dissabte, 7 d’abril de 2012

Les caramelles i els caramellaires

Creia mossèn Cinto Verdaguer que les caramelles, que es canten per Pasqua de Ressurrecció (abans, ja al vespre del Dissabte de Glòria, quan aquest encara no s’havia transformat en Dissabte Sant), nasqueren pels voltants del vell santuari de la Mare de Déu  del Mont, situat al cim de la muntanya que s’aixeca entre l’Alt Empordà i la Garrotxa, santuari o ermita on ell féu estada i escrigué alguns passatges del seu immortal poema Canigó. I creia també el nostre poeta místic, i així ho exposà d’una manera tan càlida com florida, que, des d’allà dalt, aquelles cançons, dedicades a la Verge Maria i interpretades per uns humils pastors i bosquerols, «saltaren» després a la plana i que, de mica en mica, s’hi anaren escampant, fins arribar, a més del veí Rosselló, a les Illes Balears i tot.

Bé podria molt ben ser, sens dubte, que les caramelles haguessin pres quelcom de la seva fesomia a l’ombra de la muntanya del Mont. I és que un dels cultes gentilicis més estesos pels pobles camperols, vassalls de l’antiga Roma, era el de la deessa Ceres, divinitat de les gramínies -i, especialment, del blat-, a la qual hom dedicava santuaris en indrets fèrtils, enmig de camps i, amb preferència, en punts alterosos. Les ofrenes de fruits de la terra, particularment de pa, posades dins de cistelles ben tapades i anomenades «mundus cereci», és a dir, cistelles d’ofrenes a Ceres, constituïen, pel que se sap amb certesa, una nota destacada del seu culte. Per tant, és més que probable que, al cim del Mont, hi hagués hagut un temple de l’esmentada deessa, santificat i consagrat després pel cristianisme a la Mare de Déu, que el «mundus» o cistella es convertís en «món» i que la traducció cristiana i catalana del «mundus cereci» sigui la de la Mare de Déu del Món.

I és que cal tenir moltíssim en compte que la Mare de Déu del Mont és anomenada, en vells documents, «del Món» i no pas «del Mont», denominació aquesta última que els catalans degueren posar-li, motivats pel fet de trobar-se la seva ermita ubicada en una muntanya. Per això, si veiem que algú escriu Mare de Déu del Món -cosa que sol sovintejar-, no ens hem pas d’escandalitzar, ja que el més segur és que, voluntàriament o involuntàriament, ho fa de forma correcta. I pel que respecta al nom caramella, convé consignar que hi ha qui suposa -i sembla que no va pas gens errat- que és una deformació del mot «camarella», donat a un antic instrument de música que acompanyava els cantaires, mentre aquests anaven de casa en casa, de pagesia en pagesia, entonant caramelles i demanant almoina, consistent, sobretot, en ous. D’aquí podria venir, per cert, allò dels populars ous de Pasqua.

A Barcelona, les caramelles no es generalitzaren fins cap allà l’any 1900. Però, per poder arrelar a la capital catalana, hagueren de prendre una fesomia ben diferent de la que tenien. I així, «abandonant» la Mare de Déu, els caramellaires entonaven cançons de caire satíric i polític. A més, moltes de les societats corals de Josep Anselm Clavé sortien a «fer caramelles», interpretant peces de no gaire bon gust, pels cafès i teatrets, així com per d’altres locals d’oci dels barris, i alguns grups solien anar a cantar «serenates» davant les cases habitades per noies -fadrines, en la seva majoria- que feien de bon veure.

De principis del segle XX és el cèlebre cuplet de la compositora olotina Càndida Pérez, al qual posà lletra «Joan Misterio», pseudònim de Joan Casas i Vila, que s’enceta així: «Al cel brillaven milers d’estrelles,/ era de Pasqua l’hermosa nit,/ el vent llençava les caramelles,/ cançons alegres entre el brogit». Aquest cuplet, titulat Les caramelles i estrenat per Pilar Alonso, el novembre del 1919, al barceloní Teatre Eldorado de la plaça de Catalunya, seria més endavant -ja en temps força actuals- interpretat exitosament per Núria Feliu i Rocío Romero i Grau, entre d’altres cantatrius, i evoca un xic tota aquella època caramellaire de Barcelona, tal com pot apreciar-se per la lletra que ve a continuació: «Quan el meu nòvio, que era el solista/ de l’Aliança del Poble Nou,/ sèrio lluïa sa veu d’artista,/ estava el barri ple com un ou./ I jo escoltava des del balcó/ les dolces notes d’eixa cançó: / Per tu, tan sols per tu, xamosa nina,/ d’amor ardent el meu cor sent un goig diví!/ Que és gran l’estimació que en mi domina,/ ja ho comprendràs quan estaràs/ soleta amb mi. Ai, sí!».

Això és un ínfim i innocent exemple del que, aleshores, succeïa al Cap i Casal. Posteriorment, però, la situació es normalitzà i, en conseqüència, per les places i carrers barcelonins es tornaren a cantar els goigs de la Mare de Déu del Roser, els de la Mare de Déu del Mont (o els de la Mare de Déu del Món, com tot fa creure que així caldria dir-ne) i els de la Mare de Déu de Núria. A Palau-sacosta, poble avui agregat a la ciutat de Girona, jo recordo que, durant els anys 50, els caramellaires hi entonaven, al final, el darrer dels citats goigs, mentre esperaven que els amos o masovers de les pagesies, que els havien escoltat embadalits, es mostressin la mar de generosos i que, com a premi a la seva actuació, els omplissin bé la cistella.

       Monument a Jacint Verdaguer, erigit al Santuari de la Mare de Déu del Mont

Emili Casademont i Comas     
(“Diari de Girona”)