dissabte, 14 d’abril de 2012

Carrasco i Formiguera volia una Catalunya lliure


Manuel Carrasco i Formiguera
No fou fins després del decès del general Francisco Franco que vaig poder publicar un article a la premsa (a l’avui desaparegut bisetmanari 9País, concretament, cofundat i dirigit per mi), recordant  i exalçant alhora la figura de Manuel Carrasco i Formiguera, l‘advocat i polític barceloní, dirigent d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC), fet presoner l’any 1937 pels franquistes -ara fa, per tant, tres quarts de segle-, quan es traslladava, en companyia de la seva família, a bord d’un vaixell mercant, des del port francès de Baiona fins al de Bilbao, ciutat que encara era republicana, vaixell atacat, enmig d’una gran batalla naval, pel Canarias.

De Carrasco i Formiguera, me n’havia parlat bastant un personatge gironí de la seva època, el músic, escriptor i també polític Josep Fontbernat, amics i companys ambdós en la lluita contra dues dictadures, malgrat militar en partits diferents. En la primera, la del general Miguel Primo de Rivera, el mestre Fontbernat féu molt de «rebombori», atès que, trobant-se ja exiliat a França, s’uní a Francesc Macià i participà, de forma molt activa, en els històrics fets de Prats de Molló, mentre que en Carrasco s’hi distingí, en aquella lluita contra un règim que odiava Catalunya i que comptava amb el beneplàcit del borbó Alfons XIII, sense moure’s de casa nostra, com ho posa en relleu, per exemple, el fet que fos engarjolat una temporada per haver-se publicat unes caricatures crítiques amb el «primoriverisme» al setmanari L’Estevet, fundat i dirigit per ell mateix l’any 1922, revista que gaudí moltíssim del favor del públic, especialment  del juvenil.


El 14 d’abril del 1931, Carrasco i Formiguera, segons explicaria més tard  l’historiador Hilari Raquer, arribà exultant al domicili familiar, tot dient a la seva esposa i els seus fills que l’esperaven: «Ja em puc morir! He vist Catalunya lliure». L’home venia de la plaça Sant Jaume, on Macià havia proclamat l’estat català dintre d’una federació de repúbliques ibèriques. I com a conseqüència d’aquella proclamació feta per l’«Avi», tombada al cap de poquíssimes dates a Madrid pels dirigents de la nova República espanyola, Manuel Carrasco i Formiguera fou nomenat conseller del primer i efímer govern de Francesc Macià, on es féu càrrec de la conselleria de Sanitat i Beneficència, conselleria a la qual, per cert, Fontbernat s’incorporaria breument, durant la difícil època del president Lluís Companys, després que aquest el fes alcalde de Barcelona (era regidor de l’Ajuntament), funció que exercí de forma accidental al llarg d’uns dies, i abans de posar-lo definitivament al capdavant de la Direcció General de Radiodifusió de la Generalitat.

Carrasco i Formiguera, elegit diputat a les Corts Espanyoles per la circumscripció de Girona el 1932, es destacà a Madrid defensant la integritat de l’Estatut de Núria i la llibertat religiosa. Aquell any, però, fou expulsat del partit en què militava, el d’Acció Catalana, juntament amb altres membres del seu sector catòlic, tot ingressant a Unió Democràtica de Catalunya, formació política de dretes acabada de crear. I iniciada la Guerra Civil, el 1936, es mantingué lleial a la República, sense abandonar la seva ideologia democristiana, fet que li comportà ser perseguit pels anarquistes i comunistes, raó per la qual se n’anà al País Basc, on col·laborà amb el govern del president Aguirre. Aquell exili voluntari de Carrasco i Formiguera tingué una curta durada, ja que, ocupada Guipúscoa pels franquistes, ell tornà a Barcelona el febrer del 37, on fou de nou perseguit, cosa que l’obligà a marxar cap a Bilbao, en companyia de la seva família, com a ambaixador oficiós de la Generalitat. Però, tal com he descrit més amunt, Carrasco tingué la dissort de ser detingut pels sublevats contra el legítim govern de la Segona República espanyola, jutjat (¿) i condemnat a morir afusellat, sentència que no s’acomplí fins el 9 d’abril de l’any següent, atès que moltes personalitats mundials, començant pel papa Pius XII, sol·licitaren a Franco clemència per a Manuel Carrasco i Formiguera, petició a la qual el dictador -que odiava els catalans tant o més que Primo de Rivera, el seu antecessor-, es negà a escoltar, tot signant, amb la seva pròpia mà, l’ordre d’execució.
                       
L’historiador, advocat i polític Josep Benet deixà, en el moment del seu òbit, una biografia força enllestida sobre Carrasco i Formiguera. Assegut al seu costat, en un sopar d’amics celebrat alguns anys abans, li vaig preguntar quan veuria la llum pública, i ell em respongué que desitjava que tots els detalls relatius a la vida d’aquell gran polític català, honrat fins al moll de l’os, catòlic convençut i que morí màrtir, fossin ben contrastats. «Va ser, el seu judici -afegí-, un judici ple d’irregularitats contra un home de bé que volia el millor per al seu poble, per a la seva estimada Catalunya». Posteriorment, algú m’assegurà que les últimes paraules que pronuncià Manuel Carrasco i Formiguera, en l’instant de ser passat per les armes -assassinat, més ben dit- foren les següents: «Jesús, Jesús. Visca Catalunya lliure!». Unes paraules ben definitòries, sens dubte, de la seva extraordinària i exemplar personalitat.
                     
Josep Benet
                                             
               
Emili Casademont i Comas