poder arrelar a la capital catalana, hagueren de prendre una fesomia ben diferent de la que tenien. I així, «abandonant» la Mare de Déu, els caramellaires entonaven cançons de caire satíric i polític. A més, moltes de les societats corals de Josep Anselm Clavé sortien a «fer caramelles», interpretant peces de no gaire bon gust, pels cafès i teatrets, així com per d’altres locals d’oci dels barris, i alguns grups solien anar a cantar «serenates» davant les cases habitades per noies -fadrines, en la seva majoria- que feien de bon veure.

De principis del segle XX és el cèlebre cuplet de la compositora olotina Càndida Pérez, al qual posà lletra «Joan Misterio», pseudònim de Joan Casas i Vila, que s’enceta així: «Al cel brillaven milers d’estrelles,/ era de Pasqua l’hermosa nit,/ el vent llençava les caramelles,/ cançons alegres entre el brogit». Aquest cuplet, titulat Les caramelles i estrenat per Pilar Alonso, el novembre del 1919, al barceloní Teatre Eldorado de la plaça de Catalunya, seria més endavant -ja en temps força actuals- interpretat exitosament per Núria Feliu i Rocío Romero i Grau, entre d’altres cantatrius, i evoca un xic tota aquella època caramellaire de Barcelona, tal com pot apreciar-se per la lletra que ve a continuació: «Quan el meu nòvio, que era el solista/ de l’Aliança del Poble Nou,/ sèrio lluïa sa veu d’artista,/ estava el barri ple com un ou./ I jo escoltava des del balcó/ les dolces notes d’eixa cançó: / Per tu, tan sols per tu, xamosa nina,/ d’amor ardent el meu cor sent un goig diví!/ Que és gran l’estimació que en mi domina,/ ja ho comprendràs quan estaràs/ soleta amb mi. Ai, sí!».

Això és un ínfim i innocent exemple del que, aleshores, succeïa al Cap i Casal. Posteriorment, però, la situació es normalitzà i, en conseqüència, per les places i carrers barcelonins es tornaren a cantar els goigs de la Mare de Déu del Roser, els de la Mare de Déu del Mont (o els de la Mare de Déu del Món, com tot fa creure que així caldria dir-ne) i els de la Mare de Déu de Núria. A Palau-sacosta, poble avui agregat a la ciutat de Girona, jo recordo que, durant els anys 50, els caramellaires hi entonaven, al final, el darrer dels citats goigs, mentre esperaven que els amos o masovers de les pagesies, que els havien escoltat embadalits, es mostressin la mar de generosos i que, com a premi a la seva actuació, els omplissin bé la cistella.

       Monument a Jacint Verdaguer, erigit al Santuari de la Mare de Déu del Mont

Emili Casademont i Comas     
(“Diari de Girona”)